20161209

Presentació ¿i comiat? del llibre 100 anys El tebeo que va donar als altres

Data Estel·lar tipiclik Divendres 20161209

Nota estadística: 666 visualitzacions del blog el 20161208. Compte, quina por!

Presentació ¿i comiat? del llibre 100 anys El tebeo que va donar als altres

El divendres 20161202 cap a les 19h es va presentar en un lloc públic i oficial anomenat Biblioteca de Catalunya un llibre que aquell mateix dia ens assabentàvem que potser era il·legal.

ENS DIUEN DE BROMA QUE COMPREM 4 O 5 EXEMPLARS DEL LLIBRE PERQUÈ valdrà diners d'aquí a uns anys quan prohibeixin l'edició.

El llibre 100 anys. El tebeo que va nom als altres ha estat una col·laboració de Diminuta Editorial (la del llibre de Rosa Segura sobre el TBO) i la Biblioteca de Catalunya. 

Hom diria que s'intenta evitar el problema a base de canviar el títol. Veureu una novetat de col·leccionista: un llibre amb fe d'errates sobre el llom i sobre la solapa. 







Ediciones B-Grupo Zeta hauria de ser més flexible y gens moulinsartiana. El moulisantirme és mort cerebral per a la cultura popular de masses, o el que en resti d'ella..

Si Disney hagués de denunciar totes les fires per ús gràfic dels seus personatges perdien una gran plataforma de donar-los a conèixer.

Però també Ediciones B-Grupo Zeta hauria d'haver mantingut el TBO amb número o dos anuals i hauria arribat en condicions al segle d'existència. És factible. Es podia vendre com a àlbum, com a revista a llibreries, a fires i salons del comic, com a material per a col·leccionistes, com a regal dintre de qualssevol revistes del grup editorial.  Ediciones B-Grupo Zeta va fer números? Potser sí però també va decidir no tenir cap voluntat sobre la continuïtat del projecte d'historietes en general ni del TBO en particular. Foscos secrets hauran d'explicar. A mi no: a mi, tebeos.
 
La Sala de la Caritat és la sala d'actes de la Biblioteca de Catalunya (al davant) comparteix recinte (edificis al voltant d'un pati)  amb l'Institut d'Estudis Catalans (els que han desmuntat pel seu compte la gramàtica catalana perquè els seus cadells no donaven peu amb bola). També amb una biblioteca municipal, amb la famosa Escola Drassanes d'arts gràfiques (ningú no s'hi va interessar d'assistir-hi, per descomptat). 

Carrers foscos on no s'hi veia la cara de ningú, aptes per a navallades. Des del 1996 no sentia aquesta sensació que era tan barcelonina. 

El recinte feia pudor a marihuana. Igual us hi entusiasma. A nosaltres, la pudor, la droga i l'esclavitud ens fa venir vòmits. Aparte dels típics nois i noies drogates ("consumidors" en diuen des del 2000), hi havia drogates típics dels que tenien solera a Barcelona, fent-hi tràfec, intentant que ningú no els veiés... al contrari que els joves, que volen demostrar que "controlen". Lògicament, si un vianant un vespre fosc ho veu, la policia, els serveis socials i l'ajuntament en ple en té total constància. Laissez faire, laissez passer. Se'n diu neoliberalisme, gent de Barcelona en Comú. Uf, ha fet mal.

A dintre, unes 60 cadires en un recinte petit permet dir que s'omple i garantir-se l'èxit. Això ja m'ho conec. Des del 2013 o 2014 noto que eliminen cadires. De 300 a 200, a 100, a gairebé 100. Allà hi havia unes 60-70 persones: potser 45 asssistents, si vull ser més escrupulós. S'hi veia ple per bé que amb espais buits.

A les cadires hi seia gent de la mateixa biblioteca així que...

Qui hi havia? La plana major. Sense saber si hi havia gent del TBO, hi havia l'autor, l'editor, les caps de la biblioteca que han participar i que van parlar-nos del minso capital documental sobre la publicació que hi tenen: van fer una crida a lliurar exemplars i originals. Vaig estar per adreçar-los al Mercat de Sant Antoni o a alguna llibreria. Si m'hi paguen, els hi faig un feix. 

Tenen molt poc material del TBO si comparem amb els 80 anys d'existència de la publicació.

De la mateixa empresa Ediciones TBO, la Biblioteca de Catalunya té 4 capses: documentació interna, documents comptables, uns 100 originals, res de Coll. La utilitat és estudiar com funcionava una editorial del segle XX.

NO VAN DIR QUI, COM I AMB QUINS REQUISITS POT VEURE AQUELLS DOCUMENTS, PUBLICAR-LOS, ESTUDIAR-LOS, O UTILITZAR-LOS PER ALGUN ESTUDI O TREBALL.
ESTIC ACOSTUMAT A QUE AIXÒ S'HO CALLIN (JA HE ESTAT A LA UNIVERSITAT)

Que si abans això no es valorava, que si ara sí... blablabla. El de sempre. I explicat als de sempre: bàsicament a gent que cobra per tebeística.

Hi havia documents exposats als prestatges. Per prudència no en vam agafar però el mètode catalogació de documents "no llibres" ens venia de gust perquè deu tenir el com catalogar dibuixos, imatges, originals, acudits, historietes, revistes de tebeos, etc. Em consta que les bibliotecàries (gairebé totes dones, pels llocs on hi he coincidit amb elles) ja feia anys que estaven per la feina de com catalogar. 

Ara bé, això no ha arribat a cap biblioteca vallesana, em temo.



La plana major: qui va trobar el manga de Bola de Drac, l'enginyer, el descendent de la impremta Baguñá Hnos, qui va muntar el Saló del Manga... tota una pila de gent diversa. Sí.


L'editor... un altre cop que no sento el nom. Si hi havia retolet a la taula, no s'hi veia. Aquest anti-starsytemisme no és pràctic: cal saber qui parla, quin càrrec té, en qualitat de què s'hi expressa. Ja sé que sempre es coneixen tots, però sempre hi ha públic aliè. Passa a massa estaments culturals i organitzatius. És com quan la gent parla en sigles (vegi's qualsevol departament de la Generalitat o regidoria municipal).

L'editor de Diminuta considera l'autor com un expert. 

Us ho confirmo: es tracta del mateix que va descobrir la revista Alegría, en llibre fonamental per aprender que no sabem res sobre el passat. D'una menció al llibre d'Antonio Martín Apunts para una Historia de la Historieta en España, sortia el dubte sobre ¿una revista de Terrassa? i d'uns 100 0 200 números es passava a descobrir-ne números molt més elevats, posem'hi 400. Amb llacunes intermitges de numeració perquè enlloc hi ha una col·lecció sencera, com passa amb el TBO... Una gran tasca de recerca de 6 anys.

En aquest cas, ens comenta que "només ha trigat un any". I que és possible que totes les dades se sàpiguen o siguin conegudes, perquè ha ordenat informació dispersa. En aquest sentit, mireu la bibliografia, amb quantitat de referència a entrevistes que hem demanar a Diminuta Editorial que també publiqui com a digne complement.  O que ho faci Ediciones B-Grupo Zeta però és que dubto que els interessi.

Em sobta no haver vist webgrafia. La gran part de descobriments o de reflotar informació amagada s'està realitzant des de pàgines webs de tebeos. Jo esmentaré, com sempre, latiacomforo, però al 2006 el fòrum d'OjodePez (abans de ser hackejat) ja hi posava informació contrastada. Tebeosfera, per descomptat. No pocs blogs (no, res de "bloc" que això no té anelles de llibreta)... i mangaclassics. Webs particular amb força informació. Hi podeu afegir la vostra.

En Jordi Manzanares, per tant, és l'autor d'aquest llibre. Envermelleix quan li parlen sobre la feina ben feta i ens diu una cosa que ja ens comença a relliscar: que "tebeo" és un terme acceptat tant per la RAE en castellà com per l'IEC en català. 

Llavors me n'adono que no projectaran res d'imatges: imageu imatges d'originals o revistes del fons de la biblioteca. Ara bé, sí que hi projector i pantalla. 

Kap fa la portada. Va estar a la presentació del llibre de Rosa Segura i, sota la seva fesomia simpàtica, perquè cadascú té la cara que té i ell té com un mig somriure... tot i que segurament preferiria més assemblar-se a Doña Urraca, s'amaga un dels tres o quatre mestres d'actes tebeístics (Guiral i Ojeda podrien ser els altres, i un paio jove que presentava una cosa en un saló del manga, el darrer de l'Hospitalet, seria un més).

Kap diu ser més de Bruguera: un cop llegits tots els supers, els extres, etc.. llavors passava a TBO, revista que veia més carrinclona i envellida. Em pregunto per què sempre parla gent que no li agrada el tema... no passa mai que diguin "xerrada sobre Batman" i algú digui que "jo sóc més de La Visión y de Marvel i només quan no em quedava més sobre Ultrón passava a Batman, un paio que es notava que estava boig i amb dibuixants pagats per una empresa de pintura negra". 

Diu que ja de petit notava la diferència entre una revista Bruguera i una de TBO. Tant amb l'humor com amb la intenció de cada editorial per fer la revista que volia. 

Diu que el Patufet era una revista literària. Les pàgines de Folch i Torres eren el seu èxit. Ben il·lustrada però els dibuixos eren una ajuda a la lectura de textos. 

Parla sobre Dominguín, un altre desconegut que ¡Diminuta, Dolmen, De Ponent, Dibbuks! reediteu-la. Facin el favor de fer un integral. Semblà haver-hi un consens silenciós que hauria estat millor haver seguit l'estela de Dominguín pel que fa als tebeos. Hi van publicar comics estadounidencs però no va tenir èxit. Era millor que el TBO... Això no li dirien a la xerrada de Batman.

José Luis Martín, el del Jueves, Quico el Progre, etc., amb enervant aspecte d'ancià venerable va una comparació entre: 

a) El TBO: cada pàgina, una sorpresa amb acudits o historietes de diferents mides i amb pocs personatges fixos... i dels fixos, de molt estranys. Impactat per Josechu El Vasco diu que seria un personatge políticamente molt incorrecte: un "vasc definit només perquè és més bèstia que la resta de gent". En realitat, és un acudit sobre els bascos. Igual que hi havia acudits de baturros (encara n'hi ha, i a l'entorn de Malavida ho saben). Que algú que ha fet el Dios del Jueves parli de políticament incorrecte... doncs, és misteriós... com ho és que sempre es parla del TBO sigui per dir això de "políticament incorrecte" o "impublicable avui dia" perquè hi hauria queixes... i tornem-hi a parlar sobre Eustaquio Morcillón i Babalí, demostrant-se de nou que allò que jo vaig llegir amb 7 anys, amb 16, o amb 30, no té res a veure amb el que el kntel·lectuals recorden haver llegit. 

On ells hi veuen "antiecologisme" jo, que sóc ecologista o ho intento, hi veig enginy. 

O la primera historieta (diu Manzanares) de la Família Ulisses on es mengen el gos (mitjans anys 1940, crec). Jo ho veig com a exageració. Inclús podia passar perquè la historia del gat per llebre sembla més real (es menjava el que et venien com a llebre, perquè la diferència sembla ser apenes el fetge o un altre òrgan que es pot eliminar a la carnisseria). La brutalitat ha estat un lloc comú a la comèdia, la literatura, els contes i, sobretot, no ho oblidéssim, a la vida real: per exemple, 1936-1939, perquè això s'oblida. O els anys 1940-1950: la brutalitat existia, i els mals tractes, i veure una historieta com aquesta no era més que una exageració en un món on es caçaven ocells petits pels nens com a joc i berenar.

De nou, no recordo que es parli en aquests termes de "incorrecció política" amb la majoria de pel·lis yankis que destrueixen ciutats. 

Sí que se'n parlava fent rialles però darrera hi ha sempre una mena de por: això no es pot publicar en veu alta perquè no ens senyalin. 

b) Pulgarcito: forta direcció editorial (Rafael González) que sabia clarament el que volia i ho imposava: 1 pàgina, 6 línies (=franges o tires), 16-20 vinyetes (fa un recompte com si sabés les que hi havia en diferents moments, o potser només deia números de memòria), un gag final, tipus o personatges fixos.

José Luis Martín va dir una pila de coses interessants: 

A.-Exemples: els tebeos es compraven al drapaire: era un lloc d'intercanvi de revistes. Res de kioskos: potser hi havia un kiosk en tota una barriada. 

B.- Això volia dir que podies llegir una cosa d'aquesta temporada però també de molt més antigues. Això canvia, al meu parer, la percepció sobre l'actualitat o sobre.

C.-Diu que abans dels anys 30, les pagines del TBO encara eren més dures encara. En Capdevila diu que, a més hi havia la legislació, la censura en publicacions infantils, que es fa més forta áls anys 1950. Crec que a la maginoteca ja n'hem parlat. Si no, m'ho dieu. Al 1952 hi entra Viña i comença també a fer una mica de criba i control del continguts. 

D.-La línia blanca evita la censura. En Manzanares comenta que només hi va haver un cas greu de censura per causa del nom d'un personatge que coincidia amb el d'un ministre, Blas Pérez, i que va ser fortuït.

Parlen de Coll dient una cosa que em sembla molt greu i trista: només podia publicar al TBO, perquè ERA UN ARTISTA I AJUSTAVA LA HISTÒRIA, L'ESQUEMA DE PÀGINA O VINYETES A LA LA IDEA QUE TENIA. A Bruguera no ho hauria pogut fer perquè l'esquema de pàgina era més rígid.

Ara que estic mirant vinyetes de Conti o de Joso, Enrich, Torá o Vázquez, penso que igual podria haver encabit força de les seves pàgines.

El que passa és que, des del públic, es va preguntar SI S'HAVIA EXPORTAT ALGUNA HISTORIETA, MATERIAL D'UN AUTOR, ETC. i resulta que no. Per tant, ni el tant valorat Coll ha passat les fronteres, malgrat tenir tants acudits muts i amb un estil que el Joan Navarro de Cairo va considerar que era línia clara a principis dels anys 1980. 

Per tant, ¿era rígida Bruguera o és rígid tothom?

La sensació que es tenia era més aviat de xerradeta de cafè, més que de dades contrastades.

Curiosamente, en Jordi Manzanares diu que ha farcit el llibre de dades i notes a peu de pàgina perquè volia afinar al màxim els dubtes o les curiositats.

En Kap parla en general de "BONS AUTOR AMB MALA PRÀCTICA EDITORIAL". Diu que ara no existeixen revistes infantil per una manca de respecte cap els dibuixans (però, diu, que a això t'hi arrisques, que va en el sou), però que tampoc no hi ha hagut respecte cap els lectors, i això aboca al desastre. Parla de refregits, etc.

A més hi ha afecta la crisi del format paper iniciada durant el segle XXI amb Internet.

La majoria d'autor eren pluriempleats. Treballaven en una oficina i feien dibuixos en hores lliures. 
La feina del TBO era UN SOBRESOU.

En José Luis Martín torna a encertar-la: LES EMPRESES EREN AIXÍ, COM BRUGUERA. Diu, que, a finals dels anys 1960: "a mí em castigaven a la feina el diumenge". No ho diu en pla hores extres o augment de feina o acabar la feina, sinó en el sentit ¿real o que li semblava a ell? de "t'has portat malament i vindràs diumenge". Es veu que treballava en algun banc. I us dic que això era la feina envejable en aquells temps: que el fill o la filla sàpiga llegir i escriure o fer una FP d'administratiu per treballar al banc o la caixa.

Per tant, que una editorial estripés originals, no els tornés als autors, no els paguessin royalties, entrava en la lògica empresarial, no concretamente editorial ni brugueril. Crec que fa anys que a la maginoteca intentem dir una cosa semblant.

Curiosament, quan sento a gent d'aquella època, no em diuen que treballessin malament. Els pagaven i punt. Feien horaris llargs i a casa. Si et queixaves, al carrer i a la llista negra. Ara bé, no havia sentit encara això d'haver de treballar un diumengen en pla càstig. Em sona més a reforma laboral anys 1990-2010ss.

Diu José Luis Martín: EXPLOTAVEN ALS DIBUIXANTS I A LA RESTA.

Crec recordar que ho enllaçava amb la visió de Jordi Roca (El Invierno del Dibujante, ¿l'heu llegit? ¿i què tal?) i d'altres: de "pobres dibuixants, sense drets d'autor". Això està sent matisat i respost per moltes bandes: per començar, sabem que tenien bons sous a Bruguera i jo interpreto, a canvi de no tenir royalites o drets d'autor: "van posar una llista tan llarga de zeros que no podies dir que no", va dir Enrich en relació amb quan van tornar a Bruguera els cinc grans del Tio Vivo de DER/Crisol. Ibáñez comentava que se n'ha fet un gra massa: que cobraven bé i que hi havia feina per a tots. Que no eren uns desvalguts en el curt termini, que és una història de la llagrimeta que no s'ajusta a la realitat.

NO HI HA UNA COL·LECCIÓ SENCERA DEL TBO NI D'ALTRES PUBLICACIONS. 
Diuen que és un problema d'interpretació no artística, un problema de la cultura de l'oficialitat, de que no han acceptat fins fa poc tals i quals formes d'expressió. 

Es parla de col·leccions de cartells del segle XIX, que esdevenen acceptables als museus a finals del segle XX, i sort que hi havia col·leccionistes que van mantenir aquell material lluny de la brossa.

En Kap diu que ara -2016 o poc abans- ja existeix conscièndcia de QUÈ és cultura i que ELS TEBEOS ACABARAN A LES INSTITUCIONS.

Fa anys me n'hauria alegrat. Ara em va donar un calfred, perquè he après que la institucionalització va associada a una pèrdua de la propietat emocional. Quatre paios allunyats de la veritat escriuran la seva. Ho ha fet la RAE i el IEC... i ja estem veient com ens reescriuen els tebeos segons prejudicis (no hi som els sociòlegs, no) o segons reelaboracions del passat amb ulls actuals de certs grups socials..



Apart de la CENSURA, hi havia el QUIRÒFAN O TAULA DE RETOCS per canviar frase o dibuixos per evitar la censura o perquè el director Albert Viña volia alterar les frases o el dibuix, tot fent que un altre dibuixant imités l'original. 

Mirades cap enlaire dels membres de la mesa rodona i de la taula: com és possible que es fes això... 

Parlen de l'advocat madrileny Forlache: va aconsellar els amos del TBO a apuntar-se a ERC als ansy 1930 "perquè aquest partit tindrà poder els propers anys a Catalunya". Després de la guerra, els acusen de traïdors, etc... sembla ser que per part d'una veïna fatxa. El mateix Forlache treballava a un ministeri i va anar a la presó a dir: "no saben con quién está usted hablando, me llevo a estos presos conmigo por orden del ministro", sense que el ministre ho sabés. Ah, les paraules màgiques que fan obrir portes.

Nota personal: potser d'aquí el problema d'obtenir paper durant la primera postguerra respecte la facilitat relativa amb què ho va obtenir la "roja" editorial Bruguera (mitjançant el germà formalment no roig).

Als anys 1940, la mida del TBO és la de l'antic Patufet, aprofitant la mateixa impremta Baguñá Hermanos: el Patufet havia anunciat que tindrien una nova màquina, en colors, etc, que faltava muntar-la, una peça, posar-la en marxa, així durant molt de temps, fins que per fi van aconseguir que funcionés amb gran èxit. El Patufet de principis de segle, el TBO i el Patufet dels anys 1960-1970 s'hi van fet allà. La màquina alemanya va imprimir entre els anys 1930 y 1970 sense problemes. 

En Buigas va comprar el TBO al primer amo, Arturo Suárez, qui  ho va ser durant 10 números. En Buigas va modernitzar ràpidament la revista perquè venia d'Argentina on estaven més avançats i va aplicar-hi idees d'allà. 

Ens recorda al que va passar amb Bruguera, els seus negocis a Argentina, i la influència de Rico Tipo a diferents revistes i sèries.

A partir de llavor, el TBO és divertir per als nens de l'època, com ho era el Patufet,

Per afany de qualitat, treien fe d'errates dels errors gramaticals. 

En Buigas feia els guions en català, ho traduia al castellà, així que es pot dir que els nens llegien literatura catalana traduïda. 

En els cuatre especials en català dels anys 1970, es va tornar a traduir al català, en comptes de fer servir el guió original català.

Potser es van publicar algunes historietes de La Familia Ulises a França durant els anys 1950. I La Familia Rovellón als anys 1990 (sí, però això és per intercanvi de cromos editorials quan Ediciones B publicava tantes coses franceses i belgues).

Poques preguntes. Fi.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada