20170731

En broma pero muy en serio

Data Estel·lar diverfun Dilluns 20170731

Seguimos con el repaso de varios libros sobre la historieta que cayeron en nuestras zarpas y que, aparte de ser leído o releídos, han sido nuevamente releídos durante el 2016-2017.

Título: Terminología (en broma pero muy en serio) de los comics
Autor: Antoni Guiral
Ilustraciones: A&J Torres.
Ediciones Funnies.
Colección Arca, número 1 ¿y único?
Primera ¿y única? edición: Junio de 1998.
Producción: Camaleón Ediciones.


Guiral, me suena ese nombre. Claro: si has leído tebeos, si has asistido a conferencias, cursos, mesas redondas, charlas o si te has molestado en mirar la tele en los días del Saló del Comic de Barcelona, su nombre, o su efigie aparece fácilmente.

Guiral puede que sea el divulgador de la historieta más ¿activo, contundente, pluriempleado? de los primeros 20 años del siglo XXI. De antes, no sé:. Lo que sí sé de antes es que aparece lo de "colección dirigida por Antoni Guiral" en multitud de álbumes que tuvieron 2 o 3 números, en editoriales ajenas a la historieta, y así que su radio de acción es muy amplio.

Este libro tiene 67 páginas contando las tapas... aunque recientemente he leído que las tapas no habría que contarlas pero este libro sí lo hace. Sopla.

Para mí es que es un libro realizado con los restos de papel sobrantes de los Fanhunter Classic, porque son de la misma época. Es que sospecho que las editoriales o los que lleven esos temas de papel e imprenta, hacen esas cosas.

He señalado el productor externo, la empresa de servicios editoriales, el packager... Camaleón, que fue un nombre mítico durante los años 1990, y que parecía destinado a insuflar aire nuevo a la edición de comic en España. ¿Qué pasó? Que no tenía aire suficiente,  me temo.

A&J Torres aparecen también en los Fanhunter Classics, que fueron unos tebeos de tamaño casi bolsillo, o sea prácticos de leer y guardar, que eran como retapados de algo que el vulgo no podíamos conocer de su existencia: las primeras historietas de Fanhunter... ni las posteriores. Yo conocí al Fanhunter de Cels Piñol por esos tomitos encantadores. Y su editor era, por 25 antiguas pesetas, ajá: Antoni Guiral. "Yo creé el monstruo" es una frase que le asocio, así que colijo que la debió de soltar en alguna conferencia a la que yo haya asistido.

Por tanto, un tamaño perfecto: 21cm de altura * 152mm de anchura.
Tapa de cartón blando con solapas. Amazon o quién sea roba cuando lo vende a 30€. Su precio sería menor. Su valor, mucho mayor.

Mira: haced Económicas y que os cuenten la diferencia entre precio y valor

Portada colorista.

La solapa tiene una divertida foto de Ediciones Funnies y un texto donde dice que hay 200 entradas, porque estamos ante un diccionario de términos de la historieta y de la edición.

En el Deluxe, previo pago, os cuento cómo llegó a mis manos.

En p4 hay unas instrucciones de uso del libro estrictamente dibujadas de manera clara: abrir i mirar el libro, pasar páginas, leer y sonreír si conviene, pasar página. No hago foto ni escaneo porque ya estoy en precario total.

Expresa en el prólogo su intención de "no ser hermético (uno de los males de nuestra profesión)".

Pues lo consigue, no con este libro, porque su difusión me temo que fue reducida, pero sí con el resto de su obra.

Para ciertos lectores habituales o gente que se piense que me conoce, suelo quejarme de la falta de datos fidedignos en varios libros de Historia de la historieta realizados por Antoni Guiral. Pero siempre digo también -antes o después- que hay que ir a una charla perpetrada por él porque tiene una habilidad (o una experiencia) para simplificar conceptos que editores, dibujantes o guionistas quieren expresar o para traducir a un público lego, que no sabe y no tiene la obligación de ir sabido a una conferencia, cosas que son normales para los frikis, fans y lectores habituales.

Este libro merece nuevas ediciones, pero en formato más ambicioso. Se mantiene el tamaño y se añade un dibujo alusivo a cada concepto. En esta edición hay uno por página o por cada dos páginas.

Si nos fijamos en el título, ya vemos algo que lamentablemente encontramos en el cuerpo del libro pero también varias de sus charlas: quiere poner algo cómico pero se reprime. Miedo a que no te pillen. Yo lo entiendo, y seguro que en este blog pasa continuamente, pero, no, hay que ir más allá: ese "en broma pero muy en serio", como diciendo... que os riais pero que os lo creais, es molesto... mira: si no lo entiendes eres tonto y es que no has leído un tebeo en tu vida, porque los tebeos son para tener los sentidos y la mente despierta. "Al cuerno el respetable" que dirían en Superlópez.

Pero sé, por experiencia, que la mente del personal es timorata. La socialización les ha agredido la lateralidad y las funciones de la mente despierta, que solamente les funciona a muchos si hay competición con recompensa.

El texto no está exento de excelentes opiniones propias: porque lo son, porque no se corta al dar su opiníón, basada en años de experiencia profesional:.

Ejemplo: p6: ¿Por qué no hay álbumes de historietas de autores hispanos anteriores a 1979 publicadas en álbumes de manera habitual? "Falta de mercado (compradores) y erróneas políticas editoriales.

Señala en negrita las palabras contrada en el diccionario, así que es como un hipertexto. Puede que él tuviera que haber montado una web con este dicionario... 

No estoy de acuerdo con todas las opiniones que lanza. Con lo que estoy de acuerdo es con las lance. Ejemplo: él considera que poner "Al día siguiente" o "Momentos después..." está mal y para mí depende del contexto, del tipo de historieta, del público al que va dirigido, de si aporta algo, de si aclara algún detalle. ¿Ha habido acontecimientos en paralelo? ¿Ha pasado un día o dos o esa acción puede suceder el mismo día o da igual?

En p13: la entrada "contrato" pide que los contratos sean refrendados ante notario... los temas de derechos de autor, de contratos, etc, son de esos que ha ido soltando durante años en charlas y mesas redondas de manera dispersa.

En p20 está la que considero entrada principal: "distribuidora" y su definición es "negocio del siglo".

Si monto una editorial, intentaré tener una distribuidora. Quiero saber dónde, a quién y con qué frecuencia vendo o sirvo el producto.

En p30 habla de que la Historia de la Historia acaba en 1939 (referencia oculta a los libros de Antonio Martín) y que solamente llega hasta 1983 una "enciclopedia regularcilla" (se refiera a la Historia de los Comics, que a mí me parece bastante potable: la de Toutain, y no soy un defensor o un fan letal de Toutain, en general). Que se necesitan historiadores de la historieta. Tengo anotado: "¿pagan por historiar?"

En p52 salta la palabra "tebeo": y dice "quedáos con la palabra que suena muy bien". Yo hubiera puesto una coma: "palabra, que suena muy bien". A mí no me lo tiene que decir, pero a demasiados otros, sí.

Al final hay una nada corta bibliografía de libros, de revistas sobre comics, de revistas de comic (hay menos.... buahahahahaha) y de editoriales españolas, que sirve como arqueología porque sale Girjalbo, etc.

Para mí, es la mejor obra sobre tebeos que ha hecho Antoni Guiral, aunque seguramente que ni él ni el resto del personal piensen así. Por eso mismo creo desde el momento en que la acabé de leer por primera vez que precisa de una nueva edición más tebeísticas: más de definición y viñeta alusiva inmediata, aunque la viñeta no tenga que ser obligatoriamente graciosa porque eso cansa (me baso en el género de "historia con viñetas con chiste").


En Patufet, seguim amb el llibre del centenari

Data Estel·lar seguim continuant Dilluns 20170731

Nota: passo de posar noms en negretes i títols en cursiva per fer via.


El llibre no té ni fotos ni dibuixos ni historietes ni cap dibuix d'exemple. Un gran error. Al 2004 ja és barat posar imatges... de fet, qui no n'ha posat als treballs de COU, ESO, Primària o la universitat desde mitjans anys 1990.

Potser el que més m'interessa és el desenvolupament professional de l'editor. Com era freqüent, l'activitat editorial i la d'impremta anaven o juntes o molt vinculades. De manera més professional o més moderna ho hem vist amb l'Editorial Bruguera (redacció i tallers). 

Exemple clar: nota 9, p47 al capitol escrit per Manuel Llanas i Ramon Pinyol: la rotativa del 1923 al carrer Muntaner número 22 de Barcelona (recordar passar per la porta algun dia) va imprimir el TBO fins el 1980. "L'empresa plega definitivament poc després de 1980, per culpa de la impressió no cobrada d'uns comics". 

En aquest camp, la pàgina 39ss del llibre En Patufet, Cent Anys. La revista i el seu impacte parla sobre l'editor Josep Baguñà... a qui els lectors de TBO el coneixem més aviat en la faceta d'impressor: Baguñá Hermanos amb la mateixa rotativa. Sé que estic repetint el que es diu tant al llibre del TBO de Jordi Manzanares com el que hem escrit en l'enllaç precedent... però és que és gairebé màgic. És la Continuïtat Universal.

També ens serveix per deixar de plorar: quan algú d'aquesta tropa deixa una publicació, no se'n van ben bé a l'atur o cobrar "l'ajut familiar". Tenen recursos per sortir-se'n millor que ningú. Em revolto contra aquesta forma de parlar, que he tornar a re-llegir no fa gaire, en els col·leccionable Cómics El País sobre Blake y Mortimer: "EP Jacobs va haver de tenir feines alimentícies"... ¿on hi ha la pena aquí? La prioritat de la feina són les garrofes.... i resulta que, mirant-ho bé, es tracta d'entre 1940 i 1941, tot just uns poquets mesos fins que comença a dibuixar il·lustracions de narracions en una revista de còmics on, de seguida, farà Flash Gordon y Le Rayon U. No, plorar, no. 

En Bagunyà, per seguir amb les continuïtats, havia estat editor del mític Cu-Cut! I això explica perfectamente certes llargues condolències per la mort, per exemple, d'en Prat de la Riba, el líder polític de la dreta rància i dura que va instigar l'assassinat del mestre i innovador educatiu, Francesc Ferrer i Guàrdia...o, i va fer més coses, és clar... amb els diners del veí i matant els opositor, és força fàcil. La Diputacio de Barcelona li va fer un comic panegíric. De fet, és que, d'en Prat de la Riba, només trobem burds panegírics, noms de carrers i coses semblans.

El Cu-Cut!, publicació d'humor polític que va tenir un atemptat militar, és a dir, que els militars pagats pels impostos de la ciutadania van fer un atemptat, en el que era un clar avanç d'allò que es veuria amb el cop d'estat de Primo de Rivera i després amb el de Franco, estava lligat -ehem- a la Lliga Regionalista després Lliga Nacionalista d'Enric Prat de la Riba. Si el seu editor era en Bagunyà, és lògic que al posterior projecte empresarial, tot i que per a nens, li fes una ressenya en traspassar ("morir).

Dades sobre el Cu-Cut! de la mateixa p39: 518 números, 30000-40000 exemplars amb pics de 60000. Denúncies, multes ,assalt (l'atemptat militar) i preu de 1.5 pessetes a Barcelona i 2 a fora, entre 1902 a 1912. Ignoro les alteracions de preu de la premsa de l'època però us diré la següent dada: la Ciència (buahahaha!) Econòmica considera que la inflació és un fenomen modern (després revises i n'hi ha hagut en moltes èpoques però igual volen dir: "inflació amb una economia monetitzada", no sé). De fet, la inflació apareix cap a la Primera Guerra Mundial, en concret pel que fa a l'Economia Espanyola/Catalana on, què rar, els especuladors van obtenir grans beneficis venent a l'exterior als dos bàndols perquè Espanya era neutral (i mira que el babau d'Alfons XIII no feia més que insistir per entrar a la guerra, com que ell no pensava morir, que per això ja hi havia els fills dels obrers i camperols: dades de la biografia política -força favorable- escrita per Javier Tusell i Genoveva G. Queipo de Llano). Aíxí que sona lògic mantenir els preus si no hi ha inflació.  De totes maneres, vist des de la segona part del segle XX, o des de 1974 en endavant, o al 2017, es força pintoresc que el preu sigui el mateix durant 10 anys.

p44: En Bagunyà té una plantilla "fixa d'escriptor, que hi treballa majoritàriament en exclusiva" (p51 sense més dades; ¿m'ho he de creure?), amb els quals també treu al mercat llibres de text i educatius, cosa que ens recorda una mica allò que hom espera del Patufet. Amb la revista treurà, per exemple, la Biblioteca Gentil: 48 d'en Josep Maria Folch i Torres entre 1924-1928 i, del 1931 al 1933, 29 de diferents autors, entre ells 2 del prolífic autor. És el moment de dir que Folch i Torres és més que els Pastorets... i un es planteja per què res de la seva obra no ha perdurat o per què res de la seva obra no s'ha adaptat als nous temps. Vol dir que no són obres clàssiques... però no ho sabem. En Massagran o en Bolavà Detectiu han tingut alguna edició ocasional que hom ha vist en saldos escolars. El personatge d'en Massagran serà renovat per un descendent de l'escriptor en forma d'historieta, ara bé que ha passat sense pena ni glòria, malgrat el seu interès: un personatge aventurer català, ambientat a principis del segle XX, amb un dibuix que es mou entre la línia clara tintiniana i una mena de sornegueria gràfica valenciana (i no tinc esperances que ho entengueu). Una mica mica paradet als guions, sí, però que podria haver tingut més incidència pública, dic jo.

Hi ha una llistat feta per uns tals Rovira/Ribé que dóna una xifra de 303 títols de Folch i Torres en diferents projectes de l'editorial del senyor Bagunyà. Home, no crec que tot sigui oblidable.

En Folch i Torres cobrava drets d'autor i un tant alçat dels textos anuals que sortien al Calendari d'En Patufet, etc. Tot això sona realment modern o inclús responsable.

p50: bonificació de 2.5pts per cada 1000 exemplars a partir dels 10000 primers, i 10 pts per cada 1000 a partir del 26000. Semblen xifres assumibles, segons el que generalment llegim sobre en Folch i Torres o sobre el Patufet però igualmente són xifres gegantines si compares amb qualsevol autor en català o inclús en castellà dels segles XX o XXI. I la següent pregunta: ¿què se'n va fer d'aquells llibres? ¿En acabar la Guerra Civil molts van ser destruïts per si de cas duien a la garjola per ser en català i per ser catalanistes? o ¿simplement es van perdre, es van llençar passat el temps perquè eren per nens i ja sou/som grandets?

Cito la conclusió provisional b de p50: 

b) La biografia de l'editor il·lustra amb claror enlluernadora la complexitat de la guerra civil a Catalunya Antimilitarista i catalanista, Baguñà, catòlic practicant, rebutja el règim republicà durant la guerra i es deleix per l'arribada de l'exèrcit rebel. La decepció, com a tants altres, li van venir quan va descobrir la veritable naturalesa del franquisme.


La frase final sobra molt: no es tracta d'un pobre home nouvingut d'un disseminat del Pallars que s'hi va trobar que el franquisme no era com li havien contat, sinó que es tracta d'un editor que portava més de trenta anys al capdavant de publicacions amb intencionalitat política, en plena Barcelona, i que va veure i viura l'assalt al Cu-Cut! o com se les gastava la dictadura de Primo de Rivera que a la seva revista la va deixar mig en pau però no del tot i se'n va carrega alguna altra. 


A la p54, Santi Barjau parla sobre l'estil del Patufet: anquilosat des de l'inici, amb lletres fora de lloc i papel dolent (però ell diu: "qualitat del paper era moderada"). Tipografia amb composició manual i després amb linotípia. Les fotografies eren fotogravats dels tallers de Baguñà (amb el soci Gaietà Cornet, que també era ninotaire=dibuixant) 

L'edició passa a ser molt millor amb la nova rotativa. Com veiem, és la rotativa la protagonista d'aquest llibre i, per a mi, que li escau una novel·la o una sèrie de televisió a aquesta rotativa. Ara, vaig a cobrar un altre Euromilions i en parlem.

La capçalera canvia cada any però sempre dibuixada per en Cornet. La portada era de Cornet o de Juinceda. p2: anuncis; p3: pòrtic o editorial catalanista o de la temporada de l'any; episodi d'aventures amb dibuixos de Llaverias i escrit per Josep Maria Folch i Torres àlies Jim Fit, cosa que em fa pensar que inaugura un tipus de pseudònims basat en alteracions dels nom i cognoms de manera que semblin anglòfons, tant típic de la novel·la popular espanyola de mitjans segle XX.

Jim= J i M: Josep i Maria... Enginyós, enginyós...
  
Pàgines centrals:seccions diverses. Acudits de Junceda i Cornet. 

Des de 1915: Pàgines Viscudes per Narrador Gentil (Folch i Torres) i dibuixades per Junceda. 
Antepenúltima o penúltima pàgina: passatemps titulats "Endevina, Endevineta". 
Penúltima: anuncis d'autopropaganda. 
Darrera pàgina: acudits 2-4 vinyetes per Junceda i Cornet. A partir de la impressió a color: publicitat il·lustrada per Junceda, Llaverías, Opisso....

Per tant en Santi Barjau ens fa entendre que l'esquema és invariable durant dècadaes. Costa de creure que l'editor aguantés el mateix. No parlaré del lector o del consumidor perquè aquest s'empassa el que sigui. 

p57: PER FI PARLEN DE CÒMIC: 

Allunyament del lleguatge del comic.


L'autor de l'assaig intenta encabir-hi una definició àmplia basa en Benoît Peeters (autor a qui ´si conec) "al llibre Case, planche, récit" (llibre que no conec). : narració d'1 pàgina o menys subdividida en caselles o vinyetes amb un text explícit (diàlegs entorn del dibuix, encara que no són bafarades). Així mateix, hi ha historietes sense paraules.

Pregunta: si hem vist historietes en els mateixos anys, si hem vist en Tito i Tif al 1915, si ja Apel·les Mestres va dibuixar historietes al darrer quart del segle XIX... quina causa distintiva tenim per la manca d'historietes o per la manca de pujar al carro de les historietes a les edicions espanyoles, catalanes, barcelonines? 

La meva hipòtesi la torno a repetir: editors conservadors o ultraconservadors que no volen malmetre els infants, que no volen barrejar text amb imatge, en una triste tendència que havia començat segles abans i que, intel·lectualment, basant-me en allò d'Scott McCloud, s'inicia cap el Renaixement, amb la impremta, potser perquè era més car imprimir imatges que textos, o perquè calia més feina... o perquè s'associa la imatge a imatges per als analfabets de les esglésies... nota: ¿algú entenc les imatges sense explicació addicional? "Aquí, Jesús, aquí, Sant Joan, el bateja, blablabla"

Fita: 19190802 (aniversari):: Junceda publica la historieta d'un negre de Puerto Rico amb una planta que creix sense parar, basat o copiat d'una historieta estrangera que l'autor de l'assaig no esmenta. .

Als anys 1910, i per tant, desmentint que l'estructura fos tan fixa, hi ha la secció LA HISTORIETA A L'ESTRANGER o LA CARICATURA A L'ESTRANGER. Sense signatura ni procedència, en Santi Barjau considera que n'hi ha de Caran d'Ache (caricaturisa russo-francès molt famós i influent), Benjamin Rabier (influènia posterior d'Hergé), Lothar Meggendorfer (de München, "especialitzat en llibres desplegables"... caram!) 

Fixeu-vos que el nom "historieta" es pot dir que precedeix al desenvolupament autòcton del propi mitjà d'expressió i comunicació: la historieta encara no existeix amb bafarades o amb continuïtat en cada revista, però el nom ja el té encolomat.

Se citen altres noms, per a mi absolutament desconeguts però que igual ja cal que ens hi anéssim familiaritzant: Paul d'Espagnat, Valverane, Maurice Motet, Godefroy, Trier. 

Cita de p59: Els dibuixants d'en Patufet eren homes ben informats i coneixedors del que es feia en altres països, sobretot a França i Alemanya.

 

Aquesta frase és exclusivista i falsa: és extensible a la resta de dibuixants... o, més ben dit, és que els mateixos dibuixant pul·lul·laven o intentaven cobrar per dibuixar a qualsevol revista.

Estarien molt informats però eren incapaços o, des del meu punt de vista, els hi estava vetat fer historietes més modernes de manera habitual. Els editors conservadors, ultraconservadors, volen mantenir unes essències i, a més és com si no tinguessin cap competència forta. La censura actua més contra el que era "socialista", esquerrà, laic, anticlerical, etc.

Una altra secció es "Mundial Humor": acudit d'1 vinyeta francesos, alemanys i espanyols. 

Aquestes seccions esmentades suposo que us recorden el que hem vist a les revistes d'historietes fins els anys 1990. De fet, aquest bienni 2016-2017, la maginoteca ha posat una bona mostra d'aques tipus de pàgines. 

Pregunta: ¿va inventar el Patufet aquesta secció o la va copiar d'algun referent coetani o anterior? ¿de quin?

En Santi Barjau segueix marcant la diferent evolució de les revistes en català i en castellà, editades a Barcelona: en Virolet (1922) i En Patufet no corren a convertir-se en revistes més aviat gràfiques com el TBO de 1917 o el Pulgarcito de 1922. Totes tenen textos llargs, prolixos i molt durs (un nen que fa una malifeta acaba mort: resum de la meitat de contes) però s'hi van incorporant noves tendències, dibuixos, vinyetes, etc. 

p61: referència a Cañellas. Només esmentat amb altres dibuixant, entenc que és el mateix que apareix a la revista setentera Chito i Chito Extraordinario, publicades a Sabadell. M'interessa.

p73: menció a un dibuixant historiquíssim del TBO que també m'interessa moltíssim:  Manuel Urda, des del 1908, "gairebé s'inicia a En Patufet". En aquestes págines, Montserrart Castillo fa un repàs als dibuixants puntals (Cornet, Junceda i en Llaverías, un "sense influències que influencia") i a la resta (Apa, etc.).. Diu que la revista va ser un "fogar d'il·lustradors". "El cas més clar fou Lola Anglada"

És al Patufet o on En Batllori Jofré comença la seva trajectòria iniciat per Jiunceda. M'agraden aquest tipus d'arbres genealògics de dibuixants, que són relativament fàcils de fer si un té els noms (i, millor, alguns exemples)

El llibre té un parell d'apartats més però no em vull estendre més, a l'espera -bwaaahahahahaha- d'una reedició d'En Patufet integral i amb explicacions clares o unes antologies dignes d'aquest nom.

En Patufet, Cent Anys: el llibre

Data Estel·lar continuantperseguir Dilluns 20170731

Seguim amb la recensió o explicació d'alguns llibres sobre el món de la historieta.

Títol: En Patufet, Cent Anys. La revista i el seu impacte.
Editor i presentador: Jordi Castellanos.
Col·lecció: Biblioteca Mila i Fontanals, número 47. Evidentement, mai no hem trobat cap altre número, cosa força comuna en això dels llibres.
Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat àlies PAM.
Primera edició (i única): novembre 2004

A mi em sonava haver trobat aquest libre de manera legal per Internet. Un altre "evidentment:" no el trobo ara.

Es tracta d'un llibre de color blanc i amb el títol i el dibuix de la portada en magenta.
Passa molt desapercebut.
Si el vaig trobar és perquè ho miro tot, i no pas perquè en trobés cap informació prèvia.

Més greu és el següent: el fa el Departament de Filologia Catalana i Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat de Barcelona, en un simposis celebrat a l'Aula Magna de la UB el dia 20040311.

Per aquelles èpoques un estava força pendent de les universitadades. D'això no tinc cap record, ni ara ni quan vaig comprar el libre, a la primavera del 2007.

Més encara, perquè va de tebeos, de publicacions històriques, de vincles amb la societat del seu temps, del Patufet que apareix el 1904, i que tenia una certa presència a Internet al 2004.

Rellegeixo el llibre en paral·lel al centenari del TBO 1917-2017.

La primera reflexió que faig és la següent: tota una vida sentint sobre la importància de la revista En Patufet, de la qual he tingut el rar privilegi de veure algun cop els famosos exemplars enquadernats per antics lectors, i que podia ser el més gran tresor que alguna gent hauria guardat.

Doncs, mirem les dades: ni una sola publicació real, ni una sola antologia, ni una sola edició commemorativa, ni una sola publicació en forma de col·leccionable de kiosk (i, si us penseu que en català no tindria tirada i no serie negoci: plantegeu-vos si la política de normalització no és una mentida o pregunteu-vos sobre consideracions sòciolingüísticas endògenes a la societat catalana i no exògenes, que Franco ja fa dècades que és una mòmia). Seguim: ni un sol col·leccionable de diumenge de la premsa en català ni de la premsa catalana: ni de ElPuntAvui ni d'El Periódico de Catalunya ni de La Vanguardia.

Quan un apunta sobre alguna reedició o sobre algun llibre o sobre... res... la resposta és típica d'aquest país d'usar i llençar: és carrincló, passat de moda i tot això. El mateix país que no té problemes per passar qualsevol cosa que sigui carrinclona però que vingui dels Estats Units, per exemple.

Només apareix a ARCA, la iniciativa per digitalitzar premsa antiga.
Per tant, un interès continu per oblidar i trepitjar sobre una capa de pols tot allò que provingui del passat.

El Simposi de la Universitat de Barcelona va comptar amb l'habitual absència d'estudiosos de la Sociologia o de la Ciència Política, de la Història Social, etc. Però, compte, perquè no només es tracta d'una revista sinó dels lligams emocionals, i de classe social entre aquella capçalera i molts habitants de la Catalunya del primer terç del segle XX, a més del lligam polític, i com sempre diem, vosaltres mateixos si us penseu que la política i el comic no han de tener i no tenen res a veure... Ja vam veure, com es va publicar, Alegría, una revista per combatre el Patufet o com va resorgir als anys 1960, quan es rebaixa una mica la pressió contra el català per part de la dictadura franquista.

Per tant, parcial, per molt Generalitat, UAB, Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans i Fundació Folch i Torres o UB que hi apareguin...

El llibre és interessant per valorar la figura de Josep Maria Folch i Torres, un escriptor d'immens èxit que va ser polèmic perquè defugia de la la intel·lectualitat literària en la seva forma d'escriure, etc. Recordem que no va ser un cas únic: la novel·la popular s'obira pas, els folletins, la revista Lecturas era un recull de novel·les per entregues (dècades abans d'esdevenir premsa del cor però ¿no és un pas més enllà fer contes sobre la realitat en comptes de novel·la rosa o romàntica?

Els autor intel·lectuals són els que tenen carrers al seu nom, aquells dels quals gairebé mai no en trobem llibres enlloc o que millor no trobar-los. Riba, els que surten al llibre de Lite i, pitjor, t'obliguen a llegir per a la Selectivitat.

Folch i Torres crea una escritura de best-seller industrial des del no-res, gairebé, amb reticències per part dels que saben molt.

A la pàgina 27 apareix "TSF" com a "electrodomèstic d'oci" com si tothom sabés quina cosa és. Així que hem d'anar a Internet per buscar una informació mal donada (i, comte, perquè cal repetir-hi mil cops: simposi en universitat pública, finançament públic, divulgació que hauria de ser pública... però sempre fallen en les coses més bàsiques). TSF fa referència a la telegrafia sense fils... i ens quedem igual. Es veu que és el precedent directe de la ràdio. ¿I algú es creu que una llar catalana corrent "i molent" fabriqués una ràdio? Doncs això és el que ve a dir la pàgina 27. Ja estic tip de llegir aquest tipus de coses rares.

La página 26 fa referència a "les extenses necrològiques", i es cita la d'Apel·les Mestres, sense esmentat explícitament el seu caràcter popular de dibuixant. El text el considera un d'aquells "patricis". Deixar de banda la vessant popular i coneguda d'Apel·les Mestres és greu en un text que parla d'un diari il·lustrat de principis del segle XX.

En Patufet està a favor de la religió, l'ordre, la propietat i la tradició, i la llengua catalana. Malauradament, no se'n posen, d'exemples, tot i que és una idea força extesa que era premsa de la dreta catalanista.

La pàgina 30 diu allò que hem sentit tants cops sobre el Cavall Fort: com si escullissin de veritat els dibuixants perquè fossin de gran qualitat. En mirar els noms, comprovem que són els mateixos els que signen al Patufet (dreta catalanista), Alegría (dreta espanyolista monàrquica) o en les revistes republicanes o esquerranes (L'Esquella de la Torratxa). Van allà on cobren, i no pocs passaran al TBO. Se cita a Junceda, Quelus, Llaverías o Cornet.

p47: La gran innovació tècnica que ens parla sobre el capital que movien i l'interès per reinvertir-lo: és la gran rotativa alemanya marca Vomag de l'empresa Vogländirche, de quatre tintes a partir del número 1002 cap el 1923. Serà la rotativa de Bagunyà o Baguñà Hermanos (amb socis variants que el llibre esmenta) i que imprimirà el TBO de la postguerra i el Patufet dels anys 1960. La capacitat era de 6000 exemplars/hora. Això és interessant tant pel que fa a la potència editorial de Patufet (venia molts exemplars), a la llarga durada de la rotativa (fins als anys 1980) i a l'enllaç entre Patufet (o el "abans de la guerra) amb el TBO (o el "després de la guerra).

Al 1923, per veure la importància dretana es fa un "Delícies del govern dels Soviets", amb pobresa, etc... de nou, com amb Tito i Tif (1915), la publicació nostrada s'avança al Tintín al País dels Soviets. Es tracta de la típica propaganda anticomunista menjanens, la que podem seguir gaudint tot el segle XX i XXI... al menys, el Equipo A era divertit.


Intentarem seguir.

20170728

Los peligros del alcohol

Data Estel·lar frisfras Divendres 20170728

Seguimos aquí más en estado líquido-sudoroso que sólido-carnoso.

Uno se compra un colecciónole de los antiguos, de los que de número en el lomo, así que tiene que tener aprox 80 páginas y no 64...  y barato, a 1€.

El Mortadelo medieval parece llevar una capa:


Estado aceptable pero mejorable. Vamos a forrarlo. Supongo que será anatema y no sé cuántas cosas más pero así me aseguro que mis dedos tocarán material limpio.

Guilltona en los bordes, y con eso se acabó la posible suciedad que se acumular en los bordes de las hojas, que a veces se ve y a veces no...

Medidas más drásticas: si hay hojas con agujeros -creo que no era el caso porque estaba en estado aceptable- o con cosas raras que son humedades agujereantes por falta de una mejor expresión: tijeras. Más vale un agujero que un susto que se transmita a otros tomos.

Antes de forrar, para mejorar el aspecto o por si al final no se forrase: alcohol de 96º o de uno que se llama "alcohol de limpieza o de quemar". Se pasa con un algodón o con un papelito tipo higiénico o de cocina.

Y ahí tenemos los peligros del alcohol cuando se aplica sobre "rústica", sobre cartón: si vas con prisas, si apriestas mucho, si pones mucho alcohol, el color salta. A veces uno quiere eliminar una raya de boli ¿la veis aún? Pero es el amarillo el que salta, o incluso se puede extender por otras partes de la página.

En cartoné, tipo álbum de Astérix, no pasa nada. Puedes arrojar media botella y frotar que eso aguanta.

El problema es con tapas de cartón o con tapas de revistas tapapel o taplástico, que también salta el color.

En esos casos, hay que poner la menor cantidad de alcohol o incluso ponerlo sobre el papel y frotar con cuidado.

Pero hay casos en los que uno prefiere perder algo del color y asegurarse la higiene, la eliminación de la humedad o quitar de verdar manchas negras o de origen desconocido.





España en el fin de las libertades

Data Estel·lar yuyu Divendres 20170728

Supongo que no habéis leído el libro Reinos olvidados de España. Es de José María de Mena, descendiente del poeta Juan de Mena, y de profesión, sevillano. 

En ese libro, que es realmente interesante, como otros escritos del autor, en un cierto momento, una nota a pie de página, un inserto, algo así, se habla de una especie de debates en los que parece que habría participado el padre de ese escritor... debates políticos... en pleno Franquismo, y desde una óptima de diferentes puntos de vista franquistas. 

Cuando oigo según qué tertulias (RNE-1, TVE, 24Horas, Cope, Onda Cero, etc.) noto algo semejante: puedes dar varias opiniones si estás en una determinada, ejem, onda.

Para las demás opiniones, se les grita, se les apabulla, se habla encima y se impide el mensaje. 

De Mena escribe de aquellos debates como de algo bastante abierto (creo recordar que sería por los años 1950), pero el lector tiene que notar que era abierto en unos pocos flancos, en una piña.

No hay día que no desayunemos o merendemos con una noticia contra altos cargos políticos del procés independentista catalán (otra revolución burguesa), a la que se ataca, sobretodo, con dos argumentos: "es una locura de un loco que hace locuras" (antes, Artur Mas y luego Carles Puigdemont) y luego se le une que "es un referéndum ilegal", "una consulta ilegal".

Lo primero es una estupidez: un loco que unge a otro loco y al que siguen un millón o dos de ciudadanos, muchos de ellos con derecho a voto y otros menores de edad.

El segundo argumento es sorprendente: es ilegal, sin dar alternativas, lo de votar, lo de consultar a la población, lo de... 

La fuerza de la ley se convierte en la fuerza sin más. Es curioso lo pejigueras que son con la ley los mismos que la incumplen cada semana en sus tesorerías del partido, que incumplen juramentos aparentemente sagrados al no dar ni seguridad ni sanidad ni educación a la población, o al dar contratos a dedo. Que lo hacen todos... pero aún se nota más en los que hablan que se rompe la ley al pedir referéndums.

No voy a defender lo de la independencia que, junto al neoliberalismo del PP y sus eurocolegas, son una tenaza contra todo lo que hemos hablado: la sanidad pública no existe en Catalunya desde hace varios años. Formalmente sí, pero solamente para cánceres.

Pero ¿es ilegal hacer referéndums? ¿ilegal preguntar a la gente?

Y un día amenazan a los policías, y otro a los funcionarios en general, y otro a no sé qué portavoz del gobierno o a la mesa del Parlamento o amenazan con cortar el dinero que hemos pagado los asalariados de la Región Metropolitana de Barcelona y del cual apenas recibimos unas migajas porque así lo quiere el Capitalismo de Amiguetes, y así  hasta que te preguntas seriamente: ¿qué es lo que da miedo? ¿la respuesta o la pregunta? El mero hecho de preguntar, el mero hecho de poner sobre la mensa un problema, una cuestión, la que sea.

Regímenes que han conseguido callar debates sobre la energía nuclear y sobre montones de crímenes contra la población laboral o civil o ecocidios de alcance mayor, que han conseguido acallar absolutamente todo lo que les molesta, o lo que les podría molestar.. o lo que no saben si un día vayustésaber... notan como unos plantean un referéndum sobre la independencia, mientras que se

Julio Anguita planteaba en 1993-1999 que el ciudadano leyera la Constitución. Cabe preguntarse quién quiere ser ciudadano, puesto que eso implica ese tipo de deberes cívicos como es el de leerse la Constitución. Y que fuera tachando los artículos que no se cumplían. 

CONSTITUCIÓN. TÍTULO PRELIMINAR Artículo 1
1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

Nada más comenzar con el ejercicio que proponía el entonces cooordinador general de la coalición federal de Izquierda Unida (un título entretenido), uno ya se daba cuenta de que lo del Estado Social y Democrático de Derecho quedaba muy tocado. La reforma de la Constitución que hizo el PSOE con el PP y el aplauso con las orejas de partidos peligrosos por eso mismo, tipo C's., prácticamente mata del todo lo de "Social".

Lo de "Democrático" ya quedaba en entredicho, si con eso hablamos de algo más que hacer Eleciones y gastarse millonadas en campañas electorales. Valga como ejemplo la típica papeleta estadounidense de votación, que puede ser una sábana donde lo de "elegir Presidente" es un detallín más entre decenas de cuestiones. Hay más métidos que lo de hacer referéndums, pero democráticamente todos van más allá que emborracharse con los amiguetes de la alta burguesía y altos cargos de clases medias altas de tal o cual partido. No, hay métodos en los que se pide la participación de la población. Las técnicas de investigación social dan muchas pistas, si no se quiere ir más allá. 

La idea es acallar toda disidencia, toda molestia. Matar la libertad de expresión, ahora que ya canta que se han cargado las libertades que el vulgo pensaba que tenía por derecho divino: derecho a un techo, el trabajo, al medio ambiente, al pan hecho con harina de trigo, ... porque resulta que, pese al generoso reparto de alcohol (demonios, nunca han habido tantos anuncios de cerveza en la tele), siempre hay quien tiene el mal hábito de seguir pensando o de eludir los efluvios y cavilar. 

Hace ya lustros que es libertad de expresión cuando lo hace la ultraderecha neoliberal españolista (la que ha corrompido los vocablos de la familia "españ-") y es ilegal, delictivo o terrorismo ¿contar cosas en vídeos lo es? cuando lo realizan los otros. 

Hubo una guerra y se sigue ganando.

Y puede haber debate pero con los límites muy claros: solamente hablarán los que ganaron y sobre los temas que les interesen.  

En España también es posible hacerlo, si en China censuran Internet, que era el único canal por el que hacer circular en masas dispersas nuevas ideas o ideas contrarios al ordenamiento ideológico impulsado por las clases propietarias-dominantes.

20170723

Pero es que en 1983 lo anunciaba con otro nombre

Data Estel·lar mésfusta Diumenge 20170723

Nos gustan los anuncios y las listas de "Títulos publicados". Siempre nos preguntamos qué hay tras eso. Es como los catálogos: ¿para qué leer los tebeos si tienes un checklist de superhéroes?

Si en 1985, la editorial que ya saben publicó un anuncio de lo mismo de siempre, en 1983, en la revista Super DDT... pero no sé en qué número, por la pinta uno de hacia diciembre.


Aquí son dos colecciones que llaman a confusión: 

  • Grandes Obras Ilusradas de... los dos de siempre: Julio Verne y Emilio Salgari, que son el Ibáñez y el Escobar de las Joyas Literarias Juveniles, colección que es la base de este tipo de superhumores serios, como pasa cons: 
  • Famosas Novelas.

320 páginas. Los tomos de Grandes Obras suelen parecer más gruesos

El listado de cada tomo es siempre incompleto con ese "etc, etc"

No hay que llamarse mucho a engaño: son unas 10 novelas por tomo, cosa que no está mal pero, cuidado:

 Cada novela tiene 30 páginas +1 de portadilla con el título por historieta+ 1 página en blanco en el anverso.= 30*10 + 10 +10

Parece como si la numeración fuera seguida de Grandes Obras Ilustradas 5, 7, 9, 10 ¿y los números intermedios? hacia Famosas Novelas 11, 12, 13, 18, 20... pero cuidado

... porque
no es raro encontrarse con historias repetidas en distintos tomos, así que esa numeración aparentemente seguida es un camelo. En el tomo de Julio Verne aparece A y se repite A en un tomo de Famosas Novelas, que son 30 páginas repetidas. 

Si es cierto que las dos colecciones van numeradas de manera correlativa, eso explica la ausencia de varios números... sin embargo, Tebeosfera ofrece portadas de todos los números de Famosas Novelas, inclusos los que coinciden con Grandes Obras Ilustradas. Son esos continuos misterios en las colecciones. En la edición de 1986, hay menos números pero coinciden salvo en el color del reborde de la portada.

Lo mismo, de manera mimética sucede con Grandes Obras Ilustradas, un título de Bruguera que parece plagiado de uno anterior de editorial Afha (que, a su vez parece una imitación de las Joyas, aunque este tipo de adaptaciones de novelas en historietas se puede rastrear durante décadas hacia atrás, claro está).

¿Es casual que eligieran números no coincidentes de ambas colecciones para la promoción .

El precio es de 650 pts. No era barato. No era caro, si lo piensas como para regalo y como que parece importante porque hay muchas paginas, muchas novelas que te ayudarán a aprender a leer y que es serio, cuidado ahí.

La empresa comercial es Catalonia Press, que es la empresa que se encarga de merchandising (muñecos, unos puzles o mini-laberintos, insertar a los personajes en anuncios si fuera el caso, etc.).

Segis y Olivio: me molesta el ruido

Data Estel·lar Oliiiiivioooooooooooo Dissabte 20170722

Este mensaje es un poco triste. Publicado a principos del 2017 sería una cosa, pero he descubierto un dato que cambia la mitad del contenido e incluso su sentido: es un contenido que debería haber conocido desde hace décadas pero que la mente no unió hasta julio del 2017.

En 1987, Ediciones B-Grupo Zeta recupera las revistas Bruguera y, sobretodo las series. 

Pocos meses después de iniciarse la revista Mortadelo, se pone en marcha la Mortadelo Super, que era una nueva "Super Mortadelo" pero con el prefijo como sufijo, no hace falta que me perdonéis por haber insertado esto como infijo, y que luego se convertiría en Mortadelo Super.

En Mortadelo Super número 2, me encuentro con una historieta de curioso guión y buen dibujo de Segis y Olivio.

 No encontraba las páginas y además me sonaba que estaban borrosas porque fueron pruebas de fotos. Por ahora, es lo que tenemos.

 


 

Mi relación con la historietas de Jaume Rovira es compleja. Me gustan cuando el dibujo es más bien sencillo y cuando los personajes salen dibujados como "más jóvenes" o de menor tamaño. El Olivio del gorro me hace ilusión, aunque lo he visto poco. Los Cinco Amiguetes con un perro callejero llamado "Pirata" me gusta mucho. Me voy alejando de esa serie cuando convierten al perro en en 102 dálmata. Y no me siento cercano de las historietas de niños-listos detectives, como no lo estoy de Los Tres Investigadores, Los Cinco, Los Siete Secretos, Los Seis Amigos, Los Hollister, Pakto Secreto y diez mil otros niñatos. 

De Sophie por Jidèhem me gusta la ambientación, el dibujo, algunos guiones pero me chirría mucho la niñata listorra y el niño pequeñajo. Venga, pim pam y adiós niños... ¿o es que os es creíble que los van a dejar vivos?


De Rovira dibujaba bien o me gustaba su dibujo cuando no dibujaba bien. El coche de Obseso Pisafondo que no tiene ningún tipo de movilidad es un rollo que se junta al Insegurini de Martz-Schmidt, ambos en la revista TBO de Ediciones B-Grupo Zeta. Dos decepciones. Un coche hiperrealista que es una foto fija, con Segis casado y con otro nombre y encima adelgazado. No.

Sin embargo, hay momentos que sí me interesan. Esa historieta rara que se mueve entre lo que yo llamo el subgénero de  "la vida privada de Mortadelo y Filemón" (como les pasa a Tranqui y Tronco y tantos otros personajes) y la escapada al campo como Las Hermanas Gilda...  publicada en el Mortadelo Super número 2 hace que queramos seguir a los personajes.

De todos modos, el máximo de la serie es Regreso de Vacaciones, porque además de un guión trepidante y con humor absurdo, contiene los hallazgos de Rovira de los años 1980 y que no siempre pegaban bien: las fotos insertadas en viñetas, las caricaturas... también está la aparición estelar de Armando Matías Guiu, y además la continuidad expresa con la anterior última historieta de la pareja de traperos. Sublime y reeditable: me gusta provocar. 


Ya noto la influencia francobelga en la vaca, por ejemplo. 
También esta cosa que solamente le veo a Rovira de mezclar A con B y que de J y no C. Salida al campo tipo Gilda, Mortadelo y Filemón, aventura de ladrones, vaca francobelga, chopos ¿de producción propia?, chiste típico de Bruguera, cierta tensión de aventura, aquello que parece un nuevo tipo de entintado, y la permanencia de ese enervante coloreado que tanto mal hace a sus historietas.


Y siempre ha estado esta viñeta y las que le acompañan: "lo único que me molesta es el ruido". Son esas cosas cotidianas dentro de algo tan ajeno a la realidad cotidiana: se supone que nadie tiene armas. El día que veamos estadísticas reales de armas de fuego y de cuchillos para matar osos en España algunos no vamos a salir más de debajo la cama.

Si lo habitual en los tebeos/dibujos animados/películas/teleseries/novelas es usar la pistola para disparar, para hacer prácticas de tiro con un bote, para clamar venganza, para ir a la guerra, para jugar, en definitiva a algo muy peligroso... en cambio, Rovira optaba por algo inesperado pero porque es lo esperable en la vida normal: cerrar los ojos, taparse la oreja y lanzar un tiro al aire..

Me gustaba mucho la expresión de la cara. ¿Cómo la había conseguido? Y el disparo, los dedos, que, de manera tonta a uno le parece que apretan el gatillo sin saber hacerlo.

Efectivamente, la solapa de la camisa y las mangas nos recordaban a ropa de verdad pero también a Filemón en Valor y al Toro.


Y vaya si tenía que ver con esa aventura: 

Me leo una revista Guai! de Ediciones Junior s.a.del Grupo Editorial Grijalbo, que inicia su singladura en 1986. Se publica la aventura de Spirou: La Infancia de Spirou
, y que es una colección de historietas cortas realizadas por Tome+Janry en la que época en que les hacían mobbing a Nic+Cauvin, quienes, ya no es que fueran buenos o malos sino que les prohibieron utilizar casi nada del universo de Spirou, en tanto a Tome+Janry solamente les vetaron al Marsupilami

La historieta corta El Falsario aparece en esa revista Guai! 
Es una aventura tan trepidante como difícil de seguir si no estás atento. El coleccionismo vinculado a los tebeos, en concreto, Spirou y Gaston, sale mal parado. 

 La fecha de aparición en álbum es 19870129 seguns la editorial Dupuis: Date de parution : 29/01/1987

Hubo tiempo para leerlo en francés o en castellano, porque tanto Dupuis, ya lo hemos, como Grijalbo lo publican casi al unísono (hoy sería noticia) en 1987. Parece ser que en catalán fue en 1990. No queda claro: la página consultada mezcla el año de la edición original con la española. Mira; me voy a buscar mi tomo porque esto de Internet es un filfa: mi edición en castellano de Junior-Grijalbo cuesta 1100 pesetas y el año de edición es 1990. igual que en catalán según Tebeosfera: y es más razonable y lógico que ambas ediciones aparecieran en paralelo por la misma editorial. También Tebeosfera, por si, haciendo mal, no os fiais de mi información, da como dato el del año 1990 para la edición en castellano de La Infancia de Spirou de Junior-Grupo Grijalbo Mondadori. No ha sido fácil encontrar el dato sin buscar mi álbum.

El título original de El Falsario es Le FaussaireVilain faussaire [excelente: dos páginas consultadas, 2 títulos aparecidos] y se publicó en la revista Spirou allá por 1983, así que hubo mucho tiempo para ser volcado en esa viñeta de Segis y Olivio
Paru dans le journal de Spirou en 1983, Vilain faussaire ! est un mini-récit de 6 planches où Spirou et Fantasio enquêtent sur le mystérieux tome 5 jamais publié de Gaston. Par ce mini-récit, Tome & Janry rattachent l'univers des héros à celui du héros-sans-emploi qu'on a plus revu depuis longtemps envahir les pages des aventures de nos héros. Ils pastichent également le légendaire Gaston tome 5 n'ayant jamais existé, jusqu'en 1986 où un R5 sera enfin publié. 

Conclusión: Rovira plagia una viñeta y su gag de Spirou de Tome+Janry para Segis y Olivio

Lógicamente, toda la ilusión que me hacía colocar esta viñeta en el blog se ha convertido en tristeza. Otra copia más de Spirou. Sin Franquin y sus sucesores Tome+Janry desaparece una gran parte de las historietas "bien dibujadas" que decían los niños de Bruguera y de Ediciones B-Grupo Zeta. 

En la tele lo hacen siempre y también a escondidas pero sigue molestando.

20170722

Bruguera anuncia lo mismo con otro nombre

Data Estel·lar pectacular Dissabte 20170722

Bruguera anuncia y pone a la venta otra vez las Joyas Literarias Juveniles bajo un nuevo nombre: Novelas Ilustradas...


El anuncio aparecee en el Rompetechos número 43 con fecha marzo1985.

Pasa que, durante el 2016 y 2017 me estoy enterando de que puede que Ediciones B-Grupo Zeta aún sacara más colecciones de Joyas Literarias en menos tiempo, y sin añadir material nuevo en absoluto. Vamos, que comienzo a sospechar que rompió records. Me voy encontrando con revistillas, con tomos de un tipo, de un color, de otro, con un nombre, con otro, con tal, con cual... Como no compro ese material y no voy con un lápiz, no puedo hacer un artículo con toooodos los nombres de las colecciones de Joyas Literarias: me temo que no hay suficiente capacidad en bites en el mundo para tal hazaña. añado.

El anuncio es de 1985. En 1983-1984 aún hay alguna nueva Joyas Literarias, como la de Rusland y Ludmila.


Las portadas parecen más modernas y espectaculares que las anteriores, aunque el contenido es un retapado sin tapas. No hay contenido nuevo. Como es habitual, además, hay que ir con cuidado, porque en cada tomo seguramente que hay un par de novelas que ya tienes en otro formato. Eso sí que es una paradoja y no lo de Aquiles y la tortuga: a la tortuga la alcanzas fijo pero ¡aaaah, amigo! a una colección de famosas novelas ilustradas joyas literarias etcétera, a esos 300 números no los pillas nunca, y no saldrá en la Selectividad porque hay una conspiración que no quiere que sepamos la verdad del mundo.

Suelo decir que Joyas Literarias continúa o se renueva o se amplía tanto con  Comic Biografías o con las historias de Cthulhu por Maroto, que fue publicado en la bastante interesante revista Capitán Trueno del año 1986, que ha sido inexistente entre 1986 y 2010, año en que comienza a aparecer con cada vez más insistencia hasta llegar al 2017, cuando es casi imposible no encontrarse con una revista de esa colección.

Siempre pienso que Ediciones B-Grupo Zeta debería haber continuado con nuevas novelas, con estilos más modernos o con nuevos dibujantes o con los mismos. Con novelas juveniles más actuales o con algunas de las que Ediciones B tuviera los derechos de la publicación como novela de la de libro sin dibujo. 

¿Por qué Edicones B-Grupo Zeta se deshizo de los dibujantes realistas? Misterio.

Buscando información, leo que el proyecto comienza en 1982 pero, que yo sepa, se publica solamente en 1986. 

Ahora me entero de que Planeta deAgostini ha publicado esas páginas de Esteban Maroto, supongo que inacabadas, claro, porque a la peña editorial les parece siempre más fascinante y más artístico algo inacabado porque la editorial quebró que meter billetes y que el dibujante acabe la historieta. Ya sabéis que hay más casos así. 

Lo publican en el 2016, cosa que nos hace sospechar sobre el reflote de tantas revistas de aquella revista de 1986, pero lo publican, claro, cómo no, en "glorioso blanco y negro" o "barato blanco y negro".  No creo. Soy ateo de esos blancoynegros. 




Segunda y Tercera de cubiertas con chiste de Escobar

Data Estel·lar atiiii Dissabte 20170722


Nota previa: para realizar este artículo maginotécnico no se ha dañado ningún tebeo.

Esto me hacía bastante ilusión.

Se trata de "las guardas"... no, que el Diccionario Terminológico de la Historieta de Manuel Barrero dice que las revistas no llevan guardas, que las guardas son lo que pegan las tapas a la tripa o papel interior de un libro. Pero es más cómodo y práctico decir "guardas" que "segunda y tercera de cubiertas", siendo la "segunda de cubiertas" la que va tras la tapa (página 2), y la "tercera de cubiertas" la que antes que la contratapa... contracubierta, la tapa trasera, la página del final... es para descontarse.

Esto ya lo había leído en otros lados y siempre me sonaba bastante mal.

Para escanear o fotografiar la doble página "segunda y tercera de cubiertas" se necesita que no esté el contenido y eso es tan triste que es mejor no tenerlo... pero también es curioso porque forma como una sección en sí mismas, con unidad de color, con chistes, con cierto tipo de historietas distintivas, tal vez con el cartucho o cajetín de créditos (nombre de la revista, editor, etc.). Puede que ahí estén las cartas de los lectores como pasaba habitualmente con Comics Forum o con Edicionez Znco, o algún anuncio curioso...

Esas dos páginas separadas por un mundo que es toda la revista podían constituir una sección propia.





Me gusta ese blanco, negro, gris, rojo.

Podría hacer un blog solamente de "segundas y terceras de cubiertas" si no fuera porque no quiero destrozar revistas.

En este caso, es de la revista Super Carpanta número 50 con fecha 19810622.

La tira vertical Perplejidad no reconozco de quién es. No veo firma.
Hay algunos chistes extranjeros: el de los niños lleva firma ilegible; el otro es de Bort, de quien no encuentro más información aunque el aspecto de cabezabolo del protagonista me recuerda varios chistes en revistas Bruguera; el tercero es de Bob Tupper
; el del náufrago es de... ups... se me ha ido; el de los abrigos de visón es de Cifré (¿Gin estilizado?) pero sin firma; el de "olvido" es de un habitual en esas revistas pero va sin firmar; uno de Joso (el único historietista español que se puede decir que ha creado Escuela); y acaba con uno de Escobar, que la editorial iba escondiendo por varias revistas;

Las dos historietas de Ángel Siseñor por byVázquez nos muestra la falta de interés, de modernidad, de ideas por parte de Ediciones B-Grupo Zeta, porque lo que hacen allí a partir de 1987 es colocar esas historietas en la segunda de cubiertas. A la inversa, nos habla sobre un estilo de humor bastante imperecedero, que permite ser colocado década tras década con éxito. Me gustaría saber si no ponían las historietas incluso en el mismo orden.

El chiste del cohete va sin firmar y no tengo ni idea.
El del castillo yo creo que es del mismo Bort, porque los personajes son cabezabolos.

Nota final: ese tebeo fue regrapado para sustituir una grapa oxidada. Hoy vive feliz y contento en el campo con la Abuelita Paz bajo una identidad nueva otorgada por el Programa de Protección de Testigos, el mismo que protege a los de los casos de corrupción de los bancos y del PP.

20170721

Menú del dia: Joc de Cartes

Data Estel·lar parancamiones Divendres 20170721

Segurament la maginoteca és un blog estrany inclús per ser un blog de frikades com els tebeos. Per exemple, gairebé mai no parlem de la moda de les sèries de televisió ni vibrem amb les estrenes de pel·lícules. D'això se n'adóna el Perrito Piloto, el nostre mentor amb qui bordem junts, quan sobrevola altres blogs, twitters i la resta d'espais internàutics.



Per tant, farem una estranya -també- incursió en una novetat televisiva perquè és un programa, no una sèrie de ficció, no parla de Darth Vaders ni res d'això.

Es tracta del doble programa dels dijous per la nit, l'anomenat Sálvame patiller de TV3: Joc de Cartes i Fora de Carta.

Joc de Cartes darrer programa temporada 20170720:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/joc-de-cartes/joc-de-cartes-restaurant-capritx/video/5678624/
Fora de Carta darrer programa primera temporada 20170720:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/fora-de-carta/fora-de-carta-20072017/video/5680266/

El primer programa és Joc de Cartes. Passo de dades tècniques com quin és el format original o noms dels qui ho fan, en part per fer via i en part perquè s'ho mereixen: les lletres són il·legibles de tan petites com les posen.

Joc de Cartes és un programa de cuina, almenys aquesta és la raó original per la qual pensava que estaria bé. Uns cuiners o uns restauradors, bàsicament empresaris que sovint no han trepitjat una cuina, van a altres restaurants on hi mengen un menu que jo diria que generalment no poden escollir. Després han de fer unes valoracions sobre l'espai (el restaurant; decoració; sovint s'hi fixen en si el barri és de classe baixa -uix, quin barri- perquè és un programa i un personal molt classista el que ha passat per aquest programa), unes valoracions sobre la cuina, sobre el menu i sobre el servei (els cambrers).

El presenta un presentador que, tot d'una, ens diuen que també és cuiner, i que és l'actual presentador de Cuines, el veterà programa que antigament feien després d'El Temps del "migdia" (15h) i que tradicionalmente no tenia presentador des del Bona Cuina de Jaume Pastaller (un home que era com un votant tradicional de CiU, que queia bé, que feia uns rodolins al final i que acabava amb un "bona cuina"). El programa desaparegué i es convertí en Cuines, sense presentador definit i, com a molt, amb temporades de molts dies (una setmana, cinc dies?) del mateix restaurant o restaurador que cuinava a un plató. Alguns es repetien, com la del restaurant Hoffman que també tenia una acadèmia.

Em consta que van treure un cuiner al moment gafapasta, del tipus: "visc sol" però no us dic com m'ho pago, "en un pis amb uns companys de pis"... hum . Seria cap al 200ypoc.

I ara tocava un cuiner d'estètica hipster, amb una barba que serveix per escombrar el terra. És molt interessant. Es posa molt seriós i no se li escapa el riure: té molt de mèrit.

El primer programa el van fer a Tarragona... sobretot a Tarraco: muralles, muralles de Taaarragona. Com que Tarragona no existeix, està bé que algú a TV3 hi pensés a posar-hi el foc. Després han aparegut altres llocs que tampoc no son gaire habituals, cosa que s'agraeix però sempre s'ha perdut l'oportunitat de fer una presa de vistes i de continguts de la zona. Per exemple, gairebé mai no es diu en quin barri es troba el restaurant, o les dades bàsiques. Que sí, que hi ha internet, que la gent és molt espabilada per allò que vol, però que el programa ha d'estar complet.

Tampoc no veiem l'equip del restaurant... compari's amb Pesadilla en la Cocina del "sheriff" Ramsay.

 El programa de Tarragona va mostrar moments fantàstics. En qüestió d'uns minuts, es va fabricar una estrella televisiva amb cert potencial: "la cambrera de Tarragona", que era -i passo de noms propis perquè el programa té suficient vídeos per Internet-, una persona normal, i que donava la sensació de xerrar més del compte, de criticar a aquest o l'altre (si, ja me'l conec). Va dir que tenia moltes crítiques negatives en llocs d'Internet... És allò de: "anem al restaurant del malasombra que fan bones tapes"... doncs allò.

Acabat el programa, el comentari que feia és: ara cal un debat, una tertúlia amb restauradors, i amb la cambrera de Tarragona (en realitat, propietària "de segona generació") burxant.

Doncs la setmana vinent, ja hi va haver debat: Fora de Carta. Li podrien haver dit "El Xupitu", perquè era com quan has de dir tres cops que no vols chupitos, gràcies, que està Fora de Lloc, que podria haver estat un altre nom adequat per al programa.

Prèviament, el segon programa ja havia donat una altre possible estrella, una mena de descendent de Carlos Faemino que havia fet uns cursos de marketing (o se n'havia llegit alguns apunts sobre el tema). Deia coses sobre "el client final" i deia que "aquell plat us faria desmaiar de tant bo com estava, que era "guauuu!".

N'han aparegut més: el restaurador italià; el restaurador xinès que fa jocs de màgia... però tot desaprofitat.

Més d'un va dir que la propaganda de sortir a la tele (compte! és la tele pública, i també la ràdio perquè a Catalunya Ràdio eixamplaven el programa en forma de narrativa transmèdia).

Problemes: en aquell segon programa ja va quedar clar que no es veuria ni un plat de cuina, ni com els cuinaven, ni com els servien, i que tot el programa eren frases entretallades pensades per crear mala maror a l'estil Sálvame.

Efectivament, a la tertúlia vam tenir la pitjor barreja entre TV3 i Sálvame. Si heu seguit TV3 des del 1983 haureu après que tenen un gravíssim problema: no saben enfocar. No tenen càmeres o les tenen guardades perquè no es perdin. I, de gent que en faci ús, doncs o no en tenen contractats o no n'han après.

Alguns exemples són al darrer programa, 20170720: una foto que es va quedar fixa (semblava una broma perquè era del "guauuu" però sembla que va ser una avaria). I no es van enfocar tots i cadascun dels restauradors... o, ni tan sols, aquells als quals la presentadora s'hi adreçava.

La part de Sálvame venia per una gent que, amb "lu ka cobran" haurien de tenir una mica de decisió sobre on treballen i sobre la importància de la seva feina en l'entorn social. Però, és clar, que a TV3 i al CAC se suposa que hi hauria gent vetllant per l'ètica. Cada programa només tenia com a objectiu l'enfrontament entre restauradors desconeguts entre ells i per al públic. Això ho fas al Sálvame o al Crònica Marcianas, i hauries de saber (sé que no el públic no ho vol saber) que és un teatre, que els paguen una pasta gansa per barallar-se... ah, però, a més, parlem de televisions privades. TV3 és pública.

El programa Fora de Carta tenia una presentadora que... que no... i tres asseguts... que tampoc. Semblaven sortits però lacats de l'Aruscity.

La presentadora posava cara de nena bona però una boca de cocodril que només mossegava el restauradors i, de pas, els televidents. Producció, guió... tot anava en contra d'allò que TV3 deia que era i que deia que havia estat durant dècades.

La falta de mitjans tècnics -no tenen càmeres o no les saben fer servir- donava un resultat pobre.

Així i tot, l'hem seguit. Conforme passaven les setmanes, el programa ens enviava a dormir just quan vèiem qui havia vingut i qui no dels restauradors que havien passat pel programa anterior, Joc de Cartes. Suposadament, qui no venia és perquè estava enfadat, perquè tenia por... es negaven les respostes basades en "tenia feina" (els restaurants treballen els dijous per la nit) o inclús que eran programes gravats 6 o 7 mesos enrera i ningú no s'enrecordava. En una cadena privada, no pública, pots generar aquesta ansietat, aquest malestar, amb personatges coneguts. Es tracta de setmanes o mesos de veure diàriament en pantalla com pots enfrontar al calb i a la pinturesBruguer del programa dels famosos. Llavors, el públic ja té una idea clara de qui són, de quin peu calcen televisivament (és un paper de teatre, no ho oblideu) i de part de qui s'hi pot posar. A més, el tema sobre el qual s'hi posicionen ja està mascat (separació, contracte cancel·lat, mals tractes, relació amb els fills: realment, temes molt socials amb els quals gran part de la població s'hi pot sentir a prop).

 A Fora de Cartes provocaven ridículs enfrontaments o intentaven crear "nuvis i núvies" de manera inadequada.

L'últim Joc de Cartes i l'ultim Fora de Cartes de la "primera temporada" (amb una pregunta de "si els renovarà el programa el Sanchis", el dels tebeos i les tertúlies de la ràdio és gran cap de la tele perquè és del partit que toca). Si de mi depén, només es pot renovar aquest duet de programes provocant grans canvis:

a) el primer programa cal que tingui temps suficient, així com visualització de tot allò que conforma un restaurant.
b) equilibri entre restaurants. No funciona que hi hagi diferents "lligues". Si són restaurants de luxe, junts; si són, de normals, junts. Al contrari, sempre guanya el restaurant ric... que suposo que es guanya 5000€ només venent escuradents cada dia.
c) Que es vegi el menú: el producte, com es fa. La cuina en profunditat. Com es treballa en un restaurant.

d) el segon programa: eliminar els "col·laboradors" que fan més nosa que servei. Molt em temo que un canvi de les seves funcions és impossible.
e) el plató ha de ser semblant a l'últim programa: el públic assegut en taules de tal manera que tot sembli un restaurant.
f) el tertulians han de ser o periodistes o crítics gastronòmics o del gremi... tot i que el millor és donar canxa als restauradors folloners que, sota una vessant crítica o irònica, mostrin una càrrega professional. Evidentement, també així estàs creant una mena d'star-system dels restaurants potser una mica més a peu de carrer que els estrelles Michelin.
g) Cal que els restauradors es puguin expressar... també estaria molt bé que se'ls demanés que reproduixin algunes tècniques, sigui la de servir l'oli (últim programa), emplatar o preparar algun plat curiós.
h) El record: cal fer recordar al públic. Cada programa és temàtic i d'una zona geogràfica propera entre els restaurants. Els restaurants es voten entre ells. El "vot del Marc" (del presentador) se suposa que el fa alhora i només s'ensenya al final. Llavors, se suma tot (cal que es vegi clar perquè no dóna temps a veure res) i la classificació entre els quatre restaurants pot canviar... Doncs, el segon i tercer programa ja vaig pensar que faltava una classificació general (Lliga de futbol, 40 principals, etc) de la puntuació de tots els restaurants, cosa que serveix per comentaris, per debats (no s'ho val, aquell ho va fer millor..) i per fer-los recordar al públic. De fet, el darrer programa de Fora de Carta es treu de la màniga un "premi al millor resturant de Joc de Cartes" votat per no sé quin mitjà telemàtic pels espectador però que no pesques quin va ser perquè tot és ràpid.

Imagina la classificació professional (o dels concursants) cada setmana: cada cop hi entren més restaurants i veiem els, no sé, 10-20 primers. Alhora, cada cert temps, s'obre la votació popular tipus Eurovisió.

L'últim programa de cadascun dels dos va ser el més amable, cosa que s'agraeix però el segon dels quals es va notar amb aquella pobresa que va temps que veiem a TV3 i a TVE. Calia haver implicat, no sé, els gremis de restauradors, de forma clara per fer un programa final més espectacular, en un espai més gran, o en un plató més gran o donant la sensació que el plató n'era més gran. Els premis em van recordar, no sé per què, al Filiprim, com uns premis de nyigonyago. Deien que presentaven un premi, giraves el cap i se't passava.

Sobre els menús: si parlem de narrativa transmèdia o si parlem de connexió entre programes o entre mitjans, hem de recordar allò que fa dècades que fa la premsa. La ràdio llegeix titulars de diaris, sobretot dels del mateix grup mediàtic, i entrevista escriptor que són articulistes del seu diari; a la tele reprodueixen extractes de les entrevistes de la ràdio. Internet treu una notícia que es fa viral o de la qual s'hi parla en altres mitjans... cas claríssim es com es tracten els temes del cor o de Gran Hermano en un cicle que ocupa moltes hores i programes dels canals implicats.

Doncs, se m'acut que, si no hi ha temps per veure els menus, es pot fer la indicació que aquells plats principals es cuinaran al programa de Cuines, que, a més està presentat pel mateix de Joc de Cartes.

Tot això després es pot consultar a la web de Tres a la Carta.

Dic "consultar" però no insertar perquè els vídeos de l'entitat pública CCMA (TV3, etc.) no es poden penjar en altres llocs, ni ara ni en els darrers 10 anys. Tot plegat, un desastre de gestió perquè tot això ho paguem els contribuents, tot i que no ho vulguin sentir.


Pensar això és més ràpid que escriure-ho.

20170718

Revista Alegría

Data Estel·lar en colors Dimarts 20170718

Continuem intentant buidar la llista de relectures.

El dia 20161202 es va presentar el llibre 100 Anys de TBO el qual, per evitar problemes legals, va canviar de títol a  1917-2017 100 anys. El tebeo que va donar nom als altres, amb el número "100" en format idèntic al de les lletres de la marca TBO. 

Allà hi era el periodista Jordi Manzanares. 

Un cop sentida la seva exposició i llegit el llibre, lògicament havia de tornar al llibre pel qual havia conegut aquell autor.

Títol: Alegría. Una revista per combatre En Patufet.
Autor: Jordi Manzanares.
Premi: VI Premi "Rovelló" d'assaig sobre literatura infantil i juvenil, 2007.
Editorial: Pagès Editors.
Col·lecció Retalls.
Localitat i any d'edició: Lleida, 2007.
Mida: 210mm alçada * 229mm amplada * 10mm gruix. Petit, butxaca: com ha de ser, tot i que més ample sempre és millor per obrir-lo però que això ho entengui un editor és fer que deixi de ser editor..

En una visió entusiasta, em va encantar la primera vegada. 

Més o menys es pot entreveure en aquest blog que tenim un interès pels tebeos a la comarca del Vallès. Amb poques publicacions i editorials, malgrat el seu gran nombre d'habitants i d'iniciatives sovint insòlites, el Vallès té, tot i això, una mena de penetració invisible del món de la historieta en forma d'autors o editors que hi viuen, hi han viscut, nascut, hi han estiuejat que és la forma molona dels rics antics de fer vacances fora de Barcelona... i també ha tingut aquesta revista durante els anys 1920.

És força interessant perquè el periodista descubreix la revista. Jo encara no ho he fet: no me n'he trobat cap número, ni car ni barat. I executa un procés de recerca.

En una visió crítica, en canvi, trobo que el periodista Manzanares, com passa amb el llibre del TBO s'escuda massa en dades que semblen donades però no estrictament contrastades. És difícil de dir perquè m'ho trobo sovint: allò que tothom ha dit sempre no té perquè ser el que realment va passar. Potser li noto un cert cortaenganxa de manera difusa. Són coses que cada relectura por alterar.

De totes maneres, la revista Alegría serveix per descobrir-nos que els dibuixants cobraven per dibuixar i anaven on els hi pagaven, i així es trenca una mena gairebé de mite del dibuixant que és una roca d'integritat intel·lectual que sap el que vol i que treballa o treballava per a segons quin editor o segons quina revista i punt. 

Al seu llibre sobre Los Pioneros de la historieta, del qual La Maginoteca en va trobar un exemplar, l'hem llegit i us l'hem explicat, l'historiador Antonio Martín va de dur i diu que això que feien és com si no estiguessin ben forjats encara els dibuixants (com si després, al segle XX, hagués canviat la cosa), que no tenien clara la importància intel·lectual i que això de dibuixar en un periòdic republicà i laic i en un de catòlic no era sostenible. Només el recordo d'una conferència on aquest historiador, divulgador i editor semblava para-comunista, defensava la independència de Catalunya (sense que ningú no li demanés)... però s'havia passat la vida treballant per al Grupo Planeta, creat per un paio que havia entrat a cavall a Barcelona amb Franco. En fi, que la puresa ideològica i el sobre de la paga van per cantons diferents.

El llibre de Manzanares acaba esdevenint un llistat de petites biografies, llàstima que sense foto carnet ni mostra de dibuix, però que és una excel·lent agenda de contactes de gent d'aquella època per si algun dia ens toqués anar-hi: Josep Maria Huertas Ventosa, Ángela Graupera, Urda (històric del TBO), F de B. Moll (compte, nens, que això surt a la Selectivitat! L'il·lustrador també és el famós lingüista i el seu soci, en Mossèn Alcover era amic d'Alfons Sala).

La revista està pagada i amparada per Alfons Sala (hi hagué un carrer a Sabadell amb el seu nom), el cacic de Terrassa. Recordem que, quan els del PP van a Catalunya, sol ser visita obligada anar a Terrassa, a veure la CECOT (la patronal terrassenca). Són dades importants quan un vol saber el que passa al país però que l'oficialitat espanyolista i l'oficialitat catalanista en els seus mitjans de comunicació solen eixordir o emmudir tant com poden. 

La impulsora i alma mater de la revista va ser una mestra de Terrassa anomenada Magdalena Rossell. Segurament seria coneguda com a pedagoga, si hagués estat en el costat bo de la balança. En aquells moments el costat bo era el monàrquic alfonsí (d'Alfons XIII) però després va venir la 2a República i després la dictadura de Franco... així que...

Aquesta revista va tenir segment interpretats a la ràdio. Estem parlant de l'any 1928: encara el comic espanyol es troba a les beceroles i tampoc no tinc clar que els programes de ràdio als Estats Units d'Amèrica tinguin aquest entramat amb altres mitjans com els comics... però a Barcelona (Ràdio Barcelona EAJ-1, després Ràdio Barcelona-Cadena SER). 

Al 1923 la mestra Rossell va tenir el primer aparell de ràdio de Terrassa i el va fer servir per ensenyar tecnologia a les seves alumnes.

El principal dibuixant sembla ser que va ser Rafael Pérez Jiménez Barradas, que signava com a Barradas. Era de Montevideo (Uruguay) i va crear la imatge gràfica de la nena Alegría aíxí com va il·lustrar força contes de la revista.  Va tenir un grup, Los 14, on hi figuraven Dalí o García Lorca.

Van sortir uns 278 números segurs, potser uns 280. Ens trobem llavors al 1930. El dictador Primo de Rivera plega. Malalt, no triga en morir a París (i per què va marxar a un altre país?) La revista perd el seu impulsor polític perquè era el dictador i la dictadura qui hi havia al darrera, junt amb elements monàrquics, amb Alfons Sala (que no és casual que se n'anomeni, d'"Alfons"), exercint de patró, i una mestra que va donar la idea o la hi van deixar posar en marxa. Ens cal una biografia o potser una sèrie en condicions sobre el pintoresc Primo de Rivera que es movia entre la serietat i la caricatura, entre el bonapartisme i el mussolinisme, entre una realitat que era que 40 anys de Restauració no havien servit per posar en marxa grans projectes com carreteres i que volia o pretenia estar a tot arreu, convençut, amb certa raó, que els altres no tenien l'impuls per dur a termes els projectes mentre demanava jubilar-se cada setmana. Va reprimir l'obrerisme però va establir gairebé sindicats oficials; va estomacar el catalanisme però li va mantenir la majoria de revistes. Confús, complex, prou interessant com perquè aprenguéssim qui va ser. 

Com a mínim, les carreteres les posa ell en marxa que, si no, igual encara hi haura camins reials plens de sotracs.

Això sí, tot i que es permetia la publicació de revistes catalanistes com En Patufet, ara tenia un competidor amb recolzament institucional com Alegría. Potser van haver-hi més revistes similars en altres contrades.

Aquesta revista va establir un quadern anomenat Mis Vacaciones l'estiu de 1928: exercicis de matemàtiques, passatemps. Això són uns 60 anys abans de las Vacaciones Santillana (no en tenia prou l'alumnat com per cridar d'alegria que li possessin deures a l'estiu), abans dels quaderns+passatemps de deures d'Astèrix o de Gerónimo Stilton o els deures que posen a 6PRI per passar a l'ESO... 

Aquesta revista també publica alguns comics estrangers.

Tot això no ho sabríem sense el libre de Jordi Manzanares.

Pel que veig, de nou La Maginoteca és l'únic lloc d'Internet al qual li interessen aquests temes.

Nota final: dono per comentat el libre 1917-2017, 100 Anys. El tebeo que va donar nom als altres. per Jordi Manzanares. Diminuta Editorial. Primera edició: desembre 2016. Mida: 270 mm alçada * 210mm amplada *10mm  gruix.

Segueix la mateixa tònica, tot i que es nota molt el tallaenganxa.

Hi ha un altre diccionari biogràfic d'autor, ara sí, amb fotos-carnet o caricatures-carnet.

El problema greu de Diminuta Editorial és la manca d'una mida fixa per als seus llibres.