20141023

XX Saló del Manga de Barcelona

Data Estel·lar anem a pams Dijous 20141023






El XX Saló del Manga de Barcelona se celebrarà del dijous 20141030 al diumenge 20141102.

 Horari
Dijous 30 d’octubre: de 09:00 a 20:00 h.
Divendres 31 d’octubre: de 09:00 a 21:00 h.
Dissabte 1 de novembre: de 09:00 a 21:00 h.
Diumenge 2 de novembre: de 09:00 a 20:00 h.

Lloc: com al Saló del Comic i com l'any passat, al Palau 1 i 2 del recinte de Montjuïc, és  a dir, pujant a l'esquerra,






Consell: dur alguna cosa per llegir i menjar perquè les cues pot ser tan immensa com l'any 2013. Les cues: 2 en concret, la d'anar a comprar l'entrada i la d'entrar al recinte es podien veure com prenien cadascuna cada una de les voreres, i donaven la volta per les cantonades.

Per això pot ser una bona idea fer la compra anticipada.

Inclús es pot fer la compra d'abonaments per 4 dies, una mica Feria de Abril: entrar i quedar-se ballant flamenc i aquelles coses que tan agraden els japonesos.

L'habitual és l'entrada geneal. Però si eren els xinesos els que no pronunciaven la "r"; els japonesos no pronuncien la "l". ¿No s'hauria de dir "generá"?

Hi haurà alguna signatura d'autors, amb una mena de protocol que, en fi, diria que és més fàcil rebre un sobre de la inexistent caixa B del Partit Popular, o igual fins i tot és més fàcil que un jutjat declari  que acusar Ada Colau i la PAH de ser filoterrorista és només "llibertat d'expressió" (ah, hi ha jutges que saben com no ser inhabilitats). Per cert, això hauria d'obrir la veda per acusar qui s'ha embutxacat diners, prebendes i vots a tones gràcies al terrorisme des de 1993.

Hui, no parleu de política, que això va de manga i comic... Pocs mangues i comics heu llegit.


També et pots disfressar de gat gras i lleig que no sigui Garfield. No, si és per la cultura, no pel negoci.

 No és tan fàcil com sembla trobar més PROGRAMACIÓ.

Com és habitual Ficomic no dóna pistes fins el mateix dia. Igual és per aquesta habilitat per la sorpresa que sempre tenen cent mils assistent i més aquestes trobades.

Però, atents, alguna cosa ha canviat:

Festival Cosplay. Disfresses elaborades que deuen costar un ronyó.

Ja el Saló del Comic va decidir fer activitats paral·leles. En aquest cas...

També teniu l'enllaç al dossier de premsa.. que no funciona...


Looking for Something?
We're sorry. The Web address you entered is not a functioning page on our site.

La pàgina sol·licitada no ha estat trobada als nostres servidors.


 a veure si teniu més sort... que s'ho facin mirar, però estic fart de trobar-me amb casos similars.


Passem a parlar del cartell:


El cartell està bé. Més que repetir allò dels personatges o la metalingüística que podem veure a la mateixa icona de Ficomic (interrogant, admiració amb dues vinyetes). Potser s'ha utilitzat molt.

Vegi's el cartell del 32 Saló del Comic: aclamat, amb crítiques a les editorials per haver hagut d'eliminar anagrames dels superherois... però superherois, personatges, al cap i la fi. ¿Són els veritables protagonistes d'un saló?



Doncs no: el protagonisme passa a la comunitat. Editor, autors, guionistes, dibuixants, conferenciants, aspirants, lectors, familiars, amistats (doncs no em pensava que fos així), fans, aficionats, i això en un entorn de graus de frikisme, en el benentès que la paraula va ser acceptada fa anys per fer referència a variacions del fenomen fan, el lector-analista-aficionat-llençapedres-disfressat-vestit-especialista-passavaperallàperòconeixtotselsanimes.

Així que el cartell de José María Ken Niimura Del Barrio (a especificar) està bé perquè posa l'èmfasi en els "cent mil" assistents. Aquella gent que, segons sembla, sí sap on s'hi fiquen.


20141021

Escobar, mestre enfeinat

Data Estel·lar ho tenia per aquí Dimarts 20141021

Escobar, Mestre de dibuixants, que responia cartes dels lectors i els corregia dibuixos, era algú que estava molt enfeinat, no només per la feina de fer zipizapes cada setmana, sino perquè estem al 1987 o 1988, i els maldecaps venien pel tema dels drets d'autors, judicis i demés.





Escobar data la carta el 19881003, i torna a disculpar-se per haver trigat en contestar. Sembla que diu alguna cosa d'un homenatge que és el que li ha fet endarrerrir-se.

Podria estar relacionat amb una vegada que va aparèixer a TV3, al "Mag Magazine". Segurament formés part d'un programa d'actes i aquella aparició televisiva, on se'l veia molt envellit, tingués relació amb aquest homenatge: anar d'aquí cap allà durant setmanes. Això si no és que és una altra paraula.


Ara, en comptes de CEAC, parla de l'Escola Joso... diu que és estrany que no hagin contestat. Com que desconeixem la carta original, no sabem si el remitent deia alguna cosa d'haver enviat alguna sol·licitud allà, però no seria pas per la carta anterior que parlava de CEAC i no de Joso. Igual és un error, i diu una acadèmia per l'altra, o igual.

Compte al consell: dur en persona les mostres a "qualsevol redacció". És clar que, de redaccions, tampoc no n'hi ha tantes. Ediciones B i gairebé res més. L'altra és el Cavall Fort, que amb els seus quatre iaios ja en té prou, i El Jueves estava amb la plantilla en forma.

Què diu al final? "Perdona, vaig "acabant?" o "a acabar" o "acabalar" "alabalar" ¿?¿?¿?¿

Si diem que estava enfeinat, no només era per aquest presumpte homenatge. 

Donem la volta a la carta i trobarem una sorpresa:


El paper havia estat fer servir anteriorment per prendre notes de:

"los tantos por ciento que puedan corresponder al autor y al editor" ("y" o potser "o", i no és ben bé el mateix).

Per tant, estava amb el tema dels drets d'autor ben capficat.

Homenatges, tràmits legals i judicials, dibuixos... així i tot, l'enfeinat mestre Escobar té temps per respondre els seus lectors amb amabilitat.

No a las prospecciones

Data Estel·lar petroNoooooor Dimarts 20141021

Greepeace pide difusión sobre su campaña contra el nuevo atentado medioambiental del gobierno español del Partido Popular de mister Chapapote, Mariano Rajoy Brey; se trata de los mismos que no permiten una consulta o un referéndum en Canarias sobre ese tema, igual que no lo permiten en Catalunya sobre otros, y que no permiten que nadie se mueva en general. Si hay un terremoto por el fracking, ya sabéis que, según el PP, la culpa es de lo que viven en la superficie.

Tenemos que parar la fiebre de las prospecciones

¡Paremos las prospecciones!

¡Comparte la campaña entre tus contactos! Cuantos más seamos, más presión podremos ejercer sobre el Gobierno y las petroleras.
Comparte en Facebook Comparte en Twitter
El Gobierno ha sucumbido completamente al lobby de las petroleras. Sigue una hoja de ruta que empezó con la aniquilación del sector de las energías renovables y que ahora pretende continuar “decorando” nuestros mares con torres de perforación para extraer gas y petróleo. Y todo ello a cuatro días del Consejo europeo donde se decidirán los objetivos para reducir nuestras emisiones de gases de efecto invernadero, el uso de renovables y la eficiencia energética.

Con este panorama, nuestro barco Arctic Sunrise ha llegado a Málaga para denunciar otro proyecto de prospecciones petrolíferas en el mar. De nuevo, como en Canarias, Tarragona o la costa vasca, la empresa agraciada por el Gobierno ha sido la multinacional Repsol. Tiene permiso para perforar a tan solo 10 km de la costa del Sol, a plena vista desde la costa. Pero no queda ahí el despropósito. La zona autorizada para las prospecciones se sitúa en el sector con mayor peligrosidad sísmica del país, junto a la enorme falla que une la península ibérica con el continente africano. Plantear en este lugar unas operaciones de extracción de petróleo supone una tremenda irresponsabilidad.

Ni la empresa ni el Gobierno han considerado necesario estudiar esta peligrosidad sísmica para evaluar el proyecto. Otro error consecuencia de las prisas por conceder un permiso exploratorio y que podría llevarnos a un graveaccidente con vertidos o a repetir la situación del almacén subterráneo Castor, en el que tampoco se estudió la existencia de fallas y ha producido decenas de terremotos en las costa de Castellón.

Tras haber dicho NO a las prospecciones en el mar de Alborán, el Arctic Sunrise seguirá rumbo a Canarias para repetir el mismo mensaje: NO a las PROSPECCIONES, NO a un modelo energético que no apoya a las energías limpias, NO al beneficio de unos pocos a costa del medio ambiente y del modo de vida de miles de ciudadanos. Lo seguiremos diciendo tantas veces como haga falta. Miles de personas lo han dicho ya.

Ni en Canarias, ni en Baleares, ni en Valencia, ni en la Costa del Sol ni en el País Vasco. Paremos ya esta fiebre por las prospecciones. ¡Ayúdanos difundiendo la campaña entre tus contactos!

20141018

Escobar, Mestre

Data Estel·lar rezapateta Dissabte 20141018

Allò que et trobaràs aquí m'ha costat 3 anys de pensar-me si posar-ho o no. Són imatges escannejades que una persona em va enviar, relacionades amb ell i amb el dibuixant de Zipi i Zape

RES D'AIXÒ NO APAREIX AL LLIBRE EL MUNDO DE ESCOBAR, publicat per Ediciones B-Grupo Zeta. Dubto molt que aparegui a l'original de Soldevilla, El pare de Carpanta i Zipi y Zape, de Pages Editors. Si algun dia trobo aquest darrer llibre, ja t'ho diré.

No m'agrada posar noms propis. El dels autors, al cap i la fe, són gent pública, i el seu nom és com una marca que encara ajuda a fer més coneguda la seva obra. Sé que la meitat de la població del planeta Terra va decidir cedir les seves dades personals a una empresa privada o a més d'una, i que la Generalitat, per no ser menys que l'Estat i que les grans empreses privatitzades (Telefónica, Endesa, etc.) o estratègiques (Gas Natural, etc.) mercadegen amb les nostres dades privades. La política de la maginoteca és la de la protecció de dades personals al màxim, tret que algú ens comuniqui expressament el contrari. 

Ja havíem sentit alguna vegada una anècdota d'aquest estil: algú buscava el nom o cognoms de gent coneguda amb un llistí de telèfon, i això va passar un dia que estàvem avorrits a cada d'una tieta. Quan aquest conegut és un dibuixant dels tebeos que tant t'agraden i localitzes el telèfon o l'adreça i penses que dibuixes bé i li envies una carta d'agraïment per aquelles historietes que tant et fan riure i uns dibuixos teus, no sembla que la carta arribarà o no i quedarà oblidada. La idea escèptica és que els dibuixants, els cantants, etc. o tenen molta feina i moltes cartes i comunicacions vàries dels fans, o passen d'ells un cop que arriben a caseta. 

A la inversa havíem pogut llegir tot sovint l'anècdota en sentit contrari: Escobar explicant que hi havia lectors que enviaven aliments a Carpanta, perquè se'ls pogués menjar el pobre famolenc. I Escobar afegia que se'l menjava ell, que potser enviava una carta d'agraïment o que igual feia alguna menció a les historietes. Inclús que va fer que Carpanta demanés menges més valorades (chorizo de Cantimpalo, botifarra de Vic) però que, reia, en això no li feien cas. 

Els temps d'Internet no han capgirat tant les coses, i els dibuixants i altres personalitats segueixen estant força llunyans dels consumidors, malgrat els twitters (si voleu dir-li "piulades", n'inventeu un software i no agafeu una marca registrada i la traduïu sense drets comercials per fer-ho). Ara bé, si afegim a la més gran facilitat de comunicació, el fet objectiu d'uns mercats en compressió, escarransits, i una campanya de les cambres de comerç i cursos de marketing o mercadotècnia (veus, aquesta paraula que sí que es pot traduir tan rebé i no ho voleu fer), sí que han dut a autors de noves generacions a contactar amb uns lectors amb els quals comparteixen gustos, que poden finançar-los via microdonacions els seus projectes i que, a més, converteixen en lectors una mica captius. Tot i això, que no són amics teus: que és un negoci i que igual el seu caràcter és de no aixecar la vista per no perdre's en la voràgine de les mirades d'una firma salonera.

Per tant, tenim un lector que als anys 80 va enviar una carta a Escobar

Un pensa que la carta la va enviar a l'època Bruguera però està datada al 1988, època Ediciones B-Grupo Zeta, cosa que resulta encara més interessant, perquè ens diu que l'autor sí que participava de les historietes, tot i que sovint sembla que tota l'etapa d'Ediciones B és apòcrifa. 

Si veieu els dibuixos, són de força millor qualitat que els que hem patit als 200 números de revistes de la família Zipi y Zape d'Ediciones B-Grupo Zeta. Això fa sospitar alguna cosa: al 1988, Escobar NO dibuixava pas tan malament com aquells col·leccions Olé ens fan creure, però tampoc no havia evolucionat cap a un més gran expressionisme. 

Dubtes i dubtes: potser només feia els esbossos, potser només feia el llapis, potser la tinta la feia l'equip de negres d'Ediciones B, potser encara no podia tocar Zipi y Zape, malgrat haver pactat la seva signatura amb l'editorial i el cobrament incipient de drets d'autor, i això no seria incongruent amb articles que parlaven que els personatges no els dibuixava ell. Tinguem en compte que a la revista Guai!, la seva sèrie Terre&Moto, va ser gairebé la primera en desaparèixer, i ell va ser el primer dels dibuixants històrics (Ibáñez, Raf, Segura...) que va abandonar el projecte de publicació d'Ediciones Junior s.a.-Grupo Editorial Grijalbo. Mai no he sabut les causes. Dubto que fos per la poca acceptació dels personatges, i  no era pas pitjor que moltes pàgines, guions i escenes de 7, Rebolling Street o de Chicha, Tato y Clodoveo o de Mirlowe&Violeta. La quantitat de terços de pàgina amb la mateixa imatge de la façana amb la finestra... i Raf ho cobrava això, entenc.

Es tracta d'un dibuix continuïsta de l'època de Bruguera. Amb proporcions molts semblants. 

En faig l'èmfasi perquè el primer que perden els personatges de manera molt evident a Ediciones B-Grupo Zeta és la proporció, molt clarament amb Don Pantuflo y Don Minervo. A Terre&Moto això encara està sota un cert control.

Per tant, sospito que si Escobar va sortir de Grijalbo va ser per arribar a recuperar els seus personatges de mans del Grupo Zeta, entrant-hi en la seva plantilla. No és sentimentalisme, o només, sinó diners, guita, drets d'autor de 40 anys de ser un dels dos o tres millors fabricants d'èxits comercials per a Editorial Bruguera.

Justament, Escobar explica que cal ser curós amb les proporcions. 

Escobar, Mestre. 

Haviem sentit a parlar que si Escobar era dibuixant, ninotaire, que havia fet dibuixos animats, que havia inventat jocs i joguines, com les bitlles que també tenien daus, com el Cine-Skob, que havia creat cursos de dibuix humorístic, QUE ALGÚ HAURIA DE REEDITAR. o que alguns haurien de piratejar per Internet. Que en aquests cursos, que ell cobrava, corregia als dibuixants. Que un d'aquests va ser el gran Jaume Rovira, els de Los Cinco Amiguetes, Segis y Olivio Traperos de Alivio (¡Oliviooooooooo!) i Obseso Pisafondo. Jo provo, però que no és obligatori: si no voleu, no els reediteu, eh?
.

Aixi que Escobar va respondre el noi


Tenia un segell amb les seves senyes postals. Ja em va bé que no es vegin bé. Segurament fos algun despatx només per treballar o rebre correspondència, si és cert que vivia a prop de la localitat de Granollers i no a la localitat de Barcelona. 

Important dada històrica: el codi postal escrit a mà, perquè no existia o no era obligatori o no es feia servir fins a finals dels 80. Durant els anys 90 i 00, Correus (des de el trist Aznarat 1996-2003, que tan mal ens continua fent li diuen Correos, perquè ho tenen privatitzat gairebé del tot  i, compte els de les piulades: que no tradueixen els noms d'empreses comercials), Correus insisteix molt amb el tema del Codi Postal.

Heus ací la carta:


Sembla interessant que escrivís en majúsules. 

La data és dissabte 19880618, dissabte i 18, com quan faig aquest missatge un 20141018. Tot casual, o no.

Segurament la carta original, avui perduda, era de molt abans, potser gairebé un any. 

Escobar, amb tots els problemes que tenia llavors, es disculpa: "vaig escopetejat" ("voy escopeteado"), que és una expressió que només fem servir quatre gats. 

També val la pena destacar que escriu en català. 

"La historieta que m'has enviat és bona d'idea"

Afegeix que "no puc dir el mateix del dibuix".

Li diu que, per fer-se professional potser caldria inscriure's en un curs de CEAC. Per tant, aquests cursos servien d'alguna cosa, tot i que no són tampoc una gran meravella, i ho així: "no són oli en un llum"

M'agradaria saber quanta gent va fer cursos de CEAC i quants van trobar feina d'allò que van fer. Igual amb CCC. De manera escèptica, si de poc serveixen els cursos presencials... també és cert que els anys 60-80 la formació tenia un cert valor al mercat laboral, cosa que va caure al no-res al llarg dels anys 90. 

En concret, que algú professional digués al 1988, ja sense Bruguera, i amb la crisi de les revistes d'adults, que es fes un curs per fer-se professional, sembla xocant amb la realitat, sempre tenint en compte, repeteixo, que ell sí era professional, i estava vivint els canvis del món de la historieta. 

Quant ninotaires nous entraven a Ediciones B o a Cavall Fort? Entre zero i cap? 

Apart de la recomanació, li explica la raó de ser d'aquesta formació:  esboçar, vestuari, traç, perspectiva.


Curiositat: sembla que escrigui "prespectiva" però fixeu-vos que no és així, perquè totes les "E" les fa com "R".  Podria haver estat un error comú que NO ha fet.

Escriu: "esboçar" i no "esbossar", però caldria saber qui va ser el llest que va decidir posar dues grafies per a un mateix so. I més en un mot d'etimologia castellana: "esbozo". A veure, si una "Z" a final de paraula no esdevé "Ç", ja em diran vostès per què volem la c trencada.

Escobar sembla incitar a una resposta: "Ja em diràs alguna cosa"

Pot ser una fórmula de cortesia però... qui sap...

Escobar ens deixa de nou un bon sabor de boca: no li cal respondre una carta de no se sap qui, però ho fa. 

A més hi dóna consells, tant de dibuix com de formació per fer-se professional.

A sobre, amablement sol·licita una comunicació futura.

Ja ho he dit, tot un mestre, Escobar.

20141009

Partida de caza

Data Estel·lar pimpampum Dijous 20141009

El campeonato de tiro sigue así:

1.-2 jueces inhabilitados.
2.-1 maquinista de tren acusado.
3.-1 auxiliar de enfermeria criminalizada
4.-1 perro muerto.
5.-La madre de un asesinado y portavoz de los trenes del 11M acosada.
6.-La portavoz de la Plataforma de Afectados por la Hipoteca recibe fotos manipuladas de su hijo con balas por parte de los que dicen que los escraches son intolerables.

Por contra:
5.-varios directivos de cajas de ahorros en la calle, entre ellos el exvicepresidente y Blesa, que consiguieron el tanto de inhabiltar a uno de los jueces.
6.-varios empresarios, comisionistas y afiliados de alto rango del Partido Popular en sus mansiones, que inhabilitaron al otro juez.
7.-un tercio de diputados valencianos siguen en sus poltronas con caso de corrupción.
8.-Arias Cañete, defensor de la energía sucia en todos sus sentidos, además de ser un cobrador de subvenciones agrarias europeas, pasa a ser Comisario Europeo para el Cambio Climático con el aplauso cómplice del Grupo Socialista Europeo.


Continúa la partida de caza. A ver quién será el siguiente. 

Y ya han sido disparados rebaños enteros de gente que se ha quedado sin trabajo y que sólo encuentran empleos temporales, precarísimos más que antes y de jornadas mínimas y cotizaciones ridículas (¿cobrará alguien el paro? no digo ya las pensiones).

Mister Chapapote sigue sin mancharse.

Como decía Jordi Basté a El Món de RAC1 el mismo jueves 20141009, hacia las 8 y algo de la madrugada (eso no es la mañana, lo digan mil años): "Això és Podemos". Lo decía en relación con las tarjetas negras, de dinero negro, decidlo claro, de CajaMadrid/Bankia, Rato/Blesa/Spottorno/ylosdelosindicatosqueesoserepitemuchonoporcasualidad. 

Eso es la escenificación de la casta, la rapiña que dispara contra el de abajo mientras salva, justifica, ampara, protege, les da entrevistas pagadas y les permite hacer libros de memorias pagados en platino a todos los corruptos y terroristas y voceros de ambos.





20141007

Hablan los Hermanos Fresno's

Data Estel·lar en Snikeria Dimarts 20141007

La web CampamentoKrypton tiene un programa de radio de esos que llaman podscat... y los tíos han conseguido hacer hablar a los hermanos Fresno's (Carlos y Luis Fresno Crespo), los de Benito Boniato y Los Astrosniks.

Pero es que comienzan mencionando a Control de Daños...

¿Qué más se puede pedir?

Oh, sí: reediciones en condiciones.

Vamos a reír.

Fue gracias a "don Francisco Bruguera y al señor González, un señor de Burgos con cara de vinagre" los que les dieron la oportunidad con 15 y 18 años respectivamente. Con 28 y 32 años abandonaron su carrera, cuando otros comienzan, y en medio de un desánimo generalizado entre muchos dibujantes que no pudieron acceder a las editorias bactrianas o postbrugueriles.

Nunca los llamaron de Grijalbo ni de Ediciones B. Enviaron dibujos muy elaborados tipo Yoko Tsuno para Ana Maria Palé y les dijo luego de casi aceptarlo: estáis vetados...pero no saben o no dicen por quién. Habría que saber el nombre del tipo que nos fastidió. Entre tanta basura que publicaban, como casi todo lo de Mortadelo entre 1987 y 1991, es ilógico no haber publicado algo de calidad. O igual, precisamente...

Hicieron diez álbumes de Los Astrosniks, pero para Alemania. En Bruguera salieron 4 tomos y se anunció el quinto, el que nadie ha visto porque tiene ISBN pero es posible que la editorial ya estuviera cerrando y no le diera tiempo.

No les devolvieron los originales. Sólo consiguieron unos posters para una exposición hacia 1986. Se los quedaron porque cerró Bruguera. Por lo demás, les dijeron que ni ley de la propiedad intelectual ni nada, que "los trabajadores habían quedado

20141006

Neutralitat democrquè?

Data Estel·lar repipasPatson Dilluns 20141006

Potser va ser divendres quan llegia que Quim Brugué, professor de Ciència Política o potser de Gestió Públic, d'allò que vam anomenar Escola de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. El d'aquella gent, oh, que pot cobrar per la Ciència Política, la Gestió Pública i la Sociologia.

Afegeixo que ser profe del que sigui d'una universitat, tenir un càrrec directiu o investigador en una fundació o en altres llocs aptes per a golafres impliquen un víncul previ a qualsevol partit polític.

Així, Quim Brugué va aparèixer com a alt càrrec durant l'etapa del tripartit: Director General de Participació Ciutadana, un càrrec entre tècnic i polític i no llunyà al tipus de feina per a la qual havia entrat a les notícies una setmana abans de la seva dimissió: membre per part d'ICV-EUiA de la Comissió de Control del no-referèndum sí-consultiu del dret a decidir 9-N.

A nivell públic el seu tema és el de la governança, participació, modernització de l'Administració. En fi, fracassos, o que ningú no lo ha fet ni cas.


Passem al dissabte: un tal Artur Mar, per cert, President de Catalunya, o, com a mínim, si no de tota, de la Generalitat de la mateixa, va fer servir la televisió pública, la ràdio pública i l'edifici públic per fer un acte partidista-aznarista, amb una pila d'alcaldes, bàsicament de l'Asssociació de Municipi per la Independència, liderats pel cacic Josep Maria Vila d'Abadal, de la família de cacics, Vila d'Abadal, carlins, d'Unió Democràtica de Catalunya que han vist el negoci de la independència... ah, i vetlladors dels poderosos contra els febles, contra els immigrants, que per això el paio és alcalde-president o batlle de Vic, com la Plataforma per Catalunya. Això dóna vots, com va demostrar PxC i el mateix Duran i Lleida en unes vergonyoses eleccions municipals de 2010. Dóna vots i no resol problemes: oli en un llum per a qui vulgui eternitzar-se a la poltrona.

L'acte ràdiotelevitzat va ser un resum dels anuncis, cadenes de ràdio, tele i premsa escrita, enganxines, articles, grans panells, tertúl·lies: comença dient que no es permet votar, per acabar dient què cal votar, el sentit del vot i dient que allò que no és vinculant sí que ho és i que només pot tenir un significat: "i-inde-inde-pendència" van cantar durant una bona estona els alcaldes o pressumptes.

Això implica que no hi havia alcaldes de localitats que havien votat que sí que volien la consulta, la llei de consultes i aquesta consulta del 9-N amb les dues preguntes complicades (tret que no les llegeixes i només segueixis el cap del ramat, la ramadèria com a artefacte democràtic). Hi va haver força localitats amb alcaldes del PSC que s'hi van abstenir, per exemple, però el resultat va ser que sí que es volia la consulta. Costa de creure que aquests alcaldes demanessin la independència davant les càmeres.

Això era dissabte al migdia. Ús partidista i privatiu de les institucions públiques, inclosa la ràdiotelevisió pública (TresVint-i-quatre, Catalunya Ràdio) dient que fan un acte històric quan és un míting per convèncer els convençuts.

I aquí és on un es pregunta si això no és constitutiu de delicte o si aquest acte que tant hauríem criticat al PP i a l'aznarisme no és per posar molts dubtes sobre el govern de CiU i d'ERC.

I "el que vols saber quan ho vols saber" és l'slogan del 324, del canal de notícies de TV3: i resulta que només sabem aquestes cosetes, de les banderetes i tal, però mai sabem coses sobre desnonaments, sobre atur de totes les duracions, sobre la inutilitat del sistema educatiu català per trobar feina més enllà de recollir les escombraries que llencen certs empresaris, sobre la nul·litat del sistema sanitari amb llistes d'espera d'any i mig i més enllà, i tants altres temes que mai no existeixen als mitjans públics catalans perquè són d'aquells que farien pensar en si no es poden prendre altres decisions. I ERC hi col·labora cada dia des del 2011, des que van fer fora els que eren una mica d'esquerres, només esperant, com va insinuar en Joan Herrera (quan la Mònica Terribas li deixava parlar, és clar, perquè no repetia com un papagai el que diu el seu dossier de frases que calen)... allò que hi ha càlculs electorals en tot això de la consulta, és a dir, que ERC i Oriol Jonqueres no estan fent cap servei a cap pàtria sinó que estan esperant a que caigui la poma per empoltronar-se.

A TV3 NO EXISTEIX CIUTAT MERIDIANA.

Recordem que els d'ERC ja van tenir conselleries amb el Tripartit, i que procuraven ser molt de dretes, i això que llavors els capitostos eren els que semblaven més progres (els Bargalló, els Carod-Rovira, etc.). En aquelles èpoques amenaçaven de fer fora qui volgués cobrar mil euros. Cap problema, entre el que ells no pagaven i el que els altren roben, hi ha sous de 400 euros, jornades del 20% de la jornada  laboral i drets d'atur en un any de feina que esdevenen un mes d'atur. Gràcies per no res. I esperem i desitgem que aquestes dretes marxin totes a casa.

Un es pensava fa un temps que tant dreta com esquerra podrien tenir un interès democràtic. Hem patit el PP des del 1996 per comprovar que no. Que igual hi ha individus però que no, que l'important és l'ordenar i el manar. Ara bé, que igual permeten xisclar, doncs igual sí, a estones i amb seny.

Sabem que els d'Unió, malgrat els precedents històrics, no són gaire demòcrates, per no dir res. En coneixem alguns que han pegat crits dient "què us penseu, que això és una assemblea, a treballar i a callar". Això perquè algú demanava educadament informació. Se sap que hi ha gent d'Unió fent la feina de mobbing en llocs parapúblics, molt ben cobrat i a costa dels que sí que paguen impostos.

I sabem que els de Convergència peguen a la Plaça Catalunya en pràctiques de colpisme, quan són del 15M però que, quan són alcaldes de Barcelona i es manifesten els seus són força més comprensius. Així i tot, van ser desallotjats... ¿o tot va ser una pantomima més? La diferència és que el 15M/Pren la Plaça/DemocràciaRealJa del 2011 no va existir a TV3 fins que no va quedar més remei, mentre que "els nostres manifestant-se amb tendes" van ser promocionats la nit d'abans perquè algú s'hi afegís.

Pudor de socarrim.

Per reflexionar: l'acte del dissabte i tants d'altres fent actes com de política de notables del segle XIX, com dient-li a tothom que això és el que hi ha. En paral·lel la ultradreta espanyola (la benvolguda contrapart que coalició amb la catalana) dient que "esto es lo que hay y a callar".

I Quim Brugué reflexiona

 ·  4 de oct.
També en un acte institucional amb centenars d'alcaldes es juga amb la confusió entre el volem votar i els crits d'independència
 El mateix que deia l'alcalde de Sant Feliu de Llobregat . Dóna la circumstància que ha explicat perquè respondria SÍ-NO

“La confusió interessada entre l’opció comuna del dret a decidir i l’opció partidària d’una independència en què no crec s’ha contingut fins el final. Però ara m’han fet sentir utilitzat. I no m’agrada: aquests crits no em representen i sobraven. Algú els ho hauria hagut de dir”,.

i actua (perquè ho pot fer):

En declaracions a RAC1, el catedràtic ha argumentat que va prendre la decisió de plegar fa un parell de dies. D'entrada, considera que l'informe que van emetre els serveis jurídics del Parlament no ha estat tingut en compte des del moment en què el president Artur Mas va decidir signar el decret perquè la comissió de control entrés en funcionament. Per una altra banda, l'acte que es va celebrar dissabte amb més de 800 alcaldes que van expressar al president de la Generalitat el seu suport per celebrar la consulta del 9-N demostra que "des de la institució que es crida a votar es diu també què s'ha de votar".


Si recordem aquells moments pre-electorals, sabem que la Junta Electoral i cap govern NO informa mai de les opcions odioses: no informen mai sobre el dret a exercir el Vot en Blanc i com es pot fer. No ens diuen mai com es vota al Senat (la papereta amb creuetes), etc.

CiU, ERC, la ANC i altres volen que s'impliquin els altres mentre els polítics i càrrecs estan protegits per allò de


">Declaracions a CatalunyaRàdio si es pot.


Així que Quim Brugué renuncia a estar a en la comissió de control (àlies de la junta electoral).

I llavors comença una altra polèmica contra ell, és clar.

 Ara sé q és un linxament twittero. Lamento haver-vos decebut, però tb us vull dir q puc estar equivocat, però tinc la consciència ben neta.

Hauries d'haver dit "linxament piuler".


I ja arribem al moll de l'os, o de l'ós, si total... fa mal igualment si t'enxampa. És una cosa que es veia de dos anys lluny, i que es pot girar a la inversa en el format espanyolisme unitarista PPSOEUPD:

 ·  18 h Hace 18 horas
Aquella unitat que es demanava pel dret a decidir era un engany. Llegiu les critiques a Unió i ICV. S'exigeix ser independentista.
 S'exigeix als mitjans de comunicació ser o un espanyol de veritat cincoeñes o ser un català com cal amb cincç's. Els matisos o les mitges tintes o els federalismes o que no diguis que sí a l'unison, tot això va fora.


La resposta prèvia del PSOE havia estat una setmana abans (taquionisme) la de la cara de ministre amb atemptat terrorista que va posar Pedro Sánchez, que passava per ser un renovador del PSOE, quan va refusar el decret de la consulta d'Artur Mas.

I, qui dies passa anys empeny, i la crisi passarà o no però ningú no en parlarà, a menys que ningú no aturi els Podemos, Guanyem, Partits X i altre herbes.

Mentrestant, el politòleg Joan Font demanava regles clares i expectatives realistes al processos de democràcia participativa. Segurament ho ha entès massa bé...


Hipòtesi: tot això de la consulta és una expressió de la crisi econòmica, però no perquè la crisi ha entrat com a tema i es vehicula mitjançant l'independentisme sinó al revès: per evitar que la crisi entri com a tema es fa servir el sobieranisme, independentisme, consulta, referèndum, nacionalisme, etc. com a gran i exitosa pantalla de fum. I per poder seguir robant-nos sense molèsties:

Ara CiU, àlies la Generalitat, amb el Projecte VISC+ robarà les meves dades personals i les hi donarà als seus amiguets de les empreses privades de comerç de la salut, un d'aquest negocis fàcils als quals tu, que vas al viver d'empreses municipals, no hi podràs accedir.

CiU ha decidit que no em cura i que, a més, regala les meves dades personals sanitàries, el meu historial mèdic, a un altre lladre:

L'Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya del Departament de Salut, dins de les necessitats i reptes plantejats en el marc del projecte VISC+ (més valor a la informació de salut de Catalunya), té la missió de donar més valor a les dades i la informació sanitària del sistema de salut de Catalunya mitjançant un model més eficaç i eficient per a la gestió, l'explotació i l'anàlisi d'aquestes.
Actualment ens trobem en un entorn econòmic en què la capacitat inversora dels agents i organismes públics és limitada. Les previsions per als propers exercicis venen igualment marcades per fortes restriccions pressupostàries i per l'escassetat dels recursos públics.
L'Agència considera que la fórmula més adient, atenent a les circumstàncies d'incertesa, per obtenir en els propers anys més recursos econòmics és fomentar la col·laboració publicoprivada. Per aquest motiu, l'Agència inicia un procés de contractació que ha de comptar amb la participació i la col·laboració d'empreses referents amb capacitat per fer front als reptes plantejats.
L'objectiu d'aquest procés de contractació es fonamenta en el disseny, la implantació i l'operació d'un nou model de gestió, explotació i anàlisi, el qual disposi dels instruments necessaris per permetre donar més valor a tota la informació que es genera al sistema sanitari català. D'aquest model, se n'espera que pugui assumir amb celeritat un gran volum de peticions de serveis a demanda.

No tenen diners, en volen treure i ho fan donant la nostra informació personal protegida per la Constitució i per la Llei 30/92 i per la Llei 14/99 de Protecció de Dades. La derivació és la de sempre: hui, que hem comprat les seves dades i veiem que el van operar del ronyó quan tenia 3 anys, així que pagui una assegurança però no rebrà cap benefici, i altres abusos.

De CafèAmbLlet:

Les primeres mencions a les oportunitats de negoci que ofereix la venda de la informació mèdica dels ciutadans les trobem a diversos documents publicats per la Fundació TicSalut, un ens creat l’any 2006 per la Generalitat a instàncies de la consellera Marina Geli (PSC). Al gener de 2008 Geli va donar entrada a la Fundació TicSalut (finançada amb recursos públics) al sector empresarial, creant el “Consell d’Empreses de la Fundació TicSalut”. Entre les empreses membres trobem farmacèutiques (Baxter, Esteve, Roche), consultores (Applus, PWC, Deloitte), tecnològiques (Telefónica, IBM, Indra) i proveïdors varis (El Corte Inglés, Agfa, Linde Healthcare
La Marina Geli és del PSC, així que després cal que s'esforcin molt però molt a dir que són d'esquerres i que volen el millor per als que estem avall. El llistat d'empresa ens fa tremolar: entre les que tenene sindicats grocs, les que tenen xanxullos varis, les consultores perilloses, xunguicèutiques apaparrades a certs partits, ah, i T-Systems i Telefònica, les dues empreses mimades per la Generalitat per manipular els ordinadors públics.

La feina xunga no té estelades.

Quan de temps callaràs això, Terribas?
Xerraràs, Basté?
Tens alguna cosa a dir sobre això, Wyoming?
Ja que no podem escriure al nostre congressista a Washington, que ho esbombi el Cuní

20141003

Fiji: noticia positiva

Data Estel·lar oceánica Divendres 20141003

Apostaría la mitad de mi colección de apócrifos de Mortadelo a que la mayoría de ustedes no estaban al tanto de que, en el continente de Oceanía, Fiji (capital: Suva) había sufrido un golpe de Estado a manos de los indios. 

Es posible que ignoren que los indios (de la India) son una minoría bastante extendida por varios países ribereños del Índico y Oceanía. Que son ricos y que quieren las cosas a su manera. El resultado no podía ser otro: golpe de Estado. 

Eso fue en épocas de tensión entre los nacionalistas nucleares de la India contra el Pakistán de Pervez Musharraff, cuando se comienza a oír hablar de la India como una potencia emergente junto a China. Es también la época en la que hay militares australianos dándose garbeos por varios países al norte de Australia. Una mente conspiranoica no puede dejar de pensar que unos y otros hacen jueguecitos coloniales para demostrar quién manda en la zona. En años posteriores hemos oído las tensiones de China contra Filipinas o Japón por la propiedad de islas y zonas marítimas, sospechosamente repletas de petróleo. 

Así que tenemos que el pequeño Estado de Fiji, por si no tenía suficiente con ser amenazados por la subida del nivel del mar por culpa del cambio climático de los países industrializados, también son amenazados por nuevas potencias.

Sabemos que Tuvalu, un remoto grupo de atolones polinesios justo al sur del ecuador y 1.200 km al norte de Fiji, siguió perdiendo terreno ante el calentamiento global, un
problema que cada vez preocupa más en el Pacífico, donde ya se están realizando traslados a gran escala. (según Peter Wagner: La region del Pacífico en el 200. Cidob. Anuario Asia-Pacífico 2007. edición 2008).
  

Ahora bien, resulta que el 20140917 se publica  la siguiente noticia


Los ciudadanos de Fiji están votando en la primera elección en ese país desde el golpe militar de 2006.
Los comicios se interpretan como una prueba de democracia para la nación del Pacífico Sur, que fue suspendida de la Mancomunidad Británica después de que el líder militar Frank Bainimarama tomara el poder hace ocho años, en medio de las tensiones entre fijianos étnicos e indios.
Según informes, hay un ambiente festivo en la capital, Suva, con la gente vestida en sus mejores atuendos para salir a votar.
Bainimarama renunció al ejército para presentarse como candidato a las elecciones parlamentarias y dijo que aceptaría los resultados.

La otra forma de ver el tema es como una entidad con dos comunidades en enfrentamiento étnico desde hace mucho tiempo, con un sistema de partidos que refleja eso (más poderes para un grupo y exclusión para los otros) en vez de reflejar el eje político tradicional de izquierda (intervencionismo económico y bienestar para las clases populares) y derecha (neoliberalismo y trato de favor a la empresa y empresariado privado) y con una creciente influencia del sector militar (cosa que nos tira por tierra la idea del paraíso tropical fijiano) y un golpe de Estado en 1987. Del texto The 2006 Military Takeover in Fiji. A Coup to End All Coups?



In the main, life in Fiji is race-based: First come concerns for oneself and for one’s ethnic or cultural community; second comes concern for Fiji. It is a reflection of cultural differences in religion, customs and values. Fijians consider their security from their point of view as the i Taukei, or the host community, as landowners, and also as Christians.
Our Indian people, on the other hand, regard themselves as the tenant community and also as victims of all kinds of exclusion from government, the civil service, the military, government affirmative programs and the like – and of the coups of 1987 and 2000. Their concern for security has been heightened by the expiry of agricultural leases, and the declining number of Indians as a proportion of the population. For the other minorities, their sense of insecurity arises from a feeling of not being sure of their place in Fiji.
Politics in Fiji is based on race rather than differences in economic and social development policy. There is not, for example, one political party that advocates small government and a bigger role for the private sector, and another that favours big government and a role for the state in providing welfare assistance and support to the poor and the disadvantaged. Governments of all persuasions have generally been conditioned in their thinking by economists and bureaucrats that growth, high growth, and sustained high growth are the answers to Fiji’s economic future. However, all governments have also supported high expenditure on assistance to the poor, through social welfare support and rural community development.
Fiji’s political spectrum is characterized largely by extreme Fijian ethno-nationalism at the extreme of one side, and by pro-Indian activism at the periphery of the other side. The political centre represents those who believe in moderation, and a Fiji with an equal place and equal opportunities for all.

Por lo visto, tras su independencia en 1970, se profundizó en la política racista del Imperio Británico, que tanta civilización trajo al mundo (guerras, hambre, conflictos étnicos, subdesarrollo y conducir por el otro lado), y la élite de Fiji se basó en el modelo político de los "señores del suelo" de Malasia bumiputras, 'sons of the soil'):


The social divisions in Fiji originated under British rule, when indigenous Fijians were deliberately kept out of the modern economy and imported labour from India provided the workforce for colonial industries. The 'traditional' chiefly elite supported British rule in return for continued control over indigenous Fijian society, which was itself divided along regional lines. The different ethnic groups lived, were educated and worked separately. As independence drew near in the 1960s, Fiji politics began to coalesce around ethnically-based parties. The Alliance Party was formed by Fijian chiefs and the National Federation Party was supported by Indo-Fijian sugar farmers and workers. The Constitution of 1970 provided for a parliament composed of seats reserved for the various ethnic communities, as well as non-communal 'national' seats.

En 1987 hay un golpe de Estado de la élite fijiana contra la alianza de jóvenes fijianos trabajadores y los indios. Tras dicho golpe, se redacta la racista Constitución de 1990, que desemboca en exclusión de los indofijianos hasta llegar al exilio o emigración:
 
The philosophy underlying the Fiji Constitution of 1990 was that the interests of indigenous Fijians could be protected only if Fijian leaders were guaranteed political ascendancy, a formula based on the effective political exclusion of the Indo-Fijians.

Racial discrimination and political instability heightened Fiji's economic problems by limiting foreign investment, continuing the outflow of educated Indo-Fijians and heightening the country's international isolation.

En 1996 este apartheid parece termina. 

No en vano, la mitad de la población es indígena fijiana (bueno, indígena...) y la otra mitad indo-fijiana (traída por los británicos):


Fiji is a country of over 750 000 people, and as the second largest of the Pacific island countries after Papua New Guinea, has often played a leadership role in the region. The population is composed of over 370 000 indigenous Fijians, about 340 000 people of Indian descent (Indo-Fijians) and about 40 000 people of other races, including Europeans, part-Europeans and Chinese.


Lo que parece claro es que no es meramente un poblema "racial" sino de acceso a los recursos, un problema de clases sociales, formadas por una clase social alta fijiana (aunque existan en otros estratos bajos) y una asalariada-trabajadora indo-fijiana, es decir, de descendientes de indios importados por los británicos en el siglo XIX para ser trabajadores (aunque puedan existir hoy en día en otros estratos más altos).

Pero, ojo, porque el objetivo británico era mantener a los fijianos fuera de la modernidad, mantenidos en una agricultura de subsistencia, por tanto, que no fueran competidores de los terratenientes coloniales británicos con metodos modernos y trabajadores indios. Hicieron una división étnica del trabajo para mantener separados ambos grupos. Divide y vencerás, etc.

The British maintained the economic segregation of the races in Fiji by ensuring that the majority of Fijians were engaged in subsistence agriculture, combined with some production of food for urban and plantation consumption. Laws were passed to exclude ethnic Fijians from commerce and to restrict their entry into wage labour to a few industries. 

En 2006, según Peter Wagner

En Fiji, el comandante Frank Bainimarama dirigió un golpe militar incruento que desbancó al primer ministro Laisenia Qarase y apaciguó a los líderes regionales y mundiales con su tranquila administración “interina”. Algunos analistas se preguntaron, al ver cómo crecía la popularidad de Bainimarama, si este cuarto derrocamiento político en los últimos diez años era el primer golpe “positivo” de Fiji

 Este militar no era un desconocido y ya tenía experiencia como "jefe de gobierno interino", citando al mismo Peter Wagner:

Bainimarama, que proclamó que había derrocado al primer ministro Laisenia Qarase para poner fin a un gobierno racista y corrupto, mantuvo una trayectoria estable durante el 2007 y se ganó cierto respeto en el proceso a pesar de todo. Era el segundo mandato de Bainimarama como líder interino de Fiji. El primero se produjo tras el golpe del 2000, pero en esa ocasión Bainimarama duró poco, desde el 29 de mayo hasta el 13 de julio, cuando entregó el poder al presidente Ratu Josefa Iloilo.

Uno de esos párrafos que sólo se pueden encontrar en textos de Ciencia Política donde se habla sobre el poder y su gestión. En la prensa quedaría muy mal (siempre del mismo texto de Peter Wagner:

El experto en el Pacífico Gerard Finin, del East-West Center de Hawai, apuntó (...)  “El actual líder militar cuenta con un apoyo considerable, ya que ha aportado estabilidad y ha luchado por reducir las tensiones étnicas”. Finin continuó diciendo que Fiji, aunque sufre una desaceleración económica desde el golpe, está mejor que otras naciones del Pacífico cuyos gobiernos han sido  democráticamente elegidos pero nadan en la corrupción. “De hecho, Fiji se encuentra actualmente en una situación bastante más favorable que muchos países que, simplemente porque celebran elecciones, dicen ser muy democráticos”, declaró. “Se pue de decir sin inconveniente que Fiji, bajo el régimen militar, está siendo mejor gestionado que otras naciones insulares del Pacífico, donde las  elecciones periódicas han fracasado en su intento por establecer gobiernos capaces de aumentar el nivel de vida de su población.” 

  • Autor: Stewart Firth
  • Fuente: Anuario Asia-Pacífico 2010, edición 2011. CIDOB.
  • Fecha: 31/12/2011
 El militar dijo que haría Elecciones en 2009... sin embargo,

Frank Bainimarama, mantuvo el control del país en 2010. El año anterior había destituido el poder judicial, abrogado la constitución, abolido los consejos municipales y declarado el estado de emergencia. En 2010 siguió hostigando a quienes se mostraban críticos, incluyendo a dos ex primeros ministros, Laisenia Qarase, que fue llevado ante los tribunales para hacer frente a numerosos cargos, y Mahendra Chaudhry, arrestado por incumplir la normativa de emergencia al celebrar un mitin de la Unión Nacional de Agricultores (...) El decreto también obligaba a que la sociedad News Limited de Rupert Murdoch vendiera el más antiguo de los periódicos de Fiji, The Fiji Times, a uno de los hombres de negocios más ricos de Fiji, Mahendra Patel, asegurando además que el medio solo recogería noticias favorables al régimen. El régimen aprobó numerosos decretos, que no podían impugnarse ante ningún tribunal.

En una dictadura pasan cosas que también hemos visto en "democracias capitalistas avanzadas" y en estados formalmente revolucionarios.

Bainimarama siguió prometiendo que se celebrarían elecciones en 2014 pero declaró que no se autorizaría la participación de ninguno de los tres principales partidos políticos consolidados de Fiji, incluyendo los que habían gobernado anteriormente. Responsabilizó a Australia y a Nueva Zelanda de muchos de los problemas de Fiji. 

Y pasó a estrechar lazos con China, claro. Como Estados Unidos, Venezuela, España, Grecia, Islandia o Zimbabwe. En este caso, para conseguir créditos blandos (fáciles de retornar) para proyectos hidroeléctricos (ups) y viviendas baratas.

¿Y quién ganó las Elecciones en Fiji de 2014? Pues, sorpresa-sorpresita:  El partido oficialista con denuncias por parte de 5 partidos opositores pero la aprobación de los observadores internacionales. Hum y rehum. Es que esto de los observasores que no ven lo de los partidos ya voy notando que se repite mucho. ¿Actuán los observadores a sueldo de la empresa como las consultorías y auditorías?¿O es que es una pose de los partidos perdedores que se repite por todo el mundo, sembrando de dudas y de ilegitimidad los procesos electorales?

Los resultados oficiales de las elecciones generales en Fiji confirmaron que la victoria del partido del primer ministro interino, Frank Bainimarama, en el poder tras un golpe en 2006. Tras las elecciones, las primeras en ocho años, Bainimarama será investido primer ministro electo este lunes. La oficina electoral aseguró que la participación fue de un 84%.  Cinco partidos opositores denunciaron irregularidades pero observadores internacionales ven creíble el resultado. (de BBC).

20141001

¿Cuánto da 88 entre 46? 88/46

Data Estel·lar Sudo Dimecres 20141001

Se trata del Art 88/46.Tomo 1, del autor Ulises Lafuente. 1ªedicion: noviembre 2013

Llevo leyéndolo a ratos desde principios del verano 2014, cuando puse en orden cosas varias del Saló del Comic, de infausta memoria. Se tiene que recordar: Ficomic me dijo que, tras haber hecho apenas 15 largos artículos en la Maginoteca sobre el anterior Saló del Comic de Barcelona, no tenía derecho a pulserita superpoderosa (acreditación) para la edición del 2014... ah, sí, que la base de datos que tenían era muy grande y no podían enviarme propaganda por correo electrónico.

Que Ficomic se lo haga mirar pero muy seriamente. Debe de ser la única empresa que no quiere hacer propaganda Ay, no, que los finos le llaman "publicidad", o "información dirigida a targets seleccionados", que lo de "propaganda" es para la publicidad política de las dictaduras... seguro que tod@ quisque lo sabíais. En el ámbito de no-empresa, recuerdo haberme enterado de que el sindicato anarquista CNT (Confederación Nacional del Trabajo) también pasaban de hacer publicidad: "que vengan si quieren"... será si saben que existen. No sé si es el capitalismo o el clima mediterráneo el que convierte a tanta gente en inteligente.

El caso es que, en mi típica búsqueda salonera de cosas que no sé que existen...


  "¿Qué buscas?", suelen preguntar los vendedores. Peor aún: "esto es para ti", por cosa generacional. Y siempre yerran.

"Cuando lo encuentre, lo sabré".

Pues en una parada de Autoeditores, cualquiera fuese su nombre, me encontré con una publicación que ya conocía, la de los chinos, el superhéroe esquizofrénico y la guionista peleada con la dibujanta... por cierto, que tardé meses en encontrar que estaba en la misma bolsa de restos saloneros pasados esperando para su blogueo, que aún no ha llegado. Tal vez algún día... Es el fanzine de feo título, Dedos Sucios. Veo que el Tío Berni, omnipresente, ya lo anunció.

-Vendemos esto. No sé...
-No, si ya lo tengo...
Ahí hubo una especie de espasmo... ¿se para? ¿lo tiene? ¿y no lo conocemos ni es amiguete ni nada? Suenan las alarmas mentales. Fantástico. Hay que poner cara de Hannibal Smith para disfrutar el momento.

Y lgún espabilado arroja un tebeo de tapas azules, que parece un dossier de algún centro formativo. "Los apuntes los tenéis en consergería y os los darán con una carpeta cuando hagáis el pago del primer mes".

La portada no invita a nada: un lápiz y un cubo imitador de tres dimensiones, que parece de cristal o de hielo, con un lápiz que lo atraviesa y una srayitas que podrían significar algo o nada, o numeritos o reflejos...La contraportada lleva una especie de china o de chino. Todo son siluetas blancas sobre el fondo azul de la portada.


A partir de ahí leemos: Ilmo. Ayuntamiento de Grado. Concejalía de Cultura. ... Jo, si la LOGSE trajo hasta localidades, por lo visto... Me gustaaría saber si es Grado Medio o Grado Superior. Hum, vaya, el mejor alcalde el Rey... es que el alcalde se llama Antonio Rey González.

Por otro lado, varios meses después me entero de que es un comic pagado por micromecenazgo o crowdfounding... aparte de la subvención municipal de Grado, municipio asturiano.

¿Cómo definimos este tebeo? De ninguna manera.

Es Cimoc con sus incomprensibilidades, es manga de mechas y del espacio, es Superlópez: Los Cibernautas (sobretodo alrededor de la  página 80ss)... y es un fanzine que no lo parece. Es la obra de alguien que parece que va cambiando de dibujo conforme va aprendiendo más, pero es que las primeras páginas ya están bien dibujadas. Es un formato bastante pensado y en el que se incluyen ocasionales (yo podría admitir uno por páginas si fuera necesario) textos del autor entre aclaratorios, culturales y distanciadores ("la primera intención era indicar qué es cada instrumento del panel pero finalmente desistí para no entorpecer...[se queda cortada la frase por el final de la página, no sé si un efecto buscado o no]")

Es un tebeo para el Perrito Piloto porque salen aviones y naves voladores y pilotos, pero es una historieta para Piingüisí porque sale un planeta como La Tierra, tan parecido que se llama Océano. No creo que nadie recuerde el programa 3.2, 1... Contacto (trees doos uuno coontaaacto... fium), que era un programa científico y educativo para niños y mozalbetes varios, emitido hacia 1982 en TVE-1. No sé si lo hacían los lunes. Lo podría buscar pero no me da la realísima. Bueno, pues ahí, como ustedes NO recordarán, se dijo que tres cuartas partes del planeta (o de su superficie... mucho, vamos) era agua, pero que al astro lo llamábamos "La Tierra". Y uno de los presentadores se preguntó: ¿Planeta Agua?, con entonación como entre indagadora y desechadora de tal opción... la maginoteca, pos supuesto, sería partidaría de hacer una recogida de firmas tipo Avaaz para renombrar como Planeta Agua a La Tierra. 

Es como un comic para pensar pero también podria ser un simple divertimento sin propósito final, cosa que, de ser así, apenas se nota en sus casi cien páginas, repletas, sí, de páginas casi vacías de dibujo o contenido pero de otras llenas de detalles, de imágenes icónicas o de elementos barrocos en su sencillez.

Pocos dibujos con tantas líneas parecerán más ligeros.

El aspecto del protagonista cambia. Para un maginoteco esto importa poco, pero conviene avisarlo, no sea que alguien se queje. Parece tener una explicación, pero, como dije, es un poco manga, así que hay que tener paciencia porque las explicaciones no se dan todas en las primeras ocho páginas como en los superhéroes, ni hay dos páginas finales con la solución del caso como en el comic francobelga.
  

Un resumen del inicio, intentando no desvelar nada, uf: Tony,  que se traslada al planeta Océano,capaz de manipularlo todo, siendo un mero humano, frente a flotas estelares pero asimismo humanas que desconocen la existencia de un  idioma como el inglés, con el misterio de la japonesa Makoto, la relación con el Capitán Sebastián Obvious (¿o no se apellida así?). ¿Qué es el Nyköping, en nuestro mundo una localidad sueca?

 Son evocaciones que pueden recordar, no digo que tenga relación directa ni mucho menos, a aquellas del Doctor Who, en aquellos episodios cuyas frases e imágenes parecen decirnos que eso tendrá mucha influencia futura.

Si hablábamos en verano 2014 sobre Narrativa Transmedia, este guión tiene algo, hum... transmedia, pero en el sentido de que son los personajes los que lo son, dentro del comic. Por comparar con algo, para ver si lo captáis: como Bastián Baltasar Bux en La Historia Interminable.

Y, por hablar un poco de todo, es para preguntarse si Océano linda con Deeneim y con otro demiurgo en ciernes: el Capitán Torrezno, de Santiago Valenzuela, que también es buuuf.

Si os ha picado la curiosad para leer este Art 88/46, ten en cuenta que hay en marcha un segundo tomo, cuya captación de mecenazgo acabó en julio del 2014.

Otra marea negra contra la Unión Europea

Data Estel·lar perside Dijous 20141001

2015: Se necesita un Comisario del Cambio Climático que sea ecologista.

En Avaaz se puede firmar para evitar que un ensuciaplanetas sea comisario de nada. No creo ni que con 300 millones de firmas se pueda parar nada, como hemos visto con el millón y montón de firmas sobre el cambio de la hipoteca. Y tantas otras cosas. Ya lo puede pedir todo el mundo que si el malo puede ganar mucho dinero, eso se hará. He ahí la ley para permitir la delincuencia sanitaria en BCNWorld (desde poder fumar hasta lo que sea).

Miguel Arias Cañete, exministro y exministro de agriculturas varias, primer embestido del Plan Hidrológico Nacional, accionista y complotista en varias empresas de energías sucias y que participó en el antiecologista gobierno de Aznar y el aún más antiecologista de Mariano Mister Chapapote Rajoy, el presidente español que logró hacer retroceder las energías limpias como la eólica y la fotovoltaica a golpe de decir que eso era cosa de los socialistas y que era mucho gasto y mucho lío. Uno de sus ministros es un canario con intereses petroleros en la franja marítima entre las Canarias y el Sáhara Occidental ocupado por Marruecos, osea que es alguien que nos tiene a punto de un conflicto internacional.

Este contexto es el del candidato a Comisario Europeo del Clima.

El tipo que más ha luchado a favor del cambio climático seriá el político europeo de mayor rango que debería luchar contra el cambio climático, por utilizar criterios y acciones ecológicas, medioambientalmente sanas y por implantar una estructura económica basada en energías limpias y con mayor eficiencia y menos consumo energético.

Es evidente que su opción es la contraria: petróleo, gas, suciedad, mareas negras, agricultura industrial ineficiente, sectores económicos contaminantes...

El simple hecho de haber sido convocado a candidato a comisario ya demuestra la podredumbre europea.

Seguramente son los últimos estertores de una Unión Europea que ha fracasado por completo allá por donde ha tocado, o que ha mentido todo lo que ha dicho. No ha protegido a los europeos -griegos, chipriotas, españoles, portugueses, irlandeses, italianos y otros- de los desmanes de una economía absurda. La Unión Europea ha ido siempre acompañando a las grandes empresas, las ha ido creando a nivel europeo en tanto debilitaba a los consumidores, a los ciudadanos y a los trabajadores (asalariados, autónomos, falsos autónomos). Ha optado por reglas injustas en lo económico y ha optado por hacer seguidismo yanki en política internacional. Ha callado ante lo negativo y no ha obligado a implantar ni más democracia interna (la Unión Europea no sería admitida como miembro dentro de ella misma porque no cumple criterios mínimos de democracia... es menos democrática que sus Estados Miembros) ni ha logrado crear mayor bienestar europeo, bien al contrario.

La elección de Arias Cañete como comisario en ese contexto es un clavo más en el ataúd del proyecto europeo.

Además, en un momento clave: 2015 será ya el futuro, cuando se decía en 1992 que a partir de esas fechas se tenía que haber evolucionado hacia energías limpias y sistemas de producción limpios, hacia mayor ecologismo, o el cambio climático, el calentamiento global, y el deshielo sucederían. Ahora, se va introduciendo la idea de que la culpa es de China. Evidentemente, si la primera o segunda economía es la China AntiEcologista el desastre ya está ahí, a velocidad pasmosa, pero la Unión Europea ha mirado para otro lado, ha invertido en tecnología sucia en China y otros países (deslocalización económica y medioambiental).


El texto de Avaaz:

Sería absurdo dejar la dirección de las políticas europeas de energía y las conversaciones sobre cambio climático al hombre que The Sunday Times ha calificado como Petrolhead*. No obstante, los europarlamentarios aún pueden rechazar el nombramiento. Aunque algunos representantes amenazan con aceptarlo en pago por favores políticos, con el suficiente respaldo público, los europarlamentarios más progresistas podrían liderar la causa para cerrarle el paso.

La semana pasada organizamos la marcha por las energías 100% limpias más grande de la historia. Aprovechemos este impulso ahora y exijamos el nombramiento de un líder fuerte que luche por el clima para este puesto tan crucial. La indignación ciudadana ya consiguió en el pasado que los europarlamentarios rechazaran candidatos controvertidos en el último minuto. Depende de nosotros que suceda otra vez. Haz clic para decir NO a Arias Cañete y cuéntaselo a todo el mundo -- entregaremos nuestra petición directamente a los europarlamentarios.

20140924

Anglès no és Plurilingüisme

Data Estel·lar aneu a dir-les Dimecres 20140924

Hi ha una cosa d'aquestes que es treuen de la màniga que sona molt bé. Ja sabeu: de les coses que sonen bé perquè no tenen contingut.

El Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb govern de CiU, emparat per ERC, i acceptat per la resta, li diu: Marc per al Plurilinguisme.

I només vol dir ANGLÈS.

Aprendre o saber anglès no et fa plurilingüe. Com a molt, et fa trilingüe, i ni això. Et fa, com deien a certes acadèmies d'anglès, apte per entendre la lletra de les cançons.

Per demostrar que NO ES VOL fer res, intenteu llegir el primer paràgraf, i després que, qui es cregui bonic, critiqui la dificultat de lectura de qualssevol articles maginotècnics:

En un món cada vegada més complex, en el qual s’evidencia una forta transformació de la societat, el domini de diverses llengües i el seu ús comunicatiu, acadèmic i professional és, no únicament necessari, sinó gairebé imprescindible i, per tant, el sistema educatiu ha de poder formar parlants plurilingües, amb diferents graus de domini de les llengües que coneixen, capaços d'interactuar en un context lingüístic i cultural complex, oberts al món i capacitats per accedir al mercat laboral amb garanties d’èxit.

Tot el paràgraf, que l'hem pagat nosaltres, els que paguem impostos, resulta que és un batibull d'elements indiscutibles per no dir indemostrables: ¿qui pot demostrar que el món sigui més complex al 2014 que al 2004 o que al 1994 o que al 1984 o que al 1974, etc.?

Per a quina raó és imprescindible el domini de llengües diverses? Deien a la Cadena SER, en un reportatge vergonyant, abans de les 9h el mateix dia 20140924, que saber idiomes era imprescindible per trobar feina, que hi ha havia una clivella que separava els que sabien idiomes i els que no per trobar feina... i llavors vull dues respostes ràpides: com es que des del 1997 no he vist ni una sola oferta laboral on saber aquest indispensable anglès hagi servit per trobar feina o per cobrar més, en correspondència amb l'esforç? O com és possible que qui sap anglès, francès o alemany, apart del castellà i el català, no rebi mai respostes a ofertes de feina?

Bàsicament, això de l'anglès, promogut contínuament per entitats públiques i per famílies de llestos. Compte, n'hi ha qui en parla als seus fills com perquè no es quedin enrera... ridícul de totes les maneres... ho havíem vist abans i ara amb el català, per part de gent no castellanoparlant i que no el parla habitualmente ni ganes, però és un punt de l'arribisme... ja, la wikipedia catalana diu que ve del francès i no del castellà "arriba" de "patapumparriba", no d'arribar a un lloc de ir hacia arriba en la escala social; la RAE, no ens estranya, també... que aixequi la mà qui no l'hagi fet servir com a variació d'anar cap a dalt.

Ara ens diuen que els Erasmus tenen un 23% més de possibilitat de trobar feina. Això és mentir amb ganes, fent servir dades espúries. Quins grups socials d'entre els universitaris i els no universitaris han anat generalment d'Erasmus? No els d'origen de més avall ni els de rendes més baixes. ¿Ens equivoquem? Quina proporció d'estudiants amb "contactes", amb famílies que "poden tocar tecles", amb famílies de petita empresa i ja no dic més enllà, han anat d'Erasmus respecte la resta d'estudiants?

Per la via dels fets:

1.-Si saber idiomes fos un plus per trobar feina, tots els africans que hi ha a Espanya tindrien millors feines i millor pagades, perquè a cada país africà, cada habitant en parla tres o quatre i n'aprenen una o dues un cop aquí.

2.-Si saber idiomes fos un afegit important, no hi hauria gent amb tres o més idiomes a l'atur o en feines precaritzades o buscant-se la vida per 500€.

Si em voleu dir que saber idiomes es bo per a mantenir o argumentar el fet de tenir una feina assolible mitjançant una prèvia posició de partida acomodada. "La meva mare, el meu pare, el meu tiet, un amic, que tenen una consultora, que d'uns que coneixen de l'empresa, de la botiga... però res d'important", tret que és el punt diferencial.

Deia el sociòleg Lluís Flaquer (evidentment, sense cap referència al respecte via web) que el més important per trobar feina era la família, amics i conegut, és a dir, l'entorn social immediat, d'on s'extreu sense ser un Sherlock Holmes, que saber idiomes o tenir qualsevol habilitat o coneixement és més espuri que pràctic. Ara bé, és una eina, per no dir un arma, contra un forani que tingués ínfules per competir en el seu espai (noti's la negativitat de l'oració). A l'altra banda, un individu formalment preparat que recerqui feina tindrà menys possibilitats de trobar-la si el seu entorn social immediat és inferior o molt inferior a aquell que la seva formació acadèmica i laboral requereix.

Per tant, una bona part de l'excés de formació, caldria veure si es dóna a tothom, o com defensem, sobretot es dóna a individus de grups socials de classe obrera i baixa amb estudis. ¿El fill de l'obrer a la universitat? I després, a quin altre contenidor cal llençar-lo?

Una cosa molt bona de la Universitat i dels diferents centre de formació acadèmica una mica mitjà-avançat és la desideologització i eliminació de la mentalitat d'origen. Renegui de l'origen. No canviï el seu barri. Fugi. Dissimuli. Vostè no és allò. Pot funcionar, tot i que sigui totalment aliè a la mínima ètica però l'ètica no dóna diners ni paga ipads, però pot funcionar si assoleixes una feina. En cas contrari, l'efecte és pervers: l'anòmia o, al menys, desarrelament. Entre el ni-ets ni-seràs. Sense el referent d'origen social ni amb el d'arribada, donat que no has arribat enlloc. I ara sí que és "arribar" com els vaixells al port. I emborratxar-se amb els del grup social d'origen no és suficient per compartir res més que el voler estar sotmès al control social de les élites.


Més sobre el plurilingüisme segons la Generalitat:

I ho fa potenciant el domini de la llengua catalana per part de tot l’alumnat, com a eina de cohesió, identitat i convivència en la nostra societat, i el domini de la llengua castellana, cooficial a Catalunya, ambdues com a instruments per actuar en els entorns acadèmics, sociopolítics i laborals més propers. Igualment, ho fa facilitant el domini d’altres llengües, en especial l’anglès, com a eines d’aprenentatge i d’emprenedoria al llarg de la vida i per a l’adquisició d’una capacitació i formació professionals de qualitat.


En especial l'anglès, i no citat cap altra llengua més, significa que NOMÉS L'ANGLÈS. Com així està succeint, amb alguna matèria, com Medi Natural, que es comença a fer en anglès, per gent que m'agradaria si sabien abans de posar-s'hi que només es posa "s" al final de present d'indicatiu a la tercera persona.

Altres idiomes: res.

L'idioma europeu a nivell econòmic és l'alemany. El parlen 90 milions d'habitants, entre ells, els amos de les empreses implantades al territori, com Lidl o Aldi, Seat (que allà li diuen pel seu nom de veritat: Volkswagen), Liebher i tants altres... i gairebé qualsevol estri que un es pugui imaginar. Sospitem de relacions alemanyes en les botigues i centres comercials de xinesos i, per descomptat, les de pakistanesos (per l'origen turc-alemany del kebab i el döner.

Quin impacte té això en el multilingüisme a Catalunya?. Gairebé zero. A Sarrià diuen que ho fan, en pla extraescolar, i només per al del barri... és clar, que no es taquin.

I poca cosa més.

Quants centres educatius fan activitats en alemany? Zero. Quants centres fan Alemany com a Llengua Estrangera? Poquets.

I el francès? De capa molt caiguda. Durant el franquisme no hi havia educació veritablement obligatòria, la qual va començar ben entrada la democràcia cap els anys 80 i un atur que feia optar per mantenir fora de la recerça de feina al sistema educatiu els possibles competidors laborals de menys edat. A veure si algú creurà que només era per la voluntat i implicació dels progenitors...

Ara bé, els estudiants sí tenien més possibilitat de fer anglès i francès a l'escola durant el franquisme.

EOI: l'Escola Oficial d'Idiomes val 300€ a Catalunya. Sembla poc però és 5 cops mes cara que a Canàries, on costa 60€, com deia la Cadena SER a l'esmentat reportatge del 20140924 (feu-vos mirar això dels podscats que jo pensava al 2000 que era xungo perquè era nou però al 2014 és igual de difícil trobar la informació auditiva que un vol).

 Podem dir-ho de moltes maneres però hi ha una paraula que ho diu tot: LLADRES. Lladres catalans que cobren un preu indegut per una aula potser d'algun institut rellogat com el Carles I de Sants, o en barracons, amb horaris absolutament rígids, només aptes per a universitaris amb sort o a funcionaris dels antics que feien de 8 a 15. Hi ha un interès per evitar que la gent s'apunti, retallant en horaris, eliminant idiomes, fent que les EOIs siguin de fireta (acadèmies d'anglès on, igual, mira tu per on, també fan francès), amb una escenificació de duresa acadèmica per demostrar que son molt prestigioses, amb un embolic que tenen amb els certificats europeus (i la resta del món també), amb una gran mancança de tècniques i d'eines... no hi ha aules d'autoaprenentatge, no vulguir localitzar profes fora de l'hora de classe, etc. El sistema de gestió està anegat per l'estultícia. Ho saben i els importa un rave. Els seus ja van on hagin d'anar o ja els col·loquen sense tant titolet.

I lladres el del Govern d'Espanya, que ignoren década rera dècada les necessitats d'un població de la segona conurbació urbana. Barcelona i la seva Regió Metropolitana. Però són l'enemic: catalans -puaj- i descendents d'emigrats del cinturó roig. No els financem res en condicions que ningú no sap per on pot sortir aquesta xusma.

Ni rus ni àrab clàssic ni dialectal marroquí (darija) ni amazight (àlies berèber) ni xinès cantonès ni mandarí, ni res més... que ho facin en un parell d'EOI diu molt contra l'asseveració de plurilingüisme de la Generalitat de Catalunya.

Televisió: el sistema dual ha estat desballestat en favor de l'anglès. És habitual que programació amb idioma d'origen en francès, italià o japonès (animes) ja no tinguin l'opció dual en el seu idioma, al menys des del 2010.

Són les taques que senyalen clarament que marc plurilingüista és una altra mentida més del Govern de Catalunya.

En realitat, estem al marc trilingüista, però dir això és tant com dir "speak me in the language of the empire", i no sona bé per les ressonàncies franquistes de la frase. És el que demanava el PP i que intenta implantar a Balears... on el trilinguisme és en anglès i no en alemany, idioma dels turistes compradors des de fa dècades, i molt menys basat en l'idioma d'algun gran grup de treballadors immigrants que són, puaj, uns plebeus a mantenir aïllats.

La resta són illots. En un lloc del govern italià, en fan, si tens sort perquè igual pagues per un curs que després et diuen que no existeix. Et tornen els diners si aconsegueixes passar la consergeria.

I així, si tens sort, igual hi algun lloc com el Goethe Institut on fan alemany. 
I un parell per al francès:

Tot ben centralitzat a Barcelona, en llocs, curiosament no necessàriament cèntrics, és a dir, que igual no estan a prop de metros o trens, no sigui cas que vingués gentussa de fora de Barcelona. Com se sol dir "qui algu quier algu li cost"... però hi ha gent que el cost és molt menor.

Sí, ja, un article molt negatiu... i què us pensàveu?