Data Estel·lar se'ns gira feina Diumenge 20120729
1992. Tot es deixava de cara al noranta-dos.. Els anys previs van ser molt fèrtils en quant a historietas esportives o directament olímpiques.
En aquest context, tenim l'àlbum Els Joc Olímpics d'en Massagran.
Amb guió del vallesà Ramon Folch i Camarasa, fill del creador de personatge, en Josep Maria Folch i Torres, la història té un to interessant. Es mou entre la típica historieta cavallfortiana de no voler molestar ni ser un destorb (si no ho enteneu, agafeu força números de Cavall Fort i compareu-los amb força revistes Bruguera). Alhora intenta tenir un toc tintinià en el dibuix de Madorell, dibuixant molt conegut pels seus Jep i Fidel, abonats a la contraportada del Cavall Fort fins a la mort del dibuixant... En Madorell reprén la feina del famós Joan Junceda, a qui tots vostès coneixen perquè el Museu del Comic de Badalona en nodreix d'informació gràfica i les editorials en van ús, donat que és un material barat i de bona qualitat... hahahahahahahaha!
Ai, caram! Jep i Fidel... no recordava que són personatges de gènere còmic però esportiu. Practicants de tots els esports. Ha estat un greu error editorial per part dels que porten el Cavall Fort haver-los fets passar desapercebuts i no haver-los moguts. Cavall Fort ha patit sempre l'error de no haver fet àlbums... i ho dic jo, que els odio, els àlbums! No han sabut anar més enllà d'una revista que mor cada mes, que només arriba a les escoles i a les seccions infantils de les biblioteques, que són unes garites tancades inaccessibles si tens més de 12 anys. Veient la nul·la gràcia amb què van assistir al Saló del Comic 2012, tot queda explicat: són de peix al cove. I de voler que els honorin com a salvallengües i salvapàtries per la seva revista, però no tenen cap empenta. Simplement, que viuen en un món o mercat protegit. És allò de no voler molestar.
En Massagran va ser publicat a Cavall Fort però jo només el conec d'alguns àlbums d'Editorial Casals. Fin al 1994 encara se'n podien veure en alguna llibreria cèntrica o al Cortinglés. Després, ja res. Com que Casals mai no va al Saló del Comic, i tampoc no li agraden les llibreries especialitzades, i sembla ser que tampoc les generalistes, sospito que els seus ingressos provenen del mercat protegit: vendes a biblioteques i escoles. El mercat captiu.
Aquesta aventura està bé, sense ser una supermegainoblidable aventura. Però veiem els personatges protagonistes, en Massagran i el seus Pim, Pam i Pum, un lloro,un lleó i un gos, que l'acompanyen als seus viatges, en el seu paper. La resta tenen el seu interès, actuen com en un conte, i voldrien aparèixer en més historietes, però dubto que el guionista estigués per la feina.
El personatge comença com una represa dels antics contes i novel·les dels anys 20-30, que va crear en Folch i Torres per a la revista En Patufet. Així es va fer famós i va aconseguir vendes mai més no assolides per cap publicació en català... i, des dels anys 80-90, ni en castellà. Avui dia, oblidat, tret dels grupets de teatre que van els Pastorets (per tant, una part molt minsa de la població de cada localitat), i desconegut directament a les localitats castellanoparlants, amb l'única fama de tirar cap a cursi, i amb escasses o, més acuradamente, inexistents possibilitats de localitzar cap obra seva... com passa amb en Jesús de Aragón (el Jules Verne espanyol, com el van anomenar)... tenim que el seu personatge, en Massagran va tenir una cert vida, realment sobrepassant la fama de l'autor.
Dubto molt que, mort en Madorell, en trobem més, d'historietes d'en Massagran, a part de la quinzena existents.
Ara jo en podria demanar, però seria inútil. I, en cas de fer-les, si no es distribueixen a les botigues, estem en el mateix.
El dibuix: línia clara. Ara Joost Swarte diu que el terme se'l va inventar per fer broma. El mal ja està fet, nano! Allò de Rodrigo Tortilla, tu m'has matat... mai no he entès que sigui una frase icònica (a la UAB es va una exposició sota aquest lema).
És una línia clara casolana, potser mediterrània, que vol que es noti la ma que dibuixa, com als dibuixos de la Pilarín Bayés, i menys mecànic que un Hergé o un Roger Leloup. Potser té a veure amb la il·lustració catalana (modernament: Francesc Rovira), de mostrar allò quotidià. En aquest sentit s'adiu molt bé amb el guionista Folch i Camarasa, qui intenta que els personatges sermpre toquin de peus a terra.
Des del meu punt de vista, es va intentat convertir a Massagran i a en Pere Vidal, en els dos Tintíns catalans. no crec que cap dels dos ho aconseguís, ni en fama ni en res més... però és que sempre haig de tornar al mateix... només he vist àlbums d'en Pere Vidal UN COP a la meva vida, i va ser a la fira del llibre en català...
A finals del vuitanta i principis del noranta, la negritud de les historietes de Mortadel·lo i Filemó va donar peu que d'altres aspiressin al tro. Superlópez o potser Massagran. Veig en aquesta aventura olímpica un intent d'adaptar-se al sistema ibañezsc (quin adjectiu m'acabo d'inventar!) de fer gracietes sobre temes de moda. Però no es pot competir, un cop que Ibáñez hi torna de veritat, només per la qüestió de la velocitat en el gag i en el número de pàgines. D'igual manera, Superlópez no va poder superar en Mortadel·lo, quan Ibáñez realmente torna a la càrrega. Tant de bo haguessin continuat fent intents. Tant de bo les editorials haguessin recolzat les alternatives. Des del meu punt de vista, a can Cavall Fort no volien veure a Bruguera ni en pintura quan
existia però van fer aquest experiment per veure si podien ser
Mortadel·lo. En realitat, la història no té res a veure Tant de bo no haguessin fet una porqueria de sèrie d'animació, la de Vladimir Sakov... dibuixant interessant, però amb un concepte de còmic molt distant de la línia clara o del Massagran... un concepte que era novel·la gràfica -algun dia en parlaré, perquè sóc l'únic que ha llegit part de la seva obra-... sospito per què van agafar la seva empresa...
La pàgina que es mostra és la 45 i penúlima. L'acudit em va sembla estúpid en el seu moment. Fer servir una pàgina per parlar sobre Samaranch, un personatge que passaria de moda en acabar Barcelona'92, semblava de babaus. Passats 20 anys, no era tan estúpid. En Samaranch ha estat més important que el Baró de Coubertin, qui va posar en marxa els Jocs Olímpics contemporanis a inspiració dels grecs antics. Va refundar el Comitè Olímpic Internacional (club privat on només hi accedeixen alguns). I també va contribuir a destruir l'esperit olímpic, amb la incorporació massiva dels esportistes professionals. Va ser el català més important de la Història, amb més poder sobre més països: "Durant la presidència del COI Samaranch va visitar de forma oficial un total de 199 països". Més que no pas Ferran d'Aragó o Cristòfol Colom... més important que qualsevol altre espanyol, inclòs Carles I i Felip II. A la República Popular Xina (RPC) el veneren -les autoritats, suposo-, tot i que recordem que va permetre que participés Taiwan al COI, un dels pocs organismes internacionals amb presència de la Xina Popular i la Xina Capitalista (no diré quina és quina, és cosa de la revolució de Mao).
És perfectamente possible que hi haguessin vincles d'amistat, de familiarietat i coneguditat, entre Samaranch o els seus valedors i la plana major del Cavall Fort o els autors. Com algú deia: Catalunya és un país molt petit... per a ells, afegeixo jo. L'Oasi Català i tal. Resulta que emparen un falangista, franquista (on hi ocupa alts càrrecs), un paio que va fer carrera a l'ombra de Franco. Corrupció, dictadura, infidelitat matrimonial, nepotisme (el seu fill allà col·locat al COI)... però cal glorificar-lo amb una pàgina d'un tebeo que no vol deseducar, i tot perquè va posar la mà perquè li toquessin les Olimpiades a la ville de...
Hei... la veu del locutor... és Uribarri, oi?
Aquí, sense intermediaris:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada