Les mestresses de casa NO SÓN NINIS: un avís a Icat i a la CCMA

Data Estel·lar auditiva Dijous 20210218 

 

ICATFM: 

LES MESTRESSES DE CASA NO SÓN NINIs.

 

Fa anys, cada matí que podia escoltva al millor monologuista d'Espanya, Jiménez Losantos, un tipus que fa un ús de la llibertat d'expressió estil Pablo Hasél. 

Com que va desaparèixer, em trobo orfe. Recalo per ràdios amb gent fluixa. Recalo aquí i allà, com a l'estrany programa Els Experts d'Icat, una cadena de ràdio del grup de Catalunya Ràdio que vol ser jove però cultural i que al final és un batibull d'ideologia de la que toca aquest semestre. D'aguantar, cinc o sis minuts i la sensació que expliquen al 2021 coses del 1999.

El dijous 20210218 vaig tenir la mala sort de que parlaven de Marjani Satrapi, l'autora irano-francesa gafapasta de novel·la gràfica. La de Persèpolis. Va del de sempre: rics parlen de coses de rics com si no fossin rics i dient-nos que mira què malament que viuen perquè no poden anar a la perruqueria o o el que sigui. Home, viure malament és no poder escapar. Els rics solen escapar-se: Puigdemont, Arrimadas, Joan Carles I, ... són els últims episodis d'una llarga tradició arrelada a Catalunya des dels comtes-reis del segle XIII. Ningú no ens diu que no es troben als mateixos antres.

La BD de Persèpolis es pot llegir. No és la megaultragran obra  fonamental que diuen els crítics. Si els hi feu cas, no llegireu res, del fàstic que donen. 

Ara intentaven fer propaganda de Bordados. 

De primer, ja han dit que unes dones xerrant i prenent un cafè o un té és molt masclista. No he flipat perquè la tonteria s'agafa a cabassos.

El pitjor ha arribat quan el presentador ¿Albert Miralles, Roger Seró? ha dit que moltes dones, en paraules clixè extretes del Diccionari Pseudosociològic de les que podria servir la copresentadora, "d'un entorn social conservador amb un fort patriarcat" SÓN NINIs. Laia Vidal i Estela Ortiz no li van fer empassar-se el micròfon, és a dir, que van ser col·laboracionistes.

NiNi significa "NI estudia NI treballa". Posterior al "joves passotes" dels anys 1970-1980 en una mena de passotisme més profund que de vegades pot amagar depressió o una cara molt dura. És una situació social que existeix des de que la societat de l'opulència arriba a Espanya, i hi ha més d'una tele als pisos, alhora que hi ha un enfrontament generacional entre generació anterior (progenitors que treballen i que potser no tenen estudis en absolut o, com a molt primaris) i generació posterior amb escolaritzacio obligatòria però desmotivats, desinteressats per tot el que no sigui una motarrona, el futbol o un cotxe esportiu. No els penso justificar, tot i que perdre el temps al sofà de casa potser era millor que cremar-se les pestanyes a l'institut, a la universitat, a les entrevistes de feina on et fan fer el mico, etc. Però ells tampoc és que intuïssin el futur: simplement l'opulència modesta (bonic concepte) els hi permetia vegetar durant mesos o anys. 

NiNi, però, va ser un concepte que es va fer palès arrel de la crisi del 2008, com si s'hagués descobert llavor que hi havia persones entre els 14 i els 30 anys que passaven de tot. Gent jove que suposadament haurien estat fets fora del sistema laboral capitalista, al qual no hi troben el seu espai, ni en clau formativa ni laboral. S'obliden, de nou, de depressions, de drogues i d'alcoholisme, del manteniment de l'opulència, o inclús de sentències judicials que diuen que els progenitors es faran càrrec dels fills encara que siguin uns dropos majors d'edat. 

Llavors, l'idiota del presentador que "ens hem donat entre tots i totes" perquè cobra del Pressupost Públic, perquè treballa en una ràdio pública, pertanyent a una corporació de mitjans àudiovisuals pública, de l'Administració Pública catalana, del Govern de la Generalitat de Catalunya, pagat amb els impostos dels i de les contribuents, INCLOSES: LES MESTRESSES DE CASA.

Netejar el terra, escombrar, fregar, fer la bugada, estendre la roba, o posar la rentadora, l'assecadora i planxar, posar la roba a l'armari, pensar el dinar i sopar, comprar roba, aliments i estar al càrrec de fills, avis i malalts, de veïns i més... ÉS NO TREBALLAR. 

Per tant, la mercantilització d'aquesta feina: les dones de fer feines, personal shoppers, empreses de bugaderia i de planxa i de cosir roba... ÉS COBRAR PER NO FER RES.

Evidentment, en el món burgès on viu aquest gent (d'influència netament burguesa per bé que potser precària: gafapastisme en acció) el treball reproductiu (concepte sociològic) NO ÉS TREBALL, només una arma per parlar de "feminisme i masclisme". 

Tot allò que no està mercantilitzat, que no te un preu en el mercat, que no es compra ni es ven no es treball, és menyspreable, i se'n poden fer grans rialles. 

Això sí: després buiden la nevera de les mares NiNis i les obliguen a tenir cura dels nets mentre els fills/filles ara pares/mares estan "de nou al mercat". 

Que algú rectifiqui algun cop. No ho faran. 

Que tornin els dines. No ho faran.

Que abandonin la feina. No ho faran.

I així portem dos segles.

Etiqueta "Así en la tele como en las pelis" en el sentit que la ràdio també és un mitjà de comunicació.