Data Estel·lar escrita gràficament Dijous 20230209
Un llibre interessant sobre dibuix, sobre aprenenentatge, sobre tècniques de dibuix o propostes de dibuix.
Autors: Vicente Blanco (sí, fillets, sí, d'aquest tipus de dibuixants que posen el currículum en anglès, 🙄) Salvador Cidrás,
Títol del llibre: Dibuixar el món. Jugar, crear, compartir.
Premi Marta Mata de Pedagogia 2020 (un d'aquests premis pedagògics i socialistes; els altres en tenen d'altres, y als seus ajuntaments hi posen el nom de la pedagoga a les noves escoles), Edita Associació de Mestres Rosa Sensat 2021. Formen part del grup Escola Imaxinada
Començo pel meu final: busco tebeos. No n'hi ha. p79-109, apartat Narrar Dibuixant: "dibuix i paraula són llenguatges autònoms, en els nens i nenes conviuen i s'entrellacen". Fixeu-vos en la contradicció: per una banda, els nens són gairebé superiors, com veuren en altres moments, i cal que estiguin fora de les males influències dels adults que els imposen uns estil estètics falsament infantils per a dibuixar, però resulta que això de barrejar text i dibuix, hui, arrufem el nas, compte. I jo, sempre amb un ull de la ment en Scott McCloud, l'únic que realment em va dur al futur ¡però va ser al 1993! El més interessant d'aquest apartat és CAPSES CONTE: capsa de sabata a la qual es retallen i es pinten elements que serveixen per explicar un conte ja existent o creat per a aquella capsa conte. Un conte tridimensional, no un conte pop-up, un tebeo tridimensional en tant que l'espai on el dibuix s'hi encabeix és part del conte, com si la pàgina, en aquest cas, les parets de la capsa de sabates, formessin part possible de la narració. Penseu-hi.
Hi ha més propostes però jo passo a p98: EL DIBUIX MODULAR. És com fer un conte amb fitxes de dominó o amb cartes de jugar o amb cromos, tenint en compte que fitxes, cartes o cromos els dibuixa cadascú o es dibuixen en col·lectiu. La gràcia, esntenc jo, és que es puguin formar diferents històries i no només una... una cua de gent que va a comprar gelats... o un grup de gent que travessa un carrer o uns carrers que duen al camp on hi ha la gent... m'ho invento. Les peces, fitxes, cartes, cromos, s'han de poder ajuntar acoblades o (fer-ne incisions amb ganivet o tisores perquè s'enganxin una mica, Això segons les fotos, dretes sobre el terra. Suposo que també es poden fer en pla aquell joc de taula de narrar, però en vertical és com un passadís, com un joc que es deia Dràcula de Cefa (basat en un joc anterior més tradicional): anar fent el passadís del castell que són les caselles amb laberint (parets tancades, etc.) i que tenen notes positives o negatives per al jugador que és una figureta vertical. Dona més joc.
Al 2021 l'editorial el publica, el llibre Dibuixar el Món. El mateix 2021 arriba a la Diputació de Barcelona (la gran Administració tradicionalment dominada pel PSC... el que és és, i el que no és és que no hi hagi vincles amb partit polítics). El reparteix a biblioteques. Les biblioteques es desfan de centenars de llibres que odien, perquè les biblioteques i bibliotecàries odien els llibres per no ser mal vistes pels carrers. També odien la premsa: no habia acabat desembre de 2022 i la biblioteca de Barberà del Vallès ja havia llençat de mala manera (no en un contenidor blau ni tan sols) els diaris d'aquell mes, absolutament nous: ni oferts a la ciutadania ni per a fer activitats de plàstica a escoles ni per assecar el terra en haver fregat. Arriben a alguns espais estranys, com poden ser centres educatius, on ningú, els docents en concret, no els volen, perquè no llegeixen llibres ni res que no siguin guasaps, la nòmina ("ja hem cobrat") o coses que donin diners d'immediat. Ah, la vocació.
Després de mesos agafan pols i virus Covid, agafo el llibre... passen encara mesos fins que el llegeixo, tot esperant l'impossible. Ja sap vostè: que donin un espai especial, preponderant, important, destacats als tebeos.
El llibre està bé.
Per començar, és tremendament pràctic.
Les fotos, excepte la de la portada, eviten posar cares de nens, evitant-ne problemes de difusió d'imatges.
La primera part fa una mena d'Història del Dibuix i la seva arribada i evolució al món educatiu.
Bona part del llibre vincula moviments artístics de les Avantguardes a possibilitats de dibuix a les aules, cosa que, més o menys, (escric al 2023) fa uns 20 anys que es va fent.
En bona part, de manera explícita o implícita, el llibre posa en qüestió el format de l'aula: si el dibuix és col·laboratiu o de gran format, no com a activitat ocasional un cop l'any (per a dibuixar el Drac de Sant Jordi de cara al 23 d'abril) sinó, en general, cada cop que es facin activitats plàstiques... vol dir que taules, cadires, el terra, ha de ser alterat.
Segueix sent un repte, tot i que les escoles de la dècada de 2020 sovint han canviat, com a mínim respecte les d'anteriors dècades, on tant la quantitat de gent com la mentalitat de les generacions tap impedien al màxim el canvi d'espais, per molt que les fotos dels llibres de text dels anys 1970, 1980, 1990... impel·lissin a alterar l'espai de l'aula... però, com fer-lo amb aules plenes de 35, 38, 40 alumnes i sense que es desmandi tothom i amb la mentalitat de no fer soroll per no molestar les altres classes.
El llibre repeteix incessantment que el dibuix no ha de ser còpia, que l'alumne infantil ha de ser lliure per crear segons els seus interessos, estímuls, capacitats, creativitat.
Una cosa de la que parlem en alguna ocasió, ex p56, és d'una mena de Dictat Dibuixat: una descripció a partir de la qual sortiran tants dibuix diferents com alumnes hagin fet el dictat. "Ulls grans, nas petit, alt, de color fosc..."
p43: "Els materials de dibuix han de ser sempre senzills".
A partir d'aquí es fan definicions interessant que sovint es passen per alt.
p45: : El grafit és un mineral (un al·lòtrop del carboni, com el diamant).
p48: La mina dels llapis de colors està feta a base de cera o d'oli (amb pigments)
p49: a major gramatge més resistència del paper.
p50: els pinzells es guarden amb el mànec cap avall per no fer malbé les puntes (...) si escorrem el pinzell en la vora del recipient d'aigua evitgem que gotegi (...) [amb] un paper absorbent o un drap per assecar el pinzell
dd La pitjor part del llibre és quan donen per sabudes coses com "els retallables de Hans Christian Andersen o de Lotte Reiniger" [p63] [ni a l'Abacus, escolti; i vinc d'un món amb retallables a jugueteries, a kioskos i a llibreries, botigues que existien], així com exasperant és la tendència a parlar d'exemples italians, tot desconegut. Sospito, perquè no és el primer cop que ens fiquen gols d'aquest tipus, que hagin directament copiat mig llibre d'aquella Itàlia que ens duu un segle d'avantatge. Com que ningú no sap de què va el tema, doncs és com si fos nou.
I desconegut ho és perquè al 2008, Libros Pop-Up, son autor Héctor Ugalde recull la història de part de Cinta Fosch, "desde Barcelona" (es tracta d'una il·lustradora de la qual la maginoteca sí que posa l'enllaç a la seva web)
Cito aquest text deformat pel format de Llibrería Llera Pacios de data 20170702 [negretes i color made in Maginoteca , of course]
El escritor danés solía armarse de unas tijeras y unas hojas de papel que tuviese a mano para realizar <strong>enigmáticas siluetas</strong>. A veces aprovechaba un programa de un concierto, una carta o un papel de colores para recortarlo en un momento, creando figuras cargadas de la misma imaginación y fantasía presente en sus cuentos.nnCuando Hans Christian Andersen hacía una visita a una casa solía recortar y regalar a sus anfitriones alguna de estas siluetas. Parece que las recortaba mientras <strong>improvisaba en voz alta alguno de sus cuentos</strong> para los niños de la casa. También le gustaba<strong> gesticular y poner voces</strong> para dar más vida a la narración. Los niños seguían atentos con los ojos los <strong>movimientos de las tijeras</strong> en las manos del autor, mientras escuchaban sus palabras. Finalmente, cuando Andersen terminaba el cuento, <strong>desplegaba el recortable</strong> que tenía en las manos para deleite de una audiencia sorprendida. Esto ha hecho que se conserven alrededor de 1000 figuras recortadas por el escritor, entre las que él mismo guardó y las de las personas con las que se relacionó en su época.
Aquí un text de Jens Andersen sobre els retallables de l'escriptor de contes de pena i plors. No són familiars. Jens Andersen va escriure: Hans Christian Andersen: A New Life. 600 pàginas. Any 2005.
La gran pregunta sempre és la mateixa: ¿per què no han existit aquests retallables als mateixos contes troquel·lats, contes en format llibre, etc, d'aquest escritor danès durant el segle XX, finals del segle XX, principis del segle XXI?
En quant a la part italiana: Mosaico de trazos, palabras y materiales de Reggio Emilia i Reggio Children... i que és citat sense parar. El trobo com un llibre que es ven a Mèxic a 27$USA EXCEPTE A LA BIBLIOGRAFIA. Tampoc no hi ha una mena d'espai, com sí que n'hi ha per a Escola Imaxinada, per explicar: "van fer a Itàlia una gran exposició sobre dibuix plena d'idees que cal donar a conèixer". Aquesta mena de treballar me l'ha conec de massa profes de la uni, de les facultats i de tot arreu.
Sobre Reggio Emilia, apart d'una regió italiana (Emilia-Romagna o Reggio di Lombardia fins 1861), es una forma d'anomenar "la pedagògia de la sorpresa" a la qual l'infant té més protagonisme: REGGIO EMILIA APPROACH® : compte, que és una marca registrada. El Capitalisme ho impregna tot, o per a evitar que et robin el concepte i el malbaratin o perquè tot és negociable, comprable i vendible... el capitalisme i el neoliberalisme insertat a les ments de tothom.
Since its development in the 1940s, the Reggio approach has spread into a worldwide network of preschools and kindergartens, with designs for elementary classes in the works.
Com hem vist, el llibre Dibuixar el Món, contínuament demana que sigui el nen qui dibuixi, qui esculli el que vol dibuixar, que no reprodueixi ni copiï de la realitat o de l'adult que ha inventat un tipus de dibuix realista o no realista que vol ser acceptable per a l'alumne (entenem que ni Mickey ni Pokemon, ni el dibuix de com és una lluna o un sol). És curiós que, tant com es repeteixen tantes coses en tants llibres, i tant poc que s'esmenten o es defineixen d'altres, en aquest procés de fabricar llecs i saberuts, entre babaus i llestos, entre els de fora i els de dintre dels cenacles. No, això no és ciència, això no és informar i això no és formar, sinó que això és separar un suposat gra d'una suposada palla. I, si un dia entreu al món escolar, us trobareu amb una quantitat immunda de sigles que tothom ha de conèixer sense que li expliquin, d'igual manera que tohom ha de saber tot el relatiu al futbol per infusió divina
Així que anem a copiar el que ens diuen a Quito, Ecuador (no penseu que escriuré Equador al país que es troba a l'Equador). Allà, al 2019 es va fer presentar l'exposició a la que es fa tanta referència [negretes i color by maginoteca]
DESDE REGGIO EMILIA - MOSAICO DE TRAZOS, PALABRAS, MATERIALES
SABADO 6 DE ABRIL DEL 2019 - DE 09H30 A 17H30
DOMINGO 7 DE ABRIL DEL 2019 - DE 09H30 A 13H30
MUSEO INTERACTIVO DE CIENCIAS - QUITO
Organizador del evento: ALEXANDRA CAROLINA RUBIO CAJIAO
SINOPSIS
“Mosaico de trazos, palabras, materiales”
Con la ponencia de educadoras de las escuelas de Reggio Emilia, Italia.
Expositoras:
Claudia Giudici psicóloga, presidenta de los centros infantiles y preescolares del municipio de Reggio Emilia, y presidenta de Reggio Children, responsable de varios proyectos de investigación y diseño de espacios educacionales. Además, ha colaborado en proyectos editoriales de Reggio Children como: Making Learning Visible: Children as Individual and Group Learners; Children, Art, Artists: The Expressive Languages of Children y más.
Marina Mori: es maestra formadora y colaboradora de Reggio Children. Su experiencia pedagógica inicia en 1973 formando parte de diferentes escuelas en Reggio Emilia dentro de las cuales se encuentra la escuela "Diana", donde tuvo el privilegio de trabajar junto a Loris Malaguzzi. Del 2007 al 2013 ha trabajado como maestra formadora, acompañando maestras de todas las Escuelas Comunales y de algunos Nidos de la Infancia en Reggio Emilia.
Además, es una de las protagonistas del video “Utopías cotidianas”, una documentación que forma parte de la muestra “El asombro del saber”. Desde el 2010 colabora en la preparación, el desarrollo y el mantenimiento del Atelier Cittadini, que se exhibe permanentemente en el Centro Internacional Loris Malaguzzi.
Sobre el evento
La educación es un derecho de todos, de los niños y de las niñas, y por eso, es una responsabilidad de la comunidad. Es una oportunidad de crecimiento y de emancipación para las personas y para los colectivos, es un recurso para el saber y la convivencia, un terreno o lugar de encuentro donde es posible practicar la libertad, la democracia, la solidaridad y promover, al mismo tiempo, la paz.
En el marco de una pluralidad de concepciones culturales, ideológicas, políticas, la educación vive de escucha, diálogo y participación. Está llamada al respeto, a la valorización de las diferentes identidades, competencias, conocimientos, que cada uno posee como individuo y, por eso, se configura como una educación a la comparación y a la cooperación.
En este sentido, las escuelas de la primera infancia están fundamentados en el valor de la interacción e investigación, a partir del cual los niños y niñas son protagonistas de su propio aprendizaje.
Reggio Children. Centro internacional para la defensa y la promoción de los derechos y las potencialidades de los niños y las niñas, trabaja en estrecha colaboración con las escuelas infantiles reggianas y se ocupa, sobre todo, de difundir una idea fuerte de la infancia, de sus derechos, potencialidades.
Por medio de la investigación Reggio Children, nidos y escuelas de Reggio Emilia representan la muestra “Mosaico de trazos, palabras, materiales” y “Secretos del papel” donde se entrelazan el dibujo y la narrativa, se plantea como una forma de promover la cultura de los niños y niñas y el reconocimiento de sus derechos, de fomentar una imagen diversa de la infancia, de poner en diálogo y convertir en un recurso formativo el saber que a diario producen los centros de educación inicial y las escuelas.
La muestra se propone contar una historia a través del significado de explorar palabras, metáforas, imágenes y emociones, todo esto con ritmos y pausas, entrando en una dimensión narrativa que juega tanto con la realidad como la ficción. Aunque el dibujo y la narrativa son lenguajes autónomos, para los niños las palabras y las historias -silenciosas o expresadas- casi siempre se acompañan entrelazan con dibujos para formar un mosaico inteligente y poético.
El atelier propone exploraciones y reflexiones sobre los lenguajes del trazo utilizando un abanico de herramientas. Es un espacio de investigación, diálogo y reflexiones sobre la acción pedagógica.
La exposición presenta diversas otras exploraciones materiales e instrumentales, como el papel de varios y diferentes tipos y productos de papel hechos por niños.
El taller completa y resalta el sentido de la exposición, ya que ofrece a niños y adultos la posibilidad de develar los secretos del papel
Saber hablar de la infinita riqueza de la potencialidad de los niños, de su capacidad de sorprenderse e investigar, de su capacidad de investigar, de su capacidad de construir el concomimiento a través de procesos relacionales y activos y originales: esto siempre ha sido el objetivo principal de la exhibición”
Loris Malaguizzi
Els autor de Dibuixar el Món proposen una llarga llista de propostes de treball, de tècniques de dibuix. Segurament en falten... però caram, ja ens ho podien haver explicat altres profes en altres anys en altres assignatures i en altres llibres, encara que la llista de tècniques de dibuix fos incompleta.
De totes manera, malament que callin si la llista de propostes és exhaustiva o si n'hi ha moltíssimes més algunes més, si se'n van crear en una certa època o si se'n creen i se n'abandonen sense parar.
Dibuix no estructurat, dibuix de formes, dibuix trencaclosques, dibuix en tres actes... capses conte...
... i també inciten a crear les eines de dibuix: obtenir la matèria primera per crear "el pinzell de la naturalesa" a la p146 ...ERROR GREU dels editors Mercè Marles i Joan Portell en no posar el nombre de la pàgina a cada... página: moltes deseguides no en tenen, cosa que ens recorda als toms familiar d'Spiderman de Comics Forum 1996-2004, per exemple.
Diuen de crear una tipografia però no diuen com es fica això al Word o en un altre processador de texto o a la Configuració del Sistema-->Tipus de lletra de l'ordinador.
De p79 a p109, hi ha l'apartat NARRAR DIBUIXANT. NO ES FA REFERÈNCIA EXPLÍCITA A LA HISTORIETA. Això fa mal, és clar, perquè sí que parlen del cinema. Per tant, ja sabem que les tècniques de dibuix o il·lustració no són exhautives en absolut. Molt melons no s'han obert.
Sempre hi ha interessos personals, empresarials i sempre hi ha ideologia per inserir o excloure uns o altres temes.
Hi ha dibuixos [p160] que dubto que hagin estat fet per nens o nenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada