La premsa a Catalunya ¿o en català?

 Data estel·lar patrocinada Dimarts 20230214

Anàlisi política, social i del discurs. Un opuscle enviat a les escoles al 1988 ens canvia l'ànim de l'interès a la indignació. Aquesta història va passar aquí. 

Em vaig trobar amb un opuscle intitulat Catalunya, Un País d'Europa, pensat per a les escoles de l'EGB, cap el 1988... forma part d'un grup de tres fascicles dos dels quals fan esment a Europa sense més. Cap d'ells en fa a Espanya, tot i que Catalunya formava part de la Comunitat Económica Europea en tant que havia entrat via Espanya. 

 PARLEN DE TEBEOS A CATALUNYA de forma totalment esbiaixada i falsa amb els diners dels nostres impostos. Gràcies, Generalitat!

 

 

 

LA PREMSA A CATALUNYA esdevé immediatament al cos de l'article com únicament LA PREMSA EN CATALÀ i la premsa "per a nois i noies" (fan servir tota l'estona el subtítol de la seva revista Cavall Fort) només en català. Així que no es parla de la premsa feta a Catalunya ni de la premsa infantil i juvenil feta a Catalunya, per catalan i catalanes i per empreses catalanes, amb un focus cultural de vegades força local (i penso en acudit i situacions dels anys 1940-1950 de TBO i de Pulgarcito). No s'esmenta ningún que se surti de la norma:  Ni TBO (fet a les impremtes del prohibit En Patufet) ni Editorial Bruguera (amb reunions d'empresa l'idioma de les quals era el català en època franquista i amb una representació d'exrepublicans, alguns dels quals havien tingut càrrecs al govern d'ERC de la Generalitat republicana). Els kioskos plens de revistes fetes a Barcelona no existeixen. Els llibres infantils i juvenils, tampoc. Ni Grijalbo ni Juventud. Ni Hispano-Americana ni Toray.  Per descomptat, no s'esmenta l'experiment de Jordi, tot i que sí que es fa amb una revista valenciana.

Només El Tretzevents (no l'ha vist ningú) i el Cavall Fort (a les biblioteques públiques i escoles públiques a tercer o quart  i prou: gran subvenció això de tenir 4000 exemplars de compra captiva mensuals). I ara pegaria molt una imatge del No-Do amb braços amb rampa. Perquè el món que volien ensenyar els alumnes era tan petit i esquifit que l'han de fet gran amb consignes nacionalistes grandiloqüents basades en una Història medieval imperial, una de parlamentària (saltant-se la cruel guerra civil del segle XV amb esquitxades fins el segle XVI) i amb una història industrial liquidada per retirada de capitals propis dels industrials catalans des de finals dels anys 1970.

El missatge és clar: tan se val el que feu, que no tothom sou Catalunya. I això explica molt la desaparició d'Editorial Bruguera, sense un ajut clar per part d'una Generalitat de Catalunya amb un president Pujol que sí que tenia per malbaratar en cotxes de luxe a nom dels fills. La hipòtesi que tinc és que la Generalitat no volia salvar una empresa "republicana", va mantenir-se passiva al conflicte i crisi final de l'editorial i va posar a un conegut timador i financer aliat de Pujol, en Javier de la Rosa, que va comprar per 1 pesseta mitjançant el Banco de Crédito Industrial, l'Editorial Bruguera a esquenes de les negociacions laborals però amb el vistiplau clar de la Generalitat de Convergència i Unió. La ineficàcia del PSOE de Felipe González venia d'abans i va ser proverbial: amb noms com "reconversió industrial" per a mineria, siderúrgia, metalúrgia i naval, mentre els diners fluïren cap els seus clients polítics i familiars. Tant parlar de burgesia i empreneduria catalana però es van liquidar una família empresarial catalana i el seu llegat en uns pocs mesos.

Autors, editors, directius, guionistas, dibuixants, entintadors i rotulistas, impressors i maquinistes catalans, de cognoms catalans i de barris barcelonins de principis del segle XX... ni això els hi va servir. Alguns dels Bruguera havien jugat a la República i van aixoplugar talents represaliats i inclús havien fet llibres en català, com el de l'humor català, en èpoques de prohibició del català.

Els autors o editors són el Departament d'Ensenyament i una institució privada que exercia com a pública, el Patronat Català Pro-Europa, on només treballaven ells, els de sempre, i ens deien com havíem de ser com a catalans europeus apart d'exercir de lobby a les institucions europees, sense que jo hagi vist cap millora de la meva vida per les seves activitats, escolti. Diners meus tirats a la brossa. Es va convertir en el Diplocat, un lloc on només entren a treballar els escollits pel Gran Llaç Groc. Que, si m'ho diuen, no faig la carrera, m'està sentint?

 

L'apartat inicial és el resum dels continguts. Cal fer notar que salen 3 segles de l'Edat Mitjana i que la paraula "Espanya" no apareix mai. En un cas es diu "Estat Espanyol". Es diu "Imperi" per a l'Edat Moderna i agrupen des del segle XV al XIX. Ni Carles III ni Napoleó... i la resta són: parlamentarisme, comerç, indústria... què llestos que sóm!

En fi, una mica el de sempre però que val la pena analitzar, donat que té un apartat anomenat LA PREMSA A CATALUNYA... ai, mira, què interessant... amb més lletres que contingut, com sol passar, en realitat la cosa es desimfla de seguida. Això ho porta CiU i LA PREMSA A CATALUNYA esdevé immediatament LA PREMSA EN CATALÀ i això elimina absolutament tota la premsa feta a Catalunya, per catalans però que està feta en castellà.

Tot aixó formà part d'una bonica campanya política-institucional: Catalunya Un País d'Europa, de cara al 1992. Amb aquell doble sentit: país com a lloc cultural i geogràfic, i país com a Estat independent que ho podria ser. "Freedom for Catalonia" i tal. No confondre amb la campanya contra la Constitució Europea del 2005. És moltíssim abans del Procés Independentista.

De fet, s'esmenta el Diario de Barcelona perquè va ser un pioner cap el 1792... en castellà i prou, tret de La Vanguardia, creada al 1888, que tant amic dels règims de dretes ha estat que va passar sense ser prohibida mai, al contrari que tota la premsa progressista, esquerrana, federalista, etc, etc, en català o castellà, eludida i elidida en aquell article. 

Què significa? Que el diari més llegit i venut a Catalunya i més conegut als barris metropolitans, El Periódico de Catalunya NO EXISTEIX. Va acabar sent el primer que va tenir una doble edició en català en castellà des de 1999 i el seu espai de referència es la Gran Barcelona que converteixen en capital europea a les seves pàgines durant anys, i Catalunya. No és suficient... perquè, a sobre, són esquerranosos, sociates i coses així. 

La censura nacionalista és claríssima en aquest fascicle enviat a les escoles i pagat pels impostos de tothom qui viu i tributa a Catalunya. 

No recordo que hi hagués cap polèmica d'aquelles que es munten.

Per exemple, sí que hi ha hagut durant dècades polèmica sobre si la Literatura Catalana inclou o no la feta en castellà a Catalunya. Darrera de la polèmica: a qui li toquen les subvencions i també què vol dir ser català. Un autor que escrigui en català sobre Austràlia fa literatura catalana... però un autor que escrigui en castellà sobre Polinyà no fa literatura catalana perquè els que manen i estan a les institucions de poder polític, ideològic, cultural (ara ho veureu). La cosa és greu, terrible, tràgica i cutre, tot alhora i va esquitxar la presència catalana a la Fira de Frankfurt 2007. Tot i això, sabem que escriure i ser publicat és bàsicament cosa de rics, els fills dels quals han anat canviant de nom i, des de finals de la dècada 2010, els diuen "influencers", que vol dir "fills de rics fent el ric". 

Citem un text de la Universitat Autònoma de Barcelona: 

La Fira de Frankfurt 2007: desànims i expectatives. Tot el procés organitzatiu ha quedat intoxicat per una polèmica, insospitada, terrible i lamentable, sobre qui ha d’anar a la Fira: només els escriptors que escriuen en català, o també els que escriuen en castellà? La polèmica va començar arran d’unes declaracions de Jurgen Boos, anterior director de la Fira, exigint que la literatura castellana feta a Catalunya també hi fos present (això ho escriu Pere Antoni Pons qui sembla que no havia llegit ni sent notícies durant els anys 1980 1990 i 2000 i, per això, gosa escriure "insospitada" a una polèmica típica) (...)Per a Vicent Alonso, però, a pesar de tant rebombori, la polèmica no té ni tan sols una raó de ser: «La literatura catalana és

la que s’escriu en les diferents  variants de la llengua catalana. Això és indiscutible», afirma taxatiu. «A més, a aquestes alçades ja no ens hem de posar a discutir el que ens defineix(...)

Qualsevol que volgués fer un llibre sobre memòries, experiències, vivències o literatura basada en la majoria de barris catalans del segle XX i XXI ho faria en castellà perquè o explica la seva vida i/o la del seus veïns, veïnes i veinatge. La vida local, barrial, col·loquial és en castellà, amb paraules en castellà i no en català, però amb alguns usos, costums, receptes i modismes que només són catalans. Doncs això, per a la burgesia intel·lectual col·locada, fosca, retrògrada, que desconeix Catalunya, no és ni seria Literatura Catalana, d'haver-se pogut escriure i publicar algun cop. 

 

És un problema mental apart de polític i social per part dels manaires de Catalunya.  

 

I això s'amplia a sudamericans, marroquins, xinesos o pakistanesos que volguessin escriure sobre aquests temes només interessats per als seus grups de referència a Catalunya. 

 

Aquí és on alguns estrategues d'ERC tenen camp de maniobra, d'aquella manera.