Data Estel·lar blebleble Dimarts 20161011
No el coneixeu.
Se'n deia Oliana... i amb veu greu i misteriosa es pronunciava el seu nom i cognoms als resums de la sèrie dels gloriosos temps de TV3: Oliana Molls... i l'Astàleg de Bronze (¿astaléK? quina cosa serà això?), viatger, aventurer, inventor i buscavides. Tant que el seu actor, Pep Parès. va ser qui va muntar tot allò de Pirene, de les curses de trineu al Pirineu. Va ser la primera vegada que vaig pensar: "doncs si que ha guanyat molts diners algú en tant poc temps que ha pogut muntar tota una competició tan gran i novedosa. Va durar fins el 2013 ("per culpa de la crisi", és clar): ara que reviso informació per internet, recordo la notícia amb una certa tristor perquè una cosa aventurera que havíem vist sorgir. La web de Pirena ni tan sols existeix ja.
La wikipedia en castellà no sap que va ser l'actor de l'Oliana Molls. No seré jo qui és ho digui. En català, sí. Ups.
Curses de mushing amb nom tan mitològic com oblidat i que ens recorda el blog Animals en la Història:
Obrim parèntesi per explicar que aquesta cursa deu el seu nom a la mítica filla de Tubal (rei d’Iberia) i net de Noé, coneguda com Pirene, la qual va escapar del monstre de tres caps Gerió que li havies pres el tron al seu pare, i marxà en direcció al nord. Aquest va calar foc a la serralada per temor a que algun dia li reclamés el tron perdut. Pirene va morir a mans d’Heracles i ell la va cobrir de pedres que la van sepultar des del Cantàbric fins el Cap de Creus formant l'actual serralada dels Pirineus.
La genealogia de Noé és força interessant. M'agradaria veure un llibre o un àlbum de cromos i mapes sobre la seva distribució i particularitats. Que no ho faci Jodorowsky, si us plau. Ah, és veritat: si no cal esforçar-se i puc dir "per favor". Tanta llauna que ens van donar. ¿I allò dels punts que et treien als exàmens per faltes d'ortografia? Retroactivament, l'IEC m'ha de compensar econòmicament i en temps, és clar.
Així doncs, tenim l'Oliana Molls, en tres sèries de televisió: una d'elles era rara i anòmala perquè demanava que els nens fessin gravacions en vídeo quan ningú no tenía vídeocàmeres. Suposo que era per nens rics o nens d'escoles riques. Així només hi havia coses d'escoles de llocs rurals, dels seus. Anava la cosa de llegendes catalanes. Tenia la seva gràcia, era senzilleta la cosa: dues raons clau per eliminar-la. A més, imagina't, horreur!, que hi haguessin acabat amb els pobles per trobar-se en la necessitat d'anar a les ciutats castellanoparlants a buscar llegendes! Fora: trobem una aventura amb anglesos, que estava molt de moda als anys 1970-1980... Una noia catalana amb ascendència anglesa, la Betty, que dius tu, passats els segles, si no hauria estar més sòciohistòricament lògic haver-li posat una ascendència indiana (vegi's Cuba, Puerto Rico, Venezuela, Costa Rica, etc..) Ja, és clar... el problema és que ho comprenc.
Els Mans Blanques, el Dit de Colom, perills sobre una cornisa d'un pis a Hong-Kong... en part una mica estrafolari, una mica tintinià, una mica passat de voltes, una mica casolà. Estava bé. Tant de bo hagués continuat.
El que mai em podré treure del cap és la mítica música de l'Oliana. Para-pa-pa-para-pa-pa...
És refereix a la següent sèrie, "Oliana Molls, Inventor" (que li diguin com vulguin oficialment). Ja no hi havia els Mans Blanques. Trist. Van posar al seu lloc els sinistres Societat i Anònima i llavors jo ja pensava que ens estaven aixecant la camisa perquè els mateixos que volien i podien ser executius pollosos ens deien que estava molt malament fer aquelles coses d'induir al consumisme. El seu moment clau va ser quan van començar a menjar hamburgueses en un temps en què no n'hi havia, d'hamburgueseries a Catalunya, tret d'alguna a a Barcelona. Coses dels burgesos! Us pensàveu que m'estalviaria la frase. Fixeu-vos-hi: aquest tipus d'episodis (menjar hamburgueses compulsivament fabricades per grans empreses) no s'emeten avui dia. Ni el seu esperit es pot trobar a La Família dels Supers, allò on tot s'arregla ballant en comptes de pensant, no sigui que els anunciants, amics i familiars que estan en bons llocs al marketing, la publicitat, el control mental de la societat i Anònima, és clar, se'ns enfadessin.
Vinc d'un tal Júnior per fet aquest article. En comptes de contestar-li via "comentari" (no he vist clar que funcionés), a la seva web Vinyeta parla del Ministerio del Tiempo i dóna una idea per a una versió catalana que, penso jo, ja hauria d'estar inclosa a la versió original. Em refereixo a temes de competències, de traspassos, d'embolic entre administracions o dintre del mateix govern (entre el ministeri del temps i els altres).
Val la pena copiar (que no em refio d'internet: que ha desaparegut la web de Pirena, tu):
M’ha fet pensar molt en l’Oliana Molls, també, un personatge de TV3 de finals dels vuitanta que tenia una màquina molt potent que podia fer DE TOT. Sempre he somiat que algun creatiu recuperi el personatge en l’actualitat explicant com la màquina l’ha mantingut en algun estat latent estrambòtic (i justificant amb algun motiu de ciència-ficció el canvi d’aparença del personatge en cas que toqui fer un nou càsting) i retornant-lo al nostre present. Seria genial recuperar l’esperit naïf i aventurer d’aquella època on tot es podia fer i no hi havia tabús. Amb això en ment vaig fer aquest crossover entre el Ministeri, l’Oliana i una menció al bon Doctor (Who):
A la catalana: Una Conselleria és possible?
Un últim apunt, va, fent volar coloms! A veure quan TV3 s’hi anima i amb la complicitat de Javier Olivares inventen La Conselleria del Temps! La cosa podria ser un spinoff: Per un motiu o altre el Govern espanyol accedeix a traspassar la gestió de les portes del temps del territori català a la Generalitat, i és una cosa tan novedosa i desconeguda que hi posen a treballar un grapat de funcionaris que tot els ve gros i que s’alïen amb autònoms com historiadors, algun periodista o similars. Podria haver-hi un representant del ministeri a qui rendir comptes i jugar molt amb la ironia. La gràcia seria que mentre a la vessant espanyola són molt professionals (o ho aparenten, amb un gran equip i molta estructura), a Catalunya comencen una mica de zero i amb força poca-traça, amb un xoc entre autònoms subcontractats i funcionaris administratius que amb prou feines s’enténen (perfils i generacions divergents) i que reben la missió d’intervenir en llegendes com la de Guifré el Pilós o intentar reencarrilar imprevistos històrics de tota mena. Podria ser molt divertit, amè, satíric i didàctic. Vaja, que no costa imaginar un munt d’idees i arguments quan hi dones algunes voltes! Ais. Almenys somiar és gratis.
La veritat és que disecciona força bé la Catalunya muntada amb crosses, amb administracions que no ho són i subcontractes per tot arreu perquè es pensen que és més modern, més neoliberal (però s'ho callen perquè és ultradreta financera), més de ficar amics perquè s'ho passin bé encara que siguin una colla d'inútils.
Ara bé, em temo que el final de l'Oliana Molls era una mica Barri Sèsam/Mundos de Yupi: la màquina que ho feia tot era extraterrestre i va venir a buscar-la la mama. Alguna cosa així. Ara, és evident que TV3 no hauria d'haver permès mái suprimir Oliana Molls o alguna sèrie igual d'entretinguda... però llavors Júnior no hauuria pogut imaginar aquella versió de La Conselleria del Temps.
Després de l'Oliana Molls va venir Judes Xanguet i les Maniquins. Volia ser modernet i era caspós allò de posar hostesses o models de l'Un, Dos, Tres amb una mena d'aprenent de detectiu. No recordo ni un episodi, i això que llavors TV3 era una màquina de reemissions i reposicions. Era tan caspós que la mateixa idea va nodrir sèries dels anys posterior, de noies que vivien en un pis (les T de Teatre i tal) i , en fi, que el govern de CiU ja tenia por per si els joves televidents es posessin a pensar de veritat amb les sèries de l'Oliana Molls, i se'ls acabava el xiringuitu, cosa absolutament impossible d'altra banda, perquè tot allò ho vèiem i ho gaudíem quatre gats.
Nota: sembla que algú va descobri que "astaleg"="gelats+a"
Astaleg = Gelats al revés... ho vaig descubrir fa dues setmanes una tarda tot prenent una ortxata i al llegir gelats al reves... sorpresa... staleg..i del fons del cap em va sortir "Oliana molls i l'estaleg de bronze" i si vole'm fer-ho més català i amb apostrof docs... l'astaleg.
Que us sembla?.
Doncs algú li va dir que no, però a mi em serveix. En una entrevista, Pep Parès digué que era una paraula inventada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada