Relacions, xarxes, galàxies i societats

Data Estel·lar Vetlles de Sant Jordi Divendres 20120420

Citaré un seguit de títols llegits durant el bienni 2011-2012. 

Va vinculat amb el dilluns proper: 20120423, Sant Jordi, Dia del Llibre i la Rosa. Això va ser una bona pensada -per una vegada!- dels venedors de llibres, en veure que hi coincidien dates de Cervantes, de Shakespeare... i d'algú més, cosa que es va saber amb els anys. Fossin certs o erronis aquests fets, sempre s'han pres com a bons, així que el dia dels escriptor bé podia ser el llibre per fomentar la compra-venda de llibres. Fer negoci, cosa que alhora podia servir per augmentar el nivell cultural... aquelles estrafolàries idees de principis del segle XX! 

S'hi va afegir el regalar roses a les dones... que, sí, que si el masclisme, que si tal... però un negoci brutal... perquè a les dones a les feines se'ls hi regalen, és a dir, no només de forma personal... i, si no en reben, no és rar que s'enfadin. Fenomen d'estudi sociològic: feminisme i masclisme en una relació de gènere d'acumulació material per part de la població femenina, que poden tenir tant llibres com roses, i ho poden exigir.

El dia que més llibres i més flors es facturen es per al 23 d'abril, en proporcions immenses respecte d'altres èpoques. Si només aquest és el fet diferencial de Catalunya i de la seva població respecte la resta del món, sia! 

Els llibres ni són actuals ni verament són trobables. Sí que tenen relació -és el substantiu adequat- entre ells- i sí que m'han fet pensar i gaudir com feia temps que els llibres no m'ho permetien.

PER CERT, UN ZERO TOTAL ALS DISSENYADORS DE BLOGGER QUE M'HAN OBLIGAT A CANVIAR DEFINITIVAMENT EL FORMAT DE BLOGGER, AMB UN SISTEMA MASSA SEMBLANT A FORMAT BIRRIOSET DEL GMAIL QUE VAN IMPLANTAR CAP EL 2009-2010. CAL PLANTEJAR-SE RÀPID UN ALTRE LLOC -WORDPRESS?- QUE SIGUI MILLOR PER COL·LOCAR EL BLOG. AIXÍ MATEIX, VEURE EL MAONS DE TEXT: SI ELS SEPARO, EL COMANDAMENT DE NUMERACIÓ NO FUNCIONA I ES REINICIA A "1"... PITJOR QUE LES VINYETES DEL WORD, ESCOLTI. AMB "INTRO" CREA NOUS NÚMEROS. CAL POSAR ESPAIS EN BLANC AMB LA BARRA ESPACIADORA, QUE NO FUNCIONA SI LA FRASE ANTERIOR ÉS CURTA... PUAJ!

1.  Albert Bressand (A.B.) i Catherine Distler (C.D.) van publicar EL PLANETA RELACIONAL a Proa. A la uni tothom va de pringat, de no tenir cèntims, de no anar de vacances... i això justifica el pirateig incontrol·lat de tot. Està, doncs, no gaire ben vist comprar-se el llibres obligatoris, miren de reüll si un es compra els recomenat; i cal amagar que un en compri d'aliens al temari. És el cas. Per tant, és un llibre interessant, tot i ser un llibre vinculat ideològicament als que van construir l'Europa que genera la pobresa actual. La Planète relationnelle, publicat al 1995, i que va ser publicat en català el setembre del 1997, i mai més se n'ha sabut res uneix el Tractat de Maastricht, o Tractat de la Unió Europea, que haurien de saber tots els alumnes de l'ESO (quan es va fer encara hi havia el BUP, llei LOCE i LODE, i després han vingut la LOGSE, la LOCE i  LOE, i totes elles mantenen el nivell de fracàs escolar en un terç de l'alumnat). No és així, els que han passat per l'ESO no saben que és Maastricht... feu la prova. Només ho saben els que han passat per determinades carreres universitàries... i ni això, perquè els estudiants solen aprovar a base de copiar, a base de pastilles per la memòria, i a base de vomitar allò empollat... el resultat són uns pobres coneixements a mig i llarg termini, i una així mateix pobra conversa, tret que parlis d'aplicacions per al mòbil o dels outletsd'internet. Explica amb exemples, interessants sobretot els primers, Benetton (canviable o ampliable per Zara), la revolució relacional, parla d'Amadeus i de la privatizació a Txèquia. És el primer llibre que vaig conèixer, per no dir l'únic, que cita [p122] a Moody's o Standard and Poors: com a agències de cotització en relació a empreses. Ho compara amb el tipus de targeta de crèdit que li permeten a cadascú (verda, or, platí, encara no existia la de titani). Les agències citades són les empreses desprestigiades en haver-se passat el 2011 i 2012 fent xantatge a Estats europeus en fosques maniobres... fosques en el sentit de saber a qui beneficïen. La maginoteca ja va buscar els noms d'aquest mercat, que no ni tan anònim ni tan immens.Parla de les aliances aèries i dels sistemes de reserva, del mercat dels grans distribuïdors o hipermercats. És una barreja d'un McLuhan francès+  un Mestratge Francès en Capacitat Divagadora + el programa Línea 900 de TVE dels anys 90 (triturat pel PP d'Aznar 1996-2003, en posar-lo en horaris impossibles; no convenia un programa de denúncia a l'España Va Bien) + 30 Minuts + Més Enllà del 2000 (programa de TV3 on parlaven de com serien les cosen en un futur que mai no va venir). Té un tic típic del TFE, i que coneixem d'ençà Tintín: la importància dels personatges secundaris: 1984, Orwell, Hermes, Benetton, CNN, Minitel. De què no parlen: de Manuel Castells qui, estadounidenc com és (oi?), no parla dels  francesos al seu torn.                                                                                                                             
2.   LA SOCIETAT XARXA A CATALUNYA és un llibre d'autor varis, amb la marca de Manuel Castells, i participació d'Imma Tubella, Teresa Sancho, Mª Isabel Díaz de Isla i Barry Wellman. En realitat, volia mencionar un llibre en solitari de Castells, però no el localitzo... Tot això ho tinc a la pila de bloguejar, que té el malnom de "la pila de coses que no sé on posar per manca de lloc" (Crisi d'Espai). És un llibre d'Editorial UOC i Rosa dels Vents, publicat el novembre del 2003, sota una institució anomenada Projecte Internet Catalunya (ha! se m'ha acudit que, tot posant-li un "consulting" abans o després, em creuria que fos un lloc per fer factures falses d'IVA dels que surten a les notícies)... A Sociologia tenien una patum que treien tot sovint: "l'Enquesta Metropolitana de Barcelona de 1991", amb dades passades de moda. Crec que van aconseguir, entrat la dècada del 2000, fabricar-ne una altra... ¿a tu et van trucar? ¿a tu et van contractar? Doncs això... i els d'aquest llibre van aconseguir diners, per la imatge de marca del cèlebre investigador social (ara em diran que no) per fer una enquesta sociológica... que fan passar per un estudi de la societat xarxa, utilitzant la nomenclatura de Castells però fent ús dels conceptes de tota la vida i procurant no ficar gaire cullarada en tot allò relacionat amb Internet ni amb noves estructures socials basades en xarxa, ni ONGs ni agrupacions informals ni empreses ni res... Son comentaris d'uns percentatges... exactament allò que qualsevol profe de la uni, és a dir ELLS, haurien suspès a qualsevol alumne/a, que no fos de la seva corda.  Les dades són del 2002-2003... un parell d'anys abans de l'eclosió del Facebook. Al 2003, els pares i mares encara marcaven amb zel que les seves filles no sortissin a les fotos de les escoles, no fos cas que... i dos anys més tard, ells mateixos tenien les seves posades arreu, sense cap control, convidaven escoles i instituts als seus facebooks, etc. [veure p35]. La p116 és una clara mostra de l'esbiaixament de la recerca, de gent que bàsicament no ha posat el nas mai fora del seu despatx de la facultat. Parlen d'una menor diferència d'ús d'Internet per part de les "dones" mestres i infermeres front els "homes" professor d'universitat o metges. Fora del món, total. Al 2001 les Administracions Públiques van entrant en un procés de tecnificació creixent, ampliació i modernització dels equips informàtics (inexistents o precaris als Jutjats). Es fan processos de formació. Hi ha un canvi generacional, per exemple, a escoles, que fa que entri nova gent -homes i dones- que fan servir la informàtica i Internet. Aquest grup de sociòlegs, però, parlen, des dels seus pràctics prejudicis que els han servit per guanyar-se les garrofes durant anys. Trist. Les tasques pedagògiques, i les relacionades amb la medicina, i les de gestió administrativa, passen en poquíssim temps, i coincidint amb l'època de l'entrevista, d'una poca informatitzacio a una immensa, i els/les  professionals s'hi adapten amb gust o sense. A p119 es diu literalment: "Plantegem la hipòtesis, a partir d'allò que ja sabem dels altres països, que això es deu a la poca predisposició per a la tecnologia que les dones manifesten i reben en tots els nivells de l'ensenyament". Per tant, els autors consideren que les dones, a les escoles i instituts fan assignatures diferents dels homes, també a Catalunya, tot i que les aules són mixtes en un 99% de casos, i les mestres d'informàtica són dones, així com els mestres d'informàtica solen ser homes. Això de la poca predisposició per a la tecnologia caldria matisar-lo. Si ells no ho fan, jo menys, així que diré que es tracta d'una típica ingerència de la ideologia i experiència d'una classe social benestant ("acomodada") que desconeix com la dona ha fet servir la tecnologia moderna en forma d'electrodomèstics, com la rentadora, l'aigua corrent, la cuina, el microones (per cert, eines que també els homes, més reticents durant dècades, han acabat utilitzant amb una certa quotidianeïtat) o els telèfons mòbils i fixos, els cotxes, motos, aspiradores o assecadors, comandaments a distància d'aires condicionats o de la tele, ràdio-CD o MP3... sense comptar tecnologia més invisible com les smart-box. Al 2002 [p254] tiren pel dret i no dubten en dir que els nivells educatius catalans són pobres, i que la culpa la té l'Espanya franquista, quan estem parlant -ho hem dit abans- que han passat una pila de lleis educatives post-franquistes, una pila d'escoles, una renovació de tot el professorat, i de la meitat de la població, en un tema que també la maginoteca va tractar amb escreix. Feia dècades que existia la Constitució, l'Estatut, les competències educatives cedides a la Generalitat de Catalunya... culpar "Espanya" i culpar "Franco" és ridícul i fals des d'un punt de vista sociològic. No aporta informació sobre causes, no explica res, a dures penes descriu. És ple d'inexactituds. Ignora, un ja no sap si voluntàriament o per pura inepitud l'existència de pàgines al sector de "les mestres no tecnificades" com XTEC, i la dificultat real per trobar el BOE gratuït o el fet que la pagina oficial de la Loteria Nacional era, fins mitjans els anys zerontes, una mena de pàgina personal d'aquelles que de Terra o Telefònica o una cosa així; per tant, el llibre senyala uns amb unes caracterísitques sovient errònies, però, inclús en el cas que la dada que sigue fóra real, n'ignora el context general. A més aquest estudi té una molt greu mancança: cal la correcció de totes les dades sobre l'accés a la societat xarxa per part dels catalans, sempre amb l'impacte del telèfon mòbil, utilitzat als 2001 ja de manera molt generalitzada (les ETTs obligaven els aturats a malgastar-hi els diners per estar localitzables dia i nit, ja que 2001 era any de molt d'atur... per molt que ara es digui que no, i d'escasses ofertes laborals, tret de comercials sense contracte per vendre productes bancaris dubtosament legals i indubtablemente immorals. La Societat Xarxa és més que Internet, o en quin paradigma m'haig de Moure? 
3. Oh, sí... és que això d'amagar els llibres als prestatges, un al costat de l'altre... Manuel Castells: LA GALAXIA INTERNET. REFLEXIONES SOBRE INTERNET, EMPRESA Y SOCIEDAD. Areté.  L'interès és que explica la Història de la Informàtica i d'Internet. Diu -repeteix, si un ha llegit més publicacions seves- que la intervenció de l'Estat en l'Economia és determinant per fer crèixer l'economia, per desenvolupar R+D+i, Ciència, etc. També apunta que és important pagar els científics... però també deixar-los una mica lliures. És així com es crea, a estones lliures, el correu electrònic desenvolupat com a eina de relació social que evoluciona cap els newschats o cap a les llistes de correu o els fòrums. Fa una gran explicació sobre els informàtics del codi lliure. Internet por haver canviat -el llibre és del 2001- però el 90% de les explicacions segueixen essent vigent, perquè és Història, que explica on i per què sóm aquí en aquest blog. Fa un reconeixement explícit a Mashall McLuhan, de qui sovint algú haurà pescat el nom per aquest blog, així, que el primer segment del llibre es diu: "OBERTURA: La red es el mensaje". Això ho diu anys abans dels vídeos virals per youtube, abans del facebook (¿fezbouc?... minut i resultat), abans del twitter, del meneame i del whatsapp o altres coses que veiem contínuament que fan que, per a una gran i desesperant part de la població, la xarxa sigui l'únic missatge vàlid, una evolució de seguir al rey, de fer allò que diuen els altres... el e-Vicente. Ja vaig parlar d'aquest llibre, però se'n pot parlar més.
4. ÉNERGIE&SOCIÉTÉ. SCIENCES, GOUVERNANCES ET USAGES. Llibre coral dirigit per Marie-Jo Menozzi, Fabrice Flipo i Dominique Pécaud. Editat per SEH, Écologie Humaine/Édisud. Llibre que em va costar 1€, de saldo a l'Estació de Sants. No hi ha explicació de per què hi tenien a la venda un llibre en francès. Molt bé: el vaig poder llegir, tot i que després un suspengui exàmens. Alguna cosa rara, oi? En sé o no en sé, de francès? Llibre que tracta sobre el Québec, sobre França, i la relació que té la població en àmbits diversos (música, aigua, ecologia, urbanisme) amb l'energia. Hi apareix una mica de tot, per tant: arquitectura, urbanisme, ecologia, economia, història, sociologia. Apassionant el vincle nacionalisme québecois amb la independència energètica, el control dels rius del Nord i les glaceres, la conquesta de Gran Nord... Es parla de la forja catalana (fabricació de carbó de bosc en condicions precàries), que va tenir èxit durant tres segles a l'Edat Moderna (sXVII-XIX). La física dóna tres lleis de la termodinàmica. El llibre ens parla d'una possible quarta llei termodinàmica per Georgescu-Roegen, de 1975 i que mai no li havia sentit ni llegit a ningú a cap llibre de text d'EGB, BUP, COU, Universitat, documentals, conferències, meses rodones o converses informals... quina vergonya!: "les minerais sont affectés par la dissipation". És una llei que inclou l'ecologia i els límits finits del planeta: hi ha una quantitat finita d'energia fóssil, l'economia industrial acaba ràpidament amb aquestes reserves ("dégradation de ce stock", p112). Ens parla de com es passa del luxe a la normalitat en el consum de béns i serveis i, per tant, d'energia: la democratització associada a la motorització de masses, que comença als Estats Units als anys 10-20 i que arriba a Europa als anys 60-70, cosa que implica [p114] que els nivells espanyols no s'allunyaven més de 10-15anys dels de la resta d'Europa... malgrat que, segurament per crear sensació d'enveja convertible en necessitat de consum, es va parlar de les grans distàncies entre Espanya i França. Heus ací, a un dia de les Eleccions Presidencials de França 2012, amb una campanya que ha tingut com a protagonista el "no volem que França sigui com una Espanya en fallida", la realitat: no hi ha tanta diferència... i d'aquí la por, en que, si un cau, els altres són al costat... i d'aquí la possible existència de mercats, i l'interès per mantenir falsedats, com la ultradreta alemanya, per boca d'Angela Merkel (CSU-CDU) que diu que si els espanyols són mandrosos, que si tenen molts dies de festa.... quan els alemanys tenen de sempre més setmanes de vacances i dies de festa i serveis socials de tot tipus... els tòpics negatius, utilitzats per evitar el "horror, en ser iguals, potser també caurem". Hi ha un interessant article sobre la guitarra elèctrica: l'energia, el canvi generacional, la industrialització i la tecnificació. Evidentment, de nou, aquests vincles entre elements distants són molt de la cultura francòfona... i que segurament la maginoteca ha adaptat sense saber-ho. Molt interessant les pàginas 157 i següents per veure les diferències d'organització institucional entre França i Alemanya que han impedit a França tancar les nuclears, malgrat la gran oposició, però van obrir la porta a Alemanya a tancar el malson atòmic (un dia, si ho recordo, copipego i comento això): va sobre el nul impacte de le protestes quan les elites es taquen corruptament alienes a les demandes socials (oeoeoeoe. Espanya-espanya, i el mateix que passa a Catalunya). Energia com a matèria bàsica de la civilització en general, i necessària per a qualsevol societat industrial, capitalista i poc eficient (por ecològica), com Xina.
5. CHINA EN ÁFRICA: ¿AYUDA O ARRASA? PERSPECTIVAS AFRICANAS SOBRE LA IRRUPCIÓN DEL GIGANTE ASIÁTICO Y SUS CONSECUENCIAS. Un altre llibre coral, realitzat per oozebap en un segell anomenat Pescando Husmeos. Buscava alguna cosa sobre l'expansió de l'Imperi Capitalista Xinès pel món. Sabia alguna cosa: que cada cop hi ha més xinesos per aquí, que tenen molta pasta perquè compren o lloguen locals immensos i carrers sencers (Badalona, zona de l'Arc de Triomf a Barcelona, Sabadell des de la Carretera Barcelona per Barberà i fins a la Via Massagué..), que cada 30000 habitants tenen plantejat -i assolit- tenir una botiga, on hi ha de tot, o no, però ho sembla, que tenen una empresa -Cosco- (la famosa Hanjin es de Korea del Sur), premsa pròpia, advocats... que sembla que provenen del mateix lloc de Xina... i que també tenen el mateix al Marroc, tenint en compte que allà els sous són més baixos, i que se suposa que els àrabs tenen una cultura comercial (emparada per l'Alcorà; Muhammad -Mahoma- era comerciant)... doncs els xinesos els guanyen... D'altra banda, Àfrica sempre m'ha semblat un tema feixuc... tot i que coneixia a una persona que li interessava. Ni ell ni jo treballem en temes africans ni res semblants, per tant... què importa? Doncs la curiositat, això importa: la darrera cosa que sabia era que els Estats Units s'estaven fent amb les excolònies europees... que França retrocedia. Això, segons la meva interpretació de les notícies no era real: Tunis, Egipte, Níger o la República Centroafricana són llocs amb presència de l'imperi francès, que protegeix -neocolonialisme- totes les malifetes de les seves grans empreses, per on entren i surten exministres i familiars... essent la matèria primera per a les centrals nuclears, o els residus atòmics, un fenomen important. Ara bé, Xina irromp a l'Àfrica per obtenir matèries primeres i energia. El libre parla que els governants i l'opinió pública veuen amb bons ulls la Xina, un contrapès a les potències capitalistes colonials que els menystenen. Creuen que Xina tindrà una forma de negociació més d'igual a igual, de excolònia a excolònia. Això no amaga, article rera article, com Xina no distingeix democràcies de dictadures, ideologies de dretes o d'esquerres, capitalismes o comunismes, paus ni guerres, genocidis o multiculturalisme... només veuen negoci. M'é insofrible llegir aquí i allà que fan un pont, que els cal... però que també els hi cal donar feina al 50% de la població, perquè està aturada... però que els obrers són xinesos. Capital, mà d'obra i beneficis xinesos. Il·lgalitat en les concessions, vistes grosses, prebendes, corrupcions, res que no el capitaliseme occidental no hagi fet abans, però més a l'engròs, més ràpid i per una gent que també volen donar lliçons d'excel·lència racial i de civilització. Els governants reben pasta, i la gent normal les escorrialles. [p126]"Incluso en el lenguaje se evidencia [l'oposició, tot i que no permesa per la dictadura de Zimbaue, amb o sense eleccions], y expresiones tan comunes como fong kong en Sudáfrica, o zhing zhong en Zimbaue, las podemos considerar como reacciones populares a la avalancha de los productos chinos de poca calidad". Posteriorment al 2007, any d'aquell llibre, i des del 2011-2012 sobretot, he començat a veure llibres que parlen sobre el nou imperi xinès, capitalista i antiecologista, antidemocràtic de model xilè. Xile com a model a Xina i a Espanya... per reflexionar-hi i per impedir-ho. Què hi ha hagut a Xina? Abans, molt abans, un imperi obert a les ambaixades exteriors que es va acabar a mitjans segle XV. Els que van enviar una flota, la de Zheng-He, a descobrir el món i dur de tornada els ambaixadors, emmirallats en els regals de l'imperi zeleste. Abans, hi havien els mongols. I ara, unes xarxes transnacionals de negoci capitalista.
6. Suso Mourelo: LAS CINCO TUMBAS DE GENGIS KHAN. UN VIAJE POR MONGOLIA. Editorial Gadir. Llibre petit, per tant manejable, d'un periodista que també havia fet un llibre anomenat Adios, China (perquè, quan hi tornés, Xina seria molt diferent), que només he vist un cop, en comprar-me aquest; en tornar, ja no hi era.Gengis Khan (Cinjis Jan) era el líder que va agrupar les tribus mongoles i va fer l'imperi terrestre més gran del planeta, l'imperi de les estepes. Va conquerir Xina. La seva tomba no se sap on para... però els xinesos havien trobat al segle XX (hum...) un llibre que venia a ser la biografia de Gengis Khan. I els xinesos han trobat, i sobretot, construït a l'estil desarrollista valencià (Sagunt) una tomba nova de trinca, o més d'una, a la seva Mongòlia xinesa. També n'hi ha, però algune a l'Estat de Mongòlia. Arriscant-me a que es vegi aquest article com anti-xinès, escric una cosa que ja havia notat als xinesos de la zona de Barcelona-Arc de Triomf, però adaptat a terres de Mongòlia (el llibre és del 2011, potser el viatge sigui del 2009-2010). p122: "No me gustan los chinos. Son ansiosos (...) Beben, fuman, escupen, comen, hablan, trabajan. No paran(...)[China] se han desarrollado demasiado rápido. A lo mejor es por eso por lo que no tienen buen espíritu". La sensació que els xinesos fumen i treballen estúpidament sense descans, com si allò fos l'única cosa vàlida, com si els diners fossin l'únic objectiu, em sembla paral·lel al que he pogut observar. El llibre parla d'Andrews, arqueòleg estadonidenc en qui estaria basat Indiana Jones, amb mala fama -ignorat- a Mongòlia per haver robat el que va poder. Un llibre que parla sobre Mongòlia sempre va bé, tot i que potser comenci a notar que hi ha massa llibres de viatgers que escriuen molt per sobre sobre els llocs, sense realment aturar-se a informar ni formar, intentant extreure moralitats i repeticions de tòpics sobre qualsevol anècdota petita. A veure si puc llegir-me el de Xina, per curiositat, perquè l'autor en fa vèlades referències i pel següent punt.
7. Guy Delisle: SHENZEN. PYONGYANG. Per Astiberri. De nou, la Xina en procés capitalista de 1997, aproximadament de quan el llibre de Mourelo, em penso.  Ja n'he parlat força en format boca i format binari. La visió neocolonial francòfona d'origen canadenc-quebécois passada pel capitalisme de les grans empreses imperials franceses és certament pertorbador. L'individualisme, gairebé psolipsisme de l'autor, és digne d'estudi. El turbocapitalisme occidental arriba a Xina, que abandona el comunisme, si mai va existir, i fagocita el Capitalisme que deixa de ser occidental. Posteriorment, arriba a Korea del Nord, amb mà d'obra més barata i menys qualificada. Tant se val: la mà d'obra intensiva baratíssima supleix els controls de qualitat, la dictadura supleix els drets laborals, la ideologia d'aquí i d'allà supleix la inventiva, la recerca i el desenvolupament. I alguns es pregunten com van aconseguir aixecar Stonehenge, les piràmides maies, inques, asteques o egipcies i tantes altres coses...
8. Marcos Prior & Danide: Fagocitosis. Potser el millor tebeo del 2011 en quant a concepció. No sé si diria el mateix  si no hi estigué d'acord amb bona part del que apunten. Tot que ja sabem que els autors de tebeos procuren no donar gaires opinions, perquè un mercat de menys de 10000 lectors, que a sobre es divideixi en opinions i ideologies porta al no-res. El concepte d'epígrafs, i no episodis, de realitat fragmentada, tot i que augmentada, de visions parcials però en xarxa, de bocins que un pot agrupar aquí i allà, de l'economia que es fa amb totes les relacions socials, del mercat i la mercantilització, de les relacions personals i de l'aculturització (incorporació d'una cultura concreta als membres de la societat) es pot apreciar en tot. Dic mercantilització i economia, però hauria de dir Capitalisme, però llavors algú deixa de llegir perquè diu "un marxista comunista ateu amic del genocida Stalin que no sap que el mur de Berlín va caure". Ara bé, no vivim al model econòmic ni social feudal, agrari tradicional ni de la societat gremial, tot i que aquests pervisquin en espais concrets de la societat... vivim al model de l'Economia del Capitalisme Global, de la Globalització Econòmica Capitalista (els capitals es mouen per tot el planeta a la velocitat de la llum per tecnologia informàtica mentre que els assalariats no poden organitzar-se amb iguals mitjans ni velocitat; potser tot arribarà). Com el Capitalisme pot empassar-se, per vendre, idees contràries, reflectit en algunes vinyetes, que semblen iròniques però que tenen reflexos a la realitat (Movistar va fer un spot o anunci de televisió a finals del 2011 amb una assemblea idealitzada del Moviment Indignat del 15M-Democràcia Real Ja). Ara bé, el que es pot empassar el Capitalisme és poc: per norma les empreses van prohibir que la gent fes vaga , o va amenaçar els ciutadans que no volien el nou cop d'Estat que suposa la reforma laboral de Rajoy, del Partit Popular i de Convergència i Unió. Queda molt perquè el Capitalisme sigui com l'Església Catòlica. 
9. Com Mongòlia, aïllats de la Globalització Capitalista, hi trobem els pobles de Sibèria, entre ells el llibre del 2003: LOS CHORSES. UN PUEBLO DE LA TAIGA SIBERIANA, de Carmen Arnau Muro, antropòloga i autoeditora que té una fundació per a l'estudi dels pobles siberians. Que això és un país no ben civilitzat i que amb una gent que desaprofita oportunitats es mostra en detalls com el següent: al 2010, tarda de Sant Jordi, trobo aquesta escriptora, a prop de l'edifici del Banc Sabadell (abans seu del Banco Atlántico). Sibèria, Taiga...en el meu idioma: "gairebé Àsia Central". Al cap d'una estona he pogut parlar amb el Viatger, és a dir, amb Jorge Sánchez, qui m'explica que hi ha una altra espanyola que també coneix aquella regió de la qual ell ha escrit un llibre... en parlo més tard. El llibre no és tant profund ni tan exhaustiu com un esperaria. Una llàstima. Potser en un futur treu alguna publicació millor. És clar que s'ho fa tot sola, en un cas de genialitat per aïllament, tan típica de la cultura de la Península Ibèrica. Ens parla d'un tema sobre el que sempre cal incidir: l'acoholisme als països eslaus, russos i entre els indígenes (com als Estats Units); això s'uneix i amplifica altres problemes socials de desarrelament cultural, d'alts nivells d'atur (fan referència a que abans podien treballar a una empresa col·lectiva, d'un tipus que ja van ser suprimides durant l'existència de la URSS i que generalment tenen molta mala fama; tot depèn dels beneficis que aporta a cadascun).
10. Jorge Sánchez: La Ruta de los Huesos. Un terç del llibre versa sobre la carretera en construcció cap a l'Oceà Glacial Àrtic, que ja va patir moltes morts en les seves etapes inicial (es construeix, per tant, sobre els óssos dels treballadors forçats), amb explicació de pobles i cultures, bé que de forma superficial... però, si en vols més, viatja. La resta del llibre és un intent per tornar a Europa.  L'antropòloga veu feble el cas del viatger, que només s'ha estat uns poquets dies, en comptes d'haver anat més temporades. Comprats els dos llibres i, per fi amb temps lliure per llegir-los, haig de dir el mateix que amb el llibre sobre la Societat Xarxa: cal posar en context la informació dels grups, el context cultural, les localitats, calen mapes... i cal eliminar faltes d'ortografia... Ella menysté el llibre d'ell... tots dos eren complementables i interessants. Hi hauria sinèrgies, és a dir, un mateix comprador per als dos llibres, el doble de visibilització. Possibilitat de col·laboració... Negoci, cultura, publicitat, possibilitat de posar a la venda en ambdues paradetes de Sant Jordi els dos llibres... tant de bo pogués ser així, però la gent d'aquest país són molt del seu "terruño", del seu petit feu on no volen que els altres hi trepitgin. Com aquella frase que em van dir: "no et contractem perquè no ens treguis la feina en un futur"... imbecilitats que diuen més que mil pàgines escrites. Menys xuleria i més obertura de ments (en el bon sentit).
11. Jorge Sánchez: Mi Viaje a Todas las Rusias. Ediciones Obelisco. 2001. El Viatger. El tercer humà més viatjat del planeta es va intentar reunir al llibre anterior amb els deu viatges principals... la conclusió és que viatjar no et fa millor persona ni més col·laborador amb els altres, que viatjar amb viatgers pot ser tan difícil com compartir espai en un altre lloc de feina. En aquest altre llibre, Jorge Sánchez torna a dir amb aquella naturalitat que aquell és "el meu viatge" i no el teu, és a dir, les seves experiències amb la seva mirada, sense conclusions generalitzables, al contrari que el llibre de Mourelo, a qui li veig una semblança que potser és més plagiadora que casual, cosa que pensava mentre llegia el llibre dels mongols i que escric aquí malgrat pugui ser un error. Potser aquest llibre és massa lineal i es redueix tot a un anar de tren en tren i a buscar bitllets. Amb aquest llibre, i no és tanta broma, podem entendre força per què aquests països de l'Est voten Eurovisió. Hi ha encara al libre un sentiment de pertinença i un cert debat popular: no és difícil trobar gent que vegin com a positives accions o situacions dels temps de la URSS. O negatives [p179]. La desaparició del gran Estat euroasiàtic, la decomposició en repúbliques en descomposició i la penetració del model xilè i de Capitalisme gangsterià al territoria de la Unió Soviètica converteix aquesta regió (la CEI i Geòrgia) en els llocs on es jugava la partida del neoliberalisme dels anys 90, prèvia a la Globalització, posterior a l'enfonsament de Mèxic i l'Amèrica Llatina per la Crisi del Deute Públic, i en paral·lel als crims del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial a Amèrica Llatina tant com a la Federació Russa i els Estats veïns pròxims. p66: Batumi (a Geòrgia) havia passat a ser d'una ciutat turística, industrial i científica a una pila de runes i ruïnes. Seguramente la URSS no era el paradís socialista, però després el Capitalisme va dur una cosa més semblant a l'infern. És el mateix que passa a Espanya, Portugal, Grècia o Itàlia... i que van evitar a Islàndia. El que està a punt d'arribar a Bèlgica o França... i potser Alemanya? No és l'apartat cultural que vinculo als canvis econòmics, no és l'existència de xarxes solidàries o d'enteniment i comerç entre gent d'Estats de l'ex-URSS el més interessant del llibre, sinó la visió que el Viatger té de si mateix: Pàgina 59: "Sé que el viajero Jorge Sánchez, diez años atrás, habría escogido sin titubear el camino más osado, el que le conduciría al Cáucaso atravesando Abjasia o Chechenia y Osetia", on hauria entrevistat a guerrillers i altres herbes, com havia fet a Colòmbia, a l'Amazones, a Pakistan... Només aquest paràgraf ja val el llibre sencer per la seva sinceritat. Per descomptat [p113] ens parla sobre l'interès de Pere el Gran contra el Turquestan com a pas previ per conquerir l'Índia per robar-los l'or. Jorge Sánchez mai no s'oblida de parlar d'altres viiatgers antics o coetanis [p148].
12. 2011 començava amb publicitat creixent sobre un llibre que no parlava del que semblava i que va influir en donar nom col·lectiu a les protestes des del 15M: Stéphane Hessel havia escrit Indigneu-vos! Un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica. Editorial Destino. Èxit de vendes, fins i tot hi era a l'estació de Sants, al mostrador de pagament. 5€ clavats pel libre que inspirava, deien els periodistes, els Indignats... una mica car per un pamflet petit, però m'anava bé. "Está en catalán" (al costat, en castellà). Pensament: "¿tengo tanta cara de analfabeto?" Bàsicament el llibre parla sobre com l'autor i altres francesos van fer la Declaració dels Dret Humans. És un llibre molt nacionalista-francès, xovinista inclús. En uns moments en els quals queda clar que França no va lluitar contra els nazis, sinó que la meitat de la població va lluitar contra els jueus o contra els que tenien alguna propietat i els denunciaven com a tals per robar-los la propietat, cal aportar de nou que els francesos, alguns, van ser determinants en la formació de l'ONU. El libre va més de la reinvidicació de la Grandeur de França, del Gaullisme determinant entre les dues superpotències que d'una altra cosa. Els candidats a les Eleccions Legislatives franceses del 2012, del partit de Sarkozy diuen que, gràcies al paper que la Constitució atorga al President, no ha calgut fer retallades com a Espanya, és a dir, que es mantenen -els permeten mantenir-se- equidistants entre l'antic Estat del Benestar de l'Economia Social de Mercat i el puixant Estat Residual de l'Economia del Xantatge. Reivindica el paper de la Resistència francesa. En aquest sentit està bé: per veure la visió francesa del món de 1945 en endavant. No he llegit la seqüela. Marca aquest llibre el vincle entre la Resistència francesa (Allô-Allô) i les noves formes de revoltes. Per tant, diu sense dir-ho, perquè és diplomàtic, que la majoria de la població es troba sota una Guerra Mundial (em sona d'haver escrit sobre això abans). Què he descobert després de la lectura del llibre, entre el 2011 i el 2012? Que els governants, els mandataires, els polítics, ministres i consellers, així com els comandaments policials... veneren la violència. Menypreen i menystenen les opcions en general, les opcions pacífiques en concret els van venir ganes de vomitar... No odien el terrorisme; estimen ETA... perquè els serveix per emetre missatges facilons contra un enemic comú, identificable en un llacet negre. Poden negociar-hi perquè comparteixen els valor comuns de l'ús i abús de la força física contra els altres. No és horrible la matança ni els cops de garrot. El que és horrible és que te'ls donin a tu. No molesten les bombes; molesta més que algú no vulgui bombes. Per tant, llegit Hessel i vist el Salvados de Jordi Évole del diumenge 20120415, on sortia l'infumable i funes Felip Puig i uns quants policies, alguns disfressats amb la cara tapada, amb un gran edifici acristallat, amb una gran seu del Departament d'Interior emmurallada, amb un alt càrrec policial que deia que "la policia no s'equivoca mai" o que els antidisturbis no erren ni amb les imatges de gentussa pagada pels contribuents pegant gent indefensa... i amb justificacions del tipus: "és il·legal estar assegut i no marxar", veiem que els governants, les elites, els polítics... estimen sobremanera la violència, la crueltat. S'emmirallen en la sang, de la pròpia mesnada o de l'aliena, i el reflex en sang els engrandeix. Ells creuen que el pacifisme és el pitjor error, que les propostes pacífiques són ridícules. El Conseller d'Interior de CiU Felip Puig i el Ministre d'Interior del PP Fernández Díaz, dient que la resistència pacíficia és un delicte però aministiant delinqüents de l'Economia del Xantatge que han robat durant dècades enduent-se diners a paradisos fiscals o amnistant els responsables del Yak-42, per descomptat el minstre Trillo no estava ni a llista, demostrant per on van els trets... que procedeixen de gent com ells i que van contra la insurrecció pacífica de Hessel, que semblava un pas enllà de la justificació de la rebel·lió de tots els tractats de filosofia política, inclosos els de l'Absolutisme, contra governs i règims manifestament injusts. Hessel enllaça, per tant, la Segona Guerra Mundial i una era de grans idees i d'idealismes amb el món de la gent connectada en xarxes, que s'han traspassat ràpidament les idees d'aquest llibre, que ha servit per vendre'l i crear negoci capitalista tant com per lluitar contra els excessos d'un sistema en fallida crònica.