El final d'una època i mitja

Data Estel·lar que intentem que sigui optimista Dimecres 20101027

... perquè tracta de dues morts. Una que ja ha succeït, la de l'Avi de Filiprim. L'altra, la de Tariq Aziz, que ha estat sentenciat.

Es tractaria del final de dues èpoques.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/219282378

Una època és la del Filiprim, un programa dels segons o tercers moments de TV3, quan el símbol era aquell número 3 allargat i desplegable, fet com informàticament, que semblava modern, i que s'assemblava al dibuix del so "j" en Alfabet Fonètic Internacional, i així li dèiem quan fèiem exercicis d'això (profe, aquí va un tevetrés?"): el fonema de la consonant coronal postaveolar fricativa sonora (ʒ), és a dir, la jota de Jordi. Molt millor que qualssevol dels símbols i anagrames posteriors de TV3. Que s'ho facin mirar, però no ho faran perquè es pensen que el món del disseny i de les marques sempre avança cap endavant). La primera època, primera-primera, va ser la d'un concurs que feien cap a les 20h, que durava cinc minutets, posa-n'hi 10, i era molt senzill però també molt xulo. Alguna pregunta sobre llengua un dia, un altre sobre un altre tema. Evoluciona fins a que era com un passatemps: una sopa de lletra, una; un jeroglífic, un... I al final va sortir la idea del forat negre, segons em penso. Tot això, cinc-deu minuts, va acaba encabit en el que potser va ser la millor idea de Televisió de Catalunya de tota la seva Història: un programa-contenidor que embolcallava el concurs del forat negre i el petit concurs fet per "les veus de TV3" (les que, des de finals dels noranta i durante els anys zeronta han dit allò de "la gran pel·lícula, a TV3"). En aquells temps, jo m'enrecordava dels noms. Ara, no. No tinc ganes de fer esforços. 

El concurs era telèfonic. La gent trucava i contestava. Vaig llegir (però vaig perdre la referència) que una vegada va trucar una persona que parlava en castellà, que no sabia català però que volia participar en un concurs que aquell dia estava dedicat a temes de vocabulari. Hi va haver polèmica política, per descomptat. Però jo això ho vaig llegir en un diari vell com 10 anys després i el primer que vaig pensar és: "será tonta la tía, que llama a un concurso y no tiene ni idea". Quan ho vaig llegir encara faltaven alguns anys perquè aquesta tonta tingués un promotor a les noches sin fiesta de José Luis delosmorenos, el trituradissabtes de l'època aznarista (que va.començar a destruir la programació televisiva dels dissabtes nit ja al final de l'època socialista felipista, és clar, perquè, en realitat, no hi ha trencament entre els temes d'Estat dels grans partits).

Com a concurs de passar l'estona a mi m'agradava molt més el format senzill. Ara donaven un cotxe (un Seat Ibiza, em penso, la gran promoció de Seat que va fer TV3, per tant, el govern de la Generalitat, no serà pagada mai). Al 2012 sembla som més pobres que al 1987? També donaven dinerons (no gaires quantitats, i això m'agradava perquè l'objectiu era jugar, no l'avarícia, al contrari que els concursos telefònics de l'esmentat trituradissabtes, on l'únic objectiu era donar diners o viatges que ningú no volia o vi ranci de bodegues d'amics i que no anaven amb un públic de classe baixa, sense estudis ni ganes de tenir-los i sense diners ni feines en condicions, que era qui veia la tele els dissabtes nit perquè no estaven a la neu ni a l'òpera. Quan la gent se'n va adonar, un va intentar demanar feina, perquè era l'època d'Aznar i de Rodrigo Rato: España Va Bien... según para quién, i les xifres d'atur es maquillaven de mil maneres diferents, per donar a entendre que no hi havia atur a l'España dels anys triomfals d'Aznar ("me recordarán: todo lo bueno en España ha sucedido gracias a mí: Edad Dorada de la Albañilería...", en apòcrifes paraules de l'humorista ninotaire Fontdevila). Un altre va demanar un ordinador en comptes de tal regal inútil (un creuer a gent que no podia ni pagar les bombetes)... i al final la gent demanava vint ordenadors, un per a cada fill. No sé com va acabar la cosa, però José Luis Moreno va ser incapaç de buscar un patrocinador, una marca d'informàtica per a regalar ordinadors. És aquí on un se n'adóna que no tot era intel·ligència en aquell cervell privilegiat (noséquants idiomes, ventríloc, etc.) M'he tornat a desviar del tema. El programa del Morenín, i acabo, encara continua més o menys, al mensy en esperit, no sé si al Canal9 (com que el govern del PP ens ha tallar les emissions a Catalunya ja no ho sé) o a la IB3 (katakrakkatakraustevé). Però és possible que ara fins i tot hi vagin cantants; s'hauria de comprovar.

El Filiprim era un programa bàsicament excel·lent. Haig de fer notar, però, que va patir el mateix que el Barrio Sésamo de l'època d'Espinete i Don Pimpón: repeticions a dojo fins que un va deixar de veure-ho. 

Quin era l'embolcall del concurs? El primer: el propi concurset petit, rodejat del concurs del Forat Negre. Hi havia un cercle que donava voltes, on hi havia els regals. Una de les possibilitats era la del Forat Negre, on es perdia tot. Em sembla recordar que aquest concurs, afegit al concurs petit, procedia de Tres i l'Astròleg, un programa que feien els dissabtes per la nit, de quan a la tele feien entrevistes, i anava gent a dir coses i no només a cridar (això va acabar-se cap a l'any 1995, amb l'adveniment de l'Era de las Mesas de Trabajo de María Teresa Campos, on pseudoperiodistes de dretes, és a dir, ideòlegs que van cobrar per atiar l'odi, complotaven contra tot allò que o era d'esquerres o socialista o català o basc o, pitjor, combinacions d'aquests elements; és una proposta àmpliament superada per VeoyColoreoEl Mundo (2009-2011) i per Intereconosuya des del 2009, o pels programes de la víscera des del 2000).

El que està clar és que l'equip era ben bé el mateix a Filiprim i a Tres i l'Astròleg. Aquest últim era una fòrmula agradable fins i tot per aquell qui rebutgés l'Astrologia, molt llunyà del avorrit i fastigós món de les bruixes de la tele amb tarots i que només són preguntades per gent cateta i amb ganes de llençar els diners. Així són les nits de la meitat de les cadenes locals, de TeleTaxi i de MolaTV i altre, com els abans esmentats o Les Sextes.. Compte! Estafadors a la tele, repetides les cares en moltes cadenes. Jo també vull cobrar d'això i no només ser un pagador d'això (o qui paga la legislació que ha permès la TDT, qui paga les normatives europees i les seves reunions sobre l'ètica televisiva i d'altres) i qui paga les emissions i la infrastructura, qui havia pagat les empreses i repetidors privatitzats?

L'embolcall del concurs era una panòplia de comicitat, des del propi Josep Maria Bachs, presentador que esperem que quedi per sempre associat a aquest programa i no a un Un,Dos,Tres que només va funcionar als anys 80 a l'època de Mayra Gómez Kemp, qui va aparèixer a TV3, programa Malalts de Tele, cap el 1998, i va fer una mena de presentació homenatge-paròdia. Va ser apoteòsic: un dels millor moments televisius dels anys 90, segurament absolutament oblidat. Una presentadora capaç de reprendre el programa allà on l'havia abandonat i fer com si no haguessin passat més que unes setmanes. Àgil, preparada, divertida, amb humor i alhora respectuosa. Sí: rara.

Mor l'Avi del Filiprim, Llàtzer Escarceller, Donava molt de joc. Demanava sense embuts que el contractessin als programes i sèries per fer papers encara que fossin petits. Això marca el final d'una època i mitja. També va aparèixer a la sèrie de Makinavaja, de TVE-2, basada en les historietes d'Ivà, per a El Jueves.

Recordo vagament que de vegades sortir un actor guenyo habitual de les pel·lis de l'Oest d'Almeria o potser d'Esplugues City (el paella-western). Igual m'equivoco. Va fer carrera a Hollywood fent de company dels dolents.

Efectuava de comparsa necessari un personatge molt bruguerenc (de l'Editorial Bruguera), o molt d'Ibáñez: el recordadíssim Senyor Encarregat, que anava vestit amb bata blava, i que havia de fer nyaps (chapuzas) per tot arreu. Els telèfons del concurs sempre eren coses rares, els decorats i els elements sempre eren pobres... reflectia el que seria la realitat: pocs anys després, veuríem com a TV3 no hi ha programes que usin més de tres càmeres, perquès es desgasten; a partir dels anys 90, les produccions privades de Gestmusic Endemol: la pobresa com a element distintiu de la fabricació televisiva hispanocatalana.  I a partir del 2010 vam veure com un programa-reportatge-documental típic es dur un paio que no és periodista ni treballa per a la tele amb una única càmera a que ens digui quatre coses insuficients i sense contrast de qualsevol localitat (Españoles por el Mundo, Balears pel Món, Madrileños por el Mundo, etc, etc.).

El Senyor Encarregat tenia una frase distintiva: "això és Hollywood... però de pel·les, res". No sé si es referia a la inventiva, cosa que es pot afirmar que ja ni existeix i que és avorrida per la majoria de la població (parleu... però mai no us sortiu de la ratlla marcada per ipods, saNGsuMs galactimonstres, outlets on s'estalvia molt en coses innecessàries, escapades i sopars mentre es diu que no hi ha diners). Potser ho deia per aquella fal·làcia que va esgrimir CiU als anys 90: fer creure a qui vulgui escoltar que formem part "dels quatre motors d'Europa", que estem a la primera divisió dels millors, dels més rics, dels que tenen més aspiracions acomplibles en breu... quan estem a la primera divisió dels provincians i dels miserables. No sabré mai el veritable sentit de les paraules d'aquell cunyat segon de Pepe Gotera y Otilio.

A l'actor que feia de Senyor Encarregat gairebé mai el vam tornar a trobar a la pantalla. Em pregunto quina raó política hi hauria, donat que és clar que a la tele s'apareix i es desapareix bàsicament per criteris polítics. Exemple car: la primera setmana de desembre del 2011, tot (in)justa aconseguida la majoria absoluta del Partit Popular de Mariano Rajoy (no ha donat un pal a l'aigua i allà hi és, el meu ídol, cobrant a l'altra magistratura de l'Estat), un divendres nit van fer una gala a TVE. Les seves protagonistes eren l'anciana Lina Morgan i la pellerofa de l'Ana Obregón, oblidades durant els anys de ZP a TVE i reenganxades, si més no ocasionalment per donar una televisiva benvinguda al món del neoliberalisme de Rajoy i De Guindos. Havien estat constants a la tele o les teles durant la caiguda de Felipe González i durant el creixement i permanència del PP d'Aznar, junt amb José Luis Moreno i el seu timoconcurs dels dissabtes nit. De cop i volta eren excel·lents i calia que hi apareguessin contínuament, per passar a ser tan molestes que van ser suprimides. Segurament, ni una cosa ni l'altra: les aparicions a la tele, pública però també privada, la marca la política, d'una manera de vegades fosca, de vegades ignota, de vegades diàfana.

Al Filiprim, la panòplia de personatges que hi apareixien potser no era àmplia però sí rellevant: el professor Perich, el senyor que feia entrevistes que sempre començaven amb "el [poseu la professió] neix o es fa?", un precedent tant dels monòlegs com dels personatges estrafolaris que han aparegut a programes com els del Buenafuente. També hi havia un altre personatge, que solia dir "nyi", en compte de "sí". En desconec el nom. Feia com d'electricista o una cosa així. Pensat anys després de no veure un tros d'aquell programa, penso que igual era una versió d'aquell segurata, electricista o porter o individu que t'ajuda a aparcar un cotxe sense que li hagis demanat... i que resulta que ho sap tot... de primera mà... li han dit, ho ha vist, ho ha viscut... millor que el protagonista o el destinatari principal. Alhora seguien l'estela dels personatges de l'Un, Dos, Tres, que arribaven a la taula del concurs per dir la seva. Millor que un decorat d'una ciutat de gratacels com a tants programes late night d'imaginació nul·la cap al tard

El programa tenia la seva dinàmica, no adscrita a la pura lectura amb acudit fàcil dels titulars dels diaris. Un dia Bachs era Robin Bachs, versió de Robin Hood, i altres personatges que utilitzaven enginyosament el seu cognom; un altre es barallava o intentava posar ordre a les mancances de pressupost de l'àrea del Senyor Encarregat...Bona part dels guionistes, incloent-hi el presentador, van tenir relacions amb la revista El Jueves: El Perich, Tom, Romeu, etc.. És curiós, vist amb perspectiva, com de ràpid un arriba a dalt, és a dir a la tele, la revista El Jueves s'enceta el 1977. Els seus col·laborador, 6 anys més tard, ja tenen un programa diari a la tele.

Ve allò de dir: "avui dia un programa així seria impensable". Fals. Que no el vulguin fer és un tema. Que no es vulgui veure és una altra de diferent.

Sobre el final de Tariq Aziz, a Irak: marca el final de l'era de Saddam Hussein. Marca el final de l'existència d'un règim democràtic amb drets humans a Irak, allò que ens deien que vindria després de Saddam, tot i que ja sabíem que era mentida, per molt que malalts mentals que cobren dels contribuents es quedessin roncs cridants que sí. Es tractava del Ministre d'Afers Exteriors. Era un personatge afable dins de la novel·la que vam llegir. "La cara amable del règim", em va dir un llavor col·lega de professió, "que sempre és la dels Ministres d'Exteriors, a les dictadures". A mi em queia bé. Sobretot perquè li va dir al govern d'Espanya que li semblava sorprenent que l'ataqués, a la Guerra del Golf, la de 1990, la famosa guerra verda de la CNN, la de la Tempesta del Desert del General Scwartzkorpf i de Colin Powell (d'aquí al seu camí com a horrible home de negocis, vull dir, honorable, en tot tipus de trapelleries familiars), amb bombes d'urani empobrit, amb més morts que no ens van dir, amb una desfeta de tot tipus de material de guerra, des de la Segona Guerra Mundial fins el 1990, per fer net als magatzems d'aquestes no-se-sap-per-què-legals indústries de la droga de la guerra i la mort. La Guerra que va marcar la fi del paper de la URSS i de Rússia al pla internacional fora del seu hinterland terrestre La Guerra del Golf, que va marcar l'adveniment de la no-civilització a Espanya, amb Felipe González Márquez i el seu govern del PSOE i els opositors del PP i de CiU, absolutament alineats amb la guerra total contra els civils indefensos, a favor d'un bloqueig permanent entre 1990 i 2005 contra els iraquís, que moririen per malalties i que abans no tenien. L'Estat muntat per Saddam Hussein podia ser dictatorial; també, però, va tenir una educació i una sanitat que funcionava, fins que els fals demòcrates euroamericans van decidir destruir aquest competidor, que va tenir la mala traça i la immoralitat d'envair Kuwait, amb el vistiplau estúpid dels Estats Units d'Amèrica. És curiosa la ingenuïtat de totes les dictadures i de tots els aliats i enemics dels iankis: que creuen que hi poden pactar, que creuen que hi pacten efectivament, que creuen que els seus papers signats i els seus acords són vàlids... per més proves que hi hagi en contra, per més que es vegi que a l'ONU li fan cas els dolents abans que els bons (=Els Estats Units d'Amèrica)... hi segueixen confiant. Un rere l'altre sembla que creuen que realment tenen al davant un enemic o un rival honorable, no només fort militarment, no només amb una economia gran sinó amb uns valors que les pel·lícules de Hollywood que veuen aquests enemics es creuen completament. I així és com caue el de Panamá, el d'Irak, el d'Egipte o el Tunis, o el de Líbia, rivals o aliats, enemics o socis, tots confien en el gran germà de les barres i estrelles. Aquesta ha estat la gran victòria ideològica i moral americana: ensarronar els altres per fer-los confiar en què el règim americà té uns valors i que la seva constitució i les idees para-religioses que els acompanyen als discursos tenen un pòsit de veritat.

Tariq Aziz va parlar anys després amb Aznar..., ja sense sorpresa, donat que al govern del PSOE de Felipe González li havia dit que comprenien la seva posició i que acceptaven una abstenció a les votacions del Consell de Seguretat o d'òrgans similars de decisió per fer un bloqueig i una guerra contra Irak, etc, però no volien creure que votarien directamente contra Irak i, menys que hi participarien amb armes, en la primera guerra espanyola posterior a la Guerra Civil 1936-1939. S'ha de ser estúpid per llençar els diners en matar pobre gent, però és el que va decidir Felipe González. Segueix cobrant. Amb Aznar va ser més pragmàtic, però Tariq Aziz va veure que no hi havia res a fer... l'Espanya de Franco havia estat la seva aliada (petroli) i l'Espanya democràtica en vies de destrucció de la mateixa, l'odiava... a nivell institucional, perquè 10 milions de ciutadans espanyols es manifestaven contra una guerra imperial amb participació espanyola. Perquè Tariq Aziz repetia allà on anava que no hi havia armes de destrucció massiva, que no tenien armes nuclears ni químiques a gran escala. Tothom sabia que deia la veritat. La Dictadura deia la veritat; la Democràcia mentia i deixava de ser democràtica, en un procés que duria tota la resta de la dècada i més enllà. Els trens esclataven, Espanya canviava de govern, sortia d'un pantà irakí ple de bombes als mercats i allà on hi havia cua de gent, i Aznar seguiria cobrant tot i haver creat infelicitat, amb el vot a favor del seu delfí, Mariano Rajoy, qui arribaria a ser President del Govern espanyol, i qui aplicaria, ara sense bombes d'urani empobrit, el procés de destrucció de la Sanitat i dels serveis de benestar, tal com s'havia fet a l'Irak de Saddam Hussein entre 1990 i 2005, amb un innoble bloqueig econòmic que fins i tot els impedia importar llapis, perquè no fessin bombes amb el grafit. 

Tariq Aziz va ser la cara cristiana del govern de Saddam. Era un diplomàtic entrenat. La seva destrucció va ser el final d'una època de la qual no havien de quedar testimonis, que poguessin xerrar.

Al 2010, la pena de mort va se commutada perquè el president d'Irak, Yalal Talabani, és contrari a la pena de mort. Potser sí que hi ha esperança. [INFORMACIÓ QUE HE SABUT EN COMPLETAR AQUEST TEXT, i COMPROVAR-NE D'ALTRE; AQUESS TEXT ESTAVA EN ESBORRANY DES DEL 2010. Divendres 20120420)