20191020

Mortadel·lo i Filemó: Eleccions Atòmiques a Bretzelburg

Data Estel·lar pan-electoral Diumenge 20191020


Va ser l'any 2015 quan Francisco Ibáñez, ment preclara per tantes raons, va publicar l'àlbum número 45 de la col·lecció Mestres de l'Humor. Encara residien els agents a Ediciones B-Grupo Zeta. L'editorial acabava de llençar una iniciativa interessant: versions en català alhora que en castellà. Encara esperem la Col·lecció Olé.

Hi ha un argument comercial irrefutable: els comics els compren biblioteques i centres educatius (escoles, potser instituts) que prefereixen material en català "com a llengua vehicular", amb continguts d'esbarjo minsos. I no tants continguts ni en tebeo ni super-coneguts. 

La traducció va ser menys carrinclona que la de principis dels anys 1990. Que no em preguntin per quina raó, sempre he trobat que eren unes traduccions encarcarades. 

Seguim sense entendre que al Jefe no li diguin Cap sinó Mestre


Pitjor és quan es tutegen els dos personatges. No els pega gens ni mica.

Sota la tinta i acabaments de Muñoz, els personatges de vegades s'assemblen més i de vegades menys o poc als originals. 

Entenem que Ibáñez planeja l'escenari, argument i guió, els esborranys a llapis i potser acabaments de part de les pàgines o algunes senceres a llapis... però no posarem la mà al foc per ningú.

L'estil ens sembla ibañesc ibañesc del tot. En idea, concepció. diàlegs, guió i desenvolupament dels personatges, per més que hi hagi més atropellament i quequeig argumental que en dècades anterior.

Es pot trobar fàcilment una llista dels partits polítics de les Eleccions: el Partit Mortadel·lista Filemoner Espanyol, que sona a Partit Socialista Obrer Espanyol no és pas el nom més rar. 

Cada agent de la TIA vol fer el seu partit. Per començar el Super, pero el seu PEPERÉ (Poble al Poder Rebentant Esquelets) no obté aliats ni afiliats. Ho acaba intentant amb el comptable, qui munta el seu. 

La senyoreta Ofèlia i el Bacteri també va cadascú per lliure. Votaríeu per l'Ofèlia? Deu ser molt xulo una aventura l'Ofèlia de manaire de tothom.

La fragmentació del sistema de partits sembla augmentar... fins arribar a la darrera pàgina on sabre que... hi ha un partit per cada elector. 

Entremig, veurem els special guest stars en forma de caricatures de polítics de tot tipus. Des de l'alcaldessa de València Rita Barberà, qui ja s'havia retirat per casos de corrupció, i que acabaria morint al cap de poc en estranyes circumstàncies.  La quantitat de morts de membres del Partit Popular encausats en casos de corrupció és sospitosíssima.

Com la gran majoria, no són esmentats pel seu nom, cosa rara perquè Ibáñez sol inventar-se noms per als seus caricaturitzats, cosa que fa encara més gràcia si coneixes el personatge real però que permet mantenir la vigència intemporal d'aquestes caricatures en no estar plenament basades en nom i cognoms en el personatge extravinyetaire.

El problema, passada l'actualitat, és distingir qui és qui. 

Exemple: podem suposar que un que va en cotxe amb el cabell amb cua de cavall és Pablo Iglesias... però s'assembla poc i correm el risc de perdre força la diferència. El mateix passa amb Albert Rivera, amb una caricatura i un gag que esdevé més realista al 2019 que encara al 2015: demana pujar, pujar, i ho fa en una mena de grua fins que xoca i cau... ah, la xuleria.

L'enfrontament entre un home gran de cara allargada i un de gras i cara arrodonida... perquè parlen de "et donaré república" però un ja va abandonar el càrrec, era el Rei Joan Carles I de Borbó i Borbó i l'altre, Oriol Junqueres i Vies, va passar a circumstàncies més dramàtiques (triturar les institucions democràtiques catalanes, judici, presó i altercats al carrer per demanar el seu alliberament.

Sempre hom es pregunta... no, en realitat, com a mínim jo em pregunto si aquest tipus de caricatures arriben als polítics o als afectats (se'n va fer amb els primers concursants-cantants d'Operación Triunfo cap el 2002 a l'àlbum Misión Triunfo). I la següent pregunta és si els va agradar, si els va fer gràcia, si s'hi van reconèixer, si conserven l'àlbum, potser amb signatura d'Ibáñez... també em pregunto si hi ha una estratègia editorial de trametre les pàgines originals o potser un exemplar de l'àlbum a cadascú, si això arribaria per via personal o per via del equips de comunicació dels polítics. 

Sabem, perquè Ibáñez ho ha comentat, en entrevistes diverses, que sap fefaentment que al gran destructor, José María Aznar López, no li ha fet cap gràcia i mai no li ha fet cap esment, felicitació etc. Ni quan era candidat sense possibilitats ni amb elles ni quan era president del govern espanyol ni quan es va treure el bigoti.També caldria considerar si és obligatoria que el caricaturitzat hagi de felicitar al caricaturisca gairebé per obligació. El cas és que les primeres ocasions en què va aparèixer Aznar era tractat exactament igual que la resta de polítics: Mortadel·lo i Filemó li fan de guardaespatlles... i fins a quí puc llegir. Pum, cras, bom, ai! 

A partir d'aquí, Aznar esdevé un dels personatges convidats que poden aparèixer en moltes de les historietes amb caricatures. I aquí torna a passar. Tres tasses. No sé si Rompetechos el guanya per gaire. Esperes a veure si surt.

En un moment determinat, els polítics decideixen fer una reunió de germanor de cara a les eleccions... però el Bacteri té un spray de l'harmonia...

Francisco Ibáñez té per a tothom: per als seus personatges i per al que representen les caricatures de polítics i per a les sigles i la cada cop més incomprensible sopa de sigles i per a la guerra bruta electoral i per als costums de les campanyes electorals.

Abans d'arribar aquí, però, hem vist tot el que són les trampes i marrulleries electorals possibles per part de Mortadel·lo i Filemó, i per part del Super: intenten guanyar-se aliats, comprar-los. sabotejar-los trobar-los els plats bruts o els cadàver a la nevera... a més van a fer campanya a grans ciutats... o pobles perduts, donen petons a nens, i ja sabeu com de perillosos sóns els minyons a les historietes d'Ibáñez

Així que tenim una historieta que beu de Barcelona 92 o d'El Quinto Centenario (de l'any 1991)... més de la primera, que és mes simplona, sempre pensant en l'aparició de caricatures. Apareix un poble i els esterotips rurals que encara empra Ibáñez. Com a Los Sobrinetes (guió potser gravat per Ibáñez però dibuixos mig apòcrifs, de 1988-1989), i altres historietes, surten nens. Com a qualsevol aventura del Bacteri, tenim un invent amb resultats complicats, com a El Ascenso o com a Hay un Traidor en La TIA (ambdues de cap el 1981-1982), tenim a Mortadel·lo i Filemó competint o aliant-se entre ells per anar contra la resta d'agents esdevinguts candidats... Com a La Història de Mortadel·lo i Filemó, assistim al moment en què Filemó és primer candidat a President i posaria després a Mortadel·lo de Vicepresident. 

Es nota molt que Ibáñez té el cap ple de notícies, que ha seguit els esdeveniments i que sap, imagina, intueix que el sistema de partits espanyols de passar d'un bipartidisme imperfecte o amb comparses a un sistema multipartidista... 

És molt interessant que això ho fabrica Ibáñez  poc abans del gran creixement de Podemos (Eleccions Europees juny 2014) o en para·lel a aquells esdevinements, i quan encara Ciutadans és un partit circumscrit però en creixement a Catalunya (al 2012 tripilica els resultats del 2010 al Parlament de Catalunya) i entra al Parlament Europeu al 2014. Alhora, la CUP  amb les Eleccions al Parlament de Catalunya del 2015.

Al 2019 i cap al 2020, es nota que Ibáñez l'encerta. Allò que podria haver estar una historieta de consum d'un any, es plenament vigent 5 anys després, amb els canvis d'alguns actors-caricatures. Entra Vox amb força al Congrés de Diputats a i a molts ajuntaments i governs autonòmics (una ultradreta que demana ser dita dreta i no centre-dreta), la CUP es divideix (uns volien anar a les Eleccions Generals però d'altres no, al juny 2019; després sí al novembre 2019), els partits de CiU i successors (JxCat, JxSí i tota la resta) s'han disgregat i agrupats entre ells i amb ERC o inclús amb el PSC, com és el cas de part d'UDC... Podemos s'ajunta amb Izquierda Unida però s'escindeix Más Madrid convertir en Más País (el partit d'Errejón).

És curiós el que passa en aquest país: Ibáñez és un supervendes per mèrits propis i també per haver copiat bé el millor d'altres il·lustres humoristes gràfics: Goscinny, Uderzo, alguns autors de MAD (segons dada de 1967Doc) Yecch de 1974 per Lou Silverston y Don Martin amb El bacilón de l'any 1983 a la revista Super Mortadelo, Peyo, Greg, i, sobretot, Franquin... qui no hagi copiat a Franquin que aixequi el peu esquerre. I Vázquez o Peñarroya, és clar. Absorveix i aprofita les idees que li arriben. I no parlem de la tele, del cinema, del còmics de la tele....

Tot i això, o potser per això per ser un supervendes, per tenir un sentit de l'humor ampli, tot i que cal que algun editor li prohibeixi l'escatologia de soca-rel, és un autor menystingut per la tontà de sempre: no és un autor compromès... Ha estat un ninotaire que volia cotitzar a la Seguretat Social i no perdre la feina, un treballador, un obrer de la historieta... un obrer de luxe que ha cobrat molt... però és que ha donat molts rèdits a les seves empreses.

Tothom oblida, curiosament que gairebé en solitari va fer una obra que és un torpede en plena dictadura franquista: El Sulfat Atòmic... cap al 1969. a la revista Gran Pulgarcito números 1 al 30.

Bona part del Sulfat Atòmic, com si estiguéssim a l'Edat Mitjana, és copiat en gran part de l'argument i d'escenes i gags de QRN a Bretzelburg (títol inicial QRM sur Bretzelburg; títol posterior original: QRN sur Bretzelburg, amb guió i dibuixos de Franquin,  publicat a Spirou 1205-1237 (any 1961) inacabat per la baixa per depressió de Franquin, i reprès l'any 1963 del número 1303 al 1340 amb guió de  Greg i dibuixos de Franquin,... i, com a mínim gràficament també copia de Benoït Brisefer Tonton Placide l'any 1968, revista Spirou números 1555 a 1584, per Peyo, Walthéry i Gos). I encara Tillieux, un dibuixant aficionat a dibuixar cotxes (aventures diverses de mitjans dels anys 1960 de

Val la pena llegir les dues historietes: QRN a Bretzelburg i El Sulfat Atòmic. Les dues són molt divertides i estan molt ben dibuixades i són iguals però diferents... 
F*Ibáñez derrota les estructures rígides de l'Editorial Bruguera i fa aquesta aventura llarga d'estil francobelga... que tracta d'una dictadura militar, com la de Franco, que veu enemics per tot arreu, com la de Franco (conspiració jueumasònicaliberalmarxista, que controla a tothom, com la de Franco i que està militaritzada, cosa que es pot interpretar com un al·legat pacifista contra el que el feixisme i el franquisme i el bunker voldrien, o com un clam contra la carrera armamentística en una idea que va desenvolupar es incisives i inoblidables pàgines a El Cacao Espacial cap el 1984... o que es pot interpretar com una dada que passa desapercebuda: el desenvolupament de l'energia nuclear a Espanya pot tenir l'origen en la manca de matèries primeres fòssils (carbó, petroli) i la seva dependència exterior però també en l'interès dels militars franquistes de fabricar armament atòmic (bomba nuclear... no se sap si per a lluitar contra l'enemic intern o per a què). El resultat és que els agents de la TIA, en la seva primera missió coneguda per a l'organització d'espionatge, aconsegueixen destruir un exèrcit, les infrastructures militars, parar bojos els seus líders, i que el dictador Bruteztrausen esdevingui la riota de tothom... i, en acabat, que el país, Tirània, com recordareu per l'assignatura d'Història Contemporània, esdevinguii una democràcia amb unes elecciones que va guanyar algú amb molta vista, en Rompetechos.

I tot això va ser publicar 6 anys abans de la mort de Franco. Tot això va passar la censura. Frisem per saber quina part de la historieta va ser marcada en vermell o si el resultat final és el guió original. Si ningú a l'editorial va patir per res... 

Podríem dir: és que era una dictadura d'estil germànic... és que Hitler va ajudar Franco a la Guerra Civil. El que passa és que Franco va pagar poc (mines de tungstè àlies wolframi) i va evitar entrar directamente a la Segona Guerra Mundial,  i després va oblidar el nazisme, quan va caure... en canviar el signe de la guerra cap el 1942, Franco destitueix de Ministre d'Exterior el Cunyadíssim Ramón Serrano Súñer, amic dels nazis i ambaixador a Alemanya.

M'és difícil de pensar en una historieta tan divertida i alhora tan intepretable com de ser antifranquista com El Sulfat Atòmic

Per contra, fa anys que m'es molt fàcil pensar que cap intel·lectualoide se n'hagi adonat o hagi pensat en cap similitud.

 Hi ha més coses per dir d'aquests àlbums: però també els podeu llegir: Eleccions, Bretzelburg, Sulfat...