Bibliotebeos: El Caminante

Data Estel·lar quarta Dimarts 20150526

Ponent Món seria una altra de les editorials sobrerrepresentades a les biblioteques. 

Ara bé, si és poder trobar-se amb El Caminante, de Jiro Taniguchi, perfecte.

Si Taniguchi arriba a Espanya, és publicat i se li dóna cert rebombori no és per la seva qualitat, el seu detallistme ni el seu mode de fer historietes de manera absolutament pausada, sinó perquè a la France el van premiar. Suposo que el van traduir, algú el va mig fullejar i va pensar a dur-ho a Espanya.

Des de llavors, anem aprenent que hi hagué un Barri Llunyà, ens assabentem sobre L'Almanac del Meu Pare, hem escalat cims alpins i hem passat fred a Alaska. 

Una gran quantitat de gèneres, sí...

El Caminante va d'un home que camina. Hi surt la seva dona, que es queda a casa tallant verdures per al dinar, com sembla que han de fer totes les dones als manga i als anime. El gos que ell s'hi troba sí que camina amb ell. 

Per on camina? Per llocs insospitats. Ah, és clar, que vosaltres tampoc no camineu: són aquells carrerons a evitar perquè igual són mássa corrents; es passa per sota del pont de l'autopista; no té problemes a caminar sense córrer sota una pluja no torrencial.

Amb vergonya aliena he hagut d'empassar-me xerrades i conferències o textos escrits i inclús pagats perquè em venien en alguna revista, llibre o pamflet, vergonya aliena perquè deien que el manga que tant agrada "als joves" no forma part de la nostra tradició, com si a casa nostra hi hagués alguna, de tradició, essent com és un país d'usar, llençar i oblidar. 

I llavor passes pàgines de manga i et trobes amb pals de la llum, amb cables que travessen els carrers, amb una muntanya alta que fa de paisatge, que domina l'horitzó sense que ningú no s'hi apropi gaire. És un lloc, els dels mangues japonesos, on la gent normal i corrent fa coses normals i corrents. I després surten robots i fades que fan encanteris amb flors. 

El Caminante és un manga molt adequat per molts llocs. En destacaré uns pocs: 

-localitats del Maresme a tocar de la platja, amb el tren que talla el pas a la platja. 

-localitats del Vallès. La primera cita és obligada: Cerdanyola del Vallès, sens dubte. El Riu-Sec està perfectament dibuixat, tot i que més net i amb menys pedres que semblen trossos de ciment o formigó estimbats. Un riu o rierol urbà el trobem a tot El Caminante. L'altre cita, entre d'altres, és encara més sorprenent: el Riu-Sec arriba a Montcada i Reixac, on s'ajunta amb el riu Ripoll al seu curs alt, just abans que desemboqui al Besòs. 

O la página 25: al final d'una estació, tapat per una teulada doble més alta per la part de fora que per l'interior, un pas a nivell amb barrera, per a vianants i cotxes, amb dues vies, i uns edificis no gaire alts al carrer del davant: és la zona de l'estació de Montcada (línea 2 verda, de Renfe Rodalies Barcelona).

Montcada i Reixac té trens a piles, té les escales que pugen pel terme municipal en més d'un barri, té el riu, té els ponts que passen sobre el riu i pels quals El Caminant hi passa per sobre (aquest semblant al que duu de la zona del carrer Major a la zona de Lasalle Montcada) o per sota, la llera del Ripoll neta o arregladeta, té una part de pisos però també una part de cases o torres (Montcada-Santa Maria), sense que siguin llocs de luxe, especulació del sòl al marge, té algun carreró estret que un no sap cap on para, però que arriba a l'altra banda de l'illa de cases per un indret no habitual. 

És un manga que serveix per mostrar una calma que apareix com a recurs habitual al manga, inclús als més cinètics, violents o actius, però que el món occidental del comic té molt oblidat, potser perquè, com deia Hergé, el comic és economia, en tant que no es pot malbaratar paper, donat que ell tenia problemes per aquest tema durant la Segona Guerra Mundial, que és equivalent al problema de TBO o Pulgarcito i altres publicacions espanyoles, les quals tenien l'obligació de no ser formalment periòdiques i de demanar un permís per a cada número:obligat a això per ordre del govern, a causa de  la manca de paper a la postguerra, penso que més que el control ideològic que una lectura bàsica de les seves historietes permet refusar. Menys paper disponible: més vinyetes que calia col·locar-hi per pàgina, més esdeveniments calia que pasessin per donar el màxim de quantitat als lectors que bé que ho pagaven.

Contrasti's aquesta situació econòmica per a la qual el número de vinyetes per pàgina o la mateixa composició de la mateixa és fonamental per no passar-se d'un número de pàgines per historieta pre-establert: 1, 2, 4, 8, 16, 20, 42, 44, 46, 48, 62 i gairebé prou, i millor en múltiples de quatre... compari's amb la versió japonesa per a la qual cal omplir el màxim número de pàgines en grans volums periòdics des dels anys 50, en historietes la unitat de les quals no és una pàgina sinó que és més aviat la doble pàgina que es mira d'un cop d'ull mentre vas al metro, llençant la revista tipus llistí de telèfons a les escombraries un cop acabada de llegir. 

Així mateix, el comic estadounidenc fa servir tires de premsa apilotonades de lletres i dibuixets, per bé el seu contingut pugui ser de vegades menor per estirar el fulletó tant com sigui possible. Al comic de superherois, sí que hi ha pocs dibuixos per pàgina respecte a l'europeu, però també l'el·lipsi, el resum, el tall de seqüències és habitual, per contrast amb una pàgina de El Caminant, dedicada a posar un peu rere l'altra per pujar un arbre.