Rarament trobarà vostè en una biblioteca o comics d'Ediciones B o aquest en la zona accesible. Els tebeos són per a nens. Com a molt, es posa la dolenta etiqueta de "per a joves" i amb això ja quedan fora de l'abast de tota la població perquè comencen a ser sospitosos per a tothom.
Així que, quan vam trobar el superhumor La Familia Ulises 60 Aniversario, va ser una gran sorpresa.
Evidentement, ni Superlópez ni gairebé Zipi y Zape o Mortadelo y Filemón apareixen als catàlegs d'accés per a tothom de les biblioteques.
Benejam va dibuixar la sèrie des de 1945 i fins la seva mort, cap el 1975. Va ser seguit per Blanco, sense signar per respecte, segons ell admet. També un dibuixant que els hi va ficar caps grossos. A finals del 80, sembla que va ser el mateix Cera de Pafman, l'encarregat de revifar la sèrie. No va reeixir, no per manca de temes ni per esgotament de la fòrmula, aquestes paraulotes que tant agraden els crítics i manipuladors de l'opinió, sinó per manca de voluntat editorial. Ediciones B-Grupo Zeta sempre va optar per la ineptitud en comptes de per treure excel·lència a tot el gran material humà i de patrimoni de personatges i sèries del qual en disposava, n'ha disposat i en disposa encara al 2014.
Els guionistes, Buigas fins la seva mort cap el 1963 i el posterior premi nacional, Carles Bech, tenien molt clar allò que volien mostrar: una família que sembla més nombrosa que el que és, perquè només són tres fills, i més extensa del que és: només hi ha l'àvia. Van junts a tot arreu, i això és magnifica en vinyetes on surten tots o un bon grapat d'ells. No dubto pas que sigui una derivació de les il·lustracions de multituds d'en Ricard Opisso.
La genealogia de les multituds il·lustrades aniria així: Opisso--Benejam--Ibáñez.
Opisso, molt ben valorat al cercles intel·lectuals també va ser un habitual que no va oblidar mai fer algun encàrrec, per bé que ocasional, per al TBO.
Benejam va ser el gran dibuixant que va okupar la revista amb pàgines i pàgines, signades per Benejam, Rino o Ferrer, sempre ell mateix.
Dibuixos petits, ninos petitons, línea senzilla el més depurada possible perquè hi càpiga molta cosa en un pàgina, de l'ordre de 3 vinyetes per tira per 6, 7 o 8 tires per pàgina.
Diria que en Benejam va ser l'únic que va fer tres sèries fixes: Melitón Pérez, Eustaquio Morcillón i Babalí i La Familia Ulises.
Altres sèries molt conegudes serien Altamiro de la Cueva o Josechu El Vasco. No us dic ni de què van ni els noms dels autor perquè us entretingueu, apa. La resta són acudits o págines o tires o mitges pàgines o quartos de pàgina sense continuïtat de personatges fixos, de molts però molts autors. Coll o Urda o Tínez només en són tres entre un centenar.
La Familia Ulises anava a la contraportada. Deu ser la contraportada més buscada pels lectors durant més anys.
En Terenci Moix va considerar la sèrie com la d'una família catalana benestant que vol l'ascens social (jo això darrer no ho veig molt clar, per comparació amb qualsevol altra sèrie de famílies d'altres països). Com que era catalana i l'idioma estava prohibit, l'àvia xerrava malament perquè no sabia el castellà. No ho veig gens així, i no sé si era la intenció del guionista. El cas és que és habitual que, en una Espanya amb un 80% d'analfabets molta gent, sobretot de més edat, parlessin malament, problemes de dents afegits. Si ens posem a Catalunya, suposem que l'analfabetisme fos d'un 50-60%, també molt gran com per fer-se'n creus que la forma de parla de la iaja Filomena fos pel tema de la prohibició franquista de l'ús en públic en mitjans de comunicació del català.
Sí que hi apareixen ocasionalmente personatges de fortuna d'origen fosc: estraperlistes.
Sí que hi apareix el gran invent de la burgesia barcelonina: l'estiueig. L'estiueig consisteix a passar l'estiu en un indret fora de Barcelona. Prendre les aigües, etc.
Pot ser a qualsevol localitat del Vallès o del Maresme, per exemple, que són a uns 40-50 km de Barcelona, que tenen molt de camp, que tenen un aire sa i on es pot respirar, guarir-se del tifus o de la tuberculosi, o creure-s'ho, petar la xerrada amb gent que potser són del poble i tenen menges de pagès, o potser, oh sorpresa, parlar i malparlar amb veïns que també ho són de la zona d'origen, acostar-s'hi més i tenir-hi relacions més properes.
El marit deixa la família i torna a Barcelona. Potser arribar per sopar o potser arriba el cap de setmana.
Coses dels anys 10, 20, 30, de l'alta burgesia que colonitza l'Eixample però serà un costum que s'estendrà. De fet, no és rar veure això en estius a les costes catalanes, en urbanitzacions, apartaments, torres, xalets, campings. El pare o la mare que deixa els nens i cònjuge, o que els deixa amb les àvies, i torna cap el vespre. És a dir que això continuà als anys 70, 80, 90, 00 i 10... i encara més, donat que les reformes laborals destrueixen vacances familiars en condicions, amb pocs dies seguit i menys o cap dia en comú amb la parella.
La Família Ulisses va tenir una versió en català per Ediciones B-Grupo Zeta cap el 1989.
Són molt bona gent, de veritat. L'Ulises Higueruelo és un tros de pa, Potser són una mica malfiats de vegades, però cal tenir en compte que han rebut cops morals o dels altres en massa ocasions per voler ajudar el pròxim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada