S'adonaran vostès que també hem parlat abans d'aquest Fagocitosis de Marcos Prior i Danide. Publicat i saldat per Glénat, va ser el millor comic del 2011. És clar que això només ho hem dit a la maginoteca. No he trobat més obres d'aquests autors, o potser és que no tenien la meitat de l'atractiu que aquesta, la qual queda molt ben complementada per la també esmentada Barcelona. Los Vagabundos de la Chatarra, del 2015.
En fi, que ambdues obres obren els budells de la Barcelona del Meeting Point del lladregoitereig, i ens mostres que sota la Dubaicelona que els mitjans de comunicacions subornats per bancs i grans empreses, hi ha una societat que, o està en crisi, o es resisteix a desaparèixer, o té unes regles i uns paisatges inexistents a les tertúl·lies dels periodistes-portamveus burgesots.
Dues obres gafapastes però, alhora, crítiques.
Fagocitosis comença de manera dura i còmica des de les petites lletres dels crèdits, allò que cal llegir però que no es llegeix ningú. la contraportada és un índex d'un disc, amb la duració de cada cançó o historieta. Ignoro si es triga 03'50" en llegir Uno de los Nuestros, tot i que sí sembla que hi hagi un vincle entre durada de minuts i durada de pàgines.
Recordem que es diu que la revista TBO hauria estat pensada per ser llegida en 90', una hora i mitja. Ara bé, el mateix vaig sentir en el seu moment del diari El País (diario independiente (sólo) de la mañana) i ja us dic que jo m'hi he pogut passar quatre dies per acabar-me'n un de sencer. I parlo de llegir-lo, no de mastegar-lo.
En Marx va al Marx Donald's, i un nota un aspecte familiar a l'edifici. De primer, un pensa en Badalona. Així, de cop. Alhora, un pensa en una estació de tren de la Renfe, de les boniques, les que Adif odia, les antigues que no són pas tan antigues, les estacions d'aspecte suís. Però també sembla algun tipus de cases indianes catalanes, de gent de pasta de principis del segle XX. Efectivament: Badalona. Després es cita L'Hospitalet o Cornellà. La Catalunya real citada en un mitjà de comunicació: això només pot passar en un tebeo.
A partir d'aquí, Barcelona i els seus símbols, com el de l'empresa sota la qual s'aixopluga tot l'Ajuntament (B: SM, els que envien mamporrers perquè ningú no expliqui res, si hi ha algú amb negoci, al Park Güell). La visió que se'n dóna és força crua: l'escombriaire amb molts idiomes perquè atengui els turistes que demanen carrers, amb sous baixos (i, compte, llicència poètica perquè treballen per a l'ajuntament, que imagini's si és per a una empresa subcontractada tipus Eulen o Prosegur/Servimax, FCC, etc.).
El tebeo és un mitjà d'expressió i un mitjà de comunicació que s'ho empassa tot: vinyetes de tebeos, vinyetes que imiten pantalles de tele, de cinema, presentacions tipus powerpoint, estils de pàgines web, tests per respondre, anuncis en parades d'autobus,... o tot això té a veure d'antuvi amb la historieta o la historieta s'ho empassa.
No oblidem l'arc narratiu inicial de la sèrie de Marvel, Agentes de Atlas, a la qual, el goril·la parla en programes de ràdio transcrits, per exemple.
I als anys 30, el tríptic turístic de Sildavia llegit en un avió per en Tintín.
Ara bé, la historieta imita la historieta sempre que pot, o sempre que certs autors tenen l'oportunitat: les Grandes Joyas de la Literatura de Bruguera, per exemple.
Fagocitosis crea un món propi. Sí, ja sé que sona a allò del Capitán Torrezno. El que passa és que aquest món de Fagocitosis n'és un que se'ns està empassant, individualment i de manera col·lectiva.
Es la gran novel·la gràfica del moviment Indignat. Sense protagonistes, i sense manifestants. Només amb anàlisi i indignació que et lleva la pell si se't cau a sobre però tan ben dibuixada, planificada i pintada que un es queda pensant que li caldrien més pàgines. Ah, el verí en petites dosis pot no matar i hauria de donar grans beneficis als seus fabricants.
El saldo: a 10€. També en algunes biblioteques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada