Editorial Astiberrii va recuperar en Topolino, El Último Héroe.
Es tracta d'una sèrie del gran Alfons Figueras, de qui jo sospito que va ser el primer a signar en català (Alfons) en comptes d'Alfonso, tot i que feia servir els dos noms a les seves pàgines, o inclús "Al Figueras".
Figueras passà després al diari Avui a fer tires MUDES de Mr Hyde: humor negre, basat en la por. Cal tenir poca gràcia empresarial i editorial com per permetre que un dibuixant català al primer diari en català dibuixés tires còmiques bàsicamente MUDES, sense mots. Doncs aquesta incongruència acompanya al nacionalisme català tota la seva existència. És com aquells concursos de comics que hom sap, que si diu, "en català" només guanyarà el que faci pàgines mudes. Que ho he vist molt cops, sobretot als anys 90. Després ja vaig veure que no hi havia res a gratar i vaig començar a passar de fixar-me gaire en concursos ni en guanyadors.
Gairebé mai no he trobat això de "el último héroe" però pot ser que les historietes que he vist en revistes Bruguera ja fossin refregits.
Un encantador embolic es trobar-se amb personatges (no tots) compartits amb la seva gran altra sèrie: Aspirino y Colodión, que hauria d'haver tingut una versió cinematogràfica de veritat amb Faemino y Cansado. Sense paraulotes, és clar.
En Topolino, segons sembla, aficionat a la ciència ficció i tot això, com el seu autor, en Figueras, el qual se sent còmode amb el cinema còmic dels anys 1910 o amb el Fantomas dels anys 60, amb novel·les de kiosk dels anys 50 o amb tebeos dels anys 40, resulta que es troba tot sol davant del perill.
Quan diem "tot sol" vol dir això mateix: l'heroi no té gairebé mai testimonis de les seves facècies. Jo sempre em pregunto com pot ser que es cantin les gestes d'herois que van sucumbir al camp de batalla, que els enemics van esmicolar amb tota la seva tribu. Qui els recorda? Qui els voldria recordar, si era part de l'altre bàndol? Doncs aquí, en Topolino té greus problemes per fer creure que ell ha salvat la humanitat d'un altre perill. És suficient la satisfaccció del deure acomplert?
El dibuix és molt bonic, amb personatges rodanxons com el mateix Topolino, amb detallets com butxaques, etc. que no se solen veure en dibuixos de l'Editorial Bruguera per causa de les petites vinyetes que poblen les pàgines de les seves revistes.
Astiberri va tenir el greu desencert d'eliminar el color. El descolor ho torna tot més avorrit. No millora el dibuix. Com en Franquin, com en Ibáñez, un garbuix de línies que criden que volen color per entendre el que rodegen.
Així i tot, li va clavar un preu a l'àlbum no apte per a assalariats.Costava 25 euros... o potser més. Els compradors s'han mal acostumat als preus elevats però cal denunciar-los. I dir: per això, haver-lo fet en colors.
El seu pitjor enemic, vist el preu, potser seria agosarat de dir que és el Doctor Si (Si, de Siniestro): en una referència clara al Doctor No del 007 però també un acudit eternament repetit, el dir Doctor Si i aclarir immeditament que vol dir (Si, de Siniestro)
Us diré que hi ha enemics menys reiteratius, menys pesats, però més perillosos: perquè duen armes amb bales de veritat i no pistoles d'aigua com passa amb el Doctor Si (Si, de Siniestro).
Quan es diu "en un país normal" seria lògic pensar que en un país normal hi hauria més historietes de Topolino, que Figueras les hauria continuat a dintre o a fora de Bruguera, potser a l'Avui, que hi hauria samarretes amb frases mítiques de la sèrie i, evidentment, dibuixos animats, alguns en color i estils que imitarien versemblantment pel·lis antigues. Que taral·lejaríem la cançó dels esbirros del Doctor Si (Si, de Siniestro), que desitjaríem que ens agradessin els vídeojocs per poder jugar a la nova aventura gràfica i de riure de Topolino.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada