20130506

Pulgarcito 99: doble página central Leovigildo Viruta

Data Estel·lar a trizas Dilluns 20130506



Leovigildo Viruta en Día de Campo, Autor: Jorge, el mismo de Doña Urraca.



Leovigildo Viruta es uno de esos personajes extrañamente desaparecidos de las reediciones o refritos de décadas posteriores. No es menos irrelevante que otros, o lo es igual que tantos. Por tanto, es uno de los que nos descubrió el libro de Antoni Guiral, Cuando los Comics se Llamaban Tebeos. La Escuela bruguera 1945-1963.

O uno de esos personajes de los que únicamente podemos encontrar información en tebeosytebeos

Debió de considerarse lo suficientemente relevante como para dedicarle la importante doble página central, en ese formato apaisado que se consideraba mejor, y que no fue exclusivo de Editorial Bruguera ni de los años 40. Lo hemos encontrado en TBO (de lo que hablamos en El Elefante de Tur) y lo hemos encontrado en la revista Tintín, puesta en marcha por Hergé,, puesto que así fue publicado El Templo del Sol con parte de las páginas que en el álbum que conocemos fue asignada al final de Las Siete Bolas de Cristal. Editorial Juventud publicó un bonito tomo apaisado de tapas lilas a principios de los años 90.

Valdría la pena plantearse si el formato apaisado es realmente un premio o un castigo: las historietas se hacen más difíciles de seguir, acostumbrado el lector a pasar a la viñeta inferior a final de páginas y no al final de la doble página. Las grapas y los dobleces, y eso se nota en esta página escaneada dificultan aún más la lectura. Algo similar encontramos en la revista Petete con el personaje Calculín.

Desde muy al inicio de la revista, existe la doble página central para historietas destacadas. Esto se deduce de que una de las primeras fue precisamente en ese formato en el que fue publicada Boda Sosegada (sobre la boda de Cifré, en el Pulgarcito 14 aunque sin numerar cuya fecha sería, con precauciones, 19470704), que Manuel Barrero, de Tebeosfera, atribuye en La Vera Historia de Pulgarcito, una pista sobre periodicidad del primer año de la revista (habría sido quincenal y no semanal, etc.


La revista Pulgarcito mantuvo esta doble página central durante décadas, aunque ignoro si fue por temporadas. Sabemos que El Capitán Trueno tuvo páginas similares, así como Mortadelo y Filemón, Agencia de Información, con sendos tomos publicados por Ediciones B-Grupo Zeta. El del Capitán Trueno, realizado tacita a tacita por truenófilos en sus ratos libres y luego ofrecido a la editorial.: es decir, buscaron las páginas entre varios, lo escanearon, se coordinaron por Internet mediante el foro del Capitán Trueno, se consultaron, debatieron (ah, esos malditos procesos democráticos), y limpiaron las páginas para que fueran legibles...

En el caso de Leovigildo Viruta ignoro si el personaje era habitual de la doble página central o si iban cambiando. Entiendo que estar en esa zona era porque los lectores lo apreciaban. De haber sido así, uno se pregunta por qué no se recuperó el personaje en los refritos de los años 70 y 80. Que en Ediciones B-Grupo Zeta no lo hicieran tiene un sentido, porque su política editorial fue la de un tren cuya máquina se ha parado pero que la inercia continúa haciendo ir hacia adelante, es decir, que tuvieron cuidado en recuperar personajes antiguos, salvo Don Furcio Buscabollos, en los primeros tiempos de la editorial y no me extrañaría que fuera un proyecto aprobado en tiempos de Editorial Bruguera, de cuando sacaron la efímera colección Genios de la Historieta (cuatro números luego publicados en un tomo rojo fuerte: Vázquez, Peñarroya, Conti, Cifré). O que fuera por un capricho de algún directivo: "me gustaba mucho este personaje, así que lo voy a poner". Se pensaba que todo aquello antiguo era muy antiguo si ni siquiera la editorial predecerora lo hubiera recuperado. Hipótesis maginotécnicas, lo sé, pero es que no hay mucho más a día de hoy.

La doble página central tiene otra maldición añadida: cuando la editorial fomenta el proceso industrial desprecia todo lo que se salga del formato serializable y tipificado (según la palabra extraída de la Estadística), por tanto una doble página que obliga a leer todo por arriba es una molestia, y conviene o remontarla u olvidarla. En realidad, la editorial prefiere perder diversión en el formato de hacer cosas diferentes a cambio de estandardizar (=tipificar), repetir y anquilosar modelos establecidos, reconocibles, repetibles y repetidos. 

Sin embargo, según Tebeosfera, obtuvo algunos tomos unitarios de Magos del Lápiz y Magos de la Risa entre 1949 y 1951.



El Inspector Dan ya recuperó algunas historietas para gozo y solaz de los lectorcetes.


Volviendo a una tabla cronológica realizada por Manuel Barrero y Tebeosfera, donde se insertan las primeras apariciones de los personajes, Leovigildo Viruta habría nacido en el Pulgarcito Extraordinario de Navidad y Año Nuevo cuya fecha sería 19481226 (con precauciones; he decidido que las fechas me las creeré cuando las localice yo). El autor sospecha, pero no entiendo con qué datos, que la periodicidad pasa de quincenal a semanal.

En cuanto a la historieta en sí misma, por un lado me recuerda a varias de Benejam. El invitado ultrajado y convertido en esclavo-sirviente... bueno, en la realidad ya pasa, ya.

Y es otra historieta, como la de Gordito Relleno que tiene, al menos, un doble final, con persecución en viñetas previas al final.

El numerito es: C-E 641 (historieta, página o dibujo número 641 de Creaciones Editoriales... faltaría por saber si los guiones también llevaban esta marca).

P99: Gordito Relleno es buena persona

Data Estel·lar grassoneta Dilluns 20130506





La página 6 del Pulgarcito 99.

Gordito Relleno es muy amable. Historieta realizada por Peñarroya.

Viñeta 2: Nótese la exclamación: "recameraman"... "re" de repetición y "cameraman" de la palabra en inglés para el operador de cámara de cine, que seguramente se veía mucho en las letras de las películas.

Doble final negativo... una sociedad y una cultura colectiva muy negativa que el lector del blog juzgará si vale para el año 2013, cuando los beneficiados por la estafa han sido los estafadores y los culpables son los estafados. Los vagos son los trabajadores, y los que evadieron impuestos han conseguido amnistías fiscales.

El guión (la selección de sus vocablos) tiene las trazas de estar inspirado por Rafael González, el director editorial cuya impronta nos dicen los investigadores que marcó todos los años 40 en Editorial Bruguera.


¿Una historia moral, cómica o de incidencia plenamenta sociológica? ¿Los españoles/catalanes son así? ¿Las sanciones sociales se efectúan contra las buenas personas? ¿Lo correcto es hacer lo incorrecto? ¿Es de tontos hacer el bien?

20130504

P99: Índice Álbum Infantil Pulgacito número 99

Data Estel·lar aldiasegüentnananà Dissabte 20130504

Supongo que el día de ayer será uno de esos momentos que, un día que haga recuento de mensajes del blog, los del equipo nos digamos: "nos'amos pasao". Por cierto, hubo 99 lectores ese 20130503: el número está muy bien para el tema de este artículo.

Me estuve pensando lo del índice de mensajes del Álbum Infantil Pulgarcito, es decir, la revista Pulgarcito número 99, según la contraportada. Si la tengo que fechar a ojo, me sale 1947-1948. A semana por revista, cien números son 2 años, y con vacaciones o falta de permisos para publicar o dificultades para conseguir papel o vacaciones, pues 2 años y algunas semanas... ¡Hey, si tengo una hoja de cálculo donde intenté encontrar las fechas de los Pulgarcitos! Eso fue en el 2009, cuando los lunes eran un buen día.. o ¿eran los vienes?.(y ese enlace hace que me pregunte por qué en Tebeosfera y otras partes se auto-toman tan en serio).

Ajá. Esta hoja de cálculo tiene datos basados en las revistas disponibles, en datos de personas fiables que tienen esas revistas y en lo que sale en libros como los de Antoni Guiral, y los datos dela web  Tebeosfera... donde no lo tienen catalogado ni entre los Álbum Infantil (pasa del 11...  al 117...  )... pero que luego sale en otro lado... y con fecha de 1948... Realmente nada permite saber la fecha. Los datos de la web de Tebeosfera y su documento del 2010 se contradicen. En resumen, prefiero las fechas maginotécnicas porque las demás, a día de hoy, no me demuestran mucho.

En esta hoja de cálculo, el Pulgarcito 99 equivaldría al Pulgarcito 941 de una hipotética numeración que acumulara todas las etapas previas. Su fecha de publicació sería 19490515.

Lo que se hizo para las fechas fue una fórmula de sumar 7 días y también restarlos, desde revistas disponibles. El Pulgarcito 97 daba la siguiente fecha:  19490501... pero en Tebeosfera señalaron el 19490506. Por lo tanto, la nueva fecha, para el P99 sería 19490520. Siempre sale mayo de 1949.

Pasemos al índice:


Portada o página 1 del Álbum Infantil Pulgarcito o Pulgarcito número 99. Cucufato Pi en Una tarde de lluvia. Cifré.

Página 2 con el crossover Heliodoro compra el periódico.By Manuel Vázquez

Página 3: Las tremebundas fazañas de Don Furcio Buscabollos ¡Publicidad! por Cifré

Página 4: Aunque le cueste creerlo...

Página 5: Carpanta en Prestidigitación. Por Escobar.

Página 6: Gordito Relleno es muy amable. Por Peñarroya.

Página 7: El Mundo se ríe... autores varios.

Páginas 8 y 9: Doble página central en formato apaisado: Leovigildo Viruta en Día de Campo. Jorge.

Página 10: Zipi y Zape (HERMANOS) en la escuela. Por Escobar.

Página 11: Calixto Sonámbulo. Por Peñarroya.

Página 12: Doña Urraca en "Negocio muerto". Por Jorge.

Página 13: D. Pío sale de noche. Por Peñarroya.

Página 14: Las Hermanas Gilda, Leovigilda y Hermenegilda: Un buen partido. By Manuel Vázquez.

Página 15: Sangre en Bizancio. Una gloriosa página de la lucha de los cristianos en Oriente. Dibujos de A. Pardo.

Página 16 o antepenúltima página del Álbum Infantil Pulgarcito o Pulgarcito número 99

Página 17 o penúltima página del Álbum Infantil Pulgarcito o Pulgarcito número 99: Ingenio y Humor.

Contraportada o página18 y última del Álbum Infantil Pulgarcito o Pulgarcito número 99. Casildo Calasparra: Berta y la equitación. Por Nadal.

20130503

VI Jornada: preguntes

Data Estel·lar nogensmenys Divendres 20130503

Les xerrades del Saló del Comic tenien tres problemes clau:

1. El soroll de fora era insorportable. Al 2013 s'ha solucionat perquè la capsa de colors que fa de sala d'actes va ser col·locada en un extrem aïllat de l'espai. A qui se li va acudir posar-la tants anys al bell-mig del saló, com els manaires ho van permetre i com es que van seguir cobrant per una feina que demostrava que no tenien ni idea d'organització de salons, de disseny de fires, de comunicació ni tècnica ni enginyeria del so? Per sort, s'ha solucionat.

2.  Les traduccions. Cal que es facin amb auriculars, no amb un paio que va parlant interrompent. L'intèrpret/traductor no ha de ser el protagonista: ha de cobrar perquè no es noti la seva presència.

3. El torn de preguntes. Hi ha públic que mai no anirà a una xerrada, conferència, mesa rodona, presentació de novetats... perquè vol fer altres activitats. Ara bé, els que hi van i s'hi queden no tenen gaire pressa... en canvi, Ficomic en té molta per acabar totes les xerrades de cop. Problema: mai no hi ha temps per a preguntes. Sabem que en aquest país poca gent participa ni pregunta. Ara bé, cada cop més algú s'hi atreveix, cada cop més hi ha gent més preparada (potser són periodistes, potser són aficionats que en saben molt o potser són més agosarats). La participació hauria de ser un actiu fecund però l'organització Ficomi li té por, com la majoria d'organitzacions, empreses, organitzacions, partits polítics i associacions del nostre país (digui-li vostè, República Barcelonina, Catalunya Lliure de Peatges, o Espanya Integral Light). En aquestes xerrades de la VI Jornada Pedagògica, que a més eren per a gent professional, és a dir, bàsicament hi assistien docents d'Educació Primària, Secundària, personal vinculat a món de les biblioteques, etc... es va cometre el mateix error, que no és tant, quan sabem que a dalt de la piràmide educativa hi ha un partit i uns responsables polítics, decisors administratius, funcionarials, estratègics i polítics són enemics de la participació, són més amics dels amics i així CiU posarà en marxa un tipus de direcció a les escoles, on el director tindrà potestat per escollir el seu personal... una forma com una altra de fomentar la corrupció i la desmobilització de la participació, de crear un entramat antidemocràtic, alhora que només saben parlar del dret a decidir allò que a ells els interessa decidir.

Ara bé, que Ficomic segueixi plantejant les xerrades com a unívoques, com a unilaterals, amb una minsa part de preguntes, havent-se esdevingut el 15M, les sol·licituds d'un augment de la democràcia, en un entorn de professionals preparats que potser tenen interès en aprofundir en temes concrets, no es gens adequat. Marcar els temps de les xerrades i meses rodones sempre com si els estiguessin fent fora és irracional. Sempre es queda gent que no pot fer preguntes.

Me n'adono que, amb el pas dels anys, al públic li costa arrencar però cada cop té més interès a fer preguntes, que potser no duu preparades de casa, o les té a mig coure i que l'explicació donada pels ponents o preguntes d'altres assistents fa que engeguin el braç per demanar el micro, una eina que cada cop dóna menys por. Tinguem en compte, per exemple, que els docents ja estan acostumats, per bé que no tots i potser no la majoria, a parlar amb pissarres digitals interactives, a utilitzar blogs, webquests, correus electrònics, i webcams, que no deixen de ser teles... sense parlar de l'ús particular i personal però socialmente extès de facebooks, tuentis, whatsappps i tot això.

Per tant, que en una xerrada com la que va fer en Lluís Juste de Nin es poguessin fer unes tres o quatre preguntes màxim va ser un demèrit.


Passo a senyalar alguna de les preguntes:

 1.-Es parla molt dels burgesos, ¿i el poble? La pregunta sembla molt directa i potser poc estructurada, en el sentit que els burgesos també serien el poble, o al menys a la Revolució Francesa i primeres revolucions liberals serien part del Tercer Estat, de les classes productives que pagaven impostos front les classes privilegiades improductives. Ara bé, Juste de Nin havia començat la seva explicació, recordem'ho, dient que la història de la seva família era la de la nació catalana, i que hi havia membres de tot tipus, que pot ser ben bé una exageració però sí que és cert que, com sol passar en totes les obres de la Literatura i també de la Història, del Cinema o inclús dels documentals periodístics: el focus és el ric i de fons s'hi veu un munió de pobres. L'individu és el burgès, i el seu entorn és el que compte. És més fàcil que una existeixi una antiga botiga o establiment burgès o d'un barri de calès, mentre que la memòria desapareix als barris pobres: les botigues canvien, la gent no sap qui eren els que havien viscut deu anys abans, nous immigrants substitueixen els antics... sembla que els pobres no tinguem Història ni dret a tenir-ne, i que del que els fets "del poble" o de les classes subalternes, o dels obrers, o dels menestrals o de la petita burgesia, botiguers, autònoms... sembla que no tinguin cap rellevància, ni el que feien, ni el que pensaven, ni allò amb què s'ho passaven bé, ni els seus interessos que podien ser la revolució però segurament no a tothom i no sempre o potser només a una minoria.

La resposta va anar pel següent camí: parla de la Barcelona de 1931, del Cafè Espanyol, de Salvador Seguí,  Diu que la CNT (Confederació Nacional del Treball, sindicat anarquista... ara que hi penso: ¿"nacional"?) va ser canibalitzada per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), com l'stalinisme va fer amb el projecte comunista... però no va desenvolupar aquesta idea. No em consta. Pel que jo sé, la CNT considera, al menys des dels anys 90, la FAI o qualsevol altra ens superior a una secció local com una mena de coordinació molt llunyana i etèria de les entitats.

Diu que parla de la vida de la gent.

2. Sobre esdeveniments més propers en el temps: diu que les dècades dels anys 70 en endavant se les guarda per al seu moment. 

3. A la pregunta de si en aquestes novel·les gràfiques veurem, a les obres ja existents o a les posteriors, els burgesos treballar o no, perquè sembla que només estiguin de farra (balnearis, hotels, restaurants, a París, etc.), no contesta. Diu que la pregunta és com l'altra. ¿Els burgesos no eren els amos de les fàbriques? ¿Els veurem comerciar, veure el tipus de feina de la fàbrica o de les finances? Em temo que no: serie una novetat. ¿Heu vist a JR de Dallas treballar mai? Sabem que té pous de petroli però no que hi treballi. ¿I a Nissaga de Poder, els vau veure collir raïm alguna vegada? No se'ns mostra mai  Desvia la resposta cap a que en un futur, a ser possible en una Catalunya independent, explicarà des del 23 de febrer "de 1971" (i ho repeteix... però és 1981).

Per donar idees, estaria bé que expliqués tant allò que els passa a les classes no dominants i també que expliqués o dibuixés les feines dels burgesos. Dubto molt que ho faci, perquè seria una revolució: un enfrontament a tot allò establert al món editorial i narratiu des del segle XIX o des de la Ilíada, on només importa si moren els fills dels déus i deesses i dels reis i reines, però no els fills dels pagesos i pageses i dels pescadors i pescadores.



2 revistas digitalizadas

Data Estel·lar digitalitzada Divendres 20130503

Me ha parecido curioso. Encontrado mientras buscaba otra cosa.

El anarquismo pareció sordo a las nuevas tecnologías durante todos los años 90. Por lo visto ahora llevan un tiempo digitalizando o poniéndose al día. Las web de organizaciones tipo CNT incluso durante los años cerontas eran birriosillas. Sin embargo, noto que sus páginas propias y asociadas tienden a utilizar programas tipo Word (de propiedad privativa) antes que OpenOffice (de libre acceso). Evidentemente, el segundo es más adecuado.

Digitalización de la revista Presencia. Tribuna Libertaria. (1965-1974)

 

La Federación Libertaria Argentina digitaliza (y no es lo único) La Escuela Popular. Se trata de una revista que duró 20 números: 1º de octubre de 1912, llegando hasta el Nº 20 el día 15 de julio de 1914. Posiblemente sea la continuadora de la revista Francisco Ferrer... lo que sirve para reafirmar el impacto de Ferrer i Guàrdia, pese a la omertà del Oasis Catalàn y del Desierto Español.

 

 

 

 

20130502

VI Jornada: La màgia del quart poder

Data Estel·lar endavant Dijous 20130502

La següent novel·la gràfica explicada amb anècdotes familiars i records històrics per Juste de Nin és La Muntanya Màgica, basada en l'homònima de Thomas Mann. Va dir que li va semblar un elogi que alguns lectors -amb això d'Internet, ja se sap- li comuniquessin que, arrel del comic, van llegir el llibre. 

Es troba ambientada "al nostre" Balneari de Montagut...  Ni idea, tu. 

Com que va dir que deien que pujaven al Balneari i que baixaven a Barcelona, que els de Barcelona, els que treballaven, per tant, va remarcar, eren "els d'avall", vaig pensar que potser no fos alguna construcció al Tibidabo o per Collserola, en el benentès que allò estava allunyat en aquelles èpoques.

Pel que veig, hi ha un Balneari de Montagut a Campelles (gran informació a l'enllaç, oi?), a prop de Ribes de Fresser. Es troba en ruïnes, la qual cosa sí que vaig trobar familiar, de la Catalunya que em sembla familiar, vull dir, de l'usar i llençar. 

Un bar (li podem dir així) anomenat Le Chat Noir influeix en el nom i concepte dels Quatre Gats, un altre bar, però a Barcelona i no a França. Un cosí malalt rep una visita d'aquell qui preferirà agafar la tuberculosi per poder-se quedar llargues temporades en aquell balneari. Parla de les gandules per estirar-se i de la placidesa burgesa en uns temps en què està a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial... això sembla molt greu. Malauradament jo venia d'acabar-me un llibre sobre Alfons XIII, del qual igual en un futur proper en faré cinc cèntims... i estava amb una cosa sobre un tal Francesc Ferrer i Guàrdia, és a dir, sobre el boc expilatori de la Setmana Tràgica de Barcelona, acusat o directament traïcionat pel nacionalisme català (Cambó), per l'Església Catòlica que volia el monopoli ineficient de les escoles que li permetia impulsar la seva doctrina... Ferrer i Guàrdia, algú evidentment oblidat perquè va voler renovar l'educació amb el projecte de l'Escola Moderna. I la Primera Guerra Mundial, en realitat, un moment gloriós per a la burgesia catalana, que va imflar-se a guanyar pempis en tant que va augmentar l'escassesa i van inventar la inflació: exportació i beneficis per a la burgesia exportadora a canvi d'augment de preus per als consumidors interiors. Per tant, passaven coses interessants, curioses, i contradictòries: la Primera Guerra Mundial va ser bona per a certa gent en un país formalment neutral com era Espanya.

Parla dels Carvanals populars (al poble) i burgesos (al balneari). 
I explica o diu que explica coses sobre la roba, el transport, els restaurants de moda i el pas del Modernisme al Noucentisme... i de nou em trobo amb que només sembla tenir validesa la visió burgesa de la societat. El món rural rabassaire, etc. només apareixirien, com a molt al carnaval popular... el món obrer industrial, o el menestral, enlloc... precisament en un moment crític de lleves militars que només afectaven en aquestes classes socials per morir en les guerres colonials al Marroc a major glòria del Marquès de Comillas i els seus negocis bruts.

Es dóna un salt cap els anys 20 a El Quart Poder... no basada en cap obra anterior... tot i que hom podria trobar-li alguna semblança amb El Roig i El Negre, d'Stendhal. Un personatge inicaI això em planteja una qüestió que no hauré estat pas el primer en fer-me-la: una novel·la com l'esmentada se situa al primer terç del segle XIX, a França, en tant que ara ens trobem cap el 1920 a Barcelona (es tracta tota la saga d'una història massa barcinocèntrica, tot i que els familiars se suposa que vindrien de diferents llocs): ¿es tracta només d'una adaptació de tal o qual novel·la o és que les circunstàncies socials, per exemple, d'El Comte de Montecristo s'adiu més amb l'Espanya de la postguerra civil de 1940 que amb la de 1830-1840, per posar, aproximadament l'època de la novel·la de Dumas? Allò rellevant per adaptar una novel·la a un altre lloc podria ser el desenvolupament o els trets socials, tecnologia al marge (ràdio, automòbils, cinema; electricitat incipient; caleses, telègraf o candil, encara existent, però, com a llum de grans quantitats de gent, fins als anys 60 tranquil·lament). La Barcelona de 1920 podria ser més el París de 1820 que el del mateix 1920.

Això em recorda un exercici de Literatura, potser l'únic xulo: un escriptor del segle XIX volia escriure el Quixot però li costava molt... quin problema tenia? Que no era el segle XVI-XVII. L'època, però en el sentit social, d'hàbits, relacions i costums era força diferent, per més que des d'èpoques posteriors tot sembli igual perquè, pobret, no tenien Ífons (Iphonetreu)..

Parla del restaurant El Suizo, que es trobava entre la Rambla i la Plaça Reial. Fóu el lloc on s'inventà l'arròs del senyor Parellada... que a mi tampoc no em diu res.

En tota l'estona mai no vaig poder saber què deia perquè ho sabia del cert, per haver-ho viscut, o sentit a parlar a casa o a la família o barri o coneguts que haguessin viscut aquelles coses. O, si simplement, era cosa de documentació, de llibres o de reportatges de la premsa.

Em sembla important aquesta part de coses quotidianes, que potser passen desapercebudes, com una secció que hi havia al diari 20 Minutos sobre Història de Catalunya que no parlava de grans coses sinó més d'Història Social entesa com a allò que li passava a la gent d'abans.

Parla d'un tema important: la premsa era tota a favor de Primo de Rivera. De fet, la que no n'era va ser clausurada. La idea cabdillista d'un salvador havia calat. Controvertit personatge hiperactiu, incrustat familiarment en l'arrel de la Restauració borbònica de 1876, i al cap i la fi, responsable final del final d'aquell règim. Suposadament continuava un any més rere un altre sempre dient que no podia més i que volia deixar el poder. Parla de l'exili de Macià, etc.

I dóna una primícia: Rauxa 1925-1931. Hauria de sortir cap al març de 2014. Trobarem l'exili antiprimorriverista al bar la Rotonde, de París. I, a Barcelona, Josep Maria de Sagarra i Maurice Chevalier, visitant la Barcelona fosca... cosa que a mí ni fu ni fa. També hi haurà en Macià a la seva desconeguda gira americana, arribant fins a New York: on visita West Point, perquè era militar. I a Moscou, on Macià hi arriba gràcies a Andreu Nin... i aquesta darrera part sí que em sembla suggerent de tot allò que mai se'ns ha volgut parlat, més que des dels anys del tripartit: dirigents d'ERC que eren obreristes i no només indepedentistes. Com allò de Lincoln: que resulta que era promarxista... cosa que explica per què Karl Marx saluda la seva elecció com a President, tot això amagat perquè a l'elit social-intel·lectual burgesa no li agradava.







VI Jornada: La Fira de les Muntanyes de Novel·les Gràfiques

Data Estel·lar som-hi Dijous 20130502

La meva idea no era transcriure fil per randa tot això però algú em va demanar que si prenia apunt amb algun objectiu. No: és que m'avorreixo i així estic entretingut.


Juste de Nin va continuar parlant de les seves obres i del vincle amb la societat que reflectia, i que intentava ser acurat amb pentinats i amb vestits, perquè ha estat dissenyador d'una empresa de roba. Exemple: el pentinat "castanyera" per a "dones de vida" com si n'hi haguessin de mortes. Vindria de París, com era habitual en les modes des de la Revolució Francesa, és a dir, quan la burgesia va arribar al poder polític i va aconseguir que els seus costums i modes fossin aquelles principals en les quals s'hi emmirillessin les altres classes socials o les burgesies de la resta de països, frisoses per aconseguir un status semblant. (això és meu, no de Juste de Nin). Per cent, aquest mes encara no he dit que algú es llegeixi Què És Una Constitució?, de Lassalle. És que explica això, i és més curt que La Democràcia a Amèrica d'Alexis de Tocqueville.

Així, a La Fira de de les Vanitats, ancorada als anys 1880, fa esment espressament del tipus de carro. Ara bé, es va sorprendre de l'èxit del Tenorio, que es representava a 6 teatres alhora, "que sembla molt fora de la nostra cultura". Dir això, és estar fora de la "nostra cultura" i és desconèixer massa una Catalunya que llavor i ara, quan més catalana més espanyola, i sobretot més apegada a la caspa. En canvi, no semblava sentir-se aliè a les influències parisines (franceses) com si fossin més "de la nostra cultura". No va dir una cosa que se m'acut ara: 6 teatres sembla molt si ho veiem des del 2013 o inclús del de 1980... però el teatre tenia una funció com la que després tindrà el cinema o la televisió: una pel·lícula d'èxit s'estrena a més sales de cinema o atreu més públic a més sales. Un cop que la tele o el cinema xuclen públic massiu, el teatre retrocedeix en aquest caire popular... fins arribar a això d'un actor xisclant a sobre d'una escala. ¿Va el comic pel mateix camí de perdre la vocació popular? Ja ha entrat en aquesta dinàmica del tot? Al Saló del Comic vaig agafar una revista que venia a ser com un fulletó de l'ICEX, del qual intentaré parlar en articles posteriors... i més d'una editorial es definia o volia remarcar que se separava del comic habitual, o inclús n'hi havia qui expressament volia un lector aliè al lector de comics... i jo em pregunto si serà un lector no-de-comic habitual o puntual...

Explica que les famílies competien en carrosses funeràries.

El comic tracta l'època de l'Exposició de 1888 a Barcelona, que va ser seguida per al de París, al 1889. Per aquelles èpoques el català Oller (pronunciat /Olé/ pels francesos) va inaugurar el Moulin Rouge y el teatre Olympia. Diu que són aquelles coses que els francesos mai no reconeixen. Vagament em sonava d'haver-ho sentit a la ràdio. Sobta sempre, no ja el chauvinisme francès, sinó simplement la invisibilitat catalana que comença amb la inexistència de la Corona d'Aragó fora de les fronteres educatives i lde les facultats d'Història espanyoles. O de la inexistència de Monturiol front de Peral, etc. Tant inútil els esforços d'un com els de l'altre perquè ni els inversors ni les institucions (Monarquia, Govern) no estaven per la tasca de la I+D+i o de fomentar les arts i la tecnologia, una tradició que ha perdurat i que s'ha ampliat al segle XXI, amb la supressió d'ajuts a l'energia solar. Això és tradicionalisme de veritat.

  M'interessaria que això estigués degudament marcat amb noms, igual que allò del pentinat també, i no que s'ho hagi d'endevinar el lector que no té eines per fer-ho: En algunes vinyetes mostra el pintor Ramon Cases els escriptors  Oscar Wilde i Santiago Rusiñol (¿quants Santiagos i Santis catalans n'hi ha, tenint el nom de Jaume que seria l'equivalent?), tots tres al Moulin Rouge. Gràcies per no callar que Cases i Rusiñol eren gent de calers, perquè generalmente s'amaga aquesta part fonamental de com els hi permetien fer per tot arreu el que els hi donava la reialíssima gana.

Parla d'una òpera maleïda a Barcelona: Guillem Tell... ai, las, just aquesta... serà possible. Coneixeu el tema, oi? Va de pomes i de la independència de Suïssa. Cita (ens ho creurem): Ou l'independance ou la mort... i llavor esclata la bomba del Liceu. Esclata una de les dues bombes, i el vestit de la senyora Cardellach, víctima mortal, amortigua una bomba, que ara es troba exposada

Juste de Nin hauria d'innovar i fer un àudio-comic. Pressenteixo que és més entretingut sentir-lo a ell que la maetixa novel·la gràfica.


P99: página 17 con Ingenio y Humor

Data Estel·lar ingeniosa u humorística Dijous 20130502






Estamos en la penúltima página, la p17, del Pulgarcito número 99 de finales de los años 40. Y la última página dedicada a poner imágenes de esta revista. De nuevo, los equipos de las Manufactures Maginotècniques Vallesanes han limpiado la página, como se explicó hace un par de páginas.

Otra vez tenemos un montón de contenidos, titulada Ingenio y Humor, esta vez en formato de textos cortos pero que se suelen hacer largos (como los De Todo un Poco, de la revista TBO). Se intercalan algunos dibujos y unos títulos bastantes elaborados, y más teniendo en cuenta el pequeño espacio disponible.

El número de Creaciones Editoriales (numerito de Bruguera, número de factura, n.f., número de control, número de entrada, etc.): es CE: 260 ¿860? ¿2604? Uf... no se entiende. Es relevante denotar que, cualquiera fuera el número, existía también para las páginas que no eran historietas, sino textos bien que con algunas ilustraciones.

Este tipo de páginas suelen se de chistes con alguna anécdota aparente pero indemostrablemente real ("en Chicago pasó esto") o histórica (con persoajes históricos o escritores) pero siempre cómica o a veces moralista-humorística. Este tipo de secciones se mantienen hasta finales de los años 70, con el famoso caso de la revista Tio Vivo, con su En Serio y en Broma, que repitió chistes y contenidos en etapas de la revista (azul, naranja) separadas unos cinco años. En esta ocasión, únicamente hay chistes. Es curioso.

Esperemos que os haya gustado este paseo guiado por un número cualquier de los primeros tiempos de la revista Pulgarcito. Iba a decir: a ver si hay suertecilla y algún editor se decide a publicarlo... que no será más de 5 superhumores... jajajajajaja... para los primeros cien números jjj.. me v'i a'hogar d'cir tontás... 18 páginas * 100 números... a 20€ el tomo... jjjj, juuummpff, juf... aiggh, ya está, ya... Ya dijeuna vez que se podría poner en un DVD o un USB (Pendrive): todas las etapas de todas las revista y un tomo con una selección... pero, paro, porque risa floja y tos y me caigo redondo.


P99: Polín y Pilón

Data Estel·lar penúltima Dijous 20130502

Penúltima página del Pulgarcito 99 de algún año de la década de los 1940. Seguramente 1947 o 1948.

En este punto, al escanear se separó la portada del interior (denominado "tripa" en argot editorial). Me pregunto si es habitual en estas lides. Si lo es, ¿por qué nadie ha dicho claramente lo de "cuidaíco con escanear que te cargas las revistas"? Sospecho que la grapa no era la original.






Es una página típica de elementos variados. Nunca he acabado de entender por qué metían tanta cosa en una página... pero lo prefiero a lo que vimos a partir de 1985, con páginas con tres, dos o un chiste sin apenas dibujo ni gracia. A veces los chistes se entendían tan poco que uno pensaría que igual dentro de unos años los entendería, cuando "supiera más". Mentira: si no se entendía al momento es que no tenía nada de gracia.

Con más chistes o pasatiempos por página hay más posibilidades de acertar y menos de decepcionar. En otras editoriales de la época se hacía lo mismo: el caso de TBO es paradigmático, e incluso se dice que el editor lo tenía pensado para que durase una hora y media de lectura, cuando menos... a mí me ha durado más. La misma hora y media que yo había escuchado para el diario El País, que a mí se me ha convertido en semana y media, para llegar a la conclusión de que para ese viaje de propaganda mediática y pelea con un rival de los negocios que sería El Mundo, que si descodificador tal que si descodificador cual (huy, qué importante, nos iba la vida: 1996-2000), todo mezclado con una falsa lucha ideológica: no es más progresista ni más de izquierdas ("más": eso ya sobra). Ahí lo vimos cuando se opuso con todas sus fuerzas al 15M y a la Democracia Real Ya. Luego se extrañaran de perder lectores. Y ahí lo hemos visto defendiendo al imperio español en Venezuela contra la democracia. Por eso: que tardas mucho en leer una cosa que igual se puede leer simplemente mirando medio titular o que simplemente uno se pasa a Intereconomía, y al menos se lo pasa bien con las mismas ideas pero emitidas de manera más directa y espectacular.

Tampoco acabo de pillar mucho que las páginas con más secciones se solían encontrar hasta los años 70 en la p2, en p3 (revistas Tio Vivo, Din Dan hasta finales de los años 70) o en la antepenúltima (el caso presente) o penúltima página. Igual como presentación y despedida, pero ¿por qué así?

Polín y Pilón filántropos no sé si es una serie o si "filántropos" es el título de esta historieta (va en letra blanca sobre fondo negro como separado de los personajes), o si tuvieron o no más páginas. El dibujante puede ser Cifré: la línea Z de alguno de sus personajes. ¿El nombre de Pilón les vino así o fue una imitación del personaje de Popeye en su traducción castellana?

La vida es sueño por Jorge. Es una de esas historietas-chiste que suelen ir sueltas. Osea: sin continuidad. Muy realista.

2 chistes 2, C.E: 640. El dibujante no va acreditado tampoco pero podría ser, vaya, bueno, estoooo... podría ser un habitual de los pasatiempos tanto en TBO como en Editorial Bruguera: Urda. Fue especialista en pasatiempos de buscar algo en un dibujo (¿dónde está el conejo? y se ven las orejitas en un árbol lleno de hojas que son como las orejas). No pongo la mano en el fuego pero la mujer de espaldas da un aire a las figuras que encontramos en sus dibujos. Voy influenciado por el pasatiempo (¿soluciones?) de la parte superior.

En pocas palabras tiene un toque Julio César: vini, vidi vinci.El dibujante: ¿Peñarroya, Conti? Aaagh, sin las firmas siempre me pasa lo mismo con estos dibujantes.

Supongo que lo más significativo sea el anuncio de la revista Super Pulgarcito, y va con un gran consejo: "Pídalo ayer mismo".

No podemos acabar la página sin leer la nota más importante y seguramente menos leída... más importante desde el punto de vista de quién manda aquí: 


"Publicado por EDITORIAL BRUGUERA, por concesión exclusiva para España de CREACIONES EDITORIALES. Prohibida la reproducción total o parcial. Impreso en GRÁFICAS BRUGUERA. Proyecto, 2. Tel.  84453 Barcelona"



Tenemos una editorial con una imprenta, y que publica cosas por concesión de sí misma, puesto que "Creaciones Editoriales" es lo del numerito metido en un círculo del que hemos hablado tanto: "C.E." 

Con todo, no deja de jugar al despiste porque uno puede leer eso y pensar que las historietas proceden de otra empresa, o incluso de otro país. Si encima te acostumbras a leer "by Vázquez" o nombres de personajes de historietas serias en inglés (los de las historietas cómicas se pueden traducir para hacer gracia pero los serios siempre se dejan en el original, piensa uno)... el despiste es mayor. En realidad, es tan simple como ingenioso: inventan una syndicate de gestión de derechos (o de usurpación de los mismos) y de distribución que, a la vez que elimina los derechos de autor a los dibujantes les aporta unos ingresos constantes. La pregunta es clave y pertinente: ¿lo idearon por libre o estuvieron influidos por los syndicates estadounidenses como el King Features o el United Features o incluso IPC o empresas similares del Reino Unido, donde recalarán autores españoles desde los años 50.

Respondo a lo de IPC: no era posible porque se creó a partir de 1963, así que es posterior. Se aprovechó de la estructura de Amalgamated Press.

De nuevo, da la sensación de que Editorial Bruguera desarrolló una innovación de gestión empresarial por libre, ajena a un entorno tanto editorial como industrial y empresarial. Merece un libro completo que desarrolle todos sus avances e innovaciones que no se paran hasta el final.

Mapes interactius

Data Estel·lar vostè es troba akí Dijous 20130502

M'agrada això dels mapes interactius. De vegades són com trencaclosques.

De vegades permeten col·locar informació per part dels usuaris, com passa amb el del CCCB (El Gafapasta's Center). La idea és posar sobre un plànol de Barcelona esdeveniment que passen en obres literàries. Evidentment, es pot aprofitar per introduir fets de les vinyetes.


El Ministeri d'Educació té una web amb tot de mapes de diferents llocs, no només d'Espanya sinó també d'altres Estats: Colombia, França, etc., que permet familiaritzar-se amb les divisions administratives de nivell intermig (Comunitats Autònomes, Régions, Reggioni, Departamentos de Bolivia, Länder, etc.)

 També hom hi troba mapes de províncies o de rius. El més interessant, però, es trobar mapes comarcals... d'Aragó, Comunitat Valenciana, La Rioja, concejos d'Asturias, districtes de Madrid, ... ep, no trobo el de Catalunya!

Els crèdits d'aquests mapes interactius són per a Enrique Alonso i la seva filla.Gràcies.

El mateix però vist diferent, des de la pàgina Didactalia.

Em sembla fascinant aquest món dels mapes, dels plànols i de la cosa una mica interactiva. Ni idea de com es fa. "Amb Flash" no és una resposta apropiada.

Aquí en tenim un altre, que ens enganxa amb la mateixa informació però des del CEIP Joaquín Carrión, de San Javier (Murcia).

Ara bé, això em torna a plantejar el mateix de sempre: sembla que els focus de fabricació són molt reduïts. Sembla que Internet tingui una perillosa i ridícula tendència a la unificació i al monopoli: el buscador, el lloc dels vídeos, el navegador, el programa d'imatges en moviment, el format dels arxius d'imatge...


20130430

Dues activitats ineficaces que ens costen cèntims

Data Estel·lar i segueixen Dimarts 20130430



Llegiu això:

02 de maig 2013-10 de abril 2013

Dia d'Europa

Debat: "Per una Europa dels ciutadans: Més democràtica, representativa i participativa"

Debat amb els eurodiputats Maria Badia, Ramon Tremosa, Raül Romeva i Santiago Fisas organitzat per l'Oficina d'Informació del Parlament Europeu a Barcelona. El debat tindrà lloc al Museu Martítim de Barcelona i serà moderat pel periodista Manuel Cuyàs.
Dia: 9 de maig [DIJOUS]
Hora: 11h
Lloc: Museu Marítim de Barcelona(Av. de les Drassanes s/n)
Entrada gratuïta. Aforament limitat
Més informació a epbarcelona@ep.europa.eu o trucant al telèfon 93 272 20 44.
 

O està fet per a la gent que fa el torn de tarda o nit o per als aturats, cosa que dubto moltíssim per la pròpia característica de cadascuna de les activitats semblants de totes les organitzacions semblants, per a les quals només existeixen "les classes mitjanes" (i que s'hi apunti a això qui vulgui)... o no ho entenc... Què pinta un debat obert a la ciutadania en hores de feina? , a mig matí!, en un dia laborable que ni es festa perquè el Dia d'Europa és el Dia de l'Europroductivitat i la Construcció de la Seva Europa no vol que fem ni ponts ni festes....


Això ho paguem els ciutadans a preu d'or. Igual algú s'ofén però no es replanteran mai posar horaris lògics ni dies lògics ni publicitat a mansalva (que seria lògic) perquè el Parlament i les institucions europees realment estiguessin obertes a la ciutadania...


Cosa número 2:


JORNADA 'EL PROCÉS D'ACOMPANYAMENT EN ADOLESCENTS EN MEDI OBERT. JOVES, COMUNITAT I CRISI'
L’Ajuntament de Badia del Vallès, en col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés i altres fundacions i organitzacions, organitza la jornada 'El Procés d'acompanyament en adolescents en medi obert. Joves, comunitat i crisi', el proper 16 de maig, a Tarragona.
Amb aquesta jornada es vol donar a conèixer com la ciutadania i la comunitat estan donant respostes als nous reptes i necessitats generades per la crisi i que afecten infants, adolescents i joves.
La jornada tindrà lloc dijous 16 de maig, a l’Aula Magna del Campus Catalunya de la URV a la ciutat de Tarragona.
 Text oficial:


Al maig de 2012 l’Ajuntament de Badia del Vallès va impulsar i desenvolupar la I Jornada: El procés d’Acompanyamentamb adolescents en medi obert. Amb 160 participats i uns bons resultats, es va evidenciar l’interès que aquesta temàtica suscita entre professionals, estudiants i polítics del’àmbit social. És per això que enguany proposem una nova jornada que es durà a terme el proper 16 de maig a Tarragona. Al títol general de la jornada hem afegit el subtítol Joves, comunitat i crisi.. Volem donar a conèixer com la ciutadania i la comunitat estan donant respostes als nous reptes i necessitats generades per la crisi i que afecten infants, adolescents i joves



Costa, però, de trobar aquesta activitat a la web de Badia... per cert, no sabia que tothom parlava anglès a Badia (Dance Expression Day, Badia Urban Race... si que han canviat les coses en tres mesos). L'abús de l'anglès ja comença a cansar: sé que és cridar al desert pero, si us plau, polítics, tècnics, mestres, docents, decisors públics: deixeu de fer el paleto amb la mania de convertir l'anglès en l'únic idioma que cal.

L'Ajuntament de Badia fent una activitat sòcio-cultural... waaaaa! Hum... però ¿Badia del Vallès? Això es troba al Vallès Occidental, a un metre de Barberà del Vallès, a un altre de Sabadell... a 15 kilòmetres de Barcelona. Ja seria trist que un ajuntament projectés una activitat i no la fes a la seva localitat, però podem entendre que es faci en un municipi proper, malgrat tenir instal·lacions com el Centre Cívic






Molt bé. Acceptem que es pugui fer dintre de la seva comarca... inclús de la seva província... però ¿¡FORA DE LA SEVA PROVÍNCIA?! L'Ajuntament de Badia del Vallès marxa a 100 kilòmetres de distància per fer una activitat que hauria de ser de ciutat! No és que una representació institucional viatgi a un altre lloc per fer-hi una trobada, sinó que l'acte és de l'Ajuntament: i queda mé demostrat perquè al blog de wordpress hi surt l'escut de la ciutat de Badia...  Certament, Badia del Vallès té el terme municipal més petit però un pensaba que a dintre encara s'hi podien fer activitats.

Molt bé: perquè aniran a la Universitat Rovira i Virgili... no seria una mala pensada si no fos perquè s'hi pot arribar caminant per 300 metres de pujada, que es poden fer caminant, corrent, en bicicleta, moto... o per la carretereta per sota del Riu-Sec pujant per Cerdanyola, girant a la dreta i ja t'hi trobes amb una miríada de facultats... total 10 minuts caminant o en cotxe...


I tot això ho paguem nosaltres, els ciutadans que paguem impostos.

Només cal sospitar que algú de l'alcaldia vulgui passar  un cap de setmana que comenci TAMBÉ EN DIJOUS al seu apartament de la Costa Daurada. Hum...

Entenc que els pares, docents, educadors, voluntaris, entrenadors d'esports juvenils i treballadors d'activitatts per al jovent de la zona de Badia aquell dijous matí i tarda per a aprendre estratègies i conèixer experiències.

Analitzem qui organitza l'activitat...
  • creieu-me que miro i remiro si és la mateixa Badia del Vallès (escut verd i groc, i l'oreneta migrant: sí)
  • La Fundació Pere Tarrès , és a dir, la gran ETT de feina precària per a monitors que fan colònies, sí que destaca la jornada a la seva web
  •  Després tenim el Casal L'Amic... de Tarragona. 
  • De Tarragona també és la seu de la Càtedra Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili (URL). Té una web amb poca xixa en general i, a la qual, com a la web de Badia, no trobo informació sobre aquesta activitat. 
  • Ajuntament de Tarragona, No us diré de quina localitat és. Si la informació es troba a la seva web, està ben amagada.

 Puc entendre que això tingui un cert efecte impacte difús o centrat en professionals concrets ¿Què t'hi jugues que bàsicament estudiants o assistents a cursos de formació que vagi vostè a saber de què treballaran però que van pensar que calia anar-hi per aprendre o per punts, currículum o crèdits d'una carrera?). No tindrà un benefici directe sobre la població però potser dota d'eines als que treballen en aquella zona anomenada Tarragona...

Ara bé: res d'això es pot aplicar a Badia. Ineficàcia total d'una política pública de Benestar Social, Educació i Juventud. Qui hi anirà? ¿Un o dos tècnics de l'Ajuntament? ¿Un o dos docents? És un dia de feina. O hi van obligats o enviats... però no s'hi apuntarà ningú més que sigui de Badia, Barberà, Cerdanyola, Sabadell o Sant Quirze... per no estendre més l'àrea d'influència. Després diran que ho emetran pel twitter.

Ara resulta que el cor adolescent del Vallès el tenen extirpat a Tarragona.

Ens deuen unes quantes, d'explicacions.

P99: Bizancio

Data Estel·lar constantinoplera Dimarts 20130430



Todo lo que uno pueda sobre la serie Sangre en Bizancio lo encontrará en El Inspector Dan porque lo que aquí sólo nos suela este título como algo inaprensible. Cuando comprobamos que llevaba una página de esta serie admitimos que el precio pagado por la revista volvía a estar amortizado: por fin podríamos leer algo de esta serie en directo

El dibujante es Ángel Pardo, quien publicó estas páginas desde 1947, mucho antes de dedicarse a El Capitán Trueno. Incluso mucho antes de que El Capitán Trueno fuera creado por Víctor Mora y Ambrós en 1956. Y ese "mucho antes", más que a los años, hace más referencia al cambio de grafismo y de adquisición de experiencia y de ductilidad por parte de autores y editorial.

Desde los tiempos de BUP el adjetivo "bizantina" nos recuerda miserablemente a "la novela bizantina". Nunca jamás encontramos nada en bibliotecas ni apenas por Internet. Nunca un título. Seguro que ahora buscas y tienes unos cuantos a patadas. Igual mintió el profe de Lite. ¿A quién le iba a extrañar? Una novela de muchas páginas donde un personaje puede desaparecer en un naufragio en la página 200 y reaparecer en la 600 para tener luego aventuras hasta la 900. Siempre me recordó a culebrones y asimilados: como el Conde de Montecristo o como el género de superhéroes, tal y como lo establecieron Marvel y DC.


Mirad qué chulada de esquema. ¿Esto cómo se hace? Te puedes mover con las flechas pero también con el ratón por la imagen:



Tal vez en una nueva edición sí que valdría la pena ampliar los dibujos, aunque la maginoteca no es amiga de los tebeos tamaño tabique.

Tenemos un foro sobre Almogávares donde se habla de tebeos sobre el tema. Los almogávares fueron los salvajes mercenarios de la Corona de Aragón que establecieron su terror por el Mediterráneo, conocidos por generalmente al mando de un jefe de origen germánico, Roger de Flor (Rutger von Blum, Rontzerius). Aún hoy en día, decir "catalán" en según qué islas es una forma de asustar a los niños para que se coman la sopa: verídico.

"Grecia que invadida por los turcos,lucha por la independencia".

Pese a que tiene un número de viñetas que rivalizaría con cualquier cuaderno del Guerrero del Antifaz, sigue dando la sensación de quem, para este tipo de folletines, una única página es insuficientes para saber de dónde viene y a dónde va la historia.


P99: Las Hermanas Gilda

Data Estel·lar ¿És un actor i es diu Trevor? Dimarts 20130429

Las Hermanas Gilda Leovigilda y Hermenegilda: Un buen partido. Por Manuel Vázquez. En el Pulgarcito número 99 de los años 40.





De nuevo una página que los servicios técnicos de las Manufactures Vallesanes Maginotècniques han iluminado y aclarado un poco, porque el escaneado original se ve bastante más amarilluzco: con mítico PaintShopPro 5 (sí, aahh): imagen--> enfocar, Colores-->Ajustar-->Brillo 9%/Contraste -3% y Colores-->Ajustar-->Tonalidad 0/Saturación 0/Claridad 15%

Y ha mejorado. Se lee mejor.

La primera etapa de los personajes es bastante más feísta pero igual el físico de los personajes sea más realista. 

Interesante la onomatopeya  de la viñeta 11 (contando el título) "REKATACROT": me apostaría algo a que no aparece en aquel innecesario libro sobre los ruidos. Significa ni más ni menos que Vázquez ya está haciendo metalenguaje en una época tan temprana, en sus primeros diez años o menos de dibujante profesional. Además, interpreto que escribir "catacrok" o "catacrot" ya lo consideraba un recurso demasiado utilizado. 

En la viñeta 7 tenemos ese "SÍ" con un corazón sustitutivo del punto de la "i", que suena tan a alumna de EGB de los años 80... y que además es una metáfora sonora y gráfica y sentimental muy fácil de comprender pero que no me suena que haya sido muy utilizada ni en serio ni en broma. Bueno, los tebeos románticos se toman tan en serio como muchos de superhéroes o de "para gente adulta" que suelen suprimir los recursos propios de la historieta, como las líneas cinéticas, las metáforas gráficas y las onomatopeyas... porque no les resultan finas ni adecuadas. Se ve que en su ordenado mundo real los objetos no hacen estépito al estamparse contra el suelo. Así que poco van a usar corazoncitos con palabras. 

En la parte inferior izquierda de la última viñeta (v17) hay un símbolo extraño: "S 4". Se me ocurre que pudiera ser una revista pensada para el número 4 de la revista SuperPulgarcito pero que la Editorial Bruguera decidiera luego ponerla en la revista corriente, por si acaso no tuviera permiso para la otra publicación, o alguna otra razón. Si alguien tiene alguna idea de qué significa ess "S 4", que lo comente.

El diario se llama "La Monda", lo que nos indica que la mayoría de convenciones ya estaban establecidas en los primeros cien números de la revista, antes de tener una periodicidad oficial y legal. Sería interesante saber desde cuándo se puede considerar que estuvieron establecidas las convenciones habituales en cuanto a tipos de chistes, gags, nombres de personajes o de objetos y conceptos (La Monda, La Enciclopedia Espesa, los morosos...) Y entiendo que el papel del editor-director editorial Rafael González fue preponderante en todo ese proceso.

¿Se publicó esta historieta en el Clásicos del Humor Las Hermanas Gilda, la colección imitadora del formato superhumor pero con lomo negro -puaaaaaj- que comenzó publicando RBA, y que contuvo introducciones de Antoni Guiral?



20130429

P99: Don Pío

Data Estel·lar posterior a l'anterior Dilluns 20130429

Don Pío sale de noche: Los primeros años de Editorial Bruguera las historietas llevaban un título, lo que las hacía más personales. El título es algo ajeno al lector habitual de historietas de una página desde los años 50 o 60. La primera historieta de Mortadelo y Filemón, Agencia de Información, por F*Ibáñez ya no lleva título, y estamos aún en 1958. Esa homogeneización de los títulos igual les pareció mejor para intercambiar páginas e historietas con algún argumento ignoto o igual simplemente les pareció más moderno. Es posible que, visto desde un punto de vista industrial, se viera com una viñeta menos que el dibujante tiene que hacer, por lo que la página le cunde más. ¿Le pagaban o le descontaban esa viñeta? ¿Fue un cambio forzado o los dibujantes pudieron elegir?

Y, curiosamente, llegó la Colección Olé en los años 70, y entonces los redactores comenzaron a poner títulos a montones de historietas. Siempre hemos supuesto que eran títulos inventados expresamente para esa colección: de ahí lo de títulos como "Tinta" o "Más tinta" que tienen sentido pensando en historietas publicadas en el mismo tomo (o pensadas para el mismo tomo, aunque luego venga el redactor jefe y decida que van en publicaciones separadas), y  que hablen sobre el mismo tema:  tinta y manchas (pienso en el Dire y Sacarino, aunque los títulos de las historietas son inventados)

Doña Benita tiene que ser la tía o la madre de Luisa Lanas. ¿Don Pío Lanas?

C.E. 1175... muy alejado del de la anterior página de Doña Urraca: C.E. 613... me sugiere que fueran historietas mezcladas por la editorial según su criterio (la que le viniera más a mano).

Curiosa la viñeta 10 en la cual todos los jugadores dicen lo mismo a la vez con el bocadillo y diferentes colas del mismo.

P99: Doña Urraca

Data Estel·lar a bots i barrals Dilluns 20130429




Supongo que, con Doña Urraca en Negocio Muerto, Jorge nos dibuja la historieta-tipo de la primera etapa de Doña Urraca en lo que se consideraría humor negro o gris tiznado.

Esta vez me parece descubir que ejemplar del Pulgarcito número 99 estaba regrapado, y por eso esta página y la siguiente no salen enteras porque cabalga una sobre la otra. Numerito de Bruguera: C.E. 613: viñeta 14 contando el título. C.E. = Creaciones Editoriales, la empresa creada por Editorial Bruguera para usurpar los derechos de propiedad intelectual convirtiéndolos en propiedad industrial y de donde vienen muchos problemas para que no se hayan reeditado muchas de estas páginas: que si son del autor, que si son del Grupo Zeta, que si...

Nótese la cantidad de movimiento pero también de imágenes distintas: tenemos un coche, una tienda, unos ataúdes, una calle... y todo eso pese al diminuto tamaño de cada viñeta. Ahora me tocaría comparar con varios tebeos de superhéroes de dibujantes sobrevalorados pero no me apetece y ya se sabe que voy a decir que esta páginas de Doña Urraca es mejor.

20130426

VI Jornada: Carlins Abans de la Pretesa Democràcia

Data Estel·lar destil·lada Divendres 20130426

Juste de Nin fa expressament una aposta pel nom "novel·la gràfica" o "roman graphique" (en francès): 

"No ho veig pretenciós... 
Sóm novel·listes que dibuixem,
 igual que hi ha novel·listes que dibuixen amb les seves descripcions, com Isabel Allende".


És clar. Això és força diferent de tot aquell embolcall de definicions que no defineixen res, de llistes de característiques úniques que són iguals per a altres formats.

Juste de Nin va iniciar una frase que començava: "Amb la pretesa democràcia fent aigües en tants camps..." és com es presenta aquesta obra d'ambientació coral. I és així com si li acut l'obra de la qual li venia de més gust parlar, potser per fer-li publicitat: La Guerra dels Besavis. Catalunya 1833-1840. En relació a que ell volia parlar de la Guerra Civil, i se'n va adonar -ai caram- que n'hi havia hagut més d'una, i una d'específicamente catalana al segle XIX.  Els seus besavis: seran els rebesavis o re-rebesavis dels lectors... no, inclús més enllà.

Va dir que era un intent d'explicar la Història d'una altra manera.

Aquest comic va sobre la Primera Guerra Carlina, esdevinguda a la mort de Ferran VII, l'execrable dictador creador del subdesenvolupament a Espanya. Va comentar que era una guerra entre dos bàndols: els isabelins, partidaris de la filla de Ferran VII, qui era antiliberal però els partidaris d'ella eren els liberals ("d'això n'hi hauria molt a dir", va dir, de manera ben clara). L'altre bàndol era els partidaris de la branca mascul·lina dels Borbons. Borbons: la seva néta, diu, "però si tots dos eren borbons"... Suposo que aquesta frase deu tenir ple sentit en un entorn social específicament actiu antimonàrquic i antiborbó... Poden ser de la mateixa família i tenir idees o interessos diferents... o ¿només passa a cals Nin això? O potser no hi passa...


Sabent dibuixar se sap escriure, va dir l'escriva d'Astèrix i Cleòpatra... Sabent dibuixar...

El seu besavi havia estat Secretari d'Ajuntament i líder carlí. No es parla amb el germà si no és en presència de la mare... això de familiars que no es parlen és molt típic. Encara la família tindria un origen per Salomó i existeixen familiars pel Penedès que recorden a Andreu Nin.

Es podria fer un petit lllistat de tebeos que parlen de guerres carlines. Potser el més actual i interessant fos: Superlópez: El Patio de mi casa es particular, per Jan. Però n'hi ha hagut més, per bé (malament) que desconeguts.

Durant el 2013, així van les coses, hem llegit coses sobre el Carlisme al marge i abans de sentir en Juste de Nin. Sorprén molt que no existeixi fora d'unes notes breus d'Història, quan va marcar fins i tot la Guerra Civil i la democràcia: els atemptats de Montejurra (que empastifen de sang o d'ineficàcia a Manuel Fraga Iribarne) i el PNV-EAJ, partit central a la vida electoral a Euskadi, que hauria partit d'elements carlins... així com CiU, a Catalunya, que també hauria tingut una important part carlina: el retorn als furs (Fueros), a les antigues lleis, a les Constitucions prèvies al desastrós Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó, qui instaurà un centralisme a base de destruir les institucions de la Corona d'Aragó.... Tota la dreta a Espanya, per tant, ha estat influïda pel carlisme: els carlins no accepten el govern d'una dona perquè s'oposa a les antigues lleis (Llei Sàlica; tampoc no tan antiga) i llavors obtenen el favor de les zones que volen allò que la Unió Europea anomenarà "Principi de Subsidiarietat": que tot allò que es pugui fer en l'àmbit local, comarcal, regional es faci, en comptes que sigui decidit i executat per instàncies superiors. Hom no veu com ho aplicaria un rei absolutista carlí: és a dir, que no ho faria. 

Parla Juste de Nin de dos tipus de liberals, cosa que no s'acostuma a trobar: els moderats (la família Nin) i els arrauxats. Aquests segons cremen convents com el de la Rambla de Santa Mònica (Rambles de Barcelona, on hi ha el Centre d'Arts Santa Mònica, a prop de l'estàtua de Colom). Es veu que igual sortien de veure els toros i decidien anar contra los pelats (monjos). Explicità: "deien "los pelats" a l'estil valencià"... però tots hauríem de saber que aquest article -los- pèr bé (malament) foragitat de la legalitat lingüítica per la burgesia barcelonina de Pompeu Fabra, ha estat i encara n'està molt arrelat i utilitzat a molts llocs de parla catalana, com per la riba de l'Ebre. Algun dia caldrà que algú ens expliqui -no ho faran- per què Pompeu Fabra i els seus van prendre aquelles decisions ortogràfiques en comptes d'altres més sensates i normalitzades ("esteses") a l'època. Algun dia caldrà veure la culpa que té Pompeu Fabra.

Parla del Tigre del Maestrat: líder indiscutible carlí... desconegut avui dia però molt actiu. 

El comic utilitza el bitó blanc i negre, un gris sèpia que vol donar un to d'època (antic).

Al 1838 tenim l'Abrazo de Vergara. Jo sospito que poca gent dels assistents sabien el que era. No se solen explicar aquestes coses. Als llibres de l'època franquista sí, perquè segurament tindria un altre simbolisme d'actualitat: totes les dretes s'abraçaven després d'haver fet lluitar els pobres. 

El Tigre del Maestrat, però, segueix la seva guerra. I suggereix una cosa que un fan de les conspiranoies hauria de saber: que el Tigre del Maestrat potser volia el retorn de la Corona d'Aragó en comptes de lluitar a favor d'un dels Borbons. 

És l'època de la Renaixença: de Bonaventura Carles Aribau, i el primer retorn públic de la llengua catalana des de fa 140 anys (1712-1838). Una part de la burgesia barcelonina ha decidit recuperar i crear la seva llengua i cultura. Recordem que l'aristocràcia catalana s'havia passat al castellà des de la Dinastia Trastàmara al segle XIV, i amb més força al segle XVI, amb la cort de Carles I i Felip II... i recordem que la gran burgesia catalana opta pel castellà prêt-a-porter... això obre l'escletxa entre el Partit Popular de Catalunya i Convergència i Unió que, per molt que es diguin interclassistes o atrapalotodo, els seus quadres i capitostos són els descendents de les capes burgeses que van optar per una via o per l'altra: els banquers Vidal Quadras a una banda i els banquers Pujol a una altra. La burgesia de més avall, pot parlar en català quan vulgui a casa seva però tindrà tendència i encara la té a fer els balanços comptables en blanc o en negre, en A o en B, sempre en castellà. Vota en català i el Pla General Comptable en castellà.
Això no és de Juste de Nin, és clar. 


Seguirem si podem.








VI Jornada: La Família Nació

Data Estel·lar al fresc Divendres 20130426

Allò típic: un fresc històric. Un fresc seria un quadre pintat en un mur. Sempre tinc la sensació que hagin de ser quadres gegants i ampliables. Els veig més com els dibuixos dels hipogeus o de les piràmides que com a anuncis de cotxes que es vegin per les carreteres.

Aquesta és la sensació que em va donar l'exposició del dibuixant Lluís Juste de Nin en exposar els seus àlbums, "unes cròniques a llapis de Catalunya entre 1830 i 1981", i també en començar la seva explicació, la qual va ser força extensa i completa, tot i que va començar dient: "intentaré ser breu, que per això sóc ninotaire". Això ja va ser una pista; l'anotació que llegim d'un dels nostres enviats maginotècnics hi posa: "s'enrotllarà".

Va començar dient que ell veu la família com una reducció de la nació. Que allò que ha passat en una família és la Història de la Nació. I que la Nació és Catalunya... en el sentit que NO és Espanya. Més endavant va fer èmfasi en dir que només parlarà del 23F (19810223) en endavant quan tingui més perspectiva històrica... i a ser possible en un Estat propi (és a dir, en un Estat de Catalunya independent d'Espanya).

"El meu país és Catalunya, que és l'ampliació de la meva família"
 
No va burxar gaire més en aquest tema
 
Vincular les peripècies d'una unitat familiar a les la Història agregada és un error greu. El resultat, tot i això, pot ser interessant. Només si pertanys a una família dels guanyadors que escriuen la Història o, el que és mateix, de les elites polítiques, socials i econòmiques, coincidirà més o menys aquells esdeveniments posteriorment senyalats com a rellevants amb alguns fets familiars. 

Encara  al 2013, tot el que hagués passat o no passat entre menestrals, obrers fabrils, camperols no propietaris o petits propietaris no té cap rellevancia: ni les seves inquietuds, interessos, rondalles o dinars. El tipus de casa on vivia un tìpic obrer de mitjans segle XX o la manca d'accés a l'electricitats de gran part dels immigrants a les ciutats durant la dècada de 1960... són temes inexistents. Ningú no els recorda: per descomptat, els llibres d'Història, la matèria d'Història a Educació Secundària o a la Universitat (on es parla d'una farsa anomenada "creixement de la capa mitjana", eliminant tot allò que fos vida camperola dura i manual); i, sorprenentment, és oblidat pels propis protagonistes i pels seus descendents, que prefereixen oblidat els temps en què menjaven un plàtan entre quatre, o els temps en què robaven el pa sec que els veïns donaven a les gallines; tant bé, però, s'ha oblidat que, fins als anys 70 no era tan rar que hi haguessin galliners i gàbies amb conills a terrats d'autoconstrucció, o als patis, així que oblidar el pa sec sembla més fàcil si hom ha oblidat les gallines urbanes, o oblidar també  el terra de sorra i no de lloses:  no són coses ni llunyanes ni recordades.

Acabo d'establir, me n'adono, la meva distància sideral amb tota la Història de les Élites que ens han estat venent durant dècades i segles: no és la vida de la gent. Com a molt, és la vida d'alguna gent, d'una minoria, de La Minoria, d'allò que se sol anomenar amb el gal·licisme (=mot provinent de l'idioma francès) "les élites". Hi ha italians, és clar, qui si no? que han teoritzat sobre la teoria de les élites i el seu moviment o canvi.

Estic interessat en la Història i històries de la gent corrent, del 90% que no tenia accés al govern ni a les Eleccions, del 70% analfabet, de les tres quartes parts sense accés a la propietat de la terra, dels que només surten a les obres de teatre per fer gracieta, en un paper que ha continuat durant el segle XX i XXI: o gracietes o grans melodrames...

Hum...

La seva obra va ser promoguda en un primer moment per Manuel Vázquez Montalbán, qui va morir cap el 2003 però que contínuamente apareixen iniciatives que ell va posar en marxa o en les quals hi va col·laborar. Una altra cosa sobre la que no se'n parla.

La primera novel·la gràfica que va publicar va ser Els Nin. Memòria d'una família catalana. Sona molt al títol de Quinze Generacions d'una Família Catalana, de l'historiador Borja de Riquer, un llibre que promet ser interessant. Ara bé, també estem parlant de les elites. Aquest murri historiador es plantejava si era familiar dels Borja establerts com a Papes a Roma (després dits: els Borgia). 

La idea de Juste de Nin és l'adaptació d'obres literàries clàssiques incardinades a la Història de Catalunya i als esdeveniments familiars. Diu que va deixant forats que es cobriran a llarg termini. Això sembla fascinant, perquè suggereix quelcom que segurament no és real: que l'autor tingui clar el cronograma, el llistat d'esdeveniment, l'haver decidit què farà o deixarà de fer amb tal personatge històric o familiar que hagués pogut deixar penjat en algun moment. "Aquestes cròniques no hi cabran en aquesta taula. Ho sento perquè les haureu de llegir". Penso que, llavors, en aquell moment, sí que pot valer la pensa de llegir-les, tot esperant que estiguin ben sargides.

Els seus inicis com a dibuixant provenien de les publicacions clandestines del PSUC i de l'Assemblea de Catalunya. Incís: amb el ciclostil no et pots equivocar, va dir rememorant els temps de les caricatures "del Caudillo i de la Cort de Miserables que l'envoltaven".

Va conèixer El Perich, Cesc i d'altres però ell, el Zurdo o L'Esquerrà, no podia signar, tot i ser llegit igual que els altres. Hi havia el perill que l'enxampés la Brigada Político-Social... la Gestapo de Franco, com li va dir. Aquest tipus d'expressions em van agradar força: perquè hi ha un exasperant tendència a callar-s'ho per part de massa periodistes, tertul·lians, polítics o intel·lectuals engreixats sigui per l'origen social o sigui per les recompenses del règim posterior al Franquisme.

Repeteix que intenta fer una Memòria Gràfica Familiar: on hi ha hagut de tot, des de la Burgesia fins a l'Anarquisme. 

I aquí ve allò del "Nin": Andreu Nin va ser un cosí germà de làvia. Fundador del POUM, traductor d'obrs marxistes, esdevé un enllaç clau amb la URSS, de la qual va haver de fugir per culpa d'Stalin, qui va segrestar la Revolució, i la seva muller, la qual es va posar una pistola al cap: o la deixaven marxar de Rússia o se suïcidava. 

Va parlar d'Anaïs Nin, la primera que va reivindicar la sexualitat femenina. O del seu germà, "un segon pare del Nin".

Els Nin arriba a les llibreries al 2004, de la mà de Paco Camarasa, d'Edicions de Ponent, editorial valenciana existent des de 1995, a no confondre amb Ponent Món (tarragonina). ¡Tants substantius i tan poca imaginació!

Va ser a Ponent Mon on qui hi atenia al Saló del Comic 2013 no tenia NI IDEA de les quatre coses que tenia a la venda: Taniguchi, integrals francesos, o Ramiro. Sobre Ramiro ni idea. Sobre Taniguchi, no sabia ni els preus. Podria dir que és escandalós però és escandalosament habitual. 


20130422

Spirou 75 años

Data Estel·lar hubahubahub Dilluns 20120422

Resulta que Spirou cumple 75 años.

Y resulta que desde la maginoteca no lo sabíamos. Ni siquiera nuestro buque insignia (perdón por lo de "buque"), el Perrito Piloto, pese a que salen aviones y avionetas en más de una ocasión: Vito el Cenizo... Toda una BD del TFE...

En resumen, que Alfons comenta y dice en latiacomforo que sólo había encontrado una referencia, la de nuestro colega forero que lleva el blog Te lo digo y te lo comento. Y ahora vas y lo difundes, porque ahí lo explica todo clarito y no hay que añadir mucho más.