VI Jornada: Carlins Abans de la Pretesa Democràcia

Data Estel·lar destil·lada Divendres 20130426

Juste de Nin fa expressament una aposta pel nom "novel·la gràfica" o "roman graphique" (en francès): 

"No ho veig pretenciós... 

Sóm novel·listes que dibuixem,

 igual que hi ha novel·listes que dibuixen amb les seves descripcions, com Isabel Allende".

És clar. Això és força diferent de tot aquell embolcall de definicions que no defineixen res, de llistes de característiques úniques que són iguals per a altres formats.

Juste de Nin va iniciar una frase que començava: "Amb la pretesa democràcia fent aigües en tants camps..." és com es presenta aquesta obra d'ambientació coral. I és així com si li acut l'obra de la qual li venia de més gust parlar, potser per fer-li publicitat: La Guerra dels Besavis. Catalunya 1833-1840. En relació a que ell volia parlar de la Guerra Civil, i se'n va adonar -ai caram- que n'hi havia hagut més d'una, i una d'específicamente catalana al segle XIX.  Els seus besavis: seran els rebesavis o re-rebesavis dels lectors... no, inclús més enllà.

Va dir que era un intent d'explicar la Història d'una altra manera.

Aquest comic va sobre la Primera Guerra Carlina, esdevinguda a la mort de Ferran VII, l'execrable dictador creador del subdesenvolupament a Espanya. Va comentar que era una guerra entre dos bàndols: els isabelins, partidaris de la filla de Ferran VII, qui era antiliberal però els partidaris d'ella eren els liberals ("d'això n'hi hauria molt a dir", va dir, de manera ben clara). L'altre bàndol era els partidaris de la branca mascul·lina dels Borbons. Borbons: la seva néta, diu, "però si tots dos eren borbons"... Suposo que aquesta frase deu tenir ple sentit en un entorn social específicament actiu antimonàrquic i antiborbó... Poden ser de la mateixa família i tenir idees o interessos diferents... o ¿només passa a cals Nin això? O potser no hi passa...

Sabent dibuixar se sap escriure, va dir l'escriva d'Astèrix i Cleòpatra... Sabent dibuixar...

El seu besavi havia estat Secretari d'Ajuntament i líder carlí. No es parla amb el germà si no és en presència de la mare... això de familiars que no es parlen és molt típic. Encara la família tindria un origen per Salomó i existeixen familiars pel Penedès que recorden a Andreu Nin.

Es podria fer un petit lllistat de tebeos que parlen de guerres carlines. Potser el més actual i interessant fos: Superlópez: El Patio de mi casa es particular, per Jan. Però n'hi ha hagut més, per bé (malament) que desconeguts.

Durant el 2013, així van les coses, hem llegit coses sobre el Carlisme al marge i abans de sentir en Juste de Nin. Sorprén molt que no existeixi fora d'unes notes breus d'Història, quan va marcar fins i tot la Guerra Civil i la democràcia: els atemptats de Montejurra (que empastifen de sang o d'ineficàcia a Manuel Fraga Iribarne) i el PNV-EAJ, partit central a la vida electoral a Euskadi, que hauria partit d'elements carlins... així com CiU, a Catalunya, que també hauria tingut una important part carlina: el retorn als furs (Fueros), a les antigues lleis, a les Constitucions prèvies al desastrós Decrets de Nova Planta de Felip V, el primer Borbó, qui instaurà un centralisme a base de destruir les institucions de la Corona d'Aragó.... Tota la dreta a Espanya, per tant, ha estat influïda pel carlisme: els carlins no accepten el govern d'una dona perquè s'oposa a les antigues lleis (Llei Sàlica; tampoc no tan antiga) i llavors obtenen el favor de les zones que volen allò que la Unió Europea anomenarà "Principi de Subsidiarietat": que tot allò que es pugui fer en l'àmbit local, comarcal, regional es faci, en comptes que sigui decidit i executat per instàncies superiors. Hom no veu com ho aplicaria un rei absolutista carlí: és a dir, que no ho faria. 

Parla Juste de Nin de dos tipus de liberals, cosa que no s'acostuma a trobar: els moderats (la família Nin) i els arrauxats. Aquests segons cremen convents com el de la Rambla de Santa Mònica (Rambles de Barcelona, on hi ha el Centre d'Arts Santa Mònica, a prop de l'estàtua de Colom). Es veu que igual sortien de veure els toros i decidien anar contra los pelats (monjos). Explicità: "deien "los pelats" a l'estil valencià"... però tots hauríem de saber que aquest article -los- pèr bé (malament) foragitat de la legalitat lingüítica per la burgesia barcelonina de Pompeu Fabra, ha estat i encara n'està molt arrelat i utilitzat a molts llocs de parla catalana, com per la riba de l'Ebre. Algun dia caldrà que algú ens expliqui -no ho faran- per què Pompeu Fabra i els seus van prendre aquelles decisions ortogràfiques en comptes d'altres més sensates i normalitzades ("esteses") a l'època. Algun dia caldrà veure la culpa que té Pompeu Fabra.

Parla del Tigre del Maestrat: líder indiscutible carlí... desconegut avui dia però molt actiu. 

El comic utilitza el bitó blanc i negre, un gris sèpia que vol donar un to d'època (antic).

Al 1838 tenim l'Abrazo de Vergara. Jo sospito que poca gent dels assistents sabien el que era. No se solen explicar aquestes coses. Als llibres de l'època franquista sí, perquè segurament tindria un altre simbolisme d'actualitat: totes les dretes s'abraçaven després d'haver fet lluitar els pobres. 

El Tigre del Maestrat, però, segueix la seva guerra. I suggereix una cosa que un fan de les conspiranoies hauria de saber: que el Tigre del Maestrat potser volia el retorn de la Corona d'Aragó en comptes de lluitar a favor d'un dels Borbons. 

És l'època de la Renaixença: de Bonaventura Carles Aribau, i el primer retorn públic de la llengua catalana des de fa 140 anys (1712-1838). Una part de la burgesia barcelonina ha decidit recuperar i crear la seva llengua i cultura. Recordem que l'aristocràcia catalana s'havia passat al castellà des de la Dinastia Trastàmara al segle XIV, i amb més força al segle XVI, amb la cort de Carles I i Felip II... i recordem que la gran burgesia catalana opta pel castellà prêt-a-porter... això obre l'escletxa entre el Partit Popular de Catalunya i Convergència i Unió que, per molt que es diguin interclassistes o atrapalotodo, els seus quadres i capitostos són els descendents de les capes burgeses que van optar per una via o per l'altra: els banquers Vidal Quadras a una banda i els banquers Pujol a una altra. La burgesia de més avall, pot parlar en català quan vulgui a casa seva però tindrà tendència i encara la té a fer els balanços comptables en blanc o en negre, en A o en B, sempre en castellà. Vota en català i el Pla General Comptable en castellà.

Això no és de Juste de Nin, és clar. 

Seguirem si podem.