VI Jornada: La Família Nació

Data Estel·lar al fresc Divendres 20130426

Allò típic: un fresc històric. Un fresc seria un quadre pintat en un mur. Sempre tinc la sensació que hagin de ser quadres gegants i ampliables. Els veig més com els dibuixos dels hipogeus o de les piràmides que com a anuncis de cotxes que es vegin per les carreteres.

Aquesta és la sensació que em va donar l'exposició del dibuixant Lluís Juste de Nin en exposar els seus àlbums, "unes cròniques a llapis de Catalunya entre 1830 i 1981", i també en començar la seva explicació, la qual va ser força extensa i completa, tot i que va començar dient: "intentaré ser breu, que per això sóc ninotaire". Això ja va ser una pista; l'anotació que llegim d'un dels nostres enviats maginotècnics hi posa: "s'enrotllarà".

Va començar dient que ell veu la família com una reducció de la nació. Que allò que ha passat en una família és la Història de la Nació. I que la Nació és Catalunya... en el sentit que NO és Espanya. Més endavant va fer èmfasi en dir que només parlarà del 23F (19810223) en endavant quan tingui més perspectiva històrica... i a ser possible en un Estat propi (és a dir, en un Estat de Catalunya independent d'Espanya).

"El meu país és Catalunya, que és l'ampliació de la meva família"

 

No va burxar gaire més en aquest tema

 

Vincular les peripècies d'una unitat familiar a les la Història agregada és un error greu. El resultat, tot i això, pot ser interessant. Només si pertanys a una família dels guanyadors que escriuen la Història o, el que és mateix, de les elites polítiques, socials i econòmiques, coincidirà més o menys aquells esdeveniments posteriorment senyalats com a rellevants amb alguns fets familiars. 

Encara  al 2013, tot el que hagués passat o no passat entre menestrals, obrers fabrils, camperols no propietaris o petits propietaris no té cap rellevancia: ni les seves inquietuds, interessos, rondalles o dinars. El tipus de casa on vivia un tìpic obrer de mitjans segle XX o la manca d'accés a l'electricitats de gran part dels immigrants a les ciutats durant la dècada de 1960... són temes inexistents. Ningú no els recorda: per descomptat, els llibres d'Història, la matèria d'Història a Educació Secundària o a la Universitat (on es parla d'una farsa anomenada "creixement de la capa mitjana", eliminant tot allò que fos vida camperola dura i manual); i, sorprenentment, és oblidat pels propis protagonistes i pels seus descendents, que prefereixen oblidat els temps en què menjaven un plàtan entre quatre, o els temps en què robaven el pa sec que els veïns donaven a les gallines; tant bé, però, s'ha oblidat que, fins als anys 70 no era tan rar que hi haguessin galliners i gàbies amb conills a terrats d'autoconstrucció, o als patis, així que oblidar el pa sec sembla més fàcil si hom ha oblidat les gallines urbanes, o oblidar també  el terra de sorra i no de lloses:  no són coses ni llunyanes ni recordades.

Acabo d'establir, me n'adono, la meva distància sideral amb tota la Història de les Élites que ens han estat venent durant dècades i segles: no és la vida de la gent. Com a molt, és la vida d'alguna gent, d'una minoria, de La Minoria, d'allò que se sol anomenar amb el gal·licisme (=mot provinent de l'idioma francès) "les élites". Hi ha italians, és clar, qui si no? que han teoritzat sobre la teoria de les élites i el seu moviment o canvi.

Estic interessat en la Història i històries de la gent corrent, del 90% que no tenia accés al govern ni a les Eleccions, del 70% analfabet, de les tres quartes parts sense accés a la propietat de la terra, dels que només surten a les obres de teatre per fer gracieta, en un paper que ha continuat durant el segle XX i XXI: o gracietes o grans melodrames...

Hum...

La seva obra va ser promoguda en un primer moment per Manuel Vázquez Montalbán, qui va morir cap el 2003 però que contínuamente apareixen iniciatives que ell va posar en marxa o en les quals hi va col·laborar. Una altra cosa sobre la que no se'n parla.

La primera novel·la gràfica que va publicar va ser Els Nin. Memòria d'una família catalana. Sona molt al títol de Quinze Generacions d'una Família Catalana, de l'historiador Borja de Riquer, un llibre que promet ser interessant. Ara bé, també estem parlant de les elites. Aquest murri historiador es plantejava si era familiar dels Borja establerts com a Papes a Roma (després dits: els Borgia). 

La idea de Juste de Nin és l'adaptació d'obres literàries clàssiques incardinades a la Història de Catalunya i als esdeveniments familiars. Diu que va deixant forats que es cobriran a llarg termini. Això sembla fascinant, perquè suggereix quelcom que segurament no és real: que l'autor tingui clar el cronograma, el llistat d'esdeveniment, l'haver decidit què farà o deixarà de fer amb tal personatge històric o familiar que hagués pogut deixar penjat en algun moment. "Aquestes cròniques no hi cabran en aquesta taula. Ho sento perquè les haureu de llegir". Penso que, llavors, en aquell moment, sí que pot valer la pensa de llegir-les, tot esperant que estiguin ben sargides.

Els seus inicis com a dibuixant provenien de les publicacions clandestines del PSUC i de l'Assemblea de Catalunya. Incís: amb el ciclostil no et pots equivocar, va dir rememorant els temps de les caricatures "del Caudillo i de la Cort de Miserables que l'envoltaven".

Va conèixer El Perich, Cesc i d'altres però ell, el Zurdo o L'Esquerrà, no podia signar, tot i ser llegit igual que els altres. Hi havia el perill que l'enxampés la Brigada Político-Social... la Gestapo de Franco, com li va dir. Aquest tipus d'expressions em van agradar força: perquè hi ha un exasperant tendència a callar-s'ho per part de massa periodistes, tertul·lians, polítics o intel·lectuals engreixats sigui per l'origen social o sigui per les recompenses del règim posterior al Franquisme.

Repeteix que intenta fer una Memòria Gràfica Familiar: on hi ha hagut de tot, des de la Burgesia fins a l'Anarquisme. 

I aquí ve allò del "Nin": Andreu Nin va ser un cosí germà de làvia. Fundador del POUM, traductor d'obrs marxistes, esdevé un enllaç clau amb la URSS, de la qual va haver de fugir per culpa d'Stalin, qui va segrestar la Revolució, i la seva muller, la qual es va posar una pistola al cap: o la deixaven marxar de Rússia o se suïcidava. 

Va parlar d'Anaïs Nin, la primera que va reivindicar la sexualitat femenina. O del seu germà, "un segon pare del Nin".

Els Nin arriba a les llibreries al 2004, de la mà de Paco Camarasa, d'Edicions de Ponent, editorial valenciana existent des de 1995, a no confondre amb Ponent Món (tarragonina). ¡Tants substantius i tan poca imaginació!

Va ser a Ponent Mon on qui hi atenia al Saló del Comic 2013 no tenia NI IDEA de les quatre coses que tenia a la venda: Taniguchi, integrals francesos, o Ramiro. Sobre Ramiro ni idea. Sobre Taniguchi, no sabia ni els preus. Podria dir que és escandalós però és escandalosament habitual.