VI Jornada: La Fira de les Muntanyes de Novel·les Gràfiques

Data Estel·lar som-hi Dijous 20130502

La meva idea no era transcriure fil per randa tot això però algú em va demanar que si prenia apunt amb algun objectiu. No: és que m'avorreixo i així estic entretingut.


Juste de Nin va continuar parlant de les seves obres i del vincle amb la societat que reflectia, i que intentava ser acurat amb pentinats i amb vestits, perquè ha estat dissenyador d'una empresa de roba. Exemple: el pentinat "castanyera" per a "dones de vida" com si n'hi haguessin de mortes. Vindria de París, com era habitual en les modes des de la Revolució Francesa, és a dir, quan la burgesia va arribar al poder polític i va aconseguir que els seus costums i modes fossin aquelles principals en les quals s'hi emmirillessin les altres classes socials o les burgesies de la resta de països, frisoses per aconseguir un status semblant. (això és meu, no de Juste de Nin). Per cent, aquest mes encara no he dit que algú es llegeixi Què És Una Constitució?, de Lassalle. És que explica això, i és més curt que La Democràcia a Amèrica d'Alexis de Tocqueville.

Així, a La Fira de de les Vanitats, ancorada als anys 1880, fa esment espressament del tipus de carro. Ara bé, es va sorprendre de l'èxit del Tenorio, que es representava a 6 teatres alhora, "que sembla molt fora de la nostra cultura". Dir això, és estar fora de la "nostra cultura" i és desconèixer massa una Catalunya que llavor i ara, quan més catalana més espanyola, i sobretot més apegada a la caspa. En canvi, no semblava sentir-se aliè a les influències parisines (franceses) com si fossin més "de la nostra cultura". No va dir una cosa que se m'acut ara: 6 teatres sembla molt si ho veiem des del 2013 o inclús del de 1980... però el teatre tenia una funció com la que després tindrà el cinema o la televisió: una pel·lícula d'èxit s'estrena a més sales de cinema o atreu més públic a més sales. Un cop que la tele o el cinema xuclen públic massiu, el teatre retrocedeix en aquest caire popular... fins arribar a això d'un actor xisclant a sobre d'una escala. ¿Va el comic pel mateix camí de perdre la vocació popular? Ja ha entrat en aquesta dinàmica del tot? Al Saló del Comic vaig agafar una revista que venia a ser com un fulletó de l'ICEX, del qual intentaré parlar en articles posteriors... i més d'una editorial es definia o volia remarcar que se separava del comic habitual, o inclús n'hi havia qui expressament volia un lector aliè al lector de comics... i jo em pregunto si serà un lector no-de-comic habitual o puntual...

Explica que les famílies competien en carrosses funeràries.

El comic tracta l'època de l'Exposició de 1888 a Barcelona, que va ser seguida per al de París, al 1889. Per aquelles èpoques el català Oller (pronunciat /Olé/ pels francesos) va inaugurar el Moulin Rouge y el teatre Olympia. Diu que són aquelles coses que els francesos mai no reconeixen. Vagament em sonava d'haver-ho sentit a la ràdio. Sobta sempre, no ja el chauvinisme francès, sinó simplement la invisibilitat catalana que comença amb la inexistència de la Corona d'Aragó fora de les fronteres educatives i lde les facultats d'Història espanyoles. O de la inexistència de Monturiol front de Peral, etc. Tant inútil els esforços d'un com els de l'altre perquè ni els inversors ni les institucions (Monarquia, Govern) no estaven per la tasca de la I+D+i o de fomentar les arts i la tecnologia, una tradició que ha perdurat i que s'ha ampliat al segle XXI, amb la supressió d'ajuts a l'energia solar. Això és tradicionalisme de veritat.

  M'interessaria que això estigués degudament marcat amb noms, igual que allò del pentinat també, i no que s'ho hagi d'endevinar el lector que no té eines per fer-ho: En algunes vinyetes mostra el pintor Ramon Cases els escriptors  Oscar Wilde i Santiago Rusiñol (¿quants Santiagos i Santis catalans n'hi ha, tenint el nom de Jaume que seria l'equivalent?), tots tres al Moulin Rouge. Gràcies per no callar que Cases i Rusiñol eren gent de calers, perquè generalmente s'amaga aquesta part fonamental de com els hi permetien fer per tot arreu el que els hi donava la reialíssima gana.

Parla d'una òpera maleïda a Barcelona: Guillem Tell... ai, las, just aquesta... serà possible. Coneixeu el tema, oi? Va de pomes i de la independència de Suïssa. Cita (ens ho creurem): Ou l'independance ou la mort... i llavor esclata la bomba del Liceu. Esclata una de les dues bombes, i el vestit de la senyora Cardellach, víctima mortal, amortigua una bomba, que ara es troba exposada

Juste de Nin hauria d'innovar i fer un àudio-comic. Pressenteixo que és més entretingut sentir-lo a ell que la maetixa novel·la gràfica.