Però què passa aquí? Cada cop que busco informació sobre qualsevol, és professor universitari, polític i gestor abans dels 30 anys. Només pot succeir, així, en massa, si el mitjà és l'endoll.
Un exemple és d'Eduard Pujol: de Catalunya Ràdio al RAC, del RAC a JxC... i això explica tota la línia editorial. Barça TV, amics de la infantesa d'un alcaldable de CDC...
http://opinio.e-noticies.cat/diari-de-campanya/el-fichaje-estrella-de-jxcat-114577.html
La notícia és de Xavier Rius però el contingut podria canviar noms i llocs i es dóna arreu de Catalunya i arreu d'Espanya.
Fa molt de fàstic.
Hace poco el colega de El Mundo Rodrigo Terrasa publicó un reportaje sobre la prensa en Catalunya y me pidió mi opinión: le dije que era más fácil hacer carrera si eres soberanista. Siempre tienes un colchón. Cuando la pronuncié pensaba, entre otros, en Eduard Pujol
(...)Eduard Pujol acabo siendo reemplazado por Vicent Sanchis.[al canal Barça TV]
(...)
En todo caso, el pase de Eduard Pujol de la dirección de Rac1 a portavoz de Junts per Catalunya pone de manifiesto los vasos comunicantes que hay, en Catalunya, entre la prensa y el poder político. Si la prensa fuera más independiente seguramente no hubieramos llegado a la vergüenza de ver como nos aplicaban el 155 y nos convocaban elecciones desde Madrid.
Y una pregunta inquietante: ¿Si el director de Rac1 va en la lista de Puigdemont qué neutralidad tiene la emisora del grupo Godó? Sin saberlo, Eduard Pujol ha puesto en entredicho todo los programas: no sólo los informativos sino también los de entretenimiento o hasta las tertulias.
Su primer acto público fue un debate en la Pompeu en el que llamó “neofranquistas” a los de Ciudadanos. Inmediatamente pensé: ¿Cuando era director de Rac1 qué hacía si saludaba a Arrimadas, Iceta o Albiol antes de ser entrevistados? ¿Iba raudo después al lavabo para descontaminarse la mano?.
I allà tenim al tertul·lià des que va nèixer Vicent Sanchis, col·locat allà on passa: a l'Avui a Catalunya Ràdio, al RAC, al canal BarçaTV, al PuntAvuiTV, i a Ficomic, i a TV3, on ha fet una entrevistes als candidats que valdria molt que s'ho fessin mirar els del CAC, els del Col·legi de Periodistes o els que volen ser periodistes perquè, als contraris els deia des del principi que les enquestes els feien perdedors i així s'hi va passar 20 minuts amb el candidat Domènech de Catalunya En Comú Podem (si no fossin idiotes es dirien Podem-Podemos i anirien de lila i el votant comú els distingiria ràpidament)... i després els deia (a PSC, Podem i PP ho va fer) que "es quedaven sense temps"... Fins i tot, a 24 Horas de TVE alguna entrevista va ser més mesurada i amb preguntes més variades. Segurament que és perquè tenen l'ull a sobre del Congrés amb una nova normativa sobre TVE per fer-la més plural. Tant se val: l'entrevista era més lògica per a ser una entrevista electoral, és a dir, perquè un candidat es pogués explicar.
Nota important: si no més es presenten 8 o 9 candidatures, caldria que també els que no tenen representació actual, que seran un o dos, poguessin passar per les entrevistes: són el PACMA (tant de bo n'obtinguin un, de diputat, ni que sigui per molestar) i una marca blanca d'ERC o de JxC (ho vam explicar darrerament i no penso molestar-me en buscar-ho).
Doncs vull saber com és possible que tots estiguin adequadament col·locats, com és que tots cobren molt i fan grans currículums des dels primers Dodotis, vull saber d'ón venen els diners que els hi paguen, vull saber per què tots semblen tan mediocres si tots són genis en càtedres universitàries i gestions empresarials polièdriques.
Que hi ha un entrisme clar a la universitat o a tot arreu on hi ha res a escombrar en bosses marcades amb símbols del dòlar, és clar, però, alhora amagat.
Que les universitats es nodreixen de gents de partits, així com tot tipus d'organismes de "la societat civil", centres d'estudis o de recerques variades que mai no estudien ni fan recerca, organitzacions presumptament privades, oenegístiques, com fundacions, com organismes sense ànim de lucre, etc, etc., ho tenim molt clar.
Que, entre aquests, el gruix és de gent burgeseta (sembla que no però són àmplies classes socials) i que són independentistes entre aquest gruix, es demostra en cada convocatòria electoral.
Un altre cas és el de mister Moleskine (de fet, les llibretes cares i no les del xinus o les de la papereria del barri o les de l'Abacus, les Moleskines són les llibretes que fan servir els mateixos que apliquen retallades en la vida d'altri). Es tracta de Josep Maria Jové http://anterior.esquerra.cat/partit/organigrama/46
El trobem com a veí de Les Franqueses del Vallès, nat al 1975.
Segons la fitxa d'ERC, qui serà segon del departament d'Economia de Junqueres al 2017 (amb 42 anyets) és: Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat Pompeu Fabra. Postgrau en Ciències Polítiques i de l'Administració a la Universitat de Barcelona.
Aixó ens situa a l'any 1999 aprox [1997 acabaria la carrera i posem un postgrau de 2 anys: 1997+2=1999), si no va suspendre res per acabar la seva formació.
Sense experiència no et contracten però ell no triga ni 5 anys en ser "director de Polítiques Sectorials als departaments de Presidència i Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya (2005-2010)"
Si dic que no m'ho crec, menteixo, perquè és un càrrec públic, així que el seu nom surt en documents legals. Però si dic que era gairebé impossible que tingués les credencials mínimes assolibles per al seu càrrec, pot ser debatible... ara bé, ¿que potser es va alguna política sectorial exitosa en aquell temps o que hagi perdurat? Oi que no?
Quina era la seva trajectòria anterior? JERC al 1992, ERC al 1998
President de la Sectorial d'Economia des del 2002 d'ERC. És a dir, en només 3 o 4 anys ja passa a manar en coses d'Economia d'ERC. Si ho haguéssim sabut abans potser no ens hauríem cregut gairebé res de les cridòries sobre Economia o sobre balances fiscals o sobre l'Espanya ens roba. Enlloc no arribes a ser el cap només arribar o només acabar o això és el que et diuen a les entrevistes de feina o a les ofertes de feina de l'Infojob o d'això que vau destruir: INEM/SCC/SPOC.Seguim llegint el seu perfil:
docència universitària a la UB, on ha estat professor a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials i on actualment és professor associat del departament de Dret Constitucional i Ciència Política de la Facultat de Dret.
Un altre polític que està endollat a una universitat i que em diguin com. I que em diguin amb quines credencials, fora de les de ser d'un partit independentista o d'un altre. Un altre que copa i tapa tots els lloc de feina remunerats i/o de nivell formatiu mitjà o alt.
Les portes giratòries en política són moltes. Potser són totes. Cal seguir investigant.
Per exemple, vull saber del tot qui és Josuè Sallent que ha estat la gran porta giratòria de meitat de la doble presidència de la Generalitat formada per Telefónica [si hagués estat a T-Systems la doble presidència seria seva del tot]:
D'El Confidencial (passo de comprovar la seva ideologia però la sospito): socio director en la empresa Barkeno Advisors. Doctor en Ciencias Físicas y diplomado en Empresariales, Sallent es también secretario de Finanzas de ERC en Barcelona y miembro de Òmnium Cultural. En sus inicios, había trabajado para Telefónica como jefe de proyectos en el área de ‘call centers’ y como gerente de proyectos en Doxa Consulting.
La Generalitat convertida en un gran call-center o Servei d'Assistència Tècnica Unificat o un grup de teleoperadors que responen des de Lleida subcontractats... Doncs ell ha estat a les dues empreses i, és clar, al CTTI (qui vulgui investigar què funciona i què no de les polítiques públiques a l'Administració de la Generalitat i qui vulgui veure opacitat: que hi vagi, al CTTI, ho mana tot, ho dirigeix tot, és inaccessible i opac en el marc de l'opengovernment... potser el primer pas real del cyberpunk que caldria tallar de soca-rel).
La porta giratoria universitària es pot allargar a la resta de partits. Exemple: Joan Herrera d'Iniciativa per Catalunya és casualment profe de la UdG de Polítiques junt amb en Quim Brugué qui ja ho era i que va ser director general quan el Tripartit (és a dir, quan ICV-EUiA estava allà).
Així que, de portes giratòries de feines bones, no només viu la dreta tradicional ni la nova dreta ni el neoliberalisme d'amiguets ni el PP ni el PSC... CDC, UDC, els líders de Podemos, etc, etc.
I aquí és on jo penso que això és mentida o que caldria canviar tantes coses que mai no passarà.
Per començar, només parla de càrrecs directius i torno a preguntar "qui" i "com" i "amb quins mitjans o mèrits" s'entraria a formar-ne part. Apart, sembla que la marca personal és una altra forma de disgregar encara més la minsa unió de treballadors perquè no fa referència "marca personal de càrrecs no directius", per tant, si no t'han endollat de directiu ni tan sols pots aspirar a fer res. És tota una mentalitat la que es reflecteix:
Hemos visto en demasiadasocasiones —y salvo honrosas excepciones— que los puestos directivos se daban a personas no por suvalía profesional, sino por su pertenencia a un partido político. La marca personal ayuda a que esos empleados públicos que son reconocidos en su ámbito profesional tengan más relevancia y presencia más allá del puesto que ocupan en el organigrama.
La pregunta clau és: ¿per què mai no hi ha hagut un ascensor social català?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada