Revista Alegría

Data Estel·lar en colors Dimarts 20170718

Continuem intentant buidar la llista de relectures.

El dia 20161202 es va presentar el llibre 100 Anys de TBO el qual, per evitar problemes legals, va canviar de títol a  1917-2017 100 anys. El tebeo que va donar nom als altres, amb el número "100" en format idèntic al de les lletres de la marca TBO. 

Allà hi era el periodista Jordi Manzanares. 

Un cop sentida la seva exposició i llegit el llibre, lògicament havia de tornar al llibre pel qual havia conegut aquell autor.

Títol: Alegría. Una revista per combatre En Patufet.

Autor: Jordi Manzanares.

Premi: VI Premi "Rovelló" d'assaig sobre literatura infantil i juvenil, 2007.

Editorial: Pagès Editors.

Col·lecció Retalls.

Localitat i any d'edició: Lleida, 2007.

Mida: 210mm alçada * 229mm amplada * 10mm gruix. Petit, butxaca: com ha de ser, tot i que més ample sempre és millor per obrir-lo però que això ho entengui un editor és fer que deixi de ser editor..

En una visió entusiasta, em va encantar la primera vegada. 

Més o menys es pot entreveure en aquest blog que tenim un interès pels tebeos a la comarca del Vallès. Amb poques publicacions i editorials, malgrat el seu gran nombre d'habitants i d'iniciatives sovint insòlites, el Vallès té, tot i això, una mena de penetració invisible del món de la historieta en forma d'autors o editors que hi viuen, hi han viscut, nascut, hi han estiuejat que és la forma molona dels rics antics de fer vacances fora de Barcelona... i també ha tingut aquesta revista durante els anys 1920.

És força interessant perquè el periodista descubreix la revista. Jo encara no ho he fet: no me n'he trobat cap número, ni car ni barat. I executa un procés de recerca.

En una visió crítica, en canvi, trobo que el periodista Manzanares, com passa amb el llibre del TBO s'escuda massa en dades que semblen donades però no estrictament contrastades. És difícil de dir perquè m'ho trobo sovint: allò que tothom ha dit sempre no té perquè ser el que realment va passar. Potser li noto un cert cortaenganxa de manera difusa. Són coses que cada relectura por alterar.

De totes maneres, la revista Alegría serveix per descobrir-nos que els dibuixants cobraven per dibuixar i anaven on els hi pagaven, i així es trenca una mena gairebé de mite del dibuixant que és una roca d'integritat intel·lectual que sap el que vol i que treballa o treballava per a segons quin editor o segons quina revista i punt. 

Al seu llibre sobre Los Pioneros de la historieta, del qual La Maginoteca en va trobar un exemplar, l'hem llegit i us l'hem explicat, l'historiador Antonio Martín va de dur i diu que això que feien és com si no estiguessin ben forjats encara els dibuixants (com si després, al segle XX, hagués canviat la cosa), que no tenien clara la importància intel·lectual i que això de dibuixar en un periòdic republicà i laic i en un de catòlic no era sostenible. Només el recordo d'una conferència on aquest historiador, divulgador i editor semblava para-comunista, defensava la independència de Catalunya (sense que ningú no li demanés)... però s'havia passat la vida treballant per al Grupo Planeta, creat per un paio que havia entrat a cavall a Barcelona amb Franco. En fi, que la puresa ideològica i el sobre de la paga van per cantons diferents.

El llibre de Manzanares acaba esdevenint un llistat de petites biografies, llàstima que sense foto carnet ni mostra de dibuix, però que és una excel·lent agenda de contactes de gent d'aquella època per si algun dia ens toqués anar-hi: Josep Maria Huertas Ventosa, Ángela Graupera, Urda (històric del TBO), F de B. Moll (compte, nens, que això surt a la Selectivitat! L'il·lustrador també és el famós lingüista i el seu soci, en Mossèn Alcover era amic d'Alfons Sala).

La revista està pagada i amparada per Alfons Sala (hi hagué un carrer a Sabadell amb el seu nom), el cacic de Terrassa. Recordem que, quan els del PP van a Catalunya, sol ser visita obligada anar a Terrassa, a veure la CECOT (la patronal terrassenca). Són dades importants quan un vol saber el que passa al país però que l'oficialitat espanyolista i l'oficialitat catalanista en els seus mitjans de comunicació solen eixordir o emmudir tant com poden. 

La impulsora i alma mater de la revista va ser una mestra de Terrassa anomenada Magdalena Rossell. Segurament seria coneguda com a pedagoga, si hagués estat en el costat bo de la balança. En aquells moments el costat bo era el monàrquic alfonsí (d'Alfons XIII) però després va venir la 2a República i després la dictadura de Franco... així que...

Aquesta revista va tenir segment interpretats a la ràdio. Estem parlant de l'any 1928: encara el comic espanyol es troba a les beceroles i tampoc no tinc clar que els programes de ràdio als Estats Units d'Amèrica tinguin aquest entramat amb altres mitjans com els comics... però a Barcelona (Ràdio Barcelona EAJ-1, després Ràdio Barcelona-Cadena SER). 

Al 1923 la mestra Rossell va tenir el primer aparell de ràdio de Terrassa i el va fer servir per ensenyar tecnologia a les seves alumnes.

El principal dibuixant sembla ser que va ser Rafael Pérez Jiménez Barradas, que signava com a Barradas. Era de Montevideo (Uruguay) i va crear la imatge gràfica de la nena Alegría aíxí com va il·lustrar força contes de la revista.  Va tenir un grup, Los 14, on hi figuraven Dalí o García Lorca.

Van sortir uns 278 números segurs, potser uns 280. Ens trobem llavors al 1930. El dictador Primo de Rivera plega. Malalt, no triga en morir a París (i per què va marxar a un altre país?) La revista perd el seu impulsor polític perquè era el dictador i la dictadura qui hi havia al darrera, junt amb elements monàrquics, amb Alfons Sala (que no és casual que se n'anomeni, d'"Alfons"), exercint de patró, i una mestra que va donar la idea o la hi van deixar posar en marxa. Ens cal una biografia o potser una sèrie en condicions sobre el pintoresc Primo de Rivera que es movia entre la serietat i la caricatura, entre el bonapartisme i el mussolinisme, entre una realitat que era que 40 anys de Restauració no havien servit per posar en marxa grans projectes com carreteres i que volia o pretenia estar a tot arreu, convençut, amb certa raó, que els altres no tenien l'impuls per dur a termes els projectes mentre demanava jubilar-se cada setmana. Va reprimir l'obrerisme però va establir gairebé sindicats oficials; va estomacar el catalanisme però li va mantenir la majoria de revistes. Confús, complex, prou interessant com perquè aprenguéssim qui va ser. 

Com a mínim, les carreteres les posa ell en marxa que, si no, igual encara hi haura camins reials plens de sotracs.

Això sí, tot i que es permetia la publicació de revistes catalanistes com En Patufet, ara tenia un competidor amb recolzament institucional com Alegría. Potser van haver-hi més revistes similars en altres contrades.

Aquesta revista va establir un quadern anomenat Mis Vacaciones l'estiu de 1928: exercicis de matemàtiques, passatemps. Això són uns 60 anys abans de las Vacaciones Santillana (no en tenia prou l'alumnat com per cridar d'alegria que li possessin deures a l'estiu), abans dels quaderns+passatemps de deures d'Astèrix o de Gerónimo Stilton o els deures que posen a 6PRI per passar a l'ESO... 

Aquesta revista també publica alguns comics estrangers.

Tot això no ho sabríem sense el libre de Jordi Manzanares.

Pel que veig, de nou La Maginoteca és l'únic lloc d'Internet al qual li interessen aquests temes.

Nota final: dono per comentat el libre 1917-2017, 100 Anys. El tebeo que va donar nom als altres. per Jordi Manzanares. Diminuta Editorial. Primera edició: desembre 2016. Mida: 270 mm alçada * 210mm amplada *10mm  gruix.

Segueix la mateixa tònica, tot i que es nota molt el tallaenganxa.

Hi ha un altre diccionari biogràfic d'autor, ara sí, amb fotos-carnet o caricatures-carnet.

El problema greu de Diminuta Editorial és la manca d'una mida fixa per als seus llibres.