En Patufet, Cent Anys: el llibre

Data Estel·lar continuantperseguir Dilluns 20170731

Seguim amb la recensió o explicació d'alguns llibres sobre el món de la historieta.

Títol: En Patufet, Cent Anys. La revista i el seu impacte.
Editor i presentador: Jordi Castellanos.
Col·lecció: Biblioteca Mila i Fontanals, número 47. Evidentement, mai no hem trobat cap altre número, cosa força comuna en això dels llibres.
Editorial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat àlies PAM.
Primera edició (i única): novembre 2004

A mi em sonava haver trobat aquest libre de manera legal per Internet. Un altre "evidentment:" no el trobo ara.

Es tracta d'un llibre de color blanc i amb el títol i el dibuix de la portada en magenta.
Passa molt desapercebut.
Si el vaig trobar és perquè ho miro tot, i no pas perquè en trobés cap informació prèvia.

Més greu és el següent: el fa el Departament de Filologia Catalana i Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat de Barcelona, en un simposis celebrat a l'Aula Magna de la UB el dia 20040311.

Per aquelles èpoques un estava força pendent de les universitadades. D'això no tinc cap record, ni ara ni quan vaig comprar el libre, a la primavera del 2007.

Més encara, perquè va de tebeos, de publicacions històriques, de vincles amb la societat del seu temps, del Patufet que apareix el 1904, i que tenia una certa presència a Internet al 2004.

Rellegeixo el llibre en paral·lel al centenari del TBO 1917-2017.

La primera reflexió que faig és la següent: tota una vida sentint sobre la importància de la revista En Patufet, de la qual he tingut el rar privilegi de veure algun cop els famosos exemplars enquadernats per antics lectors, i que podia ser el més gran tresor que alguna gent hauria guardat.

Doncs, mirem les dades: ni una sola publicació real, ni una sola antologia, ni una sola edició commemorativa, ni una sola publicació en forma de col·leccionable de kiosk (i, si us penseu que en català no tindria tirada i no serie negoci: plantegeu-vos si la política de normalització no és una mentida o pregunteu-vos sobre consideracions sòciolingüísticas endògenes a la societat catalana i no exògenes, que Franco ja fa dècades que és una mòmia). Seguim: ni un sol col·leccionable de diumenge de la premsa en català ni de la premsa catalana: ni de ElPuntAvui ni d'El Periódico de Catalunya ni de La Vanguardia.

Quan un apunta sobre alguna reedició o sobre algun llibre o sobre... res... la resposta és típica d'aquest país d'usar i llençar: és carrincló, passat de moda i tot això. El mateix país que no té problemes per passar qualsevol cosa que sigui carrinclona però que vingui dels Estats Units, per exemple.

Només apareix a ARCA, la iniciativa per digitalitzar premsa antiga.
Per tant, un interès continu per oblidar i trepitjar sobre una capa de pols tot allò que provingui del passat.

El Simposi de la Universitat de Barcelona va comptar amb l'habitual absència d'estudiosos de la Sociologia o de la Ciència Política, de la Història Social, etc. Però, compte, perquè no només es tracta d'una revista sinó dels lligams emocionals, i de classe social entre aquella capçalera i molts habitants de la Catalunya del primer terç del segle XX, a més del lligam polític, i com sempre diem, vosaltres mateixos si us penseu que la política i el comic no han de tener i no tenen res a veure... Ja vam veure, com es va publicar, Alegría, una revista per combatre el Patufet o com va resorgir als anys 1960, quan es rebaixa una mica la pressió contra el català per part de la dictadura franquista.

Per tant, parcial, per molt Generalitat, UAB, Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans i Fundació Folch i Torres o UB que hi apareguin...

El llibre és interessant per valorar la figura de Josep Maria Folch i Torres, un escriptor d'immens èxit que va ser polèmic perquè defugia de la la intel·lectualitat literària en la seva forma d'escriure, etc. Recordem que no va ser un cas únic: la novel·la popular s'obira pas, els folletins, la revista Lecturas era un recull de novel·les per entregues (dècades abans d'esdevenir premsa del cor però ¿no és un pas més enllà fer contes sobre la realitat en comptes de novel·la rosa o romàntica?

Els autor intel·lectuals són els que tenen carrers al seu nom, aquells dels quals gairebé mai no en trobem llibres enlloc o que millor no trobar-los. Riba, els que surten al llibre de Lite i, pitjor, t'obliguen a llegir per a la Selectivitat.

Folch i Torres crea una escritura de best-seller industrial des del no-res, gairebé, amb reticències per part dels que saben molt.

A la pàgina 27 apareix "TSF" com a "electrodomèstic d'oci" com si tothom sabés quina cosa és. Així que hem d'anar a Internet per buscar una informació mal donada (i, comte, perquè cal repetir-hi mil cops: simposi en universitat pública, finançament públic, divulgació que hauria de ser pública... però sempre fallen en les coses més bàsiques). TSF fa referència a la telegrafia sense fils... i ens quedem igual. Es veu que és el precedent directe de la ràdio. ¿I algú es creu que una llar catalana corrent "i molent" fabriqués una ràdio? Doncs això és el que ve a dir la pàgina 27. Ja estic tip de llegir aquest tipus de coses rares.

La página 26 fa referència a "les extenses necrològiques", i es cita la d'Apel·les Mestres, sense esmentat explícitament el seu caràcter popular de dibuixant. El text el considera un d'aquells "patricis". Deixar de banda la vessant popular i coneguda d'Apel·les Mestres és greu en un text que parla d'un diari il·lustrat de principis del segle XX.

En Patufet està a favor de la religió, l'ordre, la propietat i la tradició, i la llengua catalana. Malauradament, no se'n posen, d'exemples, tot i que és una idea força extesa que era premsa de la dreta catalanista.

La pàgina 30 diu allò que hem sentit tants cops sobre el Cavall Fort: com si escullissin de veritat els dibuixants perquè fossin de gran qualitat. En mirar els noms, comprovem que són els mateixos els que signen al Patufet (dreta catalanista), Alegría (dreta espanyolista monàrquica) o en les revistes republicanes o esquerranes (L'Esquella de la Torratxa). Van allà on cobren, i no pocs passaran al TBO. Se cita a Junceda, Quelus, Llaverías o Cornet.

p47: La gran innovació tècnica que ens parla sobre el capital que movien i l'interès per reinvertir-lo: és la gran rotativa alemanya marca Vomag de l'empresa Vogländirche, de quatre tintes a partir del número 1002 cap el 1923. Serà la rotativa de Bagunyà o Baguñà Hermanos (amb socis variants que el llibre esmenta) i que imprimirà el TBO de la postguerra i el Patufet dels anys 1960. La capacitat era de 6000 exemplars/hora. Això és interessant tant pel que fa a la potència editorial de Patufet (venia molts exemplars), a la llarga durada de la rotativa (fins als anys 1980) i a l'enllaç entre Patufet (o el "abans de la guerra) amb el TBO (o el "després de la guerra).

Al 1923, per veure la importància dretana es fa un "Delícies del govern dels Soviets", amb pobresa, etc... de nou, com amb Tito i Tif (1915), la publicació nostrada s'avança al Tintín al País dels Soviets. Es tracta de la típica propaganda anticomunista menjanens, la que podem seguir gaudint tot el segle XX i XXI... al menys, el Equipo A era divertit.


Intentarem seguir.