La Era de la Infrademocràcia: Democrítica i TPP

Data Estel·lar sense bots ni barrals ni seix ni sieben Dilluns 20131209

Trobo una informació sobre una d'aquestes innobles negociacions secretes que es donen al llarg del planeta, amb denúncies dels propis parlamentaris als quals no se'ls hi dóna informació sobre un tema que afectarà la sobirània dels Estats firmants a favor del poder dels oligopolis transnacionals. Censura a Internet, acceptació total del descontrol bioalimentari, tot en un sol text. D'això n'han dit TPP. 

Alguns enllaços, per descomptat cap d'oficial, el que ja fa sospitar alguna cosa de podrida.

http://tppabierto.net/que-es-tpp 

http://tppabierto.net/documentacion

https://wikileaks.org/tpp/index-es.html

http://eleconomista.com.mx/industrias/2013/11/21/comce-alerta-mexico-sobre-puntos-rojos-ttp

http://www.jornada.unam.mx/2013/11/13/politica/004a1pol

http://piensachile.com/2013/12/monsanto-el-tpp-y-la-dominacion-global-de-los-alimentos

http://www.losandes.com.pe/Opinion/20131205/76868.html

Según Pedro Miguel, en la web de la UNAM: 

la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México); 

Estados Unidos, Chile, Perú, México, Brunei, Nueva Zelanda, Singapur, Australia, Malasia, Japón, Canadá y Vietnam, todos los cuales negocian febrilmente en el más puro estilo tecnocrático, es decir, en lo oscuro y de espaldas a la sociedad.

Segonas TPP abierto: 

La negociación del TPP es secreta, de espalda a la comunidad de los países afectados. En febrero del 2011, se filtró el capítulo de propiedad intelectual que ha impuesto Estados Unidos al resto de los países, lo que ha generado alerta mundial respecto a diversos temas, como:

• Limitación a Derechos Humanos en Internet.
• Obstáculos al acceso a medicamentos genéricos.
• Obstáculos al acceso al conocimiento y la cultura.
• Obstáculos a los derechos de los consumidores.

Podríem donar un vot de confiança. Durant unes hores l'ha obtingut. La manca de notícies sobre aquest tema a la premsa habitual des del 2005 fins el 2013, però, i  a més la manca de webs oficials (no amagades, en cas d'existir) amb declaracions oficials, fan sospitar com sempre que pensen manllevar el pa, la sal, el petroli, l'aigu i tot allò que sigui de valor, i que la població s'endugui les deixalles, els problemes i els deutes (i no parlo de bancs i entitats financeres rescatades amb diners públics i els seus ministres recol·locadíssims però ¿i per què no?)

Ja tenim prou experièncie de com actuen les forces malvades.

Hi torna la infrademocràcia, camuflada des de fa dècades de tecnocràcia, del poder atorgat als tècnics per les complexitats i especificitats d'uns temes concrets que no són les grans idees sinó qüestions tecnològiques i empresarials i de gestió diaria.

Alhora resulta que el mitjà de comunicació del COLPIS dedica monogràfic (tema principal) a

La participació democrítica Formes emergents de participació per a una democràcia en canvi

Heus ací (nivell farragós de text escrit activat) el sumari: [cites en cursiva]

• Democràcia com a problema, democràcia com a solució. Per Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i investigador del Institut de Govern i de Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona

El mercat i el poder econòmic s’han globalitzat, mentre les institucions polítiques i el poder que d’elles emana segueixen en bona part ancorats al territori. I és en aquest territori on els problemes que generen la mundialització econòmica i els processos d’individualització es manifesten.

Les corporacions [=grans empreses transnacionals dites multinacionals, oligopolis que són quatre que remenen les cireres en cada sector econòmic, sia petroli, llavors agrícoles o acer] segueixen pressionant unes institucions amb cada vegada menys mecanismes per equilibrar aquest joc.

Tant en textos com en conferències o a l'aula, el politòleg Subirats sempre té el punt brillant per lúcid. Potser és un extracte massa llarg i potser n'hi haurà més però val la pena llegir-lo: 

Està arribant el moment en què reivindicar que la nostra vida política sigui democràtica , pot convertir-se en un acte quasi insurreccional. En un acte revolucionari. Tornaríem així a l’època en què un demòcrata era un perillós activista al que s’havia de controlar i vigilar de prop. La degradació del funcionament del sistema (el caixer del partit del govern amb milions a Suïssa, el principal partit de l’oposició amb els ERO a Andalusia, a Catalunya la seu de CDC embargada pel cas Palau,…) , el cansament col·lectiu sobre com funciona la cosa pública (distància entre promeses i realitat , ús compulsiu de la mentida, no reconeixement dels errors propis), i la sensació general d’esgotament del model , està conduint a un carreró sense sortida. ¿Podem imaginar un procés de regeneració des de dins?. No es veuen símptomes de catarsi en els partits centrals del sistema. Més aviat, tracten de seguir sent centrals, atacant-se entre ells, per així sostenir-se mútuament. ¿És possible que des d’Europa se’ns obligui?. No crec que el model de construcció europea, allunyat de les complexitats internes de cada membre del club, i interessat només en què el mercat funcioni, ofereixi ara per ara esperança de redempció. Què ens queda ?. La revolució .

Fa un llista de què ser demòcrata al 2013:

1.  exigir que la gent pugui decidir més directament.
2.  vetllar perquè la prioritat de l’actuació dels poders públics sigui la justícia social, l’autonomia personal i el reconeixement de la diversitat. 
3.  considerar que el públic no s’esgota en allò institucional,
4. que tots tenim la responsabilitat de defensar el que és públic com l’expressió dels interessos col·lectius. 
5. desconfiar del poder i de qui l’ocupen en nom de tots, 
6.  desconfiar també dels mecanismes que el mateix poder afirma utilitzar per evitar abusos.
7.  no delegar les responsabilitats pròpies i col·lectives,
8. defensar directament el que considerem com a béns comuns. 
9. exigir que es compleixi la llei. 
10.  és novament ser revolucionari.

La pregunta és qui està disposat a ser demòcrata en tot o part d'aquests termes. Qui està en disposició. Qui vol. Qui no en té, de por. Qui té la seguretat legal de poder defensar la democràcia sense acabar apallissat per uniformes o per tertul·lians o per recursos conteciosos-administratius o per botxins.

 

• Institucions i ciutadania: una relació en crisi. Per Lucía Medina, doctora en Ciència política i investigadora a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials-Universitat Autònoma de Barcelona

Des del 1991, la valoració de les institucions és la més baixa: suspenen sense excepcions.

Vegin el gràfic que inserta la investigadora: 

   

Font: Sondeig d’Opinió de l’ICPS, 2012

No costa pensar que al 2013 encara podria ser més baixa la valoració de cada institució.

Per entendre per què la ultradreta mediàtica i els governs de les dretes porten des del maig del 2013 una campanya fent-nos creure que les coses estan millorant, cal llegir-lo amb aquesta altra frase: 

el 2007 la meitat de les persones entrevistades veia com dolenta o molt dolenta la situació econòmica d’Espanya (47%) i de Catalunya (51%), però cinc anys després la sensació n’augmenta fins arribar al 90 i el 85%, respectivament.

Calia contrarrestar l'opinió veraç de la població que, no obstant tot, omple, centres comercials (francesos o xinesos) en alguns llocs  però que buida supermercats en altres. Recordem que els sous ronden els 700€, si tens sort. Cal remarcar-ho perquè la dualització socials i de sous fa que els que llegeixen i semblen informats no entenen que hi ha molta gent en situacions d'empitjorament econòmic, independentment de la formació acadèmica o l'experiència, d'igual manera que els mileuristes (cobraven poc: 1000€) semblava que no existien per als que cobraven 2000€ però també feien invisibles els vuitcentseuristes o noucentseuristes, dels quals n'hi va haver molts entre el 2001 i el 2013 (reforma laboral sense sou, sense drets i sense res del PP de Rajoy).

L'autora hi posa uns gràfics de tendència, on es veu que les opinions negatives han anat a més. 

Hi ha tres punts de miratge que coincideixen amb canvis de governs entesos com a canvis de règim: 1996, quan semblava que Aznar anava a fer una regeneració democràtica i una lluita contra la corrupció establerta pel felipisme del PSOE. Creure's això procedeix tant de la necessitat de que algú millori les coses però també d'una desinformació que va anar a més pels fortíssims mitjans de comunicació de la dreta i ultradreta, amb directors de diari que tenien més informació que els ministres o que entraven o sortien de càrrecs de confiança del PP. Tot això lligat amb que, si bé alguna gent sabia que "eren descendents dels franquistes", sempre es va voler posar una bena als ulls: el franquisme era un sistema que es mantenia gràcies a la corrupció, amb Franco justificant-la perquè no podia atorgar terres o feus com a l'Edat Mitjana (perquè estaven ja tots els feus repartits) i censurant o processant els que criticaven la corrupció a la premsa oficial (i única). Però no es va dir amb veu forta i rotunditat que el torturador principal era sogre de l'alt càrrec del partit, Gallardón, o que Aznar era el fill i net de franquistes i propagandistes, etc. És com si la Transició bàsicament els va servir per netejar els crims familiars (la riquesa familiar i el poder polític els hi venia del Franquisme i dels seus crims, o de les serves corrupcions amb oposicions tant netes que només les guanyen els familiars que calia col·locar)

L'altre punt és cap el 2003, on semblava que el tarannà (Talante) de ZP (Rodríguez Zapatero) havia de millorar la democràcia i les seves institucions. RTVE seria la BBC (mite de la comunicació), que acceptaria que Espanya fos un país multicultural i multilingüístic, etc. Malauradament, la corrupció i l'ancorament a la dreta, així com tenir un gruix de feixistes de vocació amb gran pes ficats a dins del partit, va fer que tot es reduís a treure les tropes d'Irak i els matrimonis homosexuals (el summun de l'acceptació de les diferències socials), amb lliurament de grans quantitats de diners a l'Església Catòlica més anticristiana i més retrògrada (més afí a la ultradreta des de posar Franco "sota palio") i al final de desfer-se de la Constitució intocable regalada als poders financers i erosionant greument la democràcia. Es veu clarament com l'Era de ZP va ser la gran oportunidad perduda, però perduda amb voluntat per part del PSOE per regenerar, modernitzar, millorar i guanyar-se a la societat de cara a un nou contracte socials entre els ciutadans i les institucions. No van voler fer-ho. I a més van donar eines -diners i canals de ràdio i televisió- a la ultradreta perquè lluitessin contra qualsevol possibilitat de canvi.

L'altre punt on puja la tendència és en algún moment entre el 2008 o al 2010. No tinc cap explicació. I es nota que no afecta a tot i als que afecta els hi passa en diferents moments. Les caigudes posteriors són estrepitoses, malgrat les anteriors caigudes de la confiança ja havien estat fortes per a una pila d'institucions.

• Corrupció, mitjans de comunicació i democràcia. Per Anna M. Palau, doctora en Ciència Política, docent i membre del Grup d’Anàlisi Comparada de l’Agenda Política a Espanya (Universitat de Barcelona)

L’aparició de El Mundo i la seva estratègia de recolzament al PP per aconseguir arribar al poder, juntament amb una precària situació econòmica, van provocar en aquell moment un deteriorament de la percepció de l’eficàcia del sistema, entesa com la capacitat d’aquest per resoldre els problemes que ens afecten; però el suport a la democràcia com a forma de govern s’ha mantingut elevada des de finals de la transició (Montero et al. 1998).

• Joventut, context social i innovació política. Per Roger Soler-i-Martí, politòleg i investigador a l’Observatori Català de la Joventut. Coordinador d’aquest monogràfic

Espero que per dir el mateix que al 1993 com si fos una novetat no es cobri: 

La crisi econòmica, sens dubte, ha suposat una intensificació –en alguns casos, dramàtica– dels aspectes que dificulten que la població jove, com a col·lectiu, trobi una certa acomodació en posicions de més centralitat i rellevància social.

  

• Protestem més o protestem diferent?. Per Toni Rodon, doctor en Ciències Polítiques i Socials. Professor associat a la UPF, la UdG i consultor a la UOC i investigador a la UPF. Membre del col·lectiu El Pati Descobert

les dades indiquen que en el cas català i espanyol, la protesta ha crescut, sobretot en termes de participació en manifestacions organitzades

 Dels gràfics aportats per l'article, es pot veure una evolució similar entre Catalunya i Espanya. Amb baixades o pujades més abruptes a Catalunya però amb una tendència i evolució clavades.

Més enllà dels països del sud d’Europa, s’observa com en d’altres latituds la tendència és constant. Ni a l’Europa continental ni a l’Europa de l’Est ni als països escandinaus la participació en manifestacions ha crescut de forma especial.

Aquesta diferència sí que és rellevant. Aquest diferencial amb altres llocs, i a més tenint en compte la poca mobilització tradicional a les nostres contrades (digueu-li Catalunya o Espanya), on generalment només una minoria va a manifestacions (de les quals és habitual assabentar-se al dia següent perquè hi ha el costum de no posar ni rètols ni informar ni fer feina prèvia no sigui que hi assisteixin no habituals i tot se'n vagi a n'orris; o la tendència a estripar els cartells amb informació política per part de gent oposada a la informació o a les protettes) ni fa vaga ni general (inclús hi ha gent que s'agafa un dia de festa o de lliure disposició i l'empresa, precisament aquell dia, no diu que no, perquè així pot comptar un vaguista menys)

• La ferida oberta entre democràcia i política: els moviments socials com a cura. Per Jordi Mir, professor del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; Centre d’Estudis sobre Moviments Socials

 votacions del 20N (...) el major exercici informatiu per aclarir les diferències entre les diferents opcions de vot que no significaven el decantar-se per una formació. És a dir, el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció.

augment de la distància entre la ciutadania i les formacions polítiques que acostumen a governar

 Dades que la maginoteca ja va donar gairebé en directe: 

Una distància que engrandeix les limitacions del sistema de participació representatiu en què vivim. Segurament mai com ara s’ha produït un interès tan gran per les opcions de vot diferents al suport a les forces majoritàries. No és la primera vegada, és un procés que ja dura anys i que s’ha concretat de diferents maneres en eleccions anteriors. Podem veure-ho analitzant l’abstenció, els vots nuls o blancs i, també, el creixement de forces extraparlamentàries en altres convocatòries. Però en les eleccions del 20N es va evidenciar encara més. L’abstenció en les eleccions al Congrés dels Diputats va pujar al 28,31% , davant del 26,15% dels comicis anteriors. El vot nul puja del 0,64 a l’1,29: una suma de 315.590 vots. El vot en blanc puja del 1,11% al 1,37%: 330.898 vots. I si afegim els resultats de les eleccions al Senat, ens trobem que 1.835.318 persones (un 9,02% ) van votar nul o en blanc.

Proliferen espais de participació que no són els considerats convencionals (partits polítics,sindicats…) i també les maneres de fer menys habituals (horitzontalitat, assemblearisme, desobediència civil…)

El paràgraf superior sona interessant, però caldria veure si és un canvi de tendència minoritària però en creixement o si és un moviment que sempre ha existit. L'autoorganització, els okupes, el moviment anarquismes i d'altres sempre han propugant (en teoria o en la pràctica) aquest tipus de participació. 

Fins a quin punt voler més democràcia o criticar la situació institucional només vol dir per a una gran quantitat de gent: que els hi resolguin el seu problema, que no els facin fora del pis o que no els hi tanquin el CAP, el seu... no el del districte del costat, per no dir el de la comarca o la província o la comunitat autònoma del costat. ¿Qui obté una solució al seu problema d'habitatge segueix ajudant a la PAH?

 

• La potència ciutadana en xarxa, la tecnopolítica i la democràcia del futur. Per Arnau Monterde, investigador. Doctorand en Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC sota la direcció de Manuel Castells i Coordinador del Programa de Comunicació i Societat Civil del Internet interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.

  Aquest text començá amb un greu error perquè interpreta que hi ha un canvi a favor de la participació democràtica, quan les Eleccions amb majoria absoluta al PP demostrà que no va ser així, amb totes les decisions tant de l'Estat com de la Generalitat oposades al control democràtic des del 2010 i fins el 2013, com a mínim:

Tot comença amb el 15M. Ja res no tornarà a ser com abans.

Ara bé, sí que sembla lògic que per fi algú interpreti que el 15M no és aliè a Àfrica

Sense Internet no es pot entendre l’emergència de tots aquests moviments que avui sacsegen des del nord d’Àfrica fins a Brasil, passant pels Estats Units. I el 15M n’és un d’aquests

Parla de les xarxes... i de N-1, de la qual ja vaig llegir alguna cosa però no trobo que sigui ni enllaçada...

No és fins a l’arribada de la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, el lloguer social, el final dels desnonaments de La PAH, i la seva negativa per part del govern central, on es posa de manifest el sostre institucional impenetrable que es troben els moviments a l’hora de fer efectives les seves demandes i l’enorme mur existent entre el govern, amb una ostentosa majoria absoluta, i una ciutadania cada cop més descontenta, i alhora articulada i connectada.

Bruguera 82: más futbolerías

Data Estel·lar huuuuyyyycaasi Dijous 20131205

Procede de allá


La gran promoción de 1982 fue la colección Las Estrellas del Mundial, uno de esos incómodos ficheros que tanto han gustado en el mundo del coleccionable. Desde el lunes 19820419 comienza la emisión de fichas. El fichero se podrá encontrar gratis con la revista Mortadelo Extra Mundial 82, pero también a la venta en kioskos.

Las fichas aparecen de un tamaño como de 15 por 5cm aprox.
Ocupan, por ejemplo, el tamaño de una página de Pulgarcito, la revista de tamaño bolsillo.

 En Zipi y Zape 508 y 509... busque las diferencias.

Creo que no las hay.

En el reverso de esa página, el listado de fichas, a ver si reconoces a algún futbolista.

 En Zipi y Zape 510, del ya famoso lunes 19820419, Mortadelo árbitro anuncia dónde encontrar las fichas. Por lo visto, van saliendo en distintas revistas cada vez, en plan crossovermacroeventochungo de Marvel, obligando a comprar todo tipo de revistas. A expensas de que el distribuidor las lleve a tu punto de venta.

 En paralelo a Naranjito a las fichas del Mundial, resulta que tenemos a Andrés el Ciempiés con otra colección de fichas sobre la Selección Española. Con otro portafichas, también denominable fichereo o carpesano. AFE sería la Asociacion de Futbolistas Españoles. Romagosa es la empresa de publicidad asociada a este tipo de mascotas, que también ha tenido vínculos con los personajes de Bruguera.

Zipi y Zape 519, fecha 19820621  ¿A qué parece que ya hemos visto este anuncio? Pues sí: quería demostrar la creciente pobreza de medios. Si en los años 70, los dibujos de anuncio para cada revista iban cambiando, en los 80, con un negocio bastante solvente como pueden ser estas fichas de fútbol, el dibujo, sin fondo ni nada, se va reptiendo. Es una reemisión: o no le interesó a la mitad de la gente (y es una redistribución) o se agotaron y las reponen. ¿Gusta mucho el fútbol?

Siempre hay momentos para la sorpresa en una revista Bruguera. Nunca hemos visto este Alegres Historietas, que bien pudo ser el último antes de cambiar la denominación por la de Magos del Humor. Es espectacular. Poner la portada inclinada aumenta el efecto de la magnífica portada y superior gag por Ibáñez. Recordemos que Ibáñez realiza una dura y novedosa crítica en los albums dedicados al Mundial'82, en relación a la corrupción y especulación y juego de las poltronas que se traen los caciques. Historieta de carácter incisivo que es el germen de algo que se instalará diez años después: la actualidad pasada por la sede de la TIA. Imagen de Zipi y Zape 519 con fecha  también 19820621








Vale la pena poner la portada del Zipi y Zape 519 de 19820621. No aparecen los gemelos, sino su abuelo y abuela paternos. Aunque uno no los haya visto antes, es fácil reconocerlos. O Escobar no trata como tontos a los niños.

Lamentamos la mala reproducción, pero ha estado en muchas batallas esta revista.

Nótese el dibujito en el ángulo superior izquierda: un balón de fútbol que indica la participación en los fastos del Mundial'82 y apoya la promoción de la colección de fichas de una manera elegante (y no ajena a Zipi y Zape... tanto fútbol, tanto fútbol, a ver cuándo les da por el baloncesto)

Evidentemente, en la esquina inferior derecha hay un anuncio más claro.

Bruguera 82: fútbol y fútbol

Data Estel·lar goooool Dijous 20131205

1982 fue el año del Mundial'82 que se celebra en España. Su mascota fue el simpático Naranjito, que ha sido vilipendiado y vapuleado por el establishment intelectualoide obligándole a que algún día, a no tardar, pase a defenderse en un Sálvame Deluxe.

Naranjito tuvo una serie de dibujos animados que mezclaba vídeos antiguos. Se llamó Fútbol en Acción. Por supuesto, hubo cromos de Danone de esta serie.

El fútbol estaba por todas partes. Vaya, qué novedad, ¿no?

La Editorial Bruguera hizo algunas promociones o anuncios vinculados a esto:


Para empezar, Mortadelo dispuso de un pastellito o "galleta de campeonato": Mortadelo 82, que usa la tipografía de la cabecera de la revista.. El personaje va disfrazado de algunas selecciones con detalles tópicos: España como flamenco, Inglaterra como un flemático oficinista de la City, como Napoleón para Francia , con la cerveza y la salchichán para Alemania. Ignoramos si hubo más. Imagen de la revista  Zipi y Zape 502 con fecha 19820222 y del Zipi y Zape 503 de19820301

De aspecto muy parecido, tenemos las tapas de la crema Tulicrem. Aquí vemos la Selección de Disney. También hubo, según parece, una Selección Bruguera. También es del Zipi y Zape 503 de1982030. El material es como el de las revistas Super de la época: lo denominamos taplástico por aquí. Es un poco como las portadas de las revistas del corazón. Es un encarte tipo poster en el centro de la revista. Puede usted montar el poster, ya que tiene tanta tanta maña.

Uno duda que las tapas se pudieran recortar sin que se rajara el dibujo. Mucho menos que se pudieran pegar. Y primero se tendría que lavar para quitarle el pringue de la crema.

Las expresiones de las caras son un poco raras, como absortas. Como es habitual, el dibujo de Disney no va firmado. En Don Miki de Montena o en Colección Dumbo de ERSA, también eluden acreditar a los autores, no fuera a ser que se creyeran importantes. 

L'Era de la Infrademocràcia

Data Estel·lar paximpaxam Dijous 20131205

Tres notícies tres ens posen al davant d'allò que uns anomenarien els límits de la democràcia, els problemes de la participació o que no podem estar preguntant a tothom sobre tot contínuament. 

A mitjans dels anys 90, Miguel Herrero de Miñón, qui va ser un dels caps per la lluita del poder a la cima del Partit Popular i que, un cop defenestrat, va optar per fer articles a La Vanguardia i tertúl·lies a la Cadena SER, havia escrit si no era l'hora de la Postdemocràcia, en tant que la Unió Europea, la Comissió Europea i altres instàncies prenien contínuament decisions sense control democràtic, sense haver estat votats. Els que no són votats però veten. Sembla (espero, desitjo) que ho va dir amb prevenció, amb angúnia per allò que era la postdemocràcia: emparats en tecnicismes, en complexitats, en particularitats entorn dels temes que afectaven a sectors, es rapinyaven, se segaven camps sencers de democràcia. Això va anar a més.

 És millor anomenar les coses pel seu nom: diguem-ne l'Era de la Infrademocràcia. El prefix "infra" vol dir: "inferior" o "menor". Una era de menor democràcia. D'una democràcia que uns volien participativa (Democràcia Real Ja, 15M, Occupy), que altres volien que fos representativa (votar cada quatre anys i tothom a callar) i que es va desenvolupant com una democràcia de pitjor qualitat, amb poca representativitat i també tothom a callar o cop de porra i multa.

De fet, n'hi ha més: què passa? que només hi ha EL referèndum (d'independència) i no podem parlar ni debatre ni votar explícitament sobre cap altre tema perquè les elites antidemocràtiques han decidit que els referèndums no són democràtics i que són "populistes" (vist com un insult, és clar). És un cas d'infrademocràcia.

Segurament, la Ciència Política i el Dret poden parlar d'aquelles Constitucions nominals, que només existeixen sobre el paper, votades o atorgades (el Fuero de los Españoles, amb el cinisme del sempitern Franco i la seva camarilla, López-Rodó, el tercer d'abord plenament inclòs).

Però, amb la idea de pertànyer a una Democràcia Capitalista Avançada, on entre els graus diversos de Poliarquia (el terme de Robert A. Dahl que aixoplugaria el ventall d'encaminanent cap a la democràcia), estaríem en un procés plenament de retrocés.

Aquí, els tres exemples:

Exemple d'infrademocràcia número 1.- Rebem un correu d'aquest estil: 

   Tornem a demanar la teva col·laboració en favor del català. És molt senzill:
Entra a la pàgina web del Parlament Europeu i clica la pestanya del català;

   desprès reenvia aquest missatge.

   Si la visita molta gent, no n'eliminaran la versió catalana!

   Web del Parlament Europeu:http://www.europarl.cat/

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial. El Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer-ne tancar la versió catalana. Fins ara no l'han tancat perquè s'han quedat sorpresos en comprovar les moltes visites que està rebent. Per tant, passa -si us plau- aquesta informació als teus contactes: com més visites, més possibilitats hi ha que s'ho repensin !

Llengües com el letó, l'estonià, el finès o l'eslovè, així com el maltès -que no arriben al mig milió de parlants-  tenen l'estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català, amb uns 9.500.000 parlants, és la desena llengua europea en importància i no té encara cap reconeixement en l'àmbit europeu. PASSA-HO als amics,  sisplau !

   Gràcies !

Ens havien explicat que Europa, el Mercat Comú, la Comunitat Econòmica Europea, la CEE, la Unió Europea, la UE, malgrat aquests noms mercantilistes i lletjos, era un espai de germanor on hi hauria solució a endèmics problemes espanyols, i que el català (com a mínim, la llengua) seria admesa amb normalitat. No ha estat així. De fet, arreu d'Europa, els europeus recel·len del català. És flipant. Massa turistes tenen una visió ignorant o directament fatxa o retrògrada. Els alemanys solen dir que "és un dialecte", cosa que sona molt despectiva, i ells que facin el que vulguin amb les seves formes de parlar però que no et facin aprendre alemany a  Stuttgart, capital de Waden-Wurtterberg al Sud si has d'anar a treballar Bremen, al Nord.

Al final, ni Europa dels ciutadans ni dels pobles sinó d'uns Estats enfrontats entre ells per rebre subvencions europees intentant evitar-se el mínim control i unes institucions europees, com la Comissió o el Consell de Minsitres o el Consell Europeu, on l'antidemocràcia i l'interès d'afavorir les grandíssimes empreses transnacionals amb el màxi rigor corrupte (portes giratòries on els assessors, consellers, directius d'empreses, comissaris i alts tècnics europeus es barregen i es confonen i s'intercanvien els càrrecs). 

Solució europea: cop de porra contra el català. No fan ells la pàgina i no volen que ningú altra la faci. Alhora volen que siguem uns bons minyons europeus. 

Europa és la Troika, els homes de negre i l'austeritat. Els centenars d'europarlamentaris es troben enfangats en un Parlament sense poder de decisió, i rodejats per una meitat d'antieuropeistes, estatistes o cementiri d'elefants que eviten allà ser processats per corrupció al seu país. Simplement, recordem els ministres d'Aznar que van esdevenir tots diputats europeus en perdre les Eleccions de març de 2004, la dels atemptats dels trens de Madrid; allà, al Parlament Europue, van viure la bona vida sense fer res durant 6 anys a l'espera de temps ENCARA! millors, sempre a costa dels contribuents, malgrat que se'ls omple la boca a la ultradreta liberal de que cal reduir les ajudes públiques i els diners públics.

Exemple d'infrademocràcia número 2.-La Ley Mordaza de Jorge Fernández-Díaz. Sota una mena d'apariència serena i, per tant, com si un hi pogués confiar, ens trobem davant d'un dels dos germans apoltronats Fernández-Díaz. Els Tortell Poltrona de veritat, perquè porten als seients d'Alianza Popular, de Nuevas Generaciones i del Partit Popular de Barcelona des que els hi van sortir les dents de llet. Cada nova renovació del partit, amb cares noves a l'executiva catalana o espanyola era seguida d'un aplaudiment i una ¿sort? per tal de mantenir-se a dalt de tot. Per fi, va ser nomenat alt càrrec amb Aznar, i després, amb Rajoy, ministre d'Interior. Llàstima que ho aprofiti per desvirtuar i erosionar encara més la participació ciutadana a la política. És clar, a ells no els afecta, perquè hi han estat sempre asseguts a la poltrona, que és on cal fer política, malgrat que només ells hi poden ser, i els altres, doncs a callar. 

http://www.publico.es/486702/el-consejo-de-europa-tambien-expresa-su-preocupacion-por-la-ley-mordaza-del-gobierno

És una llei que té dos destinataris. 

• El primer destinatari és un de col·lectiu: el 15M, la gent que va acampar, va posar rètols i cartells demanant més participació democràtica. Ja es veia que no duria enlloc, perquè un no pot fer una revolució amb càmeres de 1000 euros. A més, a Portugal ja havia passat una cosa semblant, i al cap de poques setmanes les masses de xais van votar a favor de l'escorxador, de la seva ultradreta neoliberal financera pròpia. A Espanya va passar el mateix. 

A Catalunya, què us n'hem de dir, si va guanyar CiU, que va ser més beligerant que el PP contra qualsevol proposta de despesa pública o de repartiment de la riquesa o a favor del medi ambient o de participació ciutadana quan hi havia el tripartit? Val la pena recordar que la primera decisió estrella d'Artur Mas va ser suprimir el límit de velocitat de 80km/h a la primera corona metropolitana (no millorar o aclarir o adequar al funcioament de la via i deixar clar que era per la contaminació i els fums i no per guanyar diners amb les multes per excés de velocitat). Van suprimir la mesura, tot i que les dades deien clarament que Barcelona i rodalies són dels llocs més contaminants pel transport privat. 

Dijous 20131205, en plena vaga de Renfe (dilluns i divendres, però el dijous és previ a la festa del dia de la Constitució i compta com a divendres), la Generalitat demana fer servir el transport públic per als nivells de contaminació. Entretant, la Generalitat (Rodalies de Catalunya operada per Renfe) ha apujat en un any els bitllets prop del doble, cosa que desincentiva l'ús. En absència de zona blava (aparcament de pagament), és més barat i cómode anar en cotxe als pocs llocs on s'hi podia anar en tren o autobus interurbà. Així doncs, la Generalitat de Catalunya admet que hi ha una contaminació excessiva, anys després d'haver suprimit la mesura i d'haver enviat tots els seus portamveus i claca tertul·.liana contra la política pública d'Iniciativa per Catalunya.

El comisario de Derechos Humanos del Consejo de Europa, Nils Muiznieks, ha definido este martes el proyecto del ministro del interior, Jorge Fernández Díaz, conocido como Ley Mordaza o Ley Anti15-M, como "altamente problemática" y expresó su preocupación por la proporcionalidad de las multas propuestas.
"Creo que es altamente problemática y, si va más allá, lo trataré con las autoridades españolas", declaró Muiznieks a Efe.

• El segon destinatari és un d'individual: Ada Colau, qui s'ha convertit en gairebé l'única líder opositora. El risc és alt. I això ho sabien al 15M i a Democràcia Real Ja i a Anonymous i a tantes plataformes que van sorgir des del 2009: posar una cara o un líder suposa que vagin a per ell per escapçar i destruir el moviment i les propostes. Les propostes són dolentes perquè el líder és un delinqüent. Està clar que això és així. Cal convertir els líders en delinqüents fabricant nous delictes mitjançant l'aparell legislatiu. Franco ja havia fet coses així. 

Un destinatari general són totes les ONGs, com Greenpeace. 

La idea és que les protestes i propostes contràries a les decisions de la ultradreta no apareguin mai als mitjans de comunicació, cosa senzilla perquè tots els mitjans tenen un control total de les dretes i ultradretes. Per exemple, Mònica Terribas i el seu reporter a Sants, Catalunya Ràdio, parlant sobre la vaga de Renfe, no ha explicat la causa: estan a punt de trossejar la RENFE en quatre empreses amb els seus treballadors (divideix-los i venceràs) per, tot seguit, privatitzar l'empresa (compti vostè el bitllet des de Mataró o Sabadell a Barcelona en 8€ i un pitjor servei encara i cap seguretat ni neteja.. encara menys). I s'ha deixat anar com si la darrera vaga fos la de feia un mes, quan cada divendres i dilluns hi ha vaga, amb un tren per hora des de fa setmanes. No parlant, amagant la informació, mentint contínuament i fent-ne burleta (algú sent algun cop al Carlos Herrera?), ja tenen molt de guanyat per impedir que les idees oposades apareguin a la palestra.

La manera d'aparèixer, i no sempre és així, és amb accions espectaculars: pujar a un monument amb una pancarta. Doncs, aixó es prohibeix.

Parlar amb els polítics és impossible pel normal, perquè ells no parlen de política amb la plebs. ¿Ho heu intentat amb els polítics locals? I així, qualsevol incitació és escrache, és una pressió inassumible, cosa que mai no pensen de quan els hi posen al davant bosses de les escombraries amb bitllets.

Un exemple de tot és quan els policies incompleixen la llei 30/92 i no permeten ser identificats: alhora que defensen la dictadura i les tortures de la dictadura.

"¿Está usted tomando nota de mi número de placa? Pues te vas a identificar tú", ha espetado el policía a la mujer. (...)se ha quedado mirando el número de placa del agente para tomar nota, él la ha visto y le ha puesto otra multa a ella.

Exemple d'infrademocràcia número 3.- Els partits polítics impedeixen que el vot en blanc (a partir del percentatge on un partit pugui obtenir escons). Així doncs, hi ha Movimiento por el Voto en Blanco Computable amb una petició en aquest sentit.

Molt malament quan la participació ciutadana s'ha hagut de convertir en només una web de recollida electrònica de signatures via change.org. Recorda a quan es va privatitzar a les braves la recerca de feina via infojobs a mitjans dels 90, perquè el Partit Popular va torpedinar l'INEM i Convergència i Unió, en obtenir les competències, va fer podrir el Servei Català d'Ocupació (organisme que va nèixer mort i al qual li van canviar el nom perquè algun amic cobrés pels nous anagrames i la mateixa ineficàcia)

Nuevo foro del Capitán Trueno

Data Estel·lar gundarsiana Divendres 20131129

La actividad de los Amigos del Capitán Trueno no cesa. 

Se crea el Foro de Amigos del Capitán Trueno.

Tradicionalmente ha existido una lista de correos vinculada con la página Capitan-Trueno.com de Alberto Álvarez-Perea (él fue el que consiguió llevar al Capitán a navegar por Internet) y de Ebravor, que es algo que tuvo su apogeo en multitud de temas hacia el año 2000. Posteriormente llegaron en grande los foros, los blogs... Facebook o las redes sociales. Pero los cambios no suelen ser completos, las organizaciones tienden a autoperpetuarse, así que varias herramientas antiguas pero útiles siguen en funcionamiento.

Por lo tanto, la lista de correo sigue existiendo. El foro se une a las herramientas que ponen en contacto a los truenófilos o aficionados al Capitán Trueno, al Jabato, a la obra del guionista Víctor Mora, de los dibujantes Ambrós, Pardo y tantos otros, y a los tebeos en general.

Recordemos que la Asociación de Amigos del Capitán Trueno lleva varios años publicando la revista-homenaje Trueno, de la que van 7 números en el 2013.

Entre los que llevan el tinglado:

No hay más remedio (en positivo) que citar a la mente truenófila más brillante de nuestro tiempo,Paco Nájera, dibujante de comics, creador de Tartessos, pero aún más hiperactivo por Internet con múltiples webs e intervenciones.

A Betiaran, un histórico en cuestiones truenófilas. Se sospecha que se sacó el carnet de bajel en la misma autoescuela que el Capitán.

Y MDiaz, interesante dibujante que ha conseguido trabajar para Estados Unidos con historietas de género biográfico. Ha sido el creador de Aurora Sombras, serie de ambientación paranormal basada en el parámetro de la tríada de personajes del Capitán Trueno. Hey, que no lo digo yo, que lo dice él, y que además... piquen en los enlaces y vean las imágenes.

Què cal saber abans d'agafar un tren de Rodalies?

Data Estel·lar xukuxúuuu Dijous 20131128

Informació de servei públic. 

Què cal saber abans d'agafar un tren de Rodalies de Renfe?

1.-Renfe és un ens semiprivatitzat que funciona amb una normativa que només els beneficia a ells com a empresa i que perjudica els usuaris.

2.-Pedro Solbes, que ha tret un llibre com si fos Belén Esteban, o en tingués tanta qualitat intel·lectual, va decidir com a Comissari Europeu i com a ministre espanyol, que les infrastructures (ara ADIF) s'havien de separar de l'explotació (ara Renfe, o Rodalies de Catalunya operada per Renfe). Va ser un clar pas contra els usuaris, contra la titularitat pública del servei, a favor de la privatització (estacions convertides en bars i dirigides per amos de bars). 

3.-Tant el PSOE, com el PP com CiU van decidir que empitjorar el transport ferroviari era el millor que podien fer per als seus interessos de porta giratòria, així tindrien una altra lloc on anar a petar quan deixessin de ser ministres, consellers, directors generals o secretaris generals, secretaris generals tècnics, alts inspectos, subdirectors generals... Mai no van oposar-se a la decisió europea i van anar a correcuita a seguir el joc a Espanya. Artur Mas va córrer, com a nou president de la Generalitat de Catalunya, a obtenir el traspàs de Renfe, total només per pintar la meitat de trens de color taronja (que era el tradicional color dels Regionals... cal ser un mal dissenyador i un espantós decisor públic) i l'altra meitat deixar-los del vermell-violetapreprivatitzant que Zapatero i Margarita Álvarez (per cert, imputada al cas dels ERE d'Andalusia... si ja dèiem que era una senyoritinga andalusa) van decidir fer. Recordem a la inútil i dictatorial ministra de Foment. No és menystenible que el PSOE mantingués per al ministeri el nom antiquat del liberalisme del segle XIX,que no volia la intervenció ni el control públic ni democràtic de l'Estat en l'Economia. El nom "Ministeri de Foment" va ser implantat pel govern del Partit Popular (PP, ex-AP, ex-7magnífics, ex-ministres de Franco) liderat per Aznar (fill del director a dit per Franco, és clar de la cadena SER i també de Radio Nacional de España, subdirector de Radiodifusió i Televisió, alt càrrec de Telefònica quan era pública abans que el fill la regalés a un amic de pupitre; nét del periodista propagandista del dictador Franco i, per tant, ambaixador als aliats Estats Units d'Amèrica i Argentina; i així i tot, veient l'entrevista, és més crític que els seus deixebles de la ultradreta mediàtica del segle XXI,  i potser més incisiu en les seves preguntes, potser posades a posteriori trossejant el monòleg que Franco va mantenir amb ell mateix entre 1934 i 1975). 

Mantenir un nom que vol dir "privatitzar", que vol dir "no farem intervencions públiques que ajuden a la vertebració i les necessitats reals de la població", com és el nom de Foment, indicava que el PSOE s'adscrivia amb el PP en el neoliberalisme i en el retrocés del control públic.

En el auto por el que imputó a Álvarez y a otros diecinueve de altos cargos y ex altos cargos de la autonomía, la titular del Juzgado de Instrucción 6 de Sevilla señalaba que la ex consejera de Economía y Hacienda "fue la persona que dictó las normas en las que se recogía el concepto presupuestario de las transferencias de financiación a través de la Orden de 4 de junio de 2003", que presuntamente habría servido para enmascarar un fraude que, según apunta la magistrada, venía perpetrándose desde años antes por la vía de las modificaciones del presupuesto.

4.-Abans d'agafar un tren cal informar-se de l'horari i del preu, del recorregut i dels abonaments. La millor forma és o mirar per internet a veure que s'hi cou, o preguntar-li a un iaio que hi hagi vora l'estació. No li preguntir a un dels que treballen. Si és l'amo del bar no només no tindrà ni idea sinó que la pudor de cafè i licors no et marxarà en tot el dia. Si és un tradicional empleat de la Renfe, compte, perquè el seu tarannà passa per considerar enemic a tots els ciutadans. De vegades, però no sempre, i sovint són a l'interior i només es veuen quan ja has pagat i validat (picat) el bitllet de tren, hi ha uns posters, uns rètols, amb numerets molt petitons, que no es veuen. És un cas clar que el disseny mai no va arribar a Barcelona, per molta propaganda que ens hagi fet El Periódico durant 30 anys. D'aquests cartells se'n diuen horaris. Cal tapar amb les mans les columnes (vertical) contigües per tal de resseguir l'hora que vulguis. Tot és del mateix color, ho dic per als que hagin vist que amb el full de càlcul Excel o l'Openoffice o el Libreoffice o inclús amb Q-Pro o Lotus1-2-3 es poden fer models predissenyats de dos colors, gris i blanc, per ajudar a la lectura i resseguiment de la informació. 

5.-Compte amb els horaris. Són una forma d'entreteniment. No cal prendre-se'ls sèriosament. Segurament, el tren de les 08:40' no passi ni aquell dia ni mai. El tren de les 17h11' el més normal és que passsi més tard, per exemple, a les 17h15'. 

6.-Els que treballen a la Renfe o ADIF no saben els horaris ni els recorreguts ni els transbordaments. Estacions veïnes i plenament vinculades, com poden ser Montcada i Reixac-Manresa (R4, R7...) i Montcada (R2) no tenen el cartell amb l'horari i les estacions de l'altra línia. Lloc en tenen però és per posar una màquina de potingues. 

7.-Abans d'entrar en una estació, cal anar provist de vitualles: beguda i aliments. Plaça Catalunya: l'ampolla de 33cl d'aigua o de cocacola pot costar d'euro i mig en amunt.

8.-A més, tradicionalment la Renfe/ADIF tenen el costum (emparat, com hem vist per la Generalitat) d'aturar els trens de cop. Prefereixen fer-ho a la sortida d'una estació, per alguna cosa entre macabra i sàdica, per no deixar escapar les preses. Un lloc molt adient és entre Torre Baró-Ciutat Meridiana-Vallbona i l'estació de Montcada-Bifurcació. No us poseu nerviosos/es si us passa en una línia d'una sola via però que funciona en ambdós sentits, com la R3 en nombrosos trams des de Santa Perpètua de Mogoda (estació La Florida) cap a Vic-Puigcerdà perquè, de totes maneres, hi ha igual de perill en una de dues, donat que els trens de la R2 Sud s'han passat lustres aturant-se per deixar passar els Regionals o similars, els que no tenen estacions intermitges. 

9.- Recordem que això ni s'ha arreglat ni es pensa arreglar. Mai no hi ha diners per als trens. Sembla ser que tot se l'enduu la zona ferroviària de Sant Cugat del Vallès. Mai tants pocs habitants han tingut tantes estacions i vies (Ferrocarrils de la Generalitat i Rodalies de Catalunya operada per Renfe). Són decisions polítiques que ens deixen clar que els pollosos garrulos no han de rebre més que les escorrialles, per més impostos que paguin, i que són les noves classes mitjanes guapis i els seus polígons d'indústries i serveis molons qui i els quals tinguin de tot.

10.-Abans d'arribar a una estació de tren nova, busqueu informació sobre on és la parada d'autobusos interurbans més propera. A Mataró està al davant. A Sabadell-Centre està al damunt. A Mataró i a Granollers Centre t'anuncien els autobusos urbans a dintre l'estació, cosa que no fan ni a Sabadell ni a cap localitat del Vallès Occidental (R4) ni a Sant Vicenç de Calders (R4, R2, mitja i llarga distància, Euromed). De totes maneres, en el segon exemple, no cal cap anunci perquè tradicionalment trens i autobusos no estan coordinats, que és el mateix que havia passat sempre amb els autobusos de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) tant quan s'aturaven a prop de l'estació de Cerdanyola del Vallès (per descomptat, sense rètol, mapa, cartell ni res, amb l'única pista de la marea humana en moviment) o quan, des del 1995-1996 van aturar-se a la llavors nova estació de Cerdanyola-Universitat. Es veu que entre ells no es poden coordinar, ni aprendre els horaris adequats per no fer perdre el temps els usuaris (parlem de temps en format de 45 minuts, per exemple, d'arribar i esperar, o de 2 minuts entre que l'autobus marxa i el tren arriba o el tren marxa i l'autobus arriba...)

Parlem de parada d'autobus o inclús d'estacio d'autobus, com la que hi ha a El Vendrell, R2; o a sobre de l'estació de Sant Andreu Arenal, línea R3, R4, R7.... però que s'anomena diferent, Fabra i Puig, per embolicar i crear esperit d'aventura als usuaris. En cap d'aquestes, ni a la de Sabadell, no trobareu un horari clar d'autobusos ni de línies, ni d'on s'aturen. Però sempre hi ha una senyora més aviat d'edat avançada que sap tots els horaris i us podrà informar (què faríem sense el Tercer Sector, aquest voluntariat que arriba o no li dóna la gana d'arribar a l'Estat ni molt menys a les empreses privades Sagalés o Sarbús o...)

11.- Hauríem de dir, per tant, que tampoc és fàcil esbrinar quan passa un autobús. Sarbus té un mètode i és dir que passen cada mitja hora aproximadament. Bàsicament, passen seguits en caravana (per exemple, el B1, el B2 i l'A1 de Sarbus; o el de Mollet, el Lliçà i el de Parets, per al Sagalés). Això ho fan per protegir els viatgers,  per evitar els famosos bandolers que assalten els autobusos i diligències a les perilloses rutes metropolitanes.

A Mataró, per exemple, és bo saber, que la parada d'autobus de Sagalès que duu fins a Granollers o fins a Barcelona o Sabadell, la trobem tot travessant el semàfor que hi ha a l'autopista (carretera nEcional N-II). L'horari és el més clar vist fins a la data, amb horaris continus. 

Sagalés té una política molt clara: no informa de res, així que benvingut sigui un horari amb tres o quatre parades (i les seves pressumptes hores i minuts d'arribada dels convois) d'entre les 8 o 10 parades que pugui tenir cert trajecte.

12.- Això és molt quan, per exemple, hi ha un incident a Vilassar de Mar (R-1) i els trens queden aturats en ambdós sentits de la marxa, cap i des de Barcelona, afectant en cadena a la resta de línies, i per descomptat, a la gent que ha de fer el camí a la freda nit de novembre, perquè ADIF no se'n fa càrrec més que del bar, i no de que les seves estacions estiguin acondicionades per mantenir en ordre, escalfats i cómodes els ciutadans, usuaris i clients, per molt que hagin pagat bitllets, en aquestes habituals incidències (una per setmana per línia o més). . 

13.-Cal tenir clar que ni Rodalies de Catalunya operada per Renfe Operadora ni el Ministeri de Foment ni la Generalitat de Catalunya (Departament de Presidència o Departament de Territori i Sostenibilitat) no tenen voluntat ni interès en posar autobusos per als usuaris que han pagat el bitllet. De fet, el cas més clar va ser quan les obres de l'AVE entre Sants i Bellvitge van fer aturar els trens. Van trigar dies i dies en llogar els autocars de totes les petites empreses (petites però molt rendibles... tinguin en compte que hi ha molts conductors que no saben ni el recorregut que han de fer en excursions escolars, així que inversió en formació zero; és un tema del qual n'hem sentit molts cops).

Per tant, cal buscar-se la vida amb la Renfe.

14.-Renfe, ADIF, la Generalitat... guanyen diners quan hi ha incidències. Ho fan així, comprovat a Mataró el 20131127 per la nit: compraven bitllet 30 incauts, el picaven, s'hi esperaven (amb anuncis de retards de 50 minuts que van ser més llargs, evidentment) i tornaven a sortir... cada bitllet poden ser 2.35€ (2 zones, que és habitual)... 7,15€ anada i tornada entre 4 zones, així. 2.35 * 10 que surten sense viatjar: 23.5€... en vaig veure uns 100... 235€ ben bons que van a la saca d'algun director general o ministre o ministrable o conseller o consellerable, i que no s'invertiran mai perquè no és no en millores de la via, com, per exemple, una tercera via que serveixi per evitar incidències a la via. ¿De veritat va ser un altre atropellament? Doncs comença a ser sospitosa la manca de vigilància de les vies i estacions. I espero veure al gener de 2014 una estadística clara d'accidents i suïcidis esdevinguts durant el 2013. Més d'un sospita que s'amaguen aturades del servei sota aquest greu títol d'accidents a la via.

15.-A quina via vas? Pregunta algú. Si ho fas a un treballador d'ADIF o Renfe, no tindrà ni idea. Un segurata plorarà una mica que si no és la seva feina però t'ho dirà. El millor és una dona de certa edat, perquè sí ho sabran. Casos habituals: Granollers Centre, Sant Vicenç de Calders o Vilanova i la Geltrú... estacions grans amb força andanes on un no sap mai per quina via entra el tren. A Vilanova, al menys, és possible que els trens permetin accedir per les dues portes...

16.-No pensen dimitir. No seran encausats. No tornaran els diners. I ens donaran la llauna amb la necessitat i bondat de la privatització.

Homenaje a Escobar en 1981

Data Estel·lar riennevaplusicaadelvalledelviento Dilluns 20131111/20131127

En nuestra sección "se pueden obtener mejores imágenes pero sólo rompiendo el retapado", la revista Zipi y Zape 454 con fecha 19810323 , nos trae el Homenaje que se realizó a Escobar, entre Editorial Bruguera, Amics de les Arts (asociación de Granollers, localidad vinculada al autor). En la foto superior, con micrófono, Mercedes Blanco Abelaira (entre otras funciones, llegó a ser directora de la revista). Sentado, el editor-gerente Ricardo Rodrigo, de quien sólo tengo esta referencia visual; internetes aparte). En la foto inferior, Escobar, con semblante entre serio y emocionado, junto al famoso locutor radiofónico Salvador Escamilla. Pero sorprende que no haya más información, que las fotos sean en blanco y negro en una revista en color, que no sepamos el porqué concreto del homenaje, que no tengamos ninguna cita de las palabras que se dijeron...

"Unos días después..." : Resulta que el 20140305, Joan Navarro pone en su blog un acto muy similar (¿pudo ser el mismo?): Sopar-homenatge (Cena-homenaje) a Josep Escobar, que tuvo lugar en fecha 19800918 en Restaurant Casa Sila de l'Hotel Europa de Granollers. Caramba con el precio para la época: 1500 pelas. ¿No es el hostal más antiguo de Europa? Al menos consta desde 1771.

 Tal vez no hubiera que explicar nada más porque en realidad la noticia no iba ni hacia los lectores que quisieran saber algo sobre el dibujante de sus personajes ni hacia los aficionados al comic en general, sino que igual iba hacia la glorificación del directivo que aparece en primer plano, en tamaño mayor que el homenajeado y en la parte superior de la página, destacado blanco sobre negro y mucho más visible que Escobar.

De Traducción Literaria 1611 nota 4:

Bruguera fue la promotora de «una revolución en el terreno del libro de bolsillo, que imprime aires nuevos a su trayectoria gracias a una persona singular: Ricardo Rodrigo», quien se incorpora al plantel de dos mil empleados en 1973 (Vila-Sanjuán, 2003: 89: VILA-SANJUÁN, Sergio, Pasando página: autores y editores en la España democrática, Barcelona, Círculo de Lectores, 2004. ). 

Esta nota hace referencia al siguiente texto, muy interesante para la intrahistoria (grunt, lo dije) editorial: Disparen sobre el traductor: apuntes acerca de la figura del «traductor exiliado» en la serie Novela Negra de Bruguera (1977-1981) por Alejandrina Falcón, Becaria Conicet ,  IES Lenguas Viva. © Grupo de Investigación T-1611, Departamento de Traducción, UAB

El escenario ha cambiado. Más de treinta años después, a mediados de los años setenta, tras invertirse el sentido de los exilios, la escena del libro barcelonés incorpora numerosos colaboradores argentinos a sus filas. Entre otras, Bruguera fue una de las editoriales catalanas que desde un principio incorporó mano obra emigrada. Ya en 1976 la editorial incluye en su colección de bolsillo «Libro Amigo» la serie Novela Negra, creada a instancias del argentino Ricardo Rodrigo, actual presidente del multimediático Grupo RBA, y por entonces joven colaborador de Bruguera.(4) La serie quedó bajo la dirección del escritor argentino Juan Martini, radicado en Barcelona desde 1975. 

Ricardo Rodrigo... hum... Se trata del famoso y a la vez misterioso (anda que no me costó dar con información sobre el tema en su momento) de origen argentinoque trabajaba en Editorial Bruguera.  Consiguió para Bruguera la publicación de Crónica de una Muerte Anunciada, de Gabriel García Márquez, aparte de toda su obra anterior. Premoniciones aparte, acabó fundando durante el mismo 1981  la editorial RBA (Ricardo Rodrigo+Carmen Balcells+Roberto Altarriba), la cual publica tanto Lecturas como El Jueves desde el 2006 aproximadamente, con una dura política editorial  (ninguneando autores o poniéndolos cada semana contra las cuerdas a base de encuestas que no necesariamente muestran una realidad lectora; ejemplo: ) y un claro empobrecimiento de contenidos (compárese la revista Lecturas con cualquiera de etapas anteriores).. Editorial bactriana, sí, porque surge de los restos del imperio grecobactriano de Bruguera, con dos directivos de Bruguera y LA agente editorial. No es raro que otra directiva de la editorial, Ana Maria Palé, emulara a Balcells para convertirse en agente editorial (y catalogada periodísticamente de agente de espionaje industrial), y acabara fundando la revista Guai! con los dibujantes punteros de Bruguera para el Grupo Grijalbo.

Recordemos que la familia Bruguera tenía relaciones muy antiguas con Argentina, a donde ya viajaba el empresario editorial desde Barcelona en los años 40 o 50.

Cito precisamente a  Juan Martini de su blog Eterrna Cadencia, entrada del 20110511

  No Decadencia, sino Eterna Cadencia: es una librería y editorial argentina (me suena mejor lo de Eterna Decadencia)

La cuestión es que un buen día, en 1981, llegó a mi mesa, en la editorial Bruguera, la caja de cartón forrada con papel madera y lomo y cantos de tela color naranja en la que Carmen Balcells envió una fotocopia del original de la nueva novela de Gabriel García Márquez. El contrato tenía más de una cláusula no habitual en los contratos habituales con que autores, agentes y editoriales acuerdan la edición de un libro. Una de esas cláusulas obligaba a la editorial a realizar, además de la edición normal o paperback, una edición de lujo, encuadernada en tapa dura y con los primeros 500 ejemplares numerados que serían para Gabo, quien los firmaría y los regalararía o utilizaría según sus deseos y necesidades.

 Otra de las cláusulas no habituales del contrato establecía que García Márquez corregiría una única vez las pruebas, que Bruguera debía proveer las películas a los tres coeditores sudamericanos, y que el libro debía llegar a los lectores sin una sola errata. (...)Bruguera haría una primera edición de 100.000 ejemplares para España. En Argentina lo publicaría Sudamericana, en Colombia la Oveja Negra y en México la editorial Diana. Desde esos tres países el libro llegaría, además, a toda hispanoamérica. Y las películas para la impresión por parte de esas tres casas debían salir de Barcelona sin una sola errata.

En 1981, con estas cláusulas precisas y seguramente duras, Bruguera apuestas por García Márquez. En 1982 recibe el Premio Nobel de Literatura. Aparentemente un éxito:

todo García Márquez se agotó en 24 horas… y [E]l Corte Inglés compró la totalidad de ejemplares en hardcover que quedaban en los depósitos de Bruguera y los vendió en un puñado de días.

Acaba de aparecer otro gran actor editorial, según cómo, decisivo: El Corte Inglés.

Sobre el escritor Juan Martini, de quien no conozco ni un título (otra vez será) y su trabajo en Bruguera, también podemos extraer algo de Disparen sobre el traductor:

La dirección de esta colección fue el primer trabajo con continuidad que tuve en Barcelona a partir de 1976. Publiqué –hasta que en 1983 me fui de la editorial– 82 novelas y escribí los prólogos de las primeras 50. Se dedica, entre otras cosas, a dotar de coartada intelectual a la novela negra como género que sirve para señalar fallos en la Sociedad. La novela negra estaba en plena expansión en España... entre otras cosas, es la época de las primeras novelas de Pepe Carvalho, el personaje de Vázquez Montalbán, y de la Transición con el espejismo de poder debatir para cambiar a mejor.

Siguiendo con el texto de Disparen sobre el traductor, se celebraron incluso unas Jornadas Bruguera en marzo de 1979 sobre el tema.de la novela negra, que coincide con la llegada de intelectuales sudamericanos exiliados de sus dictaduras y  de la efervescencia de autores en Barcelona, traductores argentinos y novelas previamente traducidas en Argentina y reeditadas, a veces readaptadas a un real o presunto dialecto español pensinsular, por la Editorial Bruguera (ah, ahora con reimportación idiomática que suple a la reimportacion de obras de comic de dibujantes españoles publicadas en Inglaterra).


Nota final: ¿así que los Astrosniks desaparecieron porque las cartas con Bully Figuren y tal entraron en un barullo judicial con Ana Maria Palé? ¡Qué triste todo!

Todo el Mundo al Cole

Data Estel·lar tout le monde Dimarts 20131126

Cuando comenzó en serio lo de la inmigración alguien que conozco bien se dedicó a pedir por escrito a diferentes instituciones, públicas y privadas, formación e información sobre los lugares de procedencia, lenguas y costumbres de los inmigrantes. Solía resumirse en "lo que te explican de aquí en cuarto de EGB o de Primaria". El país, nombre en el idioma original, capital y ciudades principales, cuatro cosas sobre geografía física y humana, economía, demografía, idioma o idiomas... nociones sobre los mismos, sobretodo a nivel de vocabulario.

Tras una negativa a veces convertida en mutismo total, caso de la Generalitat de Catalunya bajo diferentes partidos políticos, y a veces convertida en "sí, lo tenemos pensado", como en varias revistas de historietas, que significaba claramente "niño, deja de molestar con la pelotita"... la sorpresa llegó en forma de rótulos en diferentes localidades turísticas de la Costa Dorada (Costa Daurada, para los españoles, pero Costa Dorada para los de fuera de España, según se ha podido constatar en más de una ocasión). Bares, restaurantes, tiendas de ropa, por doquier había carteles en ruso. ¿Dónde y cuándo habían aprendido ruso tantos dependientes? Simplemente les habían dado cursillos o tablas de vocabulario con las cuatro cosas básicas ("mejor en negro que en tarjeta" y cosas así). Caramba, era la misma propuesta lanzada durante más de diez años por aquel conocido. Lo que era imposible era posible. Igual que hay dinero para poner vallas y más vallas en Melilla pero no en las cercanías de los trenes de, por un poner, Barberà del Vallès, a la espera de que sean atropelladas otras dos niñas de 9 años algún día. Para eso se inventaron los útiles lacitos de colores que se ponen los presentadores de telediarios cuando hay catástrofes.

Ahora no había problemas con si el idioma era difícil o si es que, claro, es un lío, porque hablaban "muchos idiomas" (respuesta del CAP del Raval de Barcelona). 

La diferencia es que los turistas rusos traían el dinero de las mafias de los kalashnikovs de los años 90 y los otros eran gente pelmaza que venían a trabajar y a preguntar dudas.. y se tienen que adaptar a las costumbres del país: aquí no se dan explicaciones. Se viene explicado de casa y no a molestar. 

La inmigración se puede considerar como la mayor pérdida de oportunidades que se ha realizado jamás en este país, llámele usted Catalunya o España. Se ha optado con insistencia en no incorporar nada de lo aportado por los inmigrantes, esa chusma que va con un velo (haga la forma con ambas manos alrededor de la cabeza) o que son "payosponis" (terrible expresión de mercadillo gitanero para los sudamericanos: "son como los payos pero en pequeño") que sólo piden becas. En el sentido opuesto del melting-pot, de la interculturalidad y de la multiculturalidad, se ha ignorado absolutamente de manera oficial, extraoficial y habitual todo lo que de cultural o lingüístico tuvieran que traer: Aquí, que tenemos dos idiomas del imperio para hablar, ¿qué nos van a decir esa gente de por ahí?

Ahora bien, sus hijos saben su idioma, el castellano, el catalán y el inglés... osea, que ya están, de partida, uno o dos pasos por delante del catetódromo autóctono. y sus redes sociales extrafamiliares son más sólidas, al ser redes de inmigrantes de reciente creación, aún no podridas por décadas de querer olvidar de dónde venimos y de haber olvidado cuando varias familias vivían en viviendas partidas en estadas. Véase Doña Lío Portapartes (años 60). Véase Carpanta (años 40). 

Por lo tanto, es absolutamente normal que se olvidara cualquier editorial de publicar la serie de Reg Parlett titulada en la revista Zipi y Zape, de la Editorial Bruguera de 1984, como TODO EL MUNDO AL COLE.

Título original: World Wide School

El resumen es el siguiente: una escuela vinculada a la Organización de Naciones Unidas (ONU) tiene alumnos de todo el mundo, vestidos con trajes regionales, y cuyo profesor es el típico profe, con la particularidad de que no se sabe de dónde es, pese a sus rasgos occidentales-británicos. Sus pantalones forman un globo terráqueo azul con meridianos y paralelos.

Los alumnos/as enseguida encuentran solidaridad frente al rigor del maestro.

Son historietas de dos páginas por el autor de la exitosa Guillermito y su Voraz Apetito. Billy Bunter, en el original.

Aquí tienen la primera historieta. 

Laméntense de la mala reproducción porque otros tenemos las páginas originales. Del Zipi y Zape 583  con fecha 19840625.

Pero no hemos visto ninguna serie similar por estos lares, ¿verdad? La inmigración: otra oportunidad desperdiciada.

Bruguera anuncia Tio Vivo

Data Estel·lar de regodeo Dilluns 20131125

Dos anuncios de dos etapas y dos épocas muy distintas tanto de la revista Tio Vivo como de la propia Editorial Bruguera.

 En 19740617, el Zipi y Zape 101, anuncia el Tio Vivo Extra de Verano del año 1974, en concreto, 19740624, porque ¡aparece la próxima semana!. 100 páginas, 30 pesetas. "Un brindis al más fino humor..." rodea la parte superior del dibujo de un hombre encorbatado que bebe uan copa de risas ("jajajajaja"). ¿Quién puede ser el dibujante? En la época sería el habitual portadista de SuperMortadelo y de Superhumor, responsable de diseño gráfico, Sagasty. Sin embargo, me recuerda un poco a cierto trazo del Perich (pero ¿aún pululaba por la editorial en 1974?). Es un dibujo un poco extraño: un señor tipo oficinista y bebiendo una copa que no parece pegar con el lector habitual. Igual sí. O igual es que daba igual. Como desde el primer tercio de los años 90 parece que si el personaje que anuncia algo no tiene un vínculo directo con el consumidor concreto, el producto no se puede vender y el anuncio no funcionará, choca ver esto en décadas anteriores, en algo que evidentemente sí que funcionó. Las risas y la sombra negra de la boca y la corbata crean una extraña tridimensionalidad en un dibujo que debería ser plano: blanco y con las líneas. Y la apariencia de movimiento la dan las carcajadas "JA" con diferente inclinación y tamaño. Un ejemplo minimalista y elegante. Se mataban bastante para anunciar un tebeo que no tenía más competencia que las otras revistas de la propia editorial.

Es la gran época comercial y expansiva con múltiples formatos de la editorial, que choca con el siguiente anuncio. También de dibujante anónimo, aunque hay un aire familiar impreciso, la portada es el anuncio del efímero (en meses más que en números, si comparamos con revistas posteriores de otras editoriales) proyecto de la revista Tio Vivo como publicación infantil para preescolares y primeros lectores, con el perro italiano Pimpa y con el dibujante Román Cubillo que pasa por la última etapa de la revista Pulgarcito y que en 1987-1989 será un poco el espíritu de la revista Zipi y Zape de Ediciones B (véase el ZipiZape Extra Año Nuevo 1988). El anuncio aparece en la revista Zipi y Zape número 664 (casi, casi al final de su singladura). Colorista y protagonizada, esta vez sí, por el público objetivo al que va dirigida la revista, con un vocabulario que intenta ser un lenguaje infantil modernillo. Lo chocante es que los inicios de la revista fue como revista para adultos en los años 50. ¿Por qué no eligieron resucitar la cabecera Din Dan para una revista de estas características? Seguramente primó el nombre de la atracción de feria que gira con caballitos, motos o coches. Interesante la logoforma (el anagrama de la revista) porque anima las letras "O" igual que pasa en la revista Mortadelo, y además se asemeja a la de la Colección Olé.

Bruguera anuncia Bruguera: colecciones

Data Estel·lar propòlica Dilluns 20131125

Editorial Bruguera es fascinante porque publicaba montones y montones de libros. No sólo de tebeos.

 

aprox Zipi y Zape 442 o 443 diciembre 1980  enero1981

Llamada de socorro: a ver si alguien sabe el número y fecha corcecto de este Zipi y Zape.

Colección Historias Bruguera. Biblioteca Verde. Eso de las colecciones con series y series con colecciones es un lío brutal. Aquí parece que tenemos una nueva versión de las Historias Selección, aunque aún hacia 1984-1985 saldría otra, aquella cuyo formato plastidecordeoro-amarronado se usó para la de Ediciones B-GrupoZeta a finales de los años ceronta, en una recuperación entre nostálgica y de seguir viviendo del trabajo de la anterior editorial.

Como es habitual, el gancho es que ponen "más de 100 ilustraciones". ¿Viñetas, ilustraciones? Algo de continuidad tiene que existir.

El formato se asemeja al que a mediados de los años 80 usará Interediciones JM en su colección Clásicos Juveniles, de tapa dura, lomo recto (no redondeado ni curvado), aspecto de libro de bolsillo vertical rectangular, y tapas de alegres colores, con una ilustración por episodio aproximadamente. Se podían encontrar estos libros en hipermercados tipo Continente (a finales de los noventa pasó a denominarse Carrefour y pusieron de jefazo a un ministro del PP de Aznar... no iba a ser la primera empresa que hiciera un concurso de méritos pudiendo poner a un enchufado con una agenda de contactos pagada por todos los contribuyentes). De hecho, su colección comienza con fechas de enero de 1986.

Sería interesante conocer la génesis de Interediciones JM y de su colección porque igual tenía que ver con la desaparición o debilitamiento de Editorial Bruguera. Lo que denomina la maginoteca como editoriales bactrianas.

¿Jota Eme? Qué misterioso.

Ignoro si ocasionalmente o de manera habitual también puso a la venta colecciones de kiosko.

He aquí un par de ejemplos.

 En el Zipi y Zape 495 con fecha 19820104, se anuncia la colección de 100 fascículos dirigida por Eduardo Admetlla, submarinista (pionero) y conductor de documentales sobre el medio ambiente, titulada Gran Enciclopedia de la Naturaleza. Tierras y profundidades.

Jamás hemos podido encontrar un ejemplar de la misma ni el libro que surge de su compilación. Vamos, ni Pingüisí lo ha conseguido.

Por lo de Tierras y  Profundidades, el título sugiere una parte de un proyecto más amplio. Desconozco hasta dónde llegó, aunque parece Bruguera publicó en 1983 el Tomo 1 (que igual corresponde a estos 100 fascículos o a parte de los mismos).

De nuevo, se anucnia como gancho de venta la existencia de "8000 ilustraciones" que interesaría saber si son nuevas, si son de dibujantes habituales en Bruguera, o incluso si reaprovechan imágenes de secciones de ciencia y curiosidades desde los años 60.

La Gran Enciclopedia Canina de Bruguera no se anuncia, sin embargo, en base a ilustraciones. Pero seguramente las tiene. En su defecto, fotos. También anunciada en un número ignoto de Zipi y Zape, el Perrito Piloto, guía lazarillo de este blog, nos propone que pudo ser la base para las fichas Fiel Amigo que fueron publicadas durante muchos números en la revista Pulgarcito durante 1982-1983. Incluso tal vez fue el origen de los cromos-pegatina de Bollycao de 1983, reinventada en 1994 y 1995 bajo el nombre

Què seria de la tele sense els tebeos?

Data Estel·lar blancanuclear Diumenge 20131124


Setmana televisivament historietistica: Arrow, Green Lantern, Marvel Agentes de Atlas, Els Barrufets, la pel·li El Gran Vázquez al canal 33que inclogué entrevista a Vicky Vázquez... i m'oblido animes, i a més els dibuixos animats basats en BD... i a més dos programes dedicats a dibuixant: a La2, un a Ibáñez, a Canal Terrassa Vallès (simbol amb lletres TV en requadre vermell, cosa que indica tele pública sociata... TV ¿no sona més a Televisió Vallès?) dedicat a Miquel Ferreres, el dels acudits estil anys 20 a mitges amb saltar-se una censura d'El Periódico de Catalunya y abans de La Vanguardia.

Als dos se'ls pot veure dibuixar, cosa que sempre agrada.

A sota, un suposat video incrustat. Aquí, un enllaç al reportatge del programa La Mitad Invisible, de TVE-2, emes el dissabte 20121123 a les tantes del vespre, per Juan Carlos Ortega (que chupa mes càmera que Mortadel·lo a les vinyetes)... l'Ortega, sí-í, el que surt a la ràdio amb veus de iaios d'Albacete  i anuncia el programa dels Especialistas Secundarios de Ràdio Barcelona... "han perdío mucho, antes estaban mejor"... doncs aquest.

La mitad invisible - Mortadelo y Filemón

• La mitad invisible - Mortadelo y Filemón

Veu i cara de Juan Manuel Muñoz, l'entintador i acabador dels dibuixos de Mortadelo y Filemón. I també surt l'Antoni Guiral. 

Com que sempre parlem d'Ibáñez, aturem-nos més amb en Ferreres: esborranys a llapis, guarda tots els originals per poder-los consultar o recuperar informació, té un arxiu de fotos que "enriute'n de la policia", passa a tinta "xina" (=xinesa) negra i també se'l veu pintant en blanc.Diu que no cal color en el seu treball. No l'hem vist posar el color gris del fons de l'acudit que li veiem realitzar. Sembla una mica callat, i sembla que es vol sorprendre de no fer servir més que les eines -llapis, tinta- però es refà i diu que és així, sense esmentar el que podria voler dir, que això ja només el fa servir ell ("la tinta es una cosa molt antiga").

Ibáñez, per la seva part, el primer cop que li veiem la cara una mica més envellida, amb les galtes un xic caigudes, diu que "de aquí a 70, 80 o 100 años, cuando ya no esté yo, que es mucho decir...", és a dir que incorpora una altra frase mítica a les seves respostes de les entrevistes.

Al programa Entre3... ¿l'entrevistadora no surt a Cámera Café? Aquí la resta d'entrevistes de Mariona Tomàs i Quico Simó

Enllaç per si de cas.

Nota final: seria desitjable que una tele pública anés algun cop a una escola pública i no a una tan reprivada que ja feien esquí a la Molina als anys 50.

 
Doncs encara n'hi ha més: resulta que Antena 3 emeté un reportatge sobre el XII Salón del Comic de Getxo XII Komiki Azoka. Novembre 2013. Hi apareix Jan... però també Jordi Coll (el de l'Amaniaco, responsable de la recuperació de Don Talarico... una feinada de retoc vinyeta a vinyeta i color a color)... i, en fi, igual hi reconeixeu algú més, que això sempre fa gràcia.

Fidels a l'embolic temàtic maginotècnic, posarem l'enllaç al monogràfic que durant la tardor del 2013 Tebeosfera dedica a l'obra de Jan.

Bruguera anuncia una colección de Ole

Data Estel·lar resistint Divendres 20131122

La Colección Olé fue el gran hallazgo de Editorial Bruguera.

Tomos de 64 páginas (los primeros tiempos podían ser de ochentay) que recopilan muchas historietas seguidas de un mismo personaje. Lejos de resultar aburrido, a los lectores les pareció que era lo más. Aunque las primeras decenas de números tienen personajes variados, la mayoría con un único volumen, en cuanto se implantaron Mortadelo y Filemón, convirtieron esta Colección en la suya. 

Y lo mismo con el retapado de lujo, el denominado Superhumor, que aglutina las tripas (papel interior) de 5 coleccionesole. Entrados los años cerontas, Ediciones B-Grupo Zeta optó por la miseria y redujo a 4 y luego incluso a 3 el número de coleccionesole, con el caso de un superhumor con dos Olés, el de Los Xunguis, de Cera y Ramis. Aún esperamos el superhumor con un único Olé.

¿Y cómo fue anunciado a lo largo del tiempo? Sin intención exhaustiva, he aquí algunos ejemplos:

 En el número 207 de ddt, 19710705, tenemos una página repleta de anuncios. Aparte del clásico de gimnasio, está el Extra de Verano de Din-Dan... no sé quién pudo haber dibujado a Paquito Pi. Otro de Tio-Vivo, con imagen del dueño de la agencia de viajes Porrez y Cia, en lo que es un rasgo de los anuncios durante los años 70: diversificar los personajes a anunciar (puede ser 1-X-2 el Extraterrestre o Petra)... y lo mismo tenemos en el anuncio de la revista Mortadelo: el inicio de la aventura El Secreto de los Espejos, del Corsario de Hierro, con foto-carnet de los tres protagonistas en unos círculitos que recuerdan mucho a las pegatinas de 1984 y que acompañaban a otras pegatinas también circulares de las series. Es 1971, las tres revistas están en igualdad de condiciones, como vemos: ocupan el mismo espacio de publicidad. Es un equilibrio agradable. Y divierte más ver a varios personajes anunciando revistas en vez de encontrarse siempre con el mismo calvo de las gafas.