Data Estel·lar sense bots ni barrals ni seix ni sieben Dilluns 20131209
Trobo una informació sobre una d'aquestes innobles negociacions secretes que es donen al llarg del planeta, amb denúncies dels propis parlamentaris als quals no se'ls hi dóna informació sobre un tema que afectarà la sobirània dels Estats firmants a favor del poder dels oligopolis transnacionals. Censura a Internet, acceptació total del descontrol bioalimentari, tot en un sol text. D'això n'han dit TPP.
Alguns enllaços, per descomptat cap d'oficial, el que ja fa sospitar alguna cosa de podrida.
la UNAM (Universidad Nacional Autónoma de México);
Estados Unidos, Chile, Perú, México, Brunei, Nueva Zelanda, Singapur, Australia, Malasia, Japón, Canadá y Vietnam, todos los cuales negocian febrilmente en el más puro estilo tecnocrático, es decir, en lo oscuro y de espaldas a la sociedad.
Segonas TPP abierto:
La negociación del TPP es secreta, de espalda a la comunidad de los países afectados. En febrero del 2011, se filtró el capítulo de propiedad intelectual que ha impuesto Estados Unidos al resto de los países, lo que ha generado alerta mundial respecto a diversos temas, como:
Podríem donar un vot de confiança. Durant unes hores l'ha obtingut. La manca de notícies sobre aquest tema a la premsa habitual des del 2005 fins el 2013, però, i a més la manca de webs oficials (no amagades, en cas d'existir) amb declaracions oficials, fan sospitar com sempre que pensen manllevar el pa, la sal, el petroli, l'aigu i tot allò que sigui de valor, i que la població s'endugui les deixalles, els problemes i els deutes (i no parlo de bancs i entitats financeres rescatades amb diners públics i els seus ministres recol·locadíssims però ¿i per què no?)
Ja tenim prou experièncie de com actuen les forces malvades.
Hi torna la infrademocràcia, camuflada des de fa dècades de tecnocràcia, del poder atorgat als tècnics per les complexitats i especificitats d'uns temes concrets que no són les grans idees sinó qüestions tecnològiques i empresarials i de gestió diaria.
Alhora resulta que el mitjà de comunicació del COLPIS dedica monogràfic (tema principal) a
Heus ací (nivell farragós de text escrit activat) el sumari: [cites en cursiva]
- Democràcia com a problema, democràcia com a solució. Per Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política i investigador del Institut de Govern i de Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona
El mercat i el poder econòmic s’han globalitzat, mentre les institucions polítiques i el poder que d’elles emana segueixen en bona part ancorats al territori. I és en aquest territori on els problemes que generen la mundialització econòmica i els processos d’individualització es manifesten.
Les corporacions [=grans empreses transnacionals dites multinacionals, oligopolis que són quatre que remenen les cireres en cada sector econòmic, sia petroli, llavors agrícoles o acer] segueixen pressionant unes institucions amb cada vegada menys mecanismes per equilibrar aquest joc.
Tant en textos com en conferències o a l'aula, el politòleg Subirats sempre té el punt brillant per lúcid. Potser és un extracte massa llarg i potser n'hi haurà més però val la pena llegir-lo:
Està arribant el moment en què reivindicar que la nostra vida política sigui democràtica , pot convertir-se en un acte quasi insurreccional. En un acte revolucionari. Tornaríem així a l’època en què un demòcrata era un perillós activista al que s’havia de controlar i vigilar de prop. La degradació del funcionament del sistema (el caixer del partit del govern amb milions a Suïssa, el principal partit de l’oposició amb els ERO a Andalusia, a Catalunya la seu de CDC embargada pel cas Palau,…) , el cansament col·lectiu sobre com funciona la cosa pública (distància entre promeses i realitat , ús compulsiu de la mentida, no reconeixement dels errors propis), i la sensació general d’esgotament del model , està conduint a un carreró sense sortida. ¿Podem imaginar un procés de regeneració des de dins?. No es veuen símptomes de catarsi en els partits centrals del sistema. Més aviat, tracten de seguir sent centrals, atacant-se entre ells, per així sostenir-se mútuament. ¿És possible que des d’Europa se’ns obligui?. No crec que el model de construcció europea, allunyat de les complexitats internes de cada membre del club, i interessat només en què el mercat funcioni, ofereixi ara per ara esperança de redempció. Què ens queda ?. La revolució .
Fa un llista de què ser demòcrata al 2013:
- exigir que la gent pugui decidir més directament.
- vetllar perquè la prioritat de l’actuació dels poders públics sigui la justícia social, l’autonomia personal i el reconeixement de la diversitat.
- considerar que el públic no s’esgota en allò institucional,
- que tots tenim la responsabilitat de defensar el que és públic com l’expressió dels interessos col·lectius.
- desconfiar del poder i de qui l’ocupen en nom de tots,
- desconfiar també dels mecanismes que el mateix poder afirma utilitzar per evitar abusos.
- no delegar les responsabilitats pròpies i col·lectives,
- defensar directament el que considerem com a béns comuns.
- exigir que es compleixi la llei.
- és novament ser revolucionari.
La pregunta és qui està disposat a ser demòcrata en tot o part d'aquests termes. Qui està en disposició. Qui vol. Qui no en té, de por. Qui té la seguretat legal de poder defensar la democràcia sense acabar apallissat per uniformes o per tertul·lians o per recursos conteciosos-administratius o per botxins.
- Institucions i ciutadania: una relació en crisi. Per Lucía Medina, doctora en Ciència política i investigadora a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials-Universitat Autònoma de Barcelona
Des del 1991, la valoració de les institucions és la més baixa: suspenen sense excepcions.
Vegin el gràfic que inserta la investigadora:
Font: Sondeig d’Opinió de l’ICPS, 2012
No costa pensar que al 2013 encara podria ser més baixa la valoració de cada institució.
Per entendre per què la ultradreta mediàtica i els governs de les dretes porten des del maig del 2013 una campanya fent-nos creure que les coses estan millorant, cal llegir-lo amb aquesta altra frase:
el 2007 la meitat de les persones entrevistades veia com dolenta o molt dolenta la situació econòmica d’Espanya (47%) i de Catalunya (51%), però cinc anys després la sensació n’augmenta fins arribar al 90 i el 85%, respectivament.
Calia contrarrestar l'opinió veraç de la població que, no obstant tot, omple, centres comercials (francesos o xinesos) en alguns llocs però que buida supermercats en altres. Recordem que els sous ronden els 700€, si tens sort. Cal remarcar-ho perquè la dualització socials i de sous fa que els que llegeixen i semblen informats no entenen que hi ha molta gent en situacions d'empitjorament econòmic, independentment de la formació acadèmica o l'experiència, d'igual manera que els mileuristes (cobraven poc: 1000€) semblava que no existien per als que cobraven 2000€ però també feien invisibles els vuitcentseuristes o noucentseuristes, dels quals n'hi va haver molts entre el 2001 i el 2013 (reforma laboral sense sou, sense drets i sense res del PP de Rajoy).
L'autora hi posa uns gràfics de tendència, on es veu que les opinions negatives han anat a més.
Hi ha tres punts de miratge que coincideixen amb canvis de governs entesos com a canvis de règim: 1996, quan semblava que Aznar anava a fer una regeneració democràtica i una lluita contra la corrupció establerta pel felipisme del PSOE. Creure's això procedeix tant de la necessitat de que algú millori les coses però també d'una desinformació que va anar a més pels fortíssims mitjans de comunicació de la dreta i ultradreta, amb directors de diari que tenien més informació que els ministres o que entraven o sortien de càrrecs de confiança del PP. Tot això lligat amb que, si bé alguna gent sabia que "eren descendents dels franquistes", sempre es va voler posar una bena als ulls: el franquisme era un sistema que es mantenia gràcies a la corrupció, amb Franco justificant-la perquè no podia atorgar terres o feus com a l'Edat Mitjana (perquè estaven ja tots els feus repartits) i censurant o processant els que criticaven la corrupció a la premsa oficial (i única). Però no es va dir amb veu forta i rotunditat que el torturador principal era sogre de l'alt càrrec del partit, Gallardón, o que Aznar era el fill i net de franquistes i propagandistes, etc. És com si la Transició bàsicament els va servir per netejar els crims familiars (la riquesa familiar i el poder polític els hi venia del Franquisme i dels seus crims, o de les serves corrupcions amb oposicions tant netes que només les guanyen els familiars que calia col·locar)
L'altre punt és cap el 2003, on semblava que el tarannà (Talante) de ZP (Rodríguez Zapatero) havia de millorar la democràcia i les seves institucions. RTVE seria la BBC (mite de la comunicació), que acceptaria que Espanya fos un país multicultural i multilingüístic, etc. Malauradament, la corrupció i l'ancorament a la dreta, així com tenir un gruix de feixistes de vocació amb gran pes ficats a dins del partit, va fer que tot es reduís a treure les tropes d'Irak i els matrimonis homosexuals (el summun de l'acceptació de les diferències socials), amb lliurament de grans quantitats de diners a l'Església Catòlica més anticristiana i més retrògrada (més afí a la ultradreta des de posar Franco "sota palio") i al final de desfer-se de la Constitució intocable regalada als poders financers i erosionant greument la democràcia. Es veu clarament com l'Era de ZP va ser la gran oportunidad perduda, però perduda amb voluntat per part del PSOE per regenerar, modernitzar, millorar i guanyar-se a la societat de cara a un nou contracte socials entre els ciutadans i les institucions. No van voler fer-ho. I a més van donar eines -diners i canals de ràdio i televisió- a la ultradreta perquè lluitessin contra qualsevol possibilitat de canvi.
L'altre punt on puja la tendència és en algún moment entre el 2008 o al 2010. No tinc cap explicació. I es nota que no afecta a tot i als que afecta els hi passa en diferents moments. Les caigudes posteriors són estrepitoses, malgrat les anteriors caigudes de la confiança ja havien estat fortes per a una pila d'institucions.
- Corrupció, mitjans de comunicació i democràcia. Per Anna M. Palau, doctora en Ciència Política, docent i membre del Grup d’Anàlisi Comparada de l’Agenda Política a Espanya (Universitat de Barcelona)
L’aparició de El Mundo i la seva estratègia de recolzament al PP per aconseguir arribar al poder, juntament amb una precària situació econòmica, van provocar en aquell moment un deteriorament de la percepció de l’eficàcia del sistema, entesa com la capacitat d’aquest per resoldre els problemes que ens afecten; però el suport a la democràcia com a forma de govern s’ha mantingut elevada des de finals de la transició (Montero et al. 1998).
- Joventut, context social i innovació política. Per Roger Soler-i-Martí, politòleg i investigador a l’Observatori Català de la Joventut. Coordinador d’aquest monogràfic
Espero que per dir el mateix que al 1993 com si fos una novetat no es cobri:
La crisi econòmica, sens dubte, ha suposat una intensificació –en alguns casos, dramàtica– dels aspectes que dificulten que la població jove, com a col·lectiu, trobi una certa acomodació en posicions de més centralitat i rellevància social.
- Protestem més o protestem diferent?. Per Toni Rodon, doctor en Ciències Polítiques i Socials. Professor associat a la UPF, la UdG i consultor a la UOC i investigador a la UPF. Membre del col·lectiu El Pati Descobert
les dades indiquen que en el cas català i espanyol, la protesta ha crescut, sobretot en termes de participació en manifestacions organitzades
Dels gràfics aportats per l'article, es pot veure una evolució similar entre Catalunya i Espanya. Amb baixades o pujades més abruptes a Catalunya però amb una tendència i evolució clavades.
Més enllà dels països del sud d’Europa, s’observa com en d’altres latituds la tendència és constant. Ni a l’Europa continental ni a l’Europa de l’Est ni als països escandinaus la participació en manifestacions ha crescut de forma especial.
Aquesta diferència sí que és rellevant. Aquest diferencial amb altres llocs, i a més tenint en compte la poca mobilització tradicional a les nostres contrades (digueu-li Catalunya o Espanya), on generalment només una minoria va a manifestacions (de les quals és habitual assabentar-se al dia següent perquè hi ha el costum de no posar ni rètols ni informar ni fer feina prèvia no sigui que hi assisteixin no habituals i tot se'n vagi a n'orris; o la tendència a estripar els cartells amb informació política per part de gent oposada a la informació o a les protettes) ni fa vaga ni general (inclús hi ha gent que s'agafa un dia de festa o de lliure disposició i l'empresa, precisament aquell dia, no diu que no, perquè així pot comptar un vaguista menys)
- La ferida oberta entre democràcia i política: els moviments socials com a cura. Per Jordi Mir, professor del Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra; Centre d’Estudis sobre Moviments Socials
votacions del 20N (...) el major exercici informatiu per aclarir les diferències entre les diferents opcions de vot que no significaven el decantar-se per una formació. És a dir, el vot en blanc, el vot nul o l’abstenció.
augment de la distància entre la ciutadania i les formacions polítiques que acostumen a governar
Dades que la maginoteca ja va donar gairebé en directe:
Una distància que engrandeix les limitacions del sistema de participació representatiu en què vivim. Segurament mai com ara s’ha produït un interès tan gran per les opcions de vot diferents al suport a les forces majoritàries. No és la primera vegada, és un procés que ja dura anys i que s’ha concretat de diferents maneres en eleccions anteriors. Podem veure-ho analitzant l’abstenció, els vots nuls o blancs i, també, el creixement de forces extraparlamentàries en altres convocatòries. Però en les eleccions del 20N es va evidenciar encara més. L’abstenció en les eleccions al Congrés dels Diputats va pujar al 28,31% , davant del 26,15% dels comicis anteriors. El vot nul puja del 0,64 a l’1,29: una suma de 315.590 vots. El vot en blanc puja del 1,11% al 1,37%: 330.898 vots. I si afegim els resultats de les eleccions al Senat, ens trobem que 1.835.318 persones (un 9,02% ) van votar nul o en blanc.
Proliferen espais de participació que no són els considerats convencionals (partits polítics,sindicats…) i també les maneres de fer menys habituals (horitzontalitat, assemblearisme, desobediència civil…)
El paràgraf superior sona interessant, però caldria veure si és un canvi de tendència minoritària però en creixement o si és un moviment que sempre ha existit. L'autoorganització, els okupes, el moviment anarquismes i d'altres sempre han propugant (en teoria o en la pràctica) aquest tipus de participació.
Fins a quin punt voler més democràcia o criticar la situació institucional només vol dir per a una gran quantitat de gent: que els hi resolguin el seu problema, que no els facin fora del pis o que no els hi tanquin el CAP, el seu... no el del districte del costat, per no dir el de la comarca o la província o la comunitat autònoma del costat. ¿Qui obté una solució al seu problema d'habitatge segueix ajudant a la PAH?
- La potència ciutadana en xarxa, la tecnopolítica i la democràcia del futur. Per Arnau Monterde, investigador. Doctorand en Societat de la Informació i el Coneixement a la UOC sota la direcció de Manuel Castells i Coordinador del Programa de Comunicació i Societat Civil del Internet interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.
Aquest text començá amb un greu error perquè interpreta que hi ha un canvi a favor de la participació democràtica, quan les Eleccions amb majoria absoluta al PP demostrà que no va ser així, amb totes les decisions tant de l'Estat com de la Generalitat oposades al control democràtic des del 2010 i fins el 2013, com a mínim:
Tot comença amb el 15M. Ja res no tornarà a ser com abans.
Ara bé, sí que sembla lògic que per fi algú interpreti que el 15M no és aliè a Àfrica
Sense Internet no es pot entendre l’emergència de tots aquests moviments que avui sacsegen des del nord d’Àfrica fins a Brasil, passant pels Estats Units. I el 15M n’és un d’aquests
Parla de les xarxes... i de N-1, de la qual ja vaig llegir alguna cosa però no trobo que sigui ni enllaçada...
No és fins a l’arribada de la Iniciativa Legislativa Popular per la dació en pagament, el lloguer social, el final dels desnonaments de La PAH, i la seva negativa per part del govern central, on es posa de manifest el sostre institucional impenetrable que es troben els moviments a l’hora de fer efectives les seves demandes i l’enorme mur existent entre el govern, amb una ostentosa majoria absoluta, i una ciutadania cada cop més descontenta, i alhora articulada i connectada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada