La Revenja de Puigdezuma

Data Estel·lar escarafàsica Dissabte 20180519

Quan això ho sentiu o ho llegiu, sapigeu que la idea de la Revenja de Puigdemont em ronda des del desembre de 2017. 

La Revenja de Moctezuma... us en sona? És la diarrea dels nouvinguts a Mèxic i també els problemes associats al blat de moro en poblacions infra-alimentades (les típiques d'Europa fins el segle XX), vinculat a la vitamina B i a la calç però no ho comprenc bé. Hi ha més revenges de Moctezuma com la de La Noche Triste en què els asteques derroten els castellans i els tlaxcalteques: 

en la que ajustaron una larga lista de cuentas con los invasores. Se podría decir que se las devolvieron todas juntas: la entrada sin permiso, el secuestro de Moctezuma, las recientes matanzas, las afrentas a los dioses, el robo del oro…

Recordem que l'Imperi Asteca no estava pas muntat sobre la bondat sinó sobre l'esclavitud i les matances rituals. Els pobles sotmesos, com els totonaques van aliar-se amb els castellans contra els asteques. 

Lamento dir-vos que les coses són sempre més complexes de com us ho han explicat.

I així fem el paral·lelisme entre Puigdemont i Moctezuma en Puidezuma. 

Convertir des de finals de l'any 2017 en una figura popularitzada en forma d'acudits, càntics, "memes" o acudits electrònics, convertit en emblema d'una indepedència i d'altres qüestions,  la fugida o exili de Puigdemont ha dotat d'enginy a molta gent per fer catarsi, per plorar o per rifar-se'n d'un panorama amb núvols grisos. Això pot ser el que perduri de Puigdezuma.

Carles Puigdemont va ser alcalde de Girona. Aparentment sense que ningú no ho sabés, ni ell mateix, va ser escollit tot de cop, com a President de la Generalitat de Catalunya, impulsat per un partit de presumpta ultraesquerra anomenat CUP (ple de burgesos i de gent de col·legis de cures, lògicament, fills de gestor, les élites il·lustrades dels pobles grans, etc.) que estava en contra del candidat anterior, Artur Mas, qui ja havia estat president, candidat mil cops derrotats (cosa que no ha paït mai) i hereu de l'amo de la masia catalana, en Jordi Pujol. Artur Mas encara duia xumet quan ja era conseller d'Economia. Això sí, no té ni idea de què va passar amb els diners que ell controlava de la Generalitat o del partit CDC o de la coalició i després federació CiU. Les males llengüen diuen que això impulsa el seu trànsit cap a l'independentisme en una fugidda cap endavant i atiat pel desastre de l'Estatut, escopit pel PP i per la banda falangista del PSOE amb les paraules gens boniques d'Alfonso Guerra (un altre que no sap que s'ha robat allò que ell controla, com el seu govern, partit i germans de família: és inaudit que gent que s'hi fixa tan poc vulguin passar per ser grans governants).

La idea era posar una titella que seria manegat per Artur Mas, qui aturaria les seves piles el dia que l'interessés. Entremig, Artur Mas, apart de donar un pas al costat, eufemisme de pas enrere, eufemisme de "despatxat", va començar a tenir judicis per la consulta-no-referèndum amb una pregunta que només podia tenir una resposta ("sí, vull la independència, és clar, ara mateix i més diners") com ens repetien els mitjans de comunicació afins al règim contínuament. A més els molestava que molta gent no pensés en anar a votar. Molts segurament no sabien ni de què anava això.

Artur Mas, en judicis, i fora de la carrera successòria de si mateix durant 2 anys d'inhabilitació o el que sigui, perquè quan no és pel referèndum en si, és pels diners del mateix o pels casos de corrupció de CDC/CiU. Artur Mas va fent entrevistes a l'espera de poder-se succeir a ell mateix dient que d'allò dit res. Ja ho va fer: va pactar amb el PP entre el 1996 i el 2003, va anar a cal notari, va signar un paper que deia que no pactarien més i com si no hagués succeït tota la privatizació de tot, la inexistència de Sanitat Pública a Catalunya, les reformes laborals contra els obrers... 

I Carles Puigdemont, allò que passa, que seus al tron, i saps que ets un rei, que manes i que la teva paraula és llei. 

Però resulta que ha dit que faria un referèncum, que el PP, C's i d'altres li diuen que no. Passa de negociar, i a més, que tampoc no es pot, perquè el contertuli és el sord a estones Mariano Rajoy, qui segueix el mandat de Francisco Franco de no fer res fins que sigui innecessari fer res.

Amb tots els lletrats del Parlament en contra... entre ells, recordem que n'hi ha que havien estat membres de dalt de tot d'ERC, que jo no sé per on s'entra a ser funcionari del Parlament i menys en èpoques sense oposicions, perquè CiU va tancar inclús les webs d'informació amb temaris d'oposicions... doncs així i tot, fan una llei doble que duu a una independència que ja havia estat descrita com prevista i simbòlica pels intel·lectuals del procés, com en Salvador Cardús (en una altra món, sociòleg)... i li atorguen una segona llei, la que fa que passem de la democràcia a la dictadura il·lustrada, per la qual el President escull a dit a tothom en la seva saviesa. Aquestes lleis s'amaguen i només es poden localitzar via google com a "annexos del DOGC". Sabien que delinquien. Interessant.

Això és cap al setembre. A l'octubre es llança una campanya d'ocupació d'escoles, que són edificis públics. La gent, amb aquella estranya voluntat de ser estafats, acaben sent pegats per la policia. Els mitjans del règim ampliquen la notícia amb centenars de ferits que mai no es presenten a la realitat, tret d'alguns casos, un en concret, de rebentada d'ull amb arma il·legal. Esperem però no creiem que s'apliqui la llei contra aquest delicte. 

Llavor es barallen en secret però via twitter i amb una manifestació a fora del Palau de la Generalitat: uns volen declarar o proclamar la independència (que no és el mateix, que no l'importa a ningú, que al final es barreja tot). La declaració era "simbòlica" i sense efectes jurídics...  L'altre és l'opció de fer Eleccions autonòmiques, perquè llavor ja saben que no tenen res, ni un suport popular suficient ni estructures d'Estat ni recolzament internacional...  Aquells  acusen aquests, entre ells, Puigdemont de ser un traïdor, un botifler, el boques oficial d'ERC li diu que ha cobrat 155 monedes (al·lusió a l'article 155 de la Constitució i a les 30 monedes del traïdor oficial del Nou Testament, en Judes Iscariot)

Puigdemont, que cobra per ser President, opta per no ser-ho, i se sent aclaparat per les crítiques i els xiscles de Marta Rovira i d'altres. Ha posat la cara tots aquells mesos mentre el seu coaligat, Junqueres, gras i gros com és, està amagat darrera seu, a l'espera de guanyar-li les Eleccions: les enquestes donen millors resultats a ERC que al PDeCat.

Puigdemont, per tant, declara-proclama la independència... i comença LA REVENJA DE PUIGDEMONT. Fuig en un cotxe negre que només sembla veure la periodista Àngels Barceló. El públic segueix de claca. La diva independentista Pilar Rahola inaugura el programa de la nova propaganda indepedentista dels dissabtes per la nit, amb un to baix. Potser ja sap el que passarà. Tothom s'amaga. En pocs dies... Rajoy, amb una paciència insòlita, li pregunta un parell de setmanes què digui que no ha declarat cap independència. Puigdemont fa un passeig i pren un vermut a Girona. El dilluns ja ha fugit perquè els jutges ja han emès una ordre de recerca i captura. 

S'ha detingut els companys que els havien fet la vida impossible durant mesos i, sobretot, durant la tardor: els líders d'ERC, entre ells Junqueras, i la casta del PDeCAT, la presidenta que mai va saber ser-ho del Parlament. Tots es desdiuen de tot, ningú no sap res, s'autohumilien, abandonen la política... i Puigdemont s'ho mirat tot des de Waterloo amb uns pocs fidels, potser amb uns dels quals no se'n va poder desfer a temps perquè es van assabentar dels seus plans. 

La Revenja de Puigdezuma continua. Xuleja a la justícia espanyola, posa en qüestió Eurojust (la pota de Justícia i Seguretat posada en marxa de mala manera al Tractat de la Unió Europea de Maastricht, vigent des del 1994). Expandeix els seus exconsellers pel Regne Unit (Escòcia). Bèlgica, travessa Dinamarca, Finlàndia i acaba a Alemanya. Processos judicials en 4 o 5 Estats d'una Unió Europea que no veu que sí que és un problema europeu. 

I segueix, mentre li guanya les Eleccions a ERC amb un candidat de pa sucat amb oli que serà eliminat, però quedan molt pel darrera del victoriós C's, amb un milió de vots, en Puigdezuma esdevé el líder dels polítics independentistes europeus. Què en pensen els flamencs, els corsos, els bretons o els escocesos d'en Puigdemont? No està posant el dit a la llaga d'alguna manera? Potser aquest paper serà recordat en un futur. 

La Revenja continua: Marta Rovira va a plorar a Süissa, seguint en la seva fugida a Anna Gabriel de la CUP. Queda clar que ni elles creuen en la independència que van obligar a proclamar a un Puigdemont que ara la defensa i que demanda diàleg amb el govern espanyol, ja sense els lloros i corbs que l'havien empaïtat. 

Encara hi ha més cares del poliedre de La Revenja de Puigdezuma però estem parlant de memòria.

I no s'acaba: aconsegueix el primer pas per a un govern teledirigit des de Berlín per ell mateix amb un nou president de palla, en Joaquim Torra a qui anomenen "Quim" com si fos amic nostre. Govern teledirigit via wifi. 

En Puigdemont, sobretot, ha fet revenja de Junqueras, però també d'ERC, i de l'ANC i d'Òmnium, malgrat que col·loqués els seus líders a les llistes, de tots els processistes que els van empaitar, i no només dels "unionistes" o dels "colonitzadors" o de govern d'Espanya....  Lamento si tot és més complex de com us ho havien fet pensar.

Ell es va poder desfer del seu antecessor... però ¿podrà fer-ho el seu successor? I tant que havíem parlat de dit d'Aznar, o del dit de Franco en assenyalar Joan Carles com a successor... Ah... la Revenja de Puigdezuma encara pot donar molt de si. 

I espero que algun dia sabem els diners que ens costen aquestes juguesques, perquè de tornar-no-els res de res.

Puigdedit?