Saga dels Guerrers de l'Espai

Data Estel·lar juuuuuunts Dissabte 20200111

Nota prèvia: quan faig esment de la sèrie d'anime és sobre la sèrie original dels anys 1990, Bola de Drac Zeta, no sobre Bola de Drac Zeta Kai, que no conec i no sé quins canvis poden existir respecte al que expliquem en aquest article.

En una marató sense precedents he pogut enganxar lectures i relectures des del 2019 fins començaments del 2020. 

Superherois en el màxim ordre que puc, la biografia de Labordeta de la qual parlàvem no fa gaire, uns Telecomics dels quals m'agradaria alguna cosa... entremig, els tres tankobons de Bola de Drac Saga dels Guerrers de l'Espai d'Akira Toriyama i Bird Studio (seran 100 més d'apòcrifs que no signen), publicats per Planeta DeAgostini entre el 2014 i 2015... 

¿Tant de temps fa que els vaig comprar? No m'ho sembla. 

Tampoc no sabia que ja els havia llegit un cop. He trobat algun full amb un triangle doblegat, en alguna escena que em sembla rellevant i que no sol ser de batalles. 

No m'agraden les lluites. No m'agraden els dibuixos animats de lluites, ni els vídeojocs de lluites ni els mangues de lluites... però aquesta part de Bola de Drac, tot i que hi ha lluita agònica sense parar sempre m'ha hipnotitzat, en part perquè entre l'anterior, quan en Goku ha crescut i es casa, forma part d'un dels escassos moments d'evolució de temps i personalitat dels personatges de qualssevol (això era un pural) sèries d'animació i d'historieta que ens en poguem empassar.

Però això ja ho va explicar n'Umberto Eco.

Aquests tres volums encara es poden trobar en llibreries variades, inclosos els espais de llibreria de centres comercials. Encara gràcies que existeix el Grupo Planeta perquè, si no, ni això de tebeos tindríem fora dels ghettos especialitzats, al seu torn, botigues petites on cal ser un linx o un amic del venedor per obtenir els materials desitjats i que no siguin el que toqui de superherois o de novel·la gràfica aquesta temporada. 

El mètode de publicació per mini-col·leccions basada en grans sagues em sembla molt atractiu, tot i que només n'hagi adquirit els tres dels Guerrers de l'Espai... aquí entra que la vida té molts moments d'impossible compra ni lectura. No som d'acumular sense més. 

Haig de dir que vaig agafar tot el que tinc per casa de Toriyama, que no és molt però sí variat i m'ho vaig empassar tot seguit, amb molta facilitat. El curs de mangaka és excel·lent perquè corregeix pàgines de lectors i tot. Això no hi ha hagut ningú aquí que ho hagi ni pensat mai. 

Segon punt magnífic de la col·lecció: en català. No només és l'idioma, per bé que sospito que podria ser més creatiu i menys parauloter (però l'escatologia lèxica és gairebé l'únic que agrada en aquesta societat). També importa molt els noms dels personatges i certs girs lingüístics, certes frases que hem sentit a l'anime. Ja sabeu que és aguda /animéeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee/ perquè l'idioma japonès fa un prèstec lingüístic del francès: "dessin animé"-->"animé"-->"anime".

Per molt que hem diguin que l'original és Piccolo... jo dic: Cor Petit sí, Piccolo no. A Planeta Sigarra diuen que vé del francès Petit Coeur , idioma del qual es va traduir la sèrie als anys 1990: jo pensava que seria d'Itàlia com tantes altres sèries que, per exemple, emetien a Telecinco, propietat de l'empresa italiana Mediaset. Ja ens extranyava que haguessin traduït del japonès directament. "Petit Coeur" vol dir "monada" o "estimadet de la mare" o "petitonet" en pla afectuós. "Bonic"... i en italià, "mon petit coeur" esdevé "il mio piccolo amore". "Satanà del meu cor": i aquí entrem en aquella conspiranoia de si la Bola de Drac té missatges satànics per tot arreu. "Amor de ma vida"

així doncs, el podrien haver traduït a l'estil  Tirant Lo Blanc: Satanàs Plaerdemavida.

Així que no anava jo tan desencaminat perquè m'he passat anys i dècades i algun segle que altre pensant sí "Cor Petit" seria alguna forma de dir "benjamí" o "fillet" o alguna cosa així. Hauria estat bé. Al manga diuen que és un nom que té signiciat en idioma namekià... del planeta Nàmek... escriuen "Nàmec".... que no, que no: que tot això guai ha d'anar amb "k". La meva idea era més aviat com que era una mena de dir "el petit del cal Satanàs".

El tercer punt inexcusable i raó per la qual vaig els 12.95€ és que ¡és en color! 

Mireu, quan ningú no sabia (per ignorància, no per edat jovenívola) ni que al Japó la gent sabia llegir, jo ja tenia dades que la meitat de la indústria editorial era el manga, que ho venien en una mena de llistins de telèfons (actualitzat: catàlegs de l'Ikea) i que els llençaven en unes papereres específiques... que igual eran papereres del tipus "el paper al blau" o potser eren com quan hi havia els diaris gratuïts i el metro de Barcelona (no el de Tarragona ni el del Vallès Occidental que va cap als polígons de Polinyà perquè no existeixen ni hi ha cap interès però els cobren una pasta en un nou impost metropolità a la gent de la segona corona com si tinguessin uns transports públics col·lectius d'or i argent... i que eren en blanc i negre els tebeos, que no els pintaven.

Aquí, la tontuna del país procedent de la intel·lectualitat de Comics Forum, que es van passar 20 anys dient que Vértice i Bruguera i altres editorials havien massacrat historietes, sèries, pàgines, vinyetes, a base de tallar, de retallar, de suprimir pàgines... hui, sí, quina pena! Doncs, d'això, de la seva forma de vendre el producte: "tal i com l'autor l'havia pensat", cosa que no era veritat perquè l'editor dels Estats Units també el tallava i també editava com volia i no passava res, és a dir, que va bé no triturar el missatge de l'autor però que no cal passar-se, que suprimir una portadeta o una pàgina-vinyeta que no aporta res tampoc és un crim. El problema és que, d'aquí es passa a cridar: "en color el manga nooooo". I no dic jo que ho pintessin tot, però resulta que aprofiten l'avinentesa les editorials per no publicar en color NI les pàgines que sí que són en colors. 

Llavors dono mitja volta i visc de l'anime, amb colors superbentrobats, amb músiques i sons que un interpreta perfectament... 

... Entretant, publicacions de lectura occidental. I al número 1 d'homenatge de Bola de Drac commemorants els primers 20 anys a Catalunya, encara ho justifiquen mil cops: "és que no es podia fer d'una altra forma". Si realment, la gent, lectors de tebeos eren tan imbècils com per no saber llegir en sentit oriental l'anya 1991, 1992, 1993... 2005... és que algú va fer malament la seva feina: mestres, docents, pares, editors i els propis lectors. Quin gust quan un agafa un manga està publicat com cal, a l'oriental. 

Això no acaba aquí: encara entradíssim el segle XXI, he sentit els grans gurus, intel·lectuals i divuldadors de la historieta dir que "el manga té èxit però no forma part de la nostra cultura". Pregunta clau: ¿què formaria part de la nostra cultura? ¿Els oblidats Jeps i Fidel o el Massagran? ¿Els oblidats i mai no reeditats personatges de Valenciana, de Bruguera, de Toray, d'HispanoAmericana? ¿Algú ha llegit El Guerrero del Antifaz? Jo sí però els menor de 70 anys, no: potser per això la Maginoteca és insolent, perquè ens atipem de llegir coses de les quals es donen opinions esbiexades per gent que ha llegit. Potser és més d'aquí, més propera la BD francobelga o els superherois... Snoopy, Garfield, Olaf el Terrible i Mafalda són més "d'aquí"?¿S'entenen millor? ¿Amb quin mesurador objectiu i neutral es pot comprovar aquesta proximitat cultural o d'enfocament dels problemes? Llegiu de tot.

Sort que els lectors, els otakus, passen d'això. 

El cas és que, en colors, com cal, com toca, com ens agrada... i en sentit de lectura japonesa... et beus la història sense problemes.

Els colors, ni te n'assabentes de què hi són, al contrari del que m'ha passat amb molts comics de superherois, que es veu el color per sobre de la història perquè són puntets o trames que es feien servir fins a mitjans dels anys 1990 i que es podien empassar el dibuix... o es passen al color per ordinador (Image en endavant des de començaments dels anys 1990): "separació de colors" i veus ratlles de colors per tot arreu. 

O et trobes amb els colors moguts de tantes editorials i revistes espanyoles. 

O amb el famós "mal colorejat" de Bruguera o, pitjor perquè és posterior i formava part d'un mega-grup de comunicació financerament important, el color d'Ediciones B-Grupo Zeta: passant de tot. Sempre sense interès per si el vestit del personatge era beige o blau, o posant-ho tot, figures i fons, en lila. 

El color hi és però no molesta a la Bola de Drac... No sé si l'ombra de color coincideix correctament amb el lloc on hi hauria d'haver una ombra. Sempre penso en alló d'ADLO sobre Rob Liefeld i el Capitán América de Heroes Reborn.

Però no molesta. Funciona. És atractiu. No enlluerna. És bonic. No s'empassa la línia de dibuix. Serveix per veure els paisatges siguien arbres, muntanyes, persones o núvols. És un color agradable, com als dibuixos animats japonesos en general i, a la Bola de Drac en concret.

I llegeixo... i em donaven taquicàrdies. Estava en tensió tota l'estona. Avançava pàgina rera pàgina, vinyeta rera vinyeta, bafarada rera bafarada... I em trobava encongit, com si no hagués vist, gravat, regravat, remuntat els episodis dels dibuixos animats cent cops, com si no sabés res del que passava. Les llàgrimes volien caure... i que sé que en Son Gohan ho té molt difícil per superar en Son Goku, com en aquesta etapa se'ns vol fer creu.

I tremolo de pensar que no farà res en Yajirobai (l'escriuen diferent, com amb dues "ee" al final; diferent, sigui com sigui). És dels millors personatges de tota la sèrie.

I què passa amb en Satanàs Cor Petit... ha canviat. M'ho sé de memòria i, igualment, tinc sotracs en respirar. Es converteix en el Magneto de mitjans dels anys 1980: el mestre dels Nous Mutants.

I el Senyor Popo, al qual anomenen al manga com a  Mister Popo, el rei mag negre majordom i servent al Palau de Déu al Cel... i ens assabentem que ha servit molts déus, així que la seva esperança de vida és més longeva que la dels que els terraquis anomenen Déu o déus. I aquí hi ha un filó per desenvolupar sobre el misteriosíssim Senyor Popo.

Obra d'un, obra de tots... encara ens trobem en una obra coral on hi ha batalles i combats singulars cada cop més terribles però també amb cada cop més personatges sorprenents, des del Gran Jutge, el déu Kaito i el seu mico, Bubbles... encara pensem que tenim l'esperança de veure desenvolupar el pare i la mare de la Bulma com a personatges. 

Des de llavors, veurem cada cop més un món de super-super-super-herois que esclafen les personalitats de la resta de personatges, els quals gairebé no tindran espai per a mostrar-nos les seves vides, en aventures que van de crisi gran a una crisi immensa a una mega-crisi. 

Però el manga no ho té tot. L'anime té més escenes al Camí de la Serp que duu al Regne d'en Kaito. No hi ha algun moment amb en Goku caient al buit, o refent el camí. El manga no ho té. El manga sembla un resum de l'anime.

Llegeixo l'àlbum de cromos de Panini, Dragon Ball Z (la famosa Z desapareix del títol del 2014-2015 de Planeta-DeAgostini). M'agrada molt la Z aquesta: Que sigui un "2" o una "Z" doncs no és un tema que m'interessi gaire, no... Passa com a la cadena de tele alemanya ZDF, que es considera que es una "2DF": acrònim de Zweites Deutsches Fernsehen, en català, Segona televisió alemanya). 

Aquest àlbum de cromos val 95 pesetes i es va editar a mitjans de 1991. 

Doncs entre l'album de cromos, el manga i l'anime no tens tota la informació: més o menys és el mateix però en cada format hi ha algun detall que no existeix en l'altre. Sorprenent.

Un dia haig de veure si trobo per internet els cromos que em falten, imprimir-los en color en etiquetes i pegar-los.

El text de l'àlbum és apòcrif però terriblement efectiu, cosa no habitual. El normal d'un àlbum de cromos és acumular les estampes per acabar esgotat per llegir-lo un cop tens els cromos. Els textos solen ser massa feixucs. En aquest cas, tanmateix, és al contrari: un premi Nobel de Literatura ens hen perdut que resumeix, dona agilitat i ganes de llegir la historieta gairebé sense aquell problema de la "pre-historieta" de "o llegeixes el text o veus les imatges". Es pot seguir bé la historieta.

La darrera vinyeta: les dues darreres vinyetes, cap a Nàmek (escrit a l'àlbum: "Namek", amb la "k", bè! però sense accent a la "a") no les trobo a la Saga dels Guerrers de l'Espai. Són en Krilin i el Follet Tortuga asseguts i la Bulma dreta a la nau, amb el gat al darrere, tots amb la mirada fixa endavant i el dit índex a l'estil Cristòfol Colom: 

"El deseo es unánime: "¡Vamonos hacia Namek!".

Uf, és espantós que Verònica Calafell (una dels dos o tres traductors oficials de manga al català) escrigui: "namequià! amb la "qu", que hauria d'estar suprimida de totes les paraules noves. Cal corregir-lo per "namekià".

El darrer cromo és una nau espacial que potser és la nau de Capsule amb la que han viatjat cap a la zona de combat a recollir els amics ferits: "Aunque encontrarán peligros, aparece de nuevo la esperanza". Aquesta imatge interior de la nau o la del vehicle volant no la trobo al manga: valgui com a exemple del que hem dit, que agafant anime, manga i cromos no tens la història completa per separat i, segons com, ni junta. 

D'això encara te n'adones en la pobresa de l'episodi del manga de la revista, a la sèrie vermella, on en Goku ha d'obtenir energia de tothom per acabar amb el monstre Bu. Tot i que un es pot emocionar, l'anime és mil cops superior. Imagina't com es podria haver desenvolupat, en llargària, en aparició de personatges que agraeixen en Goku que els hagués salvat, en diàlegs o comentaris dels convidats en aquest moment absolutament crucial per a l'existència o desaparició del planeta o potser de la Realitat.

La brillantor dels raigs del Sol sobre el cel i davan la nau voladora, semblen de veritat, totalment reals. En això, suposem que serà un fotograma, sí que supera el cromo al manga en colors i s'apropa encara més a l'anime.

 

 El final de l'album de cromos, és si fa no fa, el del final del tercer i últim volum de la Saga dels Guerrers de l'Espai.