Data Estel·lar canarinha Divendres 20130503
En Juste de Nin va marxar. La sala del Saló del Comic 2013 (Canarias 24Horas.com) es va omplir perquè venien els de la segona visita guiada (en fan una per docents de Primària i una altra per Secundària). De les primeres files van aixecar-se tres o quatre persones: eren els ponents.
No vaig sentir els noms de ningú (tinc anotat Joaquín Yala però era Joaquín Ayala, només de Santiago Suárez De Souza, economista d'una empresa vitivinícola de la denominació d'origen Tacoronte-Acentejo. Eren professors de diferents disciplines de Secundària. Van mencionar el seu frikisme que havien reconduït cap a el projecte Tebeos con clase. Un proyecto intercentros. Han muntat tebeotecas a Secundària en illes "donde es difícil de encontrar el diario a media mañana"... cosa que no se aleja apenas de lo que sucede en montones de localidades metropolitanas de Barcelona, barrios, distritos enteros y pueblos o ciudades pequeñas.
Nota: una cosa que sembla mentida en un entorn habituat als textos és la total absència de rètols amb els noms dels ponents. Em pregunto si a Ficomic o a Fira de Barcelona hi ha algú que treballi en aquestes coses útils. La resposta, després d'anys, és: no.
El que van explicar va ser suficientment emocionant i interessant com per farcir el blog durant setmanes només amb la seva experiència. Per començar, sí, molt bé, el Gobierno de Canarias vol projectes intercentres (amb participació de diferents centres) dintre del Plan de Lectura y Bibliotecas Escolares: "pero los desplazamientos los pagan los docentes"... per tant, els viatges d'avió entre illes els paguen els professors implicats. Evidentment, això no és agafar l'autobús ni la moto...
A l'enllaç hi ha tota l'explicació del seu projecte... però, de totes maneres...
¿Leer comics = leer? van plantejar-se, donat que aquesta pregunta sembla molt important per eliminar trabes d'accés als centres educatius.
1.-Van analitzar les dades de lectura a Espanya
2.-Van comprovar la quanitat de comics que hi havia a les BIBLIOTEQUES.
3.-Van aplegar molta informació però plena de tòpics com que la lectura de comics és un primer pas cap a la lectura de veritat i que els comics tenen una consideració secundària.
"Pero los profes de Lengua sabemos que hay muchos comics con mucha mayor calidad que muchas novelas".
La forma de parlar era novedosa: no per l'accent canari sinó per cert tipus de forma desenfadada que recordava el que era: un profe de Secundària...
Diuen que s'hi van apuntar "más profes de los que pensaban": van aconseguir captar la complicitat.
Van dir un seguit de coses que semblen òbvies per als lectors de tebeos... però que, sovint, ni per a ells: que els comics fan frontera entre moltes activitats o arts, com la literatura escrita, el cinema, la publicitat, la il·lustració... Afegiren que la "realidad es compleja" perquè al món de l'educació no només hi vol accedir la historieta sinó també el cinema, els jocs, els vídeojocs, la comunicació àudiovisual, etcètera. Per tant, i això és rellevant, en tant que encara no l'havia sentit ni llegit: la competència dels tebeos ja no és només a l'hora d'accedir com a una opció més front d'altres amb més capacitat d'atracció i que, a més són més publicitades (les curses de Fòrmula 1) sinó que, a sobre, han de competir pel favor del sector de l'educació per demostrar que poden dur valors i eines educatives als alumnes... És clar: actualment, i no és broma, tot és susceptible de ser convertit en eina educativa escolar, inclosa la petanca (i no és broma).
Em vaig adonar de cop que tot això, els comics també, tenien un risc o, pitjor, una intenció associada: prosselitisme. Sectes nefastes de l'Església Catòlica han utilitzat l'educació com un sistema per inocular perillosos virus, a més de ser entrades fàcils de diners a mansalva, en forma de subvencions públiques (escoles concertades) i privades (centenars d'euros en pagaments mensuals a pares i mares). D'igual manera, quan, de manera organitzada o potser no tant, empreses, personal docent o assimilat, fa ús de les institucions escolar per explicar quelcom sobre tal activitat potser el que vol dir és que allò és el milloret de tot, i que ens hi hauríem de capbussar. Que els comics, la petanca, la dansa, la fòrmula 1, el cinema... són imprescindibles... quan sabem que no, perquè la majoria de la humanitat n'ha viscut sense durant mil·lenis. Quin és el límit entre propaganda y educació? Si tornem al cas de les escoles sectàries, notem que aquest límit no està establert.
Els canaris han de ficar el mot "insularitat" allà on passin, cosa que no solen fer tant els balears. Així que aquí també en fan ús a tort i a dret. Van repetir sovint que era difícil de fer les trobades, tot i que calia ser inter-centres, és a dir, que el programa educatiu englobés diferents escoles o instituts. És clar: a Canàries això suposa agafa l'avió... i que cada mestre se'l pagui, perquè el Govern canarista de Canàries es veu que per a això no li interessa.
Ara bé, molts canaris, i no és la primera vegada que ho noto, tenen una mena de sisè sentit a l'hora de posar-se en la pell d'altres... al cap d'una estona van fer un paral·lelisme amb el que potser passa a la zona de Barcelona, on s'esdevenia aquesta xerrada, en la dificultat per ajuntar-se, en distàncies grans per terra. De totes maneres, quedava clar que l'esforç d'agafar avions, ni que fossin ferries, per reunir-se després de les hores de feina o un cap de setmana, indica un alt grau d'implicació en un projecte com aquest... i més si tenim en compte que una professió on la gent surt disparada cap a casa - i no m'ho poden discutir- és la dels docents, que recullen més ràpid i més aviat que els seus alumnes.
Participants: 3 instituts, 2 illes i una denominació d'origen del vi
Malauradament, després, com és habitual des del segle XV, en polítiques públiques atractives: es van acabar els diners. Va arribar la crisi, que diuen els crèduls.
Per tant, aquest projecte s'ha dut a terme via Internet, amb plataformes molt conegudes en l'ambit de l'ensenyament com el Moodle. "Trabjar entre Tenerife y Gran Canaria es como trabajar entre Pekín y Moscú". Això em va donar la sensació, no ja de que les noves tecnologies apropessin, sinó que trenta anys d'Unió Europea i de grans inversions en infrastructura i de que si Espanya és la novena potència industrial y blablabla... però que les distàncies entre llocs propers no s'havia escurçat ni mental ni cultural ni amb mitjans de comunicació. Podem fer paral·lelismes amb els trens de Rodalies que trigan el mateix o més en fer el mateix trajecte que al segle XIX, quan es van inaugurar (Barcelona-Mataró) o amb la supressió de línies senceres de trens regionals, o amb la inexistència de ferris continus entre les Balears i Barcelona o Tarragona o València... o amb... ja veieu que no hi ha hagut voluntat d'escurçar distàncies malgrat l'existència de molta tecnologia. Al contrari, tothom hauria de recordar com Aznar va posar un Trias de Bes al capdavant de Transmediterránea, la qual era pública i es va empassar una altra empresa més petita, i va acabar en mans d'Acciona (és a dir, família Entrecanales, és a dir, privatització de l'aigua i de les nostres vides de la província de Barcelona gràcies a Convergència i Unió, és a dir Artur Mas i tants que diuen que no els hi agrada la mateixa Espanya que ells han recolzat), havent-ne reduït línies de vaixells pel camí... és a dir, que a finals del segle XX i durant el segle XXI es va aconseguir allunyar zones insulars (mediterrànies, en aquest cas).
Important detall: quan anaven muntant allò que caldria explicar o estudiar sobre els comics, van descartar parlar sobre l'origen del comic: ¿de qué sirve hablar del origen del comic si no tiene relación con el entorno de los alumnos y si además se trata de comics que no se pueden adquirir? Em va sonar talment com si el ponent s'hagués llegit aquests llibres de Javier Coma, als quals hom s'assabentava que només hi havia producció de qualitat als Estats Units d'Amèrica entre 1900 i 1940, en coses que només s'havien publicat en diaris d'allà i que no podríem trobar mai aquí.
Això sí: podem discutir sobre el valor d'allò "que no tiene relación con el entorno de los alumnos". Diguem-ho clar: el que s'explica a les escoles, instituts, universitat i lla majoria de centres formatius, inclosos els d'aturats, té poca relació amb la realitat en un 80% dels continguts. O són inaplicables: val, ja sé fer un arc d'una circumferència... i ara què? Ara ja sé que s'hi trobés un punt de recolzament podria fer palanca... i on dimonis es troba aquest punt? i com puc fer proves sense fer malbé l'exterior de la fusta del moble del menjador? Que Àusias, o Ausias o Ausiàs March va fer molta poesia... i d'això en dedueixo... quina cosa? El Complement Circumstancial de Lloc... les característiques d'un oligopoli... les coses artístiques, tècniques o mecàniques... quina aplicació tenen si un no treballa mai d'això? Però s'expliquen curs rere curs des de fa decennis.
"Hay que vincular con la realidad de los chicos". En aquest sentit, tenia sentit la idea de fer una exposició sobre el món de la viticultura, perquè és el paisatge que existeix a molts llocs de Canàries.
stablertes.
Una altra idea important: se ha hecho un mal uso del cine en las aulas, donde se ha acabado usando como una manera de llenar horar. El cine y los tebeos merecen ser instrumentos pero también objetos de estudio en sí mismo. Por tanto, hay que hacer unidades didácticas interdisciplinares. Les unitats disciplinars són allò que s'explica a l'aula, els continguts treballats i les activitats... per simplificar, el que explica la senyo i els exercicis i exàmen: preparar unitats didàctiques és una "paliza" pero sembla que, en aquest cas, va ser divertit. Evidentement, la motivació per tractar un tema nou i que agradava als participants els va engrescar. Objetiu "gaudir de la tasca" acomplert.
I llavors treuen una bateria de novel·les gràfiques útils per a l'aula. Ells veuen que l'anomenada novel·la gràfica té grans possibilitats d'utilització a l'aula. Hum...Jo discrepo en quant a que són productes pensats per a adults, i em rebenta que es puguin convertir en un cavall de troia per vendre tebeos a les aules i ja tenim el negoci fet amb coartada intel·lectualoide. Ja és nefast fer llegir La Regenta i tanta brossa a les aules, tractant els lectors com si sabessin més del que saben, o com si sabessin més del que realment saben els mateixos professors. Tant per edat, com per coneixements de l'època, del vocabulari, dels sentits amagats, de l'experiència o del que sigui. Hi ha profes que tendeixen a pensar que els alumnes saben menys que abans, que ells a la seva edat.
Van citar comics a dojo: Logicomix, La Conjetura de Poincaré [no em sona], María y Yo... amb l'interès de poder fer servir el comic com a eina de recolzament per a les assignatures ja establertes, encara que el comic, com el cinema o altres mitjans, pugui ser un objecte d'estudi en si matexi, com se sol dir. Parlen del perill del vértigo de las listas en paraules d'Umberto Eco. Així que ho redueixen a 100 títulos fáciles de conseguir de España, Europa, Estados Unidos y Japón, amb diversitat de formats.
Compte perquè ens trobem en llocs, com Fuerteventura: a las 10 de la mañana igual ya no se puede comprar ni el diario... un tebeo encara menys. Hay pocos títulos que se encuentren en ambas capitales (Las Palmas de Gran Canaria, Santa Cruz de Tenerife). La realitat és un pas més en la gravetat que venim anunciant des de fa tants anys, però que la gent, que pensa que amb cotxe i gasolina tot ho té solucionat, no ho vol veure: no és normal ni sa ni útil per a tenir lector quotidians ni serveix per crear una xarxa de complicitats el fet que per comprar un tebeo, de vegades l'últim Mortadelo, perquè el penúltim ja no el tenen a la venda, i encara més difícil amb productes més específics... calgui fer una marxa de mitja hora en vehicle, sigui cotxe, tren i metro, i una altra mitja hora de tornar... és a dir, una tarda sencera per comprar un comic... cal esmerçar-hi tanta voluntat com temps. La mitjana és que cada tres-cents mil habitants hi ha un lloc de venda, al qual no es garanteix que es trobi allò que un vulgui. Així que surti vostè de la Regió Metropolitana Corona 1 i endin-si's a la Corona 2, Corona 3, a zones més rurals que urbanes, o a les illes aquí esmentades... els tebeos queden com un producte exclusiu de centres de capitals de província a preus de regal d'un dia especial, per molt que diguin que ajusten els preus. Evidentement, la lectura lògica és la descàrrega il·legal via Internet, que no només és que sigui barata en la ment de tants lectors, sinó que simplement és factible. El pirateig, com en qualsevol altre mercat negre d'una economia amb mancança de productes per al consum, permet fer arribar aquests comics a la població lectora. Que pot ser una minoria, però que, a més ha estat deliberadament o ineptament convertida en una minoria per part d'editorials, distribuidores (el cas de Panini és doble, i ja en vam parlar; un monopoli incapaç o voluntàriament incapaç de dur els seus productes més enllà de la cadena de llibreries d'una editorial rival).
I sé que aquest paràgraf, si és el que algú se'l llegeix, pensarà que es exagerat... però també pot saber que no és la primera vegada que ho escric. El món de la historieta s'està mantenint per les fires i salons... per la conjura dels cent-mils frikis del Saló del Comic, per Internet de forma legal o il·legal, i malgrat la inexistència de punts de venda pre-existents, de clàssica venda de llibres o nous punts de venda (macro-botigues de xinesos).
Curiositat: aprofitant l'èxit televisiu de Naruto, es proposa la seva lectura: no les gustó leerlo pero sí verlo. Curiós però que podria haver-se previst. De totes maneres, és una lliçó, vagi a saber quina, potser que és més xulo veure això en animació i amb veuetes i sons, que llegir una cosa descolorida en format aspre com és el manga.
Maletas del Comic: existeix un producte pedagògic anomenat "maletes pedagògiques". Solen tenir-lo llocs concrets, com els CRP (Centres de Recursos Pedagògics) i els ofereixen als centres educatius. Solen ser, sí, maletes o maletons o capses de plàstic... la presentació sol ser cuidada. Hi ha el material i una guia didàctica, és a dir les instruccions d'ús (quines activitats es poden i quins objectius s'assoleixes o què cal aprendre amb allò). En aquest cas: 25 exemplars, quadernet per al professor, unitat didàctica per cada títol ofert.
Aquí ve allò de la crisi: s'acaben els diners públics i només es completa la maleta de La Laguna. No va haver-hi diners per fer més còpies de la maleta... Ai, la Expedición Malaspina
Van plantejar exemples concrets de comics, cosa que s'agraeix:
Exemple: Café Budapest. Curs: 3-4 ESO. Relació curricular: Israel-Palestina; actualitat. És d'un autor espanyol. Fàcil de comprendre. Quadern explicatiu amb llenguatge bàsic (del comic, etc.), perquè el docent potser que no tingui ni idea de comics, però potser que no tingui ni idea de Flash o de Marqueteria i ha de tenir les eines pedagògiques per dur a terme la classe.
Exemple: Bone. 1-2ESO. Es tracta el model literari de la Saga. Es parla de la continuïtat. Té relacions amb les competències bàsiques (un d'aquells moments de complicitat per la llauna que hi donen els que manen amb aquesta pamplina); fàcil de llegir i d'aconseguir, cosa que esdevé clau en tot el projecte de Tebeos en el Aula..
El ponent principal va esmentar que hi havia massa profes de Lletres i pocs de Ciències, i això fa que hi hagi un esbiaixament en els comics proposats.
Van parlar de 3 maletes. No vam recollir la dada de tot, més enllà de saber que la tercera maleta era d'aprofundiment.
Esmenten que hi havia una maleta prèvia al seu projecte: però que tenia una lllista peculiar i amb censura. Aquí es va dir que les biblioteques dels instituts tenen molts llibres "tirados por allí": comprats sense ordre, per algú que hi passava i que ja no hi és, i que no interessa a ningú o que no és conegut pels demés o pel professorat posterior... Molt típic, sí, senyor. És la vegada que trobo explicacions tant acurades relatives a la realitat d'escoles i d'instituts.
Deixem per a un missatge posterior, si ens ve de gust, l'explicació del "no professor".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada