Data Estel·lar yonoleoakierkegaard 20090516
Resumen en castellano: mucha calor. Conferència Joan Manuel Soldevilla sobre Escobar. Éxito de Escobar dramaturgo. Obras desconocidas. Propuesta de reeditar esas obras y de hacer versiones en historieta con sus personajes. Rovira i Terenci Moix, alumnos del curso por correspondencia. Inventor-patentador y cineasta. Petición de Escobar en las bibliotecas.
Fa molta calor. Un dia comença ennuvolat. Sembla que fa fresca. Et fiques al tren. Ens empotren la calefacció aquella que fa pudor de la Renfe. Començo a suar. Núvols. Xafugor. Calor. Plou. Sol.
Així que no em ve de gust fer gaires activitats físiques... Al blog... Localitzo el que vaig anotar a la successora de la llibreta de les orques. Es tracta d'una conferencia que va fer en Joan Manuel Soldevilla, al final de la qual vaig veure a n'Antoni Guiral. Sempre m'equivoco: pensava que és que ell hi organitzaria alguna cosa, o que hi era per afició. Mesos després van sortir els volums, un en format superhumor i l'altre en format llibre amb il·lustracions, sobre la figura d'Escobar i els seus personatges. És a dir, afers professionals. Això no deixa de ser una feina. I, com és habitual, només es fa un curs d'anglès si et cal per la feina, no per interès cultural. És una metàfora.
Això són les notes que vaig agafar. No donaré gaire format. Segurament que la majoria d'idees ja són conegudes per part dels interessats. El que sí que és nou és el fet d'escriure i anotar les conferències i rotllos que envian el personal. És una antiga idea, que havia comentat amb algú fa molt de temps, la d'escriure les conferències (afegint-hi les impressions de la persona que pren notes, acudits, dibuixos i demés). De fet, la meva primera idea era escannejar les pàgines i posar-les tal qual. I que s'entengués el que bonament es pugui.
L'autor de la conferència va ser en Joan Manuel Soldevilla, autor del llibre El Pare de Carpanta i Zipi i Zape, sobre Josep Escobar, obra guanyadora del Premi Rovelló. El Premi Rovelló, atorgat a Mollerussa, és un guardó a tenir molt en compte en relació amb la historieta, la il·lustració i la Literatura Infantil i Juvenil, donat que ens aporta dades malauradamente desconegudes sobre el nostre passat.
La conferència va ser en català. Una novetat al Saló del Còmic. No és que sigui un fonamentalista de la llengua. Però, vaja, que també és una cosa rara el que passa: que parlen en català els castellanoparlants i en castellà, els catalanoparlants, pel fet que solen parlar amb audiències distintes com a fet habitual. El retrocés públic del català és actualment un fet. A nivell privat, que jo sàpiga, mai no ha existit.
Conferència:
Escobar va fer 60 obres de teatre en català que van tenir un gran èxit cap els anys 50 i 60 al teatre amateur (vol dir "aficionat", però dir les coses en franxute mola més). La més exitosa fou: Assaig General. Diu que en aquelles èpoques no hi havia un circuit de teatre en català. Jo afegeixo que no hi havia llum elèctrica ni aigua ni coses més indispensables per a la vida diària. De fet, al 1962, molta gent va morir a les coves del riu Ripoll, on vivien, per causa d'una riuada sobtada. Posem, si us plau, d'una vegada, les coses en el seu context social.
Afegeixo: si tant d'èxit van tenir aquestes obres, per què avui són oblidades. L'oblit comença directament als llibres de text de Català, els mateixos llibres de BUP i COU, ESO, del Certificat D de Català... que potser en parlen d'aquestes obres, que les citen, en parlar i enumerar desenes i desenes d'obres i autors? No. Al menys, els llibres que jo he tingut a les mans, no. Igual la cosa ha canviat darrerament, però ho dubto.
Atenció, pregunta: per què és oblidat un autor d'èxit? Perquè era ninotaire -dibuixant de tebeos per infants-? Perquè es dedicava al teatre amateur? Perquè les seves obres, no les conec, eren còmiques? Per la seva ideologia? Perquè era o havia estat o podia haver estat comunista? Perquè era l'autor de Zipi i Zape?, personatges que no només són de la historieta còmica per a infants, sinó que, a més, eren tremendament populars... i, a més, es publicaven en castellà? Per què des de llavors, anys 60, fins avui dia, anys 00, aquest dramaturg ha estat oblidat? Que no se'n fan, de muntatges, de les seves obres? És que a ningú no se li acut reeditar les seves obres de teatre?
Proposta: reedició de les obres de teatre. S'adjuntarà una historieta, comic, tebeo, bd o manga amb amb la mateixa obra de teatre.
Proposta vinculada: es podria aprofitar els premiats del Premi Escobar, que se sol celebrar a Granollers, per a aquesta tasca.
La meva proposta aniria més enllà: aprofitar personatges d'Escobar, que en realitat són actor contractats per fer les historietes, per fer aquestes obres de teatre. Segurament que el senyor o la senyora Plómez podrien fer un forat a la seva agenda per a aquesta tasca.
Escobar era polifacètic: ell mateix va l'adaptació al tebeos dels dibuixos animats. Això no em queda clar. La pel·lícula Érase una Vez... (La Cenicienta) sembla ser que és més interessant que la de Disney, l'empresa cràpula que va ofegar la indústria al nostre país enregistrant el nom i prohibint-ne el seu ús per al film d'Estudios Chamartín. Així va actuar la indústria dels Estats Units a Amèrica Llatina durant tot el segle XX, també en el camp de la historieta: ofegant. Després no volen que hi hagi líders populistes que es guanyen les garrofes i els audis a base de criticar l'imperialisme yanki. Aquesta película, Érase una vez..., ajuntava imatge real i dibuixos animats. El director artístic era Alexandre Cirici. Se'n va crear un cert merchandising d'èxit, tot i que desconegut actualment: cromos...
Sobre el tal Alexandre Cirici n'hi ha per fer un blog sencer: és un d'aquests personatges polifacètics tastaolletes que estava a tot arreu: política, cultura, publicitat, art...
És curiós, i això és meu, que quan ens acostem a l'Editorial Bruguera, o als seus treballadors... pels seus rodals sempre apareix alguna figura distingida en altres àmbits, o que és conegut per qualsevol altra raó i mai per la seva tasca en l'esbarjo infantil o humorístic.
El Museu de Granollers recupera les pel·lícules.
Proposta: fer un DVD amb totes les pel·lícules d'Escobar. Segur que hi caben perquè jo puc ficar 14 hores, o així, en un disc. Així que uns professionals encara més.
Una altra proposta: fer una col·lecció de DVD o una web de descàrrega legal d'accés públic amb totes les pel·lícules d'animació espanyola oblidades, tot i que generalment de gran qualitat.
Escobar era de Granollers. Del centre, que diren ara. Va marxar de la ciutat per anar-se'n "a prop d'allà". A alguna localitat veïna, a alguna urbanització, segurament, dic jo.
Arxiu de Granollers té com a objectiu el de recuperar el Patrimoni d'Escobar. A veure si és veritat.
Vinculat a això vull parlar de dues situacions que s'estan donant a Catalunya en aquesta dècada 00:
1.-La creació d'Arxius Comarcals. Serien llocs a on aniria informació d'arxiu obligat -centres educatius, ajuntaments, etc-. S'hi enviaria a l'Arxiu Comarcal quan no hi càpiga a l'arxiu de la pròpia institució. O quan l'Arxiu Municipal sigui inexistent o estigui ple... També crec que hi ficarien documentació històrica, potser institucional, potser personal.
2.-Des dels anys 80 o 90 se sap de la importància dels estudis d'Història Local, per part d'historiadors, científics socials, periodistes o aficionats sense cap de les anteriors titulacions. Generalment, quan se'ns fa una Història Nacional, s'amaguen interessadament els fets de la Història Local. Si un vol saber què passava a un poble qualsevol té més garanties de saber-ho llegint la Història local d'un poble de l'altra punta d'Espanya, que llegint llibres/veient documentals sobre la gran Història, que parla molt dels reis i dels pronunciaments, i poc de la realitat. I no en parlen perquè no els interessa. Aplicable a entitats tipus Catalunya.
Escobar col·labora a la pel·lícula La Rateta que Escombrava l'Escaleta. Tinc anotada una cosa que no entenc: "dibus pre-g-clum". Ah, no! Vol dir: "dibuixos pre-Guerra Civil".
Inventa, patenta i fa pel·lis amb dos sistemes de cinema domèstic:
1.-El Cineskob
2.-El Cinestuk: cinema infantil, tipus cinexin.
Això era per a cinemes amb calès. En aquella època la gent es repartia un plàtan entre quatre.
Sembla ser que, per a aquests sistemes, es van fer moltes pel·lícules aprofitant personatges de l'Editorial Bruguera. I jo que sempre m'havia fet creus pel fet que no existissin dibuixos animats d'aquells personatges! Doncs, de forma senzilla, n'havien existit!
Escobar i Muntanyola havien estat a revistes psicalípticas, pre-G.Civil.
Als anys 50, crea i patenta un curs per correspondència de dibuix còmic.
Sobre les patents, em pregunto si això li venia de sempre, o si se'n va adonar de la necessitat en el moment que va veure la voracitat de l'Editorial Bruguera, i de Rafael González, anant al Registre de la Propietat Industrial a patentat com a productes industrial de l'empresa tots els personatges, noms i marques.
Sobre el curs, el mateix Jaume Rovira, autor de Los Cinco Amiguetes a la revista Zipi y Zape, va seguir-lo, i ens diu que el mateix Escobar donava indicacions per carta. Magnífic. I després ens parlen dels cursos telemàtics per Internet, que són la cosa més aspre i antipedagògica que algú es va inventar mai (ara, sí, molt barata per a l'empresa que fa el curs).
Proposta: reedició d'aquest curs. Publicació a Internet. Sí, deixem-nos de tonteries: si ningú no vol fer-nos el servei de publicar cobrant, caldrà que algú ho faci gratuïtament.
En aquests moments tan apassionants, QUEDEM 9 ASSISTENTS a la conferència, en ple Saló del Comic de la Grrrran BCN, per on ens diran que han passat 100000 persones (comptades com a les manifestacions).
Terenci Moix, el famós polemista, periodista, articulista, fumador, presentador de televisió i escriptor, el personatge que va popularitzar l'Egiptologia a Espanya, tot això no necessàriament en aquest ordre, volia ser dibuixant de tebeos. Va aconseguir treballar a Bruguera: veieu? Sempre apareix algun personatge insospitat rondant l'editorial. La Història dels que no hi eren, o dels que gairebé hi eren o hi estaven o dels que hi eren però no es veien, podria ser tan curiosa com la dels autors que hi eren. Va fer el llibre sesenter Historia Social del Comic i el de El Comic: Arte para el consumo i formas pop, reeditat a mediados de los 00, a rebuf de la nostàlgia (no per Terenci, el qual sembla oblidat), les ganes de saber-ne més sobre la historieta, un cert intel·lectualisme gafapasta que s'apodera del món de la historieta i l'èxit del llibre Cuando los Comics se llamaban Tebeos. És possible que, havent passat per biblioteques variades durant els anys 70. 80 o 90, tant universitàries com públiques (si n'hi havia; ai, no volia parlar de Sabadell), us sonin els títols quan buscaveu llibres sobre tebeos; és lògic, donat que aquests eren els únics llibres que hi havia (i a la UAB, amb unes tapes negres i el paper groguent i llefiscós, puaj). Doncs bé, en Terenci Moix també va fer el curs d'Escobar i també en va rebre d'anotacions: Soldevilla ens diu que a Terenci Moix li feia il·lusió rebre correccions d'Escobar, qui s'ho prenia molt seriosament.
Recordaré, com si semblés de passada, que Escobar va anar un dia a un curs de dibuix: calia dibuixar un arbre "amb totes les seves fulles". Molt rebé, doncs ja tornaré a la tardor.
Analitzant aquesta anècdota, que surt a Escobar, Rey de la Historieta (el míticXD llibre de l'Editorial Bruguera, autèntic llibre de capçalera sobre aquest autor), Escobar es va equivocar. I ho sé per aquells dibuixos d'Ibáñez on surten arbres nus, només amb les branques: semblen tan o més complicats que dibuixar els arbres amb totes les seves branques que amb totes les seves fulles.
Escobar reivindicà els drets d'autor.Resumen en castellano: mucha calor. Conferència Joan Manuel Soldevilla sobre Escobar. Éxito de Escobar dramaturgo. Obras desconocidas. Propuesta de reeditar esas obras y de hacer versiones en historieta con sus personajes. Rovira i Terenci Moix, alumnos del curso por correspondencia. Inventor-patentador y cineasta. Petición de Escobar en las bibliotecas.
Fa molta calor. Un dia comença ennuvolat. Sembla que fa fresca. Et fiques al tren. Ens empotren la calefacció aquella que fa pudor de la Renfe. Començo a suar. Núvols. Xafugor. Calor. Plou. Sol.
Així que no em ve de gust fer gaires activitats físiques... Al blog... Localitzo el que vaig anotar a la successora de la llibreta de les orques. Es tracta d'una conferencia que va fer en Joan Manuel Soldevilla, al final de la qual vaig veure a n'Antoni Guiral. Sempre m'equivoco: pensava que és que ell hi organitzaria alguna cosa, o que hi era per afició. Mesos després van sortir els volums, un en format superhumor i l'altre en format llibre amb il·lustracions, sobre la figura d'Escobar i els seus personatges. És a dir, afers professionals. Això no deixa de ser una feina. I, com és habitual, només es fa un curs d'anglès si et cal per la feina, no per interès cultural. És una metàfora.
Això són les notes que vaig agafar. No donaré gaire format. Segurament que la majoria d'idees ja són conegudes per part dels interessats. El que sí que és nou és el fet d'escriure i anotar les conferències i rotllos que envian el personal. És una antiga idea, que havia comentat amb algú fa molt de temps, la d'escriure les conferències (afegint-hi les impressions de la persona que pren notes, acudits, dibuixos i demés). De fet, la meva primera idea era escannejar les pàgines i posar-les tal qual. I que s'entengués el que bonament es pugui.
L'autor de la conferència va ser en Joan Manuel Soldevilla, autor del llibre El Pare de Carpanta i Zipi i Zape, sobre Josep Escobar, obra guanyadora del Premi Rovelló. El Premi Rovelló, atorgat a Mollerussa, és un guardó a tenir molt en compte en relació amb la historieta, la il·lustració i la Literatura Infantil i Juvenil, donat que ens aporta dades malauradamente desconegudes sobre el nostre passat.
La conferència va ser en català. Una novetat al Saló del Còmic. No és que sigui un fonamentalista de la llengua. Però, vaja, que també és una cosa rara el que passa: que parlen en català els castellanoparlants i en castellà, els catalanoparlants, pel fet que solen parlar amb audiències distintes com a fet habitual. El retrocés públic del català és actualment un fet. A nivell privat, que jo sàpiga, mai no ha existit.
Conferència:
Escobar va fer 60 obres de teatre en català que van tenir un gran èxit cap els anys 50 i 60 al teatre amateur (vol dir "aficionat", però dir les coses en franxute mola més). La més exitosa fou: Assaig General. Diu que en aquelles èpoques no hi havia un circuit de teatre en català. Jo afegeixo que no hi havia llum elèctrica ni aigua ni coses més indispensables per a la vida diària. De fet, al 1962, molta gent va morir a les coves del riu Ripoll, on vivien, per causa d'una riuada sobtada. Posem, si us plau, d'una vegada, les coses en el seu context social.
Afegeixo: si tant d'èxit van tenir aquestes obres, per què avui són oblidades. L'oblit comença directament als llibres de text de Català, els mateixos llibres de BUP i COU, ESO, del Certificat D de Català... que potser en parlen d'aquestes obres, que les citen, en parlar i enumerar desenes i desenes d'obres i autors? No. Al menys, els llibres que jo he tingut a les mans, no. Igual la cosa ha canviat darrerament, però ho dubto.
Atenció, pregunta: per què és oblidat un autor d'èxit? Perquè era ninotaire -dibuixant de tebeos per infants-? Perquè es dedicava al teatre amateur? Perquè les seves obres, no les conec, eren còmiques? Per la seva ideologia? Perquè era o havia estat o podia haver estat comunista? Perquè era l'autor de Zipi i Zape?, personatges que no només són de la historieta còmica per a infants, sinó que, a més, eren tremendament populars... i, a més, es publicaven en castellà? Per què des de llavors, anys 60, fins avui dia, anys 00, aquest dramaturg ha estat oblidat? Que no se'n fan, de muntatges, de les seves obres? És que a ningú no se li acut reeditar les seves obres de teatre?
Proposta: reedició de les obres de teatre. S'adjuntarà una historieta, comic, tebeo, bd o manga amb amb la mateixa obra de teatre.
Proposta vinculada: es podria aprofitar els premiats del Premi Escobar, que se sol celebrar a Granollers, per a aquesta tasca.
La meva proposta aniria més enllà: aprofitar personatges d'Escobar, que en realitat són actor contractats per fer les historietes, per fer aquestes obres de teatre. Segurament que el senyor o la senyora Plómez podrien fer un forat a la seva agenda per a aquesta tasca.
Escobar era polifacètic: ell mateix va l'adaptació al tebeos dels dibuixos animats. Això no em queda clar. La pel·lícula Érase una Vez... (La Cenicienta) sembla ser que és més interessant que la de Disney, l'empresa cràpula que va ofegar la indústria al nostre país enregistrant el nom i prohibint-ne el seu ús per al film d'Estudios Chamartín. Així va actuar la indústria dels Estats Units a Amèrica Llatina durant tot el segle XX, també en el camp de la historieta: ofegant. Després no volen que hi hagi líders populistes que es guanyen les garrofes i els audis a base de criticar l'imperialisme yanki. Aquesta película, Érase una vez..., ajuntava imatge real i dibuixos animats. El director artístic era Alexandre Cirici. Se'n va crear un cert merchandising d'èxit, tot i que desconegut actualment: cromos...
Sobre el tal Alexandre Cirici n'hi ha per fer un blog sencer: és un d'aquests personatges polifacètics tastaolletes que estava a tot arreu: política, cultura, publicitat, art...
És curiós, i això és meu, que quan ens acostem a l'Editorial Bruguera, o als seus treballadors... pels seus rodals sempre apareix alguna figura distingida en altres àmbits, o que és conegut per qualsevol altra raó i mai per la seva tasca en l'esbarjo infantil o humorístic.
El Museu de Granollers recupera les pel·lícules.
Proposta: fer un DVD amb totes les pel·lícules d'Escobar. Segur que hi caben perquè jo puc ficar 14 hores, o així, en un disc. Així que uns professionals encara més.
Una altra proposta: fer una col·lecció de DVD o una web de descàrrega legal d'accés públic amb totes les pel·lícules d'animació espanyola oblidades, tot i que generalment de gran qualitat.
Escobar era de Granollers. Del centre, que diren ara. Va marxar de la ciutat per anar-se'n "a prop d'allà". A alguna localitat veïna, a alguna urbanització, segurament, dic jo.
Arxiu de Granollers té com a objectiu el de recuperar el Patrimoni d'Escobar. A veure si és veritat.
Vinculat a això vull parlar de dues situacions que s'estan donant a Catalunya en aquesta dècada 00:
1.-La creació d'Arxius Comarcals. Serien llocs a on aniria informació d'arxiu obligat -centres educatius, ajuntaments, etc-. S'hi enviaria a l'Arxiu Comarcal quan no hi càpiga a l'arxiu de la pròpia institució. O quan l'Arxiu Municipal sigui inexistent o estigui ple... També crec que hi ficarien documentació històrica, potser institucional, potser personal.
2.-Des dels anys 80 o 90 se sap de la importància dels estudis d'Història Local, per part d'historiadors, científics socials, periodistes o aficionats sense cap de les anteriors titulacions. Generalment, quan se'ns fa una Història Nacional, s'amaguen interessadament els fets de la Història Local. Si un vol saber què passava a un poble qualsevol té més garanties de saber-ho llegint la Història local d'un poble de l'altra punta d'Espanya, que llegint llibres/veient documentals sobre la gran Història, que parla molt dels reis i dels pronunciaments, i poc de la realitat. I no en parlen perquè no els interessa. Aplicable a entitats tipus Catalunya.
Escobar col·labora a la pel·lícula La Rateta que Escombrava l'Escaleta. Tinc anotada una cosa que no entenc: "dibus pre-g-clum". Ah, no! Vol dir: "dibuixos pre-Guerra Civil".
Inventa, patenta i fa pel·lis amb dos sistemes de cinema domèstic:
1.-El Cineskob
2.-El Cinestuk: cinema infantil, tipus cinexin.
Això era per a cinemes amb calès. En aquella època la gent es repartia un plàtan entre quatre.
Sembla ser que, per a aquests sistemes, es van fer moltes pel·lícules aprofitant personatges de l'Editorial Bruguera. I jo que sempre m'havia fet creus pel fet que no existissin dibuixos animats d'aquells personatges! Doncs, de forma senzilla, n'havien existit!
Escobar i Muntanyola havien estat a revistes psicalípticas, pre-G.Civil.
Als anys 50, crea i patenta un curs per correspondència de dibuix còmic.
Sobre les patents, em pregunto si això li venia de sempre, o si se'n va adonar de la necessitat en el moment que va veure la voracitat de l'Editorial Bruguera, i de Rafael González, anant al Registre de la Propietat Industrial a patentat com a productes industrial de l'empresa tots els personatges, noms i marques.
Sobre el curs, el mateix Jaume Rovira, autor de Los Cinco Amiguetes a la revista Zipi y Zape, va seguir-lo, i ens diu que el mateix Escobar donava indicacions per carta. Magnífic. I després ens parlen dels cursos telemàtics per Internet, que són la cosa més aspre i antipedagògica que algú es va inventar mai (ara, sí, molt barata per a l'empresa que fa el curs).
Proposta: reedició d'aquest curs. Publicació a Internet. Sí, deixem-nos de tonteries: si ningú no vol fer-nos el servei de publicar cobrant, caldrà que algú ho faci gratuïtament.
En aquests moments tan apassionants, QUEDEM 9 ASSISTENTS a la conferència, en ple Saló del Comic de la Grrrran BCN, per on ens diran que han passat 100000 persones (comptades com a les manifestacions).
Terenci Moix, el famós polemista, periodista, articulista, fumador, presentador de televisió i escriptor, el personatge que va popularitzar l'Egiptologia a Espanya, tot això no necessàriament en aquest ordre, volia ser dibuixant de tebeos. Va aconseguir treballar a Bruguera: veieu? Sempre apareix algun personatge insospitat rondant l'editorial. La Història dels que no hi eren, o dels que gairebé hi eren o hi estaven o dels que hi eren però no es veien, podria ser tan curiosa com la dels autors que hi eren. Va fer el llibre sesenter Historia Social del Comic i el de El Comic: Arte para el consumo i formas pop, reeditat a mediados de los 00, a rebuf de la nostàlgia (no per Terenci, el qual sembla oblidat), les ganes de saber-ne més sobre la historieta, un cert intel·lectualisme gafapasta que s'apodera del món de la historieta i l'èxit del llibre Cuando los Comics se llamaban Tebeos. És possible que, havent passat per biblioteques variades durant els anys 70. 80 o 90, tant universitàries com públiques (si n'hi havia; ai, no volia parlar de Sabadell), us sonin els títols quan buscaveu llibres sobre tebeos; és lògic, donat que aquests eren els únics llibres que hi havia (i a la UAB, amb unes tapes negres i el paper groguent i llefiscós, puaj). Doncs bé, en Terenci Moix també va fer el curs d'Escobar i també en va rebre d'anotacions: Soldevilla ens diu que a Terenci Moix li feia il·lusió rebre correccions d'Escobar, qui s'ho prenia molt seriosament.
Recordaré, com si semblés de passada, que Escobar va anar un dia a un curs de dibuix: calia dibuixar un arbre "amb totes les seves fulles". Molt rebé, doncs ja tornaré a la tardor.
Analitzant aquesta anècdota, que surt a Escobar, Rey de la Historieta (el míticXD llibre de l'Editorial Bruguera, autèntic llibre de capçalera sobre aquest autor), Escobar es va equivocar. I ho sé per aquells dibuixos d'Ibáñez on surten arbres nus, només amb les branques: semblen tan o més complicats que dibuixar els arbres amb totes les seves branques que amb totes les seves fulles.
Als anys 80 crea les aventures polítiques de Zipi y Zape. A això sempre li donen molta importància. I no acabo de saber perquè, sinó és perquè hi participa Manuel Vázquez Montalbán, i està destinat als adults. Terenci Moix i Vázquez Montalbán: em sembla que ja tenim els dos popes junts en un article. Això es publica a la revista Tiempo, no per casualitat sinó perquè forma part del Grup Zeta, el qual s'havia quedat amb el fons editorial de Bruguera, les seves sèries, personatges, revistes i autors. Sovint sento dir que va ser un fracàs. Bah: l'únic interès d'això era fer publicitat; dir que aquests personatges estaven a la venda de nou i que els hi compressin per als seus fills. El que passa és que posar a Zipi y Zape en aventures polítiques ens dóna clarament dels problemes de visió que hi havia al Grupo Zeta. Ara els posarien amb els tipus aquests que van amb moto i cotxes, i segurament que hi hauria un altre fracàs. Però l'impacte està fet només per dir: les revistes de tebeos noves ja són a la venda i les podeu comprar.
Soldevilla diu el que cal dir: "es recuepera a dimensió política d'Escobar". Un dia m'agradaria llegir algunes historietes d'aquestes per veure si tinc raó: i que allò és menys Escobar del que sembla. Més publicitat del que sembla. I menys política i menys participació política d'Escobar del que ens solen dir.
Soldevilla diu també que Escobar sap crear personatges de la seva època i fer-los trascendir.
Ara passem a una part de la conferència que agradarà als professor de Sociologia que es creguin haver viscut al maig del 68: Zipi i Zape viuen en dos sistemes repressius contra la infantesa (no diu "dues institucions socials", sinó que anem de cara a barraca): l'escola i la família.
És per això, diu el conferenciant, que als nens de 9-10 anys, els segueixen agradant Zipi i Zape.
En aquest sentit, encara recordo un comercial que deia que els de Mortadel·lo i Filemó agradaven als de "Cicle Superior", als d'onze anys, mentre que "els nens de Quart" preferien Zipi i Zape. Vaig recordar que en alguna historieta d'entre 190 i 1983, Zipi i Zape diuen que fan "Cuarto de EGB" (per què tanta gente li deia "la básica"?), que correspon amb l'edat dels lectors (nou anys), tot i que els temes (Descoberta d'Amèrica, etc.) mai no he sentit que es fessin a aquesta edat.
Això va ser cap al 2003, quan els acaparadors de tebeos van decidir treure al mercat, per fi des de 1989, els àlbums de tapa dura de la col·lecció Mestres de l'Humor.
Soldevilla fa el canvi entre els currículums educatius per demostrar que és el mateix:
- La llista dels Reis Gots és com aprendre les comarques.
- El quarto dels ratolins és com dir-los que no usaran la plei. Això ho diu ell. Jo penso que Don Pantuflo els ficaria en un e-Quarto dels Ratolins tancats amb pokemons malvats, és a dir, caricaturitzant el càstig.
Sobre les edicions: desordre. Cal una edició acurada. Encara no s'ha fet. La de RBA no és acurada.
Això sempre m'escama: per què no es parla sobre les historietes de Zipi i Zape, sobre la Colección Olé, i les seves coses positives i negatives. Sempre que es fa una biografia sobre un autor similar, es parla de coses per a adults o de coses culturetes, però sempre es deixa de banda la seva emprenta real, en aquest cas, els col·leccionsole que hi ha per tot arreu.
Si Escobar fos francès, o si jo fos Califa enlloc del Califa... seria una figura molt reconeguda.
Demana l'obra d'Escobar a la biblioteca pública i l'Educació.
Existeix molt merchandising actual. Diu que van fer una sèrie d'animació "horrible" convertint a Zipi i Zape en una mala còpia de Bart Simpson (ja ho sé; són uns miserables).
Parla d'una perversió, crítica que comparteixo: aquests quadernets per aprendre a sumar amb Zipi i Zape i demés. Afegiré que, a vegades, la portada té els Zipi i Zape que va fer Ibáñez per a les guardes dels coleccionesole de Bruguera.
Com recuperar el material i el patrimoni? (em sona que aquesta pregunta es va fer des del públic). Resposta: un projecte comercial (lector nostàlgic) i l'ajut institucional públic (que el material arribi a biblioteques, escoles).
Això va ser al 2008.
Al 2009 ja puc respondre que tot llibre que arribi a una biblioteca té les seves hores i dies comptats. Els llibres són odiats per les biblioteques i centres educatius. Així que això no serveix per recuperar el patrimoni, més que de manera provisional. Cada cop em temo més que recuperar el material serà qüestió d'escannejar i fotografiar, posar a Internet, com molta gent arreu del món està fent, i que cadascú se'l baixi en diferents suports magnètics i d'altres que s'inventin, que la gent s'ho imprimeixi o el que sigui. Pot ser l'única manera que en un futur es pugui trobar aquesta informació per algú.
No sé si va en aquesta conferència on es va dir que el projecte de Museu de la Il·lustració, emparat per la Conselleria de Cultura, podria ser positiu en el sentit de la recuperació. I que publicar, editar aquests llibres, tebeos o pel·lícules antigues té un cost realment baix, donat que hi ha poques empreses interessades en competir per això. Per tant, si no s'edita no és tant perquè no hi hagi mercat, sinó perquè no se'n crea, no es fa investigació de mercats, no es posen pel·les per cap projecte (i la suposada crisi no és excusa, perquè 1996-2009: res) ni hi ha I+D en nous suports de publicació ni en buscar a qui li pot interessar tot això; perquè gent interessada n'hi ha, perquè hi ha gent per a tot, però cal trobar-los i això té un cost (una inversió, en realitat).
Conferència feta al Saló del Comic de Barcelona 2008. Amb moltes anotacions d'un servidor (informàtic).
