Estats fallits: Avui...

Data Estel·lar amb ganes Divendres 20090417

Porto temps amb ganes de fer una llista personal d'Estats fallits. Entenc que tothom la trobarà molt útil. Qui no s'ha preguntat mai quin Estat ha fet fallida?

Com a informació pràctica, polèmica i de servei públic personal, dono una primera aproximació a la meva llista d'Estats fallits.


No m'hauria d'oblidar, abans de tot, de fer una mena de definició del que entenc per Estat fallit, sense fer cas o no fer-ne del que es digui a Internet, eina que ha acabat sent una mala funció dependent de Google i de Wikipedia, o, pitjor, de les xarxessocialsonsinohietsnoexisteixes (és a dir, un altre negociet dels quatre de sempre). Funció: I (G,W, x).

Si no han canviat, la definició d'Estat cosa força factible donada la volubilitat dels acadèmics, aquest concepte faria referència a una entitat que consta de territori, població i d'un detendador de la violència legítima.

A partir d'aquí tenim que els Estats fallits serien les organitzacions que, essent reconegudes com a tals a organismes intergovernamentals (OIGs) o en diferents àmbits, amb banderes, amb qualsevol atribut, no tinguin alguna de les característiques anteriors.

Un exemple que fa molts anys que penso sóns els microEstats oceànics, aquells que un dia es quedaran sense territori perquè el nivell del mar pujarà i se'ls empasarà. No donaré noms per no equivocar-me. La solució que jo dono al seu problema es la d'adquirir terrenys a Austràlia, donat que alguns d'aquests Estats són rics. No veig clar, però, que l'Austràlia imperial que ha estat apareixent des de principis del segle XXI (amb expedicions colonials al Sud-Est Asiàtic) i exabruptes dels seus líders polítics contra els que no siguin blancs, anglosaxons i protestans, sigui favorable a cedir part del territori... en bona part perquè això la faria reduir el seu territori (he repetit el mot, ja ho sé) i això es pensa que és motiu de debilitat (per la mateixa raó: l'eliminació de territori és causa de fallida de l'Estat). Jo ho veig diferent: uns neo-Estats (no serien Estats, la Unió Europea tampoc no n'es, d'Estat, i no passa res), aliats d'Austràlia, en una comunitat d'interessos d'Oceania.

La fallida típica de l'Estat, l'habitual, és la pèrdua del monopoli de la violència legítima. A aquesta dedicaré bona part, però no és descartable qualsevol altre, per descomptat, incloses variables no aparegudes a la definició d'Estat.

Podríem anomenar-la "Estat fallit de model afganès" o somalí. Com bé hauríem de saber, i més si hem jugat alguna vegada al Civ (no t'emocionis: primera versió) és que no hi ha res pitjor que un Estat descontrol·lat, on cap organització té el monopoli de la violència legítima, és a dir, on els trets i els robatoris et poden venir de qualsevol actor de l'escena política. La Guerra hobbesiana de tots contra tots, amb aliances canviants, es va veure molt clarament a Somàlia. De fet, és una de les causes de l'existència de pirates en aigües internacionals índiques. La veritat és que em penso que ara a tothom li agrada passar per aquella zona. Per tant, un Estat fallit de model afganès o somalí afecta al context internacional, no és una qüestió merament local. No entro en les causes de la destrucció de l'Estat o en si aquestes causes van ser endògenes o exògenes. Podríem pensar que l'intervencionisme de l'Estat Etíop a Somàlia estaria marcat per obtenir un Estat a cal veí; no n'excloc altres intencions. Està clar que la guerra de clans somalí i els seus Estats que tots són Somàlia, i la guerra entre afganesos de tot tipus, pro i contra talibans, pro i contra mujahidins, pro i contra líders guerrillers que viuen per i per a la guerra, pro i contra soviètics, pro i contra pakistanesos, o els grups ètnics diversos que hi ha a Afganistan. Recordem que els combatents afganesos solen dir que la culpa és de l'estranger, no de la gent a la qual s'enfronten; sens dubte, això simplifica molts els pactes posteriors amb gent a la qual has estat matant, perquè tots són afganesos i no uns manipulats de l'exterior. Malauradamente, sempre n'hi ha de manipulats des de l'exterior, així que la guerra sempre continua.

Els dos teòrics (based on true facts, vull dir, basats en la seva experiència) als quals sempre recorro són: Thomas Hobbes i l'insultat Nicholò Macchiavelo. El primer ho deia clar: la guerra de tots contra tots no és adequada per a la seguretat física i mental dels habitants d'un país. Demanava atorgar el poder del garrot a un organisme (en el seu cas, la monarquia absoluta =el govern d'un individu superpoderós que pogués decidir-ho tot), i crear un Leviathan acorralat, que seria l'Estat i l'Administració (una institució superpoderosa supraindividual però que fos aplacada per evitar que es passés de la ratlla). Ser controlat per un i controlar a una organització suposo que li semblava més fàcil que amb una pluralitat.

El segon, ja al segle XV clamava per la unió dels territoris que segles després formarien Itàlia, en una època que l'Estat no existia com ara, perquè eren lots de terra amb població dominats per senyors feudals que heretaven, conquerien o canviaven aquests lots contínuament. Quan dic "model d'Estat fallit afganès o somalí" potser podria anar a més enrera i dir "Estat fallit maquiavèlic" perquè tenim característiques semblants: inseguretat física i jurídica per a la població, intervencionisme estranger (Corona d'Aragó, França, Sacre Imperi Romànic Germànic), descontrol armamentístic, etc.

A partir d'aquí, m'arribo al segle XXI i dic que Itàlia és un Estat fallit. Com a mínim a la meitat Sud d'Itàlia hi ha una fallida en el monopoli de la violència legítima. De nou, els territoris es divideixen a l'antiga, en clans que tenen un difús poder territorial, amparats en poblacions variables, en afinitats, en regles no escrites i que un no sap (inseguretat jurídica) si cal acomplir un parell de barris més enllà. En escriure això, acaba de passar un terratrèmol al centre d'Itàlia (a L'Aquila, a la regió dels Abruzzos). Veiem que un país que està al G-7 (G-8) o a la Unió Europea, l'OTAN, fundador de l'ONU i noséquantes coses més, és incapaç de gestionar un terratrèmol (compari's amb Japó o inclús amb Turquia). No és només una qüestió d'experiència en la matèria, sinó que resulta que acallen i amenacen a la persona que el va predir (en comptes de fer-li una mica de cas, per si les mosques) i resulta que se sospita que les construccions incomplien la normativa anti-terratrèmols, cosa que els mitjans diuen que se sospita però que jo sé que és així, com si passés a Catalunya, ampliat per la participacio mafiossa (Saviano dixit) a tots els negocis, inclosos els de la construcció, fent servir les seves regles, els seus materials fent cas omís de tot allò que no els importa, amb la passivitat habitual de l'Estat. Per tant, Sud i Centre d'Itàlia, en Estat fallit. Si li afegim la crisi de les escombraries, que afecta a Nàpols però que, com ja hem dit, esquitxa de problemes els territoris veïns (la brossa s'expulsa a Sardenya, o a Alemanya, en aquest cas a preus molt més alts), doncs aixó implica que la falta del monopoli de la violència (una qüestió de seguretat) li afegim a més la fallida en la seguretat sanitària i medioambiental.

Islàndia: al 2008, i despres d'una dècada d'errors tràgics, que començà amb la venda dels drets genètics dels islandesos a una empresa privada, acaba amb la fallida tècnica del sistema financer a causa dels fraus bancaris capitalistes dels Estats Units i d'altres llocs. Potser és el cas més cridaner, donat que hom pensava que ens trobàvem davant d'un lloc civilitzat. La setmana que van matar dos óssos polars nàufrags que navegaven sobre icebergs, a la primavera del 2008, ja vam saber que la barbàrie era part de la cultura islandesa. Ara el país l'estan venent als avariciosos xinesos, i la població es planteja entrar a la Unió Europea. Jo em pregunto si la UE vol tenir una colònia de l'imperi xinès com a part seva, a més sense civilitzar, i a sobre després d'haver incorporats tots aquells Estats del Centre i Est d'Europa que només volen ser colònies iankis.

Mèxic: el cas de la guerra dels narcotraficants i la crisi dels "mexicans de tercera categoria" (pensionistes que cobren 15, 70, 90 150 €) amb la immobilitat del conflicte de Chiapas i similars, ens mostra a un Estat que no funciona, que seguramente no ha funcionat mai, que no pot ni donar de menjar a la seva població ni curar-los, ni pagar-los el que van cotitzar amb impostos. La guerra contra les dones. Els narcotraficants que guanyen l'Estat, igual que ha passat a:

Brasil: on hi ha ciutat on els gangsters van guanyar la batalla cap al 2006 a les forces de seguretat. Per tant, trencament de la violència legítima per part de bandes criminals organitzades.

De fet, Mèxic és un Estat fallit en molts aspectes. El darrer, tot just deixant reposar aquest text, surt a les notícies: és la grip porcina. Es tracta d'una grip originada a Califòrnia. Per tant, des d'un punt de vista basat en l'experiència (les guerres es fan per donar sortida als stocks dels fabricants estadounidencs d'armes), no seria gens estrany que la grip porcina (que diuen que barreja grip porcina, aviar i humana) surti des de Califòrnia per donar sortida als excedents de medecines fabricats contra la grip aviar de la qual fa anys que se'n parla (acabo de sortir de la Ciència Política i entrat en la Conspiranoia).

En relació amb la gestió de l'epidèmia de grip, l'Estat Mexicà s'inhibeix d'informar durant dues setmanes (és a dir, no informa a les organitzacions intergovernamentals, com l'Organització Mundial de la Salut). És evident que això no s'ocasiona de cop un cap de setmana de finals d'abril del 2009 (20090425), perquè els mateixos metges diuen que la malaltia s'incuba durant 10 dies, perquè hi ha una família d¡australians tancats, vull diiiiir, en quarentena a Austràlia després de tornar d'un viatge a Mèxic, i llavors en portaven quinze dies (canal de notícies 3 24 de la nit del dilluns 20090427). El brot hauria començat al març, com a mínim, d'amagat.

Més encara: s'han quedat sense mascaretes i sense vacunes o medecines. Estem parlant d'un país membre del famós G20, la qual cosa fa planejar seriosos dubtes sobre l'eficàcia d¡aquesta organització.

Per tant, si estenem el concepte de violència legítima, com se sol fer, cap a la defensa i protecció dels habitants d'un Estat, és meridianament clar que Mèxic és un Estat fallit, donat que ni contra els narcotraficants, ni a favor de les dones assassinades ni per combatre una epidèmia de grip l'Estat no ha estat capaç d'actuar.

Els mexicans funcionen, però Mèxic no.

El cas al qual estem assistint en directe de fallida d'un Estat és el de Pakistan. Ja he parlat de Pakistan en altres vegades. Llavors era en relació a un personatge que semblava sortit d'una BD del TFE (bande dessinée del Territori Francòfon Europeu), el General Pervez Musharraff, un tiu que deien que ho feia molt malament i que era un dictador, tot i que, no només feia Eleccions plurals (al menys, tan plurals com les que pugui haver a Euskadi), sinó que, a sobre, tenia el mal costum d'acceptar-ne els resultats. El més gran problema de Pakistan en relació a la seva sobirania estatal resulta que ha estat ni més ni menys que els seus Serveis Secrets, un instrument de l'Estat per garantir la defensa, la seguretat i la violència legítima. En realitat, els Serveis Secrets, en aquest cas, i no és l'únic, són una mena de màfia incrustada a dins de l'estructura de l'Estat que ha posat i deposat dictadors i poliarquies al seu aire. Es diu que van ser els Serveis Secrets de Pakistan els que van posar al poder els taliban a Afganistan o els que han estat posant bombes a Cachemira (zona disputada entre Pakistan i l'Índia, a la qual pertany, . I, anys després, resulta que els talibans (ara anomentas "insurgents taliban" o "terroristes talibans") entren a Pakistan, zona nord, i s'enroquen a les anomenades zones tribals, llocs on un s'assabenta que l'Estat no hi arribava. Tot i enviar l'exèrcit a lluitar contra els talibans, aliats d'algunes "tribus" (concepte abstracte que no ens aporta informació de res), l'Estat retrocedeix davant aquestes tribus i davant dels taliban (talib: singular; taliban: plural). De fet, l'Estat Pakistanès els hi fa algunes concessions, la més important de la qual és l'eliminació de les lleis pakistaneses civils en favor de la Xària o Llei Islàmica (o lleis desigualitàries fetes per afavorir els privilegiats de tota la vida, conculcant l'Alcorà).

Al 20110501 el Premi Nobel 2009, el President Barack Obama dels Estats Units d'Amèrica, anuncia que ha donat ordre de matar Ossama Bin Ladin, i que ha ha tingut èxit en assassinar-lo. Ha estat a Jalalabad, localitat dintre de Pakistan. Es diu que un comando militar dels Estats Units ha actuat al marge del govern de Pakistan , el qual no els hauria donar permís. Si no és una estratagema per no perdre el favor d'una població que odia més l'imperialisme dels Estats Units que el terrorisme d'Al Qaida, si no és això, estem davant d'una altra confirmació de la fallida de l'Estat de Pakistan.
 
El llistat d'Estats fallits no acaba pas aquí.

Però m'aturo per donar constància d'un fet de l'existència dels Estats fallits i és l'exportació de problemes al seu entorn.

A l'abril del 2009, un creuer italià de turistes de luxe que ningú no sap que hi feia en aigües tan perilloses va aconseguir frustrar un atac dels pirates somalís. En realitat, tot i la tendenciosa frase anterior, el vaixell estava força a prop de les Illes Seichelles. La fallida de l'Estat Somalí provoca problemes internacionals als seus voltants i no només en les aigües territorials de Somàlia.

Quan Mèxic té problemes de salut per una inepta gestió i una opacitat tradicional, els afectats no seran només els mexicans sinó que traspassa fronteres, i els casos de contagi arriben a Europa en un dia i mig. La fallida de l'Estat Mexicà causa problemes fora de les seves fronteres.

Quan Afganistan col·lapsa, tot i ser envaït per Estats Units d'Amèrica i l'OTAN amb un dels objectius que seria restablir l'autoritat central de l'Estat a tot el territori, de fet el que aconsegueix és expulsar taliban (guerrillers, insurgents, terroristes... diguin-li com vulguin) a Pakistan. I s'hi fan forts. Per tant, els problemes de la fallida de l'Estat, de la pèrdua del monopoli de la violència legítima per part de l'Estat, no se circunscriuen a l'interior de l'Estat sinó que afecta als Estats veïns o a les poblacions dels Estats veïns. Anteriorment, ja havia afectat a les repúbliques centroasiàtiques i gasístiques de noms oblidats i dictadors eterns.

Incís pakistanès: A finals d'abril del 2009, la premsa comentava que els taliban ja només estavena 70 km d'Islamabad, capital de Pakistan. En realitat, això, amb el mapa a la mà, és no dir res, donat que Islamabad és força a prop de la frontera nord, amb Afganistan i de les anomenades "zones tribals" (un nom tendenciós i negatiu, com es pot apreciar: són tribus que cal civilitzar) . De totes maneres, sí que hom pot sospitar una clara estratègia talib o qaidita (adjectiu que m'acabo d'inventar per dir "d'Al Qaida" en femení). Es tractaria de dur més lluny la desestabilització de Pakistan (atemptats diaris des del 2006) i aconseguir ocupar-lo per tenir accés a l'únic país musulmà amb armes nuclears. Això és tan evident que sembla una gran troballa d'aquestes que tothom sap. En aquell moment, l'equilibri de poders planetari sí que canviaria, en relació amb els islamistes d'estil talib i qaidí. Si Pakistan ha optat per fer retrocedir l'Estat, de dret i de fet, a alguns districtes tribals per evitar enfrontaments amb els taliban, i si els Estats Units d'Obama estan sospesant reimplantar la Xaria a Afganistan per mitigar la guerra, i si a Somàlia, la feblesa de l'Estat front dels guerrillers islamistes, també ha fet reimplantar la Xaria, és clar que s'acceleraria, amb armament nuclear, aquest fenomen de substitució de la legalitat d'obediència civil i laica per una d'obediència militar i religiosa.

Per tant, lligant amb l'incís, quan l'Estat de Pakistan fa fallida crea, no només problemes a la població del seu territori, sinó que dóna problemes a nivell regional o global.

Conclusió: un Estat fallit, en l'actualitat, duu a conseqüències internes i externes.