Mireu aquesta notícia d'Una història imaginada sobre el carro del venedor de Sant Antoni a punt de jubilar-se, Manel Aisa.
Com que no sé fins a quin punt es poden citar les notícies, intentaré resumir-ho: aquest home era de la CNT i pintor. Un dia va abandonar la pintura (de parets, entenc jo) i va posar una parada del mercat de Sant Antoni. Hi vivia a prop perquè diu que era també del Col·lectiu Llibertari Sant Antoni-Xino. Per tant, que coneixia de què anava el tema.
Vinga, una cita de la notícia del periodista Mauricio Bernal:
Llavors, quan algú li pregunta a Manel Aisa com sap que tot això li va passar al seu carro, com sap que el van arrossegar els protagonistes de la Setmana Tràgica o que va estar en mans d’un vaguista de La Canadenca, o que estava «per aquí», «per aquí a prop», quan la barricada del Paral·lel va impedir l’avanç franquista, o que primer es va usar per guardar quincalla i més tard roba i finalment llibres; quan algú li pregunta com sap que el seu carro té 100 anys, exactament 100 anys, el venedor de llibres de Sant Antoni es tira enrere al seient i esbossa un somriure astut, i simplement deixa anar: «Bé, hi ha una cosa que es diu imaginació, ¿no?»
 |
| Imatge del blog GrupoLiPo |
El venedor ha estat venent llibres d'esquerres, reivindicatius, etc. I un dia van començar a posar enganxines tipus de la Plataforma de la Hipoteca: "Sí Se Puede"... per cert, que estan callats i callades, oi? Va decidir que el carro faria cent anys quan ell es jubilés.
Quina impressió en tinc? Doncs:
a) un estrany venedor perquè sembla que sap el que ven.
b) amb carro antic del qual es diu que té 100 anys, tot i que, si mirem la informació oficial, és cap al 1936 quan s'intal·la a Sant Antoni, procedent del Mercat de Bellcaire, àlies "Encants", "Encants Vells", "Encantes" o "Rastro".
¿Van venir abans els carros o el mercat dominical?
c)La impressió final és que EN MANEL AISA DEMANA UNA HISTÒRIA SOBRE EL CARRO ANARQUISTA. Jo veig el tebeo... el que passa és que si algú fa una novel·la gràfica, al final quedarà tan avorrit com el gènere del comic d'Història en pla pedagògic. Cal una cosa més vivaç. Més Mortadel·lo i menys Arrugas.
Es tracta d'una novel·la, d'un llibre o, millor d'un tebeo, on veiem el carro fabricat, adobat, mogut, venut, instal·lat a Bellcaire o a Sant Antoni, passat per venedors diversos i, per tant, venent potser segells, potser llibres d'un tema o de molts temes o llibres sobre revolucions... i els esdeveniments històrics que l'han afectat... va ser una barricada en la Guerra Civil... perquè es trobava al lloc adient aquell diumenge, i després algú li va pegar un rètol de venda de pisos i, anys després, una pegatina dels Afectats de la Hipoteca... tot això sense famosets, si us plau, sense aquell escriptor o aquell intel·lectual que dóna llustre al que es conta... no, no no, només la gent normal que passa, que pregunta per un llibre i li diuen que no el tenen (és l'única resposta que he sentit a cadascun dels paradistes com a testimoni de converses alienes) i com algú explica que es va endur tal material o el venedor xerra amb l'altre i el voltant va canviant com a la pel·li de La Màquina del Temps, que no heu vist, perquè, tot i ser en color, es dels anys 1960...
Cal preguntar-se per la causa o causes de la gran quantitat de notícies, reportatges, entrevistes i articles d'opinió o "relats" sobre Sant Antoni a prop del final de les obres del mercat original al voltant del qual tornaran els paradistes.
M'agrada molt el lloc on ha estat el mercat els darrers 4 anys: una gran carpa que tapa el carrer i que podria tenir més usos, com mercats medievals o festes, xocolatades, de manera ocasional, i de gran paraigua per a la pluja. Sospito que no se n'ha fet servit, per a res d'això. El lloc és més ample, més còmoda, de més ben caminar, malgrat que l'antic lloc al voltant del mercat sigui tradicional.
Ara bé, no se'ns escapa que el diari juga amb el foc de l'especulació immobiliària de la mà de grans empreses de lloguer, algunes disfressades d'economia col·laborativa, que expulsen els veïns per a ficar-hi rics de tot el món, o hipsters-gafapastes-intel·lectualoides de pa sucat amb ketxup del McDonalds... el mateix que es va permetre fer, destruir barris, al Raval, al Born... i que s'anirà estenent per tot arreu, amb pujades de preus a la resta de barris barcelonins i extrabarcelonins... per a que sàpiguen els habitants de Barcelona, també hi ha ciutats a fora.
És a dir, entre la nostàlgia de temes mai narrats i la conformació d'una nova mitologia al voltant del comerç cultural... a veure quan veiem un "mercat com el de Sant Antoni però que ven llibres i apps vintage per a gent que vol alguna cosa de diferent, amb cervesa artesanal i tot això".
Per seguir malpensant del Periódico de Catalunya, resulta que el diari Ara ja havia publicat la notícia del carro de cent anys, escrita per Xavier Theros, en data 20160213. Aquesta notícia en en dóna més, d'aquesta informació innecessària que tant ens agrada:
l meu entrevistat va néixer a prop d’aquí, en una de les cases que van enrunar al carrer de la Cadena. El seu pare es dedicava a pintar pisos i tenia una botiga amb habitatge a la cantonada amb el carrer de Sant Rafael. Després de dedicar-se a l’ofici familiar, juntament amb el seu germà Ferran, va obrir una llibreria-papereria (aquell gènere comercial tan popular a la Transició, avui quasi desaparegut) al carrer d’Entença, davant del conegut bar Amadeu. Però la crisi que va seguir els Jocs Olímpics va obligar-lo a plegar, la mare va morir i l’Ajuntament va decidir obrir la rambla del Raval. Amb el que van donar-li d’indemnització, en Manel li va comprar un espai de venda a la filla d’en José Batlló, de la llibreria Taifa
I esmena la plana a la informació oficial: si potser va començar com a escissió de la Fira de Bellcaire, va deambular pels rodals de Sant Antoni ja abans de 1935:
M’explica que el mercat de llibres s’havia fet inicialment pels vorals de Sant Antoni i després al Paral·lel, abans d’arribar, el 1935, a la seva actual ubicació.
EN CANVI, AIXÒ ÉS MOLT INTERESSANT:
Segons m’explica, abans venia gent de comarques; a les vuit ja eren aquí des de Manresa, Reus o Igualada. En sabien molt, d’edicions. Amb cinc hores de feina a la setmana es podia viure força bé. Ara amb prou feines en treus per subsistir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada