Data Estel·lar brossenca Divendres 20170203
Hi ha "una cosa" anomenada Apilo XII. Resulta que les escoles reben un dia, sense tenir més informació, bosses amb un anagrama oficial. A dintre, uns cartronets per muntar uns pots per guardar llapis i bolis i que són per a què (abans m'amoïnava i posava "perquè" consecutiu que em molestava en ser igual que el "perquè" casual... ara sé que la nova exgramàtica excatalana em permet fer el que em doni la gana i, si no, un dia ja ho abobaran) s'hi aboquin les piles gastades.
Oi que sembla una idea bonica? Guardes les piles gastades en comptes de llençar-les a la brossa... una idea bonica per a l'any 1989 però no per al 2016... perquè ara cal saber on tornar a abocar aquelles piles guardades en capsetes.
¿De veritat hi ha 10000 botiques on entrar-hi, no compra-hi i deixar-los piles velles?
Ja ha passat... I tornarà a succeir, dirien els del blog ADLO.
I després cal tenir molt clar que les piles tornades a guardar es tornen a recollir i que allà es reciclen.
Seria cap el 1998 quan un Línea 900, mític ergo oblidat programa de TVE-2, fulminat pel PP per bé que hi va durar, ferit, un parell d'anys del primer aznarat, va fer un reportatge amb piles de piles abocades en piscines buides tapades per terra en algun lloc del Madrid governat pel -no ho endevinareu mai- Partit Popular de la llei, l'ordre, la Constitució i tot això... i la corrupció generalitzada i l'opacitat i l'endoll i l'amenaça antidemocràtica.
Després em constatat durant 20 anys que, efectivament, de llocs on abocar-hi piles, pocs... i en alguns d'aquests, en trucar al telèfon de la famosa piràmide truncada de piles (¿us en recordeu?) doncs deien, a la part catalana, que ni idea, i la que contestaven des de Madrid, amb més educació i més informació, que s'havia acabat el bròquil... vaig constatar que, en 10 anys, en un contenidor ben controlat (no els puc controlar tots), mai no s'havien recollit les piles... les contaminants piles que enverinen tanta aigua, amb metalls i coses magnètiques que afecten a la salut, blablabla... allà hi eren. A més, el contenidor era més d'atrezzo... un pot que semblava una pila o una galleda o una paperera petita cilíndrica tenia totes les piles. No s'hi podia aixecar de com pesava, i la piràmide truncada era un decorat immens inútil que ocupava tres cops l'espai de la galleda... el plàstic dels dos contenidors multiplicat per infinit dóna una contaminació tan exhorbitant com la que es pretén combatre... però a ningú no li va importar.
Ara, la Generalita, Ecopilas, European Recicling Platform, Univat i EcolecFundación, sense accés directe a les seves webs des de la part inferior de la pàgina d'inici d'Apilo de d'on treiem aquesta informació, tornen a gastar miríades de cartó en colors, i es demana que facin el mateix però distribuït individualment.
El tema del reciclatge sempre deriva de manera barroera cap avall de tot: el culpable és qui resulta que no li queda més remei que fer servir piles... el culpable és qui es troba que els quatre tomàquets pollosos i durs com rodaments industrials fabricats amb tot tipus de verins i gastant més aigua que res, van embolicats en tres o quatre tipus de plàstic...
Una idea lògica podria haver estat la instal·lació de contenidors de veritat, controlats, aïllats, no destruïbles pel vandalisme, i descarregats mensualment o trimestralment, precisament en escoles o instituts, llocs amb moltíssima afluència de gent, entre alumnes i personal que hi treballa, o hi passa ocasionalment. Llocs col·lectius realment localitzables als municipis. D'igual manera, no amb una piràmide truncada que no es buida mai, hauria de passar el mateix amb gimnasos públics. Amb això, des de l'àmbit directe de l'Administració Pública local i autonòmica s'arriba a moltísssima gent.
Inclús podrien haver incentius i demostracions de què allò s'ha reciclat perquè les empreses del reciclatges estan sota sospita... ¿Realment es recicla o emboliquen les coses i les tapen durant segles o les duen a Senegal a revendre-les? (Equipo de Investigación i blablabla).
El reciclatge és habitualment una manera moderniqui de dir "llençar la brossa".
Cal un RENDIMENT DE COMPTES DE LES ACCIONS DE LES EMPRESES DE RECICLATGE.
De fet, cal un plantement nou del reciclatge.
Primer, actuar sobre les empreses productores. Aquí, hi ha rosegament d'ossos (ja no calen accents, oi?) perquè Hispack o com es digui ara es la gran fira del empaquetament i molta part del reciclatge és sobre porqueria que ens diuen que és "packaging". No cal ser gaire ecologista: qualsevol lloc de feina que rebi transportistes carregats de capses i caixes es troba, en obrir·les, un boli o un rotlle de cel·lo en capses grans, amb bosses de plàstic amb aire, i coses raríssimes. ´Cal una actuacio clara sobre l'empaquetament.
Segon: cal un control públic, transparent, participatiu, amb webcams via whatsapp si voleu, sobre els processos de reciclatge. Si no són empreses amb coses a amagar sinó "fundacions" que volen el bé de la humanitat, no hi hauria d'haver cap problema,.
Tercer: com que dubten del punt segon, el canvi real hauria de venir per invertir en plantes recicladores públiques, del Sector Públic, amb claredat, legalitat, transparència i igualtat en l'accés a les seves tasques laborals. És clar, que això no és així gairebé mai ni en qualsevol altra tasca vinculada amb el Sector Públic o público-privat, fundacions, sindicats, cambres, patronals, etc, etc i etc., on en nivells mitjans-baixos (ajuntaments, caps de secció de la Generalitat, etc.) ja trobem gent dels partits, o familiars de gent del partits, o de gent que obriran un twitter quan els hi manin per obeir una ordre política, o se'ls hi faran carreres a mides.
Quart: cal, per tant, un canvi clau en les estructures reals, no en les legislatives (el Decret Legislatiu 1/1997 ja era molt bonic, ja), sinó en les reals, per tal de crear transparència en les Administracions Públiques.
El nom de l'Apilo XII és el que ens ha fet parlar d'aixó... ¡Algú està cobrant per haver posat "Apilo" a un programa sobre recollida de piles fent un acudit amb el coet Apolo de la NASA!
Algú està cobrant i tenint la seva feina una visibilitat pública innegable amb un acudit de quarta categora que els guionistes i dibuixants apòcrifs de l'Editorial Bruguera ja havien fet servis als anys 1960-1970... Gasp i glub.
Si veiéssim qui posa els noms de les marques, d'anagrames i demés, i féssim arbres familiars o apliquéssim "teoria de xarxes socials" uns riurien i d'altres plorarien...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada