Saló Manga 2013: breu ressenya

Data Estel·lar sorollets de plàstic Dilluns 20131230

L'altre dia miràvem fotos. Me'n vaig adonar que no recordava gairebé res del darrer trimestre, cosa que podria ser atribuïble a que l'ordnador ens faci baixar la memòria. Tanmateix, havien succeït tants esdeveniments imprevistos que l'oblit sembla raonable.

Així que ara em trobo davant dels darrers fulls de la meva llibreta inaugurada el 20090309 d'apunts tintinians (la tapa duu el Tintín a Xina). Allà hi ha la xerrada que em va atreure per assistir al Saló del Manga de L'H de Montjuïc de novembre de 2013, en concret el 20131102. La dels japonesos que van anar a Montserrat, a visitar la Cort hispànica, etc.

Sembla que s'acomplia un número rodó d'anys. Però no he vist cap esment en cap mitjà de comunicació. 

Qui parlava devia de se un diplomàtic, d'aquests que no té cap por a ser interpel·lat perquè cobra per sortir-se de situacions desesperades com que et pregunti un alt càrrec en un ascensor a Kuala-Lumpur sobre la fabricació de sabates a Elx i com és la seva arquitectura. Creguin-s'ho, perquè és un exemple típic de Relacions Internacionals de l'Autònoma en la seva gran incursió en la diplomàcia i la feina de consulats i ambaixadors. 

El Saló del Manga 2013 va ser, sens dubte, el millor de tots. 

Hi va haver la polèmica sobre les llargues cues, potser planificades per l'organització per tal de semblar que hi havia més gent, en una gran foto tipus "rebaixes als centres comercials" que sempre és la imatge del Corte Inglés de  Plaça Catalunya. 

També potser ens parla sobre l'actual depressió econòmica. Tenir menys diners suposa per a una gran quantitat de consumidors no tant reduir despeses innecessàries o d'esbarjo (a microeconomia i altres economies s'ho passen pipa fent cavil·lacions sobre el consum de temps d'oci i feina), sinó que, en comptes de marxar en avions barats a hotels barats en viatges barats a colar-se en autobusos d'altres ciutats estrangeres "perquè tothom ho fa, hehehe", hi ha més gent disposada a fer servir la seva Renda Disponible (Rd) en oci interior, en turisme interior, de cap de setmana, essent alternatives assequibles les fires comercials i d'esbarjo, els mercats de Santa Llúcia, els mercats medievals i temàtics o el mateix Mercat de Sant Antoni (farcit perillosament el diumenge 20131229, "perquè les altres botigues estan tancades", com deia algun venedor). Alternatives assequibles, factibles i amb consum i consumisme. És una hipotesi que llanço. Hi ha gent que no estalvia per comprar menjar o pagar l'electricitat sinó que està fent altres consums d'esbarjo.

Els espais interiors del Saló del Manga estaven força ben muntats: la part d'esports era ampla. Només eren esports de federacions catalanes i no amb japonesos. Per tant, eren esports que al Japó tenen molts seguidors però que aquí també existeixen. Molt curiós els espais de bèisbol, amb la llançadora automàtica de pilotes i tot (vegi's Olimpiadas de la Risa a la revista Copito de l'any 1981).

També hi havia esports desconeguts aquí com el judo, el futbol o el basket. Això va permetre una gran representació vallesana: hi havia el Centre d'Esports Sabadell, els arlequinats, amb dos sosomans i sosowoman al mostrador. No està clar si venien samarretes o què. Hi havia dos murals del dibuixant d'Oliver i Benji. Ens hem de creure que fossin originals només perquè es trobaven darrera d'uns gruixos vidres -algú va passar fred a les torres de l'Eix Macià si no fos perquè estan més buides que res-. Dificilíssim fer fotos que quedessin bé. Recordem que l'accionista principal del Sabadell és japonès. I no em creuré que hi hagi un aficionat japonès ni àrab a un equip de tercera divisió. I tampoc no veig el negoci que es fa des de l'altra punta del món. Encara un equip de Primera, doncs et trobes al palc amb els florentinos de l'especulòdrom i de l'alta aristocràcia burgesa de la Vall dels Caiguts i dels bancs i partits politics i pots potinejar alegrement... però en un equip de tercera divisió dels que no guanyen sinó és que perd el contrari d'una ciutat desindustrialitzada i amb la seu de la seva més gran empresa situada fora, a Sant Cugat del Vallès (el Banc Sabadell Atlántico Gallego Mediterrani Solbank Herrero Urquijo Guipuzcoano de Miami i Penedès

La Federació Catalana de Judo tenia una gra parada amb graderia i tot. La seva seu es troba a Badia, de nom oficial Badia del Vallès, petit municipi indepeditzat dels veïns a principis del anys 90, perquè ni Cerdanyola del Valles ni Barberà del Vallès, per molt ajuntaments socialistes, progressistes ni solidaris volien fer-se càrrec d'una anomenada Ciutat Badia (Ciudad Badía) plena d'atur, drogues i problemes socials. Com deien dues dones d'aquestes que sempre troben seient al tren i a l'autobús i que ho saben tot: "el PP quiere juntar los pueblos otra vez... sí, y tener otra vez las calles sucias y sin luz como antes". La idea de la Gran Barcelona Fagocitadora propugnada per gent que mai no anirien més enllà de Sants o de Gràcia a El Periódico de Catalunya o a La Vanguardia, és que Badia se la quedés Barcelona... i de pas es podria empassar la part que li interessés de Cerdanyola, Barberà i/o Montcada i Reixac, localitats ja mig mastegades en formar part de la nova Àrea Metropolitana de Barcelona (des del 2010 o 2011, el taxis passen a ser groc i negres com a Barcelona). D'això se'n diu centralisme.

Les instal·lacions esportives de Badia són immenses i de magnituds olímpiques, començant per la piscina descoberta. El seu equip de futbol té un himne força emotiu. 

Hi havia un immens espai buit que es va omplir amb més 200 assistents per sentir cantants de cançons japoneses d'anime o j-pop o k-pop (apa que la tele Arirang no té recorregut per aquestes contrades). Al pati exterior també hi havia una altra escenari per cantar i ballar. 

Els passadissos de les botigues eren massa estrets. Això cal solucionar-ho per seguretat, higiene i per poder caminar bé sense por a les carteres i moneders fonedissos i per poder apropar-se a les parades. 

Aquest any, apart de les de ninos, vestidets i la zona de tapes japoneses (allunyada de la resta, per sort per als que volen respirar oxígen i no fum de soja), també hi havia força espai per als tebeos, inclús per als manga. 

Em va sobtar veure a Ponent Món. Si bé és cert que venia material de Jiro Taniguchi, com Furari, una mena de El Caminant però al 1794, la majoria del material eren integrals francobelgues. En alguna ocasió anterior he criticat durament alguna parada similar en algun altre saló, en tant que la seva manca de professionalitat, informació o interès et tirava enrera. En aquesta ocasió, en canvi, va ser un plaer trobar-se amb algú informat i interessat, evidentment en vendre i fer caixa però també en informar, perquè potser un no compra avui però es queda amb la idea per a tal amic o familiar o per suggerir-lo per quan sigui l'aniversari, o per esgarrapar cèntims i buscar-lo a la següent oportunitat. Així doncs, sé d'algú que va sortir d'allà amb massa volums d'obres francobelgues, tipus Barbarroja o Yugurta, de les quals caldria parlar amb calma i de manera prolixa.

El més impactant va ser veure gent duent feçs. El barret turc prohibit a Turquia per Kemal Ataturk... un emblema clar del Doctor Who. En un lloc et feien samarretes del Doctor Who i d'altres coses, però també d'ell amb frases reconeixibles per als iniciats. Aquell novembre patia una febrada de tornavissos sònics però em vaig contenir o no vaig trobar aquella samarreta realment atractiva... ni el peluix de cabina del doctor que m'entrés pels ulls. Si realment hi ha tanta gent doctoritzada, on són i per què no els trobem a la vida quotidiana? 

Evidentment, amb tots aquests impactes vaig arribar tard a la xerrada, sense comptar que no hi havia manera humana de guiar-se amb un plànol que no s'entenia i que sembla mentida que estigui supervisat per gent del comic. Hi vaig arribar per casualitat, perquè la conferència tenia lloc a una mena de passadís mig-exterior, al davant de les parades de pudor i tapes de la fira d'abril japonesa. Lògicament no s'hi sentia gens bé. Passo de demanar un espai logic, amb bona audició, amb auriculars de traducció i tot això que és normal i corrent a nivell de conferències perquè ni Ficomic ni Fira de Barcelona està per la labor. I de nou em pregunto com i qui hi treballa cobrant i amb quins mèrits i capacitats no sòcio-genealògiques.

Sorpresa: any 2013 i un que hi grava amb una gravadora de cinta de cassette. 

Que un sàpiga la conferència no va ser anunciada per l'altaveu.

Es parla d'Ignani de Loiola. Seguramente el conferenciant és jesuïta. 

Un assistent demana el micròfon a 2 files d'on estic assegut però tampoc no el puc sentir.

Es fa un repàs de productes que arriben de Japó a l'Edat Moderna però també que hi arriben, en el que sembla una refutació de l'aïllament de Japó, promogut pel seu Estat però sembla que no eficaç del tot. A més és una reivindicació mai no suficient de la potència mercantil i naviliera espanyola a l'Edat Moderna. Sembla que tant el públic general com els docents i els alumnes però també alguns estudiosos o escriptor i guionistes hagin assumit que la potència era només britànica o potser també francesa, i que els espanyols a dures penes es defensaven dels atacs pirates. Italians, holandesos o portuguesos ni apareixen en aquestes èpoques. Els mercants espanyols hi dugueren al Japó el tabac, la patata, és a dir, productes americans perquè la ruta del Pacífic era eminentment de control espanyols segons tinc entès. A més, el raim o la síndria. Els japonesos li havien preguntat al conferenciant si tenien melons o síndries al seu país, i ell va respondre amb una certa supèrbia (de la que podem trobar exemples en converses amb alemanys però també en explicacions de xinesos o japonesos en alguns reportatges televisius) que els japonesos mengen aquestes fruites gràcies als espanyols. Les guitarres van ser dutes al Japó per vaixells, i el pernil. Ara bé sembla o vam entendre com si, arrel d'això, els japonesos o factories establertes a Japó emmagatzemessin aquests productes i els re-exportessin o els fabriquessin i els vaixells espanyols els dugessin a Acapulco (Índies Americanes) i d'allà arribessin a Espanya.

Diu que Japó tanca les fronteres més que per rebuig a l'exterior per les desavinences entre els europeus. Sona com si lluitessin entre ells al Japó.

Va fer una exposició de contactes diversos o influencies. 

El sistema educatiu alemany arriba al Japó durant la Segona Guerra Mundial. Evita dir que Tokyo i Berlín formaven part de l'Eix. Ara bé, aquest sistema no arriba a Espanya, que també tenia signats acord amb l'Eix Roma-Berlín-Tokyo, els Estats feixistes, dictatorials, genocides, imperialistes i militaristes. Meravellat, diu que aquest sistema educatiu només ha canviat un cop, en una referència potser massa velada als freqüents canvis de les lleis educatives a Espanya i Catalunya, amb dobles lleis que van canviant sempre, i enmig de la polèmica per la Llei Wert, una llei ultradretana que privatitza l'educació amb el mateix esperit que la resta del programa polític tant del Partit Popular com de Convergència i Unió; i que centralitza les competències. No es diu mai perquè sona malament però els canvis de lleis d'educació manifesten a les clares les grans fissures de visió de la societat que existeixen entre la dreta espanyolista, la dreta catalanista, i les esquerres. Un espai que sembla públic però que està colonitzat per empreses privades pertanyents als grups més retrògrads i més avariciosos de diners de l'autoanomenada Església Catòlica, com l'Opus i altres ordes religioses a les quals Franco (sempre ell) els atorgà el monopoli de l'educació. Tot aixo amb la Comissió Europea que lluita amb totes les seves forces contra l'Estat de Benestar europeu, ajudada pel Fons Monetari Internaciona, pel Banc Central Europeu  i pel Bundesban, i en un context on les seves institucions controlen la formació dels directius (ESADE, IESE), essent doncs actius còmplices del desastre empresarial català i espanyol, on han fabricat lladres que es fan passar per emprenedors, per empresaris o per directius o per càrrecs alts i mitjans, i en un context on la globalització capitalista vol enforquillar el negoci de la Salut, de l'Educació i de les Pensions, amb un atac que es remunta a les negociacions del GATS (noms rars perquè ningú que ell els presti atenció) en rondes negociadores per "liberalitzar" (=privatitzar en grans empreses opaques, pocasoltes i sense ètica, grans subcontractistes) els serveis, amb aquesta barreja de mots llargs i d'altres que sempren innocus i sense força en una gran operació de fer acceptar l'impossible.

Diu el conferenciant que al Japó, els alumnes diuen "Quin curs fas?" en comptes de "quina edat tens?" Això indica un baix nivell de repetició i d'abandonament escolar en l'etapa obligatòria. Alhora, també indica una gran pressió social perquè un repetidor és algú que no està al curs que li toca per edat, un marcat pel fracàs. 

A finals del segle XIX, el 80% dels japonesos estaven alfabetitzats. A l'Espanya de les guerres cubanes pagades amb sang dels pobres i amb beneficis per als burgesos catalans, el 80% eren analfabets, i això va durar durant gairebé tot el segle XX, gràcies a Cánovas, Sagasta, Alfons XIII i l'esmentat generalíssim Franco i les hordes de l'escola privada (un fill de cada cinc potser s'escolaritzava o passava a la secundària fins als anys 70). 

Sobre influències a l'exterior, comenta que Cuba, per exemple, té tots els rangs del sumo, l'esport tradicional japonès. Deu ser dels pocs llocs fora del Japó on això passi.

Apareix el Cònsul General del Japó dient que va d'incògnit, però saludant al diplomàtic conferenciant de qui no sé el nom.

No he trobat cap llibre sobre aquesta aventura al Saló ni fora d'ell. L'exposició estava situada en un lloc llunyà i era interessant veure les imatges de vaixells espanyols o de Montserrat, fetes per l'expedició japonesa.

Això ens fa recordar l'exposició "Nuestros Mangakas", de les més buides de contingut, sense informació dels noms dels autors... i amb algun error força greu. Una Heidi atribuïda a Bruguera i Jan que era l'altra col·lecció. A mes, que anomenar mangaka a Estudis Beaumont sembla un greu error perquè procuraven no seguir les regles ni l'estil gràfic ni de guió dels dibuixos japonesos. Es veu una evolució cap a iberomangakes posteriors, amb més sang, fetge i foscor... i algú m'ha d'explicar per què a tants dibuixants, guionistes i dissenyadors dels que treballen i volen treballar els agrada tant aquesta temàtica gore-bruta.