Data Estel·lar assembleàriament concentrada Dimecres 20110525
Nota previa: ESTE TEXTO ESTARÁ EN CATALÁN. SI ALGUIEN TUVIERA INTERÉS, ME LO DICE Y YA TRADUCIRÉ. Sigo la politica editorial maginotécnica: escribir en el idioma original de los hechos.
No m'oblido de la fallida del sistema que està succeint i de la pressió brutal perquè la gent abandoni, apart de l'extensió de la protesta.
Però el comentari de gargotaire m'ha fet enrecordar que duia la llibreta pssttinttin (successora de l'enyorada Llibreta de les Orques) amb algunes notes del 20110415, xerrada sobre el Comic en Català, que es va dur a terme al Saló del Comic de Barcelona. Per a mi va ser un acte interessant, al qual no m'esperava assistir.
Vagi per endavant que parlaré de Política i Polítiques Públiques. Perquè la política i el comic, com moltíssimes altres activitats, tenen relació.
Van intevenir:
1.-Joan Manuel Tresserras (només coneixia el cas d'un altre polític que hagi passat per aquí: el canari Juan Fernando López Aguilar; va ser en una taula rodona sobre el Capitán Trueno);
2.-Oriol García Quera, dibuixant de comics basats en Història de Catalunya.
3.-Joan Navarro, editor de Glénat.
4.-Representant de Comicat (del qual no trobo el nom)
Arribo al Saló del Comic. Miro l'original de la Gata Loca, camino i trobo el calaix carbassa-blau que fa d'espantosa sala de conferències: se sent més soroll de fora a dintre que a fora; i sembla que a Ficomic tant li fa. Llegeixo el full amb l'horari de conferències. Sembla que no hi ha res. Ah, sí... però no es veia la gent. Jo hi entro, que porto una pulsera superpoderosa.
Veig a Lex Luthor... No, es tracta de Tresserras, exconseller de Cultura durant el govern de Montilla a la Generalitat. És membre d'ERC (o era, perquè aquesta gent, un mai no sap).
A Tresserras li sento la primera frase important:
Cal una aliança entre els dibuixos animats i el comic.
És molt important aquesta frase perquè fa que em pregunti on ha viscut aquest polític i prohom des dels anys 60 fins ara.
Per no retrotraure'm més enrera:
Als anys 60 ja es van vincular animació i comic. França: Asterix (Studios Ideafix). Bèlgica (La Flauta dels Barrufets, Tintin, Lucky Luke). La BD va tenir adaptacions a llargmetratges de producció pròpia, per tant, per gent que coneix els personatges i sap com són i es mouen. i els senten com a propis.
Anys 50-70: Als Estats Units, apart d'altres tradicions, tenim les sèries d'animació basades en personatges de Marvel.
Anys 70 (ja en pla industrial, més que no abans): el manga de Japó esdevé sèries d'animació (animes). O es fan sèries d'animació amb estil de dibuix ancorat en les bases del manga, tot i que basat en obres de la Literatura occidental... Per vendre-ho a les televisions d'Europa.
A partir dels anys 80, es comença a vincular completament, des de la seva concepció: tant comic com animació com jocs de taula o els incipients vídeojocs i els cromos i les joguines. El cas, diguem iniciàtic, seria els Masters de l'Univers (els van donar a TV3 i altres cadenas: Pel Poder de Ca-alavera Grisa, jo tinc el poder...!). Però després van arribar els Transformers, que encara al segle XXI revifiquen en forma de pel·lícula, després de força sèries d'animació, algunes de comic, cromos, joguines de formes alterables, etc.
Per cert, com que aquesta gent que va de cultureta no veu la tele mai, no sabrà que al Canal 33 ja havien fet, cap a l'any 2001 o aixi, em penso, un documental sobre com aquesta interacció i aglomeració és cada vegada més important en el món dels productes àudiovisuals. Així, quan es fa una pel·lícula ja es llença la línia de productes franquiciats per ser fabricats per altres empreses, emprant el nom de la marca original. Però, és clar, no veig gaire atractiu fer això amb gairebé cap producte àudiovisual català. L'origen a l'engròs va ser (li explico a vostè, senyor Tresserras, perquè li digui als seus amiguets, els que poden tocar poder decisor, que els meus lectors habituals tot això ja s'ho saben millor que jo) va ser Star Wars (=La Guerra de les Galàxies) als anys 70, a la qual George Lucas va voler quedar-se amb els beneficis que donessin els productes derivats més que no pas amb els guanys per les entrades.
Als anys 90 tenim l'aparició del Pokemon, un negoci virtualment inacabable. Vídeojocs, col·lecció de cromos, enganxines, ninots; sèries d'animació de durada infinita... de tot... Però, tan per fer Pokemons com per a fer Digimons, cal una cosa que no existeix a Catalunya i que cap govern de cap dels 6 partits que han governat (CiU, PP, PSC, ICV i , molt especialment, ERC, que va ostentar la cartera de cultura i de coses de Recerca... els resultats de la qual serien per riure sinó és que són per plorar amb actituds contra els recursos humans formats i resultats espantosos, i que va venir de la mà però no de la ment, que no la va fer servir mai, del senyor Huguet).
I entre els 90 i 00 també vam veure un impuls cabdal a França, estès a Europa, mitjanant el Centre National de Cinematographie, que va ser el cau de moltes produccions d'animació europees.
Ni R+D ni jocs d'ordinador ni indústria àudiovisual que no vagi més enllà d'estudis cutres d'animació que paguen en negre i que retarden pagaments per finançar les instal·lacions. Això és així, com a mínim, des dels temps de l'eclosió de Les Tres Bessones, el gran negoci que ho va ser per a segons qui -els de dalt- però que no va servir verament per a la tropa de terra.
I entrem al segle XXI, ja sense revistes de comics, és a dir, amb més dificultats de fer arribar comics al gran públic, i sense infrastructura per fer animació. La unió del nul i del no-res deu donar un número indeterminat tendent a zero.
Entrats el segle XXI, una dibuixant que tingui la sort de treballar-hi, fa una mitjana de 14 hores diàries, com a autònoma, per a editorials alemanyes, amb guions aliens, i cobrant menys que al Mercadona. Sobre les condicions laborals i salarials també cal parlar a l'hora de voler muntar clusters industrials (un cluster es una agrupació d'empreses d'un mateix sector en una àrea geogràfica)
Què més va dir el senyor Tresserres: aquesta unió, a llarg termini farà/potser influirà perquè una empresa de cotxes dugui la inversió en disseny a Catalunya. I aquí un veu que, a més, no sabem, en quin món es pensa que viurá aquest politic. Cotxes? Si des del 1993, Seat (=Volkswagen) i Nissan (=Renault) volen desaparèixer de Catalunya. Quan vegin que no hi ha més subvencions, i que als seus directius comenci la moda per un altre país, abandonaran les urbanitzacions de luxe de Sant Just Desvern i tot allò, i guillaran. Fut. Kaputt! A Xina o a on sigui. ¿Disseny? Quanta gent es pensa que pot treballar en disseny? Quanta gent es pensa que treballa en disseny a Seat a Martorell? ¿1000, 10000? Són idees que se sentien als anys 90 entre gent que intentava convèncer-nos i autoconvèncer-se'n d'un futur millor enmig del món perillós de Superlópez de Arriortúa (el que repetia "error de conceto") i la seva revolució dels proveïdors (=subcontractactacions draconianes; i quan caigui el gran cauen tots al darrera; el fals autònom, etc.)...
Cotxes? I això ho proposa un tiu d'esquerres? No ha dit: "autobusos". Ni ha dit cap altra tema fora del transport. Aquest és el nivell baix de propostes polítiques a Catalunya. Gent que no pot fer prospectiva perquè desconeix el passat, s'inventa el present i no entén que hi ha una cosa que es diu futur.
A continuació Oriol García Quera descriu una situació: es parla de si el comic en català tal i qual, però hi ha molts autors catalanoparlant que, ja en primera opció i sense cap escopeta apuntant-los al pit, decideixen escriure en castellà perquè ho pensen així. Volen un públic en castellà. No es plantegen escriure en català. No és una qüestió, segons li vaig entendre, d'arribar a més públic, sinó una opció gairebé innata. Inclús dóna exemples d'autors que ell es pensava que igual eren de Zamora però que eren de Castellfollit de Lo Riu Pelat.
Jo em plantejo què hi ha darrera d'això, i goso de donar una resposta: hi ha molts catalans (i a la tele hem tingut exemples, en el cas de la família mediàtica vinculada a Toni Soler, i al Terrat) veiem que la vida quotidiana i familiar la fan en castellà però l'aproximació als mitjans de comunicació (tret de quan ells hi han treballat a ràdio i tele catalanes) la fan en castellà: és a dir, les pel·lis, les sèries, els dibuixos animats... són coses que van viure de petits en castellà, igual que els tebeos (dels tebeos divertits de Bruguera)... i són incapaços de no citar-los o parodiar-los o fer-ne esment en un altre idioma que el castellà, tot i que això s'hagi emès també en català (de vegades, més cops i amb cert èxit). Però no queda vinculat al passat... arribem al present: les sèries estadounidenques les veuen prioritàriament en castellà (baixades d'Internet, piratejades, vistes en canals de pagament) que quan les donen a TV3 (potser gairebé alhora).
De fet, el català queda relegat, a efectes de la ficció (animació, comic...), a coses per a infants, per a l'escola, que no deixen de ser deures i no aficions per a l'inconscient, potser per a adolescents (però perquè són coses serioses tipus el Maus en català per un treball de recerca plom al Batxillerat).
La ficció parla -en la ment- en castellà... perquè, a més, així separa la vida real i quotidiana que serà en català, de la ficció -que serà en castellà.
Però què passa amb els castellanoparlants? Que tot ho fan en castellà, tret d'algunes minories.
En Tresserras fa una mena d'oració desiderativa molt anòmala per ser independentista (i això ens aboca a la complexitat sòciopolítica fora del que surt de les mandíbules del tertul·lianisme colpista): "Si l'Estat acceptés la cultura catalana, si fos un Estat plurinacional i pluricultural..." això ja seria un gran pas.
És clar, llavors no cal més que anar-se'n a l'exposició de fitxes de personatges europeus, feta pel Ministeri de Cultura i tal... i veure com els idiomes que allà existeixen són el castellà, l'anglès i potser el francès... Només hi ha coses escrites en català (o gallec o euskera) quan els governs autonòmics ho paguen. Per tant, a l'Estat, que paguem entre tots, només li interessa amagar la riquesa cultural... empobrir-nos, en general. La lògica em diria: posi això en castellà, gallec, euskera i català... si vol, afegeixi algun altre parlar. I, si vol dur això a l'estranger també posi-li idiomes foranis. No sé: els productes de la marca Eroski van així i no veig que s'enfonsin els seus supermercats per causa d'això. I és legible.
D'aquí es passa al concepte de quota de mercat: Oriol Garcia Quera diu que ell tindria molt més publicitat als mitjans de comunicació de masses si fes les seves obres en castellà.
En Joan Navarro, editor de Glénat, diu que ha costat molt fer una xarxa en idioma espanyol (aquí, castellà)... però que resulta, i ja li vam sentir en presentar el magnífic comic sobre Ramon Llull, que és més fàcil arribar a FNAC Sevilla que arribar a Manresa, des de Barcelona.
Per algun lloc acaba dient que la forma d'actuar de les editorials de comic ha estat, fins fa poc, més com a fanzineres que com a professionals. S'hi incloia... Jo em penso que és perquè van desaprofitar tots els cervells que hi havia hagut a Editora Valenciana, Toray o Bruguera... una cosa és que desapareguin les empreses i l'altra és que hi hagi una regressió tecnològica immediata.
Tresseras: Potser es podrien pensar productes multilingües per arribar a un mercat global.
Incís: des del meu punt de vista, les editorials (i també les productores de ficció de televisió i animació) ja haurien de fabricar en paral·lel les traduccions. Quina bona idea! Fer-ho tot des d'aquí i distribuir-ho arreu... I resulta que era una altra cosa que, segons sembla, ja havia fet Bruguera a principis dels anys 80. De totes maneres, així t'assegures la visió del món, la imatge de marca, el nom dels personatges, i el control dels diàlegs, continguts, acudits o jocs de paraules que hi puguin haver.
En castellà, català, gallec, euskera, darija, amazight, francès, occità, anglès, flamenc, alemany, italià, romanès o xinès mandarí, per dir alguns dels idiomes dels quals tenim i tindrem parlants els propers lustres.
Em falta el final (jo ja vaig arribar a la meitat). Ja continuaré, val?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada