Còmics i Educació sense webs

Data Estel·lar seqüela (un arbre gran que va darrera d'un altre però li passa al davant) Dilluns 20080707

Un dels primers missatges que vaig escriure en aquest blog era sobre webs i còmics. La versió actual ja funciona, és a dir, els enllaços enllacen i, sobretot, es veuen... cosa que no passava en la primera versió.

I ara continuo amb el tema.

Recolzant la idea que vaig donar aquell cop, poso dues imatges sobre còmics que van aparèixer a textos d'Educació.

La idea, per si no la recordeu, perquè gairebé ni jo no la recordo és la següent: contra la generalitzada opinió dins del Sector de la Historieta (entre ells, durant molt de temps, el senyor Guiral) que el Sector de l'Educació odia tradicionalment i avui dia el còmic, jo dic que el Sector de l'Educació estima el còmic pel valor educatiu que lo pugui aportar. No és que estiguin entusiasmats amb la historieta. És que la veuen com una eina útil per diferents funcions:

1.-tenir calladets l'alumnat.
2.-explicar alguns temes o qüestions, d'Història o del que sigui.
3.-pel valor literari, i alhora ràpid, de poder explicar allò de presentació, nus i desenllaç de forma clara en una sola pàgina, o inclús en una sola tira de tres o quatre vinyetes.
4.-pel seu valor de vocabulari.
5.-I, sobretot, com a eina de lectura.

Cal tenir en compte que la majoria de mestres que exerceixen en l'actualitat van ser de les generacions que van tenir accés a la historieta quan era un mitjà de comunicació de masses. Parlo de generacions dels anys 50, 60, inclús inicis dels 70. De fet, i no posaré avui cap enllaç sobre el tema, es pot comprovar com potser generacions posteriors, estan fent el mateix amb videojocs.
Áixò de convertir l'oci en eina educativa no sé pas si és tan positiu com sembla.

En qualsevol cas, deixo clar que l'Educació està intentant treure recursos educatius per tot arreu... i els tebeos són una eina més que hi ha l'abast... inclús una eina per sobre de les altres... donat que vincula cultura de la imatge (postmodernitat, dic jo) i cultura del text (tradicional). A més, dóna un nou valor al llibre de text. L'il·lustrador del llibre de text té avui dia, potser des de finals dels anys noranta del segle XX, té un rol més important.

El premiat autor Max, per exemple, ha estat portadista i il·lustrador habitual de llibres de text.


Recordo haver vist, però no sé on... un llibre de Matemàtiques d'Educació Primària, que tenia unes dobles pàgines amb una imatge, texto o fotografia, amb tot de senyals que procedien d'aquella imatge i que feien referència a algun tema matemàtic, per exemple: un camp de futbol les mides en metres, centímetres, etc... tot el sistema decimal... D'una banda és una explotació dels recursos de la imatge però la base sobre la que se sustentava, des del meu punt de vista, és la de les bafarades (bocadillos, globos) de les historietes.

Passem al primer document:


Es tracta d'una fotocòpia escannejada (ehem, ehem... un fa el que bonament pot amb els mitjans materials i temporals disponibles). És una pàgina del llibre 3º Lengua Castellana. Leer y Escribir. Projecte 3-16, d'Editorial Cruïlla (Grupo SM). Any 2008. (els dels espantosos llibres del Vaixell de Vapor/Barco de Vapor)

Llegiu el text, si us plau: hem après que Ibáñez, sense mencionar el seu nom, es el dibuixant de Don Óptimo o que Escobar, sense mencionar tampoc el seu nom, es el dibuixant de Mortadelo. Anem a escola per això: per aprendre coses noves cada dia.

Per tant, conclusió: els llibres de text s'equivoquen d'igual manera que els mitjans de comunicació de masses en parlar sobre la historieta.

Me'n vaig adonar perquè tinc el mal costum de mirar-me la pàgina on hi ha les lletres petites que d'altres anomenen "crèdits" (tot i que no acabo amb més diners, un cop llegides). Allà hi havia els copyrights de les imatges. En una d'elles: "Herederos de Josep Escobar, pàgina tal". Com a mínim, aquí no s'han equivocat de nom.

L'origen de l'error és evident: volien escriure "Zipi y Zape".

No em puc conformar, però, per diferents raons: com puc estar segur que la resta de contingut del llibre és correcte, si la primera cosa que reviso té un error garrafal com aquest? En altres paraules: ¿seguro que óptimo es "mejor que bueno" o será al revés? Perquè, és clar, ja no me'n puc refiar... sort que jo havia llegit abans historietes d'aquests personatges i sabia què volia dir "òptim".

Una altra raó és la següent: què feia el coordinador o l'editor mentrestant. Ningú no va fullejar les pàgines? A sobre que fa una feina per la qual cobrarà una pasta gansa; una feina xula, envejable... i ens menysprea d'aquesta manera.

Em sobta que no es posi una pàgina sencera. O, al menys un parell de vinyetes que ens permetin veure què vol dir òptim. Al meu entendre: "òptim" (haig d'entendre que és el gras) és algú a qui li agraden els plàtans, i "pèsim", aquell a qui no li agraden. "Òptim", veient la imatge, pot ser sinònim d'"entusiasmat". Que el personatge ho pugui ser no significa que el vocable tingui aquest significat.

Es tracta d'una oportunitat malbaratada... però cobrada als seus 20 euros o els que siguin.

De totes maneres, a efectes pràctics: si odiessin els tebeos com se'ns ha dit tan sovint, no hauria sortit una vinyeta en un llibre de text.

I no és l'únic cop, això em consta.

En l'aspecte de sorpresa positiva hi ha l'aparició de personatges que no s'editen avui dia, absolutament novedosos, per tant, per als/a les alumnes. Segurament que en alguna escola els hi van fer fer el clàssic exercici de "haz una redacción o una historieta o un dibujo donde se vea a Don Óptimo y Don Pésimo en una situación óptima y en una situación pésima". Què hauran escrit o dibuixat?

Destaco que no apareix la paraula "cómic" ni "historieta" ni "tebeo" ni "manga" en tot el text.

Cal fixar-se en el poc text, en general, que hi ha: és per a alumnes de 3r de Primària (8 anys) però també per a alumnes que no estan acostumats a la lectura o que no s'hi concentren llegint. Per això s'intenta l'estímul mitjançant la historieta (apart que l'exemple de vocabulari i concepte siguin pertinents en aquest cas concret). És a dir, com que la lectura de textos ha fracassat, anem al següent element: la lectura d'historietes... de totes maneres, cal dir que ara el sector de l'Educació (mestres, educadors de tot tipus i popes que manen) estan abocant totes les seves forces en "les TIC i les TAC" (Tecnologies de la Informació i la Comunicaciói Tecnologies de l'Aprenentatge i el Coneixement), és a dir, que això de llibres i de llegir ja està passat de moda (i la paraula "moda" és la que vull utilitzar)...


Abandonem, per tant, d'una vegada i per totes, això de que l'Escola odia els tebeos. S'ha sentit dir d'eminents teòrics i pràctics de la historieta. I s'ha pogut llegir en infinitat de webs, fòrums, llistes de correus i jo què sé què més.


Passem al segon document gràfic:




Això és el suplement Guix d'Infantil, de la revista Guix... és a dir, no és el suplement, sinò una doble pàgina que té un índex de contingut de la revista Guix d'Infantil. És habitual, és com per repartir o deixar a les sales de mestres perquè la gent miri l'índex (l'abstract, en versió de revista universitària) i que després, si interessa, el/la mestre/a agafi la revista. Aquesta revista -Guix- té molts suplements. Una passada, una exageració. No he vist mai ningú donar-li ni una fullejada a les pàgines de cap suplement ni de les revistes principals: és el que suposo que té que la revista arribi per subscripció oficial de la Diputació de Barcelona i no per interès dels docents. Ni tampoc de cap altra revista, que no sigui un suplement del MediaMarkt. Jo els he fullejat, per raons de malsana curiositat, i no estan malament. I ara no sabria dir de memòria si Sempere i Pérez Navarro no feien una tira sobre una mestra; però Internet i el Google tampoco no m'ho saben dir (per als que creien que a Internet està tot, tot i tot).

Al que anem: la historieta hi apareix. Per tant, no hi ha un refús del mitjà tebeístic, ni molt menys, donat que apareix destacada a la contraportada, per part del Sector de l'Educació.

Estem parlant, ja no de mestres, sinós dels popes, dels que diuen que saben, dels que van marcant línies de conducta que esdevenen cadenes a seguir per obligació. Doncs, aquest mantenen la historieta. Clar que, ja he dit que la revista ve per subscripció d'una Administració Pública, la Diputació provincial, adscrita de sempre al PSC (Montilla o Corbacho, abans de ser Presi de la Geni o Mini de ZP, van ser presis de la Diba). Per alguna raó que a mi s'escapa per complet, els progressistes i retroprogres estan a favor de la historieta. La relació de les diferents ideologies amb la historieta, també és tema de blog. És a dir que, si la línia ideològica és més aviat d'esquerres, potser això influeix en mantenir còmics a la revista.


Ara, anem a fixar-nos en l'estil de dibuix: jo l'anomeno "l'estil que ha de ser""("el estilo que tiene que ser"). No hi ha cap concessió a res: està fet per demostrar que "està ben dibuixat" i poca cosa més. Gairebé no hi ha caricatura, tot i que la idea és que sí que n'és, de caricatura. En realitat, no hi ha exageració. El gag final només és això, un acudit del nen. I, compte, en cada historieta que he vist: del nen, mai de la nena. El nen, tot i que és bru de cabel, té pigues (es moreno pero con pecas). La nena, i la mestra tenen el cabell clar o ros, i el tercer nen també. No hi ha alumnes d'origen immigrant extracomunitari... però és que els nens que són d'aquí semblen tan falsos com els dels anuncis, aquells que sempre són pèl-rojos o rossos. Utilitzen un cànon de pel·li ianki, molt passada de moda. La gent d'aquí és variada. I els immigrants, marroquins, equatorians, bolivians, colombians o pakistanesos, solen ser morenos de pell i cabell. Punt negatiu per a l'ambientació social, doncs.

La vinyeta final és coneguda per qualsevol lector de... els barrufets. Es tracta de la planta carnivora en què es va convertir la flor que conreava el Gran Barrufet i que va regar amb un líquid. Li diria plagi però la penya prefereix "homenatge".

Guió i dibuix: Miquel Pujol, el d'Estudis Acció , de Cerdanyola del Vallès, el del ratolí de 10+2, 10+2, vine a jugaaaar amb nosaaaltres... A lambiek diuen que és fill de Jordi Pujol (ooooooh). La veritat és que no tinc manera de comprovar-lo... però això ja explica moltes coses...
També és cert que això tira una micona per terra allò del progressisme i els còmics. Però no del tot. Però permet comprende perquè és publicat a una revista i perquè pot vendre dibuixos a Televisió de Catalunya... perquè pot estar en el negoci. També Lambiek diu que aquesta sèrie va ser creada per a una desconeguda iniciativa anomenada "El còmic de la premsa comarcal", que potser va ser una mena de suplement que sortiria a diaris comarcals i locals catalans. No ho sé. I passo de buscar-ho al google perquè, si no he trobat informació rellevant sobre Sempere, menys sobre això.

Torno a la filiació de Miquel Pujol... em surt que el segon cognom és Lozano, perquè s'hauria de dir Ferrusola... A mi m'agradaria si algú comprova dades en algun lloc... I jo m'espanto de veure error a la maginoteca?!! Però si aquí no hi ha gairebé res... Per tant, rectifico la frase en petit del paràgraf anterior.

La tinta és d'un cognom conegut: López Espí... Maite... I ara em torno a arriscar: és la filla del famós portadista de Vértice. Tampoco no ho he pogut esbrinar. Però, en fi, això de ser familiar t'ajuda molt a treballar perquè... t'hi esforces més i/o tens més accés a coneixements i/o t'endollen. És un exemple del que passa a tot tipus d'empreses, feines i titulacions.


La conclusió ja l'he dita: l'Educació no està barallada amb els tebeos.