Cuentos de los Derechos de la Infancia

Data Estel·lar precrematòria Dijous 20090430

Eliminar libros... puf...

1978 o 1979 fue el Año Internacional del Niño. Como todos, no sirvió de mucho, por no decir de nada.

Sin embargo, como es habitual eso sirvió para que alguna gente hicieran alguna obra interesante.

De siempre conozco las referencias a ese año que se hicieron en las historieta de Zipi y Zape.

Sin embargo, ha sido hace bien poco que he encontrado una colección que pido que se recupere: "Los Derechos del Niño" son una serie de unos 10 cuentos, basados en los derechos de la infancia. Está basado en una idea de J.L. García Sánchez y M.A.Pacheco.

Aparte de la creatividad para crear esas historias, destacaré la labor de los dibujantes: Asun Balzola, Nella Bosnia, Ulises Wnsell, Carme Solé Vendrell (aquellos niños con cara de luna llena de los libros de texto). En su momento fueron recomendados "de interés especial por Unicef", con una pegatina redonda con el sello de la Unicef. Eso puede parecer otra propaganda más pero, una vez revisados, es cierto que tienen su aquél
El niño y el robot: vale, sí,el niño tiene un robot pero no tiene familia.
El niño gigante: como es tan grande, que trabaje. Sobre la explotación laboral infantil.
Los niños que no tenían escuelas, sobre esos países donde gente taaaaan listísima decidió que había otras cosas prioritarias sobre la educación básica. Este cuento habría que actualizarlo desde los años 90: donde pone "cañones" pueden poner "privatizar la educación", que es lo que se hizo en 3/4 de los Estados.
Etc, etc.

La UNICEF y la editorial Altea (o quien tenga los derechos de esta editorial) tendría que recuperar esta colección, con gran aparato de medios, claro.

Un cosa sobre els indígenes d'Amèrica Llatina

Data Estel·lar dossierística

Hi havia una vegada fa molts i molts anys, abans d'Internet i tot, que Mans Unides i la col·laboració, per part del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, la Direcció General d'Acció Cívica(nom que sona més important d'allò que els seus resultats indiquen) van fer un dossier intitulat: Amèrica Llatina: A la recerca del seu destí. Dossier E.G.B ., on les sigles fan referència a la llavors encara vigent Educació General Bàsica.

D'allà n'extrec les següents dades. No les he comprovades però és l'únic que he pogut rescatar d'aquest dossier abans que passés a millor vida:

Copipegant de l'OpenOffice Writer:

AMAZÒNIA

1000 TRIBUS PRE-COLOMBINES

sXVI: MOREN 2 MILIONS D'INDIS. HABITANTS: 5-7 MILIONS [afegeixo: v. Livi-Bacci]

FINALS sXX: <1>

1864: RECONEGUDES 905 ÈTNIES

• TUPÍ: LITORAL ATLÀNTIC BRASIL
• GE: A MARANHAO, GOLES, PARAN I NORD DE MATO-GROSSO
• CARIB: N. AMAZONES
• ARUAK: CERÀMIQUES, CANOES. SUPERIORITAT TECNOLÒGICA RESPECTE ALTRES TRIBUS.
• CANAMARI: S.O.AMAZONES. AÏLLATS FINS 1/2 s XIX. MOLT SÍMBOLS MÍTICS I RELIGIOSOS.
• IANOMANI: 18000. ENTRE VENEZ-BR.

CARACT. COMUNES: ARC, FLETXA, CAÇADORS, MENJAVEN PLANTES SILVESTRES, CULTIU PAPAIA, GUAIABA I PINYA. PEIXOS. CONREU IUCA, BLAT DE MORO, BATATA, CARBASSA, AGR.ITINERANT PER NO DESGASTAR EL TERRA. GRANS CASES-POBLAT (XINGÚ, VAUPÉS). HAMACA, TERRISSA, DEMOCRÀCIA, NO CL.SOC. TABAC XAMÀNIC, DROGUES IAGUÉ I COCA; DE VEGADES, CANIBALISME I CAÇA DE CAPS [entenc que van a buscar als que manen]

MÈXIC

6 MILIONS D'INDÍGENES. Per zones:

• ALTIPLÀ CENTRAL: NÀHUES, OTOMÍS, MAZAHUES
• S.E.: MAIES, IUCATEQUES, ESTAT DE CHIAPAS
• OAXACA I GUERRERO: MIXTEQUES, NIXES, MAZATEQUES, ZAPOTEQUES, TXINANTEQUES, NÀHUES
• MICHOACÁN, MORELOS, VERACRUZ, PUEBLA: TARACAS, ZAPOTECAS, NÀHUES
• SIERRA MADRE: TARAHUMARES, IAQUIS, MAIES, CORES, HUITXOLES.

[sembla ser que els antics azteques fóren exterminats; potser no existien com a tals sinó com a agrupació de tribus; desaparegut l'Imperi Azteca, haurien desaparegut els azteques]

PETITES ALDEES O RANXERIES. HABITATGE RECTANGULAR

CUINA, GRANER I GALLINER: APART.

TERRA COMUNAL O PETITA PARCEL·LA

BLAT DE MORO

FESOLS, XILE, CARBASSA: CULTIU A LA MILPA (CAMP DE BLAT DE MORO)

ARTESANIA VARIADA

VESTIT INDICA PERTINENÇA A UNA CTAT

155 LLENG. PRE-COLOMBINES. QUEDEN 55. MONOLING INDÍG, O BILING. AMB CASTELLÀ [CS].

AUTORITAT: ANCIANS

CRISTIANS AMB PART PREHISPÀNICA

CARIB I VENEZ

3 FAM. LING: [no sé per què aquí parlen de llengües en comptes de tribus o ètnies; o si això té a veure amb els noms de les altres zones geogràfiques]

• ARAWAK: CACICATS A HAITÍ O CAQUETIOS A VENEZ.
• CARIB: COSTA VENEZ. ORG. +SIMPLE: CUMANAGOTOS, PALENQUES
• TUPÍ: MASSÍS BR.

CULTIU DE RAURE, CAÇA, PESCA, RECOLECCIÓ.

• GUARUNES: DELTA ORINOCO: EXPLOTACIÓ MORITXALES

INDÍGENES DE VENEZ:[m'agradaria saber si tenen algun tipus de protecció legal, de drets o de descentralització política sota els actuals règims esquerrans; Hugo Chávez sovint treu a col·lació la seva fesomia; que un polític faci servir la cara no és gens innovador, però]

• PLAROES
• IABARANES
• MIKIRATARES
• GUAHARIBES
• GUAIQUES
• BARÉS
• BANIBES

CAÇADORS, PESCADORS, RECOL·LECTORS.

AGR. DEL BLAT DE MORO, IUCA I PLÀTAN

CUBA

• OEST: GUANAJATABELS: NÒMADES, DESAP. sXVII
• CENTRE: CEBOIENES O CIBONELS: PESC, AGR NEOL.1540 NOMÉS EN QUEDAVEN 5000

[a la uni ja m'haurien suspès si hagués canviat tants cops de sistema de classificació: per llengües en uns llocs, per ètnies en uns altres, per geografia en uns tercers...; com a molt, una C-]

DESAPAREGUTS ELS INDÍGENES: IMPORTACIÓ D'ESCLAUS NEGRES, COMENÇAT PER PORTUGAL. [Els portuguesos surten poc a la Història però sempre en llocs destacats a l'hora de matar]

SE SAP QUE N'HI HA D'ORIGEN: [interessantíssim; no són indígenes, perquè tracta dels descendents dels esclaus negres; però és una dada que sol mancar en els programes d'Història habituals]

• ARARA: DEL DAHOMEI: A LES ANTILLES: HAITÍ.
• CARABALI: CUBA, VENEZ
• CONGO
• MANDIGA...

AM. CENTRAL

• N.AM.C: MAIA: FINS A COPÁN (HOND)

AGR. BLAT DE MORO AMB CONTINGUT RELIGIÓS.

GRAN POUS: CENOTES

50 DIES DE FEINA EREN SUF. PER MANTENIR FAM.

RESTA DEL TEMPS: PIRÀMIDES I CIUTATS, ARTSANIA DE JADE, TEIXIT I CISTELLERIA.

COMERÇ

MONEDA: GRANS DE CACAU

CONFED. CIUTATS-ESTATS.

MONOGÀMIA

SUPREM CAP MILITAR I POL: HALACH-UNIC

SOC. ESCLAVISTA: ESCLAUS DE GUERRA

[això era a l'època pre-hispànica; però no diu res d'avui dia]

• MISKITOS: COSTA ATL DE NICAR. I HOND. AMB ÈTNIES TXIBTXES I MISUPALMAN ABANS DELS Ñ-->D'ELLS, SUMOS, RAMES I MISKITOS

• GARIFUNES: BARREJA D'INDI CARIB I NEGRE: 80000 EN 53 POBLACIONS ATL D'HOND, GUAT I BELIZE I GUAT.[tampoc no són indígenes, per tant]
  

AM. ANDINA

• QUÍTXUES: DELS INQUES. 10 MILIONS. [actualment s'ensenya el quítxua en escoles andines; de fet, és possible trobar-s'hi amb alumnes procedents d'escoles d'allà amb el llibre d'escolaritat o la llibret de notes escrites en quítxua]
  

TERRES INDIV: SAIANES

TERRES SEMICOMUNALS: AINOQUES

TERRES COMUNALS O DE PASTOREIG

TR. COMUNITARI: MINGAS

CULTE A LA TERRA ANOMENADA PACHA-MAMA.

LLENGUA AGLUTINANT, MESTISSATGE AMB CS

TEIXITS, CERÀMCA, CISTELLERIA, DANSA, MÚSICA

• AIMARES: LLAC TITICACA. CAPITAL ERA TIAWANAKU. 1 MILIÓ. BOLÍVIA, PERÚ.
  

• POBL. NEGRA: BARREJATS AMB BLANCS: MULATS: COL,, EC.

[punt de crítica: llavors, també podria parlar dels blancs i dels seus orígens: espanyols -i d'on, en concret-, alemanys -que sembla que n'hi ha una pila, i en llocs de poder]

CON SUD

• GUARANÍ: 17 NACIONS GUARANÍES A PARAG. 130000.

NO ESCLAVISTA

ORG.SOCIAL EXEMPLAR DESTRUIDA PELS ESPANYOLS [al contrari que els portuguesos, surten molt a la Història; però sempre deixant una imborrable petjada]

TERRES VENUDES PER PARAG. DESPRÉS DE G. TRIPLE ALIANÇA [cap problema, però si despré un cita a Simón Bolívar i resa tres avemarías]

• ARAUCANS O MAPUTXES (NOM ACTUAL: "GENT DE LA TERRA"): CENTRE I SUD DE XILE. [aquell individu que va ser ministre tardo-postfranquista d'interior i cap d'Estat d'Endesa -Endesa és un Estat- va fer un embassament exactament a les terres maputxes]
  

REGADIU

• N: PICUNTXES: "GENT DEL NORD". CL.MEDIT. N: CHACO
• ARAUCANS DEL S: HUILLITXES: SOTMESOS AL sXIX

CASERIUS DISPERSOS

CACIC DEL LLINATGE FAMILIAR

CACIC O TOQUI GENERAL. NO ORG. POL ENTRE ARAUCANS

POLIGÀMIA. DIVORCI FÀCIL

• PATAGONS, TEHUELTXES: CAÇADORS

• IAMANES, ONES, ALACULAFES: S. I TERRA FOC. TRASLLAT DEL FOC AMB CANOES

• GAWASHKAN: ENTRE GOLF DE PENAS I ESTRET DE MAGALLANES.

[tampoc no queda clar si aquests darrers grups són històrics =extingits; o encara actuals; sembla que els darrers si que existien quan es va fer el dossier però estaven en perill d'extinció]

De Ovidio a Cilindrina

Data Estel·lar chíngulis Dimarts 20090428

Aunque se pueda interpretar buena parte de este blog desde el punto de vista de la nostalgia, no es mi intención.

Mi idea de blog es la de explicar cosas sobre tebeos y otras cosas que me interesan. Y, ante la posibilidad de hablar de tebeos que me gustan, unos que sean muy conocidos u otros ignorados, opto por los segundos.

Mi pregunta básica va acompañada de una cara de perplejidad: ¿cómo es que no se ha hablado de esto?

Es por eso que a veces vuelvo sobre Casanyes, sobre Edmond o sobre García Ferré.

Sobre este último, creador de Anteojito, Hijitus/SuperHijitus (ídolo argentino), Petete, Calculín o Larguirucho, sería lógico que se recibiesen cada cierto tiempo noticias. Jamás ha sido así. Me sorprendió no encontrar demasiadas webs que se dedicaran a esta factoria de personajes.

Sin embargo, hoy mismo leo un comentario en este blog, escrito por el mismísimo Anònim, autor de algunas de las más bellas páginas de la Literatura Universal, me enlaza con un blog excelente: Mis viejas historietas tiene páginas escaneadas -dice que todas- de Las Aventuras de Pi-Pio o de las de Coco y Cilindrina, una moto a conciencia

Pi-Pio aparece desde el primer número de la revista Petete, en una especie de historieta-novela-río repleta de giros de guión y de líos y más líos. Lo que comienza como una historieta del Oeste no tarda mucho en convertirse en mil cosas, en tener la aparición de mil personajes extraños, es decir, nunca vistos en otro tebeo, por su fisonomía o sus formas de actuar, siendo el primero de ellos el mítico Calculín.

Personajes habituales de esta historieta son el canario (pájaro) Pi-Pio, sheriff de Villavicencio, su caballo Ovidio (que habla poco pero que se fija mucho), además de los malos Paco Pum y Pepe El Largo. Ahora que veo el primer texto me doy cuenta de que esa historieta vendría de otra anterior; no sería, por tanto el principio de Pi-Pio.

No tardaría mucho en aparecer Calculín, aunque con aspecto algo diferente del que aparece en las historietas con ripios de su propia serie, publicada en la misma revista Petete. Eso no es una casualidad: parece que la idea de personajes invitados y de familia de personajes relacionados entre ellos reaparece constantemente en el mundo de las Producciones García Ferré. A mí eso siempre me ha gustado. Es lo mismo que me ha interesado de Marvel: que los personajes vivan en el mismo sitio; por eso me pareció una idea nefasta lo que hicieron a partir de mediados de los noventa, que llegó a un punto máximo con la Maximum Security, cuyos efectos planetarios no parecían afectar más que a los personajes estrictamente implicados en esa saga.

Los lectores de las historias de patos de Disney se suelen sorprender por el hecho de que sólo los de la familia de Donald sean ánades. En este caso, se sorprenderán aún más al saber que sólo Pi-Pio es un pájaro, mientras que los demás son humanos, menos el caballo, que ni es pájaro ni es humano. No hay explicación convincente en ninguno de ambos casos. En el de Donald se dice que la ciudad se llama Patolandia porque fueron los antepasados de los patos los que la fundaron. Pero no me queda claro.

Este blog nos enseña que esas sagas de Pi-Pio tenían títulos, que no aparecen en la revista.

Se trata de un blog de reciente creación en el momento en que escribo este texto: el primer mensaje parece ser del febrero. Es lógico que jamás lo hubiera localizado cuando he buceado buscando información de estos personajes.

El autor del blog se atreve incluso a poner páginas de Los Rayos X de Petete con su anverso y su reverso. En este caso, tengo que señalar que él no ha sido capaz de resolver un tema que yo di por imposible tiempo atrás: que se viera "el trasluz". La idea puede parecer tonta, pero no recuerdo más revistas o más imágenes que hayan usado el trasluz como medio de darnos información.

A todo esto se añaden páginas de Coco y Cilindrina, una moto a conciencia.
Se trata de una serie de un autor llamado Montag, del que creo que ya he hablado por este blog. En el blog del que hablamos podemos ver páginas con el exagerado, expresionista y extraño dibujo de su autor, cuyos epítetos se pueden añadir a los guiones. Este autor también había creado otra tira, casi muda, Floripí la Brujadita sobre una bruja que resuelve problemas con una varita mágica con vida propia. Es una característica de este autor el dotar a elementos inertes, la moto, la varita, de vida propia. Y no son los únicos casos. Es capaz de dibujar cosas bonitas-primaverales muy monas... al lado de elementos de la peor pesadilla.

Un blog lleva a otro blog. En este caso a éstos:

Blog de Fanas nos muestra historietas y tapa de la revista Anteojito. El estilo parece semejante a la revista Petete. Incluso hay sentencias morales o ética "del cuaderno de Anteojito", igual que las hay "del cuaderno de Petete". Se debían copiar los dos

Anteojito sobre la misma revista. Es curioso porque, tras años de Internet, raramente hablan de esta revista los argentinos o los latinoamericanos que escriben por foros y demás. Y me voy a poner duro: es la mayor aportación a la ilustración y a la historieta que ha hecho Argentina. Por no decir, que es la mejor aportación a la Cultura. Viendo sus portadas, se nota que la revista Petete las copia cambiando a Anteojito (años 60) por Petete (años 80). Me pregunto si alguna vez he visto algo original, y si eso importa (en una clase de inglés, parecía que sí que importaba). Incluso "los Chuf-Chuf de Petete" habían sido "los Chuf-Chuf de Anteojito"


Nota: todos estos blogs suelen ser lo que yo denomino "blogs mudos". Ponen imágenes y a correr. No está de mas dar una explicación. Pero muchos blogs sobre historietas son una montaña de jpg's.

Sombreritus Hay gente bastante obtusa que lleva lustros convenciéndonos de que los superhéroes son cosa de Estados Unidos, lo que deja sin explicación alguna el éxito masivo en España, México, Italia o Gran Bretaña. No explica por qué hay tanta gente que se disfraza de Supermán. Y no explica por qué SuperHijitus es un personaje de éxito, tal vez el personaje argentino más estimado en Argentina, tras Mafalda. Opiniones sobre la serie de televisión de este personaje es lo que más se puede leer en Internet, en relación a personajes de García Ferré. Y de uno de sus personajes ocasionales, el recordado Boxitracio, en países mediáticamente civilizados ya le hubieran dedicado series propias, como hicieron con el Demonio de Tazmania.

Nota sobre los superhéroes: una derivación de los héroes adaptados a la era industrial y tecnológica.

Es por eso que de Hijitus y Compañía haya tantos enlaces como de los demás personajes juntos.

Y su gama de personajes sea capaz de originar la Hijituslogía.

Hace años pensaba que la llegada de la inmigración de otros países nos traería un poco de cosas de sus lugares de origen, entre ellos, algunos tebeos de allí, nuevos o de segunda mano. Dígamoslo claro: las cosas interesantes no se exporta. Se exporta la soja transgénica.

Imazigen

Data Estel·lar nonomàdica Dimarts 20090428

He trobat aquest enllaç sobre cultura amazic.

L'amazic és la tercera llengua més parlada de Catalunya, després del castellà i del català.

És un enllaç del normalment buit portal de vilaweb.

En copio algun enllaç.

Revistas Petete

Data Estel·lar comoson Dissabte 20090425

He podido ojear las portadas ¡todas! de la revista Petete, en uno de los álbumes de Carasucia. Las he disfrutado porque no son las mías pero, así y todo, con más distancia (es algo del Internet ese), me han parecido que tienen un dibujo, un color y unas ideas muy agradables.

Esta revista fue publicada en España bajo el éxito del programa educativo infantil El Libro Gordo de Petete, unos microespacios de 1981 donde un pollo, pato o pingüino teleñeco hablaba con una presentadora y le explicaba la ley de la gravedad y demás cosas sin aprender las cuales podemos seguir viviendo. Años después, hacia 1989-1990, el mismo canal TVE-1 (existían TVE-1, TVE-2, alguna tele autónomica y alguna tele local) emitió Calculín, sobre un niño cuyo pelo era un libro o lo llevaba peinado como un libro.

Entre ambos programas, entre 1981 y 1986, se publicó el coleccionable Petete.

Si podéis acceder a ese álbum de imágenes, veréis algunas portadas con anuncios de muchos regalos o suplementos. Eran de verdad. Petete ofrecía una revista variada con pasatiempos, juegos, cuentos, textos educativos ilustrados e historietas; unos fascículos que se encuadernaban cada 24-28 números en unos tomos llamados "Enciclopedia Multicolor", cada uno de los cuales era un Libro Gordo de Petete, con información ilustrada de varios temas. Fueron seis tomos: azul, amarillo, magenta, verde, naranja y lila, siendo éste el peor (con cosas repetidas, variaciones en el estilo; con innovaciones como la informática: El Lenguaje del Logo) y el último, parte de cuyos contenidos pasaron a la revista.

Además, y creo que ya he hablado de esto en la maginoteca, álbums de cromos, recortables con edificios o una granja, unos minilibros, posters o atlas, un poco de todo. Una sorpresa.

Se acabó de golpe. Una semana ya dejaron de venir con asiduidad, y se acabó. Nunca llegaron algunos de números del final, y del 173 en adelante desapareció.

Sería interesante recuperar aquellos posters o atlas. O los edificios recortables.

No sé dónde leí que a mediados de los 80 hubo una crisis soterrada del comic. Me pregunto quién pensó que era soterrada una crisis durante la cual desapareció el TBO (1981-1982), Editora Valenciana (1984 o 1986), Bruguera (1986), PTT (1986); y, para postre, entraron en crisis las revistas de comic adulto.

Volviendo a las portadas: siempre me ha parecido fascinante el colorido. Es lo único que veo realmente "no de esta época", porque se pintaría por ordenador y con una paleta de colores, amplia como la de entonces, pero de tonalidades diferentes. Por lo demás, me cuesta atribuir esos dibujos a una época. Así como hay dibujos, que me gustan o que no me gustan, que puedo identificar como de los años 30 o de los 60 o de los 90, por tal o cual razón (ropa, vestidos, trazos, composición), en este caso no puedo. Necesito alguna opinión externa.

OjodePez número 100 y ya está

Data Estel·lar centenaria 20090424

Vivo en una ciudad donde el Centenario es un sitio donde va la gente a morirse. Dirán que no, pero es lo que esperan los gestores que odian gastar dinero en tratamientos largos.

Y resulta que OjodePez, el fanzine sin igual que ha obtenido premios en el Saló y en la Expocomic, saca su número 100 (¿pero no iban por el ochentayalgo?). Y cierran.

No voy a sacar paralelismos.

Sólo voy a agradecer a OjodePez que durante años sacara un fanzine divertido, variado, donde vimos a los creadores evolucionar y mejorar, y que eso lo hiciera con una regularidad que yo nunca he visto en un fanzine, aunque es cierto que sigo menos fanzines incluso que blogs.

Por razones que no vienen al caso (osea, que no tengo ni idea), han decidido ir cada cual por su camino. Sólo espero, por la ensalada de limones bendita, que no sea porque hayan hecho algo tan estúpido como madurar. Maduran las peras y los tomates, aunque la gente es tan rematadamente analfabata que compra la fruta y hortalizas verdes.

Es un número emotivo, que hará las delicias de los editores de dentro de 20 años puesto que, habría que leerse los 83 números anteriores, para saborearlo en su salsa (y demás expresiones que usan los critiquetas de la historieta). Osea, que ahí hay un negocio seguro para dentro de dos décadas a contar desde el 2009.

Como lector habitual, comentarista de casi todos sus números (¡porque OjodePez ha permitido comentar sus historietas, y eso antes de que los blogs y sus comentarios fueran tan comunes! Es un ejemplo de innovación A SEGUIR por las iniciativas actuales; y las que no lo hagan, hacen mal, y ahora acabo el paréntesis e intentaré retomar el hilo de la oración compuesta del inicio del párrafo, ¿te parece bien?), con el título inmerecido de "50% de nuestra audiencia", forero con subforo y nosécuantas cosas más, osea, casi nada más, me siento parte de la familia de OjodePez y, como en las familias, hay cosas de las que uno no se entera sino que intuye, como era la defunción del e-zine

Uno de sus autores, el Captain Juster dice claramente, por boca de uno de sus personajes, que será un palo ir de blog en blog para seguir a los excolaboradores.

Una de las intenciones (¡ja, qué bueno!) de este blog era comentar un poco las cosas de OjodePez. Pero me temo que ya llegué en un mal momento o algo así, y además la propia maginoteca fue variando en mil direcciones sin llegar a ningún sitio. Hey, que no estoy hablando de chapar este blog. Poca broma.

Me ha hecho ilusión, sobretodo que el gran Goe, el que fuera rey de los rotus carioca, me haya dedicado una historieta que enlazo aquí porque no tengo claro como piratearla y ponerla como imagen.

Durante un tiempo, al principio, pensaba: "un día de estos igual podría enviar algún dibujo y hacer algo..." Pero es que hacían tebeos tan bien, mejoraban tanto, que daba cosa. Eso y que no se me ocurría nada, ni tenía herramientas, ni ganas, ni tiempo, un montón de trabajos, exámenes y rollos.

Lo que está claro es que el MÍTICOXD fanzine fue durante una temporada que duró meses y meses lo único que leía de tebeos "nuevos". Luego enlacé con la Crisis Tebeística Integral (CTI).

Una pregunta que comienza a quedar clara es la de perenne de si estará abierto alguna vez el cupo de admisión para colaborar en OdP. No.

La nostalgia de los fans por OjodePez ¡Muy pronto! (o igual nunca).

Análisis tebeístico de Sant Jordi

Data Estel·lar calòrica Dijous 20090423

Uno: la tristeza (que se me que me produce ver la capacidad de la extrema derecha de Berlusconi para destruir el precario sistema democrático europeo (ha puesto a tías de esas del granhermano y demás en su lista europea y arrasar: si arrasan, se puede considerar muerto el sistema democrático italiano y herido el europeo; y habrá que reflexionar en menos de diez días, porque no habrá tiempo, para qué sirven los candidatos si con un guión escrito por gente del marketing y una cara ya hay suficiente).

Dos: constatar que el único autor que lleva desde el principio en EdicionesB-Grupo Zeta firmando Sant Jordi tras Sant Jordi (Día del Libro y de las novedades editoriales mediáticas) es el insustuible F*Ibáñez. Ahí estará firmando libros. Pero es que es, casi el único de los habituales, que saca novedades. Lo que pasa es que, por novedad, entiendo a Patricia Cornwell. Los demás son autores contratados para que saquen un libro, no autores de la casa, o son gente que se han paseado por otras editoriales.

Dicho de otra manera: el único valor seguro del Grupo Zeta se llama Francisco Ibáñez Talavera. Y el único producto perenne de esta editorial a nivel de publicaciones no periódicas es Mortadelo y Filemón.

A la vez, Ibáñez es uno de los autores fijos para firmar en El Corte Inglés desde que Cervantes tuvo un accidente laboral en Lepanto.

L'Embolic Colom i 1421

Data Estel·lar protoconspiranoica Dimecres 20090422

Fa un temps vaig llegir-me el llibre 1421. El Año que China descubrió el mundom de Gavin Menzies.

Vaig decidir que no m'importava que fos veritat o mentida. M'agradava.

També em vaig adonar que la publicació d'aquest llibre formava part de l'interès per part de les élites mundials per tal que Xina sigui coneguda i acceptada com a gran potència, cosa que no serà (acceptada per mi) fins que no deixin de morir centenars de miners xinesos cada mes. O fins que estúpids seguits per gent que Déu n'hi do diguin que els xinesos mereixen tenir una dictadura perquè no es descontrolin, ergo els habitants de llocs democràtics estan descontrolats, ergo la democràcia popular no és una democràcia, ergo a Xina no hi ha una dictadura del proletariat (que és una dictadura de la més àmplia part de la població, una forma exclamativa de dir "democràcia") i no seguiré.

El llibre és força interessant.

Serveix per adonar-se que no sabem res d'Història fora dels dos o tres Estats europeus de sempre (la unificació alemanya, la Revolució Francesa, la Revolució Industrial d'Anglaterra-Gal·les). La responsabilitat d'això és clara: els ministres i consellers d'educació, els seus presidents que els van nomenar, els programes del partits polítics; en l'àmbit cultural, literats i cineastes que mai van tenir ganes d'explicar-nos res d'això.

Ara bé, aquest llibre té fonamentades crítiques que fan que la pilota passi al costat sempre tèrbol de Cristòfol Colom (àlies Cristóbal Colón).

Perquè tot això dels mapes que tenien els europeos, els portuguesos, els catalans, el cartògraf Cresques, totes aquestes coses duen sempre cap a la figura (silueta?) de Colom, de qui no se'n sap res realment.

Aixi, per exemple, Colom tenia relacions amb un geògraf anomenat Toscanelli, el qual NO hauria existit! Jo no ho sabia o no ho recordava. Però és aquí on 1421 i Colom comencen confluir. De fet, el llibre abunda en què Xina va descobrir Amèrica; per tant no va ser Colom el primer en arribar. Fa anys que penso que tothom que volia s'embarcava cap a Amèrica i, o no en tornava, o no ho deia a ningú perquè, en realitat, a ningú no l'importava un rave.

En realitat, aquest Toscanelli seria en Jaume Ferrer de Blanes (o Jac Ferrer o John Farrer) qui hauria navegat fins al Cap Bojador d'Àfrica. nota: Jac=Jacques= Jacobo= Santiago= Jaume=Jaime

I tot això desemboca, com darrerament em sol passar: en la hipòtesi de la Descoberta catalana d'Amèrica, posteriorment manipulada pels censors. Apassionant.

I això és molt bo:

todos los descubridores parecen como Jesucristo, se sabe cuando y donde han nacido, pero no sabemos casi nada de su biografía desde entonces hasta que llegan a América

La veritat és que podria ser. El 20 Minutos ens recorda que el Papa del Tractat de Tordesillas era un Borja (família de Xàtiva, Regne de València, Corona d'Aragó). Els Borja són els "italians" Borgia. És a dir, això se suma a una Corona d'Aragó ficada per mitja Itàlia, un Papa afí, un cartògraf reial, un control comercial (i d'informació, per tant) de la Mediterrània i, per tant de la navegació.

Quan tothom hauria de saber que tot és xinès o italià, tret que no pugui ser valencià.

Aaah, n'hi ha per fer pel·lícules, sèries, minisèries, dibuixos animats, vídeojocs. Fins i tot tebeos...
Però el cinema i la ficcio àudiovisual de casa nostra només ens va donar Los Borgia o el que és igual Física o Química (puaj i repuaj).

Per reflexionar: la majoria de webs sobre aquests personatges són catalanes i en català. De fet, a Virginia no s'esmenta que John Farrer o Ferrar o John Smith ("Smith"=translation of "Ferrer", the same profession) sigui català, aragonès o valencià; o, en general, espanyol. Sinò que es diu que va nèixer "in London". I gairebé només hi ha la informació de que va fer 'un mapa i d'una filla seva que es diria Virginia. Les dates, per decomptat, no quadren amb les que donen els investigadors catalans. Per uns, el personatge seria del segle XV; per als altres, de mitjans segle XVI. Però es que els investigadors catalans, les seves webs, tampoc no veig que tinguin cap interès (inaudit?) en saber quina informació donen oficialment les webs americanes.

Si jo agafo Smith=Farrer=Ferrer de Blanes (ara que sé que hi podia haver existit aquest personatge) i ho ajunto amb que Ferrer de Blanes era cartògraf... i que l'anglès explorador de Virginia va deixar un mapa de Virginia, que és gairebé l'únic document que hi ha, doncs a mi em surten els números. Em queda la "petita" part de la diferència de segle. Molt bé, suposem que fos anglès, descendent del Ferrer de Blanes, fill o net. En aquella època es canviaven els cognoms segons la llengua del país, sense problema. A mi m'agrada aquesta solució; i m'interessa.

Ara, la pel·li. No falten idees per al cinema espanyol? Ja us n'he donat unes quantes.

Que no sigui del gènere bodrial com Aguirre ("por la gracia de Dios" qué película más desgraciada; una on sortia una paia així tonteta que ni era actriu ni res, i que la van fer model o una cosa així).

Un dels punts fluixos del llibre és:

Otra cosa que no queda clara es porque, si el objetivo de toda esta carisima expedición era incorporar al mundo al sistema tributario chino, no llegaron hasta Europa y sólo visitaron tierras desabitadas o con muy poca densidad de población.

Cosa que hauria d'aclarir-se a la segona part del llibre.: 1434

Estats fallits: Avui...

Data Estel·lar amb ganes Divendres 20090417

Porto temps amb ganes de fer una llista personal d'Estats fallits. Entenc que tothom la trobarà molt útil. Qui no s'ha preguntat mai quin Estat ha fet fallida?

Com a informació pràctica, polèmica i de servei públic personal, dono una primera aproximació a la meva llista d'Estats fallits.


No m'hauria d'oblidar, abans de tot, de fer una mena de definició del que entenc per Estat fallit, sense fer cas o no fer-ne del que es digui a Internet, eina que ha acabat sent una mala funció dependent de Google i de Wikipedia, o, pitjor, de les xarxessocialsonsinohietsnoexisteixes (és a dir, un altre negociet dels quatre de sempre). Funció: I (G,W, x).

Si no han canviat, la definició d'Estat cosa força factible donada la volubilitat dels acadèmics, aquest concepte faria referència a una entitat que consta de territori, població i d'un detendador de la violència legítima.

A partir d'aquí tenim que els Estats fallits serien les organitzacions que, essent reconegudes com a tals a organismes intergovernamentals (OIGs) o en diferents àmbits, amb banderes, amb qualsevol atribut, no tinguin alguna de les característiques anteriors.

Un exemple que fa molts anys que penso sóns els microEstats oceànics, aquells que un dia es quedaran sense territori perquè el nivell del mar pujarà i se'ls empasarà. No donaré noms per no equivocar-me. La solució que jo dono al seu problema es la d'adquirir terrenys a Austràlia, donat que alguns d'aquests Estats són rics. No veig clar, però, que l'Austràlia imperial que ha estat apareixent des de principis del segle XXI (amb expedicions colonials al Sud-Est Asiàtic) i exabruptes dels seus líders polítics contra els que no siguin blancs, anglosaxons i protestans, sigui favorable a cedir part del territori... en bona part perquè això la faria reduir el seu territori (he repetit el mot, ja ho sé) i això es pensa que és motiu de debilitat (per la mateixa raó: l'eliminació de territori és causa de fallida de l'Estat). Jo ho veig diferent: uns neo-Estats (no serien Estats, la Unió Europea tampoc no n'es, d'Estat, i no passa res), aliats d'Austràlia, en una comunitat d'interessos d'Oceania.

La fallida típica de l'Estat, l'habitual, és la pèrdua del monopoli de la violència legítima. A aquesta dedicaré bona part, però no és descartable qualsevol altre, per descomptat, incloses variables no aparegudes a la definició d'Estat.

Podríem anomenar-la "Estat fallit de model afganès" o somalí. Com bé hauríem de saber, i més si hem jugat alguna vegada al Civ (no t'emocionis: primera versió) és que no hi ha res pitjor que un Estat descontrol·lat, on cap organització té el monopoli de la violència legítima, és a dir, on els trets i els robatoris et poden venir de qualsevol actor de l'escena política. La Guerra hobbesiana de tots contra tots, amb aliances canviants, es va veure molt clarament a Somàlia. De fet, és una de les causes de l'existència de pirates en aigües internacionals índiques. La veritat és que em penso que ara a tothom li agrada passar per aquella zona. Per tant, un Estat fallit de model afganès o somalí afecta al context internacional, no és una qüestió merament local. No entro en les causes de la destrucció de l'Estat o en si aquestes causes van ser endògenes o exògenes. Podríem pensar que l'intervencionisme de l'Estat Etíop a Somàlia estaria marcat per obtenir un Estat a cal veí; no n'excloc altres intencions. Està clar que la guerra de clans somalí i els seus Estats que tots són Somàlia, i la guerra entre afganesos de tot tipus, pro i contra talibans, pro i contra mujahidins, pro i contra líders guerrillers que viuen per i per a la guerra, pro i contra soviètics, pro i contra pakistanesos, o els grups ètnics diversos que hi ha a Afganistan. Recordem que els combatents afganesos solen dir que la culpa és de l'estranger, no de la gent a la qual s'enfronten; sens dubte, això simplifica molts els pactes posteriors amb gent a la qual has estat matant, perquè tots són afganesos i no uns manipulats de l'exterior. Malauradamente, sempre n'hi ha de manipulats des de l'exterior, així que la guerra sempre continua.

Els dos teòrics (based on true facts, vull dir, basats en la seva experiència) als quals sempre recorro són: Thomas Hobbes i l'insultat Nicholò Macchiavelo. El primer ho deia clar: la guerra de tots contra tots no és adequada per a la seguretat física i mental dels habitants d'un país. Demanava atorgar el poder del garrot a un organisme (en el seu cas, la monarquia absoluta =el govern d'un individu superpoderós que pogués decidir-ho tot), i crear un Leviathan acorralat, que seria l'Estat i l'Administració (una institució superpoderosa supraindividual però que fos aplacada per evitar que es passés de la ratlla). Ser controlat per un i controlar a una organització suposo que li semblava més fàcil que amb una pluralitat.

El segon, ja al segle XV clamava per la unió dels territoris que segles després formarien Itàlia, en una època que l'Estat no existia com ara, perquè eren lots de terra amb població dominats per senyors feudals que heretaven, conquerien o canviaven aquests lots contínuament. Quan dic "model d'Estat fallit afganès o somalí" potser podria anar a més enrera i dir "Estat fallit maquiavèlic" perquè tenim característiques semblants: inseguretat física i jurídica per a la població, intervencionisme estranger (Corona d'Aragó, França, Sacre Imperi Romànic Germànic), descontrol armamentístic, etc.

A partir d'aquí, m'arribo al segle XXI i dic que Itàlia és un Estat fallit. Com a mínim a la meitat Sud d'Itàlia hi ha una fallida en el monopoli de la violència legítima. De nou, els territoris es divideixen a l'antiga, en clans que tenen un difús poder territorial, amparats en poblacions variables, en afinitats, en regles no escrites i que un no sap (inseguretat jurídica) si cal acomplir un parell de barris més enllà. En escriure això, acaba de passar un terratrèmol al centre d'Itàlia (a L'Aquila, a la regió dels Abruzzos). Veiem que un país que està al G-7 (G-8) o a la Unió Europea, l'OTAN, fundador de l'ONU i noséquantes coses més, és incapaç de gestionar un terratrèmol (compari's amb Japó o inclús amb Turquia). No és només una qüestió d'experiència en la matèria, sinó que resulta que acallen i amenacen a la persona que el va predir (en comptes de fer-li una mica de cas, per si les mosques) i resulta que se sospita que les construccions incomplien la normativa anti-terratrèmols, cosa que els mitjans diuen que se sospita però que jo sé que és així, com si passés a Catalunya, ampliat per la participacio mafiossa (Saviano dixit) a tots els negocis, inclosos els de la construcció, fent servir les seves regles, els seus materials fent cas omís de tot allò que no els importa, amb la passivitat habitual de l'Estat. Per tant, Sud i Centre d'Itàlia, en Estat fallit. Si li afegim la crisi de les escombraries, que afecta a Nàpols però que, com ja hem dit, esquitxa de problemes els territoris veïns (la brossa s'expulsa a Sardenya, o a Alemanya, en aquest cas a preus molt més alts), doncs aixó implica que la falta del monopoli de la violència (una qüestió de seguretat) li afegim a més la fallida en la seguretat sanitària i medioambiental.

Islàndia: al 2008, i despres d'una dècada d'errors tràgics, que començà amb la venda dels drets genètics dels islandesos a una empresa privada, acaba amb la fallida tècnica del sistema financer a causa dels fraus bancaris capitalistes dels Estats Units i d'altres llocs. Potser és el cas més cridaner, donat que hom pensava que ens trobàvem davant d'un lloc civilitzat. La setmana que van matar dos óssos polars nàufrags que navegaven sobre icebergs, a la primavera del 2008, ja vam saber que la barbàrie era part de la cultura islandesa. Ara el país l'estan venent als avariciosos xinesos, i la població es planteja entrar a la Unió Europea. Jo em pregunto si la UE vol tenir una colònia de l'imperi xinès com a part seva, a més sense civilitzar, i a sobre després d'haver incorporats tots aquells Estats del Centre i Est d'Europa que només volen ser colònies iankis.

Mèxic: el cas de la guerra dels narcotraficants i la crisi dels "mexicans de tercera categoria" (pensionistes que cobren 15, 70, 90 150 €) amb la immobilitat del conflicte de Chiapas i similars, ens mostra a un Estat que no funciona, que seguramente no ha funcionat mai, que no pot ni donar de menjar a la seva població ni curar-los, ni pagar-los el que van cotitzar amb impostos. La guerra contra les dones. Els narcotraficants que guanyen l'Estat, igual que ha passat a:

Brasil: on hi ha ciutat on els gangsters van guanyar la batalla cap al 2006 a les forces de seguretat. Per tant, trencament de la violència legítima per part de bandes criminals organitzades.

De fet, Mèxic és un Estat fallit en molts aspectes. El darrer, tot just deixant reposar aquest text, surt a les notícies: és la grip porcina. Es tracta d'una grip originada a Califòrnia. Per tant, des d'un punt de vista basat en l'experiència (les guerres es fan per donar sortida als stocks dels fabricants estadounidencs d'armes), no seria gens estrany que la grip porcina (que diuen que barreja grip porcina, aviar i humana) surti des de Califòrnia per donar sortida als excedents de medecines fabricats contra la grip aviar de la qual fa anys que se'n parla (acabo de sortir de la Ciència Política i entrat en la Conspiranoia).

En relació amb la gestió de l'epidèmia de grip, l'Estat Mexicà s'inhibeix d'informar durant dues setmanes (és a dir, no informa a les organitzacions intergovernamentals, com l'Organització Mundial de la Salut). És evident que això no s'ocasiona de cop un cap de setmana de finals d'abril del 2009 (20090425), perquè els mateixos metges diuen que la malaltia s'incuba durant 10 dies, perquè hi ha una família d¡australians tancats, vull diiiiir, en quarentena a Austràlia després de tornar d'un viatge a Mèxic, i llavors en portaven quinze dies (canal de notícies 3 24 de la nit del dilluns 20090427). El brot hauria començat al març, com a mínim, d'amagat.

Més encara: s'han quedat sense mascaretes i sense vacunes o medecines. Estem parlant d'un país membre del famós G20, la qual cosa fa planejar seriosos dubtes sobre l'eficàcia d¡aquesta organització.

Per tant, si estenem el concepte de violència legítima, com se sol fer, cap a la defensa i protecció dels habitants d'un Estat, és meridianament clar que Mèxic és un Estat fallit, donat que ni contra els narcotraficants, ni a favor de les dones assassinades ni per combatre una epidèmia de grip l'Estat no ha estat capaç d'actuar.

Els mexicans funcionen, però Mèxic no.

El cas al qual estem assistint en directe de fallida d'un Estat és el de Pakistan. Ja he parlat de Pakistan en altres vegades. Llavors era en relació a un personatge que semblava sortit d'una BD del TFE (bande dessinée del Territori Francòfon Europeu), el General Pervez Musharraff, un tiu que deien que ho feia molt malament i que era un dictador, tot i que, no només feia Eleccions plurals (al menys, tan plurals com les que pugui haver a Euskadi), sinó que, a sobre, tenia el mal costum d'acceptar-ne els resultats. El més gran problema de Pakistan en relació a la seva sobirania estatal resulta que ha estat ni més ni menys que els seus Serveis Secrets, un instrument de l'Estat per garantir la defensa, la seguretat i la violència legítima. En realitat, els Serveis Secrets, en aquest cas, i no és l'únic, són una mena de màfia incrustada a dins de l'estructura de l'Estat que ha posat i deposat dictadors i poliarquies al seu aire. Es diu que van ser els Serveis Secrets de Pakistan els que van posar al poder els taliban a Afganistan o els que han estat posant bombes a Cachemira (zona disputada entre Pakistan i l'Índia, a la qual pertany, . I, anys després, resulta que els talibans (ara anomentas "insurgents taliban" o "terroristes talibans") entren a Pakistan, zona nord, i s'enroquen a les anomenades zones tribals, llocs on un s'assabenta que l'Estat no hi arribava. Tot i enviar l'exèrcit a lluitar contra els talibans, aliats d'algunes "tribus" (concepte abstracte que no ens aporta informació de res), l'Estat retrocedeix davant aquestes tribus i davant dels taliban (talib: singular; taliban: plural). De fet, l'Estat Pakistanès els hi fa algunes concessions, la més important de la qual és l'eliminació de les lleis pakistaneses civils en favor de la Xària o Llei Islàmica (o lleis desigualitàries fetes per afavorir els privilegiats de tota la vida, conculcant l'Alcorà).

Al 20110501 el Premi Nobel 2009, el President Barack Obama dels Estats Units d'Amèrica, anuncia que ha donat ordre de matar Ossama Bin Ladin, i que ha ha tingut èxit en assassinar-lo. Ha estat a Jalalabad, localitat dintre de Pakistan. Es diu que un comando militar dels Estats Units ha actuat al marge del govern de Pakistan , el qual no els hauria donar permís. Si no és una estratagema per no perdre el favor d'una població que odia més l'imperialisme dels Estats Units que el terrorisme d'Al Qaida, si no és això, estem davant d'una altra confirmació de la fallida de l'Estat de Pakistan.
 
El llistat d'Estats fallits no acaba pas aquí.

Però m'aturo per donar constància d'un fet de l'existència dels Estats fallits i és l'exportació de problemes al seu entorn.

A l'abril del 2009, un creuer italià de turistes de luxe que ningú no sap que hi feia en aigües tan perilloses va aconseguir frustrar un atac dels pirates somalís. En realitat, tot i la tendenciosa frase anterior, el vaixell estava força a prop de les Illes Seichelles. La fallida de l'Estat Somalí provoca problemes internacionals als seus voltants i no només en les aigües territorials de Somàlia.

Quan Mèxic té problemes de salut per una inepta gestió i una opacitat tradicional, els afectats no seran només els mexicans sinó que traspassa fronteres, i els casos de contagi arriben a Europa en un dia i mig. La fallida de l'Estat Mexicà causa problemes fora de les seves fronteres.

Quan Afganistan col·lapsa, tot i ser envaït per Estats Units d'Amèrica i l'OTAN amb un dels objectius que seria restablir l'autoritat central de l'Estat a tot el territori, de fet el que aconsegueix és expulsar taliban (guerrillers, insurgents, terroristes... diguin-li com vulguin) a Pakistan. I s'hi fan forts. Per tant, els problemes de la fallida de l'Estat, de la pèrdua del monopoli de la violència legítima per part de l'Estat, no se circunscriuen a l'interior de l'Estat sinó que afecta als Estats veïns o a les poblacions dels Estats veïns. Anteriorment, ja havia afectat a les repúbliques centroasiàtiques i gasístiques de noms oblidats i dictadors eterns.

Incís pakistanès: A finals d'abril del 2009, la premsa comentava que els taliban ja només estavena 70 km d'Islamabad, capital de Pakistan. En realitat, això, amb el mapa a la mà, és no dir res, donat que Islamabad és força a prop de la frontera nord, amb Afganistan i de les anomenades "zones tribals" (un nom tendenciós i negatiu, com es pot apreciar: són tribus que cal civilitzar) . De totes maneres, sí que hom pot sospitar una clara estratègia talib o qaidita (adjectiu que m'acabo d'inventar per dir "d'Al Qaida" en femení). Es tractaria de dur més lluny la desestabilització de Pakistan (atemptats diaris des del 2006) i aconseguir ocupar-lo per tenir accés a l'únic país musulmà amb armes nuclears. Això és tan evident que sembla una gran troballa d'aquestes que tothom sap. En aquell moment, l'equilibri de poders planetari sí que canviaria, en relació amb els islamistes d'estil talib i qaidí. Si Pakistan ha optat per fer retrocedir l'Estat, de dret i de fet, a alguns districtes tribals per evitar enfrontaments amb els taliban, i si els Estats Units d'Obama estan sospesant reimplantar la Xaria a Afganistan per mitigar la guerra, i si a Somàlia, la feblesa de l'Estat front dels guerrillers islamistes, també ha fet reimplantar la Xaria, és clar que s'acceleraria, amb armament nuclear, aquest fenomen de substitució de la legalitat d'obediència civil i laica per una d'obediència militar i religiosa.

Per tant, lligant amb l'incís, quan l'Estat de Pakistan fa fallida crea, no només problemes a la població del seu territori, sinó que dóna problemes a nivell regional o global.

Conclusió: un Estat fallit, en l'actualitat, duu a conseqüències internes i externes.

El Capitán Trueno citado en un congreso de esos que se hacen entre ellos

Data Estel·lar copeg Dissabte 20090411

Yo lo he leído en la revista Clío Historia, número 90, dedicado en parte a preguntarse si hubo "cruzados españoles"... Claro está que yo me lo compré porque sólo conocía aun cruzado español, el Capitán Trueno. Bueno, pues no he podido aún leerlo del todo pero se comenta que en 1291 (cien años después que el Capitán Trueno), Jaume I El Conqueridor lanzó una fallida Cruzada.

Aunque se dice que hubo catalanes durante la Segunda Cruzada, que hubo algún noble castellano que participó en la misma... la presencia española era escasa. Es lógico porque tenían la guerra santa nada más salir de casa, sin necesidad de coger el autobús interurbano ni nada, con una T-10 de una zona iban y venían de las batallas en las que se divertía esa gentuza.

La época del Capitán Trueno es la de la Tercera Cruzada (1189-1192). El artículo de la revista, escrito por Enrique Sancho, es claro: "tampoco tuvo protagonistas hispanos".

Parece ser que en la Sexta Cruzada sí hubo, por ejemplo, participación navarra, dado que este reino estaba vinculado a Francia.

Si recordamos, en alguna aventura, el Capitán Trueno decide donar un tesoro para montar una Orden militar. Las primeras décadas de funcionamiento de estas órdenes, apenas tienen caballeros españoles. Sin embargo, es cierto que la Corona de Aragón (y también Navarra y Portugal) darán mucho poder a estas órdenes de caballería. A partir del siglo XII, se crean varias órdenes en los reinos hispánicos.

Lo que pasa es que esa misma revista también dedica un un par de páginas a hablar sobre los moriscos, otro par para dar cuenta de un documental sobre el mismo tema -la limpieza étnica que expulsó a los moriscos de los reinos hispánicos en 1609... y un apartado para hablar sobre un congreso sobre un tema relacionado: "Imagen y cómic: de Fortuny al Capitán Trueno. El imaginario sobre el mundo árabe y el islam". Este congreso se realiza en la Universitat Autònoma de Barcelona los días 15 y 16 de abril. Uno de los temas será: "Representación de los árabes en la cultura popular y de masas".

Me temo que, como es habitual, nos han vuelto a confundir al Capitán Trueno con el Guerrero del Antifaz... más aún con una visión restringida de este útlimo personaje.

Una web con información sobre el tema.

Si alguien pudiera ir -ja, si lo hacen entre semana y en horas de curro- que nos explique algo. ¿Estas cosas por qué no las hacían en la Autónoma entre el 93 y el 2004?

Probablemente las dos comunicaciones más cercanas al tema del Capitán Trueno sean las siguientes:

• Caricaturas y cómics sobre Mahoma y el Islam, a càrrec de Manuel Barrero. (¡del mismo)

• Una visión de Oriente en el cómic de aventuras: el héroe enmascarado y exótico versus el árabe malvado y perverso, a cargo de Calres Figuerola. (será "Carles")

Si hablan de "héroe enmascarado", evidentemente no se trata del Capitán Trueno... pero, en fin, algo de interés seguro que dirán.

Tebeos de verdaz

.


Data Estel·lar marchaaaando uuuna de taaaapas Divendres 20090410


Aquest article es diferent de la majoria dels que es poden trobar per aquests internets.

Generalment, i em sobta molt, quan es parla de còmics per Internet o inclús en persona, semba que la gent els tingui ben guardadets, ordenadets, nets. Sovint dic coses com: "em falta la tapa de..." I em sembla sentir una remor -ooooooh- desaprovatòria o amb característiques d'enigma: "és que és possible que els còmics es facin malbé?".... Si parlo de superhumors o d'àlbums de tapa dura en males condicions, aixó pot arribar a ser difícil d'entendre.

Doncs resulta que la gent normal va comprar tebeos, o els hi van comprar, els va llegir, els va arraconar, o els va llençar o els hi van fer llençar... Sovint, els que es guardaven, es llegien, es prestaven i els fulls se soltaven de les grapes. Tebeos de grapa! Què lluny que sembla quedar això ara! Eren revistes, periòdics que la gent feia durar molt més del que hauria pensat el fabricant: anys.

I en això que em topo amb unes quantes tapes sense budells (els fulls interiorss... se'n diuen "budells"="tripa", segons la nomenclatura oficial, tret que ja l'hagin canviat).

Aquest article és interessant perquè conté aspectes molt diferents que poden interessar a més d'un.

Entre d'altres, a aquells que pensen que falten imatges en aquest blog. ;D

Els tebeos, de tota la vida, s'han llegit, s'han embrutat, s'han acabat trencant.. i no passa res. Plas, una taca; ras, un full estripat; una suma d'anar a la compra... El que em sobta moltíssim és trobar-me milers d'imatges internàutiques sense taques, sense mostres d'ús.

No era rar que les tapes d'un tebeo acabessin amb el contingut d'un altre.

D'això calia donar constància a Internet. Va succeïr. Així sigui dit i aixì sigui escrit.

Continuarem en un altre moment.

Angustio Vidal: punk

Data Estel·lar segunvera Dissabte 20090404

M'he metio en un embolao tan gordo que no sé ni cómo salih. Lo de Carpanta. N'ito tiempo p'ordenah daaato y coosah. Ya veremoh si pué asé lgo.

Entretanto me he puesto en el Google: "metabuscadores". Me temo que el Google ya da síntomas de debilidad. Para empezar, cada vez que comienzo a picar una palabra me ofrece un listado de posibilidades, igual de espantoso que el Word y el Exce y sus maniáticos autocompletardatos. La única manera de quitarlo es ir a "preferencias". Pero sólo lo recuerda mientras en esa sesión de Internet. En la siguiente tengo que volver a marcar que no me autocomplete datos y que no me ayude y esas cosas (al final de la página). Un rollazo. el Ole comenzó así, se convirtió en Terra y se convirtió en lo más apestoso que uno se podía encontrar por Internet. Entonces, localizo unos buscadores alternativos. Pongo: "maginoteca", a ver quién dice cosas de este blog... y acabo en un comentario sobre El Jefe que deriva de un artículo de los primeros, de aquellos tan currados que hacía, con imágenes y todo, y me leo los comentarios (¡uaaah, 16 comentarios! ¡qué montonazo!):

"El troll de las cinco y media ha dit...

Angustio Vidal, punki???"

Contesté que sí y, aunque eso fue en el 2006, aquí le envío una prueba, sacada de la revista Super Lopez [sic], número 27, 150 ptas (<1 style="font-style: italic;">Cachabolik Blues Rock. Una de las revistas que me hicieron más ilusión en su momento. Aparición de la Abuela de Martha, los colores, la ambientación. P25 (inicio del Capítulo V), en cuya viñeta final ¿es Jan quien conduce ?

Esa revista tiene cosas que me llamaron bastante la atención: Estrellito Castro, ¡Todos estamos locos! (de March; luego se convertiría en ¡Todos estamos superlocos!, creo). Y también algo que, a priori, me tenía que gustar: Anacleto, Agente Secreto, pero que no me llenaba, tal vez porque las viñetas eran demasiado vacías. Pero no es hoy el día de hablar del Equipo B Sin Acreditar al que le hicieron resucitar personajes de todo tipo.

Estamos para esto:

Le huyen hasta los otros skins. El amigo Chapete va vestido más de hippie, ¿no?.

En los años 60-70 había sido hippie. A finales de los 80 es resucitado como punki o punkie o punkye o punky o punk o cómo se escriba. En realidad, es más bien "un joven de estética punki" de igual manera que la prensa suele hablar sobre los "jóvenes de estética skin".

Por cierto, existe unas frases literarias que suelo leer cada día que tal vez alguien me podría explicar. Las leo en lo que es el contexto de la microliteratura urbana de mural: "skin muerto, punk contento" (yo la planteo como dos monólogos, uno dice lo primero como "mira lo que ha pasado" y el otro suelta, con placer de spot televisivo la siguiente), "punks not dead" y algo sobre la amistad entre los skins y los punks.

En realidad, como se diría en el tomo Mortadelo y Filemón 25 Aniversario, sobre el disfraz de Mortadelo Ye-Ye, Angustio Vidal no pasaba de ser un pobrete de solemnidad. En realidad, un verdadero precedente gafapasta por la parte punkperroflautista, como atinadamente arguyen por Internet.

Y no tengo más que decir por ahora.

Pulgarcito: los lunes eran un buen día ¿o eran los domingos?

Data Estel·lar copipega Dissabte 20090328

Esto es un problema de datos, contraste de datos, fechas y demás cosas innecesarias para leer tebeos.
Esto son unas medio citas de latiacomforo del 20o5:

[quote=magin][quote=Carlos-dg]

-6ª época: de 1952 a 1981.(...) La etapa finaliza en febrero de 1981, probablemente en el número 2598 (23 de febrero de 1981, esta fecha me suena de algo...). Realmente el último número que tengo yo es el 2596, del 9 de febrero, pero seguro que salieron dos más en las semanas que faltaban hasta el lanzamiento de la siguiente etapa (además, en el 2596 hay aún dos aventuras de "continuará" sin terminar). Guiral [en Cuando los Cómics se llamaban Tebeos] dice por error que el último número es el 2373, y la Guía Visual dice por error que esta etapa acabó en 1980.[/quote]

En el mercadillo de Sant Antoni (Barnacity) localicé (pero no compré) el Pulgarcito número 2593. Año LXI. Precio: 35 pts. Fecha: 19/01/1981.[/quote]

Todas las fechas son: lunes, según la fórmula del calendario perpetuo de Excel.

Y ahora vienen 3 páginas en Word:

Si os cuento lo que he hecho hoy... He intentado fechar los números de Pulgarcito de la etapa amarilla (en mis números no viene si es la segunda y la chindasvinta etapa, a diferencia de tantas otras revistas). No tengo muchas revistas de Pulgarcito, serán una decena, pero me han servido las mismas como marcas en el camino.

He hecho una hoja de Excel con el objetivo de hacer "una hojita de Excel de Carpanta" (el libro de Clásicos del Humor me lo ha pedido). Y he derivado hacia la cuestión de las fechas.

He comenzado por el Pulgarcito 1276 con fecha de "16/10/1955"

(osea, 19551016), que es lo que viene en el Magos del Humor del 50ª Aniversario de Carpanta, publicado por Ediciones B en mayo de 1995, justo diez años tras la aparición del Escobar, Rey de la Historieta, en Editorial Bruguera. ¡Ostras, eso me indica que en Ediciones B, en 1995 pensaban que Carpanta fue creado en 1945 y NO en 1947, como dice Guiral en Clásicos del Humor de RBA, en 2009!

Y al final he llegado hasta el Pulgarcito 2531, con fecha "12/11/1979" (osea, 19791112), porque es el último que tengo de esta época, salvo error u omisión.

Primero he comenzado con mi sistema tradicional de sumar "a mano" o "de cabeza" 7 días al primer número. Y luego arrastrar hacia las celdas posteriores para que vaya creando las fechas. Es lo que hice en la hoja de cálculo que realicé sobre lo publicado en los primeros años de Mortadelo y Filemón, Agencia de Información (cuyo contenido fue traspasado a la hojita de Excel de ase62, de latiacomforo).

Pero este sistema me acabó dando un problemilla.

Lo básico es que comienzo con datos de los años 50. No dispongo de revistas de esa época, así que sólo podía confiar en que, como dijo el Sr Ogro de latiacomforo, salía una revista cada semana. La última historieta del Magos del Humor venía fechada, así como la primera; pero no las intermedias. En fin, que cuadraba mal que bien.

Pero el sistema, que ya había utilizado sé que tenía problemas. Una vez hice un listado de los Pulgarcitos pequeños (donde sale el personaje Pulgacito, de Jan) y es cierto que puede ser una revista semanal, pero con una periodicidad semanal ojodepecera-(OdP, DEP :( -, así que este sistema podía dar resultados no fiables. Evidentemente, por otro lado, no podía disponer de todos los números o de un espectro amplio de los mismos a mi alcance. La gracia es hacer series temporales con el mínimo número de ejemplares.

Además, en algún momento me di cuenta de que no cuadraba. Supongo que ha sido cuando vi que me salía una fecha un día menos o más con respecto a la historieta final de Carpanta (16/11/1959, osea 19591116) si comenzaba desde arriba. No sé en qué me equivocaba, pero la fecha del famoso Pulgarcito 1394 (19580120) tampoco me coincidía (primera aparición de Mortadelo y Filemón). Si iba para atrás, el fallo de fechas me pasaba con la historieta inicial del Magos del Humor (diferencia de un día).

Así que he buscado por Internet una fórmula para poner fechas: "=E1+7", donde "E1" sería el nombre de la celda inicial. He puesto dos columnas, una sumaba desde tal número y otra restaba desde tal otro número, ambos números que yo tenía en mi poder o que sabía que eran fechas irrefutables (el Pulgarcito 1394, por ejemplo). Las columnas coincidían entre ellas (es decir, aumentaba la certeza de la corrección de la hipótesis de que las fechas aproximadas o calculadas). Entonces he intentado empotrar las columnas de la hoja previa, la de la hoja de excel con las páginas de los primeros años de Mortadelo y Filemón. Las fechas vuelven a coincidir. La coincidencia de fechas de los tres cálculos, realizados de formas distintas, y la coincidencia con ejemplares de la revista que tengo, dan esperanzas fundadas en hechos para sospechar que las fechas están correctas en toda la serie temporal.

Encontré otra fórmula de Excel: un calendario (fila 10) perpetuo (o directamente aquí). Poniendo las fechas comprobadas, las de las revistas que tengo, da un día de la semana. Ese día coincide con cualquier otro número dado por el cálculo de las fechas en las revistas que no tengo. Puedo decir que

LA REVISTA PULGARCITO SALÍA A LA VENTA LOS LUNES

durante 20 años.

PERO, entretanto, he tenido un problema en el Pulgarcito 1939. Es una revista que tengo. Año XLVIII, 5 pts. Portada con El Doctor Cataplasma que se encuentra con un gigante de cuentos de hadas...y una fecha anómala: 1 de julio de 1968 (19680701). ¿Por qué es anómala? ¿Acaso no es lunes? Pues es anómala, porque tirando hacia el futuro las fechas no cuadran con mis revistas, ni con los cálculos E1+-7, ni con los cálculos que hice para los primeros años de Mortadelo y Filemón en la revista Pulgarcito. La diferencia es de 7 días. Una semana, la fecha exacta es 08/07/1968 (19680708) no hubo revista Pulgarcito. ¿Es eso posible? ¿Alguien puede comprobarlo?

Se me ocurre que mi revista Pulgarcito 1939 tenga las tapas del 1939 y el contenido del 1940... Esas cosas pueden pasar en números comprados de n-ésima mano.... Pero no es así porque la tapa (desgrapada del interior) va numerada -1939- igual que la página 3 done está el recuadro de datos técnicos del publicación -fecha, número, director, depósito legal-.

Se me ocurren muchas hipótesis:

1.-Hicieron fiesta o vacaciones porque era julio.

2.-Fue un error de numeración

3.-Fue una forma de protesta dado que el número de la revista coincide con el inicio del régimen franquista (en una editorial que siempre se ha dicho que estaba llena de antifranquistas, perdedores de la Guerra Civil, rojos, etc.). Esta es la hipótesis más sugerente para mí, claro.

4.-Es mediados de 1968, verano. Tal vez hubo algún número extra de verano. Tal vez estaban reestructurando la revista, puede ser que con vistas a la próxima aparición de Gran Pulgarcito

(sería en pocos meses, para 1969).

De todos modos, para mí no deja de ser un problema: desde el Pulgarcito 1939 (año 1968) hasta el 2182 (05/03/1973; 19730305) no puedo estar seguro con las fechas.

O hacia atrás: desde el Pulgarcito 1939 (del año 1968) hasta el Pulgarcito 1906 (13/11/1967, 19671113) no puedo estar seguro de las fechas. En este caso el problema es menor. La columna con la fórmula E1+7 (desde Pulgarcito 1514 09/05/1960) coincide con la columna con la fórmula E1-7. Además, siempre es lunes (si la fórmula del Excel no está equivocada)

Necesito algunas marcas o fechas comprobables para esos periodos. Seguro que me podéis ayudar.

Más atrás en el tiempo, tenemos el otro Pulgarcito que da problemas. Se trata del Pulgarcito 1393, del 12/01/1958 (1958012, domingo) o del 13/01/1958 (19580113, lunes). En principio, parece razonable que sea la segunda fecha porque es lunes. Pero eso me descuadra en un día todos los números hasta el primero de la serie. ¿Puede ser que el primero de la serie (Pulgarcito 1276 16/10/1955, domingo) ¿tenga la fecha errónea en el Magos del Humor del 50º Aniversario de Carpanta? Eso no lo puedo saber porque no dispongo de la revista. Pero también sería mala suerte que sólo pongan dos o tres fechas en todo el Magos del Humor y se equivoquen en una. O en dos fechas, si 1945 no es la de la primera aparición de Carpanta... pero eso ya afectaría incluso al título y al concepto del álbum... Y ese Magos del Humor se habría convertido ipso facto en un objeto de coleccionista cuyo precio alcanzaría cifras inalcanzables para nadie: precio de platino para un tebeo sobre un muerto de hambre.

Es que parece raro que pusieran números a la venta un domingo, aunque ya sé que es una fecha aleatoria. Igual podría ser lunes que viernes, porque eso no significa que ese mismo día esté la revista en todos los puntos de venta.

Es una curiosidad.

Sólo dos revistas difieren de las fechas del resto de la serie temporal en 20 años. Es para pensar sobre la gran capacidad organizativa y logística de la Editorial Bruguera durante tanto tiempo.

Escobar C1 con Pulgarcito en : el lunes era un buen día

Data estel·lar dissabteergoplou Dissabte 20090328

Todo comenzó cuando me compré el Clásicos del Humor de RBA dedicado a Carpanta 1. No me fiaba nada pero me apetecía ver de una vez cómo era esta colección. Mi opinión: la colección es para un público restringido de lectores nostálgicos de entre 40 y 50 años. De generaciones nacidas hacia los 60 o 70. No acaba de ser una gran obra. Imita lo más posible el formato de un superhumor de la Editorial Bruguera (un "superhumor pequeño" por contraposición a los superhumores actuales de Ediciones B), en grosor, contraportada, dibujo de las guardas... Y le ponen ese espantoso color negro espanto con el que todo el mundo lleva años haciéndome la vida imposible porque se creen que el luto sienta bien a los libros y tebeos.

Ahora bien, el contenido de este Carpanta 1 es espectacular. Se trata de historietas de los años 1967-1983, los años donde el personajes es reconocible. Ha abandonado la feroz sátira social. Curioso dato el que he dado porque el director de todo esto es Antoni Guiral, quien suele hacer énfasis precisamente en el papel de crítica social del humor de la Escuela Bruguera.



Aparece la historieta primigenia 13 en la mesa. En el Escobar, Rey de la Historieta (tal vez tengáis el colección ole asociado a este tomo azul: el coleccionole 296) se sobretitula: "PRIMERA PÁGINA CONSERVADA DE CARPANTA". En esa historieta, el personaje aún no tiene nombre. Consigue que le presten una vestimenta de lujo, que se parece a su ropa habitual, una chaqueta que podría ser de ese chaqué y un cuello duro .

En el tomo de Clásicos del Humor, esta historieta se convierte ya en la primera historieta del personaje, sin titubeos. Habría aparecido presuntamente en el Pulgarcito, número 4 (año 1947). En el tomo de Escobar, Rey de la Historieta, sin embargo, hablan del año 1945 (en el artículo Carpanta o el hambre canina). Antoni Guiral afina respecto a la página 137 de su famoso y controvertido Cuando los Cómics se llamaban tebeos. La Escuela Bruguera (1945-1963) (Ediciones El Jueves, 2004). Allí era más cauto: "en la considerada primera historieta real de Carpanta...", aparecida "entre los 25 primeros números de Pulgarcito (1947)". Afinar de 25 números al número 4, y suponer que hubo historietas NO reales de Carpanta supone un gran trabajo de investigación que espero que algún día nos sea explicado, porque a mí me apasiona tanto el proceso como el resultado. "Historieta real"... un concepto que puede dar mucho de sí.

En el Clásicos del Humor aparece la historieta 13 en la mesa en la versión de 1971, conmemorativa del 50 Aniversario de la revista Pulgarcito: así que fue publicada en el Pulgarcito Extra 50 Aniversario. Eso es un apoyo argumental fuerte hacia la consideración de qu que la historieta del mismo título fuera la primera de Carpanta. Si esa primera historieta hubiera sido localizada en un número de 1947 y ese número fuera el 4, Guiral tendría razón.

En fin, yo he dado los datos de las publicaciones de Bruguera, de El Jueves y de RBA, y que cada cual se quede con lo que quiera. Sin embargo, guardemos distancia de todos estos datos.

Y de fiabilidad de datos es lo que viene a continuación. En Word me ha ocupado 3 páginas. Es el resumen de lo que he hecho con el Excel. Un intento de hoja de cálculo sobre apariciones de Carpanta en publicaciones desde los años 80 hasta ahora, es decir, mi idea era unir lo publicado en:

1. el Escobar, Rey de la Historieta: un tomo azul de Editorial Bruguera, de mayo de 1985, y que considero cada vez más fundamental, enigmático y apasionante). ISBN: 84-0210591-2. El tomo de Clásicos del Humor debe mucho a este tomo: la portada se basa en una imagen donde saldrían Carpanta y Protasio, pero en el Clásicos del Humor eliminan al segundo. La foto de Escobar y el dibujo con su caricaturas y de sus personajes también son de ese tomo.
2. el Magos del Humor número 61 de Carpanta 50 Aniversario, de (de Ediciones B, mayo de 1995). Un tomo agradable desde la portada hasta los colores no molestos de las historietas, coloreadas para la ocasión.
3. El Clásicos del Humor Carpanta 1. Historietas de 1968 a 1983.
4. Algunos Bruguelandias.
5. El Carpanta remodelado de la renovada revista Mortadelo de 1985 (Editorial Bruguera). Fue una gran genialidad de Escobar, es decir una genialidad por encima de tantas de las que realizó. Es la etapa olvidada en este tomo. Espero que aparezca en un Carpanta 2 porque espero que en ese tomo estén las primera historietas, las de crítica social y las últimas, que también van por el mismo camino. Aparece en esa etapa Doña Tula (la suegra de los años 50 liquidada por la censura, institución que la convierte en otra), y su sobrina Vale, [aviso de destripes]quien será la novia de Carpanta[/aviso de destripes]. Carpanta ha vendido su puente. Los personajes habitan unas chabolas en una urbanización chabolista. Vamos, me imagino que tras un Carpanta 1 habrá un Carpanta 2, y que tras un volumen dedicado a los años70, habrá otro para los 50/80.

Pero... lo que pasó con mi hojita de Excel fue lo que viene en el siguiente artículo de la maginoteca. Y está relacionado con el contraste de los datos. Tonterías, pero que pasan.

La fi de Gomorra

Data Estel·lar totéscitable Divendres 20090327

Tot just fa 20 minuts que m'he acabat el llibre de Roberto Saviano, del qual ja vaig parlar no fa gaire: Gomorra

No és el que diu. És com ho diu.

Tot el llibre és ple de paràgrafs per citar per una raó o per una altra. Segurament que empra frases impactants com de publicista. Però no és menys cert que és capaç de descriure olors, de tractar el tema de la comunicació verbal y no verbal de l'entorn camorrista, de fer anàlisis dels paisatges i paisanatges, allò que un té al davant tota la vida però que no veu.

M'he hagut de llegir alguns llibres i articles d'Economia, d'Història, d'Història Econòmica, de gestio empresarial, i de Comerç Internacional... enlloc he vist una explicació de com funciona un port com aquí.

El que diu Roberto Saviano, al final del llibre, els abocadors il·legals, però que ja s'intueix al principi amb la Costa Bruta napolitana, on hi ha un perenne taca llefiscosa que ens fa oblidar el color, olor i sabor del mar... el que diu sobre els fums negres cremant abocadors il·legals no ho he vist mai explicar del nostre país, on també se n'han donat per aquí (i seguramente que se'n donen, ¿o algú creu que els contenidors de deixalles de les obres se separen i es reciclen, paper, plàstic, ciment, cartrons, gomes, cables i olis?). Sense anar més lluny, allò que actualment és el Parc Central del Vallès entre Sabadell i Barberà (cal aclarir-ho perquè cada ciutat del Vallès que es preï de ser-ho en té al menys un lloc amb els cognoms Central o Vallès i anomenat parc -si pot ser sense arbres ni arbustos, millor-). Aquest lloc havia estat fins ben entrat els anys noranta, un lloc ple de deixalles, on es feien fogueres per cremar la brossa (el fum negre i les pudors haurien de ser conegudes per als habitants de la zona). I s'hi va construir a sobre un gran carrer, un mirador... un parc amb pins. Cal dir que a continuació hi havia blocs de pisos i camps de civada.

Això no era un lloc estrafolari en el nostre entorn. Era un exemple més, un d'aquests exemples que els mitjans de comunicació oficials i oficialistes no destacaran mai perquè no són gratacels de Barcelona (els gratacels tornen a ser les fogueres de escombraries però fetes per als rics i aclamades pels diaris de la Grrrrran BCN).

Incorpora elements que, per a mi, són novedosos. Si cal citar pel·lícules populars, sabent de què van i no com a element decoratiu, ho fa, si cal citar com es tracta les vaques a les granges, doncs també es fa.

I, de nou, també es fa, si cal explicar la nul·la moral d'aquella gent que havia estudiat i que se suposava que amb els seus coneixements farien del món un lloc millor, com els químics, els advocats, les funeràries o qualsevol altre.

Aprens que la culpa de l'existència de la màfia no és només una tradició cultural, sinó un significatiu impuls per part de les empreses i empresaris i Administracions Locals i Regionals suposadament respectables del Nord d'Itàlia, d'aquella Itàlia que es vol separar del Sud endarrerit al qual endarrereix encara més farcint-lo de càncer per consum de productes tòxics.

Que a Aberdeen no els feia cap gràcia que la Justícia Britànica permetés la captura del mafiós italià que havia fet, amb negocis legals, un pol turístic insospitable, és a dir, que aprenem que els líders de la màfia són empresaris d'aquells que se'n diu "amb olfacte".

Que duen el Liberalisme i el Neoliberalisme a un nou màxim, on els negocis legals i els il·legals es retroalimenten. Com que el sistema bancari italià és una filfa i les institucions internacional no han volgut mai confiar en la inversió a Itàlia, el sistema il·legal entra en joc i, mitjançant extorsions, suborns i amenaces, aconsegueix fer competitives les empreses italianes. En aquest mateix marc neoliberal i global, amb total llibertat de moviment de mercaderies i capitals, es creen aliances amb mafies nigerianes i xineses.

Sembla ser que els xinesos i els italians continuen amb les seves relacions històriques, de l'època de Marco Polo o d'abans.

És l'economia a la qual no li cal l'Estat (però tampoc no li molesta que hi sigui, al contrari que al Neoliberalisme de Nozick). Però que crea un nou Leviatan. M'agrada no haver estar l'únic en pensar en el concepte de Hobbes. Per al filòsof de la política anglès, el Leviatan era l'Estat, necessari però que, sense controls, ho volia prendre tot. Ara, el Leviatan es el Sistema de la camorra, els clans... que veuen i aconsegueixen fer negoci de tot i la seva voluntat sobre tot.

Ens explica Saviano la fi dels capos, i per extensió de la resta dels integrants dels clans: volen riquesa, però difícilmente la podran gaudir, perquè caldrà amagar-se, i s'enfronten a la mort i la presó igual que els contricants s'hi enfronten, al seu torn, contra la probabilitat de ser assassinats o robats de mil maneres i sense gaires justificacions.

Destrueixen els seus pobles i habitants, alhora que poden protegir-los quan volen. Casos a cabassos, al llibre: "La vida d'un capo és breu(...) Submergir un territori [el seu] en residus tòxics (...) només pot ser vist com un problema per aquell que posseeix una dimensió de poder a la llarga i amb responsabilitats socials. En la immediatesa del negoci, en canvi, no hi ha res més que el marge de benefici més elevat possible".

Es tracta d'un negoci pel negoci. D'un beneficis a curt termini que no queda clar que serveixin de res, tret de als empresaris "respectables i legals"[del Nord d'Itàlia] que, com indica en algun lloc, no aniran a presó.


I, curiosament, en Saviano mateix, arriba a aquest nivell: el seu gran èxit és el llibre, però l'amenaça de ser pitjor que un capo rival fa que sigui amenaçat, com si fos un superalcalde antimàfia, o una supermestra de parvulari que denuncïi un assassinat, com si fos un supermossèn amb el cap rebentat perquè va parlar més del compte. Perquè no pot gaudir d'aquest èxit, igual que els capos no poden realment gaudir de les grans mansions, amagades, i amb un luxe que pot ser destruir. La diferència és que, si no canvien les coses, els testimonis serien milions de lectors del llibre, que sabrien que en Saviano hauria estat assassinat (qualsevol mena de mort en els propers 15 anys d'en Saviano hauria de ser considerada assassinat per qualssevol clans), i la nota arribaria a la premsa de tot el món. Però, és clar, això significaria que la seva vida també seria breu, que hauria traballat per al curt termini (i tinguem en compte que els llibres -5 mesos-i les pel·lis -1 mes- cada cop tenen una vida més breu en el mercat de consum).

Podríem pensar per què Saviano és amenaçat pel Sistema. No per haver escampat un altre cop allò que tots sabem, que Itàlia és plena de mafiossos que ho controlen tot, inclòs, evidentment el Govern de l'Estat. És a dir, que Gomorra ens reafirma en un tòpic que ens havien dit que no era cert. Però que l'és, i on col·labora el Sud rural i endarrerit i el Nord industrial ple de llestos que volen estalviar-se diners desfent-se dels residus que han fet. No té sentit voler matar algú per recitar sentències judicials i demés.

Sospito que és per plegar-se a l'ordre establert. És com aquell conte d'un poble ple de lladres. Un dels habitants és un mandrós que no roba. Això significa que una casa del poble no serà robada una nit, la qual cosa és un desastre perquè crearà un individu ric o un lladre ric perquè tindrà més a robar l'endemà. Cal eliminar la poma podrida, com dirien els "assessors" barcelonins d'ING (aquella grrrran empresa financera holandesa que negocia tan bé que té pèrdues i, per això, els habitants dels Països Baixos els hi van regalar 10 milions d'euros, un euro per habitant). Li fan la omertà i el buit però no pas per les 300 primeres pàgines sinó per les posteriors, les que ens indica directament i sense embuts que no estem davant d'una anàlisi de laboratori, sinó davant d'algú que està fart. I està fart té dos camins: emigrar o ser assassinat. Canviar allò del quan hom està fart, aconseguir ajuda dels altres que també estarien farts, no són opcions en aquesta societat.

No us perdeu la visita Kalashnikov, l'inventor dels fussells del conflictes de poca monta. Un tio que viu en la típica misèria russa, tot i que la seva arma ha matat gent per valor de bilions d'euros.

Aquest llibre s'ha de llegir també, com he suggerit al principi, en clau catalana o espanyola. No només perquè el clan dels espanyols (camorristes que fan negocis a Espanya) sigui important. No perquè [p328] de nou surtir una cita sobre Espanya: "Nunzio De Falco va ser arrestat a Albacete quan anava amb l'Intercity València-Madrid". I que Espanya sigui el lloc del món més citat després d'Itàlia en aquest llibre, i fent referències a èpoques -anys 80, 90, 00-, en què els caps polítics de la policia han dit que no hi ha constància de màfies a Espanya, quan tothom sap que, apart dels autòctons (que no calen ser punxat gaire per corrompre's), russos/eslaus, italians, xinesos, nigerians, equatorians... campen com volen. "La Costa del Sol havia experimentat un salt de qualitat en infrastructures turístiques en el moment que els clans casalesos i napolitans van decidir de fer-ne una perla del turisme de massa".

p300:

Jo sé que abans de convertir-se en models de passarel·la, en manàgers amb iot, en atracadors de grups financers, en propietaris de diaris, abans de tot això i darrere de tot hi ha el ciment, les firmes subcontractades, la sorra, l'arenisca, les furgonetes plenes de paletes que treballen de nit i al matí s'esfumen, les bastides en mal estat i les assegurances falses. (...) La constitució hauria de canviar. Escriure que el país es fonamenta en el ciment i els constructors. Els pares de la pàtria són ells. Res de Ferruccio Parri o Luigi Einaudi, res de Pietro Nenni o el comandant Valerio. Són els especuladors els que van rescatar una Itàlia enfonsada pel crac Sindona i condemnada sense apel·lació possible pel Fons Monetari Internacional. Fàbriques de ciment, concessions, blocs de pisos i premsa. Al final d'una carrera de pistoler, d'extorsionador o de pal [vigilant] acabes de manobre o d'escombriaire. (...) Si la mort o la presó els respecten acabaran fent de paletes.

El problema d'aquest llibre és tot sencer és citable.

Aquest paràgraf, com molts, fins i tot té un quelcom de poètic. Fer poesia amb un assaig, o amb una novel·la, amb anàlisis econòmiques, comercials, logístiques i financeres té mèrit.

Ah, una nota tebeística: quan Stan Lee treu a Caesar Cicero en algunes historietes d'Spiderman, jo em quedo glaçat. Quina barreja de noms més estrafolaria. Com que és d'origen italià, doncs busca dos noms [atenció a l'enllaç!] rimbombants perquè són de personatges romans políticament oposats. Doncs, Saviano em torna a deixar glaçat: podria ser el nom que un capo li posaria al seu fill per demostrar que és un gran líder. És a dir, que el geni d'Stan Lee, del qual se sol fer broma sovint, resulta que era més agut que altres versions, generalment posteriors, del món de la màfia al còmic.

Quina pega té aquest llibre? Mapes: falten mapes. La versió de butxaca que jo tinc (Editorial Empúries, col·lecció La Butxaca) no té cap mapa. En calen per fer-se una idea física. Un mapa dels abocadors il·legals; dels llocs de compra-venda de drogues o dels llocs on és prohibida pels clans; de les localitats camorristes, amb nom dels clans; dels ajuntaments dissoltos per corrupció i infriltació de la camorra (això ens sona bastant a operacions malaies i d'altres: doncs bé, no serveix, perquè hi tornen més cops al mateix).

I segur que me n'oblido coses però... no de dir que no totes les opinions són favorables a aquest llibre, tot i que aquest crític està interessat en la part pel·licul·lera, en els trets i els morts i el que Saviano fa és dir que sí, que això passa, però que també passa tota la resta (la legitimitat del Sistema camorra perquè paga bé als seus empleats, perquè fa favors, de manera il·legal, oferint bons productes a menor preu o enduent-se les deixalles lluny del fabricant de deixalles per una desena part del cost legal).