Tot just fa 20 minuts que m'he acabat el llibre de Roberto Saviano, del qual ja vaig parlar no fa gaire: Gomorra
No és el que diu. És com ho diu.
Tot el llibre és ple de paràgrafs per citar per una raó o per una altra. Segurament que empra frases impactants com de publicista. Però no és menys cert que és capaç de descriure olors, de tractar el tema de la comunicació verbal y no verbal de l'entorn camorrista, de fer anàlisis dels paisatges i paisanatges, allò que un té al davant tota la vida però que no veu.
M'he hagut de llegir alguns llibres i articles d'Economia, d'Història, d'Història Econòmica, de gestio empresarial, i de Comerç Internacional... enlloc he vist una explicació de com funciona un port com aquí.
El que diu Roberto Saviano, al final del llibre, els abocadors il·legals, però que ja s'intueix al principi amb la Costa Bruta napolitana, on hi ha un perenne taca llefiscosa que ens fa oblidar el color, olor i sabor del mar... el que diu sobre els fums negres cremant abocadors il·legals no ho he vist mai explicar del nostre país, on també se n'han donat per aquí (i seguramente que se'n donen, ¿o algú creu que els contenidors de deixalles de les obres se separen i es reciclen, paper, plàstic, ciment, cartrons, gomes, cables i olis?). Sense anar més lluny, allò que actualment és el Parc Central del Vallès entre Sabadell i Barberà (cal aclarir-ho perquè cada ciutat del Vallès que es preï de ser-ho en té al menys un lloc amb els cognoms Central o Vallès i anomenat parc -si pot ser sense arbres ni arbustos, millor-). Aquest lloc havia estat fins ben entrat els anys noranta, un lloc ple de deixalles, on es feien fogueres per cremar la brossa (el fum negre i les pudors haurien de ser conegudes per als habitants de la zona). I s'hi va construir a sobre un gran carrer, un mirador... un parc amb pins. Cal dir que a continuació hi havia blocs de pisos i camps de civada.
Això no era un lloc estrafolari en el nostre entorn. Era un exemple més, un d'aquests exemples que els mitjans de comunicació oficials i oficialistes no destacaran mai perquè no són gratacels de Barcelona (els gratacels tornen a ser les fogueres de escombraries però fetes per als rics i aclamades pels diaris de la Grrrrran BCN).
Incorpora elements que, per a mi, són novedosos. Si cal citar pel·lícules populars, sabent de què van i no com a element decoratiu, ho fa, si cal citar com es tracta les vaques a les granges, doncs també es fa.
I, de nou, també es fa, si cal explicar la nul·la moral d'aquella gent que havia estudiat i que se suposava que amb els seus coneixements farien del món un lloc millor, com els químics, els advocats, les funeràries o qualsevol altre.
Aprens que la culpa de l'existència de la màfia no és només una tradició cultural, sinó un significatiu impuls per part de les empreses i empresaris i Administracions Locals i Regionals suposadament respectables del Nord d'Itàlia, d'aquella Itàlia que es vol separar del Sud endarrerit al qual endarrereix encara més farcint-lo de càncer per consum de productes tòxics.
Que a Aberdeen no els feia cap gràcia que la Justícia Britànica permetés la captura del mafiós italià que havia fet, amb negocis legals, un pol turístic insospitable, és a dir, que aprenem que els líders de la màfia són empresaris d'aquells que se'n diu "amb olfacte".
Que duen el Liberalisme i el Neoliberalisme a un nou màxim, on els negocis legals i els il·legals es retroalimenten. Com que el sistema bancari italià és una filfa i les institucions internacional no han volgut mai confiar en la inversió a Itàlia, el sistema il·legal entra en joc i, mitjançant extorsions, suborns i amenaces, aconsegueix fer competitives les empreses italianes. En aquest mateix marc neoliberal i global, amb total llibertat de moviment de mercaderies i capitals, es creen aliances amb mafies nigerianes i xineses.
Sembla ser que els xinesos i els italians continuen amb les seves relacions històriques, de l'època de Marco Polo o d'abans.
És l'economia a la qual no li cal l'Estat (però tampoc no li molesta que hi sigui, al contrari que al Neoliberalisme de Nozick). Però que crea un nou Leviatan. M'agrada no haver estar l'únic en pensar en el concepte de Hobbes. Per al filòsof de la política anglès, el Leviatan era l'Estat, necessari però que, sense controls, ho volia prendre tot. Ara, el Leviatan es el Sistema de la camorra, els clans... que veuen i aconsegueixen fer negoci de tot i la seva voluntat sobre tot.
Ens explica Saviano la fi dels capos, i per extensió de la resta dels integrants dels clans: volen riquesa, però difícilmente la podran gaudir, perquè caldrà amagar-se, i s'enfronten a la mort i la presó igual que els contricants s'hi enfronten, al seu torn, contra la probabilitat de ser assassinats o robats de mil maneres i sense gaires justificacions.
Destrueixen els seus pobles i habitants, alhora que poden protegir-los quan volen. Casos a cabassos, al llibre: "La vida d'un capo és breu(...) Submergir un territori [el seu] en residus tòxics (...) només pot ser vist com un problema per aquell que posseeix una dimensió de poder a la llarga i amb responsabilitats socials. En la immediatesa del negoci, en canvi, no hi ha res més que el marge de benefici més elevat possible".Es tracta d'un negoci pel negoci. D'un beneficis a curt termini que no queda clar que serveixin de res, tret de als empresaris "respectables i legals"[del Nord d'Itàlia] que, com indica en algun lloc, no aniran a presó.
I, curiosament, en Saviano mateix, arriba a aquest nivell: el seu gran èxit és el llibre, però l'amenaça de ser pitjor que un capo rival fa que sigui amenaçat, com si fos un superalcalde antimàfia, o una supermestra de parvulari que denuncïi un assassinat, com si fos un supermossèn amb el cap rebentat perquè va parlar més del compte. Perquè no pot gaudir d'aquest èxit, igual que els capos no poden realment gaudir de les grans mansions, amagades, i amb un luxe que pot ser destruir. La diferència és que, si no canvien les coses, els testimonis serien milions de lectors del llibre, que sabrien que en Saviano hauria estat assassinat (qualsevol mena de mort en els propers 15 anys d'en Saviano hauria de ser considerada assassinat per qualssevol clans), i la nota arribaria a la premsa de tot el món. Però, és clar, això significaria que la seva vida també seria breu, que hauria traballat per al curt termini (i tinguem en compte que els llibres -5 mesos-i les pel·lis -1 mes- cada cop tenen una vida més breu en el mercat de consum).
Podríem pensar per què Saviano és amenaçat pel Sistema. No per haver escampat un altre cop allò que tots sabem, que Itàlia és plena de mafiossos que ho controlen tot, inclòs, evidentment el Govern de l'Estat. És a dir, que Gomorra ens reafirma en un tòpic que ens havien dit que no era cert. Però que l'és, i on col·labora el Sud rural i endarrerit i el Nord industrial ple de llestos que volen estalviar-se diners desfent-se dels residus que han fet. No té sentit voler matar algú per recitar sentències judicials i demés.
Sospito que és per plegar-se a l'ordre establert. És com aquell conte d'un poble ple de lladres. Un dels habitants és un mandrós que no roba. Això significa que una casa del poble no serà robada una nit, la qual cosa és un desastre perquè crearà un individu ric o un lladre ric perquè tindrà més a robar l'endemà. Cal eliminar la poma podrida, com dirien els "assessors" barcelonins d'ING (aquella grrrran empresa financera holandesa que negocia tan bé que té pèrdues i, per això, els habitants dels Països Baixos els hi van regalar 10 milions d'euros, un euro per habitant). Li fan la omertà i el buit però no pas per les 300 primeres pàgines sinó per les posteriors, les que ens indica directament i sense embuts que no estem davant d'una anàlisi de laboratori, sinó davant d'algú que està fart. I està fart té dos camins: emigrar o ser assassinat. Canviar allò del quan hom està fart, aconseguir ajuda dels altres que també estarien farts, no són opcions en aquesta societat.
No us perdeu la visita Kalashnikov, l'inventor dels fussells del conflictes de poca monta. Un tio que viu en la típica misèria russa, tot i que la seva arma ha matat gent per valor de bilions d'euros.
Aquest llibre s'ha de llegir també, com he suggerit al principi, en clau catalana o espanyola. No només perquè el clan dels espanyols (camorristes que fan negocis a Espanya) sigui important. No perquè [p328] de nou surtir una cita sobre Espanya: "Nunzio De Falco va ser arrestat a Albacete quan anava amb l'Intercity València-Madrid". I que Espanya sigui el lloc del món més citat després d'Itàlia en aquest llibre, i fent referències a èpoques -anys 80, 90, 00-, en què els caps polítics de la policia han dit que no hi ha constància de màfies a Espanya, quan tothom sap que, apart dels autòctons (que no calen ser punxat gaire per corrompre's), russos/eslaus, italians, xinesos, nigerians, equatorians... campen com volen. "La Costa del Sol havia experimentat un salt de qualitat en infrastructures turístiques en el moment que els clans casalesos i napolitans van decidir de fer-ne una perla del turisme de massa".
p300:
Jo sé que abans de convertir-se en models de passarel·la, en manàgers amb iot, en atracadors de grups financers, en propietaris de diaris, abans de tot això i darrere de tot hi ha el ciment, les firmes subcontractades, la sorra, l'arenisca, les furgonetes plenes de paletes que treballen de nit i al matí s'esfumen, les bastides en mal estat i les assegurances falses. (...) La constitució hauria de canviar. Escriure que el país es fonamenta en el ciment i els constructors. Els pares de la pàtria són ells. Res de Ferruccio Parri o Luigi Einaudi, res de Pietro Nenni o el comandant Valerio. Són els especuladors els que van rescatar una Itàlia enfonsada pel crac Sindona i condemnada sense apel·lació possible pel Fons Monetari Internacional. Fàbriques de ciment, concessions, blocs de pisos i premsa. Al final d'una carrera de pistoler, d'extorsionador o de pal [vigilant] acabes de manobre o d'escombriaire. (...) Si la mort o la presó els respecten acabaran fent de paletes.El problema d'aquest llibre és tot sencer és citable.
Aquest paràgraf, com molts, fins i tot té un quelcom de poètic. Fer poesia amb un assaig, o amb una novel·la, amb anàlisis econòmiques, comercials, logístiques i financeres té mèrit.
Ah, una nota tebeística: quan Stan Lee treu a Caesar Cicero en algunes historietes d'Spiderman, jo em quedo glaçat. Quina barreja de noms més estrafolaria. Com que és d'origen italià, doncs busca dos noms [atenció a l'enllaç!] rimbombants perquè són de personatges romans políticament oposats. Doncs, Saviano em torna a deixar glaçat: podria ser el nom que un capo li posaria al seu fill per demostrar que és un gran líder. És a dir, que el geni d'Stan Lee, del qual se sol fer broma sovint, resulta que era més agut que altres versions, generalment posteriors, del món de la màfia al còmic.
Quina pega té aquest llibre? Mapes: falten mapes. La versió de butxaca que jo tinc (Editorial Empúries, col·lecció La Butxaca) no té cap mapa. En calen per fer-se una idea física. Un mapa dels abocadors il·legals; dels llocs de compra-venda de drogues o dels llocs on és prohibida pels clans; de les localitats camorristes, amb nom dels clans; dels ajuntaments dissoltos per corrupció i infriltació de la camorra (això ens sona bastant a operacions malaies i d'altres: doncs bé, no serveix, perquè hi tornen més cops al mateix).
I segur que me n'oblido coses però... no de dir que no totes les opinions són favorables a aquest llibre, tot i que aquest crític està interessat en la part pel·licul·lera, en els trets i els morts i el que Saviano fa és dir que sí, que això passa, però que també passa tota la resta (la legitimitat del Sistema camorra perquè paga bé als seus empleats, perquè fa favors, de manera il·legal, oferint bons productes a menor preu o enduent-se les deixalles lluny del fabricant de deixalles per una desena part del cost legal).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada