Allò que ens va quedar per dir

 Data Estel·lar reflexionada i re-estirada, és clar Dijous 20250605

Mireu, potser hi ha moments, escenaris, situacions, on es diuen moltes coses, o algunes... però no les suficientes i potser no les adients. Allò que ens va quedar per dir és tot. I també tot l'important. Tot el que no es dirà ni es podrà dir.

És imaginable una agradable i feliç dia que acabi amb angúnia interior perquè no es podrà reprendre la conversa, serà gairebé impossible tornar a creuar la mirada, els ulls. Pregunta: ¿hauria estat un bon o un mal dia? ¿Bon dia fins al moment de no retorn i dolent des de llavors? La sensació d'amargor, agra ve pel sobtat i inclús planificat final però també pels bons moments anterior o per la sensació d'alegria o de esperança anterior. Per tant, si el dia aquell no hagués estat tan agradable serie menys agre sense el dable, o no? 

La sensació havia estat la millor... no sé si dolç seria el mot, si és que hi ha un mot, una barreja de bones sensacios, d'estar-hi a gust, de voler notar una proximitat, que igual no és certa, de veure per fi que algú s'alegra de veure volar una papallona mentre dona un mos a un petit croissant...   Si hi ha tantes diferències, potser caldria saber-ho i si val la pensa enfrontar-s'hi; si hi ha semblances, cal posar-les en relleu. Si no és possible, si hi ha altres participants oposant-se, si tot està vetat, que quedi clar. Si és factible, si les mans es poden ajuntar, si es pot crear una illa pròpia, que quedi clar.

Allò que ens va quedar per dir és tot el que caldria haver dit però no va haver-hi temps o no va haver-hi oportunitat. La urgència, les interrupcions, un dels dos contertulis possibles marxa a tal hora, els horaris, la feina, un cop de telèfon, un altre whatsapp, ...  

      ... però potser calien hores o uns minutets per saber si són zeros o uns, sí o no, blanc o negre... si el somriure és d'amabilitat envers la resta o d'amistat. 

No hi ha temps per a dir-ho tot sempre i potser no sempre es el temps de dir-ho tot o de parlar d'allò...S'espantarà? Li agradarà? No farà ni cas?  No ho entendrà? Podrà elaborar alguna idea a partir d'allò? No és segur i, a més, cal fer una altra activitat, ara no és el moment. 

I... Tot d'una, sembla que sí. Tot d'una, l'evidència és que s'acaba. Tot d'una, et frega la mà subtilment pel braç. Tot d'una, adéu. 

En fi. Si és així, si no hi ha més possibilitats, la memòria hauria de fer l'esforç d'esborrar aquells records bonics que generen tensió, angúnia i taquicàrdia. L'oblit com a calmant. Oblidar el millor per a no plorar i per a no donar explicacions.