Penguin, Prensa Ibérica, Zeta y Bruguera: diferentes collares

 Data Estel·lar animada Dimarts 20220208

Ya habéis leído la gran noticia pero nunca como sale en La Maginoteca, días después de que pidiéramosa Penguin la liberación de los tebeos y series que no usan.

Els hereus dels dibuixants de Bruguera reclamen el seu llegat

 

Por favor: no uséis la palabra "picaresca". Usad la palabra "fraude" o alguna que entre la tipificación del Código Penal.

Penguin, Prensa Ibérica, Zeta y Bruguera: diferentes collares... La familia Bruguera y su directivo Rafael González y otros anónimos, algunos de los cuales robaron originales, se negaron a devolverlos a sus legítimos propietarios, los dibujantes. La familia Asensio, padre e hijo y los diferentes espiritus que por Zeta pululaban hicieron lo mismo, lo cual choca mucho con tanta proclama y soflama sobre democracia, libertad, Estado de Derecho y tal que se traían en El Periódico de Catalunya y resto de sus cabeceras de prensa. 

Se reparten el Grupo Zeta: 

Penguin Random House del omnímodo alemán grupo Bertelsmann... Penguin dice no sabe nada de ningunos originales... pero sí que se quedaron con las revistas. Como si no supieran nada. Bueno, ahora que ya he comprado algunos tebeos y que les he dado unos 4 años de gracia... pues que no saben está claro: no saben editar tebeos ni libros.

...y Prensa Ibérica que es, cómo no, prensa de derechas de toda la vida: Levante-EMV, El Faro de Vigo y que se quedó con El Periódico de Catalunya, al que ha triturado... si ya quedaba poco de un diario más o menos progre, de Quico, que más o menos representaba a sus lectores metropolitanos y por eso se agotaba en los puntos de venta, ahora es que da pena, contenido y continente, pobre y derechuzo... "No, es que la gente miras los móviles"... y que habéis colaborado mucho los directivos y redacciones de la prensa escrita para que dejen de leerse los diarios.

Prensa Ibérica se queda y destruye el grandísimo almacén de Parets del Vallès: los "Talleres Gráficos de Editorial Bruguera" de la "Carretera Nacional N.152... lean, lean cientos de revistas y de libros de Editorial Bruguera de los años 1970 y 1980. Era la gran rotativa, "la más moderna de Europa", y cuya ampliación fue "inaugurada por Antonio Asensio" el rey de España, Juan Carlos I", cuando intentaba generar dignidad. Triturada, tirada abajo. No sé si querrán hacer pisos porque no es el único polígono industrial de la zona que se reconvierte en bloques. 

¿Dónde han estado las autoridades, Generalitat de Catalunya, Estado... conselleries de Cultura y ministerio de ídem...? 

Hay muchos actores en ese conflicto que nos afecta a los lectores, a los aficionados... pero, claro si los jueces han dicho que no hay evidencias ni de que la alcaldesa Ana Botella se riera de la ciudadanía y pusiera en alto riesgo de dejar sin techo, como así ha sido, a mucha gente en Madrid a base de privatizar vivienda pública en manos de fondos buitre en los que su hijo era uno de los que mandaban, pues no esperen usted mucho más, ni poco más. No esperen nada. No hay piedra al borde del camino para sentarse a esperar.

Que, por cierto, todo ese tipo de privatizaciones express encubiertas y de las que nadie se entera hasta que es tarde es lo que ya está sucediendo en las escuelas e institutos públicos... las guarderías públicas, ya lo saben ustedes, son un rótulo pagado por usted, un edificio pagado por usted y un negocio ("gestión indirecta") a mayor gloria de una fundacióñn de los curas que es la gran ETT de la educación. Lo están haciendo a mansalva con las actividades extraescolares... y con la FP Dual en donde hay postores para ver quién se queda con los alumnos que estarán externalizados... 

Así que no se crean que cuando hablamos de opacidad, antidemocracia, falta de derechos, pisos de alquiler públicos y originales de tebeos de los años 1940 estamos hablando de cosas distintas... Todo forma de un mismo tapiz pringoso en el que los derechos están escritos pero nadie los puede ni los quiere aplicar.

Repito lo de los actores: son muchos. ¿Dónde estuvieron esas Administraciones Públicas? ¿Y los partidos que las sustentan? ¿Y los altos tecnicos de los grupos A1 y A2 y los jueces y poderes judiciales que deberían funcionar de oficio alguna vez en su existencia? ¿Cómo es que ninguno de ellos optó por aplicar el derecho de propiedad o de acceso a esos originales ¿Leeis alguna vez esa letra pequeña que dice que "está siendo grabado y puede ejercer sus derechos de acceso, etc. en tal dirección de la avenida de Manoteras"? 

¿Y los gremios de editores? ¿Y la Federación de Gremios de Editores? ¿El Sector del Libro...? Ecooooooo... 

Desde 1985 o 1986 o 1987 han pasado muchos años... ya no digo de antes. Yo pongo un límite en hacia 1972 que es cuando en Bruguera y en las leyes queda claro que existen derechos de autor o porque hay leyes o porque se puede leer en sus rotulitos, que implican la devolución de originales o el derecho de acceso... pero no el regateo, el mirar para otro lado, el olvidar... y encima el obstruir el acceso. Pero, vamos, 1986 está bien... ya entrada la Democracia, con la transición acabada, con el PSOE que tantas cosas iba a cambiar, decía, para bien... pues venga... 

Dinero... ha habido 85 millones para pagar 2 veces la misma estatua de 25 toneladas en el Museo Reina Sofía... Léase el libro Obra Maestra. Así que DINERO HAY SIEMPRE. Cuando el gobierno dice que no hay dinero para pagar pensiones, paro, compresas, PCRs, viviendas (y viviendas grandes y bien orientadas y soleadas, oiga) y la compra de originales de los tebeos para luego repartirlos, si así lo desean, los dibujantes, guionistas, entintadores, o sus herederos, pues ya os digo que hay dinero. Lo ha habido siempre para financiar Eurovisión, un sistema de difusión de televisión que no beneficia en nada a España, o para financiar su festival de canturreo, o para comprar F-18 o tanques Leopard, o para pagar medallitasdehéroesdelrif a ministros que no hicieron nada... DINERO SIEMPRE HAY. Así que la cuestión económica y financiera queda fuera de toda duda.

 ¿No era la rotativa de Parets del Vallès el mejor lugar para ser adquirido y convertirlo en Arxiu Nacional del Tebeo? Y comprar, de paso, para liberarla y darle uso público, la marca "TBO" y "tebeo"? Pero es que el tema sigue ahí, como el primer día: ¿Parets? Pero si eso está fuera de Barcelona... no está en el Eixample... el tema es la burguesía contra la lógica, el barcelocentrismo contra la realidad social.

Apenas hemos diseccionado a unos cuantos actores del conflicto. 

¿Y el papel del periodismo? El periodismo de España es el de un grupo de gente que oculta información sin parar y luego dice que "todos lo sabíamos"... han tenido desde 1972, 1980, 1985... 1995... para decir continuamente que "se incumplen los pactos y la leyes y no se permite la devolución de originales a sus autores"... 

... y como lector, encima, mientras ni siquiera se publica nada. Porque no es rentable, porque son cosas viejas, porque los lectores muriéronse apolillados... osea, que acumulan marcas registradas en la OEPM, como ya escribimos hace muchos años en La Maginoteca... pero no usan esas marcas. ¿Con qué objetivo? El poder: el decir que es suyo. El ver si un día suena la flauta sin tocarla (theramin) y pueden vender tatuajes de Doña Urraca y sombreros de Doña Anita, la mujer de Don Pío e hincharse a ganar criptoeuros sin parar y sin compartir. 

El diario Ara recupera la polémica que ya conocíamos, ahora con los nietos en la batalla... con unas cunetas montadas por grandes empresas y por legisladores y políticos para impedir recuperar los restos de la Memoria sepultada por una guerra civil, la de la alianza entre el Capitalismo, la Mala Gestión, la Mala Fe y la Incompetencia... una guerra que se sigue librando en tiempos de coronavirus, con esas propuestas de politicos y "expertos" de pa sucat amb oli (pero pan del malo y aceite de coche) de 14 a 10 a 7 a 4 días.... por coronavirus... "mire, que llamo porque la semana pasada faltó mi hija porque era contacto directo del hermano que dio positivo y ahora le tocaba volver al cole pero es ella la que ha dado positivo..."

Copipegamos el reportaje de Ara.cat, ara que ja es pot veure: [negretes i fosforets, i possibles aclariment en clàudators: ja ho sabeu, que són de la Maginoteca]

Els hereus dels dibuixants de Bruguera reclamen el seu llegat
Milers de pàgines originals de còmics clàssics estan ara en mans de Prensa Ibérica. Fills i nets dels autors demanen la devolució d'aquest patrimoni cultural

Xavi Serra 9 min3

Hereus dels autors de Bruguera: Sergi Escobar, Guim Cifre, Carme Rafart, Carlos Vázquez i Jordi Bernet. PERE VIRGILI

• Leer en castellano

Barcelona El maig passat van començar els treballs d'enderroc de l'antiga rotativa del Grup Zeta a Parets del Vallès, que abans havia sigut la impremta principal de l'Editorial Bruguera. La notícia no va passar desapercebuda a alguns estudiosos del còmic, però no pel significat històric de l'edifici, sinó perquè en un soterrani de la nau es conservava un dels tresors més importants de la història del còmic: milers i milers d'originals dels dibuixants de Bruguera. Pàgines de Mortadel·lo i Filemó, Las Hermanas Gilda, El Repórter Tribulete, Zipi i Zape, Doña Urraca, Carpanta, 13 Rue del Percebe... La llista és tan gran com els centenars de revistes i sèries que Bruguera va publicar az partir del 1945 i fins a la seva fallida el 1986.

On son aquests originals ara? I per què eren a Parets i no en mans dels autors o els seus hereus? És més fàcil respondre a la segona pregunta: a Bruguera els autors no tenien dret a conservar els seus treballs. Segons explica l'historiador Antoni Guiral a Los tebeos de nuestra infancia, l'empresa els feia firmar un contracte en què constava sempre com a creador dels personatges Francisco Bruguera, que els cedia perquè els dibuixants fessin les historietes, que també eren propietat de l'amo. La majoria dels autors, esclar, no van recuperar mai cap original.

Destruir abans que tornar

Va ser el cas de Jorge, àlies del dibuixant Miquel Bernet, creador de la sèrie Doña Urraca i un dels grans noms de la primera etapa de Bruguera. El seu fill és un altre gran dibuixant, Jordi Bernet, conegut per obres com Torpedo 1936 i Clara de Noche. “El meu pare va morir el 1960 i jo, amb 15 anys, el vaig substituir un parell d'anys dibuixant Doña Urraca –recorda–. Aleshores ja reclamava els originals, els meus i els del pare, però no em feien ni cas. Anys després, un treballador de Bruguera em va portar una pila d'originals del pare estripats per la meitat. Els havia vist a la paperera i els havia agafat pensant en mi. Es veu que sovint llençaven originals antics per fer lloc als nous”.

Indignat pel fet que l'empresa preferís destruir les obres a tornar-les als autors, Bernet va escriure una carta a Rafael González, el director editorial, que tot i negar els fets va enviar-li un sobre amb alguns originals de Jorge. Van ser els únics que va recuperar la família. “Els altres dibuixos que tinc del meu pare els vaig comprar a un paio que els havia robat dels magatzems de Bruguera –explica–. Era una cosa que passava molt durant els últims anys, quan l'empresa ja no pagava els treballadors. Jo vaig comprar uns 80 originals i em va costar un dineral”.

Altres hereus conserven molts menys originals. De Vázquez, un dels autors més importants, prolífics i representatius de Bruguera, el seu fill Manolo només en conserva un de l'etapa de Bruguera, i li va regalar l'actor Santiago Segura, protagonista de la pel·lícula El gran Vázquez. Un altre fill de Vázquez, el Carlos, també en te només un, d'original del pare. I Carme Rafart, filla d'un altre mestre de Bruguera, Raf, també té un sol original antic del seu pare, el dibuix emmarcat de Sir Tim O'Theo que mostra en la fotografia que il·lustra aquest article. “És de l'exposició del meu pare que van fer el 1992 al Saló del Còmic –explica–. Quan la van desmuntar, li van regalar a la meva mare, que no en tenia cap. També tinc algunes caricatures i coses que va fer després a El Jueves; allà sí que tornaven els originals”. Guim Cifré, net de Guillem Cifré, explica que per veure un original de la sèrie més popular del seu avi, El Repórter Tribulete, va haver d'anar al museu de Larraz, a l'Aragó, on s'exposa una pàgina. “A la família tenim una desena de portades del meu avi i unes 15 o 20 pàgines, però cap del Repórter Tribulete. Avui no es podria fer una mostra del personatge perquè no hi ha originals per exposar: l'obra del meu avi ha desaparegut”.

Treballadors penedits

La pista dels originals de Bruguera no és difícil de seguir. El 1986 el Grupo Zeta va comprar l'editorial amb tots els seus personatges i el seu fons [Vázquez digué: "El Grupo Zeta compró la plantación y los esclavos"], inclòs el famós arxiu d'originals. La nova editorial es va anomenar Ediciones B. La responsable de l'arxiu era Julia Galán, que havia treballat a Bruguera com a secretària de Rafael González. “Jo era conscient que alguns originals es destruïen i que d'altres es retallaven per remuntar-los. Jo ho vaig veure i em suposava una càrrec de consciència”, recorda. Durant l'època de Grup Zeta, ella mateixa va retornar alguns materials als autors o als seus hereus. “Ho feia quan la gent m'ho demanava o sentia que havia de fer-ho, però sempre d'estranquis. Em sap molt greu tota la gent que podria tenir un record del seu pare o avi i no el té”, diu.

També simpatitzava amb la reclamació dels autors l'editor Ricardo Artola, que del 2007 al 2011 va ser director editorial d'Ediciones B. “Quan treballes en un lloc et deus a la seva línia empresarial, però ara puc dir que la reivindicació dels autors està justificada. Allò era pràcticament un segrest, però emparat per la llei”. Artola creu que el Grup Zeta no va saber estar a l'altura de la situació. “S'hauria d'haver fet una devolució als autors o les institucions, però jo no tenia la força per decidir-ho –diu Artola–. En canvi, el que fèiem era donar allargues als hereus; així, la gent s'avorria i es cansava. Jo em sentia molt incòmode amb aquell paper, la veritat”. [si un DIRECTOR EDITORIAL no té la força per decidir... hum... poc director seria... suposo que seria inframileurista amb contracte temporal que calia signar cada dia]

Un dels receptors de les allargues d'Ediciones B [un tema que ja havia sortir en entrevistes dels anys 1990] va ser Jordi Bernet. “Vaig parlar amb tots els directors de l'editorial i no va servir de res –diu–. L'últim, Ernest Folch, un tipus molt simpàtic que em va rebre amb els braços oberts i em va dir que tornar els originals era prioritari per a l'empresa però que havia de tenir paciència perquè el senyor del magatzem no coneixia l'arxiu i primer havien de seleccionar i escanejar les pàgines. El temps va anar passant i no vaig tornar a saber res d'ell”. L'ARA ha contactat amb Ernest Folch, però l'actual editor de Navona ha preferit no participar en aquest reportatge.  [entenem que l'ICIL antc Instituto Catalán de Logística y amagat per no semblar "catalán" Institut Català d'Investigació Logística, haura de fer una queixa formal, una denúncia clara en mitjans de comunicación y als jutjats per aquesta severa acusació que els magatzemers y els caps de magatzem, els caps de logística d'un magatzem establert als anys 1970 y en funcionament durant dècades desconeixen la seva feina... i això dit per un directiu que no sé si va arribar al parell d'anys d'estar surfejant de porta giratòria en porta giratòria perquè un dia va dir alguna d'internet y sabia viure entre la gente de pasta... país de cantamanyanes i col·locats... així matiex, el CEL o Centro Español de Logística.... però també el SIL o Salón Internacional de la Logítica, data bianual a la Fira de Barcelona y la mateixa institución de la Fira Barcelona s'haurien de posicionar clarament. A més, mol adequat perquè el SIL es farà del 20220831 al 20220602.... no estic fent broma: Folch, per quedar bé amb els seus caps, va decidir deixar malament la imatge del sistema logístic català i espanyol i els treballadors de la seva empresa i això no ha de quedar impune, tot i que sabem que en aquest país tot queda impune si es fa des de les alçades]

El cas d'Ibáñez i Jan

Un dels pocs autors que durant l'etapa d'Ediciones B va recuperar una part important dels seus originals de Bruguera va ser Jan, creador de Superlópez, que tot just s'ha acomiadat del personatge. “Els vaig recuperar gràcies al suport de Julia Galán i Miquel Pellicer, el director de revistes infantils d'Edicions B”, [compte, nois! i amic seu se sempre... que això és el que compta]  subratlla el dibuixant, a qui van tornar els originals dels primers àlbums de Superlópez publicats a la [C]ol·lecció Olé!, [per tant, pot fer-se un àlbum amb els originals sense tractar, cosa que desitgem des de fa dècades] així com els d'algunes revistes antigues de Bruguera. “Però no tot”, matisa, i assenyala que dels originals de la seva altra gran sèrie de Bruguera, Pulgarcito, en va recuperar “només una petita part”. Hi ha molt material antic que no li van tornar mai, però reconeix que és un tema que no li fa perdre la son. “El que m'interessava més eren els àlbums, perquè les anteriors revistes de Bruguera m'imposaven una línia editorial que jo detestava i només acceptava perquè tot just havia tornat de Cuba sense un ral i amb dona i dos nens”. [sempre queixant-se per poder treballar del que va estudiar... però no va a anar a buscar feina a l'obra, no]

L'altre gran autor d'Ediciones B, Francisco Ibáñez, ha comentat en públic diverses vegades que, tot i que l'horroritzava que es destruïssin originals, ell no té un interès especial per recuperar els seus materials més antics. Julia Galán té una anècdota que ho il·lustra perfectament: “El Saló del Còmic va fer una exposició sobre Ibáñez que incloïa uns originals d'El sulfato atómico, el primer gran àlbum de Mortadel·lo, i, en lloc de tornar les pàgines a l'arxiu, les vaig fer arribar a Ibáñez. Li vaig dir que em semblava que era un material molt important, que si no les tenia potser algun dia les seves filles haurien de comprar-les a un col·leccionista. I Ibáñez em va dir: "I ara què faig amb això, si no m'hi cap enlloc?” [doncs, vendre-les, exposar-les i fer negoci, donar-les en herència a les filles o netes... anar al programa de subhastes a veure si ho volen Brandon. Darrel Sheet Barry, Jarrod,  Brandi, Moe, Rene Nezhoda... o inclús Mary Padian, Bubba o Ricky]

La lluita dels Escobar

Una actitud molt diferent té Sergi Escobar, net del creador de Zipi i Zape. De tots els hereus ell és un dels que més s'ha enfrontat a Ediciones B pel llegat del seu avi i, de fet, fa uns anys va aconseguir que la família recuperés la propietat intel·lectual de Zipi i Zape i Carpanta. “El 2012 es va fer la pel·lícula Zipi i Zape i el meu pare i la meva tieta van cedir els drets per una xifra irrisòria. Quan els nets ens en vam assabentar vam fer una reunió i vam contractar un advocat. Vam enviar un burofax dient que no renovàvem el contracte editorial i vam demanar la propietat de les marques i la devolució dels originals. Al principi es van riure de nosaltres i ens van dir que si anàvem a judici tindríem problemes per demostrar que Escobar era el pare de Zipi i Zape, que ells podien demostrar que el creador era el senyor Bruguera”. [per tant, res de repetir el mantra "ai, els temps foscos del Franquisme perquè Francisco Bruguera Grané morí al 1996, la seva editorial va fer fallida i tanca al 1986... era Ediciones B-Grupo Zeta l'amo de el qual era la família d'Antonio Asensio,  el gran editor de la democràcia i de la llibertat qui amenaçava amb que el creador i dibuixant era un altre... l'editor que havia encarregat Rafael González i al seu nebot, escriptor de novel·la de kiosk, advocat i periodista, Francisco González Ledesma, ¿i el mètode no s'havia ideat amb el dibuixant Conti i l'empresa/agència Creaciones Editoriales? ho contava com si volgués plorar cap el 2006 en una conferència... que anés amb certa freqûència al Registre de la Propiedad INDUSTRIAL, no "Intelectual"  a posar a nom de l'empresari tots els productes, sèries, personatges, aspectes, anagrames... i això explica els canvis que van haver-hi en alguns personatges a l'etapa Garibolo de 1986, l'absència dels seus personatges en el planter de famosos dibuixants que van entrar a la revista Guai! a partir de 1985-1986....]  [tambés és pintoresc que els fills d'Escobar venguessin els drets per un plat de llenties caducades i haguessin de ser els nets els que es discutissin amb l'editorial i qui sap si amb els propis progenitors i ara diguim vostè que no hi ha una aventura de Zipi y Zape en tot aquest sarau: "oh, dilectes fills, per què em feu això a mi que tant us estimo i que us he deixat jugar al Fornait fins i tot al quatro de les rates?" "Doncs perquè el Rector de la Facultat de Filatèlia i Colombofília és més pinta que el Manetes de Coltan i t'està aixecant la camisa, oh, pare ingenudíssim i estimadíssim", "au, calla i estalvia forces que la mama li ha regalat al papa un patinet elèctric i ara li donin igual els carrers de pujada"... "i a nosaltres que no hem tingut zeros sino EPA, res"]

Contra tot pronòstic, la família Escobar va acabar doblegant el Grup Zeta, que necessitava com fos el permís dels hereus per tirar endavant una segona pel·lícula de Zipi i Zape que ja estava en producció. “Vam firmar un nou acord editorial amb millores generals i de royalties i vam recuperar les marques dels personatges i els originals des de 1987, però no hi va haver manera d'aconseguir els de l'època de Bruguera, es van tancar en banda com si els hi anés la vida. [¿i què diuen els teòrics dels Astronautes Ancentrals? perquè "com si els hi anés la vida"... alguna raó hi hauria, encara que no explicada... i ¿advocats i jutges no aconseguiren res? Suposo que es queden amb els originals més sucosos, de més quantitat i qualitat... Proposo que tornar-los a un, implica obrir l'escletxa de tornar-los-hi, a tothom qui ho demani... i podria ser que s'obrís una escletxa pitjor: "¿on són la resta dels originals? ¿qui és responsable per no tenir-los si a vostè els hi va cedir tal persona? ¿què n'ha fet? i quina compensació thi haurà perls Xmil originals desapareguts, potser la majoria d'alguns autors? Això obre un front possible inacabable de denúncies que el Grupo Zeta va aconseguir parar, a expenses dels drets dels autors i amb la complaença i omissió de les autoritats públiques]. I per no haver d'anar a judici, vam acabar acceptant”, diu Escobar, que tot i això segueix reclamant els originals del seu avi i, fa uns anys, fins i tot es va presentar a la rotativa de Parets amb l'advocada i un notari exigint veure'ls. “Havíem demanat mil vegades anar-hi perquè teníem dret a fer-ne ús però no ens feien cas, així que vam tirar pel dret. No ens van deixar entrar, però al cap d'una setmana sí. Em van preparar una taula amb alguns sobres d'originals però jo vaig exigir veure el magatzem on hi havia l'arxiu. I a contracor ens van deixar entrar-hi una estona. Ho tenien més o menys ordenat, ensobrat i en caixes grans. Hi havia una caixa enorme d'Escobar, una altra de Mortadel·lo i moltes lleixes amb milers de sobres”. [on són aquestes caixes... i on són el  Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de Catalunya i l'Associació d'Arxivers - Gestors de Documents de Catalunya i com sabem que no s'hi està fent negoci... i per quina raó Antoni Guiral va dir al 2004 que estaven en un magatzem humit i en males condiciones si Sergi Escobar diu que el lloc era acceptable. Portser no ho sabia però, llavor, per quina raó ho diu en públic, en una xerrada d'aquestes que es cobren...]

Carles Santamaria, exdirector del Saló del Còmic, també va freqüentar el famós magatzem de Parets el 2004 mentre preparava amb Jaume Vidal l'exposició del CCCB La factoria Bruguera. “Allò era el Fort Knox del còmic però vam poder anar-hi cada divendres durant sis mesos i vam revisar entre 5.000 i 6.000 originals –recorda Santamaria–. Hi havia molt material dels 60, però dels 40 i 50 faltava molta cosa. [és clar: és tot el que van cremar i fer servir per a quan es fregava el terra a l'Editorial Bruguera als anys 1960... i la resta s'ho van endur en muntar la nau indusrial de Parets del Vallès... no sé si per conservar-lo o també perquè no es veiés en un intent d'impossible gestió del patrimoni que no cabia aa la seu de Barcelona, cosa que era la clau, la de la manca d'espai... suposo que ningún no pensava, no tant que ho demanissin "els autors de la Casa", perquè allò era com una família immensa que ningú no pensava que tancaria... o potser s'ho van endur per poder-ho destruir, si volien, sense que hi haguessin testimonis que estarien lliurant els nous originals els dimecres a l'editorial de Barcelona però no a Parets... ] Durant la fallida de Bruguera allà hi va passar molta gent i van arrasar”. Santamaria opina que les condicions de conservació a Parets “no eren òptimes, però sí dignes”. Els originals, apunta, “no estaven classificats ni ordenats, però sí agrupats en arxivadors”. [2 coses: de nou, la dada d'Antoni Guiral, com tantes, no era correcta. La segona cosa: ni el "totpoderós", com el va anomenar un article de La Revista del Saló (del comic de Barcelona) cap el 1989 no tenia ni interés per a contractar arxivers ni biblioteconomista. Mira, me n'alegro d'haver-ne encertar una: "faria Biblioteconomia i Documentació però aquí no hi ha feina d'això, ni bibliotecas ni arxius..." i l'arxiu que me n'hauria fet més il·lusió estava guardar més que arxivat. Les carpetes segurament tenen un sentit: el de muntatge de revistes. Les revistes eren confeccionades a base d'aplegar originals o antics originals remuntats, textos escrits, etc, en una carpeta, es feia la revista i passava a un lloca anomenat el.... bagul... bagul de l'oblit... no ho recordo, un arca de fusta on ficaven el que ja s'havia fet servir... però algun dia sortiria i suposo que arribava a Parets o potser ho duien per preparar la revista de cara a imprimir-la des de finals dels 1970 en endavant. Això és Història Industrial oblidada]

L'arxiu torna a canviar de mans

La pregunta del milió és qui té ara els originals, en quin estat i on. Quan el grup Penguin Random House va adquirir Ediciones B el 2017 molts van suposar que l'arxiu d'originals estava inclòs en la compra. Alguns autors i hereus fins i tot es van dirigir a Penguin Random House per reclamar els originals de Bruguera, però l'empresa no els tenia: s'havien quedat al Grup Zeta. Segons fonts de Penguin Random House, no va ser una petició seva; el Grup Zeta no els va posar mai sobre la taula i, per tant, no formaven part de la venda. [i què diuen els defensors de la hipòteis dels alienígenes ancestrals a tot això? Diuen que sí: que sí que és estrany, que es venguessin fins i tot el diari generalistta i l'esportiu però volguessin mantenir l'arxiu... ai, que es pensaven que tenien l'arxiu d'Indiana Jones...] 

 ]El que sí que van adquirir amb la compra d'Ediciones B va ser un arxiu amb centenars de publicacions de Bruguera, un fons que Penguin Random House està valorant cedir a la Biblioteca Nacional de Catalunya, molt interessada en el patrimoni de Bruguera. [entre si és millor que estiguin en una tomba Nacional a la qual mai no podrem accedir-hi o que estiguin al Mercat de Sant Antoni... al segon lloc encara tindria jo una oportunitat per veura algun exemplar.]

L'actual propietari de l'arxiu d'originals de Bruguera, en realitat, és Prensa Ibérica, el grup editorial que el 2019 va adquirir el Grup Zeta. Va ser llavors que Pepe Serra [si ets ric te'n pots dir oficialmente Pepe; si no, et diuen que és ridícul], director del Museu Nacional d'Art Catalunya (MNAC), es va reunir amb un directiu de Prensa Ibérica per traslladar-li l'interès del museu en els originals. “La Generalitat té un pla de còmic [no, no, no, acudit fàcil no.. va... pfff] i una comissió que està treballant en el relat del còmic català [va, vinga, els quatre de sempre col·locats fent els seus informes de sempre] i en la compra de col·leccions, i es va identificar l'arxiu de Bruguera com un patrimoni molt valuós per explicar la història del còmic –diu Serra–. Jo vaig parlar dues hores amb un directiu de Prensa Ibérica [anònim... deu ser l'autor del Lazarillo de Tormes] i [el govern català i el seu museu parla DUGUE HORASSES seguides] li vaig explicar que no reclamàvem res, només ens oferíem desinteressadament, com a museu públic, a conservar, protegir i difondre aquest fons. Ell en va prendre nota i va dir que s'ho mirarien, però de moment la resposta ha sigut el silenci”. Sergi Escobar també assegura haver parlat amb personal de Prensa Ibérica interessant-se pels originals del seu avi: "L'últim cop que vaig parlar amb ells em van dir que els originals són ara en un magatzem de documentació a Manresa o Vic”. [quina precisió, ara sabem que le inicials del directiu de Prensa Ibérica són GPS, Guillermo de Perroviejo-Velázquez de Córdoba i Solís-Soliloquio Solvenetado... ai, ai, ai que n'han fet fuet amb els tebeos... ai, que m'he menjat un Carpanta de Casa Tarradellas en justícia poética nutritiva... o igual, entre Manresa, Vic, Berga, La Seu d'Urgell i Andorra, tot és el mateix... potser ara sabem perquè youtubers i tiktokers i influencers van cap allà... perquè els originals de l'humor d'avui, d'ahir i de sempre està tot junt].  Les fonts de Prensa Ibérica consultades per l'ARA no han precisat l'actual localització dels originals i no tenien constància que s'haguessin produït contactes amb cap hereu o amb el MNAC. [anem a elucubrar amb negoci de museu privat o gestionat per amics de Prensa Ibérica que serien més dret perquè ja de fet ho són, els amos del originals... i, compte, perquè els amos de les marques i de la publicació ¿no voleu dir que no és Penguin Random House Grup Bertelsmann que és qui mana sobre Mortadelo y Filemón, tota l'obra d'Ibáñez, de Superlópez, com s'ha vist a gener del 2022 i sobre el Capitán Trueno, etc, etc.? Doncs elucubrem amb un possible museu amb els originals, d'ús privat per a uns privilegiats o de venda opaca pirata a uns altres pirates, o una forma de pressió al govern català pel que sigui dels seus interessos o potser la gestió d'un museu privat d'accés públic... i el record ens duu al Grupo Vocento, amo del diari dretista ABC, quan va fer el Museo ABC de la Ilustración y el Comic amb les obres no retornades al seus autors, amb tota la cara dura... i no hi va haver ni polèmica..  es va tancar al 2021011, la seva diu una frase molt de revista de tebeos que tanca per sempre més ("volveremos muy pronto"), van despatxat la meitat de la plantilla (en fi, sabent que els museus públics catalans estan privatitzats i que els treballadors de la tropa cobren quatre rals, no us diré que ploreu gaire pel present i futur dels museus... quan s'ho mereixin ja veurem)

 

 i l'APIM o Asociación Profesional de la Ilustración de Madrid (aquí no amaguen l'origen, com si amaguen a CIDOB o a ICIL o va fer Catalana de Gas convertida en Gas Natural i després en Naturgy... Mutua Madrileña tampoc no amaga el nom. , a sobre es lamentava pel tancament però només una micona per l'origen:

El Museo ABC era una rareza y su desaparición es una catástrofe cultural.

Si bien es cierto que sus orígenes son cuestionables -la colección del ABC es fruto de la apropiación (legítima en su momento) [uf... uf... tuf a porta giratòria] de la obra original de sus ilustradores por parte de su fundador, Luca de Tena-  [el Bruguera de Madrid però millor posicionat: li fa la pilota al rei Alfons XIII i el protegeix en la invasió per robar mines al Rif a canvi de sang de pobres espanuyols i dels imazigen rifenys, el recompensa amb marquesat, el seu diari no és mai tancat per sempre perquè era de dretíssimes, es passa al bàndol de Franco per després dir que era monàrquic i antifranqusta i així es van passar fent aquesta ridícula propaganda tot sels anys 1990 amb els seus portamveus tertul·lians i directius ficats arreu dels mitjans de comunicació] sabemos que, afortunadamente, tales circunstancias no se volverán a repetir jamás. La ley actual contempla la devolución de los originales a sus autores. Sin embargo, a pesar del pecado original, debemos poner en valor que el Museo ABC: es la única institución del Estado Español que se ha comprometido en la conservación y divulgación de la ilustración.

Els hereus dels autors de Bruguera amb qui ha parlat l'ARA no veuen malament la possibilitat d'una mediació de la Generalitat amb Prensa Ibérica. [doncs que vagin esperant] “No és que tinguem un enorme interès per posseir els originals per enriquir-nos amb ells,[error dir-ho, error no pensar-ho, error no fer-ho] no es tracta d'això –subratlla Guim Cifré–. Però crec que hauríem de saber on són aquests originals i quants n'hi ha”.[perquè la resta són sentiments que no tenen valor als judicis en una societat de lleis per a protegir la propietat i els negocis] “I si hi hagués una donació l'hauríem de fer nosaltres, no Prensa Ibérica”, afegeix Jordi Bernet: “Volem recuperar el que és nostre, i després ja veurem el que fem”. Per a Carme Rafart, en canvi, la prioritat és que es reconegui el treball del seu pare: “La seva obra no hauria d'estar tancada en unes catacumbes”. [hi estic d'acord i el millor és fer una propotsta de negoci amb els advocats posant-hi les lleis aplicables... apart de principis generals i ètics que no valen per res als jutjats ni a les negociacions i de sí senyalar drets fonamentals conculcats que permetran anar directamente a ser protegits pel Tribunal Constitucional.] Alguns dels hereus que apareixen a la fotografia d'aquest reportatge ja es coneixien però d'altres no. De la trobada amb l'ARA en surt el compromís de mantenir el contacte i un grup de WhatsApp: Família Bruguera. Però la pilota és ara a la teulada de Prensa Ibérica.