Data Estel·lar fifuafifua Dimecres 20160413
Quina il·lusió! Mortadel·lo i Filemó apareixen a la pàgina oficial de l'XTEC-Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya, de la qual n'hem parlat alguna vegada a la maginoteca. Cada comunitat autònoma en té una, de web semblant.
Va vinculat amb L'Impuls a la Lectura.
No és gens de nou que docència i tebeos vagin de la mà, tot i que això ha augmentat molt darrerament.
Entre les activitats del Departament d'Ensenyament, hi ha:
1.-Concurs d'historietes per a alumnes.
2.-recorregut per a l'alumnat (sortida escolar, excursió).
3.-formació per al professorat en forma de visita guiada per a docents (una per als de Secundària i una altra per als de Primària), i les xerrades. Tot això forma part de la IX Jornada El comic una eina pedagògica. (sí, tothom diu que tothom sap anglès però escriuen "comic" amb accent a la "ò"). Aquí teniu el programa perquè darrerament em temo que és tant o més atractiu que el de les xerrades i meses rodones obertes a tothom.
Si una cosa em molesta molt, és sentir els expertíssims professionals fer el ploramiques dient que el món de l'ensenyament, les escoles, la docència... avorreixen els comics.
Res més lluny de la realitat, i només parlant dels darrers 15 anys.
Un dia ens n'anirem a l'any 1983 o inclús més enrere.
Que hi hagi tebeos a les lectures (sí, Mortadel·los, Zipizapes, Simpsons, Superlópez, i Cavalls Forts i d'altres), que hi hagi murals amb personatges (una vegada hi vaig veure un amb personatges de Pafman en una escola, quan el personatge ni es publicava; i en una altra centre educatiu es va trobar un d'Esther)... i alguna vegada m'han dit que han fet un Carnaval de temàtica de superherois o han fet figuretes com si fossin de mida gran. Dibuixen, aprenen quatre tècniques (vinyetes, bafarades)... PERÒ QUE NINGÚ NO PRETENGUI QUE ES PASSIN TOT EL SANT DIA FENT NINOTS. Com no es passen el dia fent Educació Vial ni fent equacions ni fent ortografia natural ni anant a natació ni assajant en una coral.
Cada cop amb més fermesa sospito que demanar que els mestres ensenyin tebeos, ai, no, novel·les gràfiques, en què estaria un pensant, és una forma de fer de grup de pressió per eixamplar el negoci sense més.
Les escoles, els instituts, els docents, sempre estan atents de noves formes de captar l'atenció de l'alumnat sigui com sigui. I eixamplen sense parar les possibilitats de lectura, o de forjar lectors i lectores.
Per tant, no és gens estrany que el Departament d'Ensenyament faci anys, i més amb un interès de la Generalitat per crear clusters (grups d'empreses enclavades geogràficament, tot i que no serveix de res perquè no dóna feina a gairebé ningú, que és el que interessa).
Malgrat els plors, el comic, arrel de la novel·la gràfica obté un prestigui seguit d'una penetració cultural causada pel gènere cinematogràfic d'adaptacions patilleres de comics de superherois. Actualment, més que mai, qualsevol mascota empresarial, o d'una entitat, o d'una campanya per rentar-se les dents, és un superheroi: és com si no hi hagués imaginació. Que no n'hi ha, evidentment, més enllà dels Payasos Justicieros de La Que Se Avecina i la resta d'idees en cadena que tenen aquells personatges televisius. Apa, ja ens haurem enemistat amb algú més.
Això explica, amb "un dels nostres", és a dir, amb penetració d'individus de classes mitjanes i nova classe mitjana col·locats en llocs decisoris i que són fans de la historieta, el perquè hi ha una relació entre còmic i ensenyament; repeteixo, malgrat els plors dels que volen eixamplar el seu negoci, basat més en xerrades de la gent adequada i no en la publicació d'historietes. Segur que hi ha un mot que expressi el concepte de desarrelament o de distància entre allò que s'explica, allò que la gent vol i el producte ofert al mercat.
Us explicaré com funciona una visita guiada pedagògica: una pila de docents amb un o dos de Ficomic, un dels quals comenta que és coordinador pegagògic. Sense micròfon i sense que se senti res, la comiCtiva (no és meu el mot) llisca sobre exposicions i paradetes, sense aprofundir en res. Si no saps de què va tot allò de la historieta, i no tens planificada una visita per als alumnes, l'eficàcia és minsa.
Cal molta feina per tal de perfeccionar les visites guiades.
Es nota massa que l'objectiu real és ficar allà dintre una pila de possibles prescriptors i compradors (per a ells de manera personal, o per a una empresa tipus escola o institut).
Per descomptat, se salta sempre que es pot qualsevol Superlópez o qualsevol obra que sí que pot ser per a alumnes de Sisè o adolescents de l'ESO.
En canvi, hi ha un interès desmesurat per ficar per la gola les històries més tristes i que més et puguin allunyar de la lectura. Em recorda moltíssim a uns llibres d'Ètica que tenien textos, llargs, infumables, acres i de dibuixos de colors ocres. Els camps de concentració nazis sempre apareixien. L'optimisme, mai. Les solucions, tampoc.
Hi ha una ridícula creença en aquest país (¿en altres també?) que les històries tristes i de pena són més adultes, són més per pensar i per reflexionar, que el dibuix lleig (el lletgisme) fa que un guió mediocre o dolent esdevingui una obra d'art.
Curiosament, et poden destacar alhora un dibuixant espanyol que fa de negre... del personatge més inversemblant que mai no seria destacat encara que estigués a la venda (posem un exemple inventat: "Sanchis va dibuixar Popeyes") perquè té un original penjat.
El tema del so i del soroll al Saló del Comic sempre ha estat un greu problema. Només darrerament, amb xerrades fetes en naus fora de la zona de vendes, s'ha mig solucionat. Des del meu punt de vista encara podria tenir més impacte si un fil de so permetés seguir les xerrades com si fossin altaveus o potser podcasts en directe (ràdio, feia un segle que se'n deia ràdio, d'això).
Preguntes: poques o cap. Si tens en compte que es tracta de professionals de l'ensenyament que han de transmetre el que han vist al seus claustres de professors per veure si val la pena endinsar-se o aprofundir en la historieta, i que igual no tenen ni idea o en saben poc o tenen prejudicis (i saben que els tenen), la puríssima lògica diu que cal un temps ben marcat i pautat amb preguntes.
En l'altre banda, tenim que hem estat alumnes i que sabem com una majoria de docents avorreixen respondre preguntes. Que ells no fan el mètode socràtic és el més intel·ligent que poden contestar a la tercera pregunta. Que el temari s'ha d'acabar és més habitual.
Que Rajoy no vulgui respondre res ni davant de ningú reflecteix el caràcter de la majoria de la població en l'espai decisori i de control d'una massa: no es respon. Es diu que es respon. No hi ha "accountability" àlies "rendició de comptes", no hi ha raonaments tot i que se'ls hi demanin als subordinats (aquí, els alumnes, o els docents que van a les jornades).
Sempre és tard. Sempre són les vuit i cal marxar perquè tanquen: vegi's qualsevol reunió en un centre cívic, centre cultural, institució variada.
Algú diria que són restes de la cultura catòlica de la Contra-reforma del segle XVII: el prebost, el mossèn xerra (inclús, cap avall, xerra poc perquè li va gran) i no admet preguntes. És pecat preguntar-se quines són les ovelles, donat que hi ha un Pastor.
Sóc conscient que sóc molt crític però és que ¿no s'ho val ser-ho? Si tens el tinglado muntat, no.
No sé per què li posem l'etiqueta "Saga acreditats". Serà per costum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada