El Mètode contra Grönholm

Data Estel·lar naquelltemps Diumenge 20140615

Al 1993 va esclatar una crisi amb consecuències de pobresa causada per un augment de l'atur no minvat per la reforma laboral del PSOE dretitzat i control·lat per la dreta CiU i vigilat pel creixent PP i els seus llops de la guerra tertul·liana. La pobresa també s'originava en aquelles receptes de la ultradreta financera que diu que cal devaluar monedes a costa d'empobrir els propis ciutadans, amb monedes com la pesseta o la lliura encalçades pels especulador que tenen els cèntims als paradisos fiscals. Unes quatre devaluacions.

La crisi va quedar adequadament acabada quan mister Bigoti va arribar al govern. Dient que feia coses diferents, Aznar i el seu superministre d'Economia (ministre i vicepresident) Rodrigo Rato (Roderic Estona, li dèiem perquè va fer pactes amb CiU, després que Aznar va dir que parlava català a la intimitat). El PP seria recolzat per CiU i les polítiques d'ultradreta financera en forma de privatitzacions cada cop més brutals (Telefónica, Endesa, Retevisión, Transmediterránea, Iberia etc.) van ser impulsades per la CiU que ens havien dit que moderaria la dreta dura del PP. Anys després, Rato va passar amb més pena i sospita que glòria pel FMI, i va enfonsar Caja Madrid anomenada llavors Bankia, de tal manera que tots els contribuients espanyols (i europeus) els h van donar una pastorra per reflotar-la, fer-la pública, netejar-la, despatxar i tancar oficines (una cada 100000 habitants, menys que botigues de xinesos) i tonrnar-la a regalar quan convingui a un altre amic de pupitre.

És el que va de la crisi i depressió de 1993 a la del 2008.

Ara bé, la depressió econòmica de 1993 no va acabar el 1997 per molta propaganda d'España va bien que els polítics i portamveus tertul·lians de la dreta pepera ho repetissin, amb ecos convergents. La depressió econòmica comença al 1993 i continua ben bé fins el 2002, llargs anys d'atur i de precarietat fabricada per les ETTs (empreses de treball temporal) legalitzades pel PSOE, i amb la inutilització de l'INEM, en bona part per obra de CiU, que el va destruir en rebre les competències: el va separar, com sempre fan a l'hora de privatitzar i destruir un servei públic millorable, en dues parts: oferta i demanda. L'INEM esdevé SOC i SCC o SPOC, o mil noms ridículs que no intenten ni amagar la veritat: Convergència i Unió, amb Jordi Pujol al capdavant, ha decidit que ja no serem Suècia (una altra mentida més) perquè volen temporers del sector serveis, gent sense llocs on adreçar-se per trobar orientació mínima o de qualitat.

 En una van crear un lucratiu (per a Unió Democràtica de Catalunya i moltes empreses opaques) sistema de franquícies (o era barat o tenien un altre amic que cobrava per posar rètols de metacrilat amb l'escut de la Generalitat, com fent oficial i governatiu un tinglado privat). En aquestes franquícies hi feien cursos de formació ocupacional amb diners dels Fons Socials Europeus (FSE), que és l'única inversió pública que va arribar durant anys a barris sencers i  a molts grups de ciutadans. Com que a Catalunya (Espanya) tot és mentida: la part important que era la borsa de treball mai no existia de manera real. A més, la varietat de cursos era nul·la: a moltes dones els deien, per edat, que o treballaven en cuina o en cuidar vells. A altres segments, el que hi havia era cursos d'ofimàtica (el gran negoci per insertar al cervell que només funciona amb Windows un ordinador)... i així tot.

La part de buscar feina s'eliminava de l'INEM.

Va ser un gran  fracàs de CiU (i dels successors: els PSC que va votar a favor de la reforma laboral del 93, ERC que són una colla de burgesets de poble als quals no els afecta això de les ETTs i els d'Iniciativa que no volen semblar rojos i passaren de defensar un model correcte de polítiques laborals) . No es va  catalanitzar el model de l'INEM, perquè la seva voluntat era destruir-lo fent servir una barreja infecta entre el model ICS (Institut Català de la Salut) i SCS (Servei Català de Salut) i de les mútues: unes entitats que no haurien d'existir: empreses privades amb prerrogatives públiques, controlades per l'oligarquia i que han estat un tap per al desenvolupament d'una Administració Pública catalana de qualitat. Aquest és el model ideal que van fer servir per a les polítiques d'ocupació. És una versió neoliberal de les polítiques laborals, apart de clientelista: unes quantes subvencions i permisos d'activitat a  segons qui, i que ells facin i desfacin com els hi roti en el camp laboral.

No he parlat dels sindicats, perquè llavors no existien. CCOO i UGT es pensen que sí, però, per molt que digui el filòsof Descartes pensar no vol dir existir.

Les "xarxes socials"  són amics, conegut i saludats que et poguessin lliurar un currículum, parlar de tu a l'encarregat o endollar-te "en una consultora d'uns amics de la família", sic. Aquestes xarxes socials o "contactes", segons alguns estudis sociològics (poc fiables, al nostre parer) de l'època deien que servien per obtenir feina. Ho veig més en segons quins nínxols, i mes en pobles que en ciutats.

En absència de les xarxes socials, el nivell més baix per trobar feina era fer el recorregut per les ETTs. Els contractes temporals van ser des de l'inici contractes eterns amb baixos sous i sense drets, per enfrontar els nous contractats amb els veterans, els quals veien com els seus llocs de feina perillaven, i els seus sous estaven amenaçats, com si tothom cobrés grans quantitats. Magatzemers, neteja, cuina, administratius, comercials... les feines normals, per a les quals es demanaven llicenciatures, idiomes, informàtica i més, total per no res.

L'altre nivell se solapava amb l'altre, però es feia dir "consultora de personal" i noms igual de rimbombantment ridículs. Una oficina sinistra en un lloc cèntric, on feien tests psicotècnics, on fa (perquè tot això existeix al 2014) pudor de tancat. Potser era un d'aquells pisos de l'Eixample, molt grans però on tenen una recepció petita a més d'incòmoda. Els llocs que semblaven una mica més de luxe s'escollien allà. ETTs d'alt standing per entrar-hi a viure. Els sous i les condicions de feina eren igual de dolentes, de bon inici. Però semblava que, potser per formació, aquell lloc de treball li esqueia millor al candidat o candidata.

Cap l'any 2000 va irrumpir Infojobs, una empresa de Cerdanyola, que podria haver estat una empresa jove, nova i amb idees interessants però que simplement va substituir de facto l'antic INEM (SCC)  i va servir perquè les ETTs entressin en crisi alhora que hi subcontractaven el servei de recerca de candidats. Sospita: Infojobs tenia a veure amb algun càrrec de la tuna que ronda els partits quan volen destruir un serveis públic No hem vist gairebé mai entrevistes a aquesta gent d'Infojobs a la premsa generalista, i això ja és motiu de sospita.

Aquest és l'entorn en què es mou la coneguda obra de teatre de Jordi Galceran intitulada El Mètode Grönholm. Èxit a les sales durant anys, i publicada al 2005 per Edicions Proa a la col·lecció La Butxaca Teatre.

Hi ha una dada que ens mancava i que entra de ple en el llibre: arrel de la reforma laboral del 93, l'augment imparable de l'atur de curta i llarga durada, de les ETTs, dels contractes temporals... van començar a sentir-se veus, anècdotes, converses, cartes als diaris, testimonis, coneguts, companys de cursos de formació d'aturats que malparlaven de les entrevistes de selecció. Des de fer coses ridícules, complicades, demanar-los uns coneixements inassumibles, experiències laborals impossibles per edat o per circumstàncies, formació exagerada i que sobrepassava les expectatives de sou, càrregues laborals creixents... fins a preguntes o incitacions a "vostè faria això?" A jocs de rol, de teatre, o debats entre els candidats per escollir, ningú no sabia com, el millor d'ells. I segur que tampoc no ho sabien els seleccionadors.

D'aquí de seguida es passava a la humiliació: "els hi van dir que es traguessin part de la roba". Els posaven en situacions incòmodes. Aquest tipus d'anècdotes sempre acabaven sortint a les xerrades entre buscadors actius de feina. Potser eren invencions repetides mil cops però l'angunia creixia...

Anys després, Jordi Galceran presentava aquesta obra de teatre. La premsa i la ràdio, però, no recordo que mai digués res del que s'ha escrit en els paràgrafs anteriors, i que lògicament hauria de formar part d'una futurible edició crítica de l'obra de teatre, per posar-la en context històric, sociològic, històric, institucional i polític

Per descomptat, l'obra de teatre no es pot dedicar a gent amb feines normals, perquè es veu que a la Barcelona guaiosa no és fashion que et facin humiliar per treballar d'ajudant de l'ajudant de l'advocat amb llicenciatura en Dret, master en gestió tributària i postgrau en dret financer comparat. Així que, en un d'aquests error de país, l'obra de teatre parla de grans executius, fent-li perdre la seva punxa social. Potser és el que es vol per tenir patrocinadors i que et permetin tenir una obra a les sales: liquar el contingut social. L'altre versió que dono no és pas millor: el context social de l'autor és d'alts càrrecs, que són els que, en la seva ment, s'esforçarien amb duresa, per arribar als grans llocs de feina. He sentit el mateix de gent de l'empresa privada respecte els funcionaris, dels funcionaris cap els privats, dels mestres cap els que no ho són i dels que no són mestres dient que no fan res. Cada feina és dura i molesta en els seu context. I arribar a una o altra feina depèn tant de l'atzar com de la formació com del capital social previ (quina informació tens sobre aquell sector).

Tot just encetat el llibre recordo perquè el teatre em sembla enllaunat... i mira que s'hauria d'assemblar al comic i que un digués el mateix de les dues activitats ¿Seure en silenci de missa sense poder dir la meva? Puaj.

 I és que només començar apareix una advertència als grans executius: tenen 10 minuts per descobrir quin d'ells és un infiltrat entre els quatre candidats. I els donen un cronòmetre. Els 3 candidats i la candidata, total 4, són executius a les empreses d'origen, és a dir, acostumats a manar, a estar ben pagats, a fer-se obeir, a alçar la veu, a les dentellades. Qui era l'infiltrat no era la pregunta. Com el descobririen tampoc. Què farien, era la meva pregunta. Potser qui faria allò que calia fer per fer-se valer com a candidat adient.

Vaig aturar la lectura. Igual no la reemprenc, car endevino que no succeïrà allò que jo vull que passi. I vaig pensar que era tema de blog: 

La resposta la vaig veure clara: un dels candidats, la dona per exemple, però qualsevol, havia d'ESTAVELLAR AL TERRA AMB FORÇA I TEATRALMENT EL CRONÒMETRE. 

Així demostrava que era aquell candidat qui controlava el temps i els tempos, a la reunió i així seria quan fos escollit com a un gran capitost de l'empresa. 

Podria ser una mena de cop de mà per part d'un d'ells però podria ser una coalició entre ells. Es posarien d'acord per fer-ho. 

No era la mà invisible que obria portes secretes amb notes amb instruccions qui manaria. 

Eliminant el temps de recerca, donaven el missatge de l'exercici agressiu del poder però també, i de viva veu, un altre missatge: ara l'infiltrat, si realment n'hi havia un i no era un truc, estava tan atrapat com els candidats reals. Qui hagués estavellat el cronòmetre hauria de dir que ara hi havia dos llocs de treballs per escollir: perquè el de l'infiltrat també estava en joc, donat que no havia aconseguit la seva missió i havia de ser substituït, i així ho seria tan bon punt aquell candidat fos escollit com a gran executiu de l'empresa.. Evidentment, qualsevol dels altres candidats, en cas de ser escollits, farien el mateix, perquè assumirien com a pròpia i vàlida  l'amenaça d'entrar trepitjant amb potes d'elefants. No calia ni que ho repetissin de viva veu. Quedava sobreentès.

Les regles del joc canviaven només començada la prova. 

Dubto molt que Jordi Galceran hagi escrit aquesta variació tan lògica que ofereix la maginoteca.


Al cap d'uns dies em vaig llegir de tirada tot el llibre. És àgil de llegir, i ho agraeixo.

Fa servir un català col·loquial amb no pocs castellanismes, cosa que està molt bé, per bé que jo sempre prefereixo que es parli bé... però és socialment més verista fer-ho com al llibre.

Poques pàgines després un intueix per on aniran els trets... per exemple, sobre l'infiltrat.  Inclús s'intueix una mena de final concursgrangermà on només pot quedar un... o on només n'hi ha un. Es veu aviat que el personatge càustic no pot guanyar... quan apareix la dona candidata amb històries de llàgrimes ja s'intueix el final. Per sort, no s'enrotllen, cosa que em tenia en tensió perquè era molt mala idea. Ara bé si apareix una dona, és clar que el personatge mascul·lí és impossible que guanyi. Hum... i menys quan és ell qui ens explica una facècia vital d'orígens modestos... ¿un revisor de la Renfe que fa més hores que un rellotge? És que hi ha hores extres al sector públic? (en una feina de luxe vista des de qualsevol origen modest, fixa, amb pagues extraordinàries, feina segura...)

Evidentment, algú que marqui un origen humil no pot guanyar en una obra pensada des de la intel·lectualitat pre-para-gafapasta barcelonesa dels anys noranta, i posteriors.

Ara bé... què vol dir "guanyar"? Hi havia possibilitat de guanyar o de perdre?

Les proves no semblen realment tan humiliants o tan estrafolàries, al menys recordant algunes anècdotes dels anys 90-00 sobre gent a qui deien que fes el gos, amb jocs d'assetjament contra el candidat o contra un d'ells.

No vull saber què deia la gent benpensant que anava a veure aquesta obra de teatre. Suposo que no pocs, que no haurien viscut la realitat laboral. Que hi van els obrers o els directius, al teatre? O només van intel·lectuals orgànics, les dones d'allo de la Dona, gent enganxada a les regiduries de cultura dels ajuntaments o cert tipus de para-funcionaris? Hi van els caps de secció i departament que treballen a naus industrials o a seus d'oficines? Hum... caldria saber-ho, i caldria saber quina reacció tenia el públic.

Si, proves curioses... però realment, la realitat en dóna de força més dures.