Com bé sabeu, un dels més grans problemes que hi ha avui dia a Internet és la censura política (Xina) i comercial. En el segon cas, ens van arribar notícies de blogs i webs forçats al tancament per part de l'empresa detentadora dels drets sobre la marca comercial "Tintin". Tant de bo aquest zel serveixi perquè la pel·lícula no traeixi gens ni mica ni la fesomia ni l'esperit ni el guió ni els gags ni la intenció ni les situacions ni el vocabulari ni l'època ni l'intriga de la gran sèrie europea.
Vull dir amb això que igual m'arrisco a alguna cosa, precisamente ara que tinc bona part de la pila de bloguejar amb imatges escanejades llestes per ser servides.
En tot cas, i com se suposa sobreentès: si algun amo legal dels drets d'imatge no està conforme amb que es posin, que m'ho digui, es treuen i a prendre vent.
Sobre els drets. en sentim a parlar molt sovint i molt en quantitat. Malauradament, generalment no fan referència a possibilitats de gaudi per part dels ciutadans, sinó a la propietat dels propietaris. De fet, els drets, així com bona part del que se'n diuen "llibertats" tenien més a veure amb els interessos de les burgesies comercials i financeres, més que no pas amb els anhels i necessitats dels menestrals, artesans, obrers industrials o camperols. I després, és clar, es van estranyar de l'aparició de revolucions democràtiques que superaven l'àmbit del sufragi censitari i de les llibertats comercials (amb esclavitud per a la resta del planeta, és clar); i, encara més, es van enfurismar amb l'expansió de les idees socialistes, anarquistes i comunistes. Actualment, els detentadors dels drets i llibertats econòmiques i comercials són els propietaris de les veus, locutors, premsa de tot tipus, i inclús d'allò que hom diu la "cultura popular" o la "cultura de masses".
Quan hi ha alguna escletxa per posar altres opinions, es prohibeixen de mil formes: veieu la llei anti-batasuna. O aquell projecte que algun dia poden tirar endavant contra la llibertat d'opinió a Internet, mentre que no s'actua amb gens de voluntat ni ganes contra els que suplanten identitats, envien spam o roben amb escreix.
Se'm va l'olla:
Gràcies a la Vero per aquesta imatge del gosset Milú, feta amb grans d'arròs i de cafè. La vaig fer escanejar perquè dubto que em duri gaire temps més (sis mesos amb gairebé tots els grans està molt bé). Em sembla una feinada de molta habilitat: no em sembla fàcil. Jo no ho sé fer. Em va fer molta il·lusió.
Un temps després vaig veure una notícia molt d'oasi català: Albert Manent, poeta fill del poeta Marc Manent, va crear la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya al 1980 (L'Estatut és de 1979, i les primeres Eleccions Autonòmiques del 1980). Ho va fer amb Max Canher, personatge (amb aquesta paraula) que va tenir un moment de glòria a mitjans dels anys 90, quan es va presentar per algun partit, potser ERC, i després va fundar o desempolsar Estat Català; un tiu rar amb molta cultura d'aquesta de llibres, un d'aquest funcionaris de l'Estat que sembla que no ho hagi estat). Per veure el grau de personatgisme que tenia, recordaré que a les seves entrevistes sempre deia que la seva mare era madrilenya, que parlava en català, tret de quan el renyava, que ho feia en castellà (amb una mica de psicoanàlisi en pantufles n'hi ha prou). Albert Manent té la fita de fer arribar la memòria perduda de Max Canher (Alzheimer... i ara sí que és quan... vegi's avall) a la societat... en realitat, com sempre, a la societat que els interessa. O potser, també, que no són trobats interessant per als mitjans de comunicació (Catalunya Ràdio, COM, potser alguna part de la Cadena SER, TV3 i alguna tele local pública; la resta no compten com a mitjans de comunicació perquè van decidir dimitir-ne)
Sempre t'expliquen aquestes coses com si fossin uns herois de l'Aconcagua (així ho fan a les entrevistes de la ràdio i en premsa escrita sobre aquest tipus de personatges). En realitat, tot és qüestió d'organització (heus ací el problema!). A dia d'avui, els resultats del Departament de Cultura es tradueixen en que una vegada vaig demanar un llibre sobre Català i Àrab, del qual sabia la seva existència per mitjans extraoficials (transparència: zero), i em van posar trabes (facilitats: zero) però me'l van trametre. Apart d'això, algunes cartes havia vist en alguna feina: amb faltes d'ortografia (cultura: insuficient). Per tant, cal plantejar-se moltes coses abans de parlar com si haguessin sobreviscut a una expedició amb allaus a l'Aconcagua.
Molts anys abans, n'Albert Manent havia promogut la publicació en català de Tintín. La traducció és de les més acurades, en el sentit de la traducció dels noms. En castellà és propera per allò de posar noms espanyols (Hernández, Fernández...) però en català no sona gens de malament mantenir la majoria de noms originals. Mil milions de llams i trons, vull dir, de cops millor que la traducció en anglès.
De totes maneres, què dimonis vol dir "promoure Tintín en català"? El va traduir? Va pagar la traducció o la traductora? Va comprar una gran part de la producció perquè fos rendible? (i no "rentable" com sento cruixir massa cops a gafapastes que van de saber molt)
Sobre la memòria perduda i l'Alzheimer: ho he hagut de buscar per Internet perquè no veig que surti a l'entrevista ni en la premsa que hagi llegit en els darrers 24 mesos.Em plantejo, per tant, ara sí, en veu alta i seriosament si no és que l'Alzheimer no afecta més precisament a la gent que ha exercitat més la ment, als més cultes, als més lletraferits... De gent així coneguda, darrerament ho hem sentit de Pasqual Maragall, Jordi Solé Tura, Adolfo Suárez, Max Canher... i també en va tenir l'escriptor Robert Graves. O potser és que hi ha una connexió mediterrània, en tant que Graves va viure a Deià (illa de Mallorca, comunitat autònoma de les Illes Balears). Parlem dels il·lustrats entre els polítics, d'entre els quals potser només se salvaran en Manuel Fraga o en Jordi Pujol (al seu torn, potser no curiosament, dos sauris indestructibles que superen les barreres del temps i de l'espectacle).
Darrerament hem pogut sentir coses sobre l'estúpida normalització de la historieta amb la resta d'arts.
Fa uns anys la cantant Madonna va comprar una foto de Tina Modotti, com explica el propi autor de la biografia més completa de la fotògrafa ítalo-estadounidenca, afincada durant anys al Mèxic revolucionari (potser, ja pre-anti-revolucionari) i espia del Comintern, stalinista i traïda per Stalin, com és habitual. Aquesta autor és Ángel de la Calle, autor de Tina Modotti: Una Mujer del Siglo XX, novel·la gràfica, és a dir, el tebeo sobre la fotògrafa. Aquesta subhasta va donar a conèixer al món el nom prèviament amagat durant dècades i seguramente també va ser un xoc per al món de la fotografia.
Posteriorment, revistes originals (però no els dibuixos originals, sinó una revista vella amb pudor d'humitat i groguenca) vam arribar a quantitats bestials en una subhasta: el primer número d'Action Comics (Superman amb un cotxe a les costelles): 1.5M $. I això, en paraules de Nicolás Cortés, teòric de la historieta, col·loca el comic en el mateix rang que altres facetes humanes, en el sentit que tot és el mateix, al menys a nivell de cotitzacions. L'Efecte Van Gogh, li va dir. De les seves paraules se'n desprenia una mica això de que qui cregués que el comic no era important o que ho era molt menys que altres Arts, a les subhastes té la prova que no: que el comic, com a objecte en si mateix, té valor monetari elevat per a uns quants. Que el nivell de tonteria i de ganes de blanquejar diner negre és molt gran.
L'Efecte Van Gogh va continuar: i Batman va superar Superman. El preu de compra original, als anys 1960, quan ja era una revista vella (de 1938) no era gens barat: 100$, ni per a mi avui dia, ni per a la gent normal estadounidenca dels anys seixanta, quan una revista podia vale 12ç, és a dir, 0.12$.
Un es pregunta què farien Superman o Batman amb un milió de dòlars. Segurament no comprar-se una revista antiga. I un es pregunta també què faria Tintín o el Capità Haddock amb tants diners.N'Arxibald va rebre una herència i va remodelar el Castell del Molí o Moulinsart... zas, ja va sortir la paraula; però a la seva propietat no impedia l'estada de gent amb menys nivell de renda, com es va veure a Les Joies de la Castafiore). I heus aquí el tercer Efecte Van Gogh: un altre 1.6 M €.. en peces diverses, que a mi, tret dels esbossos, em sonen talment a aquestes andròmines cares de merchandising de Tintín... mirat així, algunes peces de la subhasta em semblen força baratetes, la veritat.
Sí sabem, però, el que faria Hergé amb aquests diners: comprar quadres d'Art Abstracte, Contempori, etc.
Un sempre pensa que, amb tants diners, es podrien fer coses bones per a la societat, en comptes de comprar xecs al portador firmats per Jackson Pollock. o per Ramo Nash.. Llàstima que la història d'Enaddine quedés a mitges, al menys oficialment, oi, Martina?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada