Es decideix -ja fa anys- que els sistemes de votació per concursos tipus Eurovisió han de ser més oberts al públic, als fans, als consumidors potencials, als ciutadans.
Però qui decideix no creu en aquesta apertura, tot i que criticarà asprement el sistema castrista cubà.
Llavor ho corregeixen. I comencen a falsejar-se dades per tot arreu: un directori (el Consell de Seguretat de l'ONU n'és un, de directori) decideix el que és correcte, com a jurat suprem, per evitar que els votants s'hagin equivocat, un cop la voluntat popular s'ha produït. O un grup d'experts (tècnica Delphi, si fa no fa) decideix, dirigir al final tot el procés. Si fa no fa, el mateix que abans. O s'inventen sistemes de pagament, per recollir diners. I tots sabem què són els stúpid missatges subtitulats (SMS), o les trucades de mòbil, sempre pagant. I, com sol dir el crític de televisió (però periodista) Ferran Monegal, sense constància de control per cap notari. Això significa que, a la falsedat de la democràcia de pagament (plutocràcia: govern dels rics... que aquí aplicarem a la democràcia de pagament de tot a cent), li afegim la falsedat del votant grupal.
Així doncs, empreses (grup de gent agrupada per treure pasta), s'inventen comptes de correu i sistemes fraudulents de vot que desligitimen la consulta popular, i això ha passat a les votacions d'Eurovision 2008 (/Iuruvizyun tuenty ou ait/, que tot és anglòfon i per això Rajoy i tants altres volen que aprenguem anglès, per guanyar Iuruvizyun, i no és el camí, ja t'ho dic jo). Es demostra periòdicament que les noves tecnologies no són fiables perquè no poden garantir que una persona voti un cop... alhora que elimina la idea "una persona, un vot". I ratifica el fet que hi ha persones que tenen més capacitat d'influència que d'altres, tot i que això ja se sap a les votacions habituals, on, amb el Sistema d'Hondt, tenim un vot a un partit majoritari a Soria o Lleida val més que decenes de milers de vots a Barcelona.
Quan l'entitat organitzadora se n'adóna, o no diu res, o intenta fer pedaços ("parches del Windows"). TVE y myspace van fer això a les votacions d'Eurovision 2008 per escollir-ne un candidat a cantant al festival de la cançó... Però les sospites ja plaguen: la tecnologia no és fiable, TVE diu que arregla els errors de seguretat y tecnològics que permeten vots fraudulents durant les votacions però no deu de ser així perquè qui va quedar primer (un cantant anomenat el Gato) queda, al cap d'unes hores d'acabada la votació molt enrera del nou primer, en Roberto Chikilicuatre... D'altres, com Azahara, pugen en la llista de més votats...
Per tant, un primer pas en el problema de votacions és el frau.
És un exemple. L'important no és que hagi passat amb TVE y myspace, o amb la televisió i Internet. Sinó que passa. Que el frau pot arribar per part de problemes en la tecnologia o per problemes en el sistema de recompte, o per voluntat de frau per part del decisor que es malfia dels electors perquè es malfia de la democràcia (hi tornaré a aquest tema, em penso) o per part d'electors amb molt d'interès en fer pucherazos (i els interessos, no cal que en ho digui Karl Marx, són econòmics: sempre hi ha algú que vol omplir-se la butxaca). Hi ha un altre cas: els boicots.
En suma, però, estem en un episodi més del que he anomenat la Crisi d'Unilateralitat: ja no pot l'organització, fer un sistema top bottom, de dalt a baix, sense més. La legitimitat s'adquireix, cada cop més, com saben moltes dictadures des dels anys 60 0 70, a base d'introduir sistemes simuladors de democràcia que, si jo fos un assatgista estadounidenc abreujaria com a DSS (Democracy Simulator System) i em fari d'or cobrant els royalties per l'ús d'aquest concepte a base de donar conferències. Exemple: els vots per SMS, mòbil, correu-e, etcètera.
El que passa és que el risc és el descontrol per part de l'organitzador o decisor: que la gent es pensi que allò és democràtic.
I, de nou, ho repeteixo, que el decisor interpreti que els vots no són democràtics perquè van contra els seus desitjos. I, en aquest sentit, s'havia pogut llegir que "Rodolfo Chikilicuatre és un fals cantant". Es tracta d'una anòmala expressió. He sentit més d'un cop cantar a David Fernández que a Isabel Pantoja o Plácido Domingo. Qui és menys cantant? Potser perquè és una disfressa. I així, em pregunto si no duen disfressa les folklòriques, els grups de hard rock, els Marylin Manson que s'espanten quan Santi Millán (potser era el Corbacho) li fan una entrevista... O aquells cantant, com l'eurovisiu Sergio Dalma que canvia de nom (Josep Capdevila) i que diu, en entrevista del 2008, que és diferent que fa uns anys. ¿Vol dir això que és un fals cantant amb l'aspecte de Sergio Dalma?
Potser podrien haver fitat ("acotado") el concurs: "es podran presentar cantants de tal estil". O, com va fer aquell famós concurs de còmics: "es podrà presentar qualsevol obra que acompleixi el que és generalment acceptat com a novel·la gràfica". I haurien fracassat.
Eurovision té una greu crisi de legitimitat: la gent no s'hi sent implicada. Però té un punt positiu: és l'única institució europea que ha optat per intentar apropar-se als ciutadans. Recordem la llunyania auto-volguda de la Comissió Europea, el Parlament Europeu i resta d'institucions de la Unió Europea.
Què passa quan un es pensa que Internet és la panacea de la Democràcia? Que guanyen els que tenen el xiringuitu muntat a fora. Chikilicuatre apareix al programa de Buenafuente. Per poca gent que vegi aquest programa, uns quants cents de milers de televidents sí que els pot tenir. I és fàcil la mobilització de part d'ells a causa del fenomen fan i del sentiment de pertinença que crea veure un programa d'aquest estil (d'humor, d'imitadors, de frases enganxoses, de fer-se sentir que són millors -"humor intel·ligent" i altres frases buides- que els d'altres programes). Igual que ha passat amb altres coses d'Internet, generalment les web són una eina d'alguna cosa que hi ha a fora. El Youtube sol repetir imatges de la tele. Les cadenes de ràdio tenen webs, que segurament són més sentides que les pròpies cadenes de ràdio exclusives d'Internet a Internet. Els fòrums de referència en el còmic acaben sent els de les pròpies editorials perquè donen l'accés a informació primària ("publicarem això"), tot i les crítiques rebudes per voler manipular missatges o per eliminar opinions que no els hi agraden.
Alhora, però, hi ha les webs o les opinions via web que no són les oficials però que penetren, no diré que amb molta força, però sí amb una força bastant més gran que l'acostumada en altres mitjans o en altres èpoques, i que es poden enfrontar als que dirigien fins llavors unilateralment tant la informació com la comunicació com els missatges donats o rebuts o reenviats com les decisions preses al voltant de qualsevol tema.
I aquí és on resulta que:
a)Roberto Chikilcuatre, pugui o no ser seleccionat a la gala de TVE per arribar a Eurovision, té més força que tots els altres cantants, consagrats o no, professionals, aficionats, novells, de qualsevol estil. El Marketing viral és més fort quan el missatge l'envia una empresa de comunicació (com pugui ser El Terrat, productora de Buenafuente, i on aparegué Chikilicuatre). I això, deixe-m'ho clar, pulveritza aquelles idees que ens volien tornar ingenus, sobre com un paio pot canviar el món des d'un raconet del planeta. És molt bo tenir talent, però serveix més tenir talents (vegi's el tebeo Asterix i Clepatra per copsar el significat de l'acudit).
b)Qualsevol cantant o "cantant fals" (grunt) pot presentar la seva candidatura. En una selecció oberta a tothom pel costat de l'oferta i oberta a tothom pel costat de la demanda, no podem saber qui guanyarà, en teoria. Se suposa que tothom parteix de les mateixes premisses. És fals (cas Chikilicuatre perquè un ajut clar d'una productora però és fals en cantants consagrats i en casos menys coneguts que també poden fer ús de tècniques de Marketing més enllà del que hi hagi a myspace: web, blog, comentaris i vídeo).
Ajudat per una crisi de legitimitat d'un festival tant parodiat com el d'Eurovision, és lògic que hi hagi molta gent que voti per cantants i músiques estrafolàries.
Afegirem, a més, el fet que ja no estem en una societat industrial de masses, de producció en massa fordista (escull qualsevol color de cotxe Ford T mentre sigui negre; qualsevol cotxe mentre sigui un 600) sinó en el que se sol dir una societat post-industrial o post-fordista
on, en el camp musical, per exemple, hi ha més gent que voldria que hi anés a Eurovision un grup de música celta o un grup de música hip-hop o un grup de música no sé quina, abans que el clàssic "cantan melòdic". No vol dir que la majoria de gent no volgués aquest tipus de cantant, tradicional a Eurovison, però és possible que siguien més mobilitzables i amb més habilitats tecnològiques els que vulguin un canvi. Volia un canvi Rússia, una Revolució Soviètica? És difícil de dir; el que és fàcil de dir és que els que tenien més habilitat per fer un canvi i més intenció de participar i de mobilitzar-se eren els seguidors de Lenin, anomenats bolxevics ("la majoria"... respecte dels obrers socialistes industrials, que eren una minoria a l'Imperi Rus). I, d'aquí, allò de
ser la vanguàrdia revolucionària.
Ara arribem a la notícia del dia 20070226: la pàgina de TVE/myspace/Eurovision diu que es farà una gala amb els 5 finalistes... a la qual hi aniran 5 cantants més, escollits per TVE escollit per un Comitè d'Experts. Deu ser aquell Comitè de Savis que no tenen ni idea de tele. És tracta d'una mena de directori, com ja he dit. I, com vaig dir en un altre missatge, d'una intervenció del Cos Diplomàtic (segurament que nuestro Chencho ya ha fet de les seves).
Recordem, quan al primer Operación Triunfo, la societat es va dividir en dos grups: les élites que volien seguir controlant el sistema i el públic massiu que veu la tele (les classes mitjanes baixes i baixes, gent assalariada amb poca cultura i contractes-brossa que veu la tele mentre els nens fan els deures i els truquen les cunyades per xafardejar problemes familiars de desestructuració... l'Espanya volgudamente desconeguda pels que decideixen). En aquelles èpoques de finals del segle XX, els mitjans de comunicació, els "col·laboradors" (articulistes, analistes, tertul·lians, líders d'opinió que cobren més per dir banalitats durant un matí que jo en una setmana) volien a Chenoa... i es van començar a posar molt nerviosos quan va guanyar Rosa. De fet, no ho han paït i, passats els anys, només saben dir que "canta molt bé". Les capes baixes anaven amb Rosa perquè s'hi sentien identificades amb una noia típica en el sentit que no havia ni acabat l'ESO, segurament, i no amb... (passo).
Els vots populars van traït l'esperit de control de les élites i ens vam trobar al davant d'una de les primeres crisis d'unilateralitat. No es pot decidir només des d'un dels bàndols implicats.
Ara, volen evitar-ho. Posant als cantants que han de guanyar, i als que han participat i quedat els primers en votacions populars, intentaran escamotejar el vot popular. De fet, segurament que alguna cosa ja ha passat. No m'estranyaria gens que la pròpia empresa de El Terrat hagi fet mans i mànigues per evitar que Chikilicuatre guanyés perquè el Buenafuente es posaria en contra a tots els cantans (excepte a Estopa i, potser, a Mojinos Escozíos) i això el faria fora de part de l'entorn cultureta en què s'ho mou. Un altre tema interessant és que, si guanyés en Chikilicuatre, seria un cantant d'un canal privat (La Sexta) que aniria a representar a un canal públic (TVE). Això seria fabulós.
Però no sembla que hagi de succeir perquè la pròpia cançó incumpleix normes eurovisives, aquí, sí, clares, com "citar noms de polítics"... i altres qüestions que espero que els guionistes hagin fet a propòsit perquè no els escullin: seria un pena no arribar a Eurovision per haver-se equivocat en la lletra.. De fet, Eurovision, igual que el Comité Olímpic Internacional que els diu als atletes que, quan vagin a Beijing, a córrer i a callar, i no dir que falta democràcia ni drets humans i laborals ni res d'això.
25 feb 2008, 00:00
Fin del periodo de votación y
próximas citas
El plazo para votar a los candidatos que optan a
representar a TVE en Eurovisión 2008 ha concluido ya. Los
resultados definitivos no estarán hasta el martes a las 12.00 horas. A lo largo
de la noche, tal y como como se explicó desde un primer momento, se revisarán
todos los votos y se eliminarán aquellos que sean
irregulares.
Los 5 candidatos más votados por el público en esta
votación se unirán a los 5 elegidos por un Comité de Expertos de RTVE. Los
10 finalistas actuarán en una gala de RTVE en la que todos los españoles podrán
elegir al representante de España para la edición 2008 de Eurovisión.
El jueves día 28 a las 12 de la mañana se harán públicos los nombres de los
5 candidatos elegidos por el Comité de Expertos de RTVE.
Muchas gracais [sic] a todos por participar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada