Banca ètica

Data Estel·lar senseinterès Diumenge 20070217

Ni hi havia gat negre mort ni era temps de poda ni havia de ploure ni al cotxe li calia gasolina ni feia fred.... resum del dia...

Vaig llegir al 2007, a la pàgina 16 del butlletí número 38 de la Lliga dels Drets del Pobles
un article sobre banca ètica (aquí, una explicación en castellano).

Segueixo el que diuen a p2:

La Lliga dels Drets dels Pobles agrairà la reproducció i divulgació dels continguts d’aquesta sempre i quan se citi la font.

De fet és una norma que hauria de ser comuna en aquests temps de crisi de la unilateralitat.

Per si algú no troba la pàgina, l'escanejo; que, si vaig fer-me el blog era, per això mateix, per estar segur que les imatges que jo volia eren on jo volia quan jo volia.


Banca ètica en un article de El Mundo. Per resumir-ho, les entitats de banca ètica van començar a implantar-se a Catalunya cap a inicis del segle XXI. Fins el 2008, data en què escric això, l'èxit és gairebé nul. Però allà hi són, demostrant que negoci financer i ètica no són antònims. De fet, es va crear FETS. La seva pàgina web comenca amb una pregunta: Saps si els teus diners serveixen per fabricar armes o contaminar el medi?

Sí que ho sé i la resposta és que sí que serveixen per fabricar armes i contaminar. Contaminen els bancs espanyols, les caixes catalanes i el banc que és atlántico però de Sabadell quan no dediquen una part substancial dels seus recursos al foment i expansió de l'Energia Solar. Sobre el comerç d'armes, és sabut que els bancs que tenen moltes sigles són accionistes d'empreses d'armes i no se n'amaguen pas perquè ells estan on hi ha negoci; tampoc no ho van esmentant cada dia. De totes maneres, Espanya és el novè exportador mundial d'armes. El finançament bé vindrà d'algun lloc.


Sembla ser que tot comença cap al 1980, quan es crea el banc holandès Triodos

Però podem anar fins als anys 60 o 70, amb el moviment Business Ethics, l'ètica als negocios. Per simplificar-ho, seria tot el contrari que el que hem llegit a Tintín: L'Orella Escapçada o a Espirú i Fantàstic: Kodo El Tirà i Mongetes per tot arreu. També ho hem pogut veure a tantes novel·les juvenils tipus El Superfenomen, d'Oriol Vergès. Per apropar-nos a la realitat, un Javier de la Rosa (exonerat de delicte fiscal, és clar, al 2008, lustres després d'haver començat un d'aquesta judicis inacabables) o l'estil capitalisme d'amiguets o alcaldia de Marbella (alcalde/alcaldessa, no siguem sexistes).

L'usuari de la banca ètica ho fa per motius sòcio-polítics (no n'excloc de motius sòcio-econòmics: que s'ho pugui permetre perquè tingui un nivell de renda més que suficient per a la vida quotidiana: noves classes mitjanes, etc.) Com a exemple de moti, l'article citat de Oneworld, ens parla de gent que no vol que llurs estalvis vagin a guerres considerades injustes com la del Vietnam (anys 70) o l'Apartheid sud-africà (això pot explicar pot ser, no ho sé, l'aparició d'un pioner banc ètic holandès, donat les relacions entre holandesos europeus i afrikaans, descendents d'holandesos que viuen a Sud-Àfrica). El resum més clar de tot això ho diu la pàgina de Fiare: l'activitat econòmica no és neutral.

En l'actualitat, cal plantejar-se què passa amb els Fons d'Inversió o amb els Fons de Pensions amb un món globalitzat (la Globalització va venir per la vinculació informàtica de totes les borses del planeta, que feia que, cap a mitjans dels anys 80, funcionessin ininterrumpodament en una cadena de causa-efecte que influïa a la borsa de valors que es despertés... les crisis financeres segueixen la sortida del Sol al llarg del planeta). Què en fan els bancs d'aquests diners? N'obtindrem algun benefici clar? La resposta és òbvia: no. Simplement, aquella gent tan llesta perquè té tante pel·les i accessos totals als resorts del poder, van decidir que ja era hora que també les classes mitjanes i baixes estiguessin completament exposades als riscos financers. Es baixen els tipus d'interès per fomentar la inversió privada... bonica forma positiva de dir que molta gent veia que els diners perdien valor al banc i que no els hi va quedar més remei que posar-se en la mà invisible del mercat financer globalitzat: "sí, sí, el millor és fer-se un fons de pensions o un fons d'inversions"... De fet, poques alternative n'hi ha, apart, és clar, de les hipoteques. Per tant, ja sabem com i a qui afectarà la crisi hipotecària i financera que porten preparant-nos des del 2006: és l'hora que els de sempre recullin beneficis. I tornant al tema de la banca ètica: ¿a quines inversions van els fons d'inversions? Igual resulta que una persona està tota preocupada per la deforestació de l'Amazones sense saber que part dels seus diners els estan invertint en no sé quina inversió per construir camps de soja transgènica a l'Amazonia, per exemple.

Sempre tenim l'auxili de dir: "oh, total, no hi puc fer res. Són tants pocs diners del total que, treure els meus, no solucionaria res". És la mateixa justificació que hi ha en els Ajuntaments que reguen l'asfalt i no les plantes o en el deixar-se tots electrodomèstics encesos, amb la llum vermella... en fi, en tot això que tots sabem que es fa contínuament perquè, total, una flor no fa estiu ni una gota oceà.


Això, esmenta l'article, s'uneix a "tradicions" del continent. Parla del cooperativisme. És interessant adonar-se que un banc ètic català es diu Coop57


La transparència sembla un element clau en aquest tipus de projectes: es vol saber què es financia

Un altre tret característic és el que sembla una major vinculació al territori. Coop57, per exemple, té muntades cooperatives a Catalunya, Andalusia, Madrid... La pàgina de Fiare, d'altra banda, és consultable en castellà, català i euskara.

El problema més gran que tenen aqueste entitats és la manca de visibilitat social. L'aparador d'un banc segueix essent, avui dia, el carrer, l'oficina del carrer. Ara, no és infreqüent trobar-se entitats abans inexistents lluny de la seva zona. Jo diria que un dels primers en obrir sucursals d'aquests tipus va ser Caja Rural d'Almeria, però avui dia he vist més d'una sucursal del Banc de València o de CajaAstur o d'altres, que s'afegeixen a bancs i caixes més conegudes o més vinculades al seu territori (caixes comarcals, per exemple, amb sucursals a la seva pròpi àrea d'influència). Si hi ha una excepció a la presa del carrer de les entitats financeres (tebeo: Los Cabecicubos, és clar) es ING Direct (un altre banc holandès, no ètic -"si té diners en negre, en principi, res... però que vingui, que en parlarem"-, en aquest cas, ex-Nationale Nederlanden) que ni té contractes de veritat amb els seus comercials ("assessors", els hi deien al 2001, en realitat, telefonistes pesats) ni té sucursals perquè així s'estalvien tots aquests costos fixos. Però que té una presència aplastant a tot tipus de premsa amb anuncis repetitius i personal famós molt fàcilment identificable que es que dóna credibilitat a gent que confia en un Matías Prats, El Destripador de Lavapiés, que té dues coses dolentes: o fa acudits o recita com un lloro El Caso (assassinats i coses així) i allà s'acaben les notícies, tret que no parlin de futbol. La presència d'aquell banc és infinita, tot i no tenir sucursals.

És evident, per tant, el més gran desavantatge que pateixen els bancs ètics.

Apart d'això, hi ha la mentalitat d'una població amb poques llums per manca d'una alfabetització en condicions i unes tradicions negatives que han quedat incrustades en el cervell.

Darrerament, però, les entitats financeres no ètiques (inclús, en segons quins casos, anti-ètiques, per exemple amb els seus empleats), estan agafant i tergiversant el vocabulari de la banca ètica. Suposo que, com és habitual, tant la paraula com el contingut s'acabarà podrint. Ja porten un temps parlant de "microcrèdit". Caldria desfer mites: un crèdit miserable no serveix per posar un negoci, per engegar un projecte a un emprenedor en aquest país. Però la banca no ètica està utilitzant aquesta paraula, potser per atraure els immigrants, potser per donar pocs diners als crèdits... Les subvencions i ajuts que donen institucions públiques o semi-públiques com els vivers d'empreses dels ajuntaments, que rondaven cap el 2001, d'uns 3000€, ja eren llavors una almoina gairebé inútil. Afegir-ne 1000€ és res: amb això, com a pagament únic. no es paga lloguer de locals, magatzems, vehicles, electricitat o despeses corrent. De fet, agafats en la pròpia mentida, aquelles institucions locals, comarcals o provincials de promoció econòmica, acabaven dient que, per muntar un negoci, calen els diners... i, si després ve un ajut, benvingut sigui.

El microcrèdit té sentit en societats molt empobrides. Per fer sortir de la misèria immediata a un tipus de població. Té sentit en economies desregularitzdes i desestructurades amb un gran component d'Economia informal (vol dir: il·legal, sense sous fixos, sense seguretat social ni cap tipus de seguretat ni de salut ni de res). És un negoci de pel·lícula de Cantinflas, o de tira còmica on algú decideix sortir un dia amb una galleda plena de suc de llimona i vendre'n. En aquest context, té una utilitat clara. És el que em sembla que fa Oikocredit (també holandès):

Nuestros préstamos son destinados a grupos: cooperativas de pequeños productores de café, por ejemplo, que necesitan su propio molino para aumentar el ingreso. O a instituciones microfinancieras que dividen nuestros préstamos en miles de pequeños préstamos para personas muy pobres. Pero también a organizaciones de comercio alternativo que ofrecen a los productores del tercer mundo un mercado justo para sus productos

L'exemple seria una cooperativa de cafè que demana el crèdit i distribueix els diners als seus cooperativistes.

Segons com, podem pensar que són una mena d'ONG financeres, o almenys, en el cas d'Oikocredit Catalunya tenen el suport explícit d'ONGDs (Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament), com Intermón Oxfam, Justícia i Pau o Medicus Mundi. Entenc, però, que els cooperativistes o els socis que aporten diners, reben beneficis econòmics.