Alibés i Jan: Mo i Kaxim

 Data Estel·lar passaportada Diumenge 20220403

Maria Dolors Alibés va escriure la DIEILIBÒLICAA (ver de diver) novel·la El Planeta Mo. Editorial Cruïlla publica unes 7 edicions a El Vaixell de Vapor Sèrie Taronja a partir de 9 anys número 15. La primera edició és d'agost de 1988; la setena que jo conec és de juliol 1997. Il·lustra: Monte Ginesta amb els seus espantosos dibuixos amb què acabar d'espatallar el llibre Català de COU, uns dibuixos que poc o gens tenen a veure amb les explicacions i descripcions, tret que els personatges van en monopatins (patí: diu l'autora). A sobre el color del cel de la portada, no sé qui el va posar, és groc quan hauria de ser potser MOras o rosat, com es diu en algun lloc del llibre.  

És el segon llibre de Maria Dolors Alibés que comentem, i el darrer perquè ha estat casual que en trobés dos de seguits quan no n'havia trobat mai ni un. No us en podré donar la llauna gaire més. L'altre era:  

20220328 Jan y Alibés: Superlópez y Superfantasmas

 

1988: un noi té un passaport per viatjar al planeta Mo. En comptes de terra, hi ha mo. Els habitants són com ampolles de "xampany", no diu "cava" o per tradició o perquè el vocable encara no estava tan estès. Es va fer servir vi de cava o cava a seques (ehem) a causa de les queixes de la regió vinícola de vins escumosos de Champagne. Al 2022 es fa cava a Extremadura i ningú no posa el crit al cel. Caram amb els proteccionismes. 

 

No em semblaria rar que, preguntats, si s'hagués pogut, a Alibés o a Jan, ens haguessin dit que no llegien els textos dels altres, que eren independents entre ells... és possible que ambdós, i tants altres, copiessin o potser s'inspiressin, en autors i textos desconeguts per al lectors espanyols, perquè no hi ha edicions aquí, perquè no s'hi pot accedir a tot... sempre recordo que Ibáñez i tants altres copiaven a Spirou et Fantasie però les seves aventures no eren publicades als anys 1950-1979 a Espanya ni al Cavall Fort, tret de l'aparició de Fantàstic al Sergi Grapes de la revista Cavall Fort i poc més. És a dir, que no hi havia manera humana de trobar les similituds entre Ibáñez, Rovira, Casanyes, etc, etc, etc i en Franquin. Als anys 2010 en endavant me n'he adonat de webs, blogs i altres e-andròmines que copien de webs amb continguts dels Estats Units d'Amèrica. Em preguntava jo: ¿i a què vindrà aquesta mania amb tal personatge que aquí ni es coneix? Doncs, gratants i googlejant, es trobava. Ja al 2022 he vist notícies tal qual a Espanya, a diferents països llatinoamericans, en francès... mateix contingut, mateixes paraules. Quan penses que trobes noves dades per afegir a aquella notícia, trobes exactament el mateix.... escrit per diferents persones, sense dir que tot ve de la mateixa font, que no és ni una font, sino un calc... i comences a malfiar-te.

 

Aquí hi ha una influència avui oblidada i perduda: Gianni Rodari. El de Contes per telèfon.

p6: es donava el cas que el doctor Genni Rodari [per tant, un geni en Gianni], un fervent partidari de les històries fantàstiques, en llegia entre naixement i naixement

 

Va ser el metge que va ajudar a nèixer a Feliu, el protagonista. Sense voler, va fer aparèixer una fada que li regala un passaport per viatjar a altres planetes. De nou, com passa a la sèrie Pulgarcito de Jan, tradició de contes i modernitat urbana s'ajunten sense problemes. 

 

A Superlópez l'hem vist també viatjar a diferents planetes. No sé si l'autoestopista galàctic o però sí que els viatges que escriu Stanislaw Lem o ambdós es veuen com a referència habitual. Potser també Rodari.

 

Rodari té un personatge... de memòria... Juanito Pierdedia o Pierdepie o algo así, que és un viatger, que interpretava jo que era un nen, no adult, i que arribava, per exemple, al país del DES. El planeta Mo és un país del Des. Molts mots comencen per MO- igual que al país del DES desgasta de saber quants mots comencesn per DES- i que els significats canvien respecte al vocables que fem servir aquí.

 

Aquí comença una cosa que és l'Antropologia: cada societat té unes regles diferents de comportament vers els altres. Jan ho fa servir de manera habitual. Sempre penso que és herència dels Viatges de Gulliver de Jonathan Swift. Alibés entra en aquest camp. Per exemples, a Mo no fan servir bambes (sabatilles esportives) que tan modernes eren als anys 1980 i que tan obligades s'han imposat pel cutrecapitalisme... Es veu de mal gust tocar el sòl, que és del material mo, així que van servir monopatins o patinets, que és el que veiem als dibuixos. 

 

p42: "Caminar" allà és una paraula gruixuda.

Escric això al 2022, en plena febre d'imbècils amb patins elèctrics i altres coses perilloses que recorden al individus-agulla de dos dimensions de Planilàndia. Sembla que tenen l'obligació d'incomplir TOTES les normes de circulació i de seguretat vial, inclús més que els BMW, els Audis, els autobusers, taxistes i cotxes de policia sense llum que no posen intermitents.

 

I el llibre de 1988 diu que ningú no camina, que tothom va rodant en monopatins... Increïble

p44 : el protagonista diu "no aniria mai a l'escola damunt d'aquella plataforma!

Quan al 2022 i alguns anys enrera és habitual. Des que als anys no sé si 1980 però si 1990 molta gent anés als instis en moto. Als anys 2000 passats, bastant hi anessin amb bicicleta i certs ajuntaments posessin aparcaments per a bicis als instis, i comencessin a arribar gent amb monopatins, patins y ciclomotor elèctrics, i resta d'aparells.

Cal dir que al 1988 un patí o un patinet no existia a les botigues o als carrers. Era una cosa que es veia a la tele, en alguna pel·li, dibuixos, animats, en tebeos vells de Zipi y Zape. Tot aquest tipus d'estri, inclosos els monopatins, existien de manera ocasional fora dels espais esportius (patinatge artístic). Per alguna raó els empresaris els havien erradicat fins que George W. Bush II va decidir que calia posar en marxa el segway i es va dir que els directius de París anaven en patinet a les seves oficines de La Défense. I arriba la moda de les bicis elèctriques a Barcelona, cap el 2004-2005, que són ciclomotors, perdoni vostè. No em parli de fer esport ni de vida sana.

1988 p14: El tren que va a Moés silenciós com una eruga estoica.

1993: Tren, eruga... Superlópez: El Castillo de Arena. La Formiga Poeta diu que el cuc de terra és un mitjà de transport, cosa que Superlópez no capta.

 

Quan Jan s'endú a Superlópez a un altre país, a un altre planeta, com és el planeta Kaxim o a una altra civilització com la petisa, parla de certs costums però acaba dient-nos molt sobre el seu sistema polític. Passa a La Trilogia de Lady Araña, passa amb els extraterrestres supervivents entre Mart i Jupíter de La Caja de Pandora, i també amb Bombokie, Tontecarlo o Djebana.  Sempre he considerat que té a veure amb què va estar vivint a l'Espanya franquista amb un pare/mare que li explicaria el que passava abans i llavor, va viure a la Cuba revolucionària i que traïa la revolució quan convenia, que va tornar a l'Espanya tardofranquista i li va tocar ser present a la Transició... els seus canvis geogràfics tenien relació amb la política i amb el desencantament i això es percep en certes explicacions.

Alibés opta sobretot per coses quotidianes, tot i que en Jan també ho fa. I Alibés ens parla del següent, molt a prop de la manca de respostes de les institucions públiques, democràtiques o antidemocràtiques o a-democràtiques: 

 

p58: Aprofitant la bona disposició que se li veia, li vaig preguntar on era el govern. Em va dir que allà,precisament, al Central Parc, al Palau de la Direcció del Timó Legislatiu, Administratiu i Estadístics (DTLAE) però que no calia que hi anés, que no em rebrien pas.

 

 Aneu a revisar la Trilogia de Lady Araña, en concret Adiós, Lady Araña, de l'any 2000 i Elecciones en Kaxim del 2010... anys després del 1988 d'El Planeta Mo de Maria Dolors Alibés.

Sona al Gran Timonel (¿de timo o de timó? i altres títols ridículs que s'han posat manaires de totes les èpoques. A Kaxim, el nom és Gran Señalador de Ruta [p26 d'Adiós, Lady Araña]: i qui marca la ruta és el timonel, qui marca el rumb del timó legislatiu, administratiu i estadístics.

Les sigles DTLAE em recorden a la inoperància de l'Administració de la Generalitat de Catalunya només capaça de posar a dit amics i amigues i d'inventar-se sigles sense parar, canviar nomenclatures de camins de cabres, com la C-59 com si fos un autopista, fins que hi entres, de dir que eP3 és EI-3 i després I-3 i coses així. Molt espanyol, massa català.

 Hi ha un apartat important que ens recorda al planeta Trok-Trok, que es veu que va tenir una sèrie de contes per a primers lectors cap al 1980-1982 a Editorial Bruguera, i una immensa aparició estel·lar a Pulgarcito. 

Resum de cachislamar.com amb negretes i subratllat groc maginotècnics:

El Mundo de Trok-Trok (28/09/1981)
Marta y Javier tienen un amigo llamado Trok-Trok, de la ciudad Trok, en el planeta Trok, que tiene forma de rosquilla. En ese planeta, los padres van al colegio, en vez de los hijos; es obligatorio coger flores bajo pena de multa, en caso de no cogerlas; y los lapicerontes pasean por el parque. Pulgarcito saca un lápìz y es juzgado de asesinato de un lapiceronte. Trok lo solucionará. 

 

p60 d'El Planeta Mo: al Central Park hi ha el centre del Planeta Mo i tothom fa cua (també en fan, tres al dia, al planeta Kaxim, com es deia que feien als països socialistes per anar a comprar... quan vaig al Carrefour, me n'adono que visc sota el Teló d'Acer). Aprofitant el moviment de rotació del centre del planeta, tothom, sobretot, els alumnes de les escoles van a fer punta ficant el llapis en el forat del centre del planeta. Les restes tenen forma de flor (com a La Terra) i hi ha arbres d'on neixen els llapis.

Al planeta Trok, els llapis són animals: llapiceronts. Estan protegits. Quan en Pulgarcito en treu un de la seva butxaca, els de Trok pensen que l'ha assassinat. Però potser la seva protecció s'assembli més a la de les monedes com els unicorns del planeta Mo: llegeixi's més avall.

Al planeta Mo, els llapis són vegetals, una mena de fruites que es poden fer servir, per punta, escriure amb ells.

Amb això arribo a la gran idea d'en Feliu: els patins es compren en una mena de sabateries, per dir-ho així, i es proven no en un catifa com en tantes sabateries sinó en un grandíssim espai de gespa... que tot bon terraqui considera que és perfecte per a un camp de futbol. El terraqui europeu vol evangelitzar a Mo amb la bona nova del futbol fins que se n'adona que no ha d'interferir en una altra societat de manera tan artificial, tot i que l'amo de la sabateria-patineria acaba sentint-ser interessat i el persegueix per tot arreu de Mo. Alibés fa que en Feliu aprengui la Primera Directiva d'Star Trek, en un any, 1988, en el qual jo crec que encara no se'n parlava o no era gens coneguda ni entre els trekkies. Es pot dir que és un advertiment envers la colonització cultural i d'altre tipus. La raó és semblant a la dels llapiceronts de Pulgarcito: en iniciar el partit, cal llençar una moneda a l'aire... i la majoria de monedes són unicorns a Mo, que són animalons i resulta que els moens alimenten les monedes a base de petons, així que no fan mal a les monedes unicorns ni a les altres. T

En Feliu acaba fugint del planeta. Em recorda molt al que sovint fa Superlópez. Abandona un grup de gent, una societat, una civilització, un planeta, quan ja ha acomplet la seva missió o ja té la pista que li calia o vol fugir d'algun problema que li han creat allà... no té problemes en marxar sense ni dir adéu... ho va fer amb el Supergrup, imagini's amb uns extraterrestres. 

El cas és que, com passa amb Superlópez, es troba en una troca que ell no manega, és manipulat i s'empipa fins que aconsegueix deixar penjat tothom: és considerat un uninàs (té un nas), que val com 10 uniorelles, que val com 10 unicorns... en Feliu, i els terraquis en generals, esdevenen la moneda més valuosa del planeta Mo, cosa que podria explicar les abduccions d'humans per OVNIs, cosa que ni Giorgio A. Tsoukalos ni Enrique de Vicente han dit encara.

Tot i que en Feliu rep molts petons, això no l'alimenta. Cada societat, cada món és molt divers.

 

Hi ha més coses interessants a El Planeta Mo: un mapa al palmell de la mà, que indica "sou aquí" i que canvia de posició segons el carrer on estigue. Al 1988 no hi havia ni mòbils ni "palms" (una maquineta de cap el 2006) ni Google Maps ni Open Maps ni GPS. Se'n parlava, que algun dia n'hi hauria, de mapes o de coordenades basades en satèl·lits fàcils d'accedir no només per a militars o per a avions o vaixells d'alta mar.

També és interessant, com evita l'autora dir el mot espanyol o Espanya. Esmenta la moneda "pesseta" però parla de lires italianes o dòlars dels Estats Units [p33]. En algún moment diu "al meu país" o "a la Terra mengem així" [p33] però evita dir el mot prohibit. Gairebé mai diu el mot català o Catalunya, tot i que sí fa ús d'algun refrany intraduïble (per no dir que gairebé no se'ns parla de refranys o dites catalanes populars).

Potser us en caldria donar-li un altre cop d'ull per trobar més similituds entre Alibés i Jan, entre el planeta Mo i el planeta Kaxim i altres paisos que Jan ha fet recórrer als seus personatges.