20210807

He vaciado la mesa y em trobo amb Peñalver

 Data Estel·lar enunbang Dissabte 20210807

 

Aquest cop he trigat 11 mesos en netejar la taula, sens perjudici que ja hi haguessin coses d'abans. 

Torno de vacances i aboco coses a la taula pensant que les ordenaré bé a cada prestatge. ¡¡¡¡No m'hi cap res!!!! "Y mira cuánto espacio de almacenamiento"... No és suficient. Espai obert, diàfan. 

Per veure com la cosa a La Maginoteca: tenia guardat el diari Més antic MésTarragona o Méslalocalitat que sigui del 20191230, d'un passeig nadalenc ben bonic per la rambla de TGN. Era perquè  hi havia un article de títol genèric "Els Manaments de Moisés" pel periodista Moisés Peñalver (Jesús, l'has d'entrevistar). El títol de l'article en concret és: "Independence Day" però la part interessant era copiar-lo. Quina mandra! I després no el trobava: 2019, 2020, 2021... apareixia de vegades com un cometa i em deia que un altra dia, que ja veurem.

 

Cuando sale lo de la independencia de Catalunya, dentro pero me temo que sobretodo fuera de Catalunya, la gente se enfada mucho. Mientras que dentro de Catalunya puede haber menos roces, menos tontería y es todo a veces más banal, más de comedia, más de pasar de todo o mucho más

complejo, como el julio-agosto 2021 con Catalunya Ràdio y RAC1 cadenas de radio que han estado durante 10 años azuzando el pro-indepedentismo a la vez que los Juegos Olímpicos de Tokyo 2020 (los del 2021) son un no parar de menciones a la selección española, no a cualquier selección de las que participan. Fuera de Catalunya, lo que sería el resto del Estado Español del Reino de España fuera de la República Catalana, por los periodistas y los medios de comunicación es mas profundo y atávico, es un "no se puedeeeee" que por lo que sucedió en el 2017, lo del golpe de Estado con burlas contra los que votaban otras cosas, el juramento de jeu de pomme fuera del Parlament firmando cosas y la Constitución absolutista antidemocrática que no publicaron en el DOGC sino en un anexo, con uso de escudos humanos en esos sitios en los que ni los que trabajan pueden entrar fuera del horario laboral: los centros educativos. Un ejemplo de esa ignorancia promovida por periodistas y políticos es escuchar a uno habitual en las tertulias con su barba y su perilla decir en 12+1TV que "si no quieren ir jueces a Catalunya porque no se acatan las sentencias sobre la independencia pues que no vayan, que no hay ni que pararse en pensar lo de pagarles un plus para que quieran ir, que es mejor ponerlos en pueblos de la España vaciada"... El tío, que es un pope de la prensa, mezcló a sabiendas (y si no, pues igual de mal: porque cobrar cobra y cobra mucho), tribunal constitucional, pueblos pequeños, ciudades grandes, tribunales penales, laborales, contencioso-administrativos con el Supremo y el Constitucional, y como si el dinero presunto a pagar de más fuera para unos jueces malvados e indepedentistas cuando son para gente que tienen muy buenos sueldos y mejores horarios y menos trabajo en Cuenca que en Sabadell, y cuidado, que los abogados saben si habrá o habrá sesión judicial un viernes esquiable en Baqueira o Puigcerdicable según el nombre del juez.

Aquest cop he trigat 11 mesos en netejar la taula, sens perjudici que ja hi haguessin coses d'abans. 

Torno de vacances i aboco coses a la taula pensant que les ordenaré bé a cada prestatge. ¡¡¡¡No m'hi cap res!!!! "Y mira cuánto espacio de almacenamiento"... No és suficient. Espai obert, diàfan. 

Per veure com la cosa a La Maginoteca: tenia guardat el diari Més antic MésTarragona o Méslalocalitat que sigui del 20191230, d'un passeig nadalenc ben bonic per la rambla de TGN. Era perquè  hi havia un article de títol genèric "Els Manaments de Moisés" pel periodista Moisés Peñalver (Jesús, l'has d'entrevistar). El títol de l'article en concret és: "Independence Day" però la part interessant era copiar-lo. Quina mandra! I després no el trobava: 2019, 2020, 2021... apareixia de vegades com un cometa i em deia que un altra dia, que ja veurem. 

Ha de sortir per internet. Surt. És el dia: copio l'article: 


Actualitzada 29/12/2019 a les 13:12

Diu la dita que com més serem, més riurem. No parlo de fer una orgia, sinó d’independentisme, que per a molts és el mateix però en política. Ara veureu quina comèdia tinc a casa. Jo, ja ho sabeu, sóc un andalús independentista. La dona, que em prohibeix que digui el seu nom, li direm Itziar, com podeu veure, és basca. I la sogra és de Lleó. Doncs ara imagineu una taula de Nadal entre un groc, una basca i una castellano-leonesa. Amaniu la tendra escena familiar amb l’Yzaguirre de la Dow i el vi de la Repsol. Seré prudent a l’hora de descriure les nostres converses: volen moto-serres en marxa d’un costat a l’altre de la taula. Com que la dona és de Biscaia, les atura al mig amb una mà mentre xucla el cap d’una gamba cridant: «¡Que estoy muy loca

Divendres, quan vaig sentir per la ràdio la notícia que el regne de Lleó es vol separar del de Castella em vaig fregar les mans i vaig cridar a la sogra no sé què de la Carme, perdó, del Karma. Ara, a més a més d’Euskadi, Catalunya i Lleó, el que volem també és independitzar-nos els uns dels altres, la dona de mi, jo de la sogra i l’Itziar de la mare, però tenim l’estat nadalenc que ens ho impedeix. 

Les nostres converses cada dia pugen més de to i m’he atrevit a suggerir-li a la sogra que el que haurien de fer els lleonesos és un referèndum per saber quants estan a favor de sortir de Castella. Ella se n’ha anat rondinant cap a la cuina a rentar els plats. Jo he continuat amb la conya cridant «separatistes!» «rompespañas!» fins que l’he vist mirant-me de fit a fit amb el davantal, cara d’odi i, a les mans... un pot de Fairy.

El cas es que he hagut de buscar des de l'últim article i encara m'he trobat amb més coses interessante, algunes de les quals peguen per a La Maginoteca (apart dels títols del tipus "X i Y" que són molt maginotècnics i no crec que coincidim en res més): 

Sobre si els llibres son cars o barats: als programes culturals de magatzems i subhasters, hem après que els llibres no tenen ni valor ni preu, que no valen res. I, si vas a les Re-Read o a les Llibreries Solidàries, encara ho notes més. Qui diu els llibres, tot el que sembli cultural. No trobareu res sobre epopeies i èpiques ni sobre res més


Actualitzada 28/10/2020 a les 10:19 Els Llibres:

Durant els anys 90 em vaig aficionar a anar els diumenges al Mercat de Sant Antoni de Barcelona a buscar gangues literàries. Un dia vaig veure una col·lecció de set autors de nom de prestigi que tenien un preu per riure i un pes per plorar. Vaig regatejar com un esclavista i cada volum em va sortir per 1 euro. Pujar els llibres a casa va ser com carregar el taüt d’Obèlix i vaig fer més viatges que Darwin. Això sí, un cop col·locats, vaig contemplar orgullós l’estanteria, pensant que Trump era un imbècil fent negocis comparat amb mi. Ara sabem que també era un imbècil sense fer negocis... ell i jo. Per qüestions que no explicaré (shhh! No podia pagar el lloguer) vaig canviar de pis i vaig anar a viure a un confessionari de l’Hospitalet de Llobregat. Com que no he tingut mai amics, em va tocar demanar-li ajuda a un paio que cobrava l’hora a preu de Zona Blava. Entre les caixes que va haver de comprar aquell home i el temps que va trigar a traslladar els llibres em va cobrar 30 euros.

Per diferents circumstàncies (sí, vaaale, no vaig pagar el lloguer) em vaig traslladar a la capital de la Hispania Citerior. És important que us quedi gravat al cervell el que diré ara: 80 escales del carrer a casa. L’home de la mudança (que devia ser de Bilbao) va dir com el Cid Campeador: «Esto me lo pelo yo con dos chavales». Però aquells «chavales» es van negar a pujar els llibres, així que van haver de contractar una grua. Els llibres d’un euro van acabar costant-me 250 sestercis. Hauria valgut més la pena cremar-los a un descampat. Com? Que de qui eren els llibres? Els havien escrit un tal Solé Tura, Fraga, Miquel Roca i algú amb barba a qui li deien el Peces. 
 
 Si tens espai o si te'l busques tens un problema perquè la gent s'entesta en obligar-te a guardar les seves coses: ¿fins a on en pots disposar? ¿Quin dia les pots tornar o llençar? ¿Per què ocupar el teu valuós espai amb coses d'altri?


Els còmics

Periodista

Actualitzada 19/05/2021 a les 08:01

Un cop acabada la partida de Tetris al Parlament i ara que tothom està tranquil a Madrid amb l'Ayuso intermitent, ja no tinc a qui criticar. En aquest país pots dir que un polític és idiota i no et passarà res... però a ell tampoc! Així que al meu pobre cervell li passa com als de C's, que no saben ja què inventar, i li dic a la dona que m'apunti idees. He trobat un post-it que deia: «còmics», i m'he llençat a escriure del Joan Capri. Però després m'he creuat amb ella al passadís de casa (vivim junts, però no parlem) i m'ha preguntat pels «tebeos» «¿Tebeos?¿No me has escrito cómicos?».

Música. Servirà qualsevol cançó trista d'Àlex Ubago o la banda sonora de La Lista de Schindler. Tinc un pis que és un confessionari de la Catedral, petit i del segle XV. Així que he agafat un traster, això que ningú sabia què era fins que n'han fet una sèrie, com els Antidisturbios. Els trasters es paguen per metres, així que, apilant caixes, els d'Amazon són uns merdes al meu costat. Un camió m'ha portat tot el que ja no cabia a casa. Allò semblava una intervenció policial amb deu persones empenyent una porta, però, al final, amb l'ariet ho hem aconseguit. No cabia ja ni una agulla. Llavors, un tal Albert -deu ser un paio calent perquè li diuen el Rayo del Serrallo- m'ha regalat uns còmics antics perquè els guardés amb «carinyo». Gràcies, amic, però he hagut de trucar un regiment de Zapadores per encabir-los al traster. L'entrega ha estat també interessant: una noia amb ulleres de sol (devia ser la seva parella) m'ho ha entregat a una cantonada amb molta discreció. M'ha deixat anar la bossa a les mans «Aquí tienes lo tuyo». Us he de deixar que tenim el recompte a la presó.

 

Triste això de que la gent es desfaci de tebeos.

 

El títol que no té res a veure amb el contingut però sí amb els tebeos. El Florenci és l'avi de Jordi Pujol el de la deixa (els diners no declarats a Hisenda com si haguessin estat part d'una herència o donació familiar): 

L'avi Florenci i la T.I.A.

Periodista   Actualitzada 22/07/2021 a les 20:03

 Deixeu-me que sigui una mica delinqüent avui. Com a projecte de jurista facinerós, penso que els polítics que acaben sent descoberts per la Justícia són uns inútils. A veure si ens entenem, si tu ets un prevaricador, o malversador o algú molt dolent que no posa mai l'intermitent. Ostres! No ho facis quan vas davant una patrulla. Parlant clar, si tens poder, també has de tenir advocats que t'aconsellin perquè no t'enganxin per no declarar l'IVA d'un xiclet. No ho he entès mai això. Crec que els polítics que acaben imputats, processats o arrebossats en tempura no són bons polítics. El bon polític roba sense que el descobreixin. I vosaltres direu: «Cauen tots: cas Palau, Gürtel, ERES...». No, amics no, ens en faríem creus de la quantitat de polítics que han hagut d'anar al sastre a eixamplar-se les butxaques per operacions que no han estat descobertes. No les coneixeu perquè, oficialment, «no existeixen».

Respecte a l'espionatge. D'això en soc expert. Quan quedis amb algú per dinar li dius que us trobeu al quiosc de la plaça Imperial Tarraco i que ja decidiràs el restaurant. De moment ja no et podran posar un micro a la taula en connivència amb el cambrer. Li dius al personatge en qüestió que abans has de fer una gestió al Palau de Justícia o a qualsevol organisme que tinguin un arc de seguretat a la porta. Allà, haurà de buidar les butxaques i tu, dissimuladament, mires què porta. Així, de moment, ja has eliminat la possibilitat que dugui una gravadora. Des del lloc on hagis aparcat el cotxe fins a la porta del restaurant, girat de tant en tant. Si veus a la mateixa persona cada vegada que mires, o et segueixen o és el Pere Aragonès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada