Vaig trobar a baix preu el Patufet número 100 de data 19720317.
Passem a comentar una mica la revista.
Només he posat la imatge de la pàgina de presentació. En comptes de posar pàgina 2 i 3, hi diu 322. La següent és la 323, encara que no estigui escrit allà... Està pensat per enquadernar-ho tot junt, com alguna gent havia fet amb les revistes dels anys 1920. No trobo que fos una bona idea el fet de numerar seguit. Imagina't que una temporada deixes de comprar aquesta publicació. Al cap d'un mes, ja van pel número 400... te'n falten pàgines intermitges. De cop i volta, la gran idea d'obligar subreptíciament a col·leccionar esdevé una eina que motiva el no col·leccionar.
La portada es de color vermell amb algunes lletres en vermell. La silueta del nen Patufet, doble i cadascuna mirant cap el títol, en blanc; un número en gran (100) en blanc:
PATUFET
REVISTA INFANTIL I JUVENIL
Any 5 - Segona època -Nº 100, Barcelona, 17 Març 1972
100
Les letres i la doble silueta son gairebé il·legibles. Un fracàs de disseny.
Al fons vermell hi ha figuretes lletges com dibuixades per Ivà el del Makinavaja. Suposo que són dibuixos seus perquè són lletjos i estrident i, en part culpables per la tinta negra de que no es vegin les lletres.
Aquest fracàs de disseny és premonitori.
La contraportada escriu amb lletres vermelles sobre fons blanc:
BÉ, JA NO PARLAREM MÉS DEL
NÚMERO 100. EN EL NÚMERO
SEGÜENT PARLAREM DEL NÚ-
MERO 101!
Curiositat: en boli, "Figueras". ¿Antic propietari d'aquesta revista comprada de desena mà? No seria gens estrany.
Ho he escrit com apareix: el fracàs de disseny editorial és la norma: "nú-" en una línea i "mero" a la següent.
A la imatge teniu l'índex. La revista és discreteta. Sembla un fanzine que imités els especials de Mortadelo: "Mortadelo Especial 100"... "OjodePez Especial 100"...
Hi ha un conte escrit per Jordi Valent amb il·lustracions de Puig, per descomptat un conte seriós mig religiós i que recorda certament a tant escriptors de literatura juvenil en català. El conte queda tallat en un altre error de disseny. I a sobre pensarien que era una bona idea per rebaixar el nivell de text perquè "aquesta època és més de la imatge que l'antic Patufet".
Hi ha no poques pàgines de García Lorente, un dibuixant que també apareixia als anys 1970 a les revistes Bruguera, i que, en fi... no em diu res. Sembla ser el darrer mohicà que queda al Patufet. No pega, no.
A El Drac de St. Llorenç, Esparbé fa una versió del Drac de Sant Llorenç de Munt. En Jan també en va fer una altra (com a mínim, publicada a la revista Pulgarcito cap el 1982-1983)... sospito que va copiar aquesta historieta. Em sembla que només conec la llegenda d'aquestes dues historietes. No és que al Vallès se n'hagi parlat gaire de la cova del Drac, tot i que el massís de Sant Llorenç de Munt i el seu cim, La Mola, domina tot el Vallès Occidental i part de l'Oriental. Que no cal ser un expert per saber que aquella muntanya és la muntanya. Amb alguna vinyeta espectacular o gairebé "en estil Marvel (p4v3), el dibuix sembla irregular i és com que "ja està tot dit en 5 fulls, següent..."... dóna per més...
Parlen d'una exposició dels Dibuixants de Patufet d'ahir i d'avui a Manresa, cap el 19720318 al 19720403, carrer del Born, 11, a la Sala d'Art Ciutat. Potser algú en sap alguna cosa més.
El títol sembla, i no és casual, al de la secció Homes d'en Patufet d'ahir i d'avui: podria ser el més interessant de la publicació sinó fos tant pobra aquesta secció. Tres acudits d'en Cornet, un dibuixant de l'anterior etapa de la revista. I dos d'aquests acudits ocupen dos fulls, és a dir, que es veuen i es llegeixen malament i a més hi tenim la grapa. Greus dissenys d'edició. Això no t'ho trobes a TBO, revistes Bruguera ni al Cavall Fort.
Trobo que els error de la revista són que:
a) és àtona
b) mal disseny. "El factor estètic no va ser tingut en compte", diuen més finament a la wikipèdia en català.
Malament, si a això li sumes que la competència és gran, però alhora semblava haver-hi espai per a tothom.
Molt interessant és un anunci de "lot relligat" de revistes de Fabra Coats, que era una immensa fàbrica, amb les naus visitables al bell mig de Sant Andreu del Palomar. Part de la factoria és la Bibilioteca Ignasi Iglesias- Can Fabra, especialitzada en tebeos. L'altra part és gegantina. Tenia rails, i esperem que els de l'Ajuntament no els arrenquin. S'hi fan fires i exposicions. Sembla que la revista de Fabra Coats era com una mena de fullet de moda, de roba, etc.
A la secció La Nuri també en vol saber es disculpen per allò que demana saber el públic lector, les preguntes del qual passen per ser del personatge anomenat "Nuri": molts dubtes de llengua. Diuen que no hi ha una "incultura general en matèria de llengua catalana".
Sembla una idea optimista però, havent sentit a molts catalanoparlants
ho dubto.
Hi ha una mena de malaltia filològica catalana, alhora que en altres sector el que hi ha és una total despreocupació, i parlem de catalanoparlants. Ha guanyat la segona, com s'ha vist amb el desastre que ha fet l'Institut d'Estudis Catalans a base de tirar a terrar la meitat dels fonament gramaticals. Diuen a la secció que no és que ningú no hi sàpiga parlar en català, malgrat l'absència d'educació pública (recalco, pública) en català sinó que tothom té algun dubte i, sumats, semblen molts.
El to és sempre com de desfeta, de disculpa, de tirar enrere, més que no pas de treure pit. De nou, aquesta sensació àtona.
La secció de La Nuri duu un dibuix del Quixot (Quijote) per en Puig. Porta un escut català, i parla en aquest idioma, cosa que ens fa pensar si eren de la hipòtesi del Cervantes "català" o "valencià" que als anys 2010, algú va treure a la llum, amb polèmica... i polèmica per acallar la polèmica. Tres rètols: "Martorel" per "Martorell", "La Obispal" per "La Bisbal" i "Puerto Buey" per "Portbou". No tinc clar que realment castellanitzessin aquelles localitats però queda senyalat així al dibuix.
Com podem veure a la imatge, el requadre de crèdits parla d'un conegut editor anomenat Baguñá Hnos, sl. Baguñá Hermanos es l'empresa que tira endavant la revista TBO, la qual havia passat a imprimir-se dècades enrere a la mateixa impremta de l'antic Patufet, quan es va veure que aquesta publicació no tindria permís de publicació per part del Franquisme. El Patufet havia estat una revista en català, idioma prohibit, que tenia com a objectiu aprendre l'idioma i quatre coneixements carrinclons en pla nacional-catalanisme catòlic, la part "catalanisme" és la que no agradava al nacional-catolicisme franquista, és clar.
La impremta del Patufet va funcionar des dels anys 1930 fins a finals dels anys 1970, en perfectes condicions i amb gran qualitat, segons es va explicar per part d'un descedent de Baguñà i per part dels membres de la mesa que presentava el llibre de Jordi Manzanares sobre els 100 Anys del TBO: 100 Any. El tebeo que va donar nom als altres, de Diminuta Editorial, a la Biblioteca de Catalunya, el divendres 20161202. S'hi van passar molts números parlant de l'arribada de la impremta alemanya que permetria imprimir en colors.
És curiós trobar el nom de Pere Olivé a la compaginació. Des dels anys 1980, veurem el seu nom a les revistes de Comics Forum, sobretot a les de superherois perquè és de les que en van produir en més quantitat.
La pàgina 323 o p3 de la revista no duu número. És la introducció anomenada "Carta als lectors". La signa el mateix Patufet. El dibuix d ela part inferior pot ser una variació de l'aparegut al primer número que no hem vist. Allà hi seria sol i per això diu: "tan bé que s'estava en el número 1..." El dibuixos van signat per "P" ¿Puig, Perich? Ni idea.
Transcriguem la CARTA ALS LECTORS:
Patufistes, tots,
Ja us haureu adonat que, des de primer d'any, la revista ha fet un gran canvi...
[Nota 1: suposo que eren aquelles revistes més petites, amb acudits que podien ser d'Escobar i d'altres bruguerils]
Us n'explicarem el perquè:
En els seus bons temps (de 1904 a 19358) En Patufet era una revista de les més avançades de la seva època, i podia competir amb tota dignitat, amb les altres revistes de la seva especialitat d'arreu del món.
Patufet en aquells temps era fet per un grup d'homes, la finalitat dels quals era mantenir una revista que fomestés la cultura, bo i educant, instruint i divertint els lectors.
Trenta quatre anys no han passat en va...
Les tècniques de la informació han canviat el món... El concepte de l'art i de l'estètica ha variat completament. Nosaltres no podem fer una revista nostàlgica que només complauria els supervivents d'una època que ja ha passat... i amb prou feines, encara.
Patufet vol ser una revista bàsicament amb els mateixos objectius de l'anterior. Però és clar; si hem canviat l'escombra pe l'aspirador i el carbó pel butano, fóra anacrònic d'emprar el mateix llenguatge d'aleshores. Voldríem tenir l'encert de fer el Patufet que sortiria avui si l'antic hagués pogut evolucionar normalment sense aquests anys d'interrupció. És a dir, amb un llenguatge gràfic que el nen veu cada dia.
Si ho aconseguirem o no, ja són figues d'un altre paner.
Ara pensem amb la dita: "Entre tots ho farem tot".
PATUFET
Nota 1: s'ha mantigut l'ortografia i la puntuació. Al nostre parer, faltarien algunes comes.
A "fomestés" deu ser "fomentés": un error tipogràfic però que s'afegeix a la resta d'errors d'edició i de disseny, a més al pròleg i en un número tan significatiu.
Nota 2: a més, en comptes de parlar amb alegria i eufòria d'haver fet 100 setmanes, el text està a la defensiva i sempre en comparació amb el Patufet del primer terç del segle XX que certa gent tenia idealitzat, com tenia i té idealitzada aquella Catalunya i que sembla ser que donaven la llauna a les cartes al director dels diaris. Com que no hi havia cap problema a Catalunya. Ah, els burguesets, sempre amb les seves cabòries que volen i aconsegueixen que siguen les dels que no ens importen.
Nota 3: contínues referències a un nou disseny... i estem veien (vegi's nota 1) que hi ha errors o mancances per tot arreu. Compari's aquesta revista amb d'altres de l'època. No és més fàcil de llegir, no té millors historietes. Només la supera en la mida petita perquè la fa més transportable. Compari's amb la seva germana d'impremta, el TBO, que procedia també del primer terç del segle XX i que no va ser interrompuda la seva continuïtat més enllà d'una relativament curta etapa entre el final de la Guerra Civil i els anys 1940 (postguerra, escassetat, permisos de publicació setmanals per a cada número). I, tot i la seva façana passada de moda, és més moderna, variada... no sé. És com si no s'hagueren pres sèriosament aquesta publicació... i PARLEM DEL NÚMERO 100!... i en canvi si sembla que van ser molt afectats per les crítiques negatives de gent que sospitem no pensaven ni comprar un Patufet "infantil i juvenil".
Nota 4: sembla que, com més es modernitzava la revista, més subscriptors es perdien. Aquí cal pegar al crostó dels que manen, dels que volien passar ase per bou: si es venia sense modernitzar, deixi-la així i prepari el terreny, en forma d'encartament interior, d'anuncis per a una nova publicació en català per a "nens d'avui"... Perdien 20000 pessetes mensuals a l'editorial. Potser això explica l'absència de publicacions en català amb cara i ulls des que el català ja era una llengua constitucional i estatutària. Potser això i no només un 50% de castellanoparlants no alfabetitzats en català i la majoria ni en castellà. Alhora sembla ser la mateixa malaltia que va començar a afectar al TBO: els antics lectors i autors no volien modernitats i els nous autors volien coses noves però no aconseguien fer entrar-hi a nous lectors.
Com ho va resoldre Bruguera? Potser a la manera bèstia: primer, mantenint capçaleras tradicionals però ficant-hi els personatges d'èxit -Mortadelo y Filemón, etc.- en mil versions. Després, amb refregits, així sempre t'hi trobaves amb vells coneguts, i amb barreges de personatges de farciment que trobaves a qualsevol revista. Posteriorment, encara més bèstia: suprimint les revistes antigues, mentre les noves "Super" ja s'havien fet un camí. SuperPulgarcito, SuperDDT, SuperTioVivo... que eren el mateix que les anteriors i una cosa nova.
Nota 5: és curiós que s'aprofita per parlar del nou format 17*24cm però no es festegen els 100 números.
A partir del número 137, corresponent a l'1 de desembre de 1972, la revista fa una crida angoixant a l'opinió pública: o augmenta el nombre de subscriptors o haurà de plegar
En el número 167, del 29 de junio de 1973, la revista publicó un editorial en el que anunciaba que debido a la crisis económica y por no encontrar la línea adecuada, se iniciaba un compás de espera hasta decidir el siguiente paso a tomar.
(...)les vendes van anar baixant i en el número 167, del 29 de juny de 1973, la revista publicava un editorial en què s'anunciava que a causa de la crisi econòmica i pel fet de no trobar la línia adequada, s'encetava un compàs d'espera fins a decidir què calia fer. Es tractava, certament, de l'anunci del final definitiu de "Patufet". A continuació teniu l'editorial esmentat i la portada del darrer "Patufet".
EL "PATUFET" FA UN COMPÀS D'ESPERA
El PATUFET no ha tingut temps de resoldre d'una manera definitiva la crisi que se li va plantejar ara fa mig any. Aleshores, davant la possibilitat que el nostre setmanari hagués de suspendre la seva publicació, es va produir una entusiasta aportació de noves subscripcions. Agraïdes i tot, cal dir que no foren en el nombre necessari perquè el PATUFET pogués continuar el seu camí al marge de les preocupacions econòmiques.
Cal convenir que el problema econòmic no era pas l'únic que el PATUFET es tenia plantejat. Hi havia sobretot, el de la seva presentació. L'estructura ideal ha sortit sovint reflexada a la secció "L'opinió del lector", en la qual, però, s'ha expressat una varietat de tendències. La seva mateixa varietat ha fet impossible de marcar una orientació precisa que respongués al grat de tots. Una dificultat que s'hi afegia era la mateixa necessitat de publicar sense interrupció la revista; la continuïtat no permetia d'estudiar amb deteniment el problema en tots els seus aspectes, i treure'n una conclusió vàlida; en definitiva, programar el contingut majoritàriament desitjable per al nostre PATUFET.
Al cap de mig any s'ha cregut indefugible allò que les circumstàncies ja aconsellaven a darreries de 1972: suspendre temporalment la publicació del PATUFET, amb l'única finalitat d'estudiar l'estructura que li pugui ser més beneficiosa. Aquesta estructura s'haurà d'ajustar, en línies generals, a la suggerida per la majoria dels lectors que han opinat. Hi ha, o sembla que hi ha, com un cert desig que el PATUFET d'avui s'acosti, en alguna manera, al PATUFET d'ahir. Això és el que cal considerar després de l'experiència del PATUFET concebut com a cosa nova. La sola cosa que no és pot fer és precipitar-se. Vet ací la gran raó que imposa una pausa en la publicació de la nostra revista.
Farem tots el possibles perquè aquesta pausa sigui com més breu millor. En l'endemig cercarem aquelles solucions que ens semblin més ben orientades, amb el desig que, en la seva reaparició, sigui el PATUFET que desitjaven tots els lectors que l'han abandonat i el PATUFET que esperaven tots els lectors que li han estat fidels.
El PATUFET ha de continuar la trajectòria que ha estat la seva glòria. Té al davant tota una història, de la qual no es pot desentendre. Tots els homes fets avui van aprendre de llegir amb en PATUFET; hem de fer tots els possibles per continuar aquesta missió, a fi que les generacions que pugen puguin trobar en el PATUFET un semblant adjutori. Si Déu vol hi arribarem.
No us diem, doncs, adéu-siau, sinó a reveure. Mentrestant pregueu Déu perquè ens il·lumini, ens aplani el camí i ens faci trobar la solució més justa. La que vós desitgeu, la que desitgen els vostres amics, la que desitgem nosaltres. I que vingui ben aviat. Estigueu a l'aguait de la reaparició del PATUFET. Ens retrobarem, i reprendrem el camí que ara hem hagut d'interrompre. És, doncs, amb tota la confiança, que us diem: Amics, a reveure!
QUI TENIA ASPIRADORA A L'ANY 1972?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada