Després de 2 llargs anys de propaganda contínua a favor de la indepedència d'una banda y per mantenir el tema identitatir, l'eix de xoc de nacionalismes, com a únic tema a tractar, el dia després del no-referèndum del 9-N (20141109) obre noves notícies.
Podem -amb perdó- dir que comença a esclatar tot per tot arreu. La fraudulenta doble privatització de l'aigua, de la font a la depuradora i de la depuradora a l'aixeta feta per CiU, consentida i emparada pel PP, per PSC, per ERC, que no en parlen mai, té el camí de convertir-se en una altre cas Castor de donar diners fàcils a grans rics creats per la privatització de l'Estat des de l'era del Valle de los Caídos (Estat franquista) i fiins els peatges de l'Autopista Pau Casals (Generalitat, règim de descentralització política). Ja anem pels túnels del Pirineu, també privats, que caldrà pagar al Flo perquè no hi passen tants cotxes com calen.
Els desnonaments continuen a raó de deu diaris a Nou Barris, la zona més densament poblada de Barcelona i, per tant, oblidada per la política i els mitjans de comunicació, que inclou la Ciutat Meridiana. Hauria de ser un tema continu de portada del telenotícies, dels Matins de Catalunya Ràdio, de la premsa escrita... però són barris obrers amb alguns amos de bars i botiguers... no interessen.
L'atur segueix desbocat. La inflació, diuen que baixa, però es fals: si cobres menys i els preus es mantenen, significa que la inflació ha pujat, que tot és més car. Si de cobrar 900€ passes a cobrar-ne 500€ o 400€, que no dóna ni dret a l'atur ni a pensió de jubilació, malgastant hores de la teva vida en una feina qualsevol, vol dir que la vida és molt més cara.
Llàstima que per treballar de politicòleg altrament anomenat politòleg calgui ser un burgès o que el teu ancestre fos un polític, perquè el que està passant durant el 2014 i passarà durant el 2015 sona molt interessant. Cap el 2016 pot haver canviat molta cosa.
I llavors comença la por. Perquè la mateixa contrarrevolució burgesa del Dret a Decidir sobre un únic tema i no fer cap gestió que no sigui crear estructures d'Estat, es a dir, als pobres ni aigua, als assalariats ni aigua, als que no van nèixer rics ni aigua, que l'important són les banderetes, xoca frontalment amb una idea que promou que les decisions siguin preses des d'avall, de forma horitzontal no verticalista, amb transparència i amb debats i no amb el club dels monologuistes peroraten contra els ciutadans.
La por comença perquè, de cop i volta, el món postmodern és així, el CEO del gens fiable Argelaguet, dóna una victòria del votant català a Podemos/Podem si se celebressin Eleccions al Congrés dels Diputats, i una entrada amb força al Parlament de Catalunya. ¿Sap vostè què significa? Que el còmode eix de xoc entre nacionalistes queda desbrancat, perquè el tema social, l'eix esquerra-dreta, però també l'eix modernitzador del govern i les decisions transparents entraria amb força al Parlament.
Potser és una menjada de tarro de l'Argelaguet, que ja va donar problemes amb les seves cuinades enquestes de mal pair, com van sofrir en una reunió davant de professionals de la Ciència Política, veient com intentava que li sortissin els números, per acabar emetent un gemec: "una oportunitat així només es podia donar un cop en una generació"... com dient que els números al Parlament no quadraven per declarar la independència. I un es pregunta com és possible que es desconegui tant el país, portant tota la vida cobrant per estudiar-lo. La resposta és tan clara ara com la teníem al 1999: aquests burgesots només miren cap a Sant Cugat del Vallès des de la Universitat Autònoma de Barcelona a Bellaterra. Són incapços de mirar a l'altra banda: a Badia, Barberà, Sant Quirze o Sabadell... perquè Sabadell no acaba a la Gironina, no, ni acaba al Passeig Manresa, hui, no, què va... més enllà hi ha els molt variables cent-cinquanta mil habitants més d'una localitat molt desnonada i molt draconitzada i molt explotada i molt aturada i molt precaritzada i que veu molt els canals dels "altres límits" (que deia Albert Om al Malalts de Tele, amb aquell mirar per sobre els canals "espanyols").
Per tant, les dades cal mirar-les amb escepticisme: que el CEO digui, per primer cop que Podem és una força emergent TAMBÉ a Catalunya pot ser una manera de mobilitzar l'electoral contra aquest partit. De fet, els creador d'opinió publicada i pública van començar immediatament a dir que Pablo Iglesias era el nou Alejandro Lerroux, el paio del primer terç del segle XX que va començar republicà anticatalanista a Catalunya i d'esquerres i va acabar de dretes però sempre anticalanista.
Però un sap que no hi ha cap discurs social al PSC ni, molt menys a la seva escissió MES, el Moviment d'EsquerreS, format per Moviment Catalunya i per la Nova Esquerra Catalana o NEC d'Ernest Maragall, perquè aquest personatge i altres com ells eren la ultradreta privatitzadora que volia donar totes les consergeries i personal administratiu i de serveis a les tipiques empreses de serveis que ningú no pot control·lar, els Eulen i els Servimax. Que cadascú voti el que vulgui, però que sàpiga quina cosa vota.
Tampoc no hi ha cap discurs social a ERC, que va expurgar tota la lletra E, els Carod-Rovira, etc. No és que abans els importés gaire la part esquerranosa però ara ja no existeix. Se n'haurien de dir DRC però la marca ERC té més implantació.
ICV-EUiA, les poques vegades que poden accedir als mitjans de comunicació són enxampats en preguntes perquè es posicionin només sobre l'eix de xoc entre nacionalistes. Són incapaços de fer arribar amb contundència propostes sòcioeconòmiques.
El que passa és que: intenti vostè veure un local obert d'ICV-EUiA, o amb l'horari.
Ara anem a Podem: passi per multitud de localitats i comprovi en rètols DinA4 o via facebook, que tenen un local obert: reunions públiques en places, a l'estil del 15M.
Vull recordar que el 15M/Moviment Indignat es veia amb molt de recel en segons quins grups nacionalistes catalans perquè venia de Madrid-Sol... Horreur! És clar, venia d'on hi havia lluita social i no gent acomodada a dintre dels ajuntaments, subjectes de subvencions, partícpes de gestions privades, m'és ben igual que sigui amb cooperatives, i que tenen contractes a mida perquè els hi demanen saber just el curs de petanca que ells van fer, gent que et fan pensar que són d'esquerres perquè llueixen un mocador palestí o porten rastes o diuen que no els hi agrada el rei. Però, sobretot, el recel venia (en lectures internàutiques i passat pel filtre de 3 anys de lectura de missatges televisius) de gent dels partits de les dretes catalanistes (els de les dretes espanyolistes eren els que deien directament que "yo también haría camping gratis"): "compte, amb aquests, que són un cavall de Troia d'Espanya". Lògicament, algú que demanava democràcia real (¿què no és real la que hi ha? La dels pactes ocults? No), que demanava aturar el "tot el poder per als bancs"... eren gent perillosa per a gent organitzada dels partits, que sembla ser que n'hi ha, i molta, i amagada... els que arrenquen amb grapades els retolets escrits arreu quan parlen de coses que no els convé i que no sigui amb paper groc.
Reunions públiques en directe... i versió televisiva setmanal, amb gent que no es calla, que parla de forma directa, amb menys embuts, però amb embuts.
Evidentment, si l'avi no hagués estat del PSOE, el net no hagués entrat a ser profe de la uni. Funciona així, la universitat. És un sistema de cooptació. A la UAB, hi ha dos grups bàsics: els independentistes i els socialistes, amb alguna variació. Molts profes són de partits i molta gent de partits, regidors, quadres, els fan fer cursos i mestratges universitaris on sigui perquè no es digui que no tenen estudis. Aquests cursos tenen un professorat que són els seus quadres superiors al partit, amb alguna figura aliena que doni més prestigi. Amb ells, però, en tenen prou.
Ara bé, cap dels altres no xerra, no sigui que es quedi sense càrrec. Cap socialista no lluitarà contra la privatització de serveis ni contra la precarització laboral que ells van endegar. El cas més cru fou el de l'exalcalde la mísera i obrera i immigrada ciutat d'aluvió de L'Hospitalet de Llobregat, en Celestino Corbacho, que va signar la reforma laboral... i suposo que mai més no l'hauran deixar passar per Bellvitge. La capital del cinturó roig, traïda pel seu líder. No hem vist mai cap entrevista ni cap declaració oral en públic o en privat d'un socialista que el critqués. Com a molt, s'han ficat amb la reforma de la Constitució, perquè el tema ja era predelictiu, fet un dia de finals d'agost, en plenes vacances, sense referèndum ni consulta i en un context en el qual, durant 20 anys llargs, els "constitucionalistes" (PP i PSOE, matadors per fossilització de la bona Constitució del 78) van dir que no es podia reformar, que no calia, que era inviable, que no era el moment, que no era adient, que calia un ampli consens, que... el gran capital encara no els hi havia manat fer-ho.
Doncs bé, resulta que Pablo Iglesias, Errejón, Jiménez Villarejo i una pila més, quan pregunten, responen; quan no els pregunten, interpel·len; quan poden, debaten. I una munió de gent està fent el mateix.
Així mateix, els d'Ada Colau estan fent el mateix. Fixin-s'hi com ha desaparegut de la premsa. Com l'eviten, amb bones paraules: que no vol ser tan protagonist com el Pablo Iglesias en comptes de dir que està vetada, que està censurada, no sigui que provoqui un canvi total a la Barcelona desnonada, precaritzada i plena d'hotels de luxe, l'herència enverinada de Clos (el paio que es feia l'idiota quan parlava perquè fessin acudits sobre ell, en comptes d'explicar-se davant la ciuatadania i els contribuents), l'Hereu (qui va continuar la tasca anti-barcelonina de vendre la ciutat a pedaços) i el peó Trias, a punt d'esdevenir un element innecessari al govern de la gran empresa de Barcelona, a punt des er una mena d'alcalde de Gotham City.
Noti's també la fulminació d'Arcadi Oliveras, l'economista que podria parlar sobre la majoria de propostes tipus Renda Bàsica amb números i dades reals. Eliminat. No apareix ni com abans, en conferències-espectacle sobre El Deute Extern/Etern del Tercer Món, perquè ara, compte, hauria de dir "El Deute Extern/Etern d'Aquí", així que sembli un accident. La monja Forcades, al cap i la fi, és monja, que passi algun dia, però ell ni parlar-ne.
Respecte a octubre 2014, un parell de mesos abans, la situació gira: ERC era la força més estimada pels enquestats, molt separada de la resta.
Compte sempre amb aquell 21% d'indecisos. Tot això són enquestes en absència d'escenari electoral real... malgrat això, el tema de cada dia és quan seran les Eleccions catalanes, si abans o després de les municipals. Mai juntes: l'elector català no ho sap però una llei no escrita diu d'evitar que les Autonòmiques Catalanes s'ajuntin amb les Autonòmiques de la majoria de comunitats que coincideixen, sí, amb les municipals... per tal d'evitar ser arrossegats a un escenari partidista espanyol. Cal preguntar-se si les Eleccions castellanolleoneses no donarien resultats diferents de no vincular-se a la resta de conteses. Els temes serien més propis i menys estatals-nacionals d'Espanya. Fins a quin punt el sistema de partits català no té una certa incidència del calendari electoral?
Veient l'evolució del vot al PSOE de Felipe o de Zapatero a Catalunya o l'enquesta sobre Podemos, potser sí que hi ha alguna incidència.
Per no ser soterrats sota els temes espanyols, les Eleccions Catalanes sempre van per lliure en dates, inclús si, com és el cas d'unes eleccions anticipades poguessin coincidir el mateix dia. Interessant: potser no es refien veritablement de les Eleccions Plebiscitàries o de la fortalesa del sistema de partits propi català.
Alhora, les Eleccions Municipals donaran canvis. Els ajuntaments estan aclaparats per donar respostes a la crisi amb pressupostos escadussers, amb retallades que han patit de la Generalitat o de l'Estat... i amb molts diners que s'han esvaït via corrupció, amb tot tipus d'alcaldes, de partits, de gran i mitjana corrupció... però amb la incertesa de saber si Podem es presentaria perquè no volen. Precisament, al món més proper, on es pot plantejar la democràcia directa, Podem NO vol ser-hi. Com a molt, amb coalicions. Amb alguns dels seus però sense les seves sigles. ¿Podem, Guanyem o Perdem?
La causa és la por a la corrupció, al no control de qui s'ha afiliat al seu partit. ¿És suficient? ¿Podran garantir algun any qui són els purs que poden accedir a càrrecs i candidatures locals en nom de Podem?
La tempesta puja de to. Ara ja no és només la tradicional ultradreta portamveu del PP sinó els mitjans catalans que se les donen de democràtics, aquells que critiquen amb duresa a Podem. "No em diguis casta" esdevé a finals de desembre una frase ploranera per part dels que sempre han estat endollats. Vegi's l'entrevista de 24Horas o la de TV3 (aquesta del 20141222). L'oposició de gairebé tothom és frontal. La gràcia és que Pablo Iglesias no té problemes per anar a debatre-hi, almenys si els temps li són favorables en la seva estratègia. Li critiquen el superlideratge "messiànic" sense dir el mateix del felipisme, l'aznarisme, el pujolisme o el d'Artur Mas. És una feblesa: ¿és substituïble Pablo Iglesias? ¿I en David Fernàndez de les CUP, emergent líder però que, per voluntat del partit serà canviat en les properes Eleccions? Potser siguin substituïbles, però ¿la tele voldrà seguir més gent perillosa, cansada de fabricar monstres que puguin plantar cara al turbocapitalisme? ¿O els nous seran aniquilats com els d'IU o ICV-EUiA, amb aparicions el 10 d'agost per parlar de qualsevol tema secundari o terciari? ¿Les xarxes socials, cas de no ser censurades, permetran mantenir la seva connexio, interconnexió i unió per debatre i fer arribar missatges on calgui?
Penso que el tema principal,com tant, no es troba a l'interior de la Península Ibèrica sinó a la Balkànica: a Grècia. Tot pot dependre de Syriza: Si arriba al poder durant els primers mesos del 2015 , i no l'hi fan un cop d'Estat troiko-militar en quatre dies, i aconsegueix negociar o imposar quatre idees, el camí estarà molt marcat.
¿Eleccions Generals a Espanya? No, per què? Si Rajoy va molt bé. Ell no té previst fer res. Li van donar una majoria absoluta i n'espera una altra guanyant als burgs podrits (províncies poc poblades que atorguen molts escons), amb l'esquerra dividida (o el que ell considera esquerra), i amb la carta màgica de fer un gerrymandering quan li roti: un canvi de fronteres electorals, un canvi en el percentatge d'accés a l'escó, un canvi de la LOREG, un sistema majoritari a nivell local que fabriqui alcaldes majoritaris en equilibris inestables. El cas es perdurar: i creant problemes, Mariano Rajoy sap que pot durar molt de temps.
Ara bé, tenim una altra enquesta apart de la del CEO, la de l'ICPS.
És un estudi, el de l'ICPS, que ens diu que Mariano Rajoy té la pitjor valoració d'un President de Govern.d'Espanya des de 1978. Valoració mitjana: 1.49 sobre 10... front un 5.16 de Pablo Iglesias, valorat al voltant del 5 sobre 10 per la majoria de partits, és a dir, una nota molt tranversal (ICV-EUiA li dóna un 6).
Rajoy no te interès en fer Eleccions si no és per guanyar-les, i amb aquestes dades no les guanya fàcilment. Recordem que Aznar estava pitjor valorat que González a les Eleccions del 92, malgrat el seu partit, el PP, es valorava millor que el PSOE (enfonsat per la corrupció). Al 2014, a política econòmica vista com a nefasta per la població s'uneix una visió del PP com a partit molt corrupte. De fet, el PP ja era corrupte quan Aznar deia, cap el 1996, que era tan pur, cosa que estem saben entre el 2012 i el 2014, amb tresorers i tresorers imputats en casos de corrupció de vell antuvi.
També diu que, si bé hi ha un creixent vot pro-independentista al voltant del 42%, això es contradiu amb un altre 42% dels enquestats, que es consideren tant catalans com espanyols. Curiositats: no seran els mateixos però els percentatges sí.
Copio:
Un d’aquests elements és la irrupció de Podemos en l’escenari polític català
. Si demà se celebressin eleccions generals, i només tenint en compte el vot declarat, Podemos esconvertiria en la força més votada a Catalunya, amb un 26,6 per cent dels vots, seguida d’ERC (13,1%) i el PSC (11,2%).
Això és molt interessant, en tant que diferent de l'enquesta del CEO d'Argelaguet : on surt Podemos (14.7%), ERC (11.9) i CiU (11.2). Punt. 4.4.
El resultat final, segons sembla, li surt així al CEO.Podem pensar que el vot a Girona i Lleida li dona avantatge a CiU en escons i deixaria Podem en segona força. Mentrestnt, l'emergent ERC s'hauria desinflat: si es deia que es votaria a ERC perquè era la marca independentista però Artur Mas ja és el far del mateix, el seu partit, esdevé l'àncora segura. Passa CiU de marca secundària a marca bona de la independència. Com que Podem sí té un programa social, o això sembla, ERC no pot mantenir allò que va repudiar al 2010: la sensibilitat social, perduda en general per a un PSC o un PSOE que , ho va dir Pedro Sánchez al Salvados de Jordi Évole el diumenge 20141221, no té intenció de nacionalitzar sector importants i cabdals que havien estat privatitzats, que han esdevingut monopolis privats com Repsol, Endesa o TelefónicaMovistar o... i que, a més, en molts casos, ens costen tants o més diners que quan eren públics via impostos, via transferència públiques, via corrupció, via portes giratòries (qui paga aquests sous? qui paga l'armada que protegeix la perforadora de Repsol a Canàries durant desembre 2014?), via lleis a mida, via compensacions (CTCs, Castors), peatges o factures dels consumidors i pèrdua d'intimitat per contraban de dades personals dels ciutadans entre les seves empreses.
Si el CEO d'Argelaguet aposta per manegar les dades a favor de CiU i ERC, també la cabra tira al munt en el cas de lCPS, on hi ha gent de les rodalies del PSC (Colomé, del PSC de l'Ajuntament de Barcelona, Marcet, exdiputat del PSC): Podem 26.6%), ERC (13.1%), PSC (11.2%). La tendència és: "al menys, el grup principal és progressista" perquè, oi que Catalunya és progre, de centre-esquerra moderada però cap a l'esquerra, va digue'm que sí, va, au, vinga... si tu vols creure, nen, digue'm per què sol guanyar la dreta, la ultradreta o la dreta disfressada d'esquerra.
L'ICPS parla directament de substtució de Podemos en relacio al PSC(PSC-PSOE) al Congrés i d'ERC en relació a CiU. Amb millor paraules, és el que hem tractat de dir aneriorment:
Afecta, doncs, el fenomen Podemos a totes les forces polítiques per igual i es comporta a totes les arenes polítiques de la mateixa manera? La resposta és no. De fet, l’anàlisi individual de la intenció de vot per a cadascuna de les eleccions revela el que podria constituir una reedició del que ha estat conegut com el comportament dual de l’electorat català: si abans el PSC era el partit més votat a Catalunya en unes generals i aquest paper era assumit per CiU en les autonòmiques, en l’escenari actual Podemos i ERC semblen haver-ne agafat el relleu: la primera com a força dominant en l’arena estatal i la segona com a formació que encapçalaria la competència partidista en l’arena autonòmica. De fet, Podemos resulta el partit preferit per a la defensa dels interessos dels espanyols amb un 19,9 per cent de les respostes, i ERC la formació preferida per a la defensa dels interessos del catalans, amb un 20,0 per cent.
Ara bé, de nou repetim que estem davant d'enquestes. Que Podem pot desfer-se aband d'arribar enlloc. I que hi ha més opcions planant per tot arreu. Recordeu el Movimiento Red (del qual va ser candidat Elpidio Silva), per exemple. O el Partido X, que va treient casos de corrupcio de Bankia i de Rato (15MPaRato), etc.
En bona part, estem fent un exercici d'una cosa que no existeix: un partit com Podemos que es presentés, un partit com ERC que guanyés a CiU (ja durant el Tripartit gairebé que es deia que es desfaria CiU i no va ser així).
Podem parla de crisi de règim. Igual que fan les CUP (David Fernàndez), Procés Constituent (monja Forcades, Arcadi Oliveras) o Guanyem (Ada Colau). És un mot provinetn del 15M, dels Indignats, de la Democràcia Real Ja, que demanaven avançar a més democràcia i, mentre Rubalcaba permetia les manifestcions, la ultradreta d'Intereconomia les emetia i el PP i el PSOE feien cas als Indignat i es fusionaven en PPSOE en la reforma anticonstitucional de l'article 135CE que impedeix, de fet, les polítiques socials i econòmiques, tritura l'article 1 i capítols sencers de drets de tercera generació que gairebé mai s'havien aplicat perquè la Constitució remetia a lleis que mai es van escriure i, menys, implementat.
Es demana no fer servir aquesta paraulota perquè "règim" sona a "dictadura". Ara bé, canviar les regles de joc sense preguntar, sense fer servir la democràcia no es democràtics. Si es antidemocràtic, ¿és dictadura?
Però no és només això, sinó que crisi de règim fa esment al com es regeix el sistema: pot fer-se d'una altra manera. La crisi de règim es demostra amb aquesta demolidora gràfica de l'ICPS: 12 insttucions suspenen davant la ciutadania. Des de 1991 i fins el 2014, els resultats han estat dolents, amb suspesos generals, pero l'esfondrament de la confiança és total. Les que aproven, ho fan al cinc raspat sobre 10.
Potser es demana massa a les institucions, però l'evolució a la baixa és lògica si fem una micona de memoria amb sindicats i organitzacions empresarials amb casos de corrupció... mentre ens demanen paciència, mentre diuen d'abaixar-nos més els sous o mentre boicotegen les protestes laborals... la Unió Europea no pot aprovar a Espanya: un ens llunyà que mai ha tingut cap interès en el benestar ni en la proximitat, que ha tret el fuet contra els febles i que només té una institució democràtica, amb un president de la Comissió corrupte abans d'arribar... etc.
Com seria la valoració d'altres institucions no senyalades en aquest gràfic? Dubto que millor.
Antigamente la monarquia sortia com a positiva... Amb la meitat de la Família Reial en xanxullos bruts i robatoris emparats per la fiscalia general de l'Estat, posada a dit per un govern amb, com a mínim, un parell de ministres sospitosos de corrupció (entre ells, el d'Economia, que era de la branca espanyola de Lehman Brothers, i no és admissible l'error d'estar al lloc equivocat), un govern d'un partit que té la més gran xarxa de corrupció mai coneguda a Espanya, ens indica que la resta d'institucions corren el risc de ser enfonsades en la misèria del suspens o del molt deficient, en cas que es preguntés en una enquesta el seu parer al personal.
Això són gotes de la crisi de règim.
Bons temps per a la lírica. Hi ha pla per a tant de xoriço.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada