Quan a un li expliquen coses bones sobre la descentralització administrativa i política cal que s'acabi preguntant per què sovint els descentralitzants es neguen a descentralitzar.
Una cosa bona, es diu, és que les decisions i la gestió s'acosten als administrats. Sona bé. En la part negativa, una proximitat escessiva esdevé un cau de cacics, un cau de corrupció: com que ens coneixem tots, no multaré al meu amic del bar, al col·lega que venia amb mi a l'insti. Li diré els quatre trucs perquè no l'enxampin i no passa res. Això explicaria per què uns cotxes són multats i altres no. Llavor potser cal un tribunal o un vigilant superior, extern, llunyà...
Ara bé, el més curiós es que la descentralització ha servit molts cops, no per acostar decisions i gestió als administratst, sinó per allunyar-la a base de privatitzar el servei de manera real, però potser encoberta i basada en perorates del tipus: "a Catalunya tenim un sistema mutualista que deriva de l'Edat Mitjana". I amb això tenim una Conselleria de Sanitat que té competències en Salut Pública, que evita exercir-les tant com pot i que serveix d'aixopluc a una pila de negocis privats, que potser no vénen de l'Edat Mitjana sinó de l'Edad Franquista, de grans empreses on hi ha amics molt col·locats i que paguen poc, contracten malament i només fan un servei de veritat si tenen una vigilància contínua pública. I quan vénen malt donades, doncs ja ho sabeu: a pagar-ho entre tots els contribuents.
El cas de les polítiques actives d'ocupació, la transferència de l'INEM estatal a la Generalitat de Catalunya va ser un cas d'aquest estil. La Generalitat de Catalunya, comandada pel binomi Jordi Pujol y l'hereu Artus Mas van estendre des de mitjans dels anys 90 tot de trossos de plàstic on es podia llegir: "entitat col·laboradora amb el Departament de Treball" o alguna cosa semblant. L'oficina pública va tenir mil noms, entre ells, Servei Català de Col·locació (SCC) o Servei Públic d'Ocupació de Catalunya, (SPOC, un trekkie l'hi devia posar). En 20 anys no he rebut ni una oferta d'aquest antre, que paguem entre tots els contribuents. L'únic que van fer va ser rebaixar-me la possibilitat de tenir feina fins a nivell d'haver abandonat els estudis mitjans, tant valien els estudis universitaris durant els anys 90. Això en diferents moments i entrevistes de feina. Els cursos de formació els feien en antres privats, en garitos de vegades vergonyants, sense l'espai adient o sense els ordinadors suficients o que funcionessin (inclús en recintes municipals, és a dir, d'ajuntaments catalans i àdhuc vallesans).
És a dir, CiU i el seu entorn mediàtic va demanar i aconseguir que l'Estat li regalés les competències en polítiques actives d'ocupació per privatitzar-les tant com pogués i per no exercir-les en la mida de les seves possibilitats.
Ara llegeixo sobre una cosa relacionada amb allò que intuïta: la indepedència és plantejada com una mena de gran descentralització (només cap a la centralista capital de Barcelona, com sempre, mirant de reüll i amb malfiança els ens locals, comarcals, provincials...). En aquesta descentralització, les competències assolides es privatitzen, es deixen en mans dels amics, siguin els amos de les empreses de seguretat, siguin els amos de les mútues (pensions i sanitat), siguin l'administració tributària.
I llavors li llegeixo a Xavier Martínez Gil exactamente això: que l'anomenat (no m'han cridat per formar-ne part; potser no han fet una convocatòria pública... no m'ho crec això, tanta opacitat no és veritat) Consell de Transició Nacional esdevé el Consell de Privatitzacions Nacional.
Ignoro la quantitat de cites que m'és permès de realitzar, així que copiaré tot el que cregui convenient:
He tingut la santa paciència de llegir-me l’informe número 2 sobre l’Agència Tributària de la futura Catalunya independent. Deixant de banda la gran quantitat d’obvietats que conté
(...), es dediquen a dissenyar el model de societat que haurem de construir entre tots. I això és una notícia molt dolenta pel procés de la independència. Ja estic una mica fart de la política de desballestament de serveis públics de CiU i del seu braç civil neoliberal que neix de les escoles privades de negocis. Cada dia queda més clar que quan nosaltres parlem d’independència ells parlen de privatitzacions.Sembla que l'autor se sorprèn.
(...) Cap crítica al molt costós sistema que tenim ara muntat amb els Registradors de la Propietat ni a les disfuncions que provoca en la prestació del servei públic als ciutadans. Però el que és pitjor: un desconeixement absolut del què signifiquen les funcions d’aplicació de tributs, que estan mal descrites i pitjor explicades per la qual cosa el resultat de l’anàlisi no pot ser més nefast.
Barbaritats com el Consell Fiscal o la inclusió d’agents privats en la Junta de Finances o fins i tot en els cossos encarregats de la lluita contra el frau fiscal, la substitució de la Tresoreria Pública per un Banc Privat (només ha faltat que hi posessin el nom de La Caixa) em semblen absolutament inacceptables per algú que encara cregui en els serveis públics al servei de tota la societat i no d’un determinat lobby econòmic.
Evidentment, l'autor ho veu com una amenaça laboral perquè resulta que treballa per l'Agència Tributària de Catalunya al Cos d'Inspeccíó i Tècnica Tributària.
Suposo que van fer concursos-oposició per a això... però se'm va passar per alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada