Pseudorealitat?

Data Estel·lar fora d'hores Dijous 20130711

Dies després d'acabades unes Eleccions, uns guants popes de l'entorn politològic (és a dir, que no cal que siguin politòlegs/es ni sociòlegs/es), es reuneixen sota l'impuls de l'ICPS i el COLPIS i fan un akelarre de dades i comentaris irònics sobre el resultat de les mateixes. L'humor dels politòlegs no es per tothom; de vegades tampoc per als del gremi. És més entretingut, instructiu i/o intel·lectualment sacsejant quan no s'assembla gaire a allò que ja s'ha vist a les tertúl·lies i debats de la tele (ara serà més fàcil, perquè han eliminat el programa Agora de TV3).

En relació amb les Eleccions que van donar una victòria no aclaparadora a CiU, al novembre de 2012, es va poder assistir a una situació de vergonya aliena. De vergonya intel·lectual (oh, quina llàstima, que ja he començat a repetir adjectius com si me'n manquessin)... es podia constatar que força assistents tenien aquesta sensació. ¿Es feia ciència o es feia política? Hum... el cap del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) va optar per fer política, a base de sumar i tornar a sumar perquè li sortissin un comptes, els de l'aclaparadora victòria de la independència de Catalunya... en alguns moments, el paraulot "dret a decidit" ja no existia. Això s'havia pogut sentir i llegir en periodistes d'aquests que viuen de fer bunyols d'aire. Però un -i més de dos- esperava potser més autocrítica, els deures fets o que es digués: "mireu, sí, vam manipular les enquestes perquè sortís el que nosaltres volíem i que el votant indecís s'apuntés al carro guanyador". Però no quedava clar... o, pitjor, sí: era un altra intervenció del superprotagonista Nyap Català... que "no es una chapuza española"... no, és clar que no... Els números no sortien als escons del Parlament, però és que tampoc no s'adeien amb els resultats de les enquestes que havien sortit del CEO. La credibilitat de la institució quedava en entredit... malgrat que ningú del públic va gosar directament dir-li-ho. 

El director del CEO, Jordi Argelaguet, politòleg i antic professor universitari, no va encertar... però tampoc no va dimitir. Ni va donar explicacions en aquella sala plena de professionals i estudiants de Ciències Polítiques, Sociologia, Estudis d'Opinió i de Mercat, Estadística Aplicada a les Ciències Socials... un entorn professional, no de judici polítc.

Alguna pregunta devia semblar impertinent, malgrat que no hauria d'estranyar que qui preguntava estigués d'acord ideològicament amb la independència. La resposta va ser fora de mida. Argelaguet es va posat fet una fera. Al dia següent ja no hauria d'haver seguit cobrant dels diners públics. Va perdre tota la credibilitat. No vull saber què deu passar quan li demanin explicacions al Parlament. 

Va acabar dient, fora del seu paper de càrrec mig polític però amb perfil tècnic (estadística aplicada a les ciències socials) que "s'han perdut vint anys" o una cosa així... per arriba a la independència. Però el que cal demanar-li a un capo de les enquestes és que, mitjançant les tècniques d'investigació social, faci un diagnòstic sobre com és la societat i les seves demandes... no que creï les demandes. Ni que les supleixi. Se suposa que les enquestes públiques han de servir com a eina d'ajuda al Govern autònomic o potser als altres nivells de govern per saber a què s'enfronten, a quins problemes, a quina població, de quines edats i circumstàncies socials, econòmiques, culturals, etc. Això no ho va fer el CEO ni molt menys el seu director... i les seves insatisfactòries explicacions el van inhabilitat per seguir al capdavant d'una institució on cal un cap fred. Evidentment, Argelaguet continua, al juliol del 2013, com a cap... Cal ser de CEO i de CiU per estar cobrant pastes ganses havent fet malament la feina i sense cap penediment públic. 

Té twitter... però no te twits (piulades li diuen a RAC1, com si fos una cosa popular i no una marca empresarial).

No sempre s'encerta amb les enquestes... però sempre es pot trobar una explicació. I, sobretot, no es poden fer escarafalls davant de preguntes bàsicament tècniques. 

Quan el més gran argument ve a ser que la gent ha votat malament... cosa que les seves enquestes no van saber dir. O que, al centre de Sabadell es vota per una cosa (vota més gent; més cap a la dreta i més cap a l'independentisme) i que cap a 2 kilòmetres (a Torre-Romeu, sense mencionar-ho) se'n vota una altra (vota menys gent, perquè van aconseguir desmobilitzar-los durant dècades; més cap a l'esquerra i menys independentisme)... no cal ni cobrar per dir això. Qualsevol politòleg/a i qualsevol sociòleg/a en atur o que no treballi d'això ho sap. 

Si l'altra explicació és que les coses no canvien de la nit al dia en temes socials, doncs tampoc no calia fer ni mitja enquesta... 

Si les enquestes van ser falsejades pels propis enquestadors, donat que tot està privatitzat cap a empreses contractistes que tenen el bonic nom de "consultores" i que recontracten a tant el kilo d'enquestes a quatre treballadors en precari, cosa que més o menys ja va passar amb el birriós cens d'Aznar del 2001... doncs per saber això tampoc no cal cap estudi. La privatització dels serveis públics cap a empreses d'amics que tenen els contactes=endolls per poder saber quan muntar l'empresa adient és la part de la corrupció amagada que patim a Catalunya. Un estil de treballar que ve de l'època franquista, de quan càrrecs militar o policials van muntar agències de seguretat que esdevindran agències de col·locació. El que he dit: que no canvien les coses de la nit al dia.

Tot això m'ha tornat a venir al cap en llegir l'article

L’apropiació del sentiment independentista com element de distracció, de la sociòloga Sílvia Cabezas. Ha estat publicat a Àmbits, la revista digital del Col·legi de Politòlegs/es i Sociòlegs/es de Catalunya (COLPIS).  Això d'haver estudiat a la UAB però treballar de sociòloga és un cas d'estudi.

Veureu que no cito a la babalà. Simplement, algú que cobra per treballar en Sociologia (no sentiu la musiqueta? Aquesta llum, d'on ve?) acaba dient el mateix que sovint hem escrit a la maginoteca. Els subratllats són meus però us els cedeixo. Els textos "cap a dintre" (sagnats i tal) són els de la sociòloga.

s’ha de subratllar que el Pacte de la Moncloa, subscrit el 21 de gener de 2006 entre el president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i Artur Mas, aleshores cap de l’oposició a la cambra catalana, representa la primera gran rebaixa de l’Estatut, aprovat al Parlament el 30 de setembre de 2005. De l’acord se’n desprenia que el terme nació només figurés al preàmbul i no a l’articulat estatutari.

Ans al contrari, el pla d’austeritat respon a l’ideari convergent, hereu en matèria econòmica dels governs conservador de Margaret Thatcher, al Regne Unit, i republicà de Ronald Reagan, als EUA, durant la dècada dels vuitanta. Unes estratègies neoliberals encaminades a desmantellar l’estat social, sota els eslògans hem gastat més del que teníem i les garanties als drets socials són excessives. Les pròpies paraules del conseller de Salut, Boi Ruiz, són il·lustradores d’aquesta ideologia: La salut és un bé privat que depèn d’un mateix, i no de l’Estat

  [recordem que Catalunya front Espanya té proporcionalment i numèricament menys escoles públiques que privades/concertades, menys hospitals públics... que allò que fa el PP a Madrid per part d'Esperanza Aguirre i companyia ha estat l'habitual a Catalunya des de 1980]

Front les crítiques i les protestes al carrer, els assessors de l’executiu es veuen obligats a deixar l’argument que corresponsabilitza la ciutadania de la crisi i posen en marxa el discurs del Madrid ens roba,  i la caixa està buida –això sí, sense fer esment dels afers de corrupció que esquitxen el seu i d’altres partits polítics-. Es tracta d’un missatge enverinat per la seva naturalesa simplista i propagandística.

Nota: el simplisme és l'eina més útil i rendible per a la dreta i la ultradreta. La població accepta immediatament els missatge simplistes. Quan més simplistes i més evidentment falsos (i no dic que aquest fos tan evident), noto que, en xerrades qualssevol, surt el tema... i l'opinió repeteix en format *.lloro el missatge simplista i destructiu de la dreta i la ultradreta.

La multitudinària mobilització no pot interpretar-se només com un esclat espontani del malestar del ciutadà català respecte el “maltractament” rebut per l’Estat, sinó que caldria preguntar-se de quina manera aquest sentiment legítim ha estat promogut intencionadament per distreure l’opinió pública. (...)hi ha una unanimitat en el discurs dels manifestants i els seus mandataris. Una consonància o sintonia reforçada pel paper d’intermediari dels mitjans de comunicació. (...)enyspreu expressat pel Govern Mas envers moviments socials, com ara el dels Indignats.

Mas lidera el procés que el poble li demana, però ignora altres sectors de la societat civil que manifesten la seva repulsa a les mesures anti-retallades

 Per tant, Mas lidera el poble quan li interessa. I l'abandona quan no li interessa. La pobresa no és a l'agenda de la dreta més que per evitar revolucions. 

perseguia cohesionar la ciutadania front un enemic en comú, enfortir l’adhesió al poder i controlar l’oposició política, silenciar el descontent i desactivar el conflicte social.

No obstant, el cofoisme del President va fer estralls la mateixa nit electoral i constatà un biaix interpretatiu sobre la realitat per part del seu entorn. Fins a quin punt el tàndem CiU-mass mèdia va reforçar una determinada pseudorealitat?  Recordem que va ser el propi Artur Mas qui va convocar aquests comicis anticipats pel 25N, demanant una majoria extraordinària. 

Acabem de tornar al principi de l'article.

Però potser cal parlar de la estranya i avorrida unanimitat entre Catalunya Ràdio, RAC1, TV3/3-24, Canal Català. ElPuntAvui, Ara, inclús La Vanguardia (el diari més jaqueter que ens poguem trobar) i me'n deixo evidentment... que correspon a un front de tertul·lians i gent intercanviable de professió les seves independències... i que es un reflex d'allò el cabdill Jiménez Losantos va aconseguir amb la ultradreta caspoespanyolista "para romper el monopolio de PRISA": COPE, Onda Cero, Intereconomia Radio, Intereconomía Televisión, 13TV, La 10, Radio Nacional de España, TVE/24 Horas, Tele5 i llur premsa escrita (que és tota) i altres llocs on els tertul·lians, prescriptors, líders d'opinió, agenst de propaganda de la ultradreta són intercanviables, creant agendes mediàtiques i pseudorealitats.

La ultradreta i la dreta ha pres tot el ventall mediàtic i d'Internet. En uns casos, són caspespanyolistes i en altres són independentistes antiunionistes.

Però fora dels seus mitjans de comunicació, no sento a parlar sobre aquests temes que tan interessant a les dretes. I a dures penes sento a parlar dels temes de la crisi, més enllà de la resolució individual "del meu problema" (per tant, l'individualisme neoliberal ha guanyat per ara).

Envio el missatge. Entro a xafardejar la web de la sociòloga... i em trobo que diu allò que he insinuat en altres moments, i fa tres paràgrafs: CiU és sibil·lina i, en ocasions, copia les estratègies propagandístiques (burdes, per descomptat) del PP. Tot i que fa temps que la dreta catalanista no és només CiU: els votants de Reagrupament.cat o de Solidaritat per la Independència van fer palesa l'existència d'una dreta independentista que suposadament no existia i que segurament va donar por a una CiU que obté les victòries amb els burgs podrits de poca població del sistema electoral espanyolíssim del mètode d'Hondt amb les províncies (aaaargh, horror) com a circumscripció electoral.