El Nan Roig. Ja n'he parlat, em sembla. La van donar cap a l'any 90 o 91 i l'han repetit molt poquet. Ara, la TDT, és a dir la Tele De le repeTicions, al 3XLnet repeteix aquesta sèrie, que ja van reposar no feia tant. Perfecte. Per descomptat, és TDT: aquí no hi ha ni ordre ni planificació ni horaris. Una matinada poses la tele i ho estan donant; demà no; la setmana vinent tampoc... la TDT, la mala programació però ara sense les excuses habituals a La 2 o al Canal 33 de "és que ens han posat un partit de basket".
És una sèrie de riure, britànica, per descomptat, on en mitja horeta com a molt i amb tres actors et fan, això, riure, i t'expliquen una historieta. Massa, ho sé, per a qualsevol productor i guionista català/espanyol. No pretenc que n'aprenguin: no n'estan pas, de capacitats. No és que n'hi hagi molt per aprendre: és que n'hi ha que no aprenen mai.
Alhora és una sèrie de ciència ficció amb un gat antropomorf (per a veure'n una gata antropomorfa de professió monja, vegi's el Doctor Who, també britànic, també de ciència ficció, també amb històries ben explicades i també amb sentit de l'humor). És una sèrie de ciència ficció amb viatges en el temps. Aquesta sèrie es desenvolupa 3 milions d'anys després del primer episodi.
El Nan Roig té una música peculiar. I una lletra que... l'he hagut de buscar per Internet (en English: "lletra de cançó" = "lyrics"). O això o no podia dormir.
Its cold outside,
There's no kind of atmosphere,
I'm all alone,
More or less.
Let me fly,
Far away from here,
Fun, fun, fun,
In the sun, sun, sun.
I want to lie,
Shipwrecked and comotoase,
Drinking fresh,
Mango juice,
Goldfish shoals,
Nibbling at my toes,
Fun, fun, fun,
In the sun, sun, sun,
Fun, fun, fun,
In the sun, sun, sun.
La música de la cançó et queda (suposo que et queda sobretot si t'agrada la sèrie). La lletra, com veiem, és força senzilla, però, traduïda, és lògica. Recordo un company de la uni que deia que l'anglès era l'idioma adient per a les cançons. Aquell paio xerrava massa i escoltava poc. Jo ja havia sentit que el francès era la llengua adient per a les cançons i la poesia... o que el castellà havia estat cap el segle XVII (em sembla recordar) la llengua adient per a la poesia, entre els francesos... o que el català ho havia estat segles enrere... i tot hauríem de recordar, si mai hem trepitjat una classe de Cata, com la llengua d'oc era la llengua òptima per a la poesia a la Baixa Edat Mitjana a les corts de la Corona d'Aragó.
Per tant, no és una qüestió de la llengua, de la seva sonoritat, tot i que hi pugui influir, sinó més aviat d'un intangible: de la voluntat d'explicar alguna cosa.
Els britànics, al llarg del segle XX, van desenvolupar una gran capacitat per fer contes senzills, sobre coses quotidianes. Als llibres per aprendre anglès no solen posar textos d'autors consagrats, sinó històries expresses. Hi havia una col·lecció anomenada Cuenta Cuentos (cuentos para leer, ver y escuchar), d'origen britànic, amb el mateix estil (alguns contes tradicionals i d'altres inventats, tots adaptats en vocabulari). Si ens anem al Doctor Who, veiem una sèrie de personatges realment quotidians, sense res de sorprenent... no són el gran líder estadounidenc que és el noi de la pel·lícula, sinó una noia d'un super que se'n va amb el Doctor... o un tiu que pensa que les seves idees són molt bones, o una dona vídua amb una filla en un barri obrer. I amb això fan històries. Amb quatre elements, amb unes rentadores que repeteixen "exterminar, exterminar", amb un tornabís... Al Nan Roig ens trobem amb el mateix esperit: quatre personatges com a molt amb converses enginyoses entre ells.
La lletra de la cançó, traduïda diu això:
Fa fred afora,
No hi ha gens d'atmosfera,
Estic tot sol, més o menys.
Deixeu-me volar
ben lluny d'aquí,
diversió, diversió, diversió,
al Sol, Sol, Sol.
Vull estirar-me
naufragad i "comotoase",
begudes fresques,
suc de mango,
bancs de peixets de colors
mossegant-me els dits del peu,
diversió, diversió, diversió (jo diria: "dii-veer-sióo" dos cops)
al Sol, Sol, Sol,
diversió, diversió, diversió
al Sol, Sol, Sol...
En realitat, no es plantegen res més el protagonistes. Una vida plàcida a una platja tropical, ni més ni menys, sense viatges espacials. És una declaració de principis, que s'adiu força amb el caràcter britànicament promogut des de temps llunyans. Així, un britànic n'és tant a Astèrix a Britània com a coló d'una excolònia, com en un camping a la Costa Daurada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada