20101121

D'un llibre d'Història i Tebeos

Data Estel·lar marimorena Diumenge 20101121


Nota previa: este mensaje va a ser en catalán porque me baso en un libro en ese idioma. El tema son tebeos de aventuras de los años 40-70. Es posible que lo podáis seguir. Tampoco es que sea un tema mayoritario. Seguro que la información se puede encontrar por Internet. Pero, como decía en los inicios del blog, si lo pedís, os lo puedo traducir.

No us fixeu gaire en els errors de tecleeig ràpid.


Per fi vaig passar per la biblioteca nova.

Oh, sí, ara va un d'aquell incissos que tant m'agraden. Biblioteques: una inexistència fins ben entrada la dècada 00. A Sabadell hi havia un parell de biblioteques polloses, de la Caixa de SBD. En una només es podia entrar amb carnet. A l'altra, era igual perquè el món se'ls hi havia acabat al 1973. Fins i tot les teranyines tenien teranyines. Parlem d'una ciutat molt gran i encantada d'haver-se conegut.

Si ens anàvem a localitats més petites, l'únic que canviava era que les biblioteques eren dels anys 80.

Les biblioteques municipals són els llocs on els alumnes de Primària i Secundària fan els deures, donat que els pisos són tan petits, no els pisos nous de l'època de la Gran Especulació Immobiliària que va posar en marxa el PP i CiU amb la Llei del Sòl, entre el 1996 y el 2009 (crisi del totxo)... no, si és que ja eren ridículament petits els pisos dels polígons d'habitatges fets entre els anys 50 y 70. Per fer els deures una mica en condicions, molta gent va començar a optar per anar a la biblioteca, juntament amb una feinada per dir-los que existien.

Un cop que la gent va saber que existien les biblioteques i que les usava, llavors els ajuntaments i la Diputació de Barcelona va optar per treure les cadires, perquè ningú no s'assegués. Així, el Vapor Badia, inaugurat cap el 2002, és una jungla on la gent es mata per seure. Evidentment, el concepte, amb molta mala idea, va ser la de crear un no-lloc, on la gent hi anés només a consumir, aquí convertir en agafar o tornar un llibre i sortir corrents. No és que hi hagués una gran varietat ni quantitat de llibres, però al menys el àcars eren posteriors a Amílcar Barca. A partir d'aquí se n'han creat d'altres biblioteques, una al Passeig Almogàvers, on aparcaven els cotxes. I en altres localitats, com a Barberà, on sembla que s'ha optat per desembarcar-hi l'antic (anys 80 i 90) grup de llibres de la biblioteca anterior, amb l'afegit d'alguns llibres de consulta bàsica, que servirien per eixamplar una mica el públic cap als universitaris que fan Primer d'alguna carrera, però tampoc sense matar-se gaire. Cal recordar que, uns quinze anys enrera, "el jovent interessat en votar" va demanar posar llibres per universitaris (és tan fàcil com demanar-los la llista de la bibliografia de les diferents carreres, a les quals molts llibres es repeteixen). La resposta va ser d'una intel·ligència sublim: "no calen llibres perquè d'aquí a poc arribarà Internet". Qui va dir això va obtenir uns anys després un lloc d'alta responsabilitat a l'Ajuntament de la localitat veïna.

Dit això, rns queden les biblioteques universitàries, que són les úniques dignes del seu nom, sempre que no les comparem amb les dels altres països del nostre entorn (i em refereixo a França i altres llocs en vies de civilització, i no als aliats de sempre, de la riba mediterrània, com aquells encantats en fer genocidis).

Anàlisi de biblioteca de Barberà: pocs llibres i amb desordre (pots trobar llibres sobre Franco, Franquisme o Història Contemporània en tres o quatre apartats diferentes i dos pisos distints). La biblioteca va ser feta, expressament, per impedir l'entrada de llum natural solar. En realitat, això s'adiu amb les pràctiques i gustos de la població: gent paravampírica que odia la lum perquè descoloreix. Així, les sales de lectures són al soterrani, amb una mena de claraboies d'un metre per 50 centímetres de superfície al seu cap. Segurament, acabaran tapadas per la pols, la brutícia, una bona cortina gruixuda o algun graffitti. El bar sembla tan o més gran que l'espai de lectura (i dubto que no tingui més varietat de begudes que de llibres la biblioteca). Actualment, una biblioteca és un bar amb uns quants llibres. Igual que un gimnàs o un poliesportiu és un bar amb unes màquines per còrrer. Tot s'adapta així a la idiosincràcia del nostre poble, el qual ha viscut en tavernes des de la prehistòria (no-premi per a qui endevini d'on surt aquesta frase).

De totes maneres, hi havia alguna cosa curiosa. Per exemple, a l'apartat més o menys d'Història hi havia un apartat sobre continguts "infantils" (però fora de l'espai de llibres infantils), amb el llibre La Novela Gráfica, de Santiago García. És un bon cop a l'entorn gafapasta... però, sobretot, és inadequat. Tot allò relacionat amb els tebeos també estava separat en quatre espais, almenys (aquest sector infantil, la sala infantil en si mateixa, un apartat de Belles Arts i Il·lustració, i un apartat de comic a la zona de revistes, que tenia coses tipus àlbums, és a dir, no revistes que passen de moda per dir-ho així).

En aquell apartat sobre coses infantils (no recordo pas el nom concret, però era una cosa així), es trobava el llibre Guerrers, Corsaris, Soldats i Detectius, d'Antoni Marimón. És un llibre fet per un historiador. O està en un apartat sobre teoria i anàlisi de la historieta o està en un apartat d'Història Social Contemporànea o de Sociologia dels Mitjans de Comunicació. El mateix cas que el llibre de Santiago García.

El llibre em va semblar curiós, donat que no el coneixia. Tant d'Internet, no debades he parlat més d'un cop amb més d'una persona de l'àmbit balear, però aquest llibre no apareix. És del 2005, és a dir, que jo ja estava no només a Internet sinó en aquest blog. I ja es presentaven al Saló del Comic les editorials balears. Per què aquest llibre no existia? Potser perquè no es tracta d'un personatge assidu a la vida tebeística (els nosaltres ens ho cuinem tot solets i que no entri ningú a dintre). Si el llibre de Vicent Sanchís dugués bibliografia, entenc que aquest llibre hauria de ser citat. Si en dugués, ep, que tampoc no cal ser tan primmirat, nen.

Incís: i menys que el coneixerem, perquè sembla que era part del catàleg de la distribuidora l'Arc de Berà, que va fer fallida durant el 2010.

On apareix aquest llibre. Evidentment, al lloc més enciclopèdic que tenim al nostre abast sobre tebeos: com a bibliografia d'un article d'un altre tema a la tebeosfera.

L'autor es diu Antoni Marimón i és historiador, és a dir, que fa classes a la uni i alguns alumnes li anoten les frases que fa (per això serveix anar a la uni, que després ja vindra el tiet Joan amb les rebaixes i et dirà que tot allò no només no serveix per treballar sinó que la formació és contraproduent per trobar feina, si no tens un parent que t'endolli, és clar).

M'ha fet gràcia que l'autor cités a Carme Molinero i Pere Ysàs, i els seus estudis sobre el Nuevo Estado Franquista. Deu ser l'únic cop que he vist que algun profe que he tingut aparegui citat per un llibre seu.

També m'agrada que el llibre dugui una bibliografia. Vull dir, una de mirada o fulllejada o llegida a mitges, i no una de per fer bonic. I, concretament, m'agrada que citi la biografia amb el següent esquema:

COGNOMS, NOM O INICIAL (ANY): (DOS PUNTS): Títol en cursiva. Editorial, (coma), localitat.

Ho dic perquè una vegada vaig tenir a un imbècil com a profe de sociologia del consum (li deia d'una altra manera) que, com que ja no sabia ni què dir-me, em va dir que fins i tot la bibliografia estava malament agafada, per això dels dos punts... interessant. Des de llavor, m'he fixar que molta gent posa la bibliografia amb el nom de l'autor i una coma (,) i el títol... però a mi això no m'agrada gens, sembla una enumeració, i més a peu de pàgina o cal que les coses quedin claretes. Però, és clar, A MI m'interessen que aquestes coses o informacions quedin claretes. Potser hi ha un exèrcit d'autors, investigador o analistes la feina dels quals no sigui més que posar impediments a l'expansió de la cultura (com si tot això pogués sortir mai fora de les parets de formigó indestructible de les universitats). De totes maneres, importa el contingut o només val la pena la forma? Per a massa gentusa, només la forma importa i cal que importi.

Les tapes del libre: tapa tova, vermell, com els quaderns estil italià (així se'n diuen als tebeos apaïssats) de la Colección Dan.

L'autor és historiador: Història Contemporània, i a vegades Història Moderna (Conquesta d'Amèrica). La seva tesi doctoral és una barreja (La Guerra de Cuba: em pregunto si surt la premsa groga del Yellow Kid). Tot i això, primera crítica negativa, trobo que, per fet aquest llibre no cal dir que un és ni historiador ni res. Gairebé el 90% d'informació l'hi hem pogut llegir, a d'altres autors, sense afiliació acadèmica concreta. Dóna algun detall històric de l'època, però poca cosa, i no diu gaire sobre la mateixa època de producció, que no sigui el ja sabut entorn franquista, la censura dels anys 60 (imitació del Comic Code d'uns pocs anys enrera, penso jo, però es veu que sóc l'únic que ho pensa, fins que algú cobri per dir-ho). Per tant, fins a p77, és més el llibre d'un fan que no pas el d'un historiador (això ho podria escriure de molts textos d'historiadors, i de molts altres de politòlegs i sociòlegs, i de no pocs de pedagogs o de mestres).

Per dir-ho així, no pot tenir els errors d'Antoni Guiral perquè Antoni Marimón no es mulla mai, ni en opinions ni en dades històriques... ho dic perquè hem criticat força els errors de detalls i dades o les opinions convertides en "això era així" sobre els tebeos i sobre l'època franquista per part del senyor Antoni Guiral als seus escrits. No em vull enrotllar ara amb això: admirable per ser un agent agit-prop de la historieta però menys admirable per l'abusiva quantitat d'errors als seus llibres, inclús en segones ediciones, per tant, no corregides.

Per tant, la feina d'Antoni Marimón és massa descriptiva, massa no feina. Un es pot equivocar quan va més enllà de la descripció i fa alguna anàlisi. Per tant, el llibre té més el valor de ser un testimoni de l'existència d'una pila de tebeos d'aventures no recuperats mai, oblidats, enfangats no sap un on, potser com a molt part d'algunes col·leccions de luxe (aquells tebeos venuts per comercials com enciclopèdies), però desconeguts pel gruix del públic.

Coses positives. una pila. En tinc apuntades algunes coses (si no tinc temps de posar-les en aquest missatge, les citaré en un altre).

Primer: el prologuista Miguel Seguí parla [p11] de la diferència entre els tebeos realistes i els caricaturescos, com a alteradors de la realitat. Evidentement, i no calia haver llegir el llibre de Guiral per saber-ho (però, mira, és la part millor que té), els tebeos socialment realistes eren els caricaturescos, mentre que els d'estil de dibuix realista eren d'evasió. I això ho diu a [p17], n'Antoni Marimón. És d'agrair que això es digui en un llibre acadèmic:

El comic aventurer inventa una realitat sovint artificial o inestisten i utilitza tots els mitjans possibles per fer-la versemblant. [com era allò de Milton Caniff i companyia: la vinyeta com a marc invisible? ah, la memòria]. En canvi, el comic humorístic reprodueix na realitat natural i existent disfressada mitjançant  la distorsió del grafisme. [i cita l'Escola Bruguera]


A p15, malauradament, s'assumeix que el comic per a un públic adult atorga personatge i situacions mensy maniqueus. Per a mi, és un greu error. Des dels novel·les gràfiques, o The Ultimates, o d'altres opcions, el maniqueïsme o l'enfrontament bons-dolents és factible. No depén del públic objectiu, sinó d'una qualitat a l'hora de fabricar la història, d'una neutralitat difícil, de no caure en els paranys dels tòpics. Però m'agrada que surti perquè és un tema important, ara que s'afebleix la dicotomia dibuix realista és bo i seriósi dibuix caricaturesc és dolent i per passar una estona i per no tenir en compte.

Tota la p16 és important. Cita, en una pàgina, un bon grapat d'actors que van participar en la política pública de la censura als mitjans de comunicació de masses per al públic menor d'edat. Antonio Martín ja n'havia parlat al seu llibre Apuntes para Una Historia de los Tebeos. I, per sort, és citat quan diu que potser quan es va dir que es va prohibir Superman perquè emulava els poders de Déu, i que això no era acceptable en un Estat confessional, en realitat podria haver un proteccionisme contra els tebeos de Novaro, gran editorial mexicana (estrangera), que penetrava amb força a Espanya. Quan els superherois arriben via una editorial espanyola, cap el Tardofranquisme, no hi ha problema teològic.

Hum... sóc conscient que això no té gaire fil conductor però acabo de trobar una referència a un article sobre el rol de la dona a la historieta, cosa que em recorda allò que he dit sobre la Sociologia i la Història Social, però també la participació a la primavera del 2009, d'Antonio Martín a les xerrades sobre Comic en Femení.

Ah, mira, i a més participa a l'obra en deu volums sobre Història de les Balears en comic (amb dibuixos de Quim Bou).

Un altre incís, que s'ho val: Redinet amb temàtica tebeos.


La p17 del llibre té un apartat important: el paper de l'Església als tebeos. Penso que és un actor important i força desconegut, malgrat tot el que es diu, en relació als tebeos. Evidentement que l'Església ho ha manegat tot fins avui mateix al nostre país... però què feia exactament en l'àmbit dels tebeos? Des de censurar fins a publicar (Fray Justo Pérez de Urbel, amb nom de figureta per posar-hi el número de la loteria, el padre Vázquez). N'hi ha per una bona recerca, la veritat.

A la p24, ens parla del Guerrero del Anfifaz. El llibre bàsicamente es fixa en aquestes gran fites per tots conegudes, i tot i que en cita d'altres, la veritat és que gairebé no les toca, cosa lamentable per ser un llibre d'Història (tracta allò tractat en llibres per a un públic més generalista, quan aquí és un públic d'Història i Tebeos, que pot saber de les dues coses o que vol sabe-ne més: és el punt feble i en faig molt d'èmfasi). Sobre el Guerrero del Antifaz, en Marimón s'acosta  al corrent revisionista. De fet, hem llegit tants i tants cops que el Guerrero és un tebeo fatxa, que costa llegir-lo i veure que és força més complex. El text està força influït per les biografies dels anys 00 en endavant, on se'ns diu que M. Gago, l'autor, era un republicà represaliat. Realment, i amb això em quedo: per jutjar el Guerrero del Antifaz cal llegir-lo, o llegir-ne alguns números, i després a veure. Passa com amb el Capitán América, que després un es troba sorpreses contínuament.

Aquest revisionisme ens diu que hi ha un paper de la dona força més actiu, o alguns dels personatges femenins són força més interessants que allò que se'ns ha repeteix durant dècades, i inclús que és exagerat dir que és l'adaptació en novel·la gràfica dels ideals franquistes [p23 amb altres paraules]... doncs. Realment, el Guerrero és força més complex i alhora més simple (un culebrot d'aventures) Ah, però, què passa quan agafem El Espadachín Enmascarado (1952) a la p53... doncs que l'autor oblida aquest revisionisme, i ens diu que és una obra influïda per la novel·la vuitcentista (compte, sense més proves; bé podria ser de les pel·lis de pirates, com diu en un altre lloc per uns altres tebeos), però que llavors utilitza el tòpic del rei just enganyat per mals consellers i que el cristianisme sempre apareix per mantenir l'ordre social tradicional (força tradicionalista; reproducció social). Per tant, ¿segueix o no segueix en Manuel Gago les directrius franquistes?

El poc que he pogut llegir  del Espadachín Enmascarado es apassionant: són unes aventures on surt França, Flandes, l'Atlàntic i Amèrica... però això no ens ha de fer oblidar que potser hi ha una ideologia al darrera, de fet força visible. Que potser hi ha dos M.Gagos, un de republicà i un de franquista?

Tracta un tema interessant el llibre d'Antoni Marimón: el nacionalisme espanyol vist a través dels tebeos. I el descriu com un nacionalisme castellanoespanyol on hi ha una Història oficial que ell remunta a la Restauració de 1876 (però que, llegit el llibre de cap el 1856, de Karl Marx, La Revolución en España, podem retrotraure a principis del segle XIX: ell ens parla ja del mite de Don Pelayo y Covadonga). La Història oficial es basa en uns mites com són una Espanya ja configurada de manera unitària amb la unió dels Reis Catòlics. Qualsevol persona que hagi fet Història des dels anys 80 en endavant (potser des d'abans) al col·legi sap que això no és així, però durant més d'un segle ha estat l'oficial. A partir d'aquí, la triada unitat nacional-llengua castellana-religió catòlica funcionen com a vertebració, justificació o causa de tota la Història.

És interessant veure quins personatges es prenen de la Història per donar-los a conèixer a les historietes biogràfiques. Tampoc no és res de nou: militars, nobles, conqueridors, en part perquè tocava ideològicament però, en part, perquè és força més divertit això que no que t'expliquin les causes i conseqüències de Napoleó o de la Primera Guerra Mundial, però on un acaba sense saber què va passa entremig (és greu, direu, doncs això és el que s'explica als llibres de text de les escoles i a les universitats).

En Marimón matisa que aquella visió espanyolista i basada en mites fos simplemente franquista (i això és un tema que tots els altres autors passen per alt): aquest corrent historiogràfic procedia de la Restauració (jo dic que de mig segle abans i tot) [de fet, l'Eixample fet amb coordenades històriques, parteix de la Plaça Catalunya, unida al Carrer Pelai -Pelayo, Don- i no al carrer Guifrè el Pilós, per trobar un altre mite fundacional però no astur-castellà, és a dir, que estava assumit també entre les files de la burgesia catalana de la Renaixença]. Aquest corrent historiogràfic era compartit per dreta i esquerra, i aplicat durant la II República. És un tema per desenvolupar en profunditat.

Per comparar, el Caval Fort és creat sota l'empar de l'Església Catòlica durant el Franquisme. S'adscriu al moviment catalanista... però, a dintre de la revista, hi ha referències catalanes algunes, poques o nul·les referències espanyoles (ni anti-espanyoles), i la ideologia nacionalista és força més difícil de localitzar que en els tebeos típics del Franquisme (el Cavall Fort seria un tebeo no típic del Franquisme: al capdavall va ser l'aparell franquista qui va permetre aquesta revista en català).

Destaca en Marimón que els companys del Guerrero són tots nobles. De fet, es pot anar més enllà: només apareixen els nobles que dirigieixen uns exèrcits que mai no existeixen ni són dibuixats. És com si un comte fos un exèrcit d'un sol home. Mai no sentim laments per la mort dels soldats. Mai no són aquests soldats amics dels nobles protagonistes. Hi ha un punt de necessitat de no embolicar més la troca i de anar de cap a barraca en aquest culebro del Guerrero del Antifaz, és clar, però també hi ha una clara opció social, un grup de referència al qual cal fer cas i seguir i conèixer, la noblesa o les capes altes, i un grup social del qual no cal saber-ne res, les castes baixes. En bona part, coincideixen al Guerrero del Antifaz amb les lluites dels superherois (exèrcits d'un sol home enfrontats en combats singulars contra d'altres). Les tropes no existeixen, en cap dels casos. Els civils, tampoc (tret que els superherois els hagin de salvar circumstancialment). I els habitatges de la gent comuna no es veuen reflectits mai.


En Marimón torna al tema religiós a p37: en relació al Capitán Trueno, destaca una cosa que és un secret a veus: la gairebé inexistència de la religió al Capitán Trueno, tret de la primera aventura (la del calze de Palestina, on ell era un croat), i alguna altra aventura. Cita la que va ser publicada al Fans número 1, i que jo em pensava que era una cosa habitual al Capitán Trueno Extra, però es veu, segon l'autor que no, que només va passarals números 56-58: una aventura durant la Reconquesta, en algun lloc de València que seria important per a Jaume I en un futur. Em va sobtar a mi aquesta història perquè era el "Capitán Trueno matamoros del Santiago y Cierra España" que jo no aconseguia trobar mai a les historietes, tot i que era la caricatura recordada, per exemple a Mortadelo y Filemón. Sense descartar que existís aquest Capitán matamoros, en una gran quantitat d'aventures la religió és inexistent. Més encara, tot allò relacionat amb la bruixeria o amb els encantaments, amulets, o sectes, són amenaces de gent que vol estafar a la societat. No és difícil fer el sil·logisme entre Secta o Bruixot, i Religió o Sacerdot, i Catolicisme o Curateria. Són forces destructives que aniden al si de les societats que es troba el Capitán Trueno y sos amics, les mateixes forces heretges que campaven i robaven a l'Espanya franquista, que havien atiat guerres, matances i esclavituds. Em costa pensar que els censors permetessin passar tot això.

També em va sobtar d'aquesta aventura la localització geogràfica, que en Marimón diu que és per un lloc clau per a la Reconquesta però que, a més, coincideix amb el feu de l'Editora Valenciana, la del Guerrero del Antifaz. Curiós. Potser va ser una mena d'atac velat en la Guerra Freda entre Bruguera i Valenciana.

Pe ara ja està bé. Si de cas, igual continuo en un altre moment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada